BERNAT METGE «LIBRE DE FORTUNA E PRUDENCIA» Jats queu sia molt occupats Dalcuns affers qui man portatz En tal perill don cuyt morir, Ges per ayco no vulh jaquir En lo tinter, ço quasiretz. E si entendre hi volets E notar la mia ventura, Conaxerets que pauca cura Deu hom haver del temporal; Car lo mon es descominal, Quells uns dona, els altres tolh, Presant lo savi menys del folh, E lom scient menys del tepat; E sempre sech la voluntat Los dessebimens de fortuna Qui rayso no seguex alguna, Segons que per avant veyretz. E prech vos que no us anujets Si prolixament leus recit, Ne sil dictat nos ten polit Com als legidors se pertany. E no us vulhats traure susany, Si noy vesets rima soptil, Car ignorant suy del stil Dels trobadors del saber gay. Sapiats quel prirner jorn de may, Lany de la nativitat santa De Deu, mil e trecents vuytanta Ez un se plus, ans dalba clara, Quan magui levada la cara Ab aygua pure e les mans, Al cor me vengren dolors grans, E tentost fuy pus fret que gebre; E testim lo pols, e de febre Nom senti punt, ans tench la vena Son dret cami; mas hac tal pena Mon cor, que nou poria dir, Car semblave volgues exir Larma del cors: tals surts donave. E penseyma que sim anave Un pauch deportar vers la mar, Pogre celha pena lexar Que sim duras me corrompera. E solet tengui ma carrera, Axi com mo hagui penssat, Encontinent fuy delhiurat De la dolor quim destrenyia. Apres un pauch viu que sesia Prop una barcha un hom vell, Tot despulhat, ab un capelh De canem gros sobre son cap; En luna ma tench un anap, En laltra un cantelh de pa, E cant me vi fortment crida, Disent: «Senyer, merce majats». «En prom» dix ell «que demandats? Volets per Dieu algun diner?» «No, senyer, que major master Lavets vos» dix ell a «quen sercats, E cascun jorn imaginats Com en porets esser fornit; Ez yeu no trop major delit Si no quant no hay que despendre, Car suy cert que no pot dexendre Lo meu stat en pus baix loch; E vos temets plus que gran foch So que dariets desigar; Mas prech vos quem vullats donar, E sereus tostemps obligat, Un taba quay anit lexat En esta barcha, per oblit, Ab la qual arribey anit, En aycest loch ab gran tempesta; E donar mets tota la resta Que pocesesch en aquest mon, Car per ma fe ten robat son Que no mi poria levar». «En prom» dix yeu «segons quem par De pauch vos tenits per pegat. Volgre maguessets asemprat Queus donas la roba que port». Car yeu era de tal acort Quellam despulhas mantinent. E pugemen alegramen Alt en la barcha ses dir als. Ez ell, com a vilanas falç, Com hagui lesquena girada, Tentost hac la barcha verada, Ab me qui fuy dins tot solet; De vela e de rems fuy net, E de govern, car no ni hac. «Nom son cubert daquest scach» Dix yeu «per quel joch nes perdut. Ab falsses tretas ma venssut, Aquest traydor ab quim fiave, Mas jo la li fare pus blana, En me fe, si james lo vey». Veus qui avil hom fa servey Com en cobre mal gasardo. «Daquestes burles hajam preu» Dix yeu «e puys vendra la guerra». E volguimen exir en terra, Mas non viu en naguna part. «Ay las» dix yeu «ara suy fart De ben servir, pus mal men pren. Ay las, e quem val si reffren De leigs vicis ma voluntat. Ay las, per que val pietat Si haventla conselh hom mal. Ay las, e per que sen egual Del home just lo peccador. Eres veig quez en gran error Lo mon, e ja si tingues foch, Car ja vey lo mortal stoch Quim vol larma del cors lunyar». Apres un pauch va reffrescar La mar ell vent ell temps sinestre, Que semblave que fos pinestre La barcha, o sach squinssat, Car laygua qui per un forat Entrave, per laltre exie; E puys la barcha qui prenia Tals surts que semblave volas. «Cest viatge sera yvas Ffinit» dix yeu «segons quem par». Pogrets me la donchs descalssar De rialles, que non sentia, Car no crey que nulla vira Pogues volar pus prestamen. Apres un pauch cessa lo vent, E lalba comensa luzir, E regardey entorn, engir De me, si pogre veser terra; E semblam que la part squerra, Entorn 20 milles luny de mi, Terres veses, e nom sabi De gaug quem hac sdevengut, El mal quavia sustengut Me sovench menys que quant nasqui; Per quez ver quapres gran cami, Plach al home canssat repos; Ez apres gran secada, ros; Ez apres nuyt, lo dia clar; Ez apres gran fam, bon mengar; Ez apres marrimen, trop riure; E fer smena de mos torts E dar almoynes per los morts, Preyan Dieu quells do peradis. E la barcha susau e lis, Mentre yeu era en est penssament, Acostechmen un pauch momen Prop una rocha fort agresta E tentost, ses altra raquesta, De la barcha salte al ferm. «Encara» dixieu «nom reffreny Que sia da mort deliurat, Car ma ventura ma portat En loch on de ffam morire; E puys, que james no sare En samenteri sebollit, Car no sera mon cors poyrit, Que feras lauran devorat; Car no conech quey haja stat Home viuent, ne hic haura Aytant com lo mon durara, Car loch ho vey desabitat». E ras dich ques be veritat Que no sap hom que sich desig, Car cascun jorn haurets festig Dayço don gaug sperarets, Ez haurets plaers mantes vets Dayço don esperats tristor. E per ço que major dolor Hajats de la perplexitat En quieu era la donchs pausat, Dir vos he com pus breu poray Lo loch quin era, ne lesmay Quen hach ten fort lo meu trist cor, Quem maravelh com prest no mor Cascuna veu quant li recorda; E no hay ges pasor quem morda Algun, provant me lo contrari, Si donchs ab documen falssari Son injust proces no fundava. La mar sabiats quen vironava La rocha de quascuna part, Quera ten alta, quab un dart Tocara hom al cel primer. E cant lo vent era lauger El temps adonos e temprat, La mar estaven son stat Que nulh anuig ne dan fasia En aycelh loch; e puy floria Cascuna planta en tots temps, Ffulhes e flors e fruyts ensemps Hi havia mentra durave Lo temps susau, mas quos mudave Noy calia mays conffessar, Car la mar vaserets alsar Tan alt, que la rocha cobria, Ez apres pauch temps dexendia Ffins als labis, e puys tornava En celh stat, ez arrencave Totes les plantes daquelh loch; Les flors els fruytz semblave foch Les hagues blasits, e les ffulles Ensemps ab trestotes les brulhes, Car una no ni romania; Ez apres un pauch revania Lo bon temps e cessavel mal; E fasia puys atrestal Lo bon temps quant lo mal venia. Al pus alt daycest loch havia Un gran boscatge tot plentat Darbres diversos, e regat En algus lochs, en altres no. E tantost fuy doppinnio Que noy era Deu ni natura, Car noy hac orde ne mesura Ne res qui fos fay per rayso. La major part dels arbres fos De fruyt e fulhes despulhada, E laltre part era ornada De ffruyts e de vestiments richs; Els arbres queren pus antichs E de pus alta noyridura, Havien major statura Que celhs queren de baix linatge; E contenien de peratge Lo cedre ab lo poncemer, E lo gra pi ab lo murter, E larbre blanch ab lo coscolh; El salzer nos veya sadolh De levar fruyt, e lo parer Non leva jes, ne lo pomer; E loliver era tot sech; E lo preceguer nulh entech Rebia per calor del sol. En aycest loch lo rossinyol No cantava, ne loreneta, Mais cugul qui ab veu neta Cantava lay axi com sol. E la sigala ab lo mussol Que li tenia contraxant; E fasien so discordant Lauzel quil solen far plasen. Dest loch prenien naximen Dos rius contraris en calor E lur moviment; en sabor Cascun dels havent sa natura, Car celh qui havia la ffigura E la sabor pus agradable, Ab lepetit inceciable Apres qun pauch nagui testat, Lo meu cors hac intrepetat E portat a perill de mort, Car lo beurem dona pus fort Ardor e set, quant mays bevia; E puy, que pertir no podia Los hulhs de mirar ten belh riu. Laltre no era ten julia Ne de sabor ten graciosa, Abans era pus armargosa Que si mesclada fos ab fel; Semblave queb les nuus del cel Hagues desig de batalhar, Car no pogre divisar Ne figurar son pugamen; E puys dexendia corren Ab gran brogit e fort orrible. Dir vos he cosa incredible: A me covench beure dest flum No contrestant quen isques fum De sofre, quant es sobrel foch, Car no podia trobar loch Hon garis de la malaltia, E puys la cet quim destranyia Volen ma tolre lapetit; E de continent fuy guarit Pus hagui daquest riu begut; Lo qual, pus mach dada salut, Ab laltre riu fech companyia; E tengueren tots una via Vivent ab dosos de comu, Mas lo naximement de cascu Era divers e saparat. Quant tot aço hagui mirat, Pugimen alt en una rocha Quim pens queb unampenta pocha La gitara hom dins la mar, Car los fonaments viu lunyar Del firmamen ultramesura, Ez eren plus de corcadura E crivelhats com a garbelh. Al mig havia un castell De cascuna part ben murat: Al una part era daurat Ez encastat de peyres fines, Ab veyrieras crastelines Instoriades subtilment; E puys, queral seu pahimen Ten clar, ten lis com un miralh, E no semblave cop de malh En aycest loch hagues ferit, Car no pogresser pus polit Quin hagues passat bronidor. De laltra part, saul vostronor, Noy pogrets vesser mays sutzura Ten orrible, queb scriptura No leus poria declarar, Car nom pens fassa comparar Al plus sutze loch quajats vist. Mon cor fon ladonchs pus trist E tenguim per dit que mort era, Car viu devant mi la pus fera Dompna que may ausissets dir; E si no us anugats dausir Com era gint afaysonada E de bells vestitz arresada, Jous ho dire ab fort grossers mots: Primerament los cabells tots Tench scampats sobre la cara, E la part dretas fon pus clara E meys pelosa que cristalh; Lunh hulh semblava fos gra dalh Ben parat e no sen vesia, Del qual un rivelhet axia Qui demostrave que ploras; Laltre movia gran solaç, Que sino riure no fazia, E movia tal agria Que semblave fos ambriaga; En la faç hac una tal plaga Que la maytat era mig morta; E fon sinta duna redorta De vimens mesclats ab fill daur. Los seus vestits trop gran tresaur Mostrave que daviaver, Jatz com podia ben veser Que no eren tals prop la carn; En ma fe nou dich per scarn, Ne com nom altave molt delha: Nom pens quen la sua gonelha Cabessen dos diners de pebre. Crey quellam cuydave decebre Meten me guarssa per colom, Car no dave perven qun plom Presas tot quant elha vesia, Que dels continens que fasia Non pogre far mays lemperayre. Pero no us penssets que fos gayre Sencera ne forts de son cors, Qun geb portave sobrel dos; E puys, quera lejamen rancha, Car del talo se daven lanca Del una part, quant se movia; E com avant anar volia Tornave dos passos atras; E puys havia la un bras Pus curt que laltre la meytat; E quant hagui un pauch mirat Aquest diable ten orrible, Ab moviment incomprenssible Una gran roda que manave, Del una ma laltre mudave Incessantment, ab gran brogit; E volgui tornar un petit Atras, e nom pogui ges moure: Ladonchs me pogre hom noure Quim volgues mal, que nom tornare; E pausey enterra la cara Mays per pasor que per vergonya. «Levats vos amich de la ronya» Dix elha «e no us esperdats Per res que vegats ne hogats, Car yeu suy celha quen pauch temps Pusch los mesquins levar dels fems Els grans senyors gitar en terra». E prenent ma pel bras squerra, Ffeu me levar encontinent, Ez yeu pregueyla humilmen, Gitant me tot en la carrera, Quem degues dir son nom qual era Car jam era cert son poder: «Amich, pus que volets saber Mon nom qual es, sabiatz de cert, E prech vos queu tingats cubert Que nou sabge personalguna, Lo meu propri nom es FORTUNA, Qui don be e mal a quim vulh; Mas ges per ayço nom despulh De res que don, car beu se tolre, Car ieu me vulh e fas absolrre De tots crims molts homens malvats, E sils iusts vesets condempnats A las vets, no us marevelhetz, Car yeu ho fas: ara sabetz Qual es mon nom ne perquem plau Sia secret, car lom qui cau De son stat, podets penssar Que fa son poder de tornar Al primer punt, e si sabia Quyeu ho fazes, nom presaria Un aylh, ni quant li pogues dar; E cant nou sab, fas lo rodar Lo cap, e baralles ab Deu, Com no li torna so del seu, Ho no li dona breu la mort». «Dona» dix yeu «a mi plau fort Tot ço qua mavets recitat, Car vey que delatversitat Que soffir, vos navets la colpa». «Ffols es» dix elha «quim encolpa Ne qui de mos fayts parla mal; E si no us son ten liberal Com desigats quin tort prenets, Perlats guellart, car be saubets Que gint perlar amichs gasanya». «Dona» dix ell «fort sots stranya, E pus fets mal, no us ho dire; Per vostre dit vos provare Que nulha fermetat havets, Car ço que dats despuys tolets, E fets richs cels qui nou merexen; E puys, cels qui ab Deu sirexen, Ffets pugar pus alt quells humils; E fets dexendre los subtils; E pugar alt homens grossers; E fets de tacanys cavalhers; E papes, domens reprovats; E finalment axi nusatz De femater fins al sant payre. Temps fo queus tenia per mayre, Mas ara vey quem sots madrastre; Temps fo quem seguien per rastre Molts scuders, ara nom volem; Temps fo que celhs qui ara volen Sobre les nuus, eren jus mi; Temps fon que tants plasers hagui Com poves haver hom del mon; Temps que tots aquells qui son Grans mestres, eren mos amichs, Mas arem giten grans pessichs, Cant me vesen jaure al baix; E gisten me cascu son laix Mestan, e cridan temps passat, E dien: "Veus qui a guastat Per sa gran colpa ço del seu", E sab be nostra senyor Deu, Que daço vos navets lo tort. Al bon hom pus li es que mort Quant se fama pert, majorment Quant veu que no es malmirent Da ço don hom laura blasmat. Elhas, dolça prosperitat, Hon est, ne perquem vas fugent? Convertit has mon gausimen En greu dolor, don cuyt morir; Lo major dol quom pot soffrir Ez, a mon juy, adversitat Donor e de felicitat, E quom sen vage puys desert. En luna ma tenits cubert Molt veri, en laltre triaga; En luna ma vey quez ama Molt fel, en laitre gran dolçor; En luna ma plasent odor Tenits, en laltre molt pudent. Perque no dau primerament Del mal, puys que donetz del be? No sabets ab quin plaser ve Salut apres lanfermetat. Sis fa apres ladversitat Lo be, mas no pas lo contrari. Vos cant fayt havets lom clavari De molt aur, prenetz li clau, E no sabets que pus laig cau Un gran gigant qun petit nan E plom que palha, e fust gran No dona major colp quel poch. No us cuydets queu digua per joch, Car no he desig de burlar: Tot aço pux testifficar Per tal com de tot he testat. Sapgats quieu hay per spetxat Que despuys que la nostra mayre Efech peccar nostre primer payre. No ha nascut hom en est mon Qui ten greus mals com en mi son Haje soffert; Deus men ajut, Aylas, pus axi son perdut! Per que sots ten descominal Que nom lexats soffrir mes mal En loch on no fos conagut? Mes amariesser batut Ab vergues de bou en Bolunya Denant tuyt, que sin Catalunya, Un pel de mon cap arrencaven. Aylas, de tots celhs quim honrraven He gran desig esser semblan; E cadescu ha pasor gran De veures en lo meu pertit. Cant me vesien ben vestit, Sells quis fazien mos amichs Disien quells eren antichs Servidors de tot mon linatge, Mas arem giten a carnatge Cant vesen que nols pux res dar. Ab res no pot hom tan provar Cascun amich, com en mal temps, Car lo vertader volrra ensemps Morir en vos en tota part; Laltre us dira: -De mal son fart, Per quem haurets a pordonar-. Sabetz quem fa desesperar; Mantes vetz quant suy en mon lit Jo cuydare dormir la nit, E no pux gens los hulhs tencar, E per fforsam cove girar De les veguades mes de cent, E per pauch questigua durment No somiu als mas vanitats, E que soffir adversitats Pigors que celhas quim devoren. Los quals tots celhs qui Deu odoren No porien imaginar, Nescriure, posat que la mar Ffos tinta e lo cel paper. Maleyt sia celh qui primer De terram leva quant fuy nat; Meleyt sial vila orat Quim bateja, com nom mata; Maleyt sia quim encona, Com no mi mescla galgar; Car mes val dejus terra star, Que quant hom soffer pus de mort. Digats, dona, de que us tinch tort; Digats, mala mort vos hich leu, Ffiu vos james causa ten greu Que tal pena dega passar?» «Bestia sots segons quem par» Dix elha «per quem desonrats E sens tota rayso us clamats: Noy ha bon guardo al servey, No us recorde, segons que vey, Que quant en aquest mon vingues Res noych portas, e puys hagues Mengar e beure e vestir E diners, e no podets dir Que per mi non hagats hagut. Tant vos ne dat com ma plagut; Ara no us en vulh pus donar. Sabets quant vos pogrets clamar? Si mes queus he dat vos tolgues. Recordeus quants plasers hagues En temps de la prosperitat; Pagatsme ço que us he prestat E siam amichs com debans. E no sabets quells senyors grans, Els homes simples tinch al puny E fas los reffredar al Juny E soffrir calor a nadal? Als uns don be els altres mal, E fas tornar los jovens velhs; Digats queus par dels mogobelhs: Han pres a vostra juy bell tom, Laur han convertit en plom Los cambiadors que sabets, E sils deyts: -Senyors, quem devetz?- Respondran vos, que bonamor. Nols fan ara ten gran honor Les gens, com al bon temps fasien, Quant lo mercuri convertien En aur de 24 quirats; Tals se tendrien vuy per ppegatz Quey perdessen vuy la meytat, Pus noy ha fe ne veritat Que nostagueren per contens Que de 20 sous fessen cinchcents En fort breu temps, quant jom volia Donchs, pus sabets que molt mal dia Vos pux dar, e molt bo sim vulh, Per quem guardau ab ten mal ulh Dient mal de ma deytat? Per crim de lesa maiestat Si mollt ma fets vos punire. E de tal veri vos dare, Que noy sera bestant triaga». «Na velha pudent, ambriaga, Ffets me lo pigor que puschatz; Cuydats vos, si bem manassats, Que per axo reta la força? Despulhada mavets lescorça; Noy resta sino la rabassa; Quen breu la vegats dejus terra, E; puys, en tota vostra guerra, No us daria un carli. Pertitz vos corrent denant mi, E daci avant nom parlets». «Mon car amich, gran tort havets» Dix elha «com deyts tals peraules; Lexem anar burles e faules Car ja par que siatz irat; Digats: lo sol dona clardat Tostemps al mon, ne lany claror, Ne la mar ha ten gran amor Als navegans, qua pres bonança Nols fassa metralcap en dança Portant los a perill de mort? Dels homens me merevelh fort Quim cuydan mudar ma natura: Volets fer be, no hagats cura Dincolpar qui fo ço que deu, Car tot hom sap de cert e veu Que dar e tolres mon offici; E donchs, posats vostra desfici, Car jo vulh siats mon amich, E fer vos he mil tants pus rich E mes honrat que may no fos». «No, vessa vil, nou veurets vos» Dix yeu «que daravant vos am; Car mes me plau morir de fam Que sius havia comportar; Car vos no us poriets star De tolrem quant maguessets dat». «Narlot, pus axi sots horat» Dix elha «tenits vos per dit Que jo us metre en gran brogit En hora que no us cuydarets, Que tot ço del vostra perdrets Jatz que pauch vos ha romas». E tornant me pendre pel bras, Gitam gran tros lung del castelh, Car no li sembla bo ni belh Res que li hagues fayt ne dit; E desparech mab tal brogit, Que sembla lo cel ne vingues. Dich vos que ladonchs quim trasques Tots mos caxals, res non sentira, Car elham lexabtanta dira, Quells cinch senys corporals perdi. Apres un pauch yeu recobri Mos senys e viu vas mi venir a plus plasen, a mon albir, Senyora que vulh se despulh: Sepgats que ses beutatz no vulh Recitar particularmen, Car suy cert que nulh hom viuen Les poria scriure ne dir, E jo no vulh tant presumir De mi, qui son hom ignoscent, qem tingua per sufficien, De fer ço qualtres no farien. Ab esta senyora venien Set donzelles fort endressades, E dornaments rich arreades Pero segons lestil entich, Lo qual vuy es gran enamich De dones qui van per les simes; E jatz que fossen assats primes Per lur cors, e ben compessades, Semblam que fossen avanssades, Segons lurs cares, en molts anys, E que greus trebals ez affanys Haguessen soffert en lur temps. E cant foren totes ensemps Prop mi qui bocadens jasia, Lalta senyora qui venia Ten reyalmen acompanyada, Testam lo pols una vegada, E dix: «Est hom es perilhos». «Senyora» dix yeu «qui sots vos Qui ten mal novelh ma portatz? Prech vos mantinent mo digats, En si men podets ajudar». «Jous en ajudare, filh car» Dix elha «si molt vos voletz, Car tal enfermetat havets Que leu vos en pore curar. Tots celhs qui man volgut nompnar PRUDENCIA, dison vertat; E sius tenits per conselhat De mi, tentost serets garit. Mas vulh no gitets en oblit Dayci avant estes donzelles: Car si be les vesets ten velles, Les pus excelhens son del mon, Car les 7 ARTS LIBERALS son Qui de mi james se pertexen» «Senyoran ma fe, be marexen Que per tot hom sien honrades; E iur vos que seran amades Per mi de bon cor mentre visque; So pley vos, ans ques desisqua Larma del cors, me vulhats dir Quin es mon mal, car deffellir Cuyt, si nom aydats en breu». «Mon filh, la malaltya greu Quavets, ignorancia es; E si vos haguessets apres Com naviets avinentesa, No hagrets fayta la paguesa En que vuy havets dat del colh; Fort me par sots stat folh Com a disputar vos sots pres Ab la bistia quius ha mes Cent vegades lo cap al sach; Beus dich pero quassats me plach Com lavets be desenganada, Car elhas te mal per pegada De vos e de vostra paria, E vey que de la malaltia Que soffrits, elha na lo tort, E haus portat a punt de mort Ab falssa informatio; Car vey que sots dintencio Quelheus pot mal e be donar: Aço nom podets vos negar Si volets atorguar vertat, Car jatz queus siats barelhat Ab elha, jon se vostra cor». «Senyora» dix yeu «per nulh for Aço que deyts contradiria, Car com ho faes mantiria Per mig del caix, sal vostronor». «Mon filh, vos etz en gran error» Dix elha «com aço cresetz; Obrits los ulls e no vesets Lo cel, la terra e la mar». La donchs volguim en peu levar, Ez elham dix: «Prop me siurets; Car la malaltia quavets Vey queus ha molt aclipsat». E cant tot ço que mach manat Hagui fayt, elham demana: «Mon car fill, sabets qui crea Totes les coses que miratz?» «Senyora, vint anys ha passats Quen son ten cert com de morir, Que celh feu cel qui volch morir E per nos pres greu passio». «E donch, pus etz doppinio» Dix ella «que Deu creal mon, Hajats per cert que celhs qui son Per ell creats fan ço quelh vol, E no poden contra son vol Fer, ne contra ço quelh permet; E donchs, si fortuneus promet Mal ho be, com la podets creure Semblant, mes quassats puxats veure Que no ha poder absolut?» «Senyora, jom tench per venssut » Dix yeu «desta gran questio, Mas prey vos quem valha rayso Si la dich, e no us hirescats». «Digats, mon filh, ço queus vulhats Que de mal e be prou ne vist». «Senyora, mon cor es pus trist Ab menys sper que may no fo, Car ab susent provacio Mavets clarament demostrat Que ço que per Deu es creat No pot res fer sens son voler Ho elh permatent; axis ver Eu cresech per lo sant babtisma; Donchs fas vos un tal sologisma: Tot celh qui vol ho permet mal Ez fet al hom injust egual; Mas Deu, segons quavets provat, Permet fer molta malvestat; Donchs segueix se quelh es injust. La conclusio menys qun fust Corcat val, car nos vertadera; Segueix se donchs que la primera Ho la darrera diguen fals; A la major no digats als Car evident es e fort clara; Donchs pusch vos dir ab bona cara Que te falssa oppinio Qui laltra preposicio Vol mantenir que vera sia, Car evident ment apparria Que de tot mal fos Deu la causa». «En est argument e enclausa, Molt amat filh, una gran nuu, Car nos deu entendre ten cruu» Dix elha «com ho entenets, Car la menor que vos disetz Ques falssa, dich altre veguada Ques vera, e molt aprovada Per clergles e per sants doctors; Car jatz que Deus moltes errors E malvestats permeta fer, E nos cove soven de reffer So que sera mal ordonat, Sepgats que pura veritat Es fundement de raho Que consent quab desrraho Se fassa res en aquest mon». «Are us dich que pus torbat son, Senyora, que james no fuy: Digats, quem direts daquest juy Que li vesem fer cascun jorn, Quen me fe quaix herengen torn, Quant vey quells bons sofferen mal E los malvats, sehe egual Dels princeps e dels grans senyors; Ez han riqueses ez honors; E puys quells pobles los adoren, E james no han mal ni ploren Ne saben ques adversitat». «Mon car fill, vos etz enganat» Dix elha «com ymaginats Quaver grans honors e rictatz Sien en lo mon be sobira». «Sert hoc, car lom qui res no ha Noych es presat un falç puges, Mas be vey que celh qui rich es» Dix yeu «tot hom li fa gran festa». «Al hom rich sabets que li resta, Mon filh?» dix elha «veure Deu; Mas noy es bestant so del seu. En aço nom contradigats. Car honors ne prosperitatz No fan peradis conseguir; Mas conffessar e penedir, E complir los 10 manaments; E sabets que son mes plasents A Deu, quis excelhent bonesa, Bones obres, que riquesa, Favor ne honor temporal, Qui geten al foch infernal Tots cells quy posen esperança, Car fan decantar la balança Comunament en greus peccats, E fan los morir abseguats Per ço que no troben merce; E tots aquells queb ferma fe Servexen Deu e lo mon no, Jats que prosperitats nol do E en est segle, podets penssar Quelh ho sab be guaserdonar En peradis, car mes los val; Quen aquest mon descominal Qui fa dampnar celhs quil servexen, Beus dich qualguns son qui merexen Honors e ricors temporals, E jes dels gaugs celestials Per ayço no seran privats, Car Deu sap que no son pegats Cant vesen paupres famegar, E no desigen mal usar De les riqueses daquest mon; Mas daquests tants ten paucs son Que no us en cal fer mencio. Pus ab clara provacio Vose mostrat, donchs, mon car filh, Quen bens temporals ha perilh A conseguir dampnacio, Falces vostra oppinio Quen ells sia ben sobira; Vulhats ho no, vos covendra Dir que Deu es sobiran be, Car segons que provat vos he E vos quiu havets atorgat, Tot lo mon fo per ell creat, Donchs si be hich ha Deu la fet, E sabets ques molt pus perfet Qui crea, que la criatura; Aquesta rayso no es scura, Que tot hom grosser lantendria; Donchs celh qui vol haver paria Ab Deu, sos mandaments complin, Nol cal anar ab lo cap clin Si be soffer adversitat, Car la pacient paubretat Es a nostre senyor plasen, E celha li es desplasen La qual hom soffer pel contrari: Donchs ver es aquest correlari, Que sobiran be es amar Deu, E que mes val esser tot seu Que daquest mon enganador; E quil ama de veramor Ab ell pertostemps regnara; Seguexsa, donchs, que nulh be ha Lo malvat hom, si be es rich; E quelh bon hom, car es amich De Deu, ha perdurable be. Molt amat fill, mes vos dire: Posem que gran felicitat Sien est mon esser honrat, E com haja molta moneda Ab molts vestits daur e de seda, E res nol vengua pel contrari, E que fassa son adverssari Venir en celh punt que volrra: Tot hom comunament dira Que ço gran prosperitat es, E ques dolent qui no ha res E que viu en adversitat; Donchs, direts vos, mal ordonat Ez lo mon con axis pertit, Car molt aul hom vey ben vestit Ez ha diners e ço que vol, E molt bon hom sescalfal sol Per tal com no ha que sabrich». «Senyora, certament vos dich Que si es axi com posats Quants homens james foren nats No men ferien alre dir». «Ara vey que volets garir, Mon dolç fill, de lanfermetat, Car havets me clar demostrat Laucech quavets dins vostra cor; E duy may no hajats pahor Que, Deu volent, garit serets. Vos, segons que jo vey, cresets Que celh qua vos dona semblan Que sien honests homens, han Aquelles virtuts que penssats, E que cell que vos mal jutgats Sien justs homens e mals; E sabets que no son eguals Los juys dels homens daquest mon, Car celhs qui al vostra juy son Bons, honests e ben fasens, Seran mals al juy de les gens E pel contrari semblanmen; E no sabrets per conseguen Qual merexera mal o be. Pus larch vos ho declarare Per quen vegats mils la vertat: Posem que sots ten endressat Que los bons els mals conaxetz: Ges pes axo vos no saubrets Jutgar ço que marex cascu, Car nos en aquest mon algu Vertader jutge, sino Deu Qui ab linffinit saber seu So que falh a cascu conex E li fa segons que merex Tostemps, pietat megensan; E no fon maravelha gran E juy de Deu fort amaguat De Don Pedro quant fo gitat De Castelha pel Enrich, E jatz quelh fos potent e rich E de son regne ver senyor? Pero Deu ne dona honor Acelh qui mal dret hi havia A juy de la gent, qui disia Quel Enrich gran tort demandava; E finalment molt hom jutgave Quel Rey dom Pedro era tal Que si Deu noy fos percial Son enamich del mon gitare. Los juys divinals, dich encara Que son tots fundats per raho, Mas son contra loppinio Dels homens rudes, meyspresans Dayço quells van ymaginans. Molt hom sera per ben jutgats Segons lo mon; e no volrra Fer males obres, e haura Lo cor ten flach que, perventura, Per alguna desaventura Que li vengues, se lexaria Del be que comenssat hauria, E despuys faria tot mal; E laxcelhença divinal, Vesent lo cor daquest ten flach, No li vol metral cap al sach Per ço que nos lex de be fer. Alscuns ne son, qui lur esser En Deu ten solament han mes; Ez ell qui veu que lur cor es Ab ten gran ardor acostat A la Sancta divinitat, No vol que sien agreugats Dalgunes greus enfermetats Quelh donara aqui li plau. Alscuns ne son, aqui la clau Del regiment del publich Comana; per ço quel inich Sia punit del mal que fa. Alscuns ne son, aqui tolra Gran part de lurs bens temporal Perço que dels celestials No sien per argulh gitatz, E vol ques tinguen per pagatz Del mal ho be quells vulha dar. Alscuns ne son, que vol temptar E donels grans adversitats; Per ço que sien confirmats Per lur exercitacio, Que no hajen presumpcio De les virtuts quen elhs seran. Alscuns ne son, qui ganyat han Lo Regne de Deu per morir, Car han volgut per ells soffrir Pacientment molt vil scarn, E no res menys que la lur carn Sia per infels destrouida, E volgren pessar aspra vida Per bon eximpli a nos dar, E que poguessem veure clar Que mes poden virtuts que mals. Mas dels homens qui no fan als Si no entendre en malvestats, Cant la gent veu que son plomats E condampnats acrusel mort, No sen maravelhen tan fort Com fan aquells qui nou merexen. E puys, que dos bens sen seguexen: Lo primer es car los malvatz Del mal que fan son castigats; E lo segon, que sespordexen Tots celhs quen fer mal satravexen Quant vesen quels mals no pren be. Mas vos direts: - Dona, be se Que si mals homens cerquen mal El troben, Deus es liberal Sils ne complex lur voluntat, Car si troben ço quan cerquat Per contens se deuen tenir -. Mas, que porets vos aci dir? Molt hom injust mal sercara E Deu tant de be li dara Con li poria demanar. E jous dich quem penc, mon filh car, Quel mal aqui Deus tan be fa Ten aul intencio haura, Que si fortunal destrenyia, En tals peccats declinaria Quil portarien a greu mort. Alscuns ne son, quis temen fort De perdre lurs felicitats, E guardense de malvestats Perço que Deu nols tolgue res; E si be lo cor daquest es Humil ab mal entendimen, Seguexsen un be, car temen Que no vinguessen a fretura, Lexen lo mal, e no han cura De fer los peccats que farien. Molts ne son qui degolarien Per un flori tot son linatge, E donen a tot hom dampnatge, Ab quells nagen algun proffit; E cant elhs han lo sach fercit E Deus ha vist que son ten alt, Gitels daqui, e fan tal salt Ques trenquen lo colh e la cama, E perden quant han, e lur fama Roman per tostemps denigrada. A molt hom malvat es donada Potestat de la gent punir, E vos davets ne presumir Ques fa pels bons exercitar E per los malvats condempnar, Car los sants qui soffrir volgueren Per Deu cruzel mort, no hagueren Corona daur aconseguida Si, dons, homens de mala vida Nols haguessen levats del mon. E quant los malvats punits son Cascuns los pot gitar son laix, Car justamen porten lo faix Que lonch temps havien sercat. Per que, tenits per spatxat Que Deu es jutge subira E tot quant es, fa ne fara Al seu voler es subjugat; Lo qual es tan be ordonat Que no fretura de millor, E que tot hom te gran error Quis met en cor de mantenir Que deu a cascu fer ne dir Permetre, voler ni mirar Res, com puxa imaginar Que sia fayt ab desrayso. Mas humenal oppinio Aquests grans juys no pot entendre; Per que, no useu vulhats contendre Daci avant ab hom viuen E sius plats cresets fermenen Que Deu, qui es be sobira Lo mon e ço que format ha A bona fi ho volch crear; E si volets considerar Del mal la diffinicio Conexerets que may no fo Mal en est mon, sino be. La diffinacio us dire. Mal es de be privacio; Donchs noy cal gran provacio Quel mal quom fa no sia res, Car privacio res no es Nel mal quom fa, per conseguen. Perque, he provat claramen Que tostemps es bona Fortuna». «Senyora, may personalguna» Dix yeu «nou creura si loy dich. Quantes de mi, beus sertiffich Que noy faria questio, Donchs major declaracio Sopley a vos que men donets». «Molt amat filh, vos los diretz A tots celhs qui volran duptar, Que Deu la volguda crear Per exercitar o punir, Remunerar o corregir Les bons els mals, segons lurs merits: Los mals punir per lurs demerits, Els homens bons remunerar, Els homens justs exercitar Per que de si no presumesquen, E per que no satravesquen A mal corregir los injusts. E tendranse tots per venssuts Celhs quil contrari mantenien; E veuran que res no sabien Cells qui eren doppinio, Com nols demostras rayso Bona, luzent e vertadera, Que Fortuna james no era Mala, jatz que fos desplasen. E podets los dir certamen Que Fortuna tostemps sta En la ma de tot hom qui ha Bon seny e rayso natural; Car celha que jutgerets mal, Si la prenets en pacienzça Vos dara clara conexença De tots vostres deffelhiments; E sin est mon soffrits turmens, Peradis delha conssegrets. Mon car filh, pus entes havets Claramen tot ço queus he dit, De lenfermetat sots garit, Per que, tornar vos en podets; E sopley vos quem perdonetz Car occupada suy un poch». E semblam queb falhes de foch Magues hom donat per la cara, Car nom volgre pertir encara De la sua gran excelhença. Ez ab fina ben volença Acompanyam fins a la mar, E feumen la barcha pujar Ab qui eu era vengut aqui; E dix: «Donzelles, donatz li Cascuna un playsen baysar». Ez yeu volguim agonelhar Ab cor que li besas les mans, Mas correch me brassar abans E besam fort honestamen; E les altres encontinen Ab cara rient mabrassaren, E burlant la barcha veraren Pertint se corrent denant mi, En tal punt que despuys no vi Elhas ne res queus hage dit; Si no quem troben celh partit En que fuy al comenssamen, Cant la mar el contrari ven Ma fesien lo cap rodar. Ez apres pauch vau arribar Al loch on mera reculhit Cant lo vilanas mal vestit Ma cresi cautelosamen. E la barcha soptosamen, Apenes delha fuy exit, Gita denant me tal cruxit Que fom semblant tota rompes. E girem e no viu res Ne sabi si tench bona via. Mas, ans que sesclaris lo dia, Per ço que no fos mal jutgat Que tan gran maytins fos levat E quem anas deportar sol, Car nos presat un caragol Qui noych fa stat mot gran, Tornamen yuas passeguan A mon hostal, dins la Ciutat De Barchinona, on fuy nat, E morray sin suy cresegut. Ez ab aytan, Deus vos agut Eus don peradis apres mort, Car yeu no say pus rich deport.