BERNAT METGE

«YSTORIA DE VÀLTER E DE GRISELDA»

A la molt honorable e honesta senyora madona Isabel de Guimerà: 
Bernat Metge salut e reverència 

subgectiva. 
A mi ensercant entre los libres dels philòsops e poetes alcuna cosa ab la qual pogués 

complaure a les dones virtuoses, occorrec laltre die una ystòria la qual raçita Patrarcha poheta laureat, 

en les obres del qual jo he singular affecció. 
E com la dita istòria sie fundada en virtuts de

paciència, obediència e amor conjugal, e a mi sia cert que entre les altres virtuts vos, senyora, siats 

dotada daquestes singularment, per ço he deliberat de arromensar la dita istòria e de tremetre leus per 

que vos e les altres dones vituoses prenats eximpli de les coses en ella contengudes, no per tant que 

jom pens que vosaltres freturets daquesta doctrina, car sens ella sots assats pacients e virtuoses, màs 

que perçò que hoirets la següent istòria dats pus ardents en seguir les dites virtuts: 
car diu lo mestre de 

amor Ovidi, en les obres del qual en temps que jo amava me solia molt delitar, que al cavall leuger 

quant corre no li nou si hom li dóna alcuna speronada. 
Suplicant vos que la següent istòria vullats 

benignament hoir, e en les adversitats, les quals algú en aquesta present vida no pot squivar, con loc 

serà ben remembrar daquella persò que mils e pus pacientment puxats aquellas soferir, de les qual 

Déu vos vulla preservar per se mercè, amén

En Itàlia és una província ornada de molts nobles castells e viles appellades lo marquesat de Saluça, 

del qual era Marquès hun fort noble baró apellat Vàlter, jove bell e molt graciós, no menys noble de 

costumes que de linatge, e finalment en totes coses fort insigne, sinó que content dessò que fortuna li 

havia donat no curava del esdevenidor, e tobava tan gran pler en cassar, que totes les altres coses que 

affer avia ne menys preava. 
E specialment nos curava de pendre muller, de la qual cosa los seus 

vassalls e sotsmeses eren fort dolents e despagats: 
los quals con molt ho agueren sofert enaren 

ensemps al dit Vàlter: 
e hu dells, lo qual era de major auctoritat e per bell perlar o per major 

privadansa que avia ab lo dit Vàlter, dix axí:

«Molt noble Marquès, la tua humanitat dóna a nos audàcia e gosar que tota vagada quels fets ho 

requiren ab devota confiança parlem ab tu, e que are les voluntats que tots tenim secretes en los 

nostros coratges la mia veu notifich a les vostres horelles: 
no pas que jo hage algun interés singular en 

asso, màs per tal com tu, segons que per molts indicis e senyals has soven provat, mostres e reputes 

que jo son a tu molt car denants tots los altres. 
Con donchs totes les tues coses placien e agen a nos tos 

temps plagut, perço que puxam jutjar que som benaventurats con aytal senyor avem, e que serem molt 

pus benaventurats en lo esdevenidor que tots nostres vehins, suplicam te humilment que vulles pendre 

muller, e que assò vulles fer spetxadament, car los jorns sen van e volen fort leugerament. 
E iatsasia 

que sies en la flor de ton jovent, emperò la vallesa ensaguex aquesta flor, e la mort és proisme a tota 

edat: 
tot hom egualment ha a morir, e la hora és inserta. 
Placiet donques que oies les pregàries 

daquells qui no menysprearien los teus manaments, e comana a nos la elecció de la muller, car nos let 

procurarem tal que ella sera digne de acostar se a tu, e de tal linatge que tots porem star en bona 

sperança de ella. 
Deliurens donques daguesta trista de ància en que som, per ço que si Déus disposave 

en altra manera de tu no ten enasses menys de ledesme successor, e con nos romanguessem sens 

regidor alcun».

Ladonchs lo dit Vàlter mogut per les piadoses paraules dels seus, dix:

«Vosaltres, amichs, me forçats de fer açò que jamés no fo en lo meu cor. 
Jom adelitava que visqués en 

libertat, la qual fort tart és en matrimoni, per que jom sots met de bon grat a la voluntat de vosaltres. 


E jatsia que jo confiu de la vostra savieza e fe, vuy relevar a vosaltres del càrrech que volets pendre 

per mi, car jo mateix men vull aver lo affany de sercarlem: 
com jo sie cert que la noblea del hun no 

ennobleix laltre, e que moltes vagades los fills son desemblants als pares. 
Tot lo bé qui és en la 

persona no li ve daltre sinó de Déu, al qual jo coman mi e tots mos afers, sperant que ell me

trobarà cosa qui serà expedient a repòs e salut mia. 
E pus vosaltres trobats plaser que jo prengua 

muller, promet vos que jo compliré vostre desig en breu, pero vull quem prometats que qual se vulla 

muller que jo prena ab sobirana honor e reverència la trachtarets, e que entre vosaltres no aja alcun 

quin digua mal nés clam della elecció per mi fasadora. 
Qual se vulla muller que jo pendre aquella vull 

que sia vostra senyora, e sie axí tractada per vosaltres com si era filla del emparador». 


Ladoncs tots a una veu concordablement li prometeren fort alegrament de attendre e complir son 

manament. axí con aquells qui per sobres de goyg apenes cuydaven veure lo die de les noccies, ab tant 

gran pler lo speraven. 
Lo qual die lo dit Vàlter los assignaàque fossen aparellats a la celebració de 

aquelles. 
E no res menys menà als seus domèstichs e familiars que sollemnament aperellassen les 

coses necessàries a la festa.

No molt luny del palau del dit Marquès era satuada una vila petita poblada de alguns pageses fort 

pochs e pobres, entre los quals ni avia un pus pobre que tots los altres apellat Janícola, e havia una 

filla apellade Griselda assats  bella de cors, màs era pus bella de bones custumes e de virtuts del 

coratge la qual se era nodrida en sobirana pobresa, ab viande groçera: 
e ignorant tot desig carnal 

jamés no avia imaginat ne girat lo enteniment en folls ne delicats pensaments, ans reposava en lo seu 

pits virginal coratge dome vell e savi, e ab inextimable caritat servia diligentment son pare, e 

pasturant algunes poques ovelles que havia e filava cascun jorn, e puys tornantsen a casa aperellava 

cols o spinachs, o altres viandes covinents a la sua condició, e fahia lo lit a son pare; 
e finalment tot 

son temps despenia en pietat e obediència filial.

E com Vàlter agués acustumat de passar soven per la casa de son pare, e sagues pres a ment moltes 

vagades de la virtut daquesta nina, la qual virtut no era manifestada a la gent nen parlave algu perçò 

con era de tant baix stament, lo dit Vàlter se més en cor de pendre aquesta per muller sobre totes les 

altres.

Lo die de les núpcies se acostava, e tothom se meravellava don vendria la novia e qui era. 
E lo dit 

Vàlter entretant fahia provisió de anels daur, de corones e daltres ornaments: 
e feu fer vestadures, 

calçes e sabates a forma o a mesura daltre donzella la qual era de statura semblant a Griselde.

Ab tant vench lo die assignat, e con algun no sabes noves de la nòvia, tot hom stech fort 

meravellat, e majorment perçò con ja era hora de dinar, e la vianda e la casa eren ja aparellades. 


Ladonchs Vàlter, axí com si degués exir a carrera a la sua sposa, isqué fora lo seu palau bé 

acompanyat de molts nobles homens e dones, dressant son camí ves la vileta dessús dita.

E Griselde, ignorant les coses que per ella eren aperellades, e aportant aygua en un cànter en lo seu 

cap entrassen en la casa de son pare perçò que agués spetxat so que fer avia e que enas ab les altres 

nines a veure la sposa de son senyor. 
E de mentre Vàlter enava pensiu entre si mateix acostantse ves 

la casa de Janícola, cridà Griselda per son nom, interrogant la hon era son pare. 
E aquella 

reverentment e ab gran humilitat respòs que en casa era; 
a la qual dix Vàlter: 
«Manali que vinga a 

mi». 
E con lo pare de la dita Griselde fo vengut, lo dit Vàlter, prenent lo per la ma, ab veu baixa perçò 

que algun nou hois, dix: 
«Janícola, jo se que tu ames molt a mi, e tostemps he conagut tu per bo, fael e 

leyal, e les coses que a mi plaen jom pens que tu les hages per agradables. 
Emperò una cosa 

singularment vull saber de tu, si vols aver a mi per genre qui son ton senyor». 
Ladoncs Janícola, 

spaordit de les dites paraules, dix: 
«Jo no deig res voler ne avorrir sinó axí con plaura a tu qui est mon 

senyor». 
«Entrem nosen, sols, tots sols» dix Vàlter «per ço que en presència tua jo puxe interrogar ta 

filla». 
E aprés que foren intrats dins la casa de Janícola, sperant defora e merevellant se tot lo poble, 

trobaren Griselde molt meravellade e spaordide del aveniment de tan gran oste, a la qual dix Vàlter: 


«A ton pare e a mi plau que sies ma muller, e pens me que semblantment placia a tu: 
però una cosa te 

vull demenar, si vens acordada que aprés que nostre matrimoni serà acabat e complit lo teu coratge se 

convenga de bon grat ab lo meu, axí que en alguna cose jamés nos descovenga ab la mia voluntat: 
e 

que tot so que jo volré fer te placia, e que nom contrestaras nem faràs mala cara ja més». 
Al qual la 

dita Griselde tremolant per la novitat daquest fet respòs: 
«Senyor meu, yo no son digne de tant gran 

honor, pero se la tua voluntat és e fortuna mia que axí sie com tu has dit, jot promet que no tant 

solament faré so que tu manaràs, ans encare te dic que ja més no penseré res que faça contra ton voler, 

ni tu poràs fer alguna cosa, posat quem manassés matar, la qual sie desplasent a mi». 
«Assats me 

abasta» dix Vàlter; 
e mostrant aquella públicament al poble, dix: 
«Aquesta és ma muler, aquesta és 

vostra senyora, aquesta amats e honrats, e si mi avets car, hajats aquesta molt pus cara». 


E perçò que ella no aportàs res de la fortuna vella en la novella casa, feula despullar tota nua a les 

honrades dones que eren aquí, e dels peus fins al cap le feu vestir de vestadures noves. 
La qual aprés 

que fo vestida, pentinada e bé arreada, apenes la conec lo poble. 
E encontinent Vàlter la sposà e li 

dóna hun fort bell anell; 
e faent la cavalcar en hun cavall blanc, feu le amenar ab gran alegria, present 

e acompenyant tot lo poble, al seu palau.

En aquesta manera foren celebrades les noces fort sollempnament; 
e nostro Senyor feu tal gràcia a 

la dita Gliselde que algun no pogué jutgar que fos nodrida en casa de pastor, sinó en algun palau 

imperial, tant era cara e venerable envers tots; 
e apenes coneguera hom qui la conegués de nativitat, 

que fos filla de Janícola: 
tant era cara e venerable e tant era la honestat de la sua vida, e la noblea de 

les sues costumes, e la dolsor de les sues peraules ab les quals se tirava los coratges de les gents. 
E no 

tant solament dins los tèrmens de la sua terra la loaven, ans encare per moltes altres províncies era 

scampada la sua virtuosa fama, axí que molte gent ab gran affecció e pler venia per amirar aquella.

En aquesta manera Vàlter, ennobleit de insigne e benaventurat matrimoni, vivia ab sobirana pau 

en casa sua, e fora sa case ab sobirana amor de les gents; 
e era tengut fort per savi con tant gran virtut 

amagada dejus tan gran pobrea e fratura avia acostada assi mateix.

E no tant solament Griselda exercia negocis femenils e domèstichs ans encare con obs hi era usave 

de officis públichs, e en abcència de son marit levava de carrera los plets e qüestions de la terra, e 

metia pau entre los discordants ab tant bones e savies paraules e maneres, e ab tanta maturitat e 

egualtat de juy, que tot hom deya que Déu los avia tremese aquesta dona del cel.

E no passà molt de temps que Griselde se emprenyà, per la qual rahó tots los seus sotsmesos 

stigueren ab engoxosa sperança. 
Aprés ella perí una filla molt bella, e jatsia que sos vessalls aguessen 

més amat fill, empero no tant solament son marit, ans encara tota la gent ne hac fort gran pler.

E aprés hun temps que la filla fo deslatada, jatsia que lo dit Vàlter agués assats provade la fe de la 

muller, emperò volc la provar e assejar més avant. 
E stant sol en una cambre cridale, e ab care trista 

dix li axí:

«Bé sabs tu, Griselde, e nom pens que per la present fortuna te sie oblidat lo stament del temps 

passat, bé sabs tu encara en qual manera venguist en aquesta case, e con est assats cara e molt amade 

a mi; 
màs no est axí cara als nobles hòmens de ma terra, majorment despuys que comensist aver 

infants, car tenen se fort per enjuriats que sien sotsmesos a dona qui sie filla de pagès axí com tu est. 


E és de gran necessitat a mi que desig aver pau ab ells, que de ta filla faça no so que volria, màs so 

que a ells plaurà; 
e covendramen a ffer cosa quem serà la pus trista e la pus dolorosa que jo pogués 

fer, pero no ho volria fer que tu no ho sabesses, perquè vull que tu ho concentes e que hi ages aquella 

pasciència la qual me prometist en lo comensament de nostre matrimoni». 
Ladonchs Griselde, hoïdes 

aquestes peraules, sens mudament de color e de paraula, dix: 
«Tu est nostre senyor, e yo he aquesta 

filla tua som teus: 
fe de les tues coses axí con te plaurà, car res no pot a tu plaure que a mi desplàcia, 

car jo no desig aver res ne he paor de perdre alguna cosa en aquest mon sinó tu. 
Jo he ficades aquestes 

coses en lo mig del meu cor, les quals jamés no exiran per passament de lonch temps ne per mort: 


totes coses impossibles se porien abans fer quel meu coratge nos muderia». 


Ladonchs, Vàlter, fort alegre per la dita resposta, màs dicimulant ho con mils pogué, se pertí 

devant ella demostrant que era fort trist. 
E aprés hun poch, tremesli hun dels seus algotzirs en lo qual 

ell se fiava molt (certificat de sa intencio e de ço que ell entenia a fer) lo qual vinent a ella gran hora 

de nit, li dix: 
«Senyora mia, perdonem e plàciet que nom tingués en mal so que jo forsadament he a 

fer. 
La tua saviesa sab quina cosa és qui ha afer ab senyor el qual hom no pot contrestar per dura cosa 

e cruel que man esser feta. 
Mon senyor ma manat que jo prengue aquesta infanta, e que aquella...».

Ab paraula estroncade lexàs de parlar e de dir lo cruel ministeri que devia exercir. 
Sospitosa era la 

fama del algotzir, sospitosa era la cara, sospitosa era la ora, sospitoses eren les paraules ab les quals 

jatssia que ella clarament entenés que aquell devia enar matar la sua dolsa e cara filla, emperò no gità 

làgremes ni sospirà gens, la qual cosa no solament fora stada molt dura a mare, ans ho fora 

sernblantment a nodrissa. 
Puys ab bona care prenent linfanta, guardant la un petit, e basant aquella, 

beneyla e feu li lo senyal de la creu en lo front, e donala al algotzir, dient li: 
«Veten, e en execució 

met so que mon senyor te ha menat; 
màs prech te de una cosa, quet guarts que bèsties feres ne ocells 

no devoren ne mengen aquest petit cors, ab tal condició però que per mon senyor no sie menat lo 

contrari». 


E aprés con lo dit algotzir sen fos tornat a son senyor e li hagués recitat so que per ell era stat dit a 

la dona, e so que per ella era stat respost, e li hagués donada sa filla, amor e pietat paternal mogueren 

fort lo dit Vàlter; 
pero ell no lexà són propòsit, ans la liurà a son algotzir enbolcade en draps, e mese 

en una gran canasta posale sobre una bèstia que la aportàs suaument, e feula aportar ab gran 

diligència a Bolunya a sa germana, que era muller del comte de Panico, que la nodrís e que la instruís 

ab maternal amor e studi de bones custumes, e que la faés nodrir, e que la tingués tant sacretament 

com pusqués, que hom en lo mon no pogués saber de qui era filla. 
E lo dit algotzir encontinent complí 

ab gran diligència so qui li era menat

Aprés Vàlter, considerant soven les paraules e la cara de sa muller, jamés no pogue conèxer ne 

aver senyal que lo coratge de sa muller se fos mudat, car agual alagria, diligència e cura, acustumat 

servey e semblant amor li demostrava de fet que dabans avia acustumat; 
e jamés no li demostrava 

tristor ne li feu menció de sa filla, ne jamés desliberadament ni per incident lo nom de aquella no li 

exí de la boca, que algu hoís.

Aprés de aquestes coses que foren passats 4 anys, Griselde se emprenyà, e parí hun fort bell fill, 

del qual hagueren gran goig e alegria son pare e tots sos amichs. 
E a cap de dos anys que fo deslatat, 

Vàlter, tornant en la acustumada curositat, dix a sa muller aytals paraules: 
«Bé creu que aies hoit dir 

con lo meu poble ha gran despler e no porta pacientment nostre matrimoni, majorment despuys que tu 

aguist e comensist aver infants, pero jamés nols sabé tant greu con feu despuys que tu haguist fill; 
car 

dien entre les gents e ells, e yo qui moltes vagades he hoit dir, que "aprés la mort de Vàlter lo net de 

Janícola senyorerà a nos", e a aquells és fort greu que tant noble terra sie sotsmesa a aytal senyor. 


Cascun die entre lo poble se dien estes paraules, per les quals jo qui son fort desijós de repòs, e a la 

veritat me tem de perills de me persona, me somoch moltes de vagades que daquest infant faça ço que 

he fet de sa germana; 
màs denunciuho abans persò que sobtosa e inopinada dolor not torbas». 
E 

Griselde respòs: 
«Senyor, ja to he dit, e are ho repetesch, que yo no puix res fer, ne no vull sinó so que 

a tu plau, car jo en aquests fills no he als sinó lo treballl: 
tu est senyor de mi e dells, per que fe a ta 

guisa dessò del teu, e no hi demans mon concentiment, car en axí con en lentrament que fiu de la tua 

casa me despulli les vestadures, axim despullí les mies voluntats e desigs, e vestim los teus, per que en 

qual se vulla manera tu vulles alguna cosa yo semblantment vull aquella; 
car si yo fos certa de la tua 

voluntat, ja aguera comensat a voler e desiyar ço que tu desiges; 
màs pus lo teu coratge no pux 

prevenir, de bon grat seguiré aquell. 
E si tu trobés plaer que yo muyre, tantost morré volenterosament, 

car alguna cosa finalment ne la mort serà egual a la nostra amor».

Ladonchs, Vàlter, meravellantse de la constància e fermetat de la fembra, partís ab trista cara 

denant ella; 
e encontinent tremés li lo algotzir que ja altre vagada li avia tremès, lo qual aprés que ab 

gran instància li ach demanat perdó si li feyha res desplasent, axí com si degués a fer un gran crim, de 

mena l'infant. 
E Griselde, ab cara e coratge dessús dits, pres entre los braços son fill bell e fort graciós, no tant solament per ella amat, màs per tots aquells quil avien vist e hoit nomenar, faentli lo senyal de la creu en lo front e beneyntlo axí con avia fet de la filla, sguardantlo gran stona e besantlo, sens làgrama ne sospir donal al algotzir dessús dit, dient li: 
«Vet assí mon fill, fe dell so que tes manat, màs de una cosa te prech, que si fer se pot no gequesques manjar a bèsties ne a oucells los delicats menbres de tant noble infant». 


Aprés lo algutzir sen tornà ab linfant a son senyor dient li les coses dessús dites, en lo qual se 

merevellà tant fort, que si no era cert de la gran amor que Griselde havia a sos fills, per poch aguera 

aude sospita que aquesta fortalesa femanil no partís de anorma crueltat. 
E aprés tremès lo dit infant 

per lalgotzir a Bolunya, axí con avia fet de la filla. 
Tots los dessus dits experiments de benvolença e fe 

conjugal pogueren aver bestat a Vàlter, màs molts hòmens son qui nos saben lexar de la cosa pusque 

la han comensada, ans continuen aquella e perseveren en lur propòsit.

Aprés Vàlter continuament contemplava e gordava sa muller sis mudava per ço que li avia fet, e 

null temps pogué conèxer en ella alguna mutació, màs de die en die la trobava pus fael e ab major 

affecció envès ell, axí que endosos semblaven de hun coratge, car la muller, axí com dessús avem dit, 

no volie ne avorria alguna cosa sinó axí con a son marit plahia.

Poch a poch se començà scampar mala fama de Vàlter, ço és assaber que ab crueltat e durícia 

inhumana, perçò con se penedia del baix e humil matrimoni que avie fet ab Griselde, avia manat 

matar sos fills, car algun no podia veure los infants ne sabia hom hon eren; 
per la qual cosa Vàlter qui 

sabia ésser tengut per savi hom e noble, e solia ésser molt car als seus sotsmeses, fo reputat a les gents 

per infamis e odiós; 
e gens per assò lo seu coratge nos mudava nes enclinava, ans procehia 

contínuament ab sospitosa severitat en la experiència que avia comensada.

Com aprés la nativitat de la filla fossen passats 12 anys, ell tremès missatgers a Roma qui fessen 

semblant o fenyessan que aportassen letres del Papa ab les quals fos mesa fama entrel poble que a ell 

era dada licència per lo dit Papa, que per rapòs e pau de ell e de ses gents, separat lo primer 

matrimoni pogués pendre altra muller. 
La qual fama con fos pervenguda a notícia de Griselda jom 

pens que la desconsola e li dóna gran tristor, màs ella no sen mogué gens, ans stech ferma axí con 

aquella qui de si mateixa e de so del seu avia ja ordonat una vagada e dispost, sperant que manaria 

esser fet della per Vàlter, al qual ella sa persona e les sues coses havia subjugades e sots meses.

Vàlter avia ja tremès a Bulunya a son cunyat preguantlo que li amenàs sos fills. 
E la fama se 

escampà que aquella donzella li amanaven que fos sa muller, la qual cosa son cunyat faelment exaguí. 


E amenantli la donzella que ja era de edat de maridar, bella e excellent e de bells ornaments arreada, e 

amenant ab ella son germà qui era de edat de 12 anys, ab gran companya de nobles hòmens e 

cavallers, cert die ordonat per ell començà son camí. 
E entre tant Vàlter per so quen temptas sa 

muller, axí com avia acustumat, a major dolor e vergonya de ella feu la venir públicament denant gran 

partida del poble, e dixli: 
«Jom adelitava assats en ton matrimoni no gordant lo linatge don vens màs 

les tues costumes, e are segons que veig tota gran fortuna és gran servitut e gran subjugació, car a mi 

no és de fer so que seria legut de fer a hun laurador. 
Los meus vessalls me forssen e lo Papa hi consent 

que jo hage altre muller, la qual ja ve e sens dubte en breu hic serà; 
per que sta ab fort cor e dóna loch 

a aquella, reportant ab tu lo dot que hic aportist. 
Tornaten a casa de ton pare: 
no és fortuna en lo mon 

que dur perpetualment a la persona». 
Ladonchs Griselde respòs: 
«Senyor: 
tostemps sabí em tinguí per 

dit que entre la tua magnitut e la mia humilitat noy ha alguna proporció, e tots temps fuy certa que no 

tant solament era indigna de ésser ta muller, màs encara de ésser serventa tua. 
E jurte per Déu que en 

aquesta casa tua de la qual tu màs feta senyora, tostemps son stada serventa dins mon coratge; 
perquè 

daquest temps que he perseverat ab tu ab molte de honor e més que jo merexia fas moltes gràcies a 

Déu e a tu; 
al sobrepús te responch que son aperellada ab bon cor e alegra de tornarmen a la casa de 

mon pare, e alla hon me nodrí en ma puerícia fenir ma vallesa e morir benaventurada e honorable 

vídua, la qual son stada muller de tan noble baró con tu est. 
Yo de bon grat do loch a la novella 

muller, la qual placia a Déu que en bon punt hic venga. 
E pus a tu plau jom partesch dessí 

alegrament, màs con manes que men port lo meu dot bé veig jo quin és, bem membre con fuy 

despullada de les mies vestadures en lo lindar de la porta de mon pare, e aprés que fuy vestida de les 

tuas: 
e lo meu dot no és stat altre sinó fe e nuditat. 
Vet, donques, que yom despull aquesta vestadura e 

restituesch te lo anell ab quem esposist; 
los altres anells, vestadures e arreaments los quals me avies 

donats, en la tua cambra son. 
Nua isquí de la casa de mon pare e nua hi tornaré, sinó quem par no sie 

digne cosa que aquest meu ventre en lo qual los fills que tu engenrist han stat, aparega nuu al poble; 


per que si a tu plau, e no en altre manera, te suplich carament que en preu de la mia virginitat la qual 

portí assí e la qual no men aport, me vulles lexar una camisa de aquelles que jo solia vestir con stava 

ab tu, ab la qual puxe cobrir lo ventre de mi qui solia ésser ta muller».

Dels ulls de Vàlter cayen fort spesses làgrames e nos podia abstenir de plorar; 
e girant la cara 

detràs ab paraules tramolants, dix: 
«Plau me que hagés una camisa», e plorant partís denant ella. 


Ladonchs Griselde se despullà totes les vestadures e romàs solament en camisa e lo cap e peus nuus, e 

axí de la sua casa, e acompanyantla molta gent qui li ploraven detràs dient mal de la sua fortuna.

La dite Griselde sens plorar ne dir alguna paraula mala sen tornà a la casa de son pare. 
Janícola, 

qui tostemps les núpcies havia audes per sospitoses, e de les quals jamés no avia sperat algun bé, ans 

moltes vagades avia ymaginat que Vàlter nos tendria per arreat de aver muller de tant baix stament, e 

que aquella qualquè dia con ne seria ugat gitaria de casa, avia stojat en hun loch desat de la casa la 

gonella aspre, grossa, squinsada e arnada que sa filla solia aportar; 
e oÿ brogit que la gent feyha 

acompanyant Griselde, la qual sens dir alguna paraula sen tornava, exili a carrera en lo lindar de la 

porta, e cobrí aquella mitg nua de la vestadura antiga. 
Per alguns dies la dita Griselde stech ab son 

pare ab meravellosa humilitat, axí que en ella no podie hom conèxer algun senyal de tristor, ne que 

ella anyoràs ne desigàs la fortuna pròspera que avia perduda, con tostemps stant en sa prosperitat 

agués viscut humil e pobre de sperit.

Lo comte de Panico se acostava ja ab la dita donzella, e gran fama enava per la terra de les 

novelles núpcies; 
e molte companya del dit comte era ja a Saluça, que avia dit al Marquès lo jorn

quel comte serie aqui. 
E Vàlter manà venir Griselda al palau, a la qual, aprés que devotament fo 

venguda devant ell, li dix: 
«Jo he gran desig que aquesta donzella que hic serà demà a dinar sie 

reebuda honorablament, e los hòmens e les dones qui ab ella venen, e semblantment los meus qui 

seran en lo convit, axí que sie feta honor a cascun de loch e de paraules segons sa dignitat: 
e yo en ma 

casa no he fembres qui sien abtes en fer açò, perquè tu jatssia no sies bé vestida, que sabs les mies 

maneres e costumes, pendràs càrrech de reebre e collocar les ostes segons que fer se Déu». 
Ladonchs 

Griselda respòs: 
«No tant solament faré de bon grat, màs ab gran desig assò e totes aquelles coses que 

jo sabré que a tu vendran en pler; 
e mentre que jo visque no seré huyada nem anujare de fer so que 

tum manaries». 
E encontinent a manera de una serventa comensà de endressar lo palau e de parar les 

taules e los lits, e de amonestar les altres companyes que li ajudassen.

Lo die sagüent a hora de tèrcia lo comte de Panico vench, e tota la gent se meravellà de la ballesa e 

bones custumes de la donzella e del infant son germà. 
E eren molts aqui los quals dehien que Vàlter 

sàviament e benaventurada havia cambiat, e que are avia pus jove e pus bella muller e pus noble que 

debans, e que auria fort bell cunyat.

E dementre quel convit se aparellava, Griselde fo aquí continuament present, e sens que nos donà 

confosió ne vergonya de le deseventura que li era esdevenguda ne de la vestadura esquinsada que 

vestia, exí a carrera ab alegra cara a la donzella, dientli: 
«Senyora, bé siats vos vengudas»; 
e puys 

acollí bé tots los altres. 
E dementre que ella alegrament acompanyava e reebia los convidants ab 

plasents e gracioses paraules, e ordonà lo palau maravellosament en tal manera que tot hom, 

specialment los strangers, se merevellaven com tan gran saviesa e magestats de bones custumes se 

amagaven jus tal àbit, e ella nos pogués sadollar de loar en diverses maneras la dita donzella e linfant 

son germà. 
Vàlter, con tot hom se devia asseure a taula, giràs envers Griselde, e ab clara veu denant 

tots, trahent sen quaix scarn della, dix: 
«Quet par daquesta mia sposa, és assats bella e honesta?« 

«Cert hoc» dix Griselda «car jo nom pens que en lo mon sen pogués trobar pus bella ne pus honesta, e 

si ab aquesta no has pau e tranquillitat e vida benaventurada, nom pens que ab altre en lo mon la 

poguesses aver. 
E placia a Déu que axí sie que ab ella visqués ab pau longament; 
màs de una cosa te 

prech et amonest, que aquesta no vulles tractar axí con has tractada laltre, car aquesta és pus jove e 

nodrida pus delicadament, e nom pens que ho pogués axí soffrir».  


E Vàlter esgordant la alegria e constància de Griselde la qual tantes vagades cruelment avia offesa 

sens rahó, e avent pietat de la indigna fortuna que li avia feta sofrir, no ho pogué sostenir, e dix: 
«O 

Griselde, assats coneguda e esprovada a mi la tua amor e feeltat; 
nom pens que dejús lo cel sie algú 

qui tant grans experiències hage audes de amor conjugal». 
E dient aquestes paraules, fort alegrament 

e ab gran cupiditat abressà la sua cara muller; 
la qual per la novitat daquest fet stava vergonyosa axí 

con sis levava de dormir que agués somiat alguna cosa desplasent, e dixli: 
«Tu est solament ma 

muller, altre non he auda ne auré; 
sàpies que aquesta quet penses que sie ma sposa és ta filla, e aquest 

quet penses que fos mon cunyat és ton fill. 
Are has cobrat ensemps totes les coses que en diverses 

partides cuydaves aver perdudes. 
Jo vull que sàpien tots aquells qui creyen lo contrari, que yo no son 

stat impiadós ne cruel marit, ne he volguda condempnar, màs provar; 
ne he volgut matar mos fills, 

màs amagar aquells».

E Griselde hoÿnt aquestes peraules, de gran guoyg tornà mig morta, e per sobres de pietat exí 

quaix fora de son seny, e ab alegres làgrames leixàs enar sobre sos fills e abrassant aquells e 

fatiguantlos ab basaments spessos, banyals lurs cares ab piadosos gemagaments e sospirs. 
E 

encontinent les altres dones qui aqui eren despullaren alegrament Griselda daquelles pobres 

vestadures que vestia, e arrearenla de les sues vestadures acustumades e la ornaren fort altament e 

maravellosa.

Aqui hac tota la gent gran guoig e alagria; 
e en aquell jorn fo feta major festa e pus sollempne 

celebració que no lo die de les noces. 
E puys per molts anys visqueren abdosos ab gran pau e con 

cordie. 
E Vàlter feu venir a casa sua Janícola sogre seu fort pobre, al qual ell no avia dat semblant 

quel preàs res persò que no fos fet ernpetxament a la experiència que ell volia fer assa muller; 
e feuli 

molt gran honor e molt de bé. 
Puys collocà sa fillla en magnifich e honest matrimoni; 
e aprés sos dies 

lexà son fill senyor e successor de la sua terra.

La present ystòria, Senyora molt graciosa, he arromansada com pus pla he puscut e sabut, la qual 

en esgordament del latí en que Patrarcha la posà és fort grossera. 
Màs yo ymaginant que complauria a 

vos no he recusat de demostrar la mia grossera ineptitut e atreviment gran que he haüt con he gosat 

parlar aprés tan sollempna poeta con aquell és, lo qual viurà perpetualment en lo mon per fama e per 

los insignas libres que ha fets a nostra instrucció; 
suplicant vos, senyora, que la dita istòria vullats 

creura axí com és posada, car axí fo allà con dessús és dit, jatssia que alguns menys creents e viciosos 

diguen que impossibla és que dona del mon pogués haver la pasciència e constància que de Griselda 

és scrita. 
Als quals hom poria ben respondre que ells tenen aquella oppinió perçò con ymaginen que 

assò qui a ells és diffícil sia als altres impossibla; 
car moltas donas son stades qui han hauda 

meravellosa pasciència, constància e amor conjugal, axí con fo Pòrcia filla de Cató quis matà con sabé 

que Varró marit seu era mort, e Ypsicratea regina qui volch anar per lo mon axí com axellada ab 

Mitrídates marit seu, e moltes altres cosas les quals de present nom cur de recitar. 
Suplich vos encare, 

senyore, que mi per enveyosos contra justícia mal tractat vullats haver per recomanat en vostras 

devotas oracions; 
car nostre Senyor ha més en vos tant de bé, e vos quen sabets tan virtuosament usar, 

que nom pens que denant ell poguessets trobar repulsa de res que li demanassets.

FFINITO LIBRO SIT LAUS ET GLORIA XPO AMEN