------------------------------------------------------------------------ ------------------------------------------------------------------------ PRESENTACIÓ Des del mateix moment en què vam conèixer la notícia inesperada de la mort de Joan Fuster, la nostra Universitat, com la Generalitat Valenciana i com moltes altres institucions, va expressar oficialment el dol que això ens produïa. D'una banda, les enormes dimensions de la seua personalitat intel lectual i la influència del seu pensament en la societat valenciana contemporània, eren factors que ens obligaven a fer públic el nostre deute de gratitud amb ell. D'un altre costat, més particular, havíem de recordar com, feia uns pocs mesos, el 29 de febrer, i com a president de la Fundació Huguet, Fuster lliurava el nomenament de "valencià de l'any" a la Universitat Jaume I, amb unes paraules d'encoratjament per al nostre treball que tots li vam agrair. Podíem recordar també com, el 6 de maig, l'havíem visitat a la seua ciutat de Sueca, per demanar-li que participara en les Jornades sobre Normes i Normalització Lingüística amb les quals commemorarem al desembre pròxim el 60è aniversari de les Normes de Castelló. Gràcies en bona part als arguments persuassius del professor Arcadi Garcia, bon amic seu, Fuster va acceptar de participar en la commemoració, malgrat que defugia constantment invitacions com la nostra. Hi havia, així, moltes causes d'abast col lectiu perquè desitjàrem fer present la nostra tristesa per la mort del gran escriptor. Hi havia també, per a molts de nosaltres, causes més íntimes, personals, que ens duien a projectar i realitzar actes d'homenatge pòstum. Entre ells, la publicació d'aquesta antologia d'estudis d'història cultural, i la concessió de la primera Medalla de la Universitat Jaume I, tal com fou acordat per l'Equip de Govern i per la Junta Consultiva de la Universitat, pocs dies després de la mort de l'escriptor. Ara ja, desaparegut Joan Fuster, ens queda l'obligació moral de continuar treballant per les idees d'amor apassionat a la cultura, de fidelitat a la pròpia terra i a la nostra llengua, per les idees de rigor en el pensament i de total disposició al debat, a la revisió de problemes, que tan decididament va mantenir sempre aquest magnífic escriptor del nostre segle. Ens queda també, en allò que la nostra institució puga fer, el deure de contribuir al coneixement i a la perpetuació del seu llegat intel lectual i literari, perquè les generacions valencianes del futur es reconeguen com a part d'un poble caracteritzat per trets històrics, lingüístics i culturals que són irrenunciables. Per la força del seu pensament, per la punxant i apassionada energia del seu estil, els abundantíssims escrits publicats per Joan Fuster han marcat, en la història valenciana dels darrers trenta anys, una empremta innegable i fecunda. Aquesta antologia és una bona mostra del rigor i de l'habilitat expositiva del nostre autor, malgrat ser una selecció feta sobre treballs aparentment reservats a especialistes. La sagacitat de l'autor, la profunditat de la seua visió troben en tots aquests temes del passat elements que interessen a qualsevol persona culta de l'actualitat. No hem d'oblidar, en definitiva, que molts anys de col laboració amb la premsa periòdica, com a columnista, ensenyaren a Fuster que cal no perdre mai de vista que la primera obligació de l'escriptor és fer-se llegir. I, finalment, potser haurem d'assenyalar els profunds lligams de l'obra fusteriana amb tota una línia de pensament que té les arrels en la millor filosofia clàssica i que s'ha desenvolupat durant segles a Europa, precisament a Europa -malgrat els contratemps i els conflictes de tota mena, malgrat les intoleràncies. És la línia dels pensadors no dogmàtics, defensors de la llibertat de pensament i d'expressió, de la llibertat per a examinar els problemes i per a opinar sobre ells, sense més límits acceptats que els que imposa, en cada circumstància, la recerca d'una o altra parcel la de veritat. Aquest enllaç entre la nostra cultura i el pensament europeu és una altra de les grans aportacions fusterianes a la nostra vida col lectiva recent i, per a l'esdevenidor, una altra de les lliçons que li devem i que per sempre més haurem de recordar. FRANCESC MICHAVILA I PITARCH Rector de la Universitat Jaume I ------------------------------------------------------------------------ ------------------------------------------------------------------------ PRÒLEG Per tal d'organitzar els actes d'homenatge al professor Joan Fuster, arran de la seu mort, la Universitat Jaume I va designar una comissió constituïda per la Vice-rectora de Cultura, Innovació Educativa i Assistència Universitària, Isabel Ríos, i pels senyors Lluís Gimeno, Lluís Meseguer, Joan F. Mira, Josep Palomero, Vicent Pitarch i Adolf Sanmartín. Com a coordinador vaig ser nomenat jo mateix. En una reunió celebrada el 14 de juliol passat, els membres presents de la comissió van decidir la publicació d'una antologia de textos de l'assagista, posada sota la meua responsabilitat. És aquest volum que teniu a les mans. Cal agrair al senyor Josep Palacios, hereu de Joan Fuster i encarregat testamentàriament per ell de tenir cura de l'edició de les seues obres, la generosa autorització per a reproduir els textos d'aquesta antologia; també, a la Conselleria de Cultura, Educació i Ciència, l'ajut per a aquesta edició. Una vida de treball i estudi Joan Fuster i Ortells va nàixer a la ciutat de Sueca, capital de la Ribera Baixa, el 23 de novembre de 1922. Allí va morir el 21 de juny de 1992. La seua família era de llauradors. La primera excepció va ser el seu pare, que aprengué l'ofici de tallista i fabricant d'imatges en tallers de València. Després, al poble, a més de fer classes de dibuix en centres privats, tingué aquesta professió, molt lligada al món eclesiàstic, que de tota manera no li devia resultar massa llunyà, ja que era carlí. Aquests orígens familiars, com en general tot allò que es referia a Fuster com a persona, al marge de l'escriptura, només pot ser resseguit a través d'algunes entrevistes i d'indicacions esparses en escrits del nostre autor. Va cursar els estudis de dret a la Universitat de València i s'hi va llicenciar el 1947. Després va treballar en alguns despatxos i va exercir com a advocat uns pocs anys, alhora que es donava a conèixer com a poeta, assagista i articulista, de primer en la revista alacantina Verbo, de la qual fou co-director entre 1946-56, i en els diaris de València Levante i Jornada. També en aquells anys (1954-1962) començà a col laborar amb articles erudits en la Revista Valenciana de Filología, que dirigia Arturo Zabala. A partir de 1961 els seus escrits van aparèixer en diaris barcelonins: El Correo Catalán (1961-1966), El Noticiero Universal (1967-1971), Tele/eXprés (1969-1977) i La Vanguardia (1969-1984) i, amb més o menys regularitat, en alguns diaris madrilenys: Informaciones, (1972-1978) El País (1979-1986) i ABC. En els diaris de València quedà exclosa la seua participació, arran de la publicació del llibre El País Valenciano (1962), contra el qual es va promoure una campanya de desqualificació personal i d'insults, que no tenia gens de casual, sinó que estava animada per mòbils polítics sobre els quals més avall es dirà alguna cosa. Fou col laborador fix en setmanaris i revistes mensuals, entre les quals el professor Antoni Furió ha anotat les següents: Destino (fins al 1971), Por Favor (1977-1978), Jano (1977-1981), Qué y Dónde (1979-1984), Serra d'Or (1959-1983), El Món (1981-1983), El Temps (1984-1985), etc. En definitiva, a partir d'un cert moment es va professionalitzar com a escriptor. Fou una decisió arriscada, que li va marcar la vida. Una altra, tan fonamental com aquesta, va ser la de continuar vivint a Sueca, per compte d'instal lar-se en una ciutat gran, com feia en aquell temps tothom que aspirava a obrir-se pas en el món de les lletres o, en general, de la cultura. Des del seu primer llibre, un poemari (Sobre Narcís), publicat el 1948, quan tenia vint-i-sis anys, fins a l'últim que veié amb la seua signatura, Fuster va produir una bibliografia molt extensa, que en part especifiquem en un apèndix. Hi ha guies de viatge, dietaris, comentaris sobre festes populars, edicions d'autors antics i moderns, reflexions sobre l'art contemporani, estudis sobre literatura, col leccions d'adagis, pròlegs a tota mena de llibres, incursions en el comentari polític, alguna biografia, reculls de lírica pròpia i aliena, antologies, notes erudites, visions assagístiques de gran alè... N'hi ha de tot, en els milers de pàgines que Fuster va publicar i de les quals, fins ara, les seues Obres Completes, en curs des del 1968, només recullen una part mitjanament significativa. Paral lelament i en combinació amb aquesta activitat d'escriptor, duta fins on ho permetien les censures diverses -les de les autoritats que se n'ocupaven, però també les dels editors i els directors de periòdic-, hi havia una activitat personal, una posició, innegablement política. Sobre la seua evolució en aquest àmbit, tots podem recordar la ben coneguda sèrie de posicions establerta per Josep Pla, en un escrit de 1962, segons el qual Fuster havia estat "successivament: espanyolista, regionalista bien entendido, regionalista valencià, nacionalista valencià, catalanista". Aquesta era una manera sumària d'explicar un procés que, a banda adscripcions nacionals, aviat va portar Fuster a considerar-se un "liberal" (com s'autodefiní molt sovint) i, en qualsevol cas, una persona que estava enfront del règim franquista llavors imperant. Les seues primeres col laboracions amb la premsa de l'exili polític, fa poc redescobertes pel professor Santiago Cortès, són del 1952, quan Fuster tenia trenta anys. D'una altra banda, mantenia ja, i va mantenir sempre, relació personal d'una gran amistat amb el periodista Vicent Ventura, dissident del falangisme que aviat va evolucionar cap al socialisme democràtic i que, a partir de la seua intervenció en l'anomenat "contubernio" de Munic (1962) fou exclòs dels diaris de València i quasi forçat a abandonar la professió. I hi havia les relacions amb el catalanisme antifranquista, desorganitzat o no, de Barcelona -que Albert Manent ha evocat- i amb artistes i escriptors d'ací i d'allà que no volien tenir res a veure amb el sistema imposat des del 1939. En qualsevol cas, i tot esperant que algun biògraf treballe més a fons aquest període en la trajectòria de Fuster, podem aportar per aquest cantó alguna dada precisa i important. Per exemple, el 25 de maig de 1962, trobem la seua signatura en una carta col lectiva en la qual es reivindicava, sense subterfugis, "una completa llibertat cultural per a les diverses minories compreses dins l'Estat Espanyol, d'acord amb els principis de la UNESCO, dels quals Espanya és signatària". Es demanava també una solució sense violència governamental per al malestar social que les vagues d'Astúries havien desvetlat, "dins la línia de convivència democràtica que anhelen tots els pobles ibèrics". La carta demanava també una "informació lleial" sobre les vagues i sobre la repressió "duta a terme amb una particular duresa en alguns casos entre obrers, estudiants i intel lectuals". Tal vegada Fuster ja hauria signat abans algun escrit d'aquest caire. En qualsevol cas, des d'aquells anys fins a molt després, la seua signatura va aparèixer en tota mena d'escrits semblants. A favor de les màximes llibertats. De la llibertat. Tot això, més una definició personal i pública, nítidament favorable sobre la catalanitat del País Valencià, li valgué tota mena d'atacs en alguns periòdics i fins i tot un atemptat amb bombes perpetrat contra el seu domicili, el setembre de 1981. Malgrat estar immergit en el seu treball d'articulista i en la redacció dels seus llibres, dedicava una gran quantitat d'hores a la conversa amb la gent que volia parlar amb ell. S'ha dit reiteradament, que el seu domicili del carrer de Sant Josep, a Sueca, constituïa un punt d'atracció permanent per a escriptors més o menys coneguts o aspirants a fer-se conèixer, polítics en les mateixes circumstàncies, periodistes, investigadors i, simplement, bona gent del país que volia xarrar amb ell, fer-se dedicar un llibre o poder presumir després d'haver-hi parlat. Pel que en sabem, és plenament cert, això, i -a banda altres efectes- ha tingut una repercussió notable i positiva en els treballs de diversos investigadors i escriptors. En la dècada de 1960, l'escriptor va tenir el projecte de fer els estudis del que llavors es deia Filosofia i Lletres, per optar després a un lectorat en alguna universitat europea o americana. Tanmateix, aviat el va abandonar, i la seua incorporació a les tasques docents no es va produir fins que es va incorporar a la Universitat de València com a professor contractat, el 1983. El 1984 fou investit doctor honoris causa per la Universitat de Barcelona i per la Universitat Autònoma de la mateixa ciutat. El 1985 es va doctorar en filologia a la de València, amb l'estudi i l'edició de la Regla del Convent de Sant Josep de València, manuscrit del segle xvi que ell mateix posseïa. La seua docència, aplicada a temes d'història social de la llengua, l'exercí en programes de doctorat. Per altra banda, va formar part de tribunals de tesis doctorals a València, Girona, Barcelona, Tarragona i Alacant. Al juliol de 1986 va obtenir la càtedra que, després de jubilar-se i fins a la seua mort, ocuparia com a emèrit, dins del Departament de Filologia Catalana de València. Per aquests anys, abandonà les col laboracions periodístiques i, pràcticament, deixà de participar en activitats públiques. Només els darrers mesos de la seua vida havia accedit a concedir alguna entrevista, féu un parlament sobre Josep Pla en la inauguració d'una exposició a Bellreguard (la Safor) sobre aquest escriptor, i tornava a adquirir compromisos d'aquesta mena. Ja feia anys que havia deixat d'exercir la presidència real d'algunes entitats, o d'actuar en algunes altres, malgrat que hi continuava figurant com a membre. Com a excepció, prenia part en la sessió anual de la Fundació Huguet, de Castelló de la Plana, de la qual era membre des del 1962 i on ocupava la presidència des del 1989, quan va succeir Adolf Pizcueta. En el moment de morir, era membre agregat de l'Institut d'Estudis Catalans, dirigia la col lecció "Biblioteca d'Autors Valencians", de la Institució Valenciana d'Estudis i Investigacions -entitat de la qual també era membre-, formava part del Consell Valencià de Cultura, de l'Institut Valencià de Filologia i del consell assessor de la Biblioteca Valenciana, a més d'altres institucions. Pels seus treballs posseïa diverses distincions. Entre elles, els premis Joaquim Folguera (1953), Josep Ixart (1956), Concepció Rabell (1959 i 1962), Per Comprendre (1962), Premi d'Honor de les Lletres Catalanes (1975) i el Premi de les Lletres del País Valencià (1981). Havia estat distingit amb la Medalla d'Or de la Generalitat de Catalunya (1983) i, a títol pòstum, el Consell de la Generalitat Valenciana li concedí el 22 de juny de 1992, l'Alta Distinció de la nostra institució autonòmica, d'acord amb una proposta personal del President Joan Lerma. En el decret se'l qualificava de "valencià universal" i es reconeixia que "amb la seua àmplia obra escrita, fou un estímul fonamental de la nostra actual renaixença literària, cultural i social" i se'l definia així: "home allunyat de dogmatismes, mestre de vida cívica i intel lectual (...) ens deixà un alt testimoni de cercador de la veritat, constructor de la raó i d'estima a la nostra terra. La seua producció literària i la seua exemplar trajectòria vital seran sempre una presència viva per a tot un poble". Pensar, en temps difícils Les diverses facetes de l'obra fusteriana presenten, sens dubte, uns punts d'acoblament que un bon biògraf, un dia, haurà d'aclarir, tenint a mà un balanç exhaustiu que integre les plurals i vastes dimensions d'aquest corpus literari, creat en condicions certament adverses. Parlant de les adversitats que hagué de vèncer en la seua trajectòria intel.lectual, jo vaig esmentar, en algun altre lloc, les següents: censura, hostilitats oficials i oficioses, falta de mitjans, absència d'ambient cultural propici, silenci dels mitjans de comunicació del País Valencià, atonia cívica en grans sectors de la nostra societat. I afegia que aquests factors encerclaven el treball fusterià i que potser haurien fet desistir un pensador menys perspicaç, menys pacient o menys hàbil. Al capdavall, la seua tossuderia i el seu rigor s'hi van imposar. Òbviament, aquests factors contraris valen per al conjunt de l'obra de Fuster. Per a l'objecte d'aquesta tria de textos, potser caldria reduir-los i, alhora, afinar-ne la definició. Les censures, les hostilitats, l'atonia cívica, el silenci dels mitjans de comunicació, etc., només podien ser vençuts per un escriptor que, com Fuster, s'havia armat de paciència i de valor i es va decidir a viure modestament i sol. Amb voluntat i sabent aplicar els recursos, es pot treballar mig en silenci, esperant que el vent canvie de quadrant. Però, hi havia un enemic contra el qual deu haver estat especialment difícil la lluita, i era la catastròfica infrastructura cultural del País Valencià, heretada de molts anys enrere. La manca de biblioteques especialitzades i les deficiències de les existents, l'absència d'institucions acadèmiques globalment valencianes eren, per a un investigador sense gaire recursos, un factor contrari enormement decisiu. Així les coses, Fuster va començar a acumular informació amb els mitjans propis: milers de volums, col leccions de revistes, xerocòpies de documents, fitxes... Tot allò que no podia trobar en els establiments públics, s'ho va anar concentrant a casa -on sempre li fou més fàcil el treball- a còpia d'esforços i de diners guanyats no certament amb el producte d'aquests estudis, sinó a base de redactar textos d'encàrrec, articles. Alguns comentaristes han afirmat que Fuster era un escriptor del xviii. O hereu del xviii. Tot això demanaria moltes precisions que ací no tenen lloc. El que és cert, de tota manera, és que va haver de repetir les difícils operacions de tants investigadors de l'època pre-industrial, i que més aviat semblaven una continuació del règim laboral que aplicaven els monjos medievals: es va haver de formar una biblioteca i un arxiu. Era on habitava, enmig de més de vint mil llibres i de nombroses col leccions de revistes i altres documents. De tota manera, quan Fuster preparava els seus estudis de més abast, feia consultes freqüents a altres especialistes, o recorria a amics i coneguts perquè cercassen en biblioteques, hemeroteques o arxius, dades i notícies que li calien. En els pròlegs de les seues obres hi ha sempre una escrupolosa relació d'agraïment a aquests col laboradors eventuals. Fuster era l'home que el 1962 es definia així, en una carta a Josep Pla, que llavors estava elaborant un retrat literari -un "homenot", al qual ja ens hem referit abans- sobre ell: "sóc un gran treballador i, com que l'afirmació és una veritat literal, no vull que me la neguin, i l'única cosa que lamento és que la necessitat de guanyar-se la vida a força d'escriure em deixi ara tan poc temps per a llegir. Llegir és l'única cosa que m'ha divertit sempre. I no voldria morir-me sense haver deixat en funcionament i 'en forma' al País Valencià, uns quants equips d'intel lectuals i de no intel lectuals capaços de remoure -o almenys intentar-ho- aquesta societat en perpètua somnolència digestiva." En un altre lloc, en una altra ocasió, caldrà estudiar i comentar el vessant cívic del nostre autor, aquell propòsit d'agitació de consciències que ell mateix expressava amb aquelles paraules. Ara és el moment de recordar aquesta faceta només de passada, al costat d'aquella altra d'estudiós de la nostra història i de la nostra literatura, perquè totes dues, amb la també anomenada de col laborador assidu de periòdics -exercici que realitzava pro pane lucrando, en frase d'ell mateix- i amb la d'assagista pròpiament dit, s'entrecreuen i potser, a vegades, s'entrebanquen. És ja sabut que no existeix, si no és entre persones dotades d'una potència econòmica especial, l'historiador o l'intel lectual, o l'artista, que es puga dedicar a la seua vocació sense complicar la trajectòria que ell es marca amb aquelles tasques que potser no voldria haver de fer, o que ho voldria menys. En el cas de Fuster, les vocacions foren diverses, convivien entre elles i potser es retallaven entre elles. L'assagista dels temes genèrics, l'escèptic, l'encuriosit per tota la circumstància humana -l'home com a mesura de totes les coses: recordem-ho- probablement van limitar -o circumscriure, o guiar, no es pot saber, ara com ara- el polític que Fuster també, al capdavall, portava dins. I tots aquests aspectes de la personalitat de l'escriptor van enquadrar el camp de possibilitats reals del seu treball d'investigador i d'erudit que, de més a més, havia de guanyar-se la vida amb una professió feta d'eventualitats. En una ocasió, Baltasar Porcel va escriure sobre Fuster: "si el propietari d'un periòdic aconseguís de tancar-lo una estona cada dia, l'obligués a fer un article sobre l'actualitat sòcio-político-cultural i després el pugués publicar en primera plana, seria disparar una canonada cada matí: augmentarien els lectors i els embolics". De la mateixa manera, el lector té dret de preguntar-se què hauria passat si un promotor intel lectual hagués tancat efectivament Fuster, la seua biblioteca i els seus arxius -amb canals exteriors pròdigs en l'arribada dels materials informatius demanats pel presoner- i l'hagués obligat a fer, cada any, cada dos anys, durant l'espai de temps que calgués, un estudi sobre un o altre clàssic, un panorama d'un moment determinat de la nostra literatura, una revisió de cada paràgraf de Nosaltres, els valencians... Història cultural i lingüística Els estudis de Fuster sobre la història cultural han tingut una importància decisiva en la delimitació de nous camps de treball i de discussió tot i que, com és obvi, han estat duts a terme des de fora dels àmbits acadèmics, però, clar és, no al marge d'ells. Les investigacions de Fuster son paral leles, en el temps, a tot un moviment de renovació profunda de la vida universitària valenciana, moviment en el qual ell va influir des de fora, però que va tenir els seus motors interns, d'una importància indubtable. No deixa de ser significatiu, pel que fa a la situació cultural contemporània del País Valencià, que aquests motors fossen, en bona mesura, "agents exteriors", noves orientacions dutes per professors arribats de fora, els noms dels quals han estat recordats sovint en parlar de les circumstàncies de la Universitat de València en aquells anys, i amb alguns dels quals Fuster va tenir una molt bona relació. Eren Miquel Tarradell, Joan Reglà, Miquel Dolç, Emili Giralt, Jordi Nadal, Antonio López Gómez, Ernest Lluch, José María López Piñero, Josep Fontana, Vicenç M. Rosselló i Verger, i d'altres. Un investigador com Manuel Sanchis Guarner (1911-1981), sens dubte per causes polítiques, va trigar a aconseguir el reconeixement acadèmic que mereixia i que es podia esperar a la vista de la seua brillant entrada en les tasques investigadores durant els anys de la Segona República. Només en els darrers anys de la seua vida, Sanchis Guarner va tenir l'oportunitat de crear un nucli de deixebles i continuadors de la seua obra, després d'haver obtingut la càtedra el 1976. Els interessos especulatius de Fuster van aprofitar els fruits d'aquests estímuls o bé hi van coincidir molt sovint. Amb més freqüència encara, la seua tasca, separada de l'ambient acadèmic, va tenir una funció equiparable a la d'aquells que, des de la càtedra, podien crear equips d'estudi, dirigir investigacions i orientar l'alumnat interessat en la seua matèria. I resultaria molt aclaridor poder relacionar totes les investigacions universitàries dels darrers vint o vint-i-cinc anys, dels temes més diversos, que contenen un reconeixement més o menys explícit sobre la influència positiva que en qui les formulava havia exercit l'obra fusteriana, o fins i tot alguna indicació personal. Això era possible, entre altres causes, perquè l'escriptor es mantenia molt al corrent de les novetats bibliogràfics -i també, és clar, de la literatura precedent- sobre qüestions molt diverses, sobretot les relacionades amb temes valencians i, per extensió, catalans. Fou sens dubte l'últim observador "enciclopèdic" d'aquesta realitat. El fet real va ser, però, que Fuster va restar molt de temps -massa- fora de la universitat, per bé que no aliè a ella. Per aquest cantó es pot veure un factor ben digne de tenir en compte. El canvi des d'una universitat -la de València, ja que a ella ens estem referint sobretot- absolutament girada d'esquena als estudis sobre la societat en què vivia, fins a una altra època de la mateixa institució, en què aquests treballs començaren a ser freqüents, pressuposa en el professorat i els investigadors unes motivacions no sols professionals. Hi havia, en tot això, que ja podem mirar retrospectivament, una voluntat -en últim terme política, o civil- de contribuir a la resolució dels problemes d'aquesta societat. I el punt de referència més clar d'una tal voluntat durant tots aquests anys, era Fuster. En l'elaboració sistemàtica i freqüent de monografies sobre els més diversos temes de la realitat valenciana -dels ibers a la Ford, del comerç medieval a les lluites obreres d'aquest segle, de Maians al dialecte d'una comarca qualsevol- no hi ha, per a qualsevol, només el compliment d'un deure professional: hi ha també una elecció de camp i no sols de camp d'investigació. En aquesta elecció, convé repetir-ho, el punt de referència, de vegades remot però present gairebé sempre, fou el procés de recuperació de la consciència nacional, en el qual Fuster va tenir un paper tan destacat i innegable. La importància dels estudis fusterians radica probablement, deixant de banda l'objecte tractat, en uns factors ben remarcables i permanents: la quantitat d'informació assumida per ell, tot i que de vegades no siga explícitament indicada amb l'aparat bibliogràfic corresponent; l'agudesa de les observacions i dels enfocaments; i, finalment, l'hàbil tècnica expositiva. Adoptem, com a exemple, el pròleg a l'Antologia de la poesia valenciana. Qualsevol especialista actual pot afirmar que resulta admirable que el 1955, quan el va escriure, Fuster fos capaç de recollir i de compendiar alhora tantes notícies que li permeteren de fer un panorama sobre la història de la poesia valenciana i, al mateix temps, del valencianisme polític des de la Renaixença fins a la guerra d'Espanya. Eren terrenys pràcticament inexplorats. En aquell pròleg, hi ha contingudes, en esquema, moltes investigacions que després s'han fet i d'altres que un dia o altre es faran. I és, remarquem-ho, un exemple. Podríem multiplicar-lo. Pensem, si no, en certs capítols de la Literatura catalana contemporània, d'Heretgies, revoltes i sermons o de Nosaltres, els valencians. Darrere cada escrit de Fuster hi ha un pòsit de lectures, de notes i de reflexions que donen aquestes pàgines capaces d'apassionar els lectors per temes que aparentment no l'havien d'interessar i que les fan, ensems, d'una utilitat primordial per als especialistes. Si més no, com a hipòtesi o, en ocasions, com a punt de partida. Però, no hi ha sols l'erudició. Entre les dades, ací i allà, trau el cap l'assagista, el pensador que les articula amb un propòsit determinat. I hi ha també, sobre això no calen demostracions ni proves suplementàries, la magnífica prosa fusteriana, elaborada per esdevenir àmpliament expressiva i per seguir el ritme, vivaç, del pensament de l'autor. Allò que el mateix Fuster anomenava els seus estudis d'història cultural abraça, sobretot, treballs sobre la nostra literatura. Es tracta d'interpretacions, com ara Notes per a un estudi de l'oratòria vicentina (1954), El món literari de sor Isabel de Villena (1957), Jaume Roig i sor Isabel de Villena (1958), Ausiàs March, el ben enamorat (1962), i tants assaigs breus esparsos en revistes i diaris sota l'etiqueta de "crítica literària" o bé en forma de pròleg per a obres d'altres autors: a Les decapitacions, de Pere Quart (1978); o a Màrsias i Adila, d'Agustí Bartra (1957); o a Les Bonhomies, de Josep Carner (1964); o a Els escorpins (1965), de Baltasar Porcel... Hi ha també els assaigs extensos, monogràfics, sobre un sol escriptor, apareguts com a pròlegs a obres completes: Josep Pla (1966), Salvador Espriu (1962), Salvat-Papasseit (1962) i, amb un abast distint però no menys intensitat, les notes que encapçalen el primer volum de l'obra completa del poeta Vicent Andrés Estellés (1972). Hi ha, també, els panorames. Per exemple, el pròleg a Antologia de la poesia valenciana (1956), els dos volums de La poesia catalana (1956), La Decadència al País Valencià (1976), la Literatura catalana contemporània, o bé el capítol corresponent a la literatura i les llengües dins del tercer volum de la Història del País Valencià (que abraça el període entre la Germania i la Nova Planta), així com intervencions equivalents en altres obres col lectives. És evident que tot això no és sinó una part de la bibliografia fusteriana que es podria englobar dins l'apartat objecte d'aquesta antologia, però ens sembla que, en conjunt, resulta suficientment indicativa. Perquè, tot comptat, hi ha també una secció de l'obra de Fuster que potser cal anomenar assaigs d'història i en la major part dels casos, amb més precisió, assaigs d'història política. Ací tindria cabuda, sobretot Nosaltres, els valencians (1962) i algun recull d'articles o algun fullet (dels que el mateix autor anomenava "pamflets") que manifestaven la seua posició sobre un o molts temes de la política local del seu temps. De tota manera, tant en aquesta secció que deixem de banda com en la que ens ocupa ara, hi ha, ben detectables, unes certes línies comunes d'interessos, de preocupacions, i també de mètode. Quins són aquests interessos? En primer lloc, el mateix país. Fuster, digués ell el que vulgués, era un patriota. Potser malgrat ell mateix, potser escèptic, potser pessimista, però un patriota, nascut com a tal en anys dificilíssims. Explicar el procés de "conversió" de Fuster, en els anys absolutament immediats de la postguerra, és una tasca que hauran de fer els biògrafs i sobre la qual ja hem donat alguna indicació més amunt, aprofitant el cèlebre retrat literari traçat per Pla amb informacions de l'interessat. De quina manera, per deducció, per anàlisi, documentant-se ací i allà, fent coneixences de persones, o separant-se'n, es va produir aquell procés, resultarà, sens dubte, un exercici interessantíssim en el qual caldrà fer intervenir sistemes d'estudi ben diversos. Que un jove de poble, fill d'allò que es podia considerar com a vencedors en la guerra d'Espanya, sense cap vinculació familiar amb la literatura ni amb la cultura, s'interessàs, dos o tres anys després de la victòria franquista, per la llengua i la literatura silenciades del seu país, per la seua història immediata -sempre en aquell temps desfigurada o manipulada des del poder-, o, encara, pels avatars dels valencianistes del primer terç de segle, no sembla que tinga massa equivalents entre nosaltres. I d'ací, al capdavall, va derivar tot. La major part dels estudis fusterians compresos en la nostra selecció estan guiats per aquesta adscripció voluntària de Fuster als esdeveniments de la seua terra, per un imperatiu en última instància ètic. Com escrivia en la introducció a la primera edició de Nosaltres, els valencians, ell havia gosat d'emprendre aquella visió de conjunt, arriscada, perquè els historiadors i els sociòlegs se n'havien inhibit: o perquè no s'hi atrevien o perquè havien patit "una deplorable i indecorosa miopia "nacional"". Així, deia, "en la inhibició dels altres pren estímul el meu propòsit. És un primer motiu: escric aquest llibre perquè ningú no l'ha escrit encara, i perquè ningú no sembla disposat a escriure'l. Una altra cosa puc al legar, en segon lloc, a favor meu: el fet de compartir un apriorisme militant, sense el qual tota indagació seria un entreteniment sòrdid i gratuït". Aquest apriorisme, però, "no pas de cara al passat ni de cara a la circumstància immediata, sinó respecte a les possibilitats obertes al dia de demà". Era per la mateixa època que Fuster escrivia, o declarava a Pla que ell no se situava exactament en una definició pròpia d'una sola dimensió: " sóc escriptor? sóc polític?". Era un pensament molt d'aquell temps, en què resultava habitual debatre sobre el compromís social dels intel lectuals -a favor o en contra. Era un discussió corrent en el món avançat i, a petites dosis, en l'Espanya regida per Franco. L'apriorisme militant, en definitiva, recorre bona part dels escrits fusterians. I no sols l'apriorisme nacional; també molts d'altres. No és cap novetat, això. La pretesa pulcra neutralitat d'uns altres, no acabava d'amagar uns altres judicis previs. La diferència és que Fuster declarava els seus i els adduïa com a raó principal d'una o altra empresa cultural. És ben cert que en tota la bibliografia utilitzada per fer aquesta selecció, com en la resta dels llibres de l'escriptor, hi hagué, ben certament, papers d'encàrrec, compromisos editorials que calia complir amb la major eficàcia professional possible, però hi trobem alhora una majoria de papers redactats sense cap esperança de lucre o per un preu simbòlic, generats per la voluntat d'algú que deia de si mateix, també en la introducció al llibre esmentat: "no tinc altra autoritat que aquesta: la d'haver-me apassionat fins a l'obsessió per la vida i el destí del meu poble. Potser és l'única passió noble que reconec en mi". Hi havia, doncs, un interès bàsic i guiat per un imperatiu ètic. Hi havia, a més, un desig d'entendre certs temes, d'explicar-se'ls ell mateix i, alhora, d'explicar-los als altres. Com ha escrit el catedràtic de la Universitat de Barcelona Joaquim Molas, "en conjunt, aquests papers han posat en circulació gran nombre d'autors, d'obres i de problemes que havien estat oblidats o que, si més no, eren malconeguts d'un públic mitjà". I no tan mitjà, podríem matisar, perquè molt sovint, en els moments que aquells textos eren escrits i publicats, el públic culte era restringidíssim -i més pensant en el País Valencià- i els especialistes -com va ser el cas del mateix professor Molas- havien de passar algunes peripècies per a arribar a exercir la seua professió en els llocs acadèmics que per dret els corresponien. Potser, al capdavall, tots dos interessos, l'ètic i el de trobar unes referències i un marc ideològic i de continguts -de sabers- per a l'intel lectual que Fuster va voler ser, coincideixen en més d'un punt. Hem parlat adés, també, de mètode. Potser hauria estat més exacte parlar de retòrica, de sistema personal per a enfocar els temes i desenvolupar-los. Òbviament, no és aquest el lloc per a dissenyar, o tractar de dissenyar, quin era el mètode fusterià d'operar. Sí que es pot dir, sense por d'engany, que és una barreja ben dosificada de quatre elements: la informació, l'elaboració dels materials aplegats, la seua interpretació i, entrecreuat amb aquest últim, un sistema expositiu summament àgil, de bon escriptor, de persona que coneix o que busca l'exacte sentit dels mots, la seua utilitat, els seus recursos. No debades Fuster va aparèixer primerament com a poeta, i com a poeta elaborador dels mots, exigent amb el seu ús, destre en les seues combinacions. I queda en peu una qüestió debatuda. La "vocació" de Fuster, era més la de reflexionar sobre temes d'abast general, o la de recalar en obscurs episodis de la nostra història? Si hagués pogut lliurement triar, s'hauria estimat més de fer sempre assaigs del tipus El descrèdit de la realitat (1955), o bé, com finalment va fer sobretot, d'insistir en la línia oberta per ell al mateix temps, amb les notes sobre Vicent Ferrer (1954) o la història de la poesia valenciana contemporània? Segons Antoni Seva, "les circumstàncies han exigit de Fuster, en detriment de la seua dedicació a temes més parençosos, una activitat subsidiària -erudició dispersa, incursions en la història, etc.- que no hauria assumit en un país normal". Això, és clar, significa donar la raó al mateix Fuster, quan tot sovint es disculpava per aquestes "incursions", gairebé sempre motivades perquè "els investigadors barbuts i meticulosos se n'han inhibit". De tota manera, resulta difícil creure que l'autor de tantes pàgines brillants sobre erudició i sobre història, les fes només seguint un deure civil. En el pròleg d'Heretgies, revoltes i sermons trobem aquesta formulació del que era per a Fuster la distància que separa els seus treballs, dels "estudis històrics" més ajustats al cànon: "Els manca el rigor tècnic i els sobra una mica de llibertat en l'expressió. Però he de confessar que el defecte i l'excés són deliberats. D'una banda, no he volgut carregar-ne les pàgines amb les tradicionals notes de referència bibliogràfica, ni cenyir l'exposició a un esquema massa concís; de l'altra, tampoc no he volgut privar-me d'intercalar-hi alguna ratlla irònica o determinades paraules poc convencionals i tanmateix justes". Ja hem apuntat com l'absència de referències bibliogràfiques no pot ser interpretada com una manca de fonts de suficient solvència, per tal com aquests assaigs de Fuster reposen damunt una bibliografia ben triada, ben estudiada i ben païda. En aquest cas, la versió castellana d'una part d'Heretgies, revoltes i sermons, amb el títol de Rebeldes y heterodoxos ens ho prova de manera suficient, perquè aquesta edició castellana aporta l'aparat bibliogràfic utilitzat. D'un altre cantó, això de l'esquema també és, en certa manera, una excusa, ja que l'exposició sí que respon a un projecte previ, ben construït i ben lògic. L'únic reducte de veritat que hi ha en aquest paràgraf exculpatori és el que parla del to emprat: alguna ironia, algunes paraules poc habituals en aquesta mena de textos, però "tanmateix justes". I, diríem, si són justes, per què hauria calgut estalviar-les? Al capdavall, no tots els historiadors són de frase grisa i avorrida, ni tots s'estan de llançar, quan els convé, alguna fiblada acolorida i aguda. Recordem, si més no, les controvèrsies entre Sánchez Albornoz i Américo Castro -que tant divertien el nostre escriptor. Tot comptat, sembla que l'única cosa que separa els papers de Fuster de la historiografia tradicionalment acadèmica -que sovint no és gaire tradicional- és la seua voluntat de separar-se'n amb alguna giragonsa estilística o alguna expressió detonant. O d'aparençar que se'n separa. Com és sabut, un dels grans projectes truncats de Fuster era una història social de la llengua catalana, per a la qual havia anat acumulant centenars de fitxes i referències durant molts anys, amb aquesta perspectiva de treball que diverses peripècies li impediren finalment de realitzar. En la magnífica entrevista publicada per Enric Sòria a L'Illa, Fuster assegurava que li hauria agradat fer "un llibret, no un llibrot". Tanmateix, la quantitat de materials que ja havia reunit per als seus propòsits, inclinen a pensar que l'abast final de l'obra hauria estat molt més ampli i menys modest. Òbviament, les línies d'investigació que s'havia marcat l'autor de Nosaltres, els valencians diferien de les que han seguit altres autors, en general lingüistes i filòlegs, com ara Manuel Sanchis Guarner, Modest Prats, Josep Nadal, Germà Colón, Pere Marcet, Antoni Ferrando i d'altres. Per la seua formació universitària, si més no, l'orientació que Fuster podia donar al seu repàs històric havia de ser molt distinta d'aquella que s'ocupa, amb minuciositat d'exemples, d'elements lingüístics com ara la palatalització de l- inicial, o dels arabismes en català. Eren terrenys d'anàlisi diversos i complementaris i és possible que l'esquema més clar sobre com concebia Fuster el seu projecte, es trobe a l'arxiu de l'Òmnium Cultural, ja que, pel que sembla, en un moment determinat, va demanar a aquella institució una beca -a la qual després va renunciar-, precisament per fer aquella història de la llengua finalment frustrada, i pensada, fa vint anys o potser més, en l'aïllament d'una casa particular de Sueca, sense connexió orgànica amb institucions acadèmiques, forçosament lluny de biblioteques i arxius públics i sense perspectives de grans guanys econòmics. És lògic de pensar que la sol licitud adreçada a l'Òmnium aniria acompanyada d'una taula vertebrada de qüestions que calia estudiar i tractar. Si la hipòtesi és certa i aquest document existeix, es deu tractar d'una estructura de temes ben lligada i rica de suggeriments, ja que el grau de detall que l'assagista solia posar en els esquemes de les investigacions que emprenia -o que recomanava a algú de fer; jo mateix li n'he d'agrair algun- era molt elevat. Un indici equiparable podem trobar-lo en el seu llarg text dedicat a "la història" dins l'article català de la Gran Enciclopèdia Catalana. A banda aquests grans traçats, és clar que a través d'algunes obres escrites i publicades, i que poden ser considerades com a avanços parcials d'aquella història general, es pot entreveure fàcilment la importància de la visió panoràmica que hauríem pogut tenir, si una sèrie de circumstàncies desafortunades no haguessen entrebancat els projectes de l'autor. Em sembla, a més, que podem prendre com a element de comparació, per la vastedat del propòsit i pel rigor informatiu, la Literatura catalana contemporània (Barcelona, 1972), que en l'origen fou l'aportació inèdita de Fuster a la monumental i diversa Historia de las literaturas hispánicas, dirigida per Guillem Díaz Plaja, en la qual el doctor Jordi Rubió s'havia ocupat dels distints períodes fins al segle xix. Aquest element de comparació resulta útil, a més, perquè ens permet d'entendre com, per a Fuster, l'historiador havia de ser capaç de fer servir dades i aportacions de diverses disciplines i sabers, que l'especialització científica de les darreres dècades ha anat distribuint en departaments poc comunicats. Al capdavall -i aquest és un aspecte a estudiar en la seua biografia-, Fuster va mantenir una relació estreta, durant uns anys decisius en la seua formació, amb Joan Reglà, deixeble de Vicens Vives i home, també, ben capacitat per a l'elaboració de grans síntesis fecundes, que ell mateix presentava sempre com a hipòtesis de treball subjectes a totes les revisions possibles. És una influència no menyspreable. D'aquells i altres contactes nasqueren projectes de vida no fàcil com ara la Història del País Valencià publicada per Edicions 62 i acabada i revisada sota la direcció d'Ernest Belenguer, o la interessant Història de Catalunya, obra col lectiva redactada sota la direcció del mateix Reglà. Resulta ben significatiu que les èpoques més ateses per Fuster, en tota la trajectòria històrica de la llengua catalana -si més no a la vista de la seua bibliografia-, siguen les de crisi. En particular va prestar una atenció especial a allò que encara avui, per entendre'ns, anomenem la Decadència. Aquesta preocupació és ben explicable, si hom té en compte que l'assagista hagué de treballar en uns temps igualment crítics i no seria exagerat, per tant, pensar que precisament allò que més l'havia d'inquietar era la llarga cadena de daltabaixos que feien del català una llengua permanentment abocada a la desaparició o a la depauperació crònica. Al capdavall, no es pot separar el pensament del Fuster erudit d'aquell motor ideològic que el feia escriure obres del tipus Ara o mai (1981), que representava, si fa no fa, un interrogant sobre el moment, més o menys pròxim, en què podia acabar la història del català com a llengua viva. En els primers anys, Fuster va treballar preferentment els temes d'allò que hiperbòlicament i mimèticament s'anomena "el segle d'or" de la nostra literatura: Roig, Isabel de Villena, Marc, sant Vicent Ferrer... Ho fa amb la bibliografia a l'abast i tot mirant d'introduir visions particulars sobre aspectes determinats, fórmules d'assaig que deuen molt, en certs casos, al mestratge d'obres com La tardor de l'Edat Mitjana (1919), de l'historiador holandès Johan Huizinga. Recordem, sobre això, com Pla acusava Fuster per estar massa influït, en la seua formació primerenca, per la bibliografia alemanya transvasada a l'espanyol en les empreses editorials d'Ortega y Gasset. Tanmateix, ben aviat havia de pensar en el que va significar, com a trencament d'una trajectòria cultural que semblava destinada a grans projeccions sobre el futur, l'inici del procés de castellanització. Els mecanismes i els esdeveniments del procés de Decadència són tema central d'una monografia específica de Fuster (La Decadència al País Valencià. Barcelona, 1976), però també tenen ressons en molts altres llibres seus -Poetes, moriscos i capellans; Heretgies, revoltes i sermons; l'edició del cançoner Flor d'enamorats, de Joan Timoneda (València, 1973) etc.- i en extensos articles publicats a Caplletra, Els Marges, Treballs de Sociolingüística Catalana o altres revistes, i en col.laboracions a obres col.lectives, com ara la Història del País Valencià i en congressos, col loquis institucionals i actes acadèmics. Des d'aquesta òptica, la història de la llengua esdevé, en un llarg període, l'anàlisi dolguda sobre la progressiva expansió de l'ús del castellà, la recerca dels mecanismes pels quals la nostra societat anava abandonant en tots els nivells d'ús, l'idioma propi. Tot plegat, són treballs utilíssims, fets a consciència i elaborats amb una cultura excepcional, però també són només fragments d'una obra que hauríem desitjat completa. Per què va quedar finalment trencada la possibilitat d'aquesta visió global? Els biògrafs de Fuster hauran d'aclarir-ho, però jo tinc la impressió que l'enorme preocupació de l'assagista pel futur de la llengua catalana degué crear més d'una interferència en la seua tasca d'observador del passat. En l'obra de Fuster s'encreuen molts temes, però aquest és central i el trobem pertot arreu, carregat d'obsessió civil. Potser la constatació empírica -més cruel, més evidentment clara des del País Valencià- sobre les poques vies obertes per al català a partir de la data simbòlica del 20 de novembre de 1975, li van fer veure que no n'hi havia, de futur, i que, per tant, fer la història del passat de la llengua podia ser, ja, erudició o arqueologia? El 1956, disset anys després de la victòria franquista, Fuster es podia permetre un cert excés d'optimisme voluntarista per a escriure, en el darrer paràgraf del seu estudi La poesia catalana, publicat per Moll: "de cara a l'esdevenidor, la nostra poesia actual respon, convençuda i militant, d'una tradició i d'una universalitat que són alta garantia de vida per als Països Catalans". Vint-i-pocs anys més tard, mort ja el general Franco, la perspectiva plantejada valentament per l'anomenat "Manifest d'Els Marges", per al lusió a la revista en què veié la llum (Una nació sense estat, un poble sense llengua?, 1979) -que en bona part devia coincidir amb les opinions fusterianes - ja no deixava lloc per a creure que els poetes fidels poguessen salvar ni garantir gran cosa. Poc després, en la seua participació dins les jornades Reflexions crítiques sobre la cultura catalana, titulada "Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans" (1983) diria: "tenim els dies comptats, i hem d'espavilar-nos". En els darrers anys s'ha materialitzat en estudis l'interès de molta gent per l'obra fusteriana. S'han fet, si més no, dues tesis sobre aquesta matèria, la de Júlia Blasco i Estellés i la d'Antoni Riera Cortès; Antoni Furió ha fet una completa fixació de les circumstàncies editorials dels escrits de Fuster: llibres i fullets, traduccions, articles de major o menor dimensió, pròlegs, etc.; han començat a aparèixer antologies seues i articles i comentaris de tota mena que, molt previsiblement, augmentaran en el futur. Sobre això hem recollit algunes dades en l'apartat bibliogràfic que clou aquest volum. De manera paral lela, alguns autors i autores han analitzat la nostra literatura de postguerra, en la qual Fuster tingué un lloc tan destacat. És una altra parcel la d'investigació que sens dubte anirà ampliant-se amb el temps. Criteris de la selecció A l'hora de decidir els criteris de la tria, calia optar entre dos camins. Hi havia la possibilitat de seleccionar fragments de tota l'extensa obra fusteriana, i també la d'acotar el camp i adreçar-nos només a una part d'ella. M'ha semblat que, tenint en compte les característiques dels destinataris d'aquesta edició no venal -és a dir, la comunitat universitària castellonenca- convenia decidir-se per una tria d'aquells llibres que el mateix autor englobava sota l'etiqueta genèrica d'"estudis d'història cultural". Entre altres raons, calia no oblidar que ja s'ha fet una antologia general de textos fusterians, una altra d'escrits polítics, i una tercera d'aforismes, i que hi ha en tràmit de publicació una quarta, sobre la seua obra poètica. De tota manera, hem posat com a apèndix dues llistes bibliogràfiques, la primera amb les obres de l'escriptor desaparegut i la segona amb una selecció d'escrits que tracten sobre ell, a fi de donar a qui llegesca aquestes pàgines una perspectiva més àmplia. Hem seleccionat, sempre que ha estat possible, apartats sencers d'un llibre o d'un article i ocasionalment algun article complet, no sols perquè així s'aconsegueix una millor lectura del text, sinó perquè també així es pot seguir amb més facilitat la seua estructura interna, tal com l'autor l'ha muntada. En aquelles obres que ja figuren en les Obres Completes, he fet la tria sobre aquesta edició. En la resta, he procurat seguir-ne la primera. S'ha mantingut la numeració original de les notes a peu de pàgina. Només hem hagut de rectificar en els textos alguna errada tipogràfica evident, que havia escapat a l'acurada correcció que Fuster solia fer sobre les seues publicacions. Castelló de la Plana, setembre 1992 Francesc Pérez i Moragón ------------------------------------------------------------------------ Reprenc ací, de vegades literalment, idees exposades en escrits meus anteriors; sobretot, de la meua participació en el volum col.lectiu Joan Fuster en les seves obres i en el quadern monogràfic de la revista Saó, esmentats més avall, i també en l'article "Els escrits sobre història de la llengua", en premsa a la revista Serra d'Or. ------------------------------------------------------------------------ ------------------------------------------------------------------------ L¹ORATÒRIA DE SANT VICENT FERRER* (...) Perquè hem de tenir present que les reportacions només valen com un residu, com un vestigi escrit. Si l'oratòria és realment un gènere literari --cosa que ignoro i que, per altra part, no m'importa--, no hi ha dubte que es tracta d'un gènere literari de tràgica fungibilitat: els oradors famosos de tots els temps estan condemnats a no poder-se justificar la fama sinó d'una manera deficient, a través de la lletra morta, quan la millor zona del seu geni, és a dir, allò que feia que la seva paraula vibrés i contagiés la seva vibració a un públic, es perd sense remei en el remolí fugaç de l'instant. Avui no comprenem, com no sigui a força d'imaginació, que les arengues dels cabdills antics poguessin commoure i arravatar els auditoris: en llegim la versió escrita, en les velles cròniques, i a penes descobrim en ella cap senyal de la passió palpitant que engendrava el prodigi. Ni tan sols en els sermonaris vicentins no ho aconseguim apreciar del tot. A pesar que no són, com ben sovint s'esdevé amb els reports oratoris d'altres segles, un transsumpte sec i rígid dels sermons predicats, sinó per contra, atentes reproduccions literals, tampoc no arriben a satisfer-nos. El lector actual sap, perquè la història li ho diu, que Vicent Ferrer agità la cristiandat del seu temps, la trasbalsà i deixondí, amb el sol recurs del seu verb: però en enfrontar-se amb els sermons tal com ens han arribat, hom se'n sent decebut, o si més no, perplex. Molts que havien pogut escoltar sant Vicent i després llegiren els seus sermons --conta el biògraf dels Acta Sanctorum--[28] asseguraven que amb prou feines si hi trobaven una ombra d'allò que ressonà en la boca del predicador. La diferència entre l'audició i la lectura devia ser encara més forta que no la que nosaltres notem entre la lectura i la fama. I és que la ploma dels reportadors, àgil i tot, es veia incapaç de capturar res que no fos la carcassa dels mots. Els sermons que ara llegim, foren dits.[29] La veu del dominicà --com la veu de qualsevol orador-- hi era essencial: la veu i el gest. Cabria afirmar que dels sermons vicentins --i passeu-me la comparança, una mica extravagant i vulgar, però per això mateix no extemporània en parlar de sant Vicent-- només tenim la partitura, una partitura que solament podria ser interpretada per un instrument ja desaparegut. La interpretació única --vinguem ara al símil del teatre-- és el que ens manca, i recordem que el predicador valencià era un histrió inimitable.[30] Si volem encercar l'abast de la seva oratòria, ni que sigui a consciència del propòsit impossible, haurem de suplir d'alguna manera aquella absència absoluta. Pensem com són d'importants, per a l'eficàcia persuasiva d'un discurs, els trucs vocals. El to, les inflexions i les pauses, els trànsits bruscos del crit al murmuri confident, la imprecació estentòria, i tota mena de jocs practicables amb la paraula dita, són components tan decisius d'una oratòria com el seu mateix sentit lògic. En la de fra Vicent Ferrer, això ho era, encara, en un grau potser superior al contingut conceptual. En els Sermons, on la destresa del scriptor ho deixa al descobert, trobem una gran quantitat de passatges que demanen un recitat pròdig en aquells expedients. El predicador explica, conta, amonesta, clama, i el copista malda per retenir per escrit la característica vocal de cada moment. Per ell sabem que mestre Vicent posava una especial calor en la presentació d'escenes reals o fictícies --paràboles o exemples, fets bíblics o hagiogràfics, quadres de la vida quotidiana--, en les quals abunden els diàlegs, i l'orador simulava graciosament les veus dels personatges. <<...E a tos fills e filles, deus-los nodrir bé en temor de Déu, e ensenyar-los que no juren de Déu, ni diguen falsia, e que sàpien lo Credo, lo Pater noster, la Aue Maria; a tres anys que haja, la mare deu dir axí, amorant: "Mon fillet, veus ací raymet, e panet, o cireretes o figuetes! Ara di la Aue Maria"; e pren-li les cametes axí, e agenollar-lo: "Ara di, mon fillet; `Ave Maria'". Ell respondrà agudetament: "Aave Maria"...>> (Sermons, I 156, lins. 2 a 9). Aquest <>, amb les dues as que consigna el reportador, seria pronunciat contrafent la dicció infantil, <>. El dominic valencià sabia que la seva habilitat mimètica impressionava l'auditori, tant pel que tenia de gràfic, com perquè es prestava a l'esplai divertit. I més encara quan censurava els costums --els mals costums-- dels seus contemporanis: llavors, en els diàlegs fingits, la intenció paròdica es mescla amb els apòstrofes i els sarcasmes igualment accentuats pel relleu fònic: <> (Sermons, I, 137, lins. 24 a 33). L'efecte devia ser fulminant; amb la burla, la reprensió es fa més incisiva. Fra Vicent no dubta ni davant l'ús de l'onomatopeia, ans s'hi complau, posat en aquest camí. Els malabarismes histriònics que feia amb la veu troben camp indefinit en la imitació de sons naturals, i el scriptor anota prou reveladorament els mots inventats que, d'alguna manera, representen el soroll confús proferit pel sant. Aqueix <>, denotant les paraules de la pregària mastegades sense atenció, és un dels més reiterats en els sermons. <> era l'expressió amb què el frare escarnia la mala lliçó que del breviari feien els capellans de l'època: <> (CHABáS, Estudio, RABM, VI, 165); <> (Sermons, I, 72, lins. 18 a 22); <> (Sermons, I, 286, lins. 24 a 26); <> de hun vers dos mots ne fan>> (Sermons, II, 38, lins. 8 i 9). El barboteig indiscernible d'un mut que tracta de fer-se entendre es converteix, en l'escrit del reportador, en <> (Sermons, II, 15, lin. 30) unes vegades, <> (Sermons, II, 17, lins. 13 i 14) unes altres; el buf, en <> (CHABáS, Estudio, RABM, VIII, 292); la riallada, en <> (CHABáS, Estudio, RABM, VIII, 120);[31] en <> la xerrameca de les dones xafarderes (CHABáS, Estudio, RABM, VII, 132; Sermons, II, 42, lins. 29 i 30). Les onomatopeies de mestre Vicent no es limiten a sons més o menys humans: el cop dels condemnats a l'infern, quan cauen dins les suposades calderes, fa un eufònic <> (CHABáS,, Estudio, RABM, IX, 100); les campanetes dringuen <> (Sermons, I, 265, lin. 30); i el martiri d'un sant rostit a les graelles, té un sorprenent realisme en la descripció ajudada d'aquests borborigmes significatius: <> (CHABáS, Estudio, RABM, VIII, 57)[33 El tint dramàtic del passatge demostra que el predicador seria un virtuós de l'onomatopeia, perquè havia de ser una mica difícil d'evitar-hi el perill d'una contraproduent comicitat. En canvi, en moltes ocasions, fra Vicent no en desdenya l'efecte hilarant. Un bon grup d'onomatopeies registrades en les reportacions copien brams, udols, refils, escataineigs i tota mena de crits animals, i pel context endevinem el propòsit grotesc que l'hi induïa: <<...¿e com viviu axí com a bèsties? Hun ase, quan veu la somera, tan tost corre: "Haaaic!" Mas l'om no deu ésser axí com l'ase...>> (Sermons, II, 183, lins. 18 a 20). Encara ací, allò que el predicador vol desacreditar es revesteix de mofa en ser apariat amb un ridícul tret zoològic: <> (CHABáS, Estudio, RABM, VII, 134).[34] Hem d'afegir-hi, demés, en aquest petit catàleg d'expedients verbals, l'allargament de les síl.labes tòniques d'alguns mots, que marcava un punt culminant del paràgraf: <>.[35] El reportador, per indicar-ho per escrit, repeteix les vocals, probablement en proporció a la intensitat amb què foren pronunciades: <>. Al costat de tot això, i completant-ho, hi havia en l'oratòria vicentina un altre factor extern, lligat a l'actuació personal del predicador, que tampoc no recullen les reportacions: la mímica. Quan Vicent Ferrer predicava, ho feia, tant com amb les paraules, amb els gestos. L'eloqüència de les seves mans, de la seva cara, de les seves actituds totes,[36] no menys generosa que la de la seva boca, reforçava el sentit i la plasticitat del que deia. Frases com <<...mas podeu pensar quinya devie ésser aquella contrició que per lo cor devia rompre; deye axí: "Do... Do... Doomine!", plorant, ab paraules trenquades>> (Sermons, II, 7, lins. 30 a 32), no solament ens les imaginem pronunciades amb un dolor ostensible en la veu --aqueix <>, trèmul, panteixant, lamentació agònica--, sinó també reflectint-lo en les faccions i en els moviments del cos: només així, el gest compungit acompanyant la paraula desolada, la interpretació seria perfecta. Són molts els pas- satges en els quals els sermonaris delaten la col.laboració de la mímica. Algunes vegades, un <> la fa ben clara: <<...e llavors, cada christià onsevulle que sie deu pregar agenollat en terra, no en porta ne en pedrís, axí com fan alguns que fiquen los genolls la hú axí...>> (CHABáS, Estudio, RABM, IX, 98);[37] d'altres, el significat del text l'exigeix: <> (Sermons, I, 284, lins. 31 a 33) El vanitós que s'estarrufa de la seva nissaga, l'encarnaria sant Vicent, en el moment de parlar per ell, amb un escarafall ampul.lós. Sempre que, amb la decisió de fustigar-los, estrafà derisòriament els vicis i els defectes de la gent, l'orador devia gesticular de manera exagerada per fer riure l'auditori: <> (Sermons, I, 205, lins. 19 a 33) Els consells del pare i de la mare tindrien una versió bigarrada i feliç. Sense buscar-hi ja cap derivació còmica, també els apòlegs i les històries de sants que mestre Vicent contava, i en els quals el diàleg té un espai preponderant, rebien un tracte semblant. No és, doncs, solament el braceig expressiu, habitual, necessari en tota peroració, allò que sant Vicent posava en la seva: cal pensar, més aviat, en una complexa varietat de jocs que no hi ha més remei que qualificar de teatrals. La multitud encaixava l'espectacle admiradament. Adreçant-se alhora als ulls i a les orelles del bon poble, el dominicà aconseguia un resultat viu i embadalidor. Els seus oients posseïen, justament, la mena d'esperit susceptible d'impressionar-se amb aquella fogosa barreja de crits i postures, de sàtira i admonició, de rondalles i invectives, que era, en suma, l'oratòria vicentina. Ens podríem preguntar si en fra Vicent es donava la clàssica paradoxa del comediant, que no s'ha de commoure --o no li cal commoure's-- per tal de commoure l'espectador. En principi, sembla que commovia amb la seva pròpia commoció. Ell era un típic home de l'Edat Mitjana declinant, com els homes del seu auditori; vibrava amb els mateixos estímuls, en compartia les propensions, el pathos. Ho prova, si més no, la facilitat amb què tendia al plor. L'última Edat Mitjana fou un temps particularment ploraner: tothom hi tenia les llàgrimes a punt, en qualsevol moment; les llàgrimes eren gairebé rituals, tant en les vehemències religioses com en les profanes.[38] Mestre Vicent en vessava moltes quan deia missa,[39] sobretot en consagrar l'hòstia: plorar era per a ell una tal voluptat, que reprimia les llàgrimes a disgust.[40] Les llàgrimes acudien igualment als seus ulls en molts instants dels seus sermons, remarcant així, com amb la mímica i les artèries vocals, l'emoció dolorosa d'allò que estava dient. Predicador i auditori solien plorar plegats, i el sermó s'interrompia per donar lloc a la serenitat de l'un i dels altres. Fins a quin extrem tot això era sincer en mestre Vicent, no ho sabríem escatir. Però és cert que hi havia alguna cosa més que la simple reacció espontània, sentimental, davant els fets o les idees contemplats, provocadors del plor. Perquè el sant preconitzava les llàgrimes deliberades: <> (Quaresma, XXVII, lins. 164 a 170) Deliberades, ja que són imprescindibles per a l'eficàcia de la predicació i el predicador ha de refermar amb elles allò que comunica i proclama. No fingides, potser, però sí, repeteixo, deliberades. Plorar, encara, és una <>, com portar cilici, dejunar o assotar-se <> (Quaresma, II, lins. 68 a 69).[41] Sigui com sigui, el fet és que les llàgrimes eren, també, una dimensió de l'oratòria del valencià, que havíem d'anotar ací. En realitat, aquesta faceta a penes es patentitza en els sermonaris, almenys en la part publicada. Difícilment hi reconeixerem els passatges que promovien unes consternacions tan esclatants. Trossos patètics, n'hi ha, en efecte; llegits, però, no arriben a justificar el vessament de llàgrimes. És tot el contrari del que s'esdevé amb aquells altres on sant Vicent volia suscitar la rialla dels oients o captivar-ne l'atenció. La virtut còmica i la narrativa del frare han passat a les reportacions amb una notable exactitud. Tanmateix, les llàgrimes hi eren. Potser el scriptor no s'interessava tant a ser fidel en aquestes ocasions; potser era particularment inepte per a elles. Una explicació millor fóra que, en definitiva, la gent de l'Edat Mitjana, afeccionada a plorar, plorava per qualsevol cosa, i no li calien incentius massa aguts: donada la sensibilitat actual per al plor, ben diferent, nosaltres no acabem de veure-hi clar. En última instància, també el reportador, emocionat com la resta de l'auditori, podria haver descurat la seva tasca en les estones de plor col.lectiu. Al lloc corresponent al sermó de divendres sant, en la Quaresma, hi ha una nota que diu: <>. Això, probablement, bé que en menor escala, li passaria, més d'una vegada. (...) ------------------------------------------------------------------------ NOTES 28. Acta Sanctorum Aprilis, t. I, 195. Apud. HUIZINGA, Otoño, II 68-69. 29. Veg. la nota preliminar a la meva edició de Pàgines escollides de sant Vicent Ferrer (Barcelona, 1955), 7. 30. Ibid. 31. <<...e la malvada muller gitave's e'l llit, e per devall lo llançol, mirave'l e reye-se'n "hahaha">> (CHABÀS, Estudio, RABM, VIII 120). 32. La RABM diu <>: l'errada, de les reportacions, del transcriptor o de la publicació, és evident. 33. Un altre passatge semblant, en Sermons, II, 176, lins. 5-9: <>, e lo foch no li fahye mal.>> 34. D'altres onomatopeies d'animals: <> (Quaresma, V, lins. 56-58). <> (Sermons, I, 20, lins. 27-30). <> (Sermons, I, 21, lins. 8-11). <> (Sermons, I, 273, lins. 9-10). 35. CHABáS, Estudio, RABM, VII, 132. Veg. també un <>, en Sermons II 205, lin. 32. 36. Veg. J. Ernest MARTíNEZ FERRANDO, El nostre sant Vicent Ferrer (València, 1952), 14. 37. <>, etc. "Item, aprés veuràs altres creatures que semblen hòmens axí vestides [el santo aquí debió hacer alguna seña denotando las faldas de los vestidos], e guarda't de aquell; no.y estigues gens, que verinoses són". Dix aquell: "E què és axò?". Dix-li: "Oques". E.l infant ne va, e fo en la ciutat, e vehé les dones e badà, e mirà aquelles; e comprà ço que havia mester, e tornà-sse'n. E quan fo ab l'hermità dix-li que què li havie més plagut. E dix-li que les oques, "e de nit me vénen al llit". E.l infant deye-li de dia en dia: "E quan iré a veure les oques?", Per què, veus com havie la inclinació natural...>> (CHABáS, Estudio, RABM, VIII, 46-47. L'observació intercalada és del mateix CHABáS). 38. HUIZINGA, Otoño, I, 19; II, 70-71. 39. <<...e tots jorns lo dit mestre diu missa cantada ab rnoltes llàgrimes>>. Dietari del capellà d'Anfós el Magnànim, 98. 40 Acta Sanctorum, Apr., I, 485, 494. HUIZINGA, Otoño, II, 71. 41. Sobre les llàgrimes, veg. Sermons, II, 128-129. ------------------------------------------------------------------------ * Text primerament editat amb el títol «Notes per a un estudi de l¹oratòria vicentina», Revista Valenciana de Filología, tom. IV, núms. 2-4 (abril-desembre 1954). Ara el traiem del vol. 1 de les OOCC, pàg. 38-48. ------------------------------------------------------------------------ ------------------------------------------------------------------------ JAUME ROIG I SOR ISABEL DE VILLENA * (...) No hi ha dubte que l'Espill, del mestre Jaume Roig, [1] ocupa un lloc ben destacat dins l'espessa i vigorosa tendència misògina de la literatura europea medieval. Com deia Morel-Fatio, el llibre del metge valencià no desmereix gens ni mica al costat del Corbaccio o del Matheolus, de les Quinze joies du mariage o de l'obra de l'Arxiprest de Talavera. [2] La destresa narrativa,l'acuïtat de l'observació realista i el metòdic rigor satíric, que Roig desplega en el seu llarg poema, fan de l'Espill un dels textos més vius i atraients del gènere, i el lector curiós dels nostres dies encara pot acudir a les seves pàgines amb la seguretat d'obtenir-ne amables satisfaccions i venturosos entreteniments.[3] Però, tant com això, tant com el seu estricte valor literari, un altre fet contribueix a la particular significació de l'Espill : la circumstància de quedar-hi assumits, en totes les facetes i amb una energia excepcional, els grans tòpics antifemenins de l'Edat Mitjana. No diré que la ginecofòbia de l'Espill superi la dels altres i més famosos llibres contra les dones escrits en aquells segles: si fa no fa, tots tenen un fons, i sovint unes fonts, comuns, en el seu entrellat doctrinal. Tanmateix, serà difícil de trobar-ne cap, em sembla, que excedeixi el de Roig en la seva contundència rabiüda i en la inflexibilitat dels judicis i de la visió. Per al propòsit que anima les notes presents, és aquest darrer aspecte el que m'interessa subratllar. I la veritat és que, per fer-ho, només caldria obrir el llibre a l'atzar i transcriure'n qualsevol pas- satge. D'un cap a l'altre, l'Espill està constituït per una acumulació continuada d'acusacions ultratjants, d'arguments insidiosos i d'anècdotes macabres, convergida sobre les dones. La virulència pròpia del moralista, alimentada potser per algun ressentiment personal que desconeixem, l'exercita Roig amb una desimboltura exhaustiva, i li dóna forma en un clar designi caricaturitzant. Tota sàtira, en efecte, s'origina en una decisió ètica més o menys profunda, i Roig entronca la seva amb algunes idees centrals de la tradició eclesiàstica cristiana, en les quals la dona és considerada causa del primer pecat i causa així mateix de gairebé tots els altres pecats. L'Espill s'ha publicat també sota les denominacions de Llibre de les dones i Llibre de consells: [4] tots tres títols són, en definitiva, prou reveladors. Jaume Roig en escriure un al.legat tan tenebrós contra les dones, l'adreça als homes per tal d'aconsellar-los explícitament que les evitin, i per tal d'oferir-los com un mirall el relat de les seves desafortunades aventures matrimonials. [5] Tot plegat fa que l'obra es mantingui en una tensió exasperada d'invectives i de maledicència, solament interrompuda en el moment de fer l'elogi de la Mare de Déu. Però, a fi de cenyir una mica aquestes considerans generals, serà convenient reportar ací alguns fragments de l'Espill, que puguin alhora precisar i remarcar els trets substancials de la misogínia de Roig. En principi, no hi ha crim, vel.leïtat ni lleugeresa que el metge poeta no atribueixi a les dones: ...són vanitat de vanitats, d'iniquitats iniquitat, e pravitat de pravitats. [6] Les catàstrofes amb què Déu castiga el món --des del Diluvi universal de la Bíblia a l'incendi del mercat de València en 1446-- són provocades indefectiblement per la malvada i inoportuna intercessió de les dones. ¿Ha-y enemiga al món major? ¿Cahim pijor, pus adverssari?, [7] es pregunta, i del seu dicteri no se salva cap estament ni cap condició del llinatge femení: ... totes de qualque stat, color, etat, ley, nació, condició, grans e majors, chiques, menors, jóvens e velles, leges e velles, malaltes, sanes, les christianes, juhies, mores, negres e lores, roges e blanques, dretes y manques, les geperudes, parleres, mudes, franques, captives, quantes són vives, qualssevol sien... [8] I era inevitable, naturalment, que la figura d'Eva fos situada al començ d'aquest horror desencadenat: Eva, la primera dona, es deixa seduir pel dimoni camuflat de serp, i ella, al seu torn, va induir Adam a rebel.lar-se contra el mandat diví; per la dona, doncs, entra el pecat al món, és a dir, el dolor, el treball, la inquietud, la mort. Però ja és sorprenent de veure que Roig arriba a anticipar la malvestat femenina al mateix instant de la formació d'Eva per Déu: Déu per sa mà dona formà d'una costella, [9] diu, i n'explica puntualment el significat: e li plagué costella fos, no dret fort os, mas flach, curvat, redó, voltat per sa natura: car tal figura per ser redona molt poch s'adona ab cos dret, pla; tal virtut ha e qualitat: ab 1'hom pla nat, ella ab sa punta may se conjunta... [10] Ni s'està tampoc de recordar la vella i maliciosa faula --que, si no m'enganyo, també recull Eiximenis en algun lloc--, segons la qual, Déu va coronar la seva obra amb una altra broma no menys pesada: d'una cabreta pres la coheta, lengua li'n feu; cert bé prevéu Déu què seria... [11] I fins a tal extrem arriba l'odi de Roig, que no vacil.la ni davant l'afirmació que els manaments més elementals del cristianisme queden en suspens, quan se n'han de beneficiar les dones. Fer-los bé, a elles, és un error, ja que no se n'obté mèrit: bé fer a elles o adjutori no és meritori. [12] I perdonar-los una feblesa contravé l'ordre moral: mas qui.ls perdona lur falliment peca greument. [13] La caritat, doncs, precepte fonamental de la religió cristiana, cessa d'obligar l'home, si ha de revertir d'alguna manera sobre les dones. Quan algú, desoint aquestes recomanacions --o admonicions--, gosa defensar-les, convoca sobre si una calamitat o altra, i sempre fatal. Per donar-nos-en una prova, Jaume Roig no té el menor escrúpol d'adaptar a la seva intenció la llegenda de sant Jordi de Capadòcia: el martiri del cavaller, no ens el presenta com a tal martiri per la fe del Crist, sinó com un veritable càstig per haver comès la bestiesa d'arrabassar la donzella de les urpes del drac. La cosa no pot ser més divertida, si bé es mira: Lo cavaller Jordi guerrer cuyda avançar per defensar del rey la filla dintre la illa hon era.l drach; tal premi n'hach: molt poch aprés ell ne fón pres e fort batut dins en Barut, fón escorchat, per mig serrat. [14] Jaume Roig justifica tot això, diatriba i prejudici, amb la narració, en el curs de l'Espill, de la seva suposada autobiografia. Parlant en primera persona, el metge --que en el llibre no ho és-- conta la inacabable sèrie d'incidents que ha sofert o ha presenciat en la seva vida, i en els quals la dona apareix sempre com un ésser diabòlic, libidinós, infrahumà. L'autobiografia, no cal dir-ho, és fictícia, a pesar que el protagonista porta el mateix nom de l'autor i tot; [15] però Roig procura conferir-li insistentment detalls de verisme ben suggestius. [16] Després d'una joventut molt agitada, a través de diversos països, i experimentant els infinits recursos de la malignitat femenina, el fals Roig torna a València i es casa, successivament, amb un donzella simulada, amb una beguina, amb una vídua i amb una joveneta que havia estat novícia en un monestir. Sobrarà dir, és clar, que la sort del pobre i tossut marit era, en tots els casos, deplorable. I s'arriscava encara a fer una nova provatura, quan un dia, en somnis, se li apareix Salomó. El Savi col.loca al pseudo-Roig una impressionant i solemne filípica, compendi d'erudició i de doctrina misògines; li censura la seva reincidència a ensopegar amb la mateixa pedra, i l'amonesta a prescindir de les dones i a fer vida ascètica. L'última part de l'Espill és dedicada a narrar la viduïtat del protagonista. Tot això, i encara algunes altres derivacions laterals, formen el canemàs en què l'escriptor va ordenant el devessall de la seva fúria antifemenina La sinopsi de l'argument, per molt minuciosa que fos, no donaria idea de la quantitat de peripècies, notícies, reflexions i fantasies, de signe misògin, que Roig concentra i concerta en els seus versos. Dues excepcions fa el metge, en la seva condemna universal de les dones. Salomó, en el seu parlament, n'explica una: la de la Mare de Déu. Era lògic que fos així. Maria, la dona escollida per Déu per a ser la seva mare en prendre ell carn humana, havia de merèixer, necessàriament, el respecte d'aquells odiadors de les dones, cristians al cap i a la fi. Aquesta excepció, d'altra banda, prou il.lumina els fonaments de l'odi. Maria, per un cantó, està exempta del pecat original --no participa, doncs, de la responsabilitat d'Eva--; per l'altre, fou sempre pura i verge, asèpticament apartada de tota contaminació sexual. Era, per tant, la dona que menys s'assemblava a les dones. L'altra excepció que fa Roig, la posa en boca del mateix protagonista, ja vidu i ancià: una dona singular, diu, que fon ma vehina, mare, padrina, e fel amiga, no massa antiga, dona molt clara, a mi molt cara; res en lo món mentres hi fón no amí tant... [17] El nom d'aquesta rara auis, el consigna Roig amb un joc de mots a penes eufemístic: Ys, primer mort, lo peix licer, hach nom primer. [18] Isabel Pellicer era, en realitat, l'única i veritable muller del Jaume Roig real. Tant d'afecte i tanta consideració sentia el poeta per ella, que, en pensar-hi, la seva ira contra les dones amaina i claudica: Puys solament en lur comuna n'he trobat una, la qual mereix un poch de greix e qualque festa; per sola aquesta los dich, me plau ab elles pau final fermar. [19] Però, amb tot, cal recalcar uns versos en els quals, com de passada, Roig redueix aquest elogi d'Isabel Pellicer a una referència explícita a les virtuts baronívoles: a tots paria... més hom que dona. [20] No podem saber quin grau de sinceritat hi ha en aquestes paraules de l'autor de l'Espill. Potser només hi són posades per pal.liar la intolerable descaradura que significa l'excepció a favor de la seva muller si solament l'hagués elogiada en res que afectés la seva feminitat. De tota manera, no desdiuen gens de la tònica ideològica del llibre, que és, tant com la misogínia, una obsessiva androfília. Roig pinta els homes com unes criatures innocents, invariablement víctimes de l'astúcia i de la sevícia femenines. D'una forma ben desvergonyida, el metge prescindeix d'un fet obvi: que, per a una part dels pecats que censura en les dones, elles necessiten de la col.laboració dels homes i que els homes s'hi presten de bon grat. Roig no ho vol veure. Una vegada conta com, entrant en Lleida, presencià el turment d'una fornera sols per tercera e conduir son fill dormir ab ses loçanes parroquianes en l'alcavor: ab gran rigor la executaren. I no sense una certa satisfacció, observa: lo fill soltaren per en jovent ser tan valent. [21] Diríeu que l'escriptor, davant la capacitat eròtica del xicot, i precisament per ser un xicot, troba menys condemnable la luxúria. Per boca de Salomó, encara deixarà més perfilada aquesta radical afirmació de la bondat masculina: en hòmens mil no hi ha un vil, e si n'hi ha algun vilà en lo miler, fa-u la muller. [22] Recordem, per fi, que, tractant-se de la dona i del mal, la connexió havia de quedar establerta en un punt clau: el sexe. Per a Roig, com per a tota la vella literatura ètica del cristianisme, la dona és la temptació: és, més encara, el pecat. I el poeta ens n'explica la causa repetint-nos la llegenda bíblica de la caiguda original, en la qual, però, introdueix uns detalls de còmic pintoresquisme. Jaume Roig ens assegura que, quan Eva se sentí nua i hagué de comparèixer a la presència de Déu, va tenir un primer moviment de pudor, i, per tapar-se una mica, es posà davant les parts unes fulles de figuera verda --potser la figuera infernal, una planta eufobiàcia-- el suc de les quals, en tocar la carn, li produí la picor venèria: Per Déu represa fón e citada; tota sglayada, comoció, compunció e resistència, erubescència se hach sentida; envergonyida, al natural loch maternal de fer infants, de fulles grans de les figueres verdes, leteres féu cubertura; en lur fisura tocà-hi la let, lexà-hi de fet la ordinària hereditària proïg i ardor... [23] Aquest neguit uterí d'Eva, passa de mares a filles, com una cadena diabòlica, a través del temps. I, encara, anotem que, segons Roig, es pot constatar una mena d'especialització en el pecat original: les dones hi participen més que no els homes. Guanyà.ls mals Eva, dexan hereva sa genitura: molt poch se'n cura de tal herència la descendència, cert, masculina; la femenina és qui s'atura la diablura qu.ella.ls legà. [24] Les dones, doncs, no sols són males, sinó que, de més a més, ho són essencialment, per naturalesa, irrevocablement, incorregiblement... (...) ------------------------------------------------------------------------ NOTES 1. Jacme ROIG, Spill o Libre de les dones\plain, ed. de Roc CHABáS (Barcelona, 1905). Citaré els textos de Roig per aquesta edició, per bé que, en algun cas, corregint-ne la puntuació. 2. A. MOREL-FATIO, Rapport sur une mission philologique à Valence, suivi d'une étude sur le Livre des Femmes, poème valencien du XVé siècle, de M. Jaume Roig (París, 1885), 18. 3. Joan FUSTER, La poesia catalana (Palma de Mallorca, 1956), I, 57-66. 4. J. RIBELLES COMíN, Bibliografía de la lengua valenciana (Madrid, 1929), II, 546-572. 5. <> (Spill, versos 232-239). 6. Spill, versos 7100-7105. 7. Spill, versos 6944-6947. 8. Spill, versos 412-431. 9. Spill, versos 10301-10303. 10. Spill, versos 10312-10326. 11. Spill, versos 10339-10343. 12. Spill, versos 15826-15828. 13. Spill, versos 15840-15842. 14. Spill, versos 8405-8418. 15. <> (Spill, vers 6292). Convé indicar, però, que R. MIQUEL I PLANAS, en la seva traducció castellana de l'Espill (El espejo de Jaime Roig, Barcelona, 1936-1942, pàg. 97), no interpreta el mot Roig en el sentit de cognom del protagonista, sinó com un adjectiu referit al color del seu cabell (<>). De tota manera, ja és ben interessant l'equívoc, segurament volgut, d'aquest vers. 16. Joan FUSTER, Figures de temps (Barcelona, 1957), 119-124. 17. Spill, versos 16111-16119. 18. Spill, versos 16108-16110. 19. Spill, versos 16124-16133. 20. Spill, versos 16084 i 16086. 21. Spill, versos 1872-1882. 22. Spill, versos 7659-7664. 23. Spill, versos 10376-10397. 24. Spill, versos 10471-10481. A continuació, Roig diu que, tot i haver mitjançat la Redempció, les dones segueixen lligades irremisiblement al dimoni (versos 10482-10563). ------------------------------------------------------------------------ * Text primerament editat amb el mateix títol a la Revista Valenciana de Filología, tom V, núms. 1-4 (1955-58). Ací el traiem del vol. 1 de les OOCC, pàg. 175-186. ------------------------------------------------------------------------ ------------------------------------------------------------------------ LECTURA DE ROÍS DE CORELLA* (...) Corella escriu sobre l'<> com pertocava a un aristòcrata. Ell pertanyia a una família noble: la seva rama, sens dubte, era subalterna, desproveïda de corones heràldiques, i amb un patrimoni mediocre, potser; noble, tanmateix.[25] I una idea del que devia ser el petit món d'amistats i d'interessos intel.lectuals en què es movia, ens la dóna el Parlament en casa de Berenguer Mercader,[26]en el qual queda ressenyada una sessió literària de les que els senyors de l'alta societat valenciana solien celebrar. Per a aquella gent, <>.[27] L'ovidianisme hi tenia el clima preparat. En la reunió del Parlament, cada participant hi exposa o glossa una <> d'Ovidi, i predominantment d'Ovidi obté Corella els arguments de la seva narrativa.[28] No és una preferència gratuïta ni fortuïta. Les anècdotes ovidianes, d'una espasmòdica fastuositat dramàtica, es brinden a ser assumides com <> i això, res més que això, és el que hi buscaven Corella i els seus col.legues. L'<> esdevingut <>, en una exemplificació remota i convencional, perdia els perfils i els detalls que la vulgaritat del viure quotidià imposa a les passions més elevades. D'alguna manera, l'<> s'hi deshumanitza, tot i que l'escriptor malda per carregar les tintes emotives a base de grandiloqüència: els personatges manquen de consistència, i solament s'aguanten en l'acte crispat a què el destí els condemna. Carles Riba, examinant la famosa Oració de Corella i els procediments que el poeta hi posa en joc, dlctaminava: <>.[29] Ovidi ja l'hi donava combinat: l'espectacle humà de l'amor, d'una mena d'amors. Per a fer literatura, per a fer la literatura que volia fer, Corella no necessita altra cosa. Recordarem, de seguida, que els amors ovidians --els que Corella busca i troba en Ovidi-- són, sempre, amors desgraciats. Els amors feliços no tenen història. Potser fóra més adequat de dir que els amors <> no haurien de ser anomenats <>. En Lo Juí de Paris, Corella profereix una severa declamació, en la qual notòriament ensenya l'orella de predicador rutinari, però que especifica quina és la frontera de l'<> autèntic: <>[30] En els dominis de Venus, l'amor és amor. I en principi, aquest amor està abocat al fracàs. Les seves exigències són massa poderoses perquè mai arribin a ser satisfetes. O bé són els fats que s'hi interfereixen o bé la pròpia ofuscació dels enamorats. Leànder i Hero, Mirra, Narcís, Tisbe, Orfeu, Parsife, i tutti quanti, acaben destrossats o consumits per la violència obscura, pel frenètic caos, que semblen ser la secreta vocació de l'amor. La galeria de crims que Corella col.lecciona és pintorescament terrible: suïcidis, assassinats, incestos, violacions, infàmies de la més diversa índole. La <>, si hem de jutjar pel mostrari corellià, era tan <> que frustrava qualsevol eventualitat d'efusió lícita i duradora. Ni per un moment no entra en els càlculs de l'escriptor la hipòtesi d'un amor plàcid o acomplert amb placidesa. I no és que l'amor que <> els personatges de Corella sigui essencialment tèrbol o indigne. Si n'exceptuem els mites més inconsistents --les fornicacions de Mirra amb el seu pare o de Parsife amb el toro, l'estèril autocontemplació de Narcís, i potser algun altre incident paregut--, les parelles que ens presenta van animades per afectes de la millor qualitat. Aspiren a la possessió mútua, com és lògic, però amb una plenitud molt saludable. No solament de cossos, vull dir. La possessió carnal, en primer lloc, això sí. Corella l'expressa en fórmules molt discretes i de vegades, encantadores: <> fa dir a Hero, per exemple.[31] <<...E nostra vida, en aument de amor passant totes les altres, així nostres ànimes fossen unes, que io fos Jason més que Medea, e tu Medea més que Jason...>>[32] exclama Medea. I Jason també havia afirmat que <<és impossible delit en aquest món sentir, si l'ànima i el cos abduis no el senten>>.[33] I un dels contertulis de casa Berenguer Mercader ho afinava encara: <>[34] I aquest desig d'identificació se'ls apareix, als amants, amb tanta urgència, i amb una tan implacable necessitat, que no hi veuen altra alternativa que la mort. Col.loquen l'amor per damunt la vida, i si temen la mort, només serà perquè pot interceptar la realització de l'amor: la qual io tem perquè no em faça perdre a vós, mon bé, per qui porte lo viure,[35] diu Leànder. Sovint, la mort funesta destrueix les expectatives de l'amor, i aleshores, els enamorats encara confien en una prolongació pòstuma del seu entendriment. Corella és molt afeccionat a imaginar aquestes situacions macabres: el cadàver d'un dels amants provoca en l'altre l'ànsia de morir i d'una unió sepulcral patèticament simbòlica.[36] O pendré port en la illa de Cestos o beuré prest de la mort lo trist càlzer i ab vostres mans donant-me sepoltura vós, per qui muir, tancar m'heu dins la tomba llavant lo cos, de llàgremes ab aigua. No us espanteu besar ma boca freda...[37] recita el mateix Leànder. I aquestes són paraules que Corella posa en llavis de Jason; adreçant-se a Medea: <>[38] I la moribunda Proca dirà a Cefalo: <<... esperaran los [meus] ossos, de la consumpta carn ja despullats, ab los teus mesclar-se quan los inics fats ordenaran Latessis de filar la tua vida s'enuge...>>[39] Les citacions, podríem multiplicar-les.[40] Tot això, al primer cop d'ull, no pot resultar més candorós, ni més inofensiu. Els enamorats acostumen a dir ximpleries com aquestes encara avui mateix, i acaben sent uns admirables i pacífics pares de família. En els relats de Corella, per contra, els mots gentils i els propòsits efervescents presagien sempre una catàstrofe o altra. Són únicament cobertura, vehicle o supuració de la pitjor de les concupiscències, d'una concupiscència incontrolable, tenaç en els seus designis i marginal a qualsevol decisió ètica. O més ben dit: no <> sinó <>. L'amor no és sinó un paroxisme contingut, que, o bé es reabsorbeix en consumar-se, i això mai no serà més que d'una manera interina, o bé esclata al xoc d'un obstacle o d'una contrarietat, petits o grans. És una mena de voracitat que no tolera traves, i que, si en troba alguna que no pot o no sap superar, es regira amb una fúria obsessiva, irruent, capaç de crueldats absurdes. Mirra vol dormir amb el seu pare, Biblis aspira a ficar-se al llit amb el seu germà: totes dues <> el respectiu amor amb al.legacions desesperades.[41] Tisbe es mata quan veu mort Píramus, i Hero també se suïcida en comprovar la defunció de Leànder.[42] Progmes i Medea, per venjar-se dels marits traïdors, no vacil.len a degollar i esquarterar els seus fills.[43] I la llista d'incidents o d'aberracions horripilants seria fàcil de continuar, fins a esgotar la parcel.la ovidiana de l'obra de Corella. L'amor, que és una invitació a la delícia, es converteix a la llarga en un error convuls. <>,[44] diu Corella, o fa que ho digui el seu amic Mercader. Aquesta <> ens adverteix, de nou, que sota el literat aguaita el teòleg, o, per ser més precisos, el moralista. En el plantejament de Corella, i potser en el de tots els escriptors del seu temps, toca a la dona carregar amb la part més onerosa. No és que Corella incideixi en el vell tòpic misògin de considerar les dones, començant per Eva, origen repetit de culpa i de temptació. Ell no té res a veure amb aquesta tradició medieval, que tan divertidament representa entre nosaltres Jaume Roig. Ben al contrari: Corella arriba a escriure una obreta amb el títol de Triümfo de les dones en la qual, precisament, adopta un fèrvid to vindicatiu, de cara a les imputacions consagrades per la ginecofòbia. La seva no és una defensa gaire brillant, però sí calorosa. Tot fa pensar que Corella fou un escriptor mundà, amb un públic femení constant i admirador. Pel Somni de Joan Joan sabem que les dames de València, contemporànies seves, el llegien o se'l feien llegir.[45] I sens dubte, no perdia de vista aquesta clientela, quan, a l'hora de planejar les seves narracions, procurava centrar-les sempre en una figura de dona, i per poc que pogués, situava el relat en la ploma d'una dona. Les heroïnes de Corella, en efecte, <>: Ècuba <> el seu Plant; [46] Biblis <> la seva Lamentació;[47] la Història de Jason e Medea és una admonició que la mateixa Medea <> per a adoctrinament de les dones.[48] El fet de ser contada en primera persona conferia a la relació un accent més colpidor. No dic més viu ni més palpitant, perquè la prosa retoricada de Corella és d'una fredor diamantina, incommovible. Però aquella presentació guanyava molt, en impetuositat plàstica i en pathos, cosa que devia agradar força a les lectores. D'altra banda, la insistència a situar la dona en un primer terme i com a protagonista, ja insinua la condició de <> ineluctable i primària que Corella li assigna en els tripijocs de l'amor. Em sembla que no caldrà que ens parem ara a col.leccionar i comentar passatges de Corella relatius a tot això. Hi perdríem el temps. En definitiva, Corella comparteix els llocs comuns eròtics que estaven en vigor a l'Europa de les darreries del segle xv, i seria impertinent de reiterar ací nocions i notícies que vosaltres coneixeu millor que no pas jo. Però observeu que parlo de <>, i no dels específicament poètics. Joan Roís de Corella és un autor que, a part la filiació ovidiana, no té massa trets propis de l'etapa <> en què cronològicament s'intercala. Potser en un balanç acurat dels elements culturals que hi convergeixen, el predomini dels factors medievals o medievaloides seria palès. No goso afirmar-ho, però no em sorprendria gens que fos així. La seva poesia, si més no, no resulta tan italianitzant com hauríem pogut esperar. Tot i que la mètrica corelliana, el decasíl.lab d'ascendència provençal, amb cesura darrera la quarta síl.laba, es fa més àgil i sembla acostar-se als ritmes suaus de l'ús italià, probablement la influència de la poesia toscana no passa d'aquí. No hi ha dubte que Corella ja no conserva cap relació sòlida amb l'herència trobadoresca: entre ell i Ausiàs March existeix un curiós abisme, per exemple. Els altres poetes d'aquell moment, que també procuren desempallegar-se de les últimes rèmores de la tradició local, es ressenten de contaminacions franceses o italianes; Corella, no. La seva poesia --l'amorosa, és clar, perque l'altra, devota o de <>,[49] obeeix a les típiques rutines casolanes--, la seva poesia amorosa, dic, té una elegància ben personal, de fons i de forma, que seria arriscat de qualificar d'<>,[50] però que no estic gens segur que sigui deutora de les lliçons d'Itàlia... Perdoneu-me la digressió, que probablement no era oportuna. En referir-me als <>, doncs, pretenc al.ludir a judicis o prejudicis que, més que del camp de la literatura, procedeixen del confessionari, dels salons cultes, del comportament de les classes superiors. L'<> --l'<>, com encara deia Corella-- és un concepte d'aquesta mena: l'<> de la dona, naturalment. Un concepte cèntric, si bé es mira. Les convencions sexuals del Quatre-cents reposen sobre la idea que aquella paraula evoca. L'amor, per consegüent hi entrava en col.lisió. L'amor de què estem parlant que, al capdavall, és l'amor que <> els trobadors, té com a premissa l'assalt a l'<> de les senyores i les senyoretes. Com que es projecta fora de les previsions sacramentals del matrimoni, no crec que pugui valorar-se d'una altra manera. Heus ací una cita de Corella, il.lustrativa: <>[51] L'<> de la dama és una barrera, que l'home --l'home <>, que hi farem!-- tractarà d'abatre. La temptativa podia ser empipadora, i per als temperaments apassionats, devia ser exasperant. Quan Corella recorre a les historietes ovidianes no fa més que exemplificar possibilitats amplificades d'aquesta exasperació: l'astúcia ignominiosa, la força bruta, el crim. Però, com tothom sap, la carn és dèbil, i mai no ha estat infreqüent que les senyores i les senyoretes facin concessions a les demandes dels homes. No ho era, sobretot, a l'època de Corella. I dins l'òrbita de convencions i de conviccions aleshores vigent, la condescendència de la dama representava per a l'enamorat, no solament l'abandó físic, sinó també el sacrifici de la seva <>, amb la qual cosa l'amant sent el plaer supernumerari d'una victòria sobre els tabús de la tribu. De tota manera, quan la dona abdicava l'<>, l'home per qui l'havia renunciada no podia deixar de témer el perill de la cràpula o de l'engany, ja que l'amor aconseguit era igualment cràpula i engany. Un dels assistents als conciliàbuls literaris de casa Berenguer Mercader, Guillem Ramon de Vilarrasa, en contar la traïció que Sil.la va cometre per amor del rei Minos, diu <>[52] L'amant que havia obtingut la infidelitat de la dona, mai no hauria d'estar segur que aquesta mateixa dona li seria fidel. L'amant, és clar, té la pretensió de ser amant exclusiu, gairebé com un marit. Però la paradoxa de la liaison extramatrimonial és que anihila el fre de l'<>, i una vegada se n'ha alliberat, la dona no ofereix cap garantia de perseverar lleialment en la nova situació. L'home pot sentir-se orgullós d'haver induït la dona a <>, i per això pensa --valguen les paraules de Vilarrasa-- <>; ara: no sabria viure el seu amor sense la suspicacia més aguda, de <>. Com veiem, malgrat haver escrit el Triümfo de les dones, Corella, en el fons del fons, encara arrossega algunes prevencions, si no misògines, almenys poc afalagadores per a allò que ell en diu <>. Prevencions, altrament, corroborades per una experiència personal, segons sembla. Sens dubte, de tota aquesta fullaraca conceptual que estic exhibint-vos a propòsit de l'amor en les narracions de Joan Roís de Corella, això que acabo d'apuntar en constitueix el nucli més important. És, per dir-ho ràpidament, el problema del la cornamenta, i dispenseu-me la grolleria de l'expressió. Les últimes frases que he citat, que trobem pronunciades per Vilarrasa en el Parlament en casa de Berenguer Mercader, segueixen així: <>[53] Aquest pessimisme no és de Vilarrasa: és del mateix Corella. Tant, que literalment el trobem reproduït en el poema que Miquel i Planas titulà Desengany: Amor és tal, que si us obre la porta, tard s'esdevé que pels altres la tanque...[54] Corella ho sabia, això. I tant! Ens ho notifica al final del mateix poema: E no us penseu que parle gens en somnis; que no és tan clar lo sol alt en lo cercle, com io viu clar aquest tan gran oprobi; e, del record, tan gran dolor m'assombra, que el meu cor trist en quatre parts vol rompre.[55] El <> mencionat, ell mateix l'enregistra, relata i aprofita literàriament, en la Tragèdia de Caldesa[56] i en un parell de poemes.[57] Sabem, doncs, de manera aproximada, què hi va passar. L'escriptor tenia una amigueta: una <> que li havia <>. Un bon dia, Corella descobrí que la porta que li havia estat oberta no restava tancada per a altri: o sigui, que l'amiga li feia el salt i li plantificava unes banyes esplendoroses. El fet hagué de suggerir-li amargues reflexions. Si els seus estudis eclesiàstics no havien bastat a fer-li-ho veure, la vida li ensenyava que no es pot jugar --impunement, en tot cas-- amb l'<> de les damisel.les. (...) ------------------------------------------------------------------------ NOTES 23. Veg. Poetes, moriscos i capellans , pags. 357-366. 24. Ibid., pàgs. 341-357. 25. RIQUER, op. cit., 254-255. 26. Obres, pàgs. 233-275. 27. Obres, pàg. 261. 28. En la seva <> a les Obres, MIQUEL I PLANAS especifica les fonts ovidianes de Corella. 29. Carles RIBA, Els marges (Barcelona, 1927), pàg. 53. 30. Obres, pàg. 304. I encara: <> de Corella. RIQUER, op. cit. pàgines 287-290, ha estudiat els epitafis intercalats en les obres corellianes. S'hi podrien agregar les escenes mortuòries i les descripcions de sepultures, que hi abunden força. Tot molt aparatós, molt espectacular, al capdavall. 37. Obres, pàg. 107. 38. Obres, pàg. 223. 39. Obres, pàg. 245. 40. Obres, pàgs. 98, 100, 113-114, 116, 128, etc. 41. Obres, pàgs. 167 i 195. 42. Obres pàgs. 90 i 119. 43. Obres, pàgs. 230 i 273. 44. Obres, pàg. 234. 45. Veg. Lectura de Roís de Corella, nota 2. 46. Obres, pàg. 27. 47. Obres, pàg. 194. 48. Obres, pàgs. 203, 204 i 208-209. 49. Obres, pàgs. 393411, 420, 425, 430 i 431. 50. RUBIó, op. cit., pàg. 882: <> 51. Obres, pàg. 304. 52. Obres, pàg. 254. 53. Ibid. 54. Obres, pàg. 426. 55. Ibid. 56. Obres, pàgs. 123-129. 57. Obres, pàgs. 415-416 i 433-138. ------------------------------------------------------------------------ ------------------------------------------------------------------------ VIGÈNCIA D'AUSIÀS MARCH * (...)Una primera mirada sobre els poemes de March ens enfronta amb la duresa, amb la fosca tortura de la seva paraula: la paraula, ara, entesa en el seu valor poètic més estricte. Si una poesia lírica pot ser qualificada de <> --segons l'accepció etimològica d'aquest darrer mot--, aqueixa poesia és, sens dubte, la d'Ausiàs March: a penes és cant, en efecte. La violència sintàctica, el desdeny de qualsevol mol.lície musical, la incapacitat d'articular la frase en un fluir amistós, li donen una configuració esquerpa i enrarida. March és gairebé als antípodes d'un Jordi de Sant Jordi o d'un Joan Roís de Corella, per posar-hi només uns contrastos insignes i paisans: poetes, aquests, de venturosa màgia verbal, de vellutades ressonàncies. Potser la llengua mateixa d'Ausiàs, és a dir, el català acabat d'encetar com a llengua poètica, que no era ja el provençal expert de Jordi ni era encara el català ensinistrat i completament renaixentista de Corella, es resistia a un tractament més artístic. Potser. Com també podria pensar-se en una malaptesa del poeta, per a les formes de la preceptiva, tan rígida, a què havia de subjectar-se: Ausiàs lluita materialment amb el vers i amb la rima que li imposava la tradició local, sense reeixir-hi mai; quan utilitza el vers lliure --els estramps--, en canvi, la seva expressió es fa més natural i pren una allure, fins i tot gramaticalment, ben desembarassada. Però, per damunt tot això, o abans que a tot això, cal atribuir la rudesa aclaparadora de March a la seva intrínseca conceptuositat, al patetisme panteixant que l'anima, a la seca precisió amb què vol vessar-se. Les coses que Ausiàs desitja dir i que diu no admetien una formulació fastuosa i sensual; necessitaven, millor, aquella mena de llenguatge <> <>, de què parlava el Dante. Fatigós i fort, aspre i subtil, és el llenguatge --l'estil-- d'Ausiàs March, i no podia ser altrament. Era l'única manera possible en què la seva experiència arriba a comunicar-se amb un màxim d'eficàcia. Poeta de l'amor sobretot, per a ell l'amor era, al mateix temps, idea, conducta i passió, i la seva poesia es fa vehicle successivament de cavil.lacions teorètiques, d'anàlisis introspectives, de confidències tremoloses. Es tractava de transposar en paraules --i en paraules tan exactes que fossin insubstituïbles-- el curs de la seva preocupació amatòria, retenint-ne intacta, sencera, la tibantor i la complexitat. Si el pensament s'aprima i es matisa, si ambiciona una exposició total, els mots l'han de seguir en la seva recerca de justesa i han de forçar les seves valències semàntiques i oracionals per correspondre a l'exigència que els regeix: els poemes d'Ausiàs reflecteixen aquest designi en estrofes i estrofes d'una aridesa obsessionant, abstractes, despullades. Quan el poeta aboca als seus versos l'emoció contradictòria que el posseeix, els estats afectius per què passa, i els destria i disseca en un examen meticulós, ha d'aplicar-se igualment a bastir-ne equivalències intel.ligibles. De vegades una metàfora mordent, sovint prolixes i allargassades comparacions, o algun cop els prosaismes xocants, li serveixen per a explanar la inefable turbulència interior, que, per ser predominantment tètrica i amarga, sol contagiar de tètric i d'amarg el seu correlat verbal. I més encara s'encrespa l'expressió d'Ausiàs en carregar-se amb la tensió rabïuda dels seus instants de deliri. Impreca o depreca, a crits, amb un lèxic disparat per la fúria, mal encabit dins el motlle del decasíl.lab. Són aquells <> seus mostrants pensa torbada, sens alguna art, eixits d'hom fora seny, a què ell mateix fa referència. I, de passada, fixem-nos en això de <>: notòriament, March té clara consciència de la tosquedat --tosquedat retòrica-- de la seva poesia. Ausiàs no posseeix el do de la paraula musical, de la forma graciosa, de l'abundància decorativa, però sí el de la intensitat, el de la síntesi roent i resolutòria. De tant en tant, de la massa lenta i entrebancada dels seus versos, en surt l'enlluernadora vigoria d'un fragment --una estrofa, de vegades una sola línia-- que ens sotraga amb una esbalaïdora coacció emotiva o intel.lectual, com no ho arribaria a fer un poema sencer d'un altre poeta. Jo en diria versos epigràfics, d'aquests passatges, perquè reuneixen la doble virtut que sempre s'ha demanat a la poesia destinada a les inscripcions: concisió i energia. Llegint Ausiàs March ens sobta ara i adés la troballa d'uns quants mots meravellosament eficients: una mera frase, un enunciat, una exclamació, un apòstrofe, que en la seva brevetat resulten d'una esplèndida agudesa. No es tracta de màximes més o menys gnòmiques, encara que n'hi hagi: basta una suggestió qualsevol, una imatge subalterna, una senzilla metàfora. ¿No hi ha tot un compendi de saviesa poètica en un vers tan simple com aquest, per a revelar-nos 1'ànsia anguniada d'algú per a qui la vida es féu insuportable: <>? I no importa a què es refereixi aquest altre vers que citaré, però poques vegades quedarà tan ben dit el sentiment d'una potència formidable que radica en una cosa feble: <>. Una imatge, purament plàstica, del mar revolt, que es prestaria a ampul.loses divagacions còsmiques en un altre poeta, Ausiàs la redueix a una comparanca casolana, però que per això, per insòlitament invertida, ens convenç més: <>. Els exemples --i els reportats ara no són els més característics-- podrien multiplicar-se. El lector en trobarà d'altres en les pàgines d'aquest llibre: versos que semblen escrits per gravar-se sobre marbre durador, destinats, no al paper fugaç, sinó al monument perenne. A temps he cor d'acer, de carn e fust. Io só aquest que em dic Ausiàs March! Un cas aberrant de megalomania eròtica: aquesta és la primera conclusió que hom n'hauria de treure, davant certes afirmacions obstinadament reiterades d'Ausiàs March. Ausiàs estava convençut de ser un amador excepcional. <> Ho repeteix en tots els tons i de totes les maneres que sap. Amor --amb majúscula, personificat-- l'ha preferit entre els altres homes, li desvela els seus secrets, li atorga la seva passió exasperada. És una preferència més aviat tràgica, però també magnificent i oberta a profundes delícies. Tot indueix Ausiàs a creure que, almenys en la seva època, ja no hi havia ningú que pogués comparar-se-li en la qualitat i en el risc d'amador: ¿Qui és aquell qui en Amor contemple com io?, pregunta. Recordem encara aquell poema --Cant LXXIX-- en què parla de les fletxes que Amor utilitza per a ferir els enamorats: són d'or, d'argent i de plom; les d'or, les més doloroses i alhora les més nobles, les va esmerçar totes Amor en el temps passat, i una que se'n descuidà, al nostre poeta la dirigí. March reclama l'abolició, i tot, de la literatura amatòria anterior a ell i del mateix record dels antics herois de l'amor: Callen aquells que d'Amor han parlat, e dels passats deliu tots los escrits, e en mi pensant, meteu-los en oblits En mon esguard, degú és enamorat... diu. I arriba a assegurar que el dia que ell mori s'acabarà l'estil dels bons amadors, <>... He insinuat ja que fóra injust negar la sinceritat viva d'Ausiàs, de l'Ausiàs dels versos. Potser en les seves pròpies paraules trobem motiu per a no prendre al peu de la lletra tot aquest èmfasi amorós: Tot escrivent jutja lo seu treball pus afanyós que no el del cavador: tot així pren a cascun amador baixant tot cas, i el seu munta a cavall. Però, comsevulla que sia, la seva excepcionalitat té alguna justificació. D'ell s'ha dit que <>: en realitat, March pensà l'amor i volgué viure'l com a tal pensament, i l'una cosa i l'altra, difícilment compatibles amb la més elemental de les seves evidències, <>, el disposen al conflicte tempestuós. Ausiàs pensa l'amor, i el pensa damunt la sinopsi de l'ètica escolàstica, calculada sobre la idea de bé. Si, entre els béns proposats a l'home, només els que es fonamenten en la seva part immortal són duradors i veritables béns, origen del plaer que no defrauda, també l'amor --un bé d'aparença suprema-- serà durador i veritable quan s'haurà després de la misèria sensual i dels seus plaers efímers i solament arreli en l'esperit de l'enamorat. L'amor perfecte, doncs, fóra un amor exclusivament intel.lectual. I Ausiàs s'embarca en la temptativa d'assolir-lo. No n'ignora l'arduïtat. L'home és un <>, té <>: si 1'ànima <>, el cos <>. A vegades, una harmonia pròpiament humana podria conciliar els apetits de totes dues provinences, els intel.lectius dominant-hi. Però l'aspiració excelsa havia de ser l'absolut i solitari lliurament de l'esperit a una mena d'eufòria contemplativa. I ell, Ausiàs, arriba alguna vegada a sentir aquests inimaginables desigs castíssims: car mos desigs no són trobats en home sinó en tal que la carn punt no et torba... Home de carn frenètica, amic dels seus sentits, dòcil a les avinenteses propícies, com sabem per la seva biografia, Ausiàs March no reunia les millors condicions per a aconseguir aqueixa beatitud eròtica. Les seves constants recaigudes en allò que en diu <>, en la luxúria declarada, són objecte de lamentació, de colèric penediment, en els versos d'Ausiàs. Això no el fa desistir de la seva punya, però hi posa una veta de contradiccions i de pena, que li agrega una certa versemblança psicològica. Un anhel com el que absorbeix el nostre poeta resultaria sospitós de ficció literària si no el corregís la consciència, o l'experiència, de la seva impossibilitat. S'humanitza, justament, quan es reconeix fracassat o fracassable. Tot i que encara ens sembla molt literari, l'amor segons Ausiàs March, ens ho sembla prou menys que no pas l'amor dels trobadors i l'amor del dolce stil nuovo. Vistes avui, des d'un temps en què el sexe ha perdut una bona part del seu prestigi poètic i dels seus tabús pecaminosos, totes aquelles concepcions de l'amor produeixen la impressió d'un convencionalisme ornamental: certament, d'elles ha viscut l'Occident durant segles, banalitzades en l'ús quotidià; però la seva manifestació pura, més elevada, té tot l'aire d'un exercici enginyós, fantasmagòric a força de subtilitat. En l'obra d'Ausiàs hi ha almenys, la presència brutal de les realitats humanes més imperioses. L'amor perfecte, <>, és, en tot cas, el coronament d'una ascesi, que, com qualsevol altra mena d'ascesi, està exposada als retrocessos i demana una vigilància contínua i superadora. I això, tant pel que fa a l'amant com pel que fa a l'amada: la reciprocitat amorosa --gran invenció trobadoresca-- hi adjunta una altra dificultat. L'amor que elabora la literatura europea dels segles XII i XIII, l'amor sota espècie de passió, que engatja la persona entera de l'amant, crea la figura de l'amada com a partenaire irreemplaçable, específicament elegida. Els trobadors idealitzaren la domna fins a fer-ne un ésser inconsistent, cita d'excel.lències i de virtuts, a la qual l'amador retia vassallatge abnegat; els italians, afegint-hi un punt de misticisme profà, la converteixen en donna angelicata, i Beatrice i Laura són entelèquies atroces, simples idees amb nom propi. Ausiàs no sap eximir-se d'aquesta inclinació tan marcada en els seus models retòrics. Més d'una vegada, endut per aquell <> que reprotxa als trobadors i que diu reprimir en si mateix, canta la gentilesa de la seva amada en uns termes sublimadors: Sol per a vós basta la bona pasta que Déu retenc per fer singulars dones: fetes n'ha assats molt sàvies e bones, mas compliment Dona Teresa el tasta; havent en si tan gran coneiximent que res no el fall que tota no es conega: a l'hom devot sa bellesa encega; pas d'entenents és son enteniment... L'exaltació del poeta arriba a concretar-se, algun cop, en mots puerilment inflats: <>, <> <>... Quan Ausiàs s'adona que la dama divinitzada és un ésser humà com ell, amb les mateixes febleses i els mateixos límits, reacciona amb irritació: els versos en què la diu s'acosten al to dels misògins més àcids. <>, exclama. <>, pregunta, encara, amb un menyspreu que l'afecta a ell abans que a ningú. Les invectives de March contra les dones són dures i depriments. ¿Però hi tenia dret? ¿No s'acusa ell mateix de desitjar que la seva amada defalleixi: ...ma voluntat se gira tant que io us vull honesta i deshonesta? Ben mirat, la dona estimada no és mai, en March, una imatge espectral més o menys idolitzada. El poeta, malgrat els moments d'encegament candorós, no oblida que projecta el seu amor sobre una criatura real. Compta amb això, com per resignar-se a no trobar-hi la correspondència que podia esperar. En general, Ausiàs sol constatar aquest fet amb una melangia taciturna -- Llir entre cards, tant vos am purament, que m'és dolor com no em poreu amar sinó d'amor que solen praticar los amadors amant comunament -- o amb ira sufocada. Perquè el seu amor fos totalment perfecte, no sols caldria que ell estigués disposat a totes les renúncies sensuals, sinó que ho estigués també la seva amada: a la coincidència dels afectes hauria d'unir-se aquesta altra coincidència en la qualitat dels afectes. Això, potser, era demanar-hi massa. Ausiàs pensa que, en temps passats, la gent practicava d'una manera espontània l'art de ben amar, però que aquella aptitud s'havia esvaït. Les dones a les quals ell dedica el seu amor especulatiu, el deceben per no estar preparades per a una relació tan genialment exquisida. Si fóssem nats vós i jo entre els antics, lla quan Amor amant se conqueria sens praticar alguna maestria, lo vostre cor no em fóra tan inics. En vós conec gran disposició de fer tot ço que gentilea mana, mas criament veig que natura engana, car viure ab mals és d'hom perdició, explica a la seva dama. March veu que no hi ha altre remei que acudir a la <>, aprendre a amar segons els cànons dels bons amadors, perquè la <> venci i prodigui les seves joies. Al capdavall --diguem-ho de seguida-- l'obra d'Ausiàs sembla escrita per ensenyar a amar: per mon sentir regles n'he dat e art als amadors freturants de saber... No es pot deduir de la lectura dels seus poemes que Ausiàs March fos gaire afortunat en les seves pretensions. El seu amor es frustra sempre per manca d'una resposta adient o per les pròpies claudicacions carnals. Únicament en la mort --en la mort de la dama, és clar-- se li ofereix una perspectiva consoladora. Sembla una mica cruel, això, però és literalment així, i entra dins la lògica --literària-- de la seva concepció de l'amor. Morta la dona estimada, l'obstacle i el risc de la carn desapareixen: el poeta ja no desitja el cos d'ella, ni necessita --és obvi!-- que ella li correspongui igualment. L'esperit viu: doncs, ¿quina meravella que am aquell?, conclou. I: Si la que am és fora d'aquest segle, la major part d'aquella és en ésser; e quan al món en carn ella vivia son esperit io volguí amar simple: e doncs, ¿quant més, que en present res no [em torba? La mort ha convertit la dona en l'<> que el poeta volia amar. Ausiàs escriu uns quants poemes suggerits per aquesta nova situació amatòria. En part els dedica a explicar com creix i s'acendra el seu sentiment: <>. Però, perquè ni tan sols ara no pugui alliberar-se del seu hàbit d'autotortura, March introdueix en la seva poesia unes altres inquietuds: la preocupació per la sort ultraterrenal de la dama. Molt seriosament, s'interroga si la seva ànima serà al cel, al purgatori o a l'infern, i amb una compunció inesperada prega perquè sigui salvada. En els Cants de Mort --XCII a XCVII-- l'ardent patetisme d'Ausiàs troba accents d'una nova grandesa. Estrofes com aquesta, Oh Déu, merce! Mas no sé de què et pregue, sinó que mi en lo seu lloc aculles; no em tardes molt que dellà mi no vulles, puis l'espirit on és lo seu aplegue; e lo meu cors, ans que la vida fine, sobre lo seu abraçat vull que jaga. Ferí'ls Amor de no curable plaga; separa'ls Mort: dret és que ella els veïne. Lo jorn del Jui, quan pendrem carn e ossos, mescladament partirem nostres cossos, compensen les foteses anguniades de moltes altres. En l'endemig de tot això, Ausiàs fa lloc en els seus versos a la curiosa casuística amatòria que provençals i italians havien estatuït i codificat en els d'ells. La timidesa de l'enamorat davant la dama, la barreja de dolor i de plaer que comporten les incidències de l'amor, els excitants de l'esperança, l'absència, el record del temps feliç ja esfumat, el desviament de l'amada, la fermesa de l'afecte, les mil pors de tot amador, i tants i tants d'altres temes secundaris, s'entrecreuen ells amb ells i amb l'argument bàsic que acabo de resumir. Un a un, per separat, aquests motius poètics potser arribarien a semblar-nos insignificants: en la magna estructura de l'obra ausiasmarquiana, però, rendeixen un admirable profit en proporcionar-li espessor i continuïtat entre els punts fonamentals. Sobre cada un d'ells, encara, opera la penetració analítica del poeta per extreure'n tots els matisos anímics: l'anatomia de la seva vida interior hi queda més precisada. La línia voluble en què es descabdella el procés eròtic sencer d'Ausiàs dóna, per fi, una vehemència inesgotable al conjunt. Només la nota pessimista, lenta i sostinguda, hi fa de fons constant. Ausiàs es cregué --o se sentí-- sempre un home condemnat a la sofrença. <>, diu, i diu al seu cor: <> Els seus versos, faltats <> --talment que <>--, són terriblement fidels a aquest tenebrós destí. Ells ens notifiquen a cada instant del seu dolor endanyat, d'aquell dolor que ell assumia com un ofici: No em dolré tant que en dolor sia fart, ans ma dolor io prenc per mon mester... (...) ------------------------------------------------------------------------ ------------------------------------------------------------------------ DETALLS D'UNA DECADÈNCIA * 1 És curiós: els filòsofs de la història, en construir llurs teories dels canvis culturals, passen amb una negligència que caldria anomenar escandalosa aquelles coses menors, subalternes, en les quals s'endevina fàcilment una força simptomàtica considerable. Un estil de vida --i això són les cultures--, s'hi reflecteix tan clar, tan potent, com en les altes creacions de l'esperit: l'arquitectura, la filosofia o l'estratègia. No saben tot el que hi ha en un minuet. Algun capítol de La tardor de l'Edat Mitjana, de Huizinga, ens dóna sobre la cultura medieval tantes o més evidències que un panorama de l'Escolàstica o una antologia de catedrals. O almenys s'haurà de reconèixer que els detalls són imprescindibles per a arrodonir la visió d'aquests fenòmens. Jo no dubte, per exemple, que el fet que la matemàtica apol.línia no aprofite a l'home fàustic, serà un argument prou estupend per a certificar la diferència entre l'antic món mediterrani i el modern món occidental. Però m'agradaria veure'l corroborat, aquest com tots els arguments forts, amb d'altres més modestos i menys propensos a les confusions de l'especulació. Com ho puga ésser la manera de concebre el nombre, la cuina és ingredient de les civilitzacions. Si hi ha hagut una veritable escisió cultural, haurem de trobar-la en ambdues --en totes les-- esferes. El destí de l'all, posem per cas, en fóra ben revelador. L'all ens unia, catalans i grecs, italians i provençals, sicilians i andalusos. I l'all subsisteix encara, a desgrat de les ofensives, de les fastigoses ofensives de l'elegància anglosaxona, que el voldria bandejar com a quelcom de repugnant o d'inhonest; i subsisteix, com subsisteixen més elements apol.linis dels que Spengler creia, encastat en les zones intocades, allà on la cultura és net afer consuetudinari, saba secular i calenta en les venes de l'home, i no lletra morta, i no moda apresa. Aquesta mena de supervivències --les insignificants en aparença--, hauria de fer meditar els filòsofs abans de firmar l'acta de defunció d'una cultura. Potser açò de la cuina us semblarà massa frívol, àdhuc per al to de frivolitat, únic que em puc permetre. Tampoc no tinc la pretensió d'insistir-hi massa. Del que jo volia parlar era del nu i del diàleg, d'aquestes dues creacions formidablement mediterrànies, com a il.lustracions --miniatures-minuets-- del problema de les cultures. 2 <>. Així es preguntava i es responia, fa molts anys, un aleshores excel.lent poseur del mediterranisme. He al.ludit Eugeni d'Ors. Però Xènius no va adonar-se que hi ha moltes classes de nu --i moltes classes de contrabandistes--. Hi ha tants nus --tants nus litorals-- com mars hi ha. Cadascun obeeix a una viva equació de substàncies imponderables i precioses. Entre les quals, en la nostra mar, compten: Euclides, i la raça, i Botticelli, i la forma de les veles, i alguna tannka de Carles Riba, i els vents i la vegetació, i el Convit, i... Sí; en aquestes costes, el nu és rítmic, necessari, radiant. Això és: decoratiu. Estètic. Ens trobem, doncs, amb una localització alhora geogràfica i cultural. Com en els altres nus --com en els altres mars--. A la vora de les del Nord, el nu és una utopia i, en conseqüència, una immoralitat. Als tròpics és pura barbàrie: una innocència animal o adamítica, tant se val. A Califòrnia, a les mars cinematogràfiques de la latitud que siguen, ja és pornografia: una invenció capitalista --i heus ací uns contrabandistes que sí que pensen en el nu--. Crec que només aquest terç tipus de nu demana una explicació. Tanmateix, jo la veig tan senzilla que m'estranya no haver-la trobada en cap lectura. I és: que pròpiament no s'ha de considerar com a nu, sinó com a despullament; quelcom que suposa, previ, el vestit; i no un vestit qualsevol, sinó el vestit pudorós i cristià, la vergonya. Té, en suma, una intenció blasfematòria. Un nu pecaminós --escaient a una civilització, com l'occidental, que té medul.la teològica--. I podeu fer-ne les confrontacions, recordant que la Mediterrània és una mar, una civilització, amb mitologia però no amb teologia. 3 L'Edat Mitjana va desconèixer la nuesa, quasi en absolut: per això, potser, era perita en obscenitat. El gòtic, que ha suscitat una espessa retòrica a base d'interpretacions místiques o teologals, abundava en adornaments model.lats en el fang més reprobable. (Són cèlebres les petites escultures d'alguns chors catedralicis, i ací, a València, també en tenim algunes en l'edifici de la Llotja, massa escabroses.) El nu torna amb el Renaixement. En la mesura --migrada-- en què és factible un renaixement, fou una recuperació de velles essències mediterrànies. El nu hi retorna: a la pintura, a la gran pintura. Però un matís --en realitat, més que un matís-- separa el nu renaixentista del nu grec: al capdavall, els renaixentistes no podien repaganitzar-se, no podien desprendre's del tel de pecat amb que el cristianisme havia envoltat el cos humà. (No és que el cristianisme menyspree el cos, ans en té un concepte distint del dels antics mediterranis: per a aquests, el cos és ja gloriós; per al cristianisme, ho serà, certament, després, segons un dogma magnífic, de la resurrecció de la carn.) Del Renaixement ençà assistim a un procés de descristianització, intentadament total: si l'home modern no prescindeix del cristianisme --perquè no pot, malgrat tot--, el combat. Seguint aquesta trajectòria --europea, humanista--, a mida que van vencent-se les resistències cristianes, el nu es purifica, es mediterranitza. Compareu els nus del Corregio, del Giorgione, del Tizià, amb els de Cézanne, de Maillol, de Picasso. Com que no hi ha pecat --com que s'ha arribat a l'extirpació del sentiment del pecat--, no hi ha obscenitat. Però fora, on ja no regna l'h