ENRIC BASSET
La gàbia daurada
Novel.la (Fragment)
(Aquesta novel.la d' Enric Basset, un català que viu i escriu a Tolosa del Llenguadoc (França), fou guardonada amb el Primer Premi de prosa en els nostres darrers Jocs Florals. Juntament amb alguns altres textos premiats, s'ha publicat entera al Vol. II de la col.lecció "Veus de la Diàspora" que edita Pagès Editors de Lleida.) 
... i a cadascú la seva llibertat 
OCTUBRE 
La sala estava il.luminada únicament per unes llums de disseny artístic i claror dubtosa posades damunt les taules i uns camins resplendents que, eixint d'una esfera penjada al sostre, baixaven giravoltant per projectar cercles de colors diferents a les parets i damunt dels caps dels balladors. Mig a les fosques, instal.lada en una plataforma semicircular que servia d'escenari, una orquestra s'esforçava a satisfer les preferències musicals de les variades edats dels assistents.
Jo, assegut en una taula de cara al Paulet i d'esquena als dansaires, li parlava, probablement d'una banalitat qualsevol que no recordo, i ell, callat, tenia la mirada fixada en un indret llunyà. Em creia que estava reflexionant en el que jo li deia quan em va interrompre sobtadament enmig d'una frase.
--Robert, em digué. Tu qui et vanaglories de ficar-te fàcilment entre els llençols dels llits de les senyores, em jugo un sopar que no aconsegueixes de mantenir deu minuts de conversació amb la noia que està asseguda a la galeria.
Vaig girar el cap. Estava sola a l'altre extrem de la sala, i vaig adonar-me que la seva cara hauria pogut servir de model a un escultor grec.
Imposant per la seva bellesa, tenia les faccions desproveïdes de la lleugera imperfecció que ens atreu perquè creiem que és un detall encantador, però que més tard l'habitud no ens hi deixarà veure, en un moment d'irritació, més que un defecte exasperant. Els cabells, d'un color castany clar, li queien damunt les espatlles amb un desordre molt ben estudiat, i lluïa una brusa blanca amb lleugeres bandes de punta, i una faldilla d'un blau fosc. Jo li trobava un posat aristocràtic, potser perquè la perfecció no m'ha semblat mai humana ni accessible, i sols la qualificació d'esquerpa em venia a l'esperit.
Vaig pensar que em seria fàcil parlar-li de banalitats, del temps inestable propi del mes, de les dificultats de la circulació... I si mai la conversació s'allargava, cosa que em semblava difícil, enraonaríem una mica de tot. Cadascú procuraria dissimular els propis sentiments per no permetre de deixar entreveure el caràcter personal i conservar el mínim de misteri necessari per a fer--nos interessants. Tot aixòera clàssic i feia part del codi mai establert dels apropaments entre xicots i noies.
--Un sopar, com? vaig demanar al Paulet.
--En un restaurant mitjà, ni massa alt, ni massa baix.
--Posa el rellotge a l'hora!
--Perdràs, perquè n'hi han que se li han acostat, i tots han girat cua.
Segurament l'havien convidat a ballar, però la negativa inesperada o el sempitern "no en sé", que equivalia a una negació desdenyosa, havia allunyat els pretendents balladors. Jo tenia d'encetar un diàleg de deu minuts que no semblés un monòleg, i sols podia aconseguir-ho improvisant les frases que havien de provocar l'encadenament de la conversa.
La noia estava asseguda en una taula rodona apartada de la pista de ball, amb els colzes damunt les tovalles, i les mans encreuades sota el mentó. A la mà esquerra no vaig veure-hi cap anell, i a la dreta només un, però amb una pedra que jo hauria pres per un diamant si hagués estat més petita. Els seus ulls, d'un color blau molt clar, no es movien, i sols semblaven interessats per les parelles que ballaven, i l'orquestra tocant damunt l'escenari.
Jo havia travessat la sala amb una falsa desimboltura controlada pel Paulet, i ara estava dempeus al costat de la noia sense que semblés haver-se adonat de la meva presència.
--Puc seure a la seva taula, senyoreta?
M'ignorava talment que ni es dignà respondre. Vaig repetir la pregunta, i sense mirar-me, bellugant a penes els llavis, va murmurar paraules mal articulades.
--Seria molt mal vist. Si vol seure, té cadires.
La noia no era fàcil. Vaig rectificar la tècnica parlant-li a poc a poc, separant bé les síl.labes, i afegint-hi una mica d'ironia.
--És que puc seure en una de les cadires que estan al voltant de la seva taula?
La veu es féu més clara, malagradosa, destinada a descoratjar-me.
--La llei no ho prohibeix, però si ha vingut a molestar-me li pregaré que em deixi tranquil.la.
Vaig girar el cap, a punt d'entornar-me'n, i m'ho impedí el somriure burleta del Paulet a l'altre extrem de la sala.
--Gràcies, vaig respondre. Queda enregistrat.
Assegut, vaig deixar transcòrrer uns moments de silenci sense mirar-la. Simulava una indiferència, com si la noia fos la darrera preocupació meva, i quan em semblà que es devia considerar menyspreada vaig girar-me del seu costat.
--Està sola?
--No!
--M'hauria estranyat. Les noies boniques com vostè tenen sempre admiradors al voltant. Llàstima que estigui tan seriosa, perquè estic segur que té un somriure tan encantador que l'ha d'amagar per no embruixar.
--No estic aquí per somriure a la gent, ni per ser admirada, i els afalacs em desagraden.
--Doncs deixi'm endevinar per què ha vingut.
--No pas per escoltar frases vulgars i sense sentit.
--Perdoni, però també sóc capaç de parlar de política internacional o de la granota del servei meteorològic. No té més que triar el tema, i si cal, per deixar-la contenta, provaré de fer el pallasso i tot.
Ni somrigué, ni es dignà respondre. Decebut, vaig decidir de fer una última temptativa.
--Li parlaré francament. L'he vista sola, i com jo també ho estic, he cregut que ens podíem posar d'acord per avorrir-nos junts. Mai no és tan enutjós. La veritat és que vostè m'ha desconcertat, i que no sé per quin costat agafar-la.
--No m'agafi per enlloc. Li podria costar car.
--No sabia ja què respondre. Tot era rebuig, i el to despectiu de les seves paraules no estava gaire allunyat de l'ofensa.
Vaig mirar la copa buida que tenia al davant. Les llums del sostre s'hi reproduïen i, totes petites, corrien per la superfície del vidre. Hauria desitjat acostar els meus ulls als de la noia per verificar si en el seu blau també havien caigut uns punts lluminosos que jo hauria pres per pàl.lides estrelles de colors variats. Ho hauria intentat si no hagués temut una reacció violenta, acompanyada potser d'una bufetada.
No havien passat encara cinc minuts, i la meva provisió de paciència s'havia acabat. El meu ofici de viatjant en gènere de punt exigia més tractes amb la gent femenina que amb la masculina, i sabia catalogar una dona desconeguda en pocs minuts. La que ara tenia al davant devia creure's de raça superior, i jo, com que ni tan sols no era una clienta, no tenia cap raó per sotmetre'm a les seves gràcies i als seus desdenys, malgrat que per una raó incomprensible de mascle menyspreat i un xic vanitós, em sabés més greu de perdre l'aposta amb el Paulet que de pagar-li el sopar.
Em vaig alçar, i em semblà que totes les persones de la sala dissimulaven rialles sardòniques.
--Passi-ho bé, senyoreta. I moltes gràcies per la seva companyia. Ha estat molt amable.
Com si no hagués remarcat el to irònic i venjatiu de les meves paraules, aixecà el cap i em mirà directament per la primera vegada. L'esguard dels ulls blaus i transparents semblà voler-me travessar per contrariar la meva decisió.
--Com ha dit que es diu?
Jo havia conegut moltes dones que es feien les desmenjades, i que canviaven d'actitud així que em girava d'esquena, però mai no havia ensopegat amb un capgirell tan aparent ni sobtat. Jo les acceptava tal com eren, modificava el meu comportament segons llur estat d'ànim, i atribuïa els canvis a unes preocupacions d'ordre material o sentimental. O bé a una certa morfologia que les obliga periòdicament a fer-se desagradables. En el cas present no creia que el mal humor de la noia i la seva massa sorprenent pregunta fossin deguts al cava, a una decepció amorosa, o a una molèstia qualsevol. La mossa havia aconseguit desorientar-me i, decidit a anar-me'n, vaig respondre, picat:
--Ja no se'n recorda? Em dic Robert, per servir a Déu i a vostè. És tot el que desitja saber?
No semblà adonar-se de la ironia.
--Per què no seu una estona, ja que està sol?
L'hauria tractat de tot! Vaig dubtar un moment abans de respondre, quasi involuntàriament.
--Si no ens hem de tractar com gos i gat... Encreuà dos dits davant dels llavis.
--Jurat! Jo em dic Roser, i sóc una de les secretàries del senyor Roig.
Vaig omplir les dues copes sense controlar la netedat de la meva. La noia em deixà fer, conciliadora.
--La hi accepto en prova de bona voluntat, perquè ja he begut massa.
Acostà la copa als llavis, però només en begué unes gotes.
--Vostè també treballa a l'empresa?
Sí. Jo també hi treballava. Viatjava per les ciutats i els pobles d'Espanya, m'esforçava de vendre els productes de la casa, i m'estranyava molt de no haver-la apercebut mai.
--En el despatx del senyor Roig els viatjants no hi entren més que en casos excepcionals. És d'aquest lloc que surten idees com la de la commemoració d'avui.
M'explicà que el senyor Roig feia bé les coses, i que per festejar el centenari de la casa Roig i Camaral havia convidat tots els empleats administratius i els representants amb llurs famílies en la sala de varietats a on estàvem, llogada per l'ocasió. Els obrers i obreres de les fàbriques ho celebrarien en les ciutats on estaven implantades.
La veu de la Roser havia esdevingut agradable i tranquil.litzant, i amb l'ajuda del cava s'havia transformat en una recitació amb fons musical que em provocà un moment de placidesa assossegador. Ara volia fer-la parlar només per escoltar-la. Probablement demà la noia no recordaria res del que m'estava dient, però jo tenia por d'una nova rebequeria.
--Pot dir-me, vostè que deu saber tantes coses de l'empresa, per què sols veiem, i encara ben poc, el senyor Roig? Sembla com si la persona del senyor Camaral no existís.
--I és la realitat. No hi ha cap senyor Camaral.
La Roser, amb els colzes damunt la taula, feia girar la copa davant dels ulls. La mirada es féu fixa, s'allunyà de nou, i jo vaig témer una nova tendència al mal humor.
--Eh, Roser. No se'n vagi!
Em mirà, i somrigué.
--Li explicaré una història en forma de conte. Ara fa un segle vivien dos amics, Pere Roig i Andreu Camaral, ambdós hereus de famílies molt riques, propietàries de cases i masos. Quan començà la revolució industrial varen veure-hi més lluny que la majoria de la gent, i es vengueren una bona part de les propietats per instal.lar fàbriques de teixits. Saberen portar els negocis i compraren accions d'altres societats fins a ésser-ne propietaris. Era en el temps de la nova Barcelona, i adquiriren cases noves en el Eixample quan aquest s'estava construint. Els bancs els deixaven els diners amb la garantia de les fàbriques, i amb l'import dels lloguers, bastant enlairats, aviat tornaven els emprèstits. Invertiren els capitals en noves accions, i fins arribaren a muntar fàbriques de forns de ciment. Quan varen morir, les fortunes havien augmentat considerablement. Ho sabia vostè tot això?
--Ho desconeixia. La veritat és que no m'he interessat mai per l'origen de l'empresa... Però aixòno explica el fet de què no existeixi cap Camaral.
--El Camaral que fundà la societat morí sense deixar hereus mascles. Només una noia, que casà amb un ric propietari català, Marcel Ridaura, i amb llur unió la fortuna augmentà encara. El marit no volgué mai que el nom de Camaral fos allunyat de la raó social, malgrat que desaparegués de la família. Actualment l'empresa hauria d'anomenar-se Roig i Ridaura S. A., però per quant de temps? L'últim Ridaura morí en un accident de la circulació, al mateix temps que la seva muller, i sols queden tres noies, la gran, que es diu Eulàlia, i dues bessones: la Mercè i la Joana.
La Roser begué un altre glop i deixà la copa damunt la taula. Romangué uns instants silenciosa, i continuà, a poc a poc, com si posés en ordre els seus records. O com si inventés una història.
--La meva família i la dels Ridaura, malgrat la diferència enorme de fortuna, estaven molt unides. La meva mare havia servit de minyona a casa d'ells, i se l'estimaven molt. L'Eulàlia i jo anàrem juntes a l'escola de les monges gràcies a l'ajuda dels seus pares, i tenim la mateixa edat. Veu aquest anell? Vostè potser ha cregut que la pedra era un cul de got. No s'ho pensi, és un diamant de veritat i feia part de la col.lecció de joies de la senyora Ridaura, Me'l donaren quan morí perquè en tingués un record.
Jo no havia de fer-ne res de l'amistat que unia les dues noies, però escoltava la Roser que, amb l'ajuda del cava, s'havia enardit revelant les confidències que en general es fan a un desconegut per a desfogar-se. Semblava com si volgués justificar la mediocritat de la seva família amb paraules impregnades de recança o d'un sentiment de gelosia.
--I per què no seria un diamant? vaig preguntar. La meva mare tenia un collar... No vaig poder continuar. La pujada del senyor Roig a l'escenari i els aplaudiments que seguiren em va interrompre. L'orquestra s'aturà, els llums del sostre s'apagaren, i un cercle de llum blanca es projectà damunt d'ell. Seguiren uns murmuris i uns estossecs esmorteïts que acabaren quan agafà el micròfon.
--Amics, començà. I dic amics perquè és la paraula més justa que puc emprar. Us parlo ara perquè els menys joves (no diré els més vells) en tenen prou de gatzara, i desitgen retirar-se. Seré breu. Sabeu que la nostra empresa és com una gran família, i que la direcció s'interessa a tots els problemes individuals. Sabeu també que les nostres decisions sempre tenen en compte el benestar del personal, malgrat que de vegades els projectes s'hagin de mantenir secrets... Una noia que la foscor m'impedí de detallar s'havia acostat a la nostra taula, i ara parlava a la Roser a l'orella. El senyor Roig continuava.
--... però si algú de vosaltres té dificultats, sobretot d'ordre material, ens farà plaer d'assabentar-nos-en, i farem el que podrem per resoldre-les. I ara, el jovent del qual jo faig part, que continuï a divertir-se.
La Roser em presentà la desconeguda com essent una amiga, sense anomenar-la, i aquesta li proposà de fer una passejada amb uns companys per acabar la nit.
--Si voleu venir amb nosaltres, com més serem més riurem. Si prefereixes tornar a casa teva, algú t'acompanyarà amb un cotxe.
--No tinc ganes de moure'm. Quan em cansi demanaré un taxi.
--Puc acompanyar-la jo, vaig proposar.
L'amiga li féu un petó a cada galta i afegí, somrient:
--Adéu, Roser. I divertiu-vos força.
La noia devia entreveure, com jo, la picardia amagada en les paraules de l'amiga, perquè m'advertí immediatament.
--Voldria posar les coses al seu lloc. Estaria molt equivocat si cregués que aquests instants de companyia poguessin fer néixer una amistat. Quan vostè en tingui prou se'n va, i no tornarem a veure'ns més... Potser un dia, professionalment, i per casualitat... --Dit d'altra manera, vostè vol que la tracti com si fos un company d'unes hores, el desconegut que no deixa cap record insistent.
La Roser s'il.lusionà per l'ampliació de la idea.
--Aixòmateix! Un company passatger, efímer. El qui m'ha de fer les mateixes confidències que confessaria a un amic, però sense demanar-me'n. Sense reticències, i amb els mateixos mots que utilitzaria si s'adrecés a un home, si cal grollers i tot. Serà divertit! Jo em situaré en el lloc del company i no m'ofuscaré per res del que pugui explicar-me.
--Queda enregistrat. Què vol saber?
--No ho sé... Podríem parlar de l'opinió masculina de l'amor. En tinc una vaga idea, però per saber si vaig errada em caldria algú que fos realment sincer.
--L'amor amb lletres minúscules o majúscules? L'amor espiritual o l'amor sensual?
--No van lligats? Potser alguna vegada ens hem pogut equivocar, i pres una atracció transitòria per un gran amor, però deu ésser una excepció.
--No ha fet mai l'amor només per realitzar un desig excitador i dominant? No ha volgut satisfer mai uns instints naturals que l'obligaven a acceptar o demanar un contacte masculí? Potser soc indiscret o inconvenient, però sols responc a les preguntes d'un company que desitja informar-se.
La Roser em mirà severament, però no canvià de conversa.
--Si ha estat indiscret ha sigut per culpa meva. He fet l'amor quan he cregut que estimava. Vostè, en canvi, deixa suposar que l'aproximació dels cossos i el contacte carnal és la definició purament masculina de l'amor.
O era inconscient i jugava amb el foc, o m'endinsava progressivament vers una incitació dissimulada. Se'm feia difícil de creure que sols desitjava conèixer les opinions masculines.
Vaig explicar-li que, encara que els desigs sexuals dels homes fossin en general més violents que els de les dones, cosa molt natural en la persona humana, hauria pogut donar-li certs noms de clientes de l'empresa que ja preparaven el llit així que rebien la carta anunciant el meu passatge. Eren unes botigueres de bona fama que no es feien remarcar per la gent, que se'n fotien de l'amor amb majúscula, i en les quals els delers i goigs sobrepassaven els meus. Unes dones, en general solteres i per vestir sants, que havien conservat una part dels seus encants i es desfogaven en mi, amant d'ocasió, amb l'assegurança d'una discreció total.
--I a vostè no li dol, tanta hipocresia?
Jo esdevenia cínic.
--En el moment de fer l'amor som veritablement sincers. I en el meu cas puc dir que, a més d'estimar molt, els sopars i els llits d'aquestes clientes són gratuïts.
Jo esperava una reacció d'indignació que no esclatà. O no m'escoltava, o prenia notes mentalment per omplir les pàgines d'un diari íntim, però no semblà que les meves explicacions l'haguessin molestat. Alçà la copa i la buidà d'un sol cop. Després em mirà fixament com si preparés una resposta, deixà la copa damunt la taula, i aconseguí de dir-me.
--Canviem de conversació, vol? Aquest tema està desviant cap a camins molt escabrosos que em són desagradables. Vostè està content de l'empresa?
--Ni joiós ni descontent. El lloc que ocupo no permet de demostrar les aptituds personals. Jo tinc les meves idees, com la de donar a un sol viatjant els dos articles diferents de què disposa l'empresa: els de gènere de punt i els teixits. No hi hauria gaire trasbalsament, i tothom hi guanyaria.
--Potser té raó, respongué amagant un badall. Jo li demanava quins eren els seus propis interessos.
--Per ara el meu treball no em permet d'estalviar gaire, i si un dia vull fundar una família hauré de deixar la feina de cul-de-jaumet i cercar un lloc fix. Els viatjants no podem tenir relacions seguides amb les noies, perquè així que s'assabenten del nostre ofici es fan fonedisses i no les tornem a veure.
Era obvi que la xicota s'esforçava per seguir intel.ligentment les meves explicacions. Em va fer llàstima.
--Deu desitjar d'anar a dormir, oi?
--Començo de tenir son.
Vaig mirar el rellotge. Eren les dues de la matinada i la festa feia hores que durava. 
--Aniré a buscar el cotxe i vostè m'esperarà a la porta. Està d'acord?
--I tant! Jo l'espero a la porta, contestà mecànicament.
S'aixecà i començà de caminar. Jo vaig cridar-la.
--Roser! Oblida la jaqueta!
Va fer dos passos més abans de girar-se.
--Tinc els reflexes esmorteïts, oi?
La vaig ajudar a posar-se-la i, compadit, la vaig agafar per les dues espatlles.
--Reflexes esmorteïts, parpelles mig closes, ulls molt brillants... Què deu passar, company?
No respongué, i quan ens instal.làrem en el cotxe tirà el cap endarrera i aclucà els ulls.
--A on vol que la deixi?
--A l'infern!
--I després?
Obrí els ulls i semblà reflexionar.
--Visc a Gràcia, en un dels carrerons del costat de la Travessera. No ha de fer més que seguir el passeig de Sant Joan fins a l'acabament.
En posar el cotxe en marxa algunes gotes caigueren damunt del parabrisa, començà de ploure a mesura que ens allunyàvem del mar, i en arribar a la Travessera ja queia un veritable xàfec. Vaig aturar el cotxe a la vorera dreta esperant unes indicacions de direcció que no es manifestaven.
--Plou massa per baixar aquí. Puc deixar-la a la porta de casa seva.
--No! Hem decidit de no tornar-nos a veure. Em trobo molt bé on estic, i si no el molesto esperaré que acabi de ploure.
Recolzà el cap contra la porta del cotxe i havia ja aclucat els ulls i començat una respiració regular quan vaig passar el braç darrera seu per atreure-la cap al meu costat. Es deixà fer i, repenjant el cap a la meva espatlla, murmurà, tutejant-me per la primera vegada.
--Pots dir-me per què hi ha tanta injustícia en el món?
--Pots dir-me per què et creus tan sola, i que ningú t'estima?
--Ben poca gent, i sempre per interès.
--Potser t'ho imagines. I si, per desconfiança perds les estimacions desinteressades?
Obrí uns ulls cansats, m'adreçà una trista mirada, i els tornà a tancar.
--Engrunes! Sols podria perdre engrunes d'amor.
Continuava de ploure. El meu braç dret li servia de respatller i, a poc a poc, la respiració esdevingué compassada. Amb la mà esquerra vaig acariciar-li delicadament la galta, el coll, i, passant-la entre la jaqueta i la brusa, vaig guardar sota el palmell la rodonesa del començament del braç. Malgrat el plaer que jo experimentava amanyagant-la, em semblà una traïdoria d'aprofitar de l'avinentesa per satisfer el meu desig d'acaronar un pit, i no vaig fer-ho. El meu comportament no havia estat exclusivament sensual, i em semblava quasi un obsequi que jo, caritatiu, li oferia, per demostrar-li la realitat d'una companyia que podia considerar com una protecció. O potser també, em cal de reconèixer-ho, per intentar de fer néixer en ella el mateix desig que creixia en mi malgrat els meus propòsits de sensatesa, i que no tenien res a veure amb el gran amor.
La Roser obrí els ulls sobtadament, tragué d'una revolada la meva mà de damunt la seva espatlla, i em donà una bufetada.
Sorprès i indignat, vaig baixar del cotxe per obrir-li la porta.
--Baixa, Roser! Ja hem arribat.
S'agafà al seient amb les dues mans, sense parlar.
--No tinc cap raó per suportar els teus capricis. Baixa!
--M'havia endormiscat, i m'has sorprès. Si hagués estat desperta no t'ho hauria permès. No em deixaràs sola sota la pluja!
--No em faràs mai creure que no te n'havies adonat. Potser no t'ho creuràs, però les carícies eren més per tranquil.litzar-te que per satisfer-me, malgrat que aixòno siguis capaç de comprendre-ho. No estàs lluny de casa teva i no et mullaràs gaire. Baixa!
Ella continuava amb les mans agafades al seient, determinada a no moure's. Després d'uns moments d'indecisió vaig tornar a pujar al cotxe. Estiguérem uns instants sense parlar, i fou ella qui trencà el silenci.
--Jo no volia obrir-te la porta del meu esperit, i entrant-hi sense permís ho has fet malbé tot. Ets com els altres, com tothom: només et bellugues per interès.
--Pots dir-me quin interès puc tenir-hi, si ni tan sols et conec?
--Material, moral, sexual, no ho sé... Quina importància té?
--Volia que sentissis el contacte de la meva mà. Que no et trobessis massa sola.
--M'agradaria poder-ho creure.
Devia suposar-ho, perquè repenjà de nou el cap contra la meva espatlla i es tornà a adormir amb els braços encreuats damunt del pit.
La respiració lenta i monòtona de la noia, el cant de la pluja damunt del cotxe, i probablement el treball insidiós del cava, contribuïren a imposar-me un ensopiment. Uns somnis eròtics en els quals participava la Roser em despertaren. Vaig encendre el llum del sostre i el rellotge de manilla m'indicà que eren les quatre. Em costà de treure el braç adolorit on reposava el cap de la noia, i, amb el vidre baixat vaig mullar un mocador passant-lo damunt la carrosseria del cotxe.
--Roser, ja no plou, i és hora de tornar a casa.
Li parlava com a una nena a la qui cal deixondir per anar a l'escola, i quan obrí els ulls vaig mullar-li el front, les galtes, i el coll. Em mirà, estranyada, i no protestà. Va anar realitzant a poc a poc, somrigué, s'estirà, i obrí la porta del cotxe. Abans de sortir-ne es girà i em féu un ràpid petó a la galta.
--Gràcies per tot, em digué. No ho oblidaré.
--Quan ens tornarem a veure? Em faria plaer.
--Esperaré que te'n vagis, i... fins a mai més.
Jo vaig tenir esma per ironitzar:
--De company com tu no en trobaré mai més cap, n'estic segur.
Irritat, vaig posar el cotxe en marxa. Volia descobrir la direcció que prenia la Roser, però per fer mitja volta em calgué endinsar-lo pel carrer de l'Escorial i passar dos carrerons més abans de retrobar, en el Torrent de les Flors, un sentit de circulació autoritzat.
Quan vaig arribar al lloc de la separació l'indret estava desert.
Tornant a casa, la descoberta tardana d'un semàfor amb llum vermella em féu adonar que, malgrat l'habitud de la beguda, l'abús del cava m'havia esmorteït els reflexes.
La primera constatació, abans de despertar-me completament, fou que estava a casa, dins del llit de la meva infantesa i adolescència. Ell havia tingut el meu cos damunt seu durant una colla d'anys i, si hagués pogut parlar hauria contat els meus dubtes jovenívols, els meus desigs sexuals més amagats, i les meves resolucions, sempre sinceres però mai acomplertes. El matalàs guardava la forma del meu cos, i la jeia no era la mateixa que la dels nombrosos hotels i hostals que m'acollien.
Quan obriria els ulls distingiria l'esquerda torta del sostre, i m'interrogaria, com cada vegada, sobre la profunditat de l'escletxa. Veuria l'empaperat imprimit amb les flors immenses que el temps havia anat descolorint, i que el meu pare i jo havíem decidit, sense gaire convicció, de reemplaçar. Al damunt del capçal percebria el Sant Crist amb el cap tan acotat que, clavat i tot a la creu, semblava que m'espiés. La mare havia exigit el lloc de la instal.lació, i jo no vaig gosar mai preguntar-li si la imatge estava allí per protegir-me o per vigilar-me.
Veuria també els dos únics quadres, prohibits de desplaçament per no mostrar la marca acolorida que haurien deixat a la paret.
Realitzava que estava a casa dels meus pares, en el piset del carrer del Poble Sec on havien anat a raure quan es casaren. L'havien triat perquè, entre altres raons, la façana estava de cara a la ciutat, malgrat que les cases del davant impedissin de veure-la. Havien viscut dins d'aquell pis la meitat d'una vida, i segurament sortiria d'ell la comitiva que els acompanyaria al cementiri. L'apartament era petit: un menjador, dues habitacions, cuina, un saló que convertíem en dormitori en cas de necessitat, i un wàter en el que el pare havia instal.lat una dutxa. Més que el pis, el que semblava esquifit eren les cambres, a on ens fèiem feia nosa els uns als altres.
Quan anaren a viure-hi el pare treballava en una botiga de teixits i, en suprimir personal, el patró li procurà una feina de viatjant. Més tard l'empresa Roig i Camaral li oferí un càrrec, i ell l'acceptà. Va ésser ben a contracor de la mare que, creguda que la primera col.locació era provisional, hagué de resignar-se a continuar de tenir-me com única companyia fins a la fi de cada mes, quan l'empresa passava els comptes mensuals amb els viatjants.
El meu avi, de sincers ideals anarquistes, s'havia refugiat a França en acabar la guerra a Catalunya, i tornà acompanyat d'una esposa francesa i del fillet que un dia havia d'ésser el meu pare. La mare treballà uns anys en una fàbrica de camises, i jo vaig consolidar el meu pobre francès amb el contacte de l'àvia.
No puc garantir que la presència constant d'una de les dones, o les absències prolongades del pare expliquin la meva tendència a cercar les companyies femenines, però puc assegurar que els contactes que he desitjat de tenir amb elles des que em cresqué el pèl a la barba no tenen cap relació amb els d'un xicot amb la seva mare o la seva àvia.
Més tard, acabats el batxillerat i uns breus estudis comercials, la casa Roig i Camaral acceptà la candidatura que el meu pare havia proposat.
La mare, en saber la notícia, posà el crit al cel. Jo era la nineta dels seus ulls, el consol de la seva soledat i, si hagués gosat, hauria afegit que jo era també propietat seva. No s'havia avesat mai a la meva creixença i em veia fràgil i necessitós de la protecció que l'experiència no m'havia encara ofert. Cercà totes les raons possibles i imaginàries per oposar-se al propòsit, però fou inútilment, i li calgué d'acceptar la decisió del meu pare. Jo he sospitat sempre que una de les raons que ell tenia era la de sostreure'm a la influència de la mare i al seu matern egoisme. I en el que em concernia, l'emancipació que em procurava el projecte m'omplia d'un goig dissimulat.
--Veuràs com un dia, li deia la mare, una donota d'aquestes que en prou feines podem endevinar el que diuen l'enxamparà en un poble de mala mort i trobarà la manera de fer-se posar grossa. I aleshores no tornaràs a veure el teu fill, i t'ho hauràs buscat, però seré jo qui en patirà.
Fugia a la cuina emmurriada. El pare la seguia assegurant-li que jo podia guanyar molts diners, i que aleshores ells m'ajudarien, amb el petit capital de què disposaven, a obrir una botiga no gaire lluny de casa.
--També ho deies per a tu, que era provisional, i encara dura.
Ell l'abraçava, ella feia semblant d'acceptar l'amanyac a contracor, i el pare em feia l'ullet per damunt la seva espatlla.
No m'havia agradat mai de fer el mandrós quedant-me al llit una estona, però aquell dia, el següent de la commemoració, em costà de llevar-me, i en posar els peus a terra unes punxades al cap em feren tancar els ulls.
Les remors que sentia venien del carrer i em feien suposar que estava sol en el pis. Damunt la taula del menjador vaig trobar un bol buit, el sucrer, i un termos amb el cafè encara calent, però abans de servir-me vaig beure un glop de conyac, producte que els matins d'indolència em reeixia bastant bé.
El mirall del bufet em mostrà una cara botida amb ulleres sota els ulls, barba sense afaitar, i cabells esborrifats.
--No s'hi hauria repenjat avui a la meva espatlla!
Aquella mossa m'havia sortit de l'esperit, i durant un curt instant em vaig preguntar si era el producte d'un somni. Aleshores vaig intentar d'imaginar-la, però sols assolia veure dos ulls transparents dins d'un oval clar voltat de cabells castanys. El nas i la boca havien desaparegut, i no vaig poder-los retrobar.
Havia començat a afaitar-me quan s'obrí la porta del pis.
--Estàs despert, Robert?
Vaig treure el cap amb la cara ensabonada.
--Si, mare. Estic preparant-me.
Així que vaig arribar al menjador va aturar-se de parar la taula i començà unes queixes prudents.
--A quina hora has tornat, ocell de nit?
--No ho sé ben bé, vaig respondre convençut de què coneixia el minut exacte. Potser eren les dues... --Eren dos quarts de cinc. Hauràs de fer arreglar el rellotge.
--Vols dir? Jo hauria jurat...
--No juris res! I no cal que em diguis amb qui estaves. No pot ser gaire honesta per córrer els carrers sola a aquestes hores.
--Maria!, la renyà el pare. El Robert és major d'edat.
--És més capsigrany que quan no ho era.
El telèfon trucà mentre esmorzàvem. Era el Paulet.
--Et dec un àpat, Robert. No m'estranya que facis bons negocis.
Vaig donar-li cita al començament del passeig de Gràcia, advertint-lo que el dinar no li costaria gaire car perquè jo no estava gens en bona forma.
--Has mastegat massa carn, aquesta nit? preguntà amb ironia.
El cotxe es quedà davant de casa, i el metro em portà fins a la plaça de Catalunya. El soroll de les rodes m'anava repetint: "Si és boja que la tanquin... Si és boja que la tanquin..."
Com tenia el costum quan donava una cita, el Paulet encara no havia arribat. Jo veia els balcons de les oficines de l'empresa i vaig pensar que la pobra Roser devia en aquell moment treballar darrera els vidres fent esforços per no adormir-se. Una idea sobtada em féu entrar a una botiga de flors per preguntar el preu de dotze roses, amb l'encàrrec de portar-les al despatx del senyor Roig, però, degut al preu, sols en vaig encarregar sis. En la targeta blanca, al costat d'un dibuix florit, vaig escriure-hi unes frases que jo mateix reconeixia beneites, i que vaig completar amb el meu nom: "Per a un Roser al qual hauria desitjat afegir flors i treure espines".
El Paulet i jo passejàrem per la Rambla conversant del nostre treball i de la marxa de l'empresa, i explicant-nos mútuament les anècdotes més gustoses concernint els clients, i les més gosades, imaginades o veritables, relacionades amb les clientes.
No vaig voler donar-li detalls sobre la noia que m'acompanyava en sortir del saló, malgrat que fos el motiu de la juguesca. Només vaig dir-li que l'havia conduït a casa seva, a Gràcia, i que després havia fet un tomb pel Paral.lel. Segurament va quedar-se amb el dubte, però si li hagués dit la veritat sencera, o no l'hauria cregut, o no m'hauria comprès. A més, la personalitat de la Roser, malgrat les incoherències, m'inspirava un respecte misteriós, i preferia no parlar-ne. 
NOVEMBRE 
El mes de l'any que sempre m'ha desplagut ha estat el novembre. No sé qui devia escollir-lo per dedicar els seus primers dies al record dels morts. Em sembla bé que se n'hagi triat un per a no deixar-los desaparèixer completament, però aquesta celebració coincideix amb l'anunci del pròxim i desagradable hivern, amb els dies grisos de curta durada, l'anestèsia vegetal i sovint animal, i, sobretot, la nostàlgia que s'empara de mi si no faig un esforç per contrariar-la.
Aquell novembre fou monòton, com tots. Els meus clients ja havien rebut les novetats i assortiments en previsió de la campanya de frescor, i sols comandaven els articles absents de l'estoc. Les entrevistes no duraven gaire, i els carnets no s'omplien convenientment.
A mig mes ja havia recorregut tot l'alt Aragó, i em calgué modificar els meus projectes i endinsar-me en les terres de Navarra, regió prevista per més tard, quan l'hivern no seria encara massa rigorós.
Jo preferia viatjar pel centre i el nord d'Espanya quan la temperatura era agradable, i guardava pels mesos freds les províncies més assolellades. Sovint els canvis meteorològics imprevistos no coincidien amb les meves disposicions, però sabent que a l'empresa sols l'interessaven els carnets de comanda ben plens, jo triava les regions per visitar segons el meu desig o les conveniències personals El meu pare passava la porta de les botigues amb una maleta plena d'enormes llibres curulls de retalls de teixits de tota mena. Prenia el tren i recorria únicament les ciutats d'una certa importància. Jo més aviat li envejava aquest privilegi, car el meu cotxe sempre anava atapeït de maletes que havia de treure cada nit, plenes de mostres de samarretes, mitjons, calçotets, i tota mena de gènere de punt, sense oblidar els articles de merceria. I em calia d'aturar-me per a tot arreu, car en tots els pobles existien botiguetes més o menys especialitzades.
Aquell mes vaig perdre molt de temps. Dues vegades havia recorregut un grapat de quilòmetres inútilment: una botiguera d'edat avançada, graciosa com un pal de telèfon, havia demanat de visitar-la, i no m'encarregà res perquè en el meu mostrari no hi trobà els botons del mateix color i grandària que el que m'ensenyà, i una altra m'assegurà que, cansada d'esperar la meva visita, la comanda que tenia preparada l'havia donada a un representant molt simpàtic que començava la professió.
Jo estava segur que les meves vendes eren insuficients, i vaig trobar-ne la confirmació a la fi del mes, durant la reunió mensual dels viatjants. El senyor Viloví, cap del personal, em féu saber, davant de tots els representants, que l'import de les meves operacions havia estat molt fluix, amb la nota més baixa.
--L'empresa, afegí, no ha d'intervenir en la vida privada dels viatjants, però tampoc pot consentir que l'hi porti prejudici.
Em dirigí un somriure cínic i prosseguí.
--No es tracta pas d'un cansament extra-professional, senyor Ripoll? 
No vaig respondre. Sols hauria servit per ajudar-lo a continuar els sarcasmes, però en sortir de les oficines del passeig de Gràcia la meva irritació era tan aparent que el Paulet intentà de calmar-me.
--No t'ho prenguis així, home, no hi guanyaràs res! El mes que ve hi poses el coll, i el conjunt de l'any serà més important.
--No he tingut sort, ja ho sé. El que de veritat m'amoïna són les al.lusions a la meva vida privada davant de tothom. Si almenys m'ho hagués retret en el seu despatx... No en tenia el dret... Com deuen riure els altres.
--Què vols fer-hi! Tens tan bona reputació... La plaça de Catalunya, plena del sol tardorenc, també semblava riure-se'n. Damunt l'esplanada, ignorant les meves cabòries, uns infants s'empaitaven, i alguns adults s'entretenien incitant els coloms a prendre les veces ofertes damunt les mans. Un home negre ho intentava, però semblaven malfiar-se del color de la seva pell.
--Què vols fer-hi en un país on fins els coloms són racistes?
El Paulet em donà un cop amical a l'espatlla.
--Anem a fer el vermut. Et farà bé.
En un bar de la Rambla el Paulet encarregà dos aperitius amb tapes. Jo, amb l'esperit absent, no les tastava.
--Encara et dura? preguntà, simulant la indignació. T'ho ha dit per incitar-te a l'acció, i res més.
Jo no volia reconèixer que una bona part de la irritació era contra jo mateix, com l'infant que parla d'injustícies perquè li reca de no haver-se esforçat en els estudis.
Intentava de culpabilitzar únicament al senyor Viloví donant-me la raó malgrat els meus dubtes, quan una veu femenina, tutejant-me, em tragué de les cabòries -hola, Robert! Estic contenta de trobar-te.
La noia estava dempeus davant nostre. Els cabells foscos, lligats darrera el bescoll, deixaven veure dues orelles perfectes. Portava un jersei de color crema que li amagava el coll, una faldilla marró que quasi li arribava als peus, i un collar que feia joc amb unes arracades daurades. És tot el que vaig copsar en el primer cop d'ull.
Ens alçàrem tots dos, i la noia em féu un petó a cada galta. Em creia recordar la seva cara sense poder precisar.
--Seu amb nosaltres, vaig proposar-li quan ja ho estava fent. Què vols beure?
--Com vosaltres. Em fa estrany de trobar-te aquí.
Jo furgava tots els racons de la meva memòria per recordar com i quan l'havia conegut. Devia fer anys, perquè la seva fesomia no em deia res. El Paulet, en canvi, feia el gallet.
--Robert, d'on has tret aquesta preciositat?
La noia somrigué, i els ulls, esdevinguent tot petits, donaren a la seva cara un atractiu particular. Fou ella qui respongué.
--Ens presentà una amiga nostra, la Roser, a la festa del centenari. També hi era, vostè?
--Sí. I soc imperdonable de no haver-la remarcat. Podries presentar-nos, Robert!
Com fer-ho? Malgrat que recordava l'escena, havia oblidat el seu nom, i fou ella encara qui contornà l'obstacle.
-li seria molt difícil. La Roser només li digué que jo era una amiga seva.
El Paulet procurava atreure l'atenció de la noia fent-se l'interessant, i actuava com si jo no hi fos.
--Em caldrà presentar-me jo mateix. Em dic Pau Serra, i des que una secretària de l'empresa començà d'anomenar-me Paulet, tots els amics em criden amb aquest nom.
--Jo em dic Mercè.
-mercè només?
--No en té prou amb el nom?
--Si vol conservar l'anònim l'anomenaré Mercè Bonica. Li escau?
La noia girà el cap del meu costat, clavà la mirada en els meus ulls, i declarà.
--Em dic Mercè Ridaura.
Jo vaig fer un esforç per dissimular la sorpresa, però el Paulet va botar de la cadira.
--Perdoni'm si no he estat prou correcte. Jo no sabia... --No se'n preocupi i segui. El Robert no se n'ha pas estranyat.
Ho digué com si fos la cosa més natural del món, que una de les propietàries de la gran empresa Roig i Camaral, posseïdora, amb les seves germanes, d'una fortuna difícil d'avaluar, em reconegués en un cafè i vingués a saludar-me amb un petó a cada galta. A mi, el miserable viatjant a qui hauria pogut acomiadar amb una senzilla paraula, i que acabava de rebre una reprimenda que l'havia enfurit, a causa d'una suposada negligència en el treball. Havia caigut bé, la mossa!
--El Robert amaga el que li convé, afegí el Paulet, gelós i venjatiu. Està malhumorat perquè el senyor Viloví l'ha amonestat davant de tothom.
La Mercè posà la mà damunt del meu braç, somrigué, i em mirà fit a fit ignorant la presència del Paulet.
--No és greu, Robert. Demà ja no hi pensaràs.
Jo vaig respondre que les ofenses sempre m'havien costat de pair, sobretot si eren públiques.
El Paulet tossí per cridar l'atenció. Sense poder amagar el ressentiment, buidà el seu got i s'alçà de la cadira.
-tinc una cita i estic fent tard. Ens veurem per Nadal, Robert, i aleshores potser m'aclariràs molts enigmes.
S'acomiadava de la Roser cerimoniosament, però acceptà l'encaixada oferta. Jo vaig tenir dret a un vague signe d'adéu.
--Pobre Paulet, vaig exclamar. Només cal de posar-lo davant una senyoreta Ridaura perquè s'agenolli. 
-ho confons, Robert. No em té més que un respecte desmesurat. Estàs disgustat perquè han intentat d'espavilar-te. Fés com jo, que no em deixo guanyar mai pel pessimisme. Jo demano a les meves mans que es belluguin i que amanyaguin, i m'obeeixen; a les meves cames que caminin, que saltin, que ballin, i em creuen. I com que tot aixòm'alegra, exigeixo als meus llavis que somriguin, i la gent diu que fins encomanen el somriure als meus ulls. Demano al meu esperit de no tenir pensaments tristos o de foragitar-los, i, malgrat que no sempre m'escolta, sovint es tranquil.litza. I estic contenta de què sigui el meu cos el qui em fa cas, més que tots els servidors que pugui mai tenir.
El discurs havia escombrat una bona part de la meva ràbia, i la que quedava s'anava transformant en un desig sòrdid de fer-li sentir les desigualtats socials que hi havia entre nosaltres.
Vaig picar de mans sense fer soroll, per burlar-me'n.
--Està molt ben expressat. Es podria destinar als poetes o als que tenen més del que necessiten.
--No siguis cínic, que no t'escau. És bo per a mi, i hauria d'ésser-ho per a tu si ets sa de cos i d'esperit.
Esperant una resposta començà a passar el dit per la vora circular de la copa. Jo no parlava, i ella pareixia interessada pel moviment giratori.
--Veus? em digué. Hi ha gent que sap fer cantar els gots, però sembla que han de ser de cristall. Jo no en sé.
Ho deia mirant el seu vas i sense aixecar els ulls. Esperà en va que jo parlés, i es decidí a murmurar.
-la Roser m'ha parlat de tu, i m'agradaria conèixer una mica la teva vida, si no soc massa indiscreta.
--És tan monòtona que no pot interessar a ningú. Visc a casa dels meus pares, i puc dir que no dormo mai tres nits seguides en el mateix llit. Ja deus saber quina és la vida dels viatjants de comerç.
--I els teus pares?
-la meva mare és com totes les mares que tenen fills únics: viu més per a mi que per al seu marit, i sempre amb l'angúnia d'un possible accident. El meu pare ha aconseguit fer funcionar la seva vida com un rellotge suís. No té més ambició que la de fer viure la família, d'anar a un espectacle o a un restaurant a la fi de mes, i d'afegir alguns diners a la caixa d'estalvis. No imagina la misèria que moltes persones amaguen per culpa d'un amor propi que els obliga a dissimular-la, i no fa cas de l'opulència que altres ostenten per un orgull d'afortunat.
--No creguis que la riquesa engendra la benaurança, ni que els rics son tots feliços. Molts viuen amb una angoixa quasi insuportable, i son miserables moralment.
--I els pobres ho son, a més, materialment. No crec que existeixin gaires opulents que mereixen la fortuna que posseeixen. Quin mèrit tenen d'haver nascut d'aquesta nissaga? El meu pare no imagina que els necessitosos puguin prendre'l per ric, i estic segur que molts rics creuen que ell és un pobre home.
--Jo penso que l'ambició del teu pare és molt humana.
-humana? És l'ambició del gos que contenta l'amo per obtenir un rosegó de pa.
--I tu, doncs, no en tens d'ambicions?
--Ben curtes. No van més enllà de la independència que procura una botiga de teixits. No sé perquè te'n parlo, dels meus projectes, de tan esquifits que son.
-la Roser m'ha parlat de tu com d'un noi intel.ligent i desinteressat. No m'ha dit que eres una mica revolucionari.
--No ho sóc, però em costa de suportar les injustícies.
--No seràs tu qui les suprimirà.
Tornà a posar la mà damunt del meu braç.
--No et molesta tan de fum i de soroll?
Sortírem del cafè. Un aire fresc de tramuntana em deixà suposar que nevava al Pirineu, i instal.là el meu pensament en el racó professional del cervell per indicar-me que el mes següent podia ser més productiu que l'anterior, i compensaria la pèrdua si començava a fer fred i jo tenia cura del meu recorregut.
La Mercè em tornà a la realitat. S'havia penjat al meu braç de tal manera que jo hi sentia la mollesa del seu pit.
--No fa calor, em digué, com per justificar el contacte. Anem a dinar junts, si et sembla, i continuarem la conversa.
Entràrem en un gran magatzem i em demanà l'opinió per triar una jaqueta. Jo, està clar, vaig aconsellar-li la que em semblà que li agradava més. Després pujàrem al restaurant i, mentre menjàvem, em tornà el record de la Roser.
--Aquella nit el cava no li convingué a la teva amiga. La va capgirar i entristir, i no podia fer-se una opinió clara de mi, ni recordar-me gaire.
--Potser vas ser tu qui la capgirà.
Jo, tenint davant meu una noia bonica i agradable, considerava que les preferències masculines de la Roser no em concernien.
-t'equivoques. Em digué que no volia tornar-me a veure.
-tu ho creus així perquè t'ho mires amb el teu cervell masculí. No sembla que coneguis gaire els cors femenins.
--Que vagi al dimoni, la Roser! Parlem de tu, de la manera de viure dels fills de pares rics.
--Vols dir els meus pares?
--Perdona'm. Em dol d'haver-t'ho dit. No recordava que ja no en tens.
--No té importància.
L'evocació va originar un silenci, i després m'explicà.
--Els meus pares moriren en un accident de carretera, ara fa tres anys. Un dia, després de dinar, el pare volgué anar a la torre per passar-hi el cap de setmana amb la mare i l'Eulàlia, i ens deixaren a casa a la Joana i a mi, a càrrec de les dues criades. Teníem aleshores divuit anys, vàrem anar al teatre, i en tornar ens informaren de la mort dels pares. Ningú no sap exactament com va ocórrer, però el cotxe sortí de la carretera, topà contra un arbre, i caigué al fons d'un barranc. Quan la gent acudí el pare ja estava mort amb el pit enfonsat, i la pobra mare, expulsada del cotxe, tenia el crani obert. Per sort encara, entre les persones que s'aturaren per portar socors hi havia un metge, professor en un hospital, que féu la respiració artificial a l'Eulàlia, a qui el cop contra el roure havia llançat a la carretera. L'hospitalitzà en la seva clínica i la vigilà personalment durant els quinze dies que estigué sense coneixement.
Jo vaig posar la mà damunt la seva, estrenyent-la lleugerament. No semblà adonar-se'n, i continuà.
--D'aleshores l'Eulàlia sovint crida quan dorm, i a vegades diríem que està absent, sense adonar-se de què no està sola. Ens diu que endevina la hipocresia de les persones sense necessitat d'escoltar-les, i repeteix que desitja l'amor de tothom, i no els amanyacs de circumstància més o menys sincers. Aquest mes l'ha passat millor, més alegre, i sense malsons. Ens ha dit més d'una vegada: "Vaig estar errada d'exigir-li de no tornar-nos a veure mai més".
--Què? vaig exclamar amb por de comprendre.
--Si, Robert. L'Eulàlia et digué que s'anomenava Roser.
Em semblà que el món em queia al damunt. Vaig rememorar certs detalls de la famosa nit del centenari, dient-me que si en aquell moment jo hagués estat al corrent de l'accident i de les seves conseqüències, hauria estat més comprensiu, sense prendre per caprici el que era desgavell.
--I jo, que havia enviat roses a una secretària anomenada Roser! Com devien riure, les noies.
--No. Jo vaig veure les flors en el despatx del senyor Roig. Ningú no sabia per a qui eren, i vaig guardar la targeta que les acompanyava per donar-la a l'Eulàlia.. "Veus com jo no m'enganyava? Creu que sóc una secretària i no corre darrera d'una fortuna, com els altres" em digué. El que passà aquella nit, Robert, ho sé tan bé com tu, o més ben dit, com ella, perquè certes estones les passà dormint, i d'aixòn'hem rigut totes tres.
--Burlant-vos de mi!
--Ens en guardarem prou! Aixòl'ha distreta una mica de la tristesa, i d'ençà de l'accident, tu ets l'únic que l'ha feta somriure.
Vaig deduir que la trobada amb la Mercè no havia estat casual.
--Sospito que estaves esperant-nos a la porta de l'empresa, i que ens has seguit amb la intenció de parlar-me'n. Quin idiota estic fet de creure a l'atzar! I tota aquesta comèdia, a on condueix?
--A que jo pugui dir a l'Eulàlia que desitjaries reveure-la.
--I què en fas dels meus sentiments? Tinc de dissimular-los per fer-li creure que m'atreu? És difícil de simular una atracció inexistent.
--Et costaria molt?
--Em costaria de rebre desaires immerescuts com els que ella sap tan bé donar.. No els he suportat mai, i no començaré ara, ni per una Ridaura afortunada. Si jo hagués sabut qui era ni m'hi hauria acostat.
--I en canvi, quina victòria estàs assolint! Una d'aquestes Ridaura que sembles odiar s'inclina davant teu per demanar-te un favor. Pots estar-ne arrogant i explicar-ho al Paulet. És un rebuig d'orgull, el teu. No ajudes a qui ho necessita si abans no l'has triat i acceptat. Hi ha gent que no mereix la teva compassió, sobretot si són persones riques. M'hauria pogut estalviar d'empassar-me el meu, d'orgull.
Havia alçat la veu, i em mirava fit a fit. El silenci s'allargava massa, i vaig ser jo qui el trencà.
--Tant l'estimes per acceptar de representar aquesta comèdia?
--Són preguntes que no mereixen resposta. Si reflexiones una mica admetràs que m'estàs ofenent.
A poc a poc en els seus llavis aparegué l'arma persuasiva d'un somriure femení que, transmetent-se als seus ulls, em féu realitzar que tenia al davant un exemplar agradable de feminitat amb cara afavorida i sensual. La constatació féu néixer en el meu esperit un anhel espontani i voluptuós que foragità els prejudicis.
--Sigues comprensiu. Només et caldria venir de tant en tant. Ja sé que et costa, i t'ho agrairia.
Vaig simular la indecisió, però el desig de tornar a veure la Mercè ja s'havia imposat.
--Fes-li saber que m'acontentaria de reveure-la.