MERCÈ ROCA I MASGRAU Hi ha coses que encara hi són Hi ha coses que encara hi són. Tinc moments que tot ho veig d'un mar profund ixent, són moments que tot reneix d'una deu del cor punyent. I prou, ja ho he vist tot. Arriba el temps on tot hi calla, res no hi diu, no hi ha més veu. És un buit que fa un silenci d'emmudir-se ensordidor. I queden coses que encara hi són! Coses velles, noves fonts que brollen tendres, de senectut. I m'ho diuen que són missatges i són bells, vells passatges amb l'encís de solitud. Coses noves que són velles. I tinc moments que tot ho veig d'un pou endinsant-se, dollejar. És bonic i ho somnio i és trist i també ho ploro. I reveig allò que veig en un mar d'un cel ben clar que s'enfonsa a l'estel·lar. És un temps que és tot ben meu, ningú hi entra a despertar-lo, sol... infinitament. Quietud de brams ben rars. Aquella veu permanent, calla... no diu res. I sempre hi és, repetint encara el mateix! Són records quimeres denses d'infantesa, amors i Pàtria, d'exili, lluita i crits, ofegats en estranyes terres, en destins que els ha podrit. Memòria, regusts, sàtira. I tornen i reviuen i reneixen a la terra. Han fet femta, llums i flors i retornen del seus cors que ara diuen si no hi són. Més... perduts encara hi són en febles tons d'estranyes notes. Res no canten... ningú ho sent. Però vibren, i ho sé que hi són! Tot callant... re no diu, i així lluny... sóc jo que hi viu! Tinc moments que tot ho veig: la Pàtria que no vivia l'ens de tant que jo volia. Tanta veu que m'ofegava. Un respir que avergonyia, i una força que cremava. Sentint el ronc d'aquella Terra, d'un dormir que l'enterrava, fugí móns, camps i esplanades. Corrent foll, però sempre amb nord, fent empremta mes petjades car el sòl que jo estimava fou sagrat al mateix lloc. Perdut, àdhuc. Encara, fins ara, no sé què diu el cor que viu amb batecs de sons nadius! Glossar ma llengua catalana. Quan vull fer-ho en sé ben poc. Si bé que jo hi sóc, i canta, d'eixa música el meu cor! Cuclejant ennierada. I reveig coses passades, noves velles, belles velles, que xerriquen rovellades. Records ... d' infantesa, Pàtria i amors. I són bonics i els somnio, i és trist, i veig com retornen els plors! Imatges sonores d'eix trio, de fondes notes, vibrant ressò que aviven totes, un nafrat to. I s'acaba, ja ho he dit tot. Arriba el temps on tot calla, res no hi diu, no hi ha més veu. És un buit que fa un silenci d'emmudir-se ensordidor! ...... Com una tomba que engloteix records de l'efímer que reverbera, prostrant la llum que cega de força els cors a una queda eterna d'espera. I queden coses que encara hi són, que tot s'hi queda ,en el meu món! Membrances que romanen en presència. D'infantesa, Pàtria i amors. Esbalaint els meus records. Endins, el perfum de la innocència lliris blancs, pulcres flors, que sempre i ara, deixen encara flaire de dolços sabors... ..... Ja que ser infant és un gran do, i més, si perdura de debò! És... com l'ànima en vol etern. La papallona formosa, que volant de rosa en rosa, entestant-se on es posa, amb els colors del seu encís construeix un paradís, perquè la llum de la infantesa, és un espill de cera pura. Cada imatge, cada figura, que esculpeix amb tanta cura, l'acaricia amb sa tendresa. És una flor de primavera que s'obre l'alba del dia, sense aurora, ni res darrere. Ficcions d'un cel prodigiós, on cap cosa, ningú hi ha exclòs. Ja que ser infant és un gran do i més, si perdura de debò! Retornar, jo bé voldria a l'època de ma il·lusió, oblidar tanta follia de gent gran, de la gran gent, aqueix món de "personatges" remolins, fingits viratges inflats tant i tant de vent. Que rient, soterra l'innocent. Jo hi voldria retornar a l'època de ma innocència jo hi voldria perdurar en el cel d'aquell bell món. Univers de fantasies, que tant lluny, encara hi són! Jo voldria acariciar amb la tendresa amb què l'enyoro la nina dels somnis meus. El manyoc de cabells seus. I ara, encara, amb pelussera de blat de moro allargar-li el pentinat. Acaronar-la amb suavitat. Car, les joguines que jo tenia eren d'origen reial, sagrats i sants regals que mimava amb reverència i en el cor de ma innocència, vivien de fantasia. Foren Reis de l 'Orient qui m' ensenyà a judicar. Com havia d'imaginar l'equitat de llur present?: jo una nina de cabells, un dels meus somnis més bells!, i el veí, que era més pobre, despullat, com una almoina, un ninot de cel·luloide! ...... En l'hàlit tendre de l'infant no hi ha lloc a la injustícia , que sols desvetlla la gent gran. A la nina, l'anava a passejar i al peu rústic d'una soca, tot allò que ja sabia, a l'ombra espessa d'un vell roure, tot, clar i català, com calia, tot i tot, li vaig explicar. Als seus ulls, mirall de vidre, hi veia: núvols, cotó fluix moure, escumes de llet jugan amb el sol. Un son de somni que feia abellir! I li deia: que el cel, com un bressol, gronxava la terra per fer-la adormir. I li deia: que el sol era foc, l'estiu cremava, l'hivern, fredolic, feia marxa enrere. Golut i golafre, com una fera, a queixalades, la lluna es menjava! I quan es feia fosc, tornava la nit, i la lluna poruga eixia del llit, i sa cort d'estels la defensava! I li deia: que ella, la lluna, amb tanta pena, sempre valenta, sempre guanyava, sempre tornava, amb la cara plena! A la meva nina, anant a passejar, de plantes i flors li'n vaig parlar. D'ocells i de llurs cants de matinada. De bèsties i el seu bell tarannà. Dels colors que preludien vesprada. De tantes coses, que observava, quan el temps, immòbil, m'hi recreava! Però, a la meva nina, anant a passejar de coses de grans no li'n vaig contar. I, si de gent gran no li vaig dir res, és perquè, ni escoltant, els havia entès! I, si de gent gran no li vaig dir res, és perquè, ni escoltant, els havia entès. I jo m'ho creia amb tanta fe, sens dubte, ni cap recel, que els infants queien del cel com rosada amb dolça brisa. I els volia jo copsar, recollint-los en ple vol, com guspires d'un estel! I, si l'atzar no m'els donava, jo els captava, animer, a l'aixopluc d'un ull de col o a l'abric del gran paller. Els nens a la ciutat em feien compassió, era trist i arriscat nàixer al sòl d'un balcó! Cert, que l'esvelta cigonya, als campanars enlairada, feia semblant de seriosa, tan serena i majestuosa, puntual i enfeinassada. Penjat al seu bec, senyor i fi, la veia, el meu petit cervell, amb un mocador i el farcell a "corre-cuita" allà i aquí, repartint per les altures, entre carrers de pedra i totxos un joiell de criatures. Que apareixien en els porxos. Amb torratxes per coixí! ...... En l'hàlit tendre d'un infant no hi ha lloc a la malícia que sols desperta la gent gran. De guerra, arreu se'n parlava. Com un gat sota la taula, encofurnat, esglaiat de por, entre cadires jo escoltava. No entenia la gent gran, la guerra, per què la fan? Comtes negres, misteri, terror. Sang que corre, homes morts. Jo volia que fossin jocs, jocs de nins que sempre viuen i tornen i retornen a jugar i jugant sempre reviuen! No entenia la gent gran, la guerra, per què la fan? Encabir la imatge d'una guerra dins el tendre cor de l'infantesa, és malferir el tul de sa tendresa deixant-li, per a sempre, desferra. En l'hàlit tendre de l'infant, no s'hi troba la malícia, no hi ha lloc a la injustícia, que sols desvetlla la gent gran. Ser infant és un gran do i més si perdura de debò! Retornar jo tant voldria, a aquells temps de la innocència. Oblidar, si jo podia, la gent gran, "tanta gran gent," d'aqueix món de "personatges," de remolins, fingits viratges, botits tant i tant de vent. Que rient, soterren l'innocent! en el caliu d'aquell bell món. Univers de fantasia, malenconia d'un bell son! I en eixa allau de coses que he esmentat, hi ha tant, i tantes que s'hi han quedat! Sí, queden coses que encara hi són, car tot s'hi queda en el meu món: coses noves que són belles coses velles, vells ressorts, puix que l'edat de la innocència, com de les poncelles les flors, cau a l'esclat d'adolescència que emmiralla els seus amors. Satèl·lits que rodegen el meu món, en un doll d'imatges roses, d'allò que veu, de tantes coses que perfumen els records i rumien i reviuen vells amors. ...... Rars reflexos d'antic tresor que palpen el ressò d'antany enyor. Quan els anys joves s'atansen, s'endinsen vers la vida, que encara no ha viscut, immergits en insòlita pantalla s'enfonsen amb ficcions, d'imatges de futur. I al·lucinant avancen... Sense veure'n el volum de sa talla, ni encerclar els horitzons, d'espai desconegut. Que boniques les cegues hores d'aquell dolç vaguejar, promeses i esperances d' un temps sense confí! I quan retornes a les hores, d'eix primerenc caminar, retrobes les membrances d'un curs que ha fet destí! Passos forts de gent valenta, agosarats, invençuts. Joventut. Donzelles i minyons que pouen el bes roent. Memòria. Passió de carn i amor. Frenesí. Desperta sensualitat. Intensitat. Força que engendra ideal. Projecte esdevenidor. Joventut. Res no ho ha previst i també passa. Deixant olors de coses tendres. Làbil i present. Joventut. Què deu ésser l'esperança d'un jovent sense altruisme? I després... madura la vida. De dies i hores pensades. La bretxa fa camí. Ràfegues i estones pausades. La promesa perseguida. Terra que grata el destí. Així. Un reguitzell d'empremtes. Històries d'amor i desamor. Trepitjant. Petjades de fang i neu. Airoses i roques dures. Compte passos de cors. Sòl que menja la senda. Caminant. Herba que punxa. I flors. Rall de paraules esvaïdes. Traces darrere. I endavant. Allí. Un vaivé que es mou. Sense control. Balancejant. ...... Tot sacseja en aqueix món de coses que sempre hi ha. Hi ha moments que tot ho veig d'una deu del cor ixent que reviu i que reneix xiuxiuant eternament. Un estol de coses velles que formiguegen molt endins. Crits que dormen en silenci els gemecs que sufocaren. L'esperança que cremaren. Desserts de portes closes. Murs de cors empresonats. Veu gravada a les fosses. Fragments i espills trencats. Aquella Pàtria que no vivia ensorrada tan vilment. L'ens de tant com jo sentia. El parlar que avergonyia. I una Terra efervescent. I ara encara tinc coses secretes, que parlen al cor. Bramuls ofegats, que mai han dit res. Estones perdudes, d'un temps sense Terra. Un buit que s'enfonsa. Un espai tenebrós. Pàgines de vida esquinçades. Blanca transparència, d'una absència. ...... Que tornin les hores que robaren a ma Pàtria, a ma llengua materna, a ma veu catalana. Que tornin les lletres que escriuen mon nom. Mon cor només vibra al ressò del seu son! Sentiments muts de veus desordenades. Sonores criptes nyaufades de roncs ahucs. Paraules mancades. Replecs mal eixits. Estones perdudes, eternes i callades... Que tornin, que vinguin que obrin sa fossa. Les vull per a escriure. S'eterna presència reviu ma existència. Mon cor només vibra al ressò del seu son. Les vull per a viure, les vull per a escriure lletres... que perdudes hi són! I encara somnio aquells temps d'allà com una arca d'or que es perd i desfà. Donar música a les lletres, portar força als mots punyents, fer paisatges de paraules, descriure les mirades que brollen dintre els cors, es fa amb pinzells de vida, amb cants de llibertat. La llengua que és nativa. L'esperit que l'ha creat. Per a conèixer els homes, desemboscar ses entranyes, embeure's sos sentiments, no serveixen les figures, ídols de brames estranyes, que no porten signe seu. No valen caricatures d'aliè, forastera veu. I jo somio una arca d'or, en aqueix món, que guardi el caudal dels mots, que tant hi són! I comença un nou llindar. Un huracà gegantesc, de coses que ja han passat, m'aporta una brisa de pau que ve a papallonejar, tantes notes de la història que a embranzides, com un gripau, han lliscat a ma memòria. La fluida saba de l' arbre ha madurat. El temps no compta sempre igual ses hores ni les hores sempre igual mateixos temps. Si inert o immòbil era aleshores, si s'ha mogut a l'aire d'eterns moments, ara, arriben preludis de vores, el pes cau i accelera la gravetat. Aquella meua nina s'ha escabellat! Els dies canvien de nom, les hores de colors, els minuts d'intensitat. Els amors i l'amistat, tot reviu d'un altre jorn! Declina el temps que ha passat, torna l'hora que pausadament revé. Ombres d'imatges que interpel·len, rèpliques que demanen lloc i espai. I ara només ser per a ser, viure per a viure, dins la solitud vertiginosa que tan quieta remou l'existència de coses que sempre hi són? Guardaran els murs de mon estatge gracioses teranyines al temps filades, retrats antics del meu llinatge? I jo, dormint entre eixes emboscades i els calaixos plens d'arcaic olor, amb els records, adés, de tant d'afany el somni petulant de l'antigor i el retrò nostàlgic del buit d'antany? Seré un fantasma, de bonys, com un fardell? No, jo no trobo que ser vell sigui cosa mal farcida, hi veig... la riquesa d'una vida, hi sento... enaltir tasca servida! I aire net que es mou al pic de l'agudell. Cert, en els bolquers dels sons meus, rampells de coses han passat i,en l' aldarull que ha quedat, hi ha enyorança dels adéus. ...... D'aürt, el compàs i el ritme s'ha allargat, esperarant el minut interminable, que, ben sol, torna i retorna inacabat. En un vaivé del tot inabordable.< Ni veig davant meu llarga esplanada, profund el mar, ni immensitat al cel, com una imprevista i urgent parada, tot s'ha fet curt, llarg, d'un estrany recel. Són moments de basarda, coses trencades, estones porugues, de cor espaordit, on el cos, feble, esclavitza l'esperit. Sobtats ensurts d'ardents abrivades. Joc de l'efímer i d' allò que és etern. Coses fugides d'ànima permanent. Però quan em desperto i em trobo adormida, de nyonya ensopida, entre el cel i la terra, em revolto i faig guerra, m'accelero i crido fort. Car no palpo cap raó per a viure en un son mort a la caixa del racó. Envellir té el seu encant i, a cada instant, el seu destí. Té un secret de vida nou que fa camí... i el remou. Doncs ara, encara, voldria enamorar-me d'erotisme envellutat somio un nou somriure que estrenyi el meu vell cor. La densitat de viure que dóna a les entranyes l'eterna saba de l'amor. Però retinc el meu secret que parla sense riure. És la densa resignació del temps que no perdona, que assassina tot allò que el cor encara dóna. I si el fil d'aire que volteja és fredor, és gelor. No hi ha vida, ni eixida. Crida el mal de l'enyorança. I si d'eixa llum es rodeja, sega el bri de l'esperança. ...... Així, el temps que fa envellir roman quiet, inert, sense existir. Rosega en silenci la terra, callant el gust d'allò que enterra. I, quan de lluny es veu passar, costa dur de fer-s'ho creure. Sempre serà més "bon veure" allò que més ens plau guaitar! La iaia ja m'havia dit: "tu també hi arribaràs," adés, no l''havia "collit" la lliçó del seu ocàs! Eren planys de temporada, aspres roncs de vanejada. Puix que el lapse del temps seu no durava el ritme meu! I ara que he perdut l' oïda sento amb finesa el ressò de tant i de tot allò que mai comprengué ma vida. I el món, ja no és el d' antany; hi són, menys passos d'afany. I ara ric del que desfan tant corrent i corrent tant! Record dens de coses velles, totes noves, totes velles. Fardells de rancis ressorts, ocult regust, pulcre flaire, trastos grinyolar, fins rumors i que tot s'esfuma al buit de l'aire: i el vent mai podrà ensumar! Joliu somni de quimeres, malson roent a les trinxeres, esquinç d'ensotat trep: feixuc llast que omple el gep! ...... I alhora tot té el seu estel i tot i brilla en el seu cel! Car , jo sóc allò que era, i seré sempre allò que sóc: brots d'eterna primavera que reneixen fins la mort! Bagol que engorja el seu clamor. Batibull d' ordirs Llaüt que balanceja. Saüc que arrela fort. Albirs. Que de coses s'han amuntegat en el singlar del meu vaixell! El rumb on el vent l'ha portat me n'ha deixat un reguitzell. Jo voldria dir-les noves, les voldria jo glossar, explicar-les a la nina, ella... m'havia escoltat! I ara no hi ha temps per a tantes coses! Les "coses" no diuen res. Són pesos inanimats. De forats. Corcats. ...... Tornaran un altre dia arrossegant-se, tot fent de bava la via, tartanys reptant-se, cucs que diguin què existia? Però encara tantes coses, desperten sempre al mateix lloc i reviuen amb el passat, com si l'instant les hagués gravat a l'esquena d'unes roques. A la claror de nits de foc. I m'hi torno mig ximpleta escoltant ma veu anònima, fins hi perdo la xaveta en aquesta rampa andròmina. Se'm mengen cuques estranyes. Hi torno a caure, al meu forat. I rosega mes entranyes aqueix temps... que ara es fa llarg. Eix atu‹ment que m'adorm, amb les coses que encara hi són! Jo voldria... en un èxtasi de follia obrir a tot al cel el ventre. M'escanyen coses que s'hi queden. Mots que no troben lletres. Topar amb el temps sense confí. Tant límit en el meu ésser, em rebenta. ...... Tornaré altra vegada a dir-vos coses banals, que diuen allò que diuen sense dir allò que són. Què enteneu d'aqueix meu món? Si us dic que un bon amic val el pes d'un gran tresor, sabreu què per a mi és ric i quin preu té el meu valor? Si dic que amb el cor que estima estimeu, sabreu quin és el vostre i quin és el seu? Si us dic que ulls d' altres m'han fet veure, entendreu que no he vist res amb els meus, o que tot el que he vist m'han fet creure? Quin és el llegat que deixa ma veu? De tot el que es fa i desfà no teniu la meva troca És diversa la madeixa, no sabeu el fil que toca. Esotèric, tant com hi ha, en el sí d'una mateixa! ...... On són els límits de què ens uneix? Fins on la distància de què divideix? Que roman tot veraç? On res no hi ha de fal·laç? Puix que tot valor depèn de l' estima que hi donem, doncs, si moltes cares a un mateix brillant tallem, l'espill que veu la nostra és el que valorem. Vivim en una asteroide que amb un gràcil fil daurat mou el present... vibrant el passat. En un destí planetoide, dement de relativitat. Ara, venen mots d'alienat, pòsit que remou rars ídols, verms que mosseguen els nítols. El temps, encara no s'ha acabat. Feixuc el pes d' allò que calla. Llarga l' estona del vent que escolta i revolta la deixalla, de tantes borrasques com hi ha quedat ...... Besllum que el cor m'ha bleït, sempre barrina el meu cervell! No sé si us heu assabentat que aqueix món és molt petit. Amuntegat en un farcell: quatre caps que l'ha lligat i el que manca, ja és tot dit! De fet... A una altra òrbita anirem a raure! Farem prova de paciència, però endinsant, hi arribarem a caure! No vull pas dir un cel etern ni profetitzo cap infern. Serà... el món d'un altre planeta! On s' arribarà amb "naveta." A una velocitat "coet," multiplicada molt abans. Allà ... ja hi serem els catalans! I tindrem el cel tot obert, i la lluna sempre plena! I ella..., la pilleta lluna, riallera de mena, ens picarà sempre l'ullet! Lloant la nostra fortuna. Des d' allà, ens mirarem les "estrelles" d'aqueix món sense patir, ni perdre-hi un sol segon! D'un ullar, sempre, al temps del mateix jorn, guaitarem el nostre contorn, cerclat amb quatre fils de sang i or. I plaent com un perenne eròtic crit, sense mai cap risc ni perill de mort reveurem lluny l'altre front, ben lluny, fins i tot... el Centre de Madrid! ..... On el cap ho veu tan clar, on a dintre hi ha la llum? Espurneig de llamp, que ve a il·luminar tot el que no parla, temps sense volum. Veig el món tot a les mans i els dits que arreu el batzeguen, callant i rondinajant. Veig les llars plenes de fans i els homes, sense dir res. Els dits només. Tot calla: pantalla. De poesia no n'hi ha. Tots els mots que s'han perdut, esglaiats han fet la fuga, ploriquejant. No tornaran? Veig un cel atapeït, ple de forats, i ja no és blau! La nit, els estels i els astres, n'han fugit, cercant la pau! Veig, dits i mans que premen el món, emmudint-lo per a tothom. I res, tot calla: només, pantalla. ...... Bavar de mots i lletres mancades, qui ho sap, si seran mai plorades? La demència, m'afolla les entranyes i la llum s'atalla i m'atordeix, dimensions estranyes: del passat i present que ensems jo veig. I el futur que em trinxa tant com volteig! I ara... m'han trencat el fil. No me'n recordo. L'he perdut aquell perfil. Conca immensa. La memòria s'ha encasquetat. No ho retrobo. Calma tensa. Si és lluny, encara arriba, altrament, tot s'ha embussat. Tot em marxa a la deriva, fent-me traus de senectut que espaordeixen, amb l'ensurt, la ment lenta. ...... On obrir aqueix silenci que dins el destí renega? Quin és el lapse que em despulla, aquell que llavors, onsevulla, a cada moment naixia, o l' instant que avui m'ofega quan em trenca cada dia? Esclats de llampecs ebris i eixuts. Enfollit silent, dels temps, perduts. I en les coses del meu món jo hi sóc, perquè hi són. ...... Records i oblits d'hores tristes i bones, passades, de mica a mica. I ara, en l'insòlit dens de ses estones que han omplert tota la pica, cerco espai a ma inestabilitat. No entenc gaire el moviment ni el secret de la relativitat, però en el meu intent de veure d'un tret un sol moment, a traços veig... la vertical, més, si enfonso, d'una ullada permanent, hi ha en el tot, una espiral, que ni comença... ni s'acaba enlloc! I sense punt d'orientació, ja no sé on, ni en quin indret sóc. Puix que n'he perdut la noció. I l'ordre còsmic m'absorbeix, perquè hi sóc, en un estrany satèl·lit, i m'hi moc, dins el seu ventre bèl·lic. On em vomita i m'engloteix. ...... Tampoc no sé si és el temps que corrent ha passat o si és que jo massa de pressa me l'he mirat. Sí, la infantesa s'aturà llarga, i després un glop de vent. I al despertar-se la tarda, tots els colors de ponent. L'esperit em divideix d'allò que parla, com la llum del que il·lumina. Mai la llum sabrà tant com veu, ni el que veu podrà contar l'ens d' allò que l' enllumena! Ara, quan el sol declina, he sabut que sa claror amaga ombres. D'imatges d'infinit. De coses fondes, que la veu mai no ha definit! Després de tot això quan res no deia re, de tantes coses que hi havia. Eternament. De sobte, novament, que s'aixecà el teló. I veig, com el llamp d'una vident, en un bressol de vímet, embolcallat entre sos panys, que allà... en un formós racó hi havia un nodrissó. I sol, al llindar dels primers anys, comptava els seus nous dies, jugant amb dits i fantasies. Sense paraula ni cap mot, i amb els seus ulls ho deia tot! ....... Una vida que comença on les coses no s'acaben -em diguí amb subtil defensa- i entretant mos ulls ploraven. La tendresa em féu esglai i les mans em tremolaren, i mentrestant i entre aquell sublim sacseig, aquell infant, me'l trobí entre mos braços; i aleshores jo l'alcí, com un bust tot de cristall i parlant jo li diguí als colors d'aquell vitrall: novell capoll de nova experiència, què serà tot el que jo ja t'he donat? Guarda la terra i l'arrel que t'ha parlat i arreu madura el fruit de ta existència. A cor que vols, la vida no se't farà; a cada pètal que sang t'arrancarà, dona-li el perfum de sa transparència, l'encant i la força de la innocència, el seny i el criteri de l'home que val. I recorda't que en l'dil·li d'aquest son hi dorm un vell fantasma d'etern real: quan tu, només, arribes en aqueix món, en el vent que assenta el temps al teu capçal, hi ha tant i tantes coses que ja hi són!