La «Biblioteca Humanista Catalana» és un projecte de la Societat Cultural

Antoni Puigblanch de Mataró (Barcelona) que es proposa la digitalització 

de tots els textos literaris deguts a l'activitat traductora dels humanistes 

catalans dels segles catorze i quinze,  i de les obres complertes de Bernat 

Metge i de Joan Rois de Corella, amb la intenció de donar a conèixer aquest 

important patrimoni literari. 
La BHC no  té un propòsit filològic, però els

textos son digitalitzats de manera acurada introduïnt alguns elements 

d'actualització com són la puntuació i la regularització d'algunes grafies, i 

son sotmesos a un procés de revisió que hom notarà en l'indicador d'edició 

(1ª edició, 2ª edició, etc). 
El nostre e-mail és: 
mataro@seker.es

ANONIM

«FAULA DE LES AMORS DE NAPTUNO Y DYANA»

Traducció del segle XV d'un Pseudo-Claudià.

(1ª edició a la BHC, febrer 1996)

Faula de les amors de Naptuno y Dyana, ab la transformació de aquella en rocha per la ira de Cupido, feta per Claudiano poeta, y transladada en vulgar de cathalana lengua.

     Cansat de sostenir los continuus treballs que sota lo jou de amor me ha fet tant conèxer la largue experiència, ja tenia en oy les falses speranses, y les folles crehenses ja menys nom enlessaven que si en algun temps no haguessen pascut lo meu leuger entendre, ni les tristes absències en res me offenien, ni menys sentia los çels plens de sospites; 
e, per no allergar, tant quiti me trobava de la cremor passada, que, com a pestilència avorria lo nom de qui, per lo passat, ab plaer seguit havia.

     E per mes refermar me en semblant delliber, un dia, passejant per lo meu pensament, e revoltant los passos de la mia memòria en les coses passades, no se si mos ulls reportant cosa vera, o si la fantasia, moguda del pensar, fahent apparer en acte ço que ella alterada e havia fabricat, me causaren tal vista, que de nou me parech ser en un gran prat, per lo mig de qui passava un riu, ab suaus ones regants les tendres erbes de aquella planura; 
de hon, aquelles criaven flors de tantes natures, que, ab diversitat de tantes olors y colors, als dos senys tant vehins plenament satisfeyen.

     Segui les sues ribes per a veure lo comens del nàxer de tal aygue: 
e en tot aquell pla solament algunes murteres deffensaven lo sol, y de les flors les roses mostraven major nombre, y entre veus de molts altres aucells, murmurar los coloms, qui en gran multitud per aquell pla criaven, era sovint sentit.

     Hon, detengut de vista tant plaent, viu per lo riu amunt nadar dos signes grans, molt blanchs en la color, qui, girants se vers mi mostrant quem speraven, me feren oblidar tot altre pensament per seguir lur nadar. 
Ja sospitant, per los coloms y signes, per los murters y roses, que en tal prat tenia senyoria la enamorada reyna de la ylla de Xipra, mare del gran Cupido, y tal pensar no enganant, me aportà, seguint aquells dos signes, al peu de una gran torre de qui lo riu axia, hon los ocells entraren e yo, seguint aquells. 
Dins lo pati primer de aquella gran torre, lo qual, segons lo títol que viu en la una taula, era nomenat Oci, una scala molt gran se amostrave, feta de nou grahons, per la qual uns pujaven e altres devallaven. 
Per be que poch curi de mirar los les cares, ni compendre qui eren, occupat en mirar los títols dels grahons, representant per orde los noms ab los effectes ab qui, de grau en grau, pujen los que sotmeten lur francha voluntat a la fort pació que anomenam amor, yo en aquella hora te

nguí be en recort com, pujant, los havia altre volta passats, sentint los lurs effectes, sens mirar en los títols; 
e per so ara, quití de semblant frenesia, pugí legint aquells; 
dels quals lo primer se anomenave Vista, qui es lo primer acte quens porta en amar, reportant la gentilesa que los ulls han apresa, fins en la fantasia, hon, sobre lo fantasma que resta de aquella, lo pensar se endressa; 
e per ço lo segon pren nom de Pensament, qui, per què a tart dura si no si pren Delit, lo delitar movent lo tercer pas, dona nom al tercer. 
Lo quart es Speransa, sobre qui lo sinquè, que és nomenat Amor, pren lo seu fonament, per que no pot sens sperar criar se ni durar. 
E, fins asi, lo qui puja, ab los ulls enbanats, passa rient ab pler, sens saber ahon entra; 
més, en posar lo peu en lo sisè ques anomena Temor, comensa a sentir dels endrets los enversos, tements tots temps que en res de ses obres no puxa fer offença a la que més stima; 
e lo setè, qui és dit Gelosia, va crexent lo anuig, de manera que lo vuytè nos port

a en Oblit de tota altre cosa; 
e lo novè, qui és dit Oradura, nos fa disposts a cridar y respondre al nom de enamorats.

     Aquest fou lo derrer que pugí e legí, entrant en una sala, hon viu, de totes leys y lengues, a tants hòmens y dones singulars y tengudes en preu per los del mortal segla, que recitar los públichs seria obra vana, y als secrets seria fer offença, que desige squivar per no incórrer blasme de tenir mala lenga, no callant una cosa: 
que moltes avensades viu en la cort de Venus, a qui lo món, enganat per fals creure, fa honra com a verges; 
e molts dels mes ypòcrits caber en los consells més strets de la Reyna, qui, com a tudriu de son fill, en lo Regne dels qui han bandajada la rehó de ses obres, tenia audiència a tots dins la gran sala. 
No deslibere per ara recitar diversitat de tantes causes com alli viu tractar, totes ab mil clamors de no respondre a les fins los principis; 
més descriure hun acte molt strany que segui durant aquella tresca, don totes se arremoren.

     Entra linfant Cupido ab les ales caygudes y ab larch descollat, e qui nol conegues, vahent lo gest de la mare, lo stimare fill fugint de algun mal tracte; 
de que, ab tals paraules, fet scilenci per tots, reté certs los hoynts: 
«Nous mulleu vostres galtes de piedoses làgrimes a la clamor del fill, que la offença mia, mare més excellent, ans demana veniança que femenil complanta. 
Despertau la stúcia del vostre antich saber, y mogues la potència del meu adormit bras al consell de aquell, en reparar la falta del dan que he rebut, mesclat ab  tal vergonya, que lo parlar me empatxa». 
E, desfogat del pessat cansament, cobrant ale, segui ab tals paraules: 
«No se si refermant lo dir de aquells àntichs qui posaren, passada la revolució de tant  nombre de segles per millenars, tornar a hun cert e fer les coses ja passades, seria en lo mon tor nada, per confondra y delir de la terra lo nom de  nostre Cort, la enveyosa Diana, treballant, per exempla de sos frets vots y aspres castedats, amortitzar y apagar lo foch que

, per la obra nostre, acostuma encendra lo tendre cor de les gentils donzelles. 
No és més gentil ques mostra aquella en lo temps que vivia, y, com ella, ab vot  segueix virginitat. 
Aço devia bastar en fer me avisat de no luytar ab ella; 
més, enganat per la pràticha sua, vahent la delitar en esser fastajada, y  pendre pler de mirar y ser vista, he assejat cosa don reste confús. 
E, per que tart penedir nom  pogués inculpar de no haver usat totes mes forses, vull que sentau que no he perdonat a stament o grau de persones reals, nobles y de menys títol, prelats y altres hòmens avensats en la sglésia, qui, tots per mi enpesos, han senyalat  tal gana de servirla, y provada per obra, que ab molt menors actes he vist en lo secret de vostres plaers entrar altres de vida més honesta: 
ja port la aljava buyda de les mies deurades fletxes, entre les que, farint, tenen los cors naffrats de tants  hòmens notables, y les que spuntades resten, sens fer li dan, en lo seu dur scut. 
Y mire vostre altesa a quant bastan ses arts, q

ue a tots té contents sens dar alguna paga, y, cosa a tart vista, que ensemps la festejan e viuen sens contesa. 
Aço me ha enganat, com lombre a Narciso, que, anviada ab ells, ensemps se amostrave, alegra si alegres los vehia. 
Més, volent la strenyer, quant més si acostaven la trobaven mes luny; 
si li donaven prenia, e les laors ab molt plaer acceptava de  tots; 
de hon han procehit mil clamors de nosaltres e tanta desestima, que per tota Europa hon ella habita, es ja públich proverbi, que pot mes honestat, que les flames de Venus ni lo arch de Cupido. 
Ara pensau, senyora, en hoyr tals  rehons, com envergonyit resti, forsat a menyspresar tant més lo meu poder, quant major conaxença tinch de la forsa sua; 
e per ço vench a vos per un de dos partits: 
o que, per reparar tant iminent injúria, amostreu quant sabeu, o que, ensemps confusos, retregam nostra vida en la ombrosa silva del alt munt de Pernaso, y no siam  més vists per los ulls dels qui viuen».  
E callà.

     Dissimula la mare, per confortar lo fill, lo greuge que sentia de hoyr tals rehons; 
y, ab veu reposada interrogant aquell, comensa semblants noves: 
«Per millor provehir al dan que tots sentim, hoya de vos, fill car, de ses condicions las per qui més pensau degua ésser vensuda. 
¿Dieu és molt entesa?» «Si, més no tant com pensa, -respòs lo indignat- ans la presumpció en tan alt grau abrassa, que pensa no poder de res ques aposenta en lo seu desliber, ésser de algu represa; 
y ab aço te tanta vanitat, e fa tant gran stima de aquella falsa glòria que sent en ser loada, que a tota lahor acala les horelles, y més pren la cubdícia tant gran loch en son cor, que fa empres de prescriura aquella ley antiga, qui los prenents obliga a satisfacció. 
Estas condicions ab lo saber y tractas dels qui la han seguida, me daven speransa de veura la vensuda; 
més, en tot ha fallit ma jovenil stúcia». 


     E ab tal relació funda lo seu consell la molt sàvia Reyna, en la forma següent: 
«No és gran maravella, si tals condicions, en dóna fastajada per tans hòmens de preu, la han tant conservada, per que crexia tots jorns en presumir; 
e la glòria vana que rebia sens descans, fins ací la tenguda de satisfer algú, majorment satisfent ab tots a sa cubdícia, més que no fera, per molt que li donàs, la hu daquells a soles. 
Açí és necessari usar nova cautela: 
ab altres tantes fletxes de aquelles de plom, qui causen malvolença, y ab laygue del riu qui aporta oblit, mon fill, fareu dos coses, ço és, que desanamorats se deixan de saguir la los qui la han seguida, y oblidats del que més stimaven, menys se recorden della que si en algun temps no la haguessen vista. 
Y en assò posada, per què volen les vanes no sol hòmens honrats, més diffamats de altres stimades, serchareu a Neptuno, ques potent en la mar e rich per moltes preses que en ella ha fetas, dispost a trestajar lo seu stat movible de unes ribes en altres; 
e més, q

ue en tots los deus, algu no té més fama de haver aportades tantes de les squives a seguir lo standart de la nostre conquesta: 
aquest vensé Medusa. 
Malencha y Eleyda, Bisalpida y Seres. 
Per molt que presumissen de no dar loch a la casta Diana; 
e, si vivint aquella hi haguéssem pensat, aquest, ab lo seu poder y tractes, la haguera conduhida a son pler y a nostre domini; 
com sper  que farà, a la presumptuosa quins ha tant mal tractat».

     Mou les leugeres ales, per mil colors distinctes, lo potent fill de Venus, hoydes tals rehons de la savia mare; 
e per camí contrari, com la lansa de Achilles, sana ab lo seu arch les naffres que poch ans ab ell havia fetes; 
e, donat orde, com begueren de la aygue del primer riu de Infern, tots los enamorats en tal oblit vengueren de aquella senyora, que no bastaran manyes, missatges, ne públichs o parencers senyals de voluntat encesa, tornar algú a conduhir a més voler seguir la; 
altres, de nou enlassats, se trobaren en la gran bonarescha que tania parada als que eren de passada, més, scullit lo engan, e hoyda la fama el exemple dels altres, molt prest se refredaren; 
de manera, quel presumir manchant, ja lalta fantasia de la glòria vana stava per a caura, cessant lo sacriffici del fum de lehor falça, e sola la cubdícia stave fabricant camins de reparar al manchament de les offertes e inmolacions que en són altar cessaven.

     Quant, per obre del principal offès, la fama murmurant porta a les horelles del potent en les hones, invinctíssim Neptuno, los actes de aquesta, creixent la quantitat de la sua bellesa y la glòria que, vensent la, sperave daquella; 
qui, dexant lo servey del valent Rey Dausònia, en les ribes de Spèria dressà són navegar, per veura si la fama veritat reportave dequesta tant gentil. 
E ja plegant les veles, del viatge cansat, en la noble ciutat que fundal fill de Júpiter, lo tro de les bombardes el sò de les trompetes avisaren Dyana de la sua venguda.

     E de tot açò era yo avisat, stant dins la gran sala mirant hun clar spill que en mig della penjave, hon se representaven de les parts del mon los actes que obraven tots los enamorats; 
y les veus si hoyen si era fet scilènci. 
Jas eren vists Neptuno y Dyana, y ja lo foch de Cupido crexia en tots la gana de tornar se a veura, quant, la qui ans squiva no tractable als altres se mostrave, comensa a sentir amollir lo seu cor; 
y, en nou penser entrada, en les nits poch dormia; 
ans, aquell temps que la son occupave en parlar despanent, rehons de tal manera hoym que splicava; 
tots callant, per hoyr la:

     «Trista! 
¿què és açò que tants no han pogut, e aquest basta en fer me sentir pena? 
¿pot ésser que yo ame, ne senta passió, qui tant me so burlada? 
Si be, pus he trobat qui satisfà a quant ma condició vol., 
¿E qui men assegura? 
La sua bona cara  y les clares rehons, no tals com he hoydes fictes y colorades de altres parencers. 
Daquest seré honrada y tenguda secret, qui és home callat, e pot sobrar ab do divers a la mia cubdícia; 
més se que ame tantes, que ma part valrà menys per lo que vol les altres, y a tart, los que ab perills com aquest han gonyat lo que tenen en mar, se troben liberals. 
¿Com gosaré mirar los altres en la care, qui tant me han seguida, si satisfàs aquest de la primera vista? 
Y si rest enganada ¿ab quins ulls gosaré mirar yo a les altres dames qui son de algun preu, que totes me reputen com a llur principal? 
Vage sen en bona hora, y reste yo honrada en la mia stima, y dels qui jutgeran lo sacret de mos actes». 


     Ab tals y semblants contraris pensaments esplicats per la lèngua, passà la nit Dyana, sens acullir lo son; 
quant trespuntà lo dia viu entrar per la cambre lo seu fael saserdot, digne ministre de sos sacrets misteris, anomenat Dion, qui prevengut venia y pagat de Neptuno, parlant en tal manera: 
«En què pensau, Senyora? 
Ara vench de la mar, hon he trobat Neptuno, quim ha parlat de vos y fetes grans offertes, per la gana que te de servir y complaureus». 
«No men parleu, de gràcia, -respòs la desdenyosa- que mala nit me ha dada». 
«Com! 
-dix lantich Dion- ¿y és stat açi?» «Stat! 
-respòs cridant- Deu me guard de tant mal! 
¿y tendrieu men vos per bé aconsellada, quel acullís axi?» «No so per aconsellar vos, -li digué responent- mes, per lo be queus vull, jo pense en moltes coses; 
y deurieu pensar ¿queus resta de tantes festes vanes com fins así de molts haveu rebudes, y de tant com tots vos han donat? 
Y ab açò, posat aquest no valer menys que vallien aquells, y que basta en dar vos tant com haveu master, y que és

 acustumat axí tractar les altres de qui és complagut, que lo nombre de moltes no fa menor la quantitat del donar a quiscuna; 
y, si tenieu vergonya ques digue que tant prest lo hajau satisfet, podeu assegurar vos en aquesta manera: 
que ell jur ab sagrament no dir ho de gran temps, y no dexe mostrar la gana de servir queus ha assenyalada». 
E tals rehons acabava lo sacerdot, quant respòs la senyora: 
«Angel sou per a mi, que en quant més duptave haveu dat tal remey, que fora de tots duptes stich delliberada de fer tot quant dieu,  y en res no pertir me del savi consell vostre. 
Vos veheu lo meu temple quanta pompa aporta en lo honrar del altar y parets, y dels lums qui acompanyen les solemnitats mies, en les quals fas gran gast; 
e si no provehia ab què pogués  mantanir tal despesa, hauria a mancar, quem seria vergonya e perdria la extima en què vuy so tenguda». 


     Yo viu en aquell punt envergonyir Cupido, que lo pes dels diners tengué major poder en la voluntat della, que les rehons de hòmens avisats ni del mateix Neptuno, no desacompanyades de gest e voluntat bastants per a causar grat en qualsevol altre, no havien; 
e fon en punt de deixar la empresa. 
Però tant gran desig tengué de derrochar la presumpció sua, que no curà sinó de atiar lo foch de la cupdícia. 
E viu la nit sagüent Neptuno, transformat en aygüe de or, fins entrar dins lo retret hon ella reposave, com lo fill de Saturno entrà, en temps passat, a la filla de Acrisio; 
ab esta diffarència: 
que aquell ploent entrà per la teulada, y com a bras de aygüe pujant de una font, Neptuno viu pujar y entrar per lo loch hon ella palsigave. 
Més, voler sercar de què se alegrà més la avariciosa, o de veura lo riu dor entrar per son retret, o de mirar aquell aprés tornat en forma que podia sentir e fer sentir delit, és cosa scusada; 
perquè quiscu pot creure que més se alegrà del què més satisfahia a la sua cubdícia; 
pe

rò, vahent lo galant, no scusà lo encontra, ni hagué molt treball de mostrar elegria com la que sab molt be dissimular ses ganes. 
E no deslibere, per are, recitar lo secret de les noves que entre ells passaran, per que la fi de totes y del obrar dels dos fou, della lo offerir, y dell lo acceptar la femenil vergonya, portant aquella per collocar entre les sues opimes en lo loch hon tenia reservat les insignies de les altres victòries. 
E per la mina quel or havia feta, continua la secreta entrada lo enamorat Neptuno, salvant lo jurament de tenir ho sacret que ans havia fet.

     Don vench en major erra la presumpció de la folla Dyana, que, desigant cobrir esta culpa secreta, de què molts sospitaven, treballà ab les antigues arts tornar aconduhir molts dels qui en passat la havien ensaguida, a més voler seguir la. 
Y las que no pogueren res acabar ab aquells scaminats, bastaren fer baixar del alt munt de Olimpo lo gran tronador Júpiter, e calar la dignitat del reyal ceptre, a rehonar amor, assegut en la falda de la dissimulada. 
Lo que vahent Triton, fael araut de Neptuno, recità per menut a son noble senyor; 
qui, indignat de hoyr tals rehons de la que més amave, stave per jurar y pendre en testimoni del vot irrevocable la aygüe de Estígia, paluda infernal dels deus no coneguda, de jamés acostar se al loch hon fos Dyana; 
quant arribà Dion, molt destre sercidor de enamorats squinsos, y tant ab ses rehons y prechs pogué ab lo deu de les ones, que tornà afrontar los que romputs staven. 
A hon, ¿qui bastarà a dignament descriura les làgrimes fingides, los stroncats sospirs, les jures spa

ntables que ella profferia devant lo enamorat? 
Tantes foren, per cert, que fou mesa en oblit, per aquell qui hoya prechs de tant gran instància, qualsevulla offença que della hagués rebuda; 
ab tal condició, quel simulat dexat, públicament hagués a confessar lo que entre ells passave. 
Y en açò mostrà major força la negra avarícia, que, per no perdre lo que tania en cert, derrocà la presumpció sua; 
y ja aconortada de la ficta vergonya que havia mostrat hun temps tant stimar, a pales preposave que amave Neptuno. 
Més, quant lo mariner, ensemps ab lo perill, se oblidà del vot, encare ab alguns usà lo dissimular.

     Però, dexant açò, de que tots stimavem, quants eram en la sala, dever axir una de dues fins: 
o que apercebint se de la pràticha sua la dexara Neptuno, o que ella vensent la discreció sua li fera comportar encare majors coses, diré lo que feu Jupiter, per ella desdenyat. 
Qui, aprés de haver ab si debatut sobre la pena que merexia lo cuydar de aquella, ab la grandesa del ànimo reyal vensent la ira que havia concebuda, delliberà lo punir de tal crim remetre al us del Fat. 
E recordant se que havia legit en les antigues taules, qui no temen resura per lo discurs del temps, los mals que speraven a la tant mal fadada en pague de ses obres, sols volgué que de aquells li fos donat avis. 
E per so, fet cridar lo seu fill, nat de Mayafel, denunciador de son sacret voler, tramès aquell a la antigue sala a hon les tres germanes, qui, per no perdonar a la vida de algu, son nomenades Parchas, disponen dels stats, dels regnes e províncies, e ab ley indelible promulguen lo discurs de la vida dels hòmens, per què mogues aqu

elles, ab lo seu manament, nunciar lo fat a la presumptuosa, qui stave pensant de fermar son stat fundat sobre arena.

     E mentre treballave en cosa inpossible, guiades de Mercuri viu entrar per la cambre les tres germanes dites, de què restà torbada en la primera vista; 
e més en hoyr la dolçor de la veu que, en temps passat, havia adormit los cent ulls qui senyien la redonesa del prudent cap de Argo, ab so de tals paraules:  
«Dexa, presumptuosa, ja los vans pensaments, e per que més te anujen ab lo temps quels tembras, los mals, ans que not venguen, scolta de aquells, per manament de Júpiter, lo determenar cert en boca de aquelles qui disponen lo fat». 
A tals rehons acabave Mercuri, quant Cloto, la primera de les que diuen Fades, profferí en strams una cruel sentència de la tenor següent:

«Cayga del cel foch cremant ta persona;

Obrint se prest la terra tabsorbescha;

Cercar repòs sia lo teu offici,

Tant quant viuràs en la mundana spera;

Aprés la mort, los Inferns not acullen,

Nada per mal, confusió de bones,

Car has confús damor la vera regla,

Ab preu venent ço que per grat se compre». 


     E dat algun spay a la sentència dada, de pesar les paraules que havia hoydes, Lachtesis, la segona, denunciant com, en juy acusada, comparrien ab ella les liberals qui, usat lo contrari del que usat havia, darien clamor de la sua cubdícia, ab lo mateix stil segui semplants paraules:

«Ab tu vendran en juy a comparèxer

La liberal filla del rey Hoetes

Y la gentil Cilla, filla de Niso,

Qui, per fer richs los que més stimaven,

No han dubtat buydar los reyals coffrens,

E donar mort a germà y a pare;

E, ab clamor de ta negra cubdícia,

Ffaran palès ton crim abominable». 


     No dexà Antropos, la tercera de les germanes dites, lo compàs de les altres, denunciant com, en juy condempnada, restarien per eterna memòria al peu de la scala, la pedra de son nom el record de sos actes:

«Crexeral foch de la tua gran ira,

 Quant te veuràs en lo juy condempnada;

E trasformat ton cors en negra rocha,

Rastarà baix, al peu de la scala,

Per no haver endrat per dreta senda

En la gran Cort hon té Venus lo ceptra;

E diral mot, scrit sobre la pedra:

Perquè vene ab preu ço quel grat compra». 


     Volia replicar al dir de les tres nimphes, quant viu, ensemps aquelles ab lo qui les guiave, lunyades de sa vista; 
e tirada del fat que fugir no podia, entrà dins lo gran prat quim havia portat en la torre de Venus, don mirave tals coses: 
la terra hon posave los peus, restave secha, sens més criar erba ni suau flor; 
los murtres li alsaven les branques, si les mans alargave a pendre de lurs brots; 
les roses se cloien, si los girave lull a mirar ne alguna; 
e los coloms, ab gran remor de ales, giraven de sa vista com de algun cassador. 
E, si no stigues tant fora de, bon juy, ab açò poguera clar conèxer com, per ira de Venus, los arbres y les flors, ab los ocells consegrats a aquella, la tenien en oy; 
més, ab los ulls segats, seguia lo camí de sa trista ventura, e, no guiats dels signes los seus passos errats, guiaran son camí fins en lo primer pati de aquella gran torre, qui es nomenat Oçi; 
a hon, per no saber lo camí de la sala, ni ésser may passada per aquells nou grahons, qui són dret camí de scusar les e

rras que fem sobrats de amor, stave passejant per lo clos de aquell, sens saber ahon era, ni rasselave del seu mal tant vey. 
Quant arribà Cupido, ab veus de molt gran cuyta, sollicitant la mare per axir a cloure lo procés de aquella acusada, y hoyr les clamors que Medea y Cilla volien proposar contra la sua vida.

     Hisqué la noble Reyna, per complaure lo fill, fins al cap de la scala; 
e tots seguint a ella per veure que faria, Medea a la dreta e Cilla a la squerra, ab laflicta Dyana al mig, se presentaren al peu de la scala. 
E hoy la primera comensar en tal forma: 
«Aquesta presurnint ha comesa tal erra, que, desdenyant les armes de Cupido, ha abrassat les riqueses de Pluto; 
y no ha conegut, la folla, la parada de quin loch li venia, ni ha pensat que es honcle del fill vostre lo deu de les riqueses,  y que és tant be sotmès al poder del seu arch;  
però beu sentí Ceres quant li furtà Proserpina. 
Simulada ypocrita! maleyta sies tu de quantes per amor han may sentida pena, o pública infàmia del femenil stat! 
Ja no fosses tu nada per fer nos tal vergonya, que la tua avarícia passa la de Eurifile, muller de Amphiaraho, qui, per haver lo collar de Herimona, que tenia Argia, descobrí son marit e procurà per hon mori en lo citi de Tebas; 
car aquella mes a sort la vida del marit, per haver una joya tenguda en gran preu, y tu,

 en  cert, has morta la fama per qui dura eternalment  la vida, per nombre de diners qui als ulls no amostren. 
Yo so tenguda en lo mon per cruel, per haver dade mort a mon petit germà y robat  a mon pare; 
més en la Cort de Venus se fa de mi gran festa, don tu est bendejada, y del mon avorrida, per la tua cubdícia; 
resta confusió de a quantes serquen honra, ací en aquest pati, hon may no sen troba; 
e tots quants entraran, improperant te diguen la següent latenia: 
Maleyta sies tu de les xiques infantes, pus que per ton exemple a mal són convidades; 
maleyta de les vèrgens, perquè hun temps ab àbit simulat has  tachat llur collegi; 
maleyta de casades, torbant a sos marits: 
maleyta de les viudes, usurpant los delits que són més propris delles; 
maleyta de less monges qui a Déu be servexan, per què has servit infern; 
maleyta de aquelles qui amen en públich, per què has pervertit lorde de les festes; 
maleyta de les altres qui usen la cautela pera salvar la honra, per què la has usada per procurar diners». 


     E tals rehons acabava Medea, quant Cilla comensa: 
«Què puch més dir de aquesta, maleyta del ample cel qui liberal dispensa per us dels vius les fruytes de la terra, ni ques pot més ajustar a sa pena? 
Yo fiu més que Medea, tant com és més donar mort a son pare, a subjugar al inimich la pàtria, que, fugint de aquella, matar lo xich germà; 
e tot açò gosi, empesa per lo grat que tania de Minos. 
E per ço, alta Reyna, més que ella avensada me trobe en vostre Cort, hon, per lo loch quey tinch, vos demane en gràcia que, refermant tot quant ha dit Medea, rest transformat en rocha negra lo cors de la avariciosa, com fou lo de Aglaures per obra de Mercuri, pus que les dos, tenint un concorde parer, ans  delliberaren acceptar los diners que admetre los prechs dels apassionats». 


     E ja per obra de Cupido ans de semblants rehons se eran apartades del ànimo de Venus pietat e clemència, e per ço la rigor de la pura justícia condempna la acusada de haver star al peu de la scala, transformada en rocha negra, per testimoni de la sua malícia. 
E com volgués Dyana, indignada de hoyr tals rehons a què de gran senyora no volgué may respondre, tornarsen per lo loch per hon era venguda, nos pogué moure; 
per què les parts del seu cors, que ans movia a son pler, eren fetes inmobles, e les junctures dels jenols endurides, no seguien en res lo moviment dels peus; 
ans, lo fret que en les ungles mostra el primer senyal, se era tant stes, que, descolorides apparien les venes perduda la lur sanch, de manera que, a poch a poch, la fredor y durícia tota la occuparen, tancant a sos frets polsos camí de més polsar ni dar senyal de vida.

     No volgué may parlar, ne, com hagués volgut, tenia ja camí per a traure la veu: 
ja era tota rocha, e no blancha, que lo verí que en son cor se era tant tancat, scampant se deffora, la havia feta negra; 
e, per què no manchàs alguna part del dir de les tres Fades, hun títol novament sculpit, de mostra de gotigas, per lorla de aquella nova pedra, ahon tots quants entraven legian tals paraules: 
«Perquè vené ab preu ço quel grat compra»; 
denunciant a tots la causa de son mal.

     E, acabat la susdita letania que ordenà Medea, isquí de aquella Cort, molt refermat en lo primer propòsit de no tornar hich pus, per tants desordes com havia vists.

FFINIS