MERCÈ ROCA I MASGRAU La meva veu (Aquest florilegi de poesies fou premiat amb una Menció honorífica en els Segons Jocs Florals de la Diàspora Catalana i, juntament amb d'altres obres premiades, s'han publicat en el Vol II de la col.lecció "Veus de la Diàspora" que edita Pagès Editors de Lleida.) EL SENTIMENT El sentiment és, un estrany signe de vida, un motor que s'abalança i gronxa entre el ressò profund de l'ésser i el so llunyà d'allò que ens rodeja i ens afecta. AL LLINDAR DEL DESIG MEU Al llindar del desig meu hi ha una força que s'esquinça l'ésser tot que s'esmicola i el brunzit del vent que esmola la meua veu, que tan minsa perfila el so del desig seu. SILENCI Quantes vegades ho he sentit i no ho he escrit, quantes vegades el desesper, la joia o l'esperança m'ha enveït i he callat. Com el sol es menja l'albor, com la nit engloteix la claror. Quants secrets guarden els cors, quantes lluites ofega l'amor!. Quantes coses s'emporta la vida sense que els homes les puguin saber. Car els sentiments són peces d'or que es guarden en caixes de cabals dintre el més íntim del cor. PER A SORTIR EL COR DE L'OMBRA Per a sortir el cor de l'ombra s'ha de veure el sol de lluny, esperar que neixi el dia que adormi l'alba el seu malson. Per a sortir el cor de l'ombra s'ha de veure nou el món noves vides, nova via espurnes de fresca llum, desvetllar-lo del seu son. ELS SENTIMENTS QUE SÓN ELS MEUS Els sentiments que són els meus guarden la força del que sóc guspiregen la meua vida amb les espurnes del meu foc. Sense temps, ni mai eixida, els sentiments que són els meus, amb la seua perenne crida seran l'etern rebroll del meu tot!. .... Els sentiment que són els meus ni el sòl ni el cel els enterra, seran per a sempre els meus. per més i més que la terra devalli fons sota els meus peus. AMBDÓS Jo i jo, ambdós en el silenci del meu cos i parlant... d'allò que tinc, d'allò que vull. Remugant. D'allò que diu, d'allò que viu. Jo i jo, desig i sentiment. Ambdós. En el silenci del meu cos i cridant... el que vol i el que sent. L'agut crit d'aquella veu que s'esvaeix endintre meu!. Tan callant... SI EL COR SENT Guaita lluny, que sempre es veu!, calla... i contempla transparent, escolta... que tot parla sa veu!, si el cor sent i para esment. NO HI SÓC Lluny de mi mateix sento l'absència del meu propi ésser qui soc? evasió profunda que mai no reneix s'enfonsa i es perd, no hi sap aparèixer no hi sóc... en el fons d'un buit que ningú reconeix. ESPERANÇA Si teniu una esperança feu-la créixer amb tot l'amor que no us quedi la recança d'haver perdut algun tresor. ELS TEUS ULLS QUE HO DIUEN TOT! No vull sentir les paraules que trenquen el temps del silenci vull, que parlin els teus ulls lluint com la claror de l'alba amb la veu del seu mirall. Profund, transparent, penetrant, el so mut d'una mirada. Els teus ulls que ho diuen tot. SOMNI TARDÍVOL En el fosc silenci d'un etern dia, que no es mou, la llum somniada, que apareix amb retard, s'hi endinsa lluny... camina pausada, per una boirosa i caduca via d'un cel que s'esmuny... d'esperança tancat. El seu jou no dóna claror al temps que somia. ONSEVULLA Onsevulla, encès, el cor, porta sa veu. Només, la flor, que es despulla vesteix, d'amor, senders arreu . LA INJUSTÍCIA Raó desraonada. Esperança irreconeguda. Crits que no respiren. Nul.la sonoritat del silenci, que acala i anihila. Injusta ignorància de la justícia, que dóna força a l'impostor. Set i fam d'equitat, que desperta el cor sofrint. Espill d'imatges impermeables!. SENZILLESA Doneu-me de l'arbre ses arrels flors que no senten el seu flaire respirar, si no m'infla l'aire estimar la senzillesa Car grans son els homes que romanen petits, petites les coses que fan gran a l'home!. Aquell que no enlluerna ni amb boira ni amb fum, aquell que no es cega al reflex de sa llum. Transparent, deixeu-me apropar a l'home senzill, doneu-me la faç de son clar espill!. NO SÉ CANTAR AL MATEIX TO Quan veig gent altiva i forta que s'emmiralla en el seu jo, em sento petita i morta no sé cantar al mateix to. EL COR NET No sé dir el que no penso, no sé creure el que no he vist, no sé escriure el que no sento no sé amagar el que jo visc. Amo el do de la veritat el cor en la infantesa romandre en la veracitat morir infant, de vellesa. Però el món "hàbil", disfressat em fereix a cada instant, recorda que no sé viure, m'ho retreu, que ja sóc gran!; que el cor net, de gent infant "als homes" els fa molt riure. EL TEMPS QUE EM DEIXA Silent, el temps xano xano fa camí callant, el vent llaura llaura mon destí. I en el solc de cada rec, hi haurà terra, moll i sec, arrels fondes, flors i farda, tantes coses per renéixer en el solc del temps que em deixa!. SEMPRE JOVE Amagar un cor ben jove i una ànima per a estimar ésser, quan el temps va passant com l'infant que sempre troba la innocència per a jugar, la il.lusió sempre al davant. I amb ma perenne infantesa recollir tots els records. De la vida, sa riquesa. El batec dels seus amors!. No serà mai la vellesa qui guardarà els meus tresors!. QUAN TOT SE'N VA... Ara que he vist la mort a prop miro la vida més llunyana, veig els rius que se'n van des del cim d'una muntanya i els camins que desfan... Trepitjo la terra rocosa amb els peus nus i endurits, les pedres no m'hi fan nosa tot s'ha fet massa petit, massa lluny, més enllà de la mort ara que l'he vista tan a prop! Els homes m'han semblat fullam, que el vent emporta, i els revolta tot és sec, tot es perd en el turbulent cor d'un desert! Si les fulles, la sorra i el vent em parlessin de la vida, ara que he vist la mort com una ombra, tan a prop, voldria que m'expliquessin on s'han emportat els cors en silenci, tan callat dels homes que han palpitat! Ara que he vist la mort com una ombra, tan a prop, tota la vida m'estranya com si fos tot un parany des del cim d'una muntanya per a esfumar-se en un engany! ______ I només veig verd i viu ara, quan tot tant m'estranya en el profund mirall d'un riu des del cim d'una muntanya en el ple buit de la meta l'amistat, la bondat tot allò que l'aigua neta ha regat. L'IMPREVIST Oh muntanya que m'has trencat el camí a l'ombra d'un gran fantasma malferint el meu pla destí, la fe de mon entusiasme!. Romanent al peu de ton cimal sento el pes que tant t'enlaira, i de ton feixuc front, dur i alt. Que poc respiro del bon aire!. Inerta, pedra, sense cor, mentre a tu la tempestat no et mou, a mi el mal temps m'ofega el plor, quan res, i res, a tu et remou... Oh muntanya de núvols negres que d'imprevist, tot d'un cop la llum em negues, qui veurà ton enderroc?. Fent-ne de les tenebres sol, poc a poc, o sobtadament torna'm l'aire transparent redona'm el somni que vol!. AVUI Avui, a l'alba, he vist la llum que renaixia, infantar 1'espai que s'engrandia; contemplar, el crepuscle que s'enfonsava, els estels que s'emportava... I elles, les estrelles, m'han dit, que deixaven el cel blau, lúcid, per trobar-hi immensa pau. Avui, amb la força del nou dia, englotint-se la foscor, l'esperança ha revingut. Cada flor ha trobat el seu color. Tantes coses han reviscut!. Avui, m'acarona l'harmonia. LA FLOR En el fons d'un bosc espès s'havia perdut una flor. En aquell frondós estès. En aquella negra espessor. Tants d'arbres cobrien el cel. Tantes herbes el camí. Ni la vida d'un estel. Ni la llum d'un sol llumí. Ni l'aire hi penetrava