JOSEP M. SOLÀ-SOLÉ
Rebecca o la vertadera història d'una rebel·lia
Novel·la (Fragment)
(c) J. M. Solà-Solé, Juliol de 1996
-I-
Eren les dotze del migdia d'un dia de començament d'agost. El sol queia implacable sobre l'asfalt d'una carretera que serpentejava com un riu sec. A penes hi transitava ningú. Sols de tant en tant un cotxe o un camió trencaven l'espès silenci d'aquella hora xardorosa. Els pocs arbres que hi havia a una i altra banda de la carretera s'erigien amb submissió i amb una gran dosi de fatalisme. Polsosos i esquifits de fulles, produïen l'efecte d'uns braços esprimatxats que imploraven al cel el benefici, negat durant massa temps, d'unes miserables gotes d'aigua. 
Un gran autobús de color blau, monstre de dos pisos, anava fent camí pesadament i gairebé en solitari per aquella carretera. De sobte, amb l'esbufec de l'asmàtic, es va aturar davant d'un restaurant de carretera. Era un restaurant de parada gairebé obligada en el camí de Granada a Sevilla. I això només perquè des d'una de les seves terrasses es podia contemplar un poblet andalús arraulit entorn de la catedral, en un complicat conjunt arquitectònic de superfícies terroses i teules farcides de molsa, pàtina que sols el temps sap atorgar.
El guia de l'autobús, un home baixó, ja entrat en anys, amb una prominent calvície, ulleres de sol gruixudes i amb uns pantalons curts que a penes podien contenir una panxa força prominent, a través de l'altaveu va donar les instruccions pertinents als ocupants del vehicle:
-Ens pararem aquí una hora per al lunch. Aquest restaurant té un excel·lent self-service i, per aquells que ho desitgin, un bon servei a la carta. Tanmateix, els que no vulguin menjar, podran seure a la barra, prendre una beguda i apaivagar la set. Des de la terrassa del restaurant es pot contemplar, a més, un poble andalús prou típic. I en anglès, perquè tothom se n'assabentés, va afegir encara amb un to de veu força contundent:
-Ladies and gentlement, we will stop here for one hour. Please, no more no less!
Es van obrir les feixugues portes de l'autobús, i tot seguit va aparèixer un cert número de persones d'aspecte i d'edat heterogènies, però entre les quals predominaven noies joves, esveltes i amb aquell aspecte sanot i esportiu característic de les nord-americanes. Es tractava d'un grup bastant nombrós d'estudiants americans que havien fet un curset d'estiu a València i que ara, acabada la part pròpiament acadèmica, participava en un viatge de final de curs per Andalusia i Castella.
Tant en el curs d'estiu com en aquest viatge, les noies eren més nombroses que els nois, els quals en veure's en franca minoria i sentir-se prou desitjats, adoptaven una curiosa actitud de parsimònia i alhora de perdonavides. Hi havia, amb tot, una plèiade d'una quinzena de persones de certa edat i amb un aspecte més aviat acadèmic. Aquest grup, atès que seia al al pis inferior del vehicle, va ser el primer a baixar de l'autobús. Els joves, per la seva part sortiren després, fent gala d'un aire enfastijat i tot refregant-se els ulls, mostra evident, en primer lloc, que anaven en el pis superior del vehicle i, en segon, que havien aprofitat el curt trajecte transcorregut des de Granada per fer una becaina i recuperar les energies malmeses la nit anterior.
En baixar de l'autobús els passatgers s'agruparen tot seguit d'acord amb l'edat: joves amb joves i vells amb vells. Dins d'aquest esquema tan natural, només hi desentonaven un home granat i una noia joveneta que tot discutint entraren plegats al restaurant, on se situaren en una taula raconera i allunyada de la resta. L'home, que frisava ja la cinquantena, era alt i prou nerviós. Tenia un nas aquilí i duia una barba força espessa i ben retallada. Per aquesta raó, els del grup s'hi referien com el hombre de la barba, el tío de la barba, o, simplement, el de la barba, per bé que el seu nom era David de Sola. La noia, moreneta i prou moguda, es feia mirar i gaudia, per la simpatia que destil·lava, d'una certa popularitat dins del grup. Però sempre, en arribar als llocs de parada, desatenia els companys i companyes joves com ella per tal de dedicar-se gairebé exclusivament a l'home de la barba, el qual, d'altra banda, semblava exigir-li tota la seva atenció.
En realitat, es tractava d'un pare i una filla que havien participat en el curs d'estiu de la Universitat de València. Al pare, professor d'espanyol d'un modest college de noies de Virgínia, gairebé sols li interessava un determinat aspecte de la llengua i cultura espanyoles. A la Rebecca, la seva filla, en canvi, era evident que li plaïa més barrejar-se amb els nois i noies de la seva edat, i tot practicant el seu espanyol, que per cert ja era força acceptable, passar-s'ho bé.
Encara que d'una manera menys conspícua, en baixar de l'autobús també s'aplegaren una mare i un fill. La mare era una dona tota senzillota, baixona, de complexió obscura, cabells prou negres i ulls foscos. Aparentava tenir més edat de la que, en realitat, tenia. El fill, agraciat amb uns cabells arrissats i uns ulls grossos envellutats i de suggestives pupil·les de color verd, era més aviat alt i d'aspecte esportiu. Vestia amb una estudiada simplicitat i tenia un aire de tant se me'n dóna que el feia ser el preferit de les noies del grup, incloent-hi la filla del tío de la barba, que tan lligada estava al seu pare.
La reunió, però, entre el fill i la mare fou breu, car després d'intercanviar uns mots i de percebre ell, ben dissimuladament, uns diners, cadascú se n'anà per la seva banda, buscant persones més afins a la seva edat.
Uns per una banda i els altres per l'altra, el cas és que al cap d'una hora tothom, amb una envejable disciplina, estava llest per reemprendre el viatge. Abans, però, de pujar a l'autobús, el tío de la barba va acostar-se al guia del grup i, sense preàmbuls, li engegà:
-Molt bé. Aquest és un lloc molt indicat per a fer-hi una breu parada, fer pa i tro, com diuen vostès, i àdhuc, tot admirant el paisatge, estirar un xic les cames.
-Sí, cada any fem la mateixa parada en aquest indret i crec sincerament que val molt la pena -va retòrcer el guia.
-Ja es pot veure -va afegir el tío de la barba- que el recorregut que anem fent ha estat planejat amb experiència. Em plau. Però, si em permet, voldria aprofitar aquesta avinentesa per tal de fer-li una petita observació, que no és cap crítica... Crec sincerament que posa massa èmfasi en els monuments religiosos i, en canvi, molt poc o gens en el texit cultural i social de la vida passada. No creu, vostè, que el grup s'està cansant ja de veure tantes esglésies i catedrals? No fóra millor donar als estudiants més detalls de la vida quotidiana així com de la complexa història social i religiosa d'Espanya?
-Vostè creu? -replicà el guia, un xic sorprès.
-Sí; a la gent jove d'avui l'art religiós, i sobretot l'art religiós d'esglésies i catedrals, li interessa ben poc. Solen dir, amb la ingenuïtat o, si vostè vol, ignorància que els caracteritza: "vista una, vistes totes." És per això que ja haurà pogut observar que quan visitem una catedral, per important que sigui, ens quedem gairebé sols. Així, doncs, per què no se'ns parla un xic més dels àrabs i dels jueus que també visqueren a Espanya i que tanta influència hi exerciren? Haurà pogut adonar-se que la visita d'ahir a l'Alhambra va constituir tot un èxit, mentre que la que vam fer a la tarda a la Catedral a penes si va merèixer comentaris.
-Bé -va fer el professor, encara no del tot recuperat d'aquella observació tan directa i brutal-, no sempre tenim Alhambres per admirar!
-II-
En pujar de nou a l'autobús, el guia, en realitat el professor McProud, catedràtic d'antropologia d'una universitat americana, que cada any dirigia el curs d'estiu de València i que, fins i tot, acompanyat moltes vegades de la seva dona, la Roser, anava amb els estudiants en el viatge de cloenda, va donar ordres al xofer de prosseguir camí de Sevilla. Va agafar el micròfon i, coneixent ja la psicologia de certs viatgers americans, que únicament pensen en termes de temps, va anunciar que sols faltaven un parell d'hores per tal d'arribar a la capital andalusa.
Va recomanar, doncs, que es posessin còmodes, que admiressin el paisatge o que aprofitessin novament el temps per fer encara una altra becaina. Després, dirigint-se a la Roser, la seva dona, va comentar amb veu baixa les objeccions que el senyor de Sola, li havia fet. 
La Roser va limitar-se a dir:
-Bé, no en facis cas. Cadascú té les seves dèries. No es pot complaure tothom i això tu, que ja has fet aquest viatge més de deu vegades, podries saber-ho prou bé. Ja he notat jo que al senyor de Sola li agrada un tipus molt concret de coses. No és el cas de la seva filla, que, malgrat el control del seu pare, que no la deixa sola, frueix de tot i amb tot.
-és veritat -replicà el professor McProud-. Però em molesta un xic la insistència d'aquest senyor perquè deixem de veure esglésies i ens concentrem més en d'altres aspectes que, coneixent-lo com el conec, impliquen, encara que no ho digui, un punt de vista molt particular.
-Bé, en això no tindràs cap dificultat. El tema de les diferents creences és un tema que et plau i domines. Per què, doncs, no li ofereixes el que realment desitja, sense abandonar ni perjudicar els altres estudiants del grup?
A penes havia acabat de proferir aquestes paraules es va fer sentir un cert rebombori dins l'autobús. Segons la Roser va saber -i així ho va comunicar al seu marit-, algú del grup havia fet un comentari negatiu i força desdenyós sobre l'Alham- bra, insinuant que sense l'element humà i la religió que la va crear resultava una realitat extemporània i una carcassa certament bonica, però morta.
La Roser no va aconseguir esbrinar ni el professor McProud mai no va saber qui havia proferit aquell comentari, així com tampoc qui havia reaccionat contra ell fins a provocar aquell xivarri. Li semblava clar, però, que tant l'un com l'altre reflectien opinions motivades per un evident partidisme religiós. I això el va disgustar pregonament, atès que tant a València durant el curs, com en aquest viatge de cloenda havia intentat ser obert i respectuós alhora amb totes les maneres de pensar i creure.
En plena agitació dels més grans, va clavar una ullada al monitor que controlava el pis superior de l'autobús i va poder contemplar com la gent jove romania quieta i endormiscada.
-Vaja -va dir-se-, a la gent jove aquests conflictes religiosos no sembla pas preocupar-la. Quina sort més gran! En tot cas, són altres els problemes que els interessa. 
I fixant-se més atentament, va poder comprovar que la filla del senyor de Sola estava asseguda al costat del fill de la senyora Younis.
-III-
No era aquella la primera volta que entre la gent més gran s'havia produït certa fricció. Un dia, durant el curs d'estiu, a la classe de cultura espanyola que s'oferia a una de les aules de la Facultat de Lletres de València per als estudiants del grup, el professor encarregat del tema va voler parlar de la Inquisició. Va intentar abordar el tema amb un cert tacte i precaució, com s'ha de fer quan l'auditori és racialment i religiosament bigarrat. Va cometre, però, l'error d'estendre's més del compte sobre el tema de l'expulsió dels jueus. I en acabar la seva exposició, el senyor de Sola, que assistia d'oient a la classe, amb mostres d'enuig va agafar la paraula:
-He de confessar-li, professor, que no estic gens ni mica d'acord amb la seva presentació i anàlisi dels fets. L'expulsió dels jueus no fou sinó un acte de venjança que entela i emmascara la història d'aquest país. Recordi, senyor professor, que els jueus foren expulsats d'Espanya per una reina fanàtica, que es deixà entabanar, i a la qual, malgrat tot, a voltes se l'ha volguda pujar als altars i que encara avui els llibres de text la posen pels núvols.
Confrontat amb aquella envestida tan frontal com inesperada, el professor es va quedar de pedra i sols després d'un cert moment, batent-se en retirada, va reaccionar:
-Bé, senyor de Sola, vostè ja sap la raó per la qual en realitat els jueus foren expulsats d'Espanya. Ho foren perquè hi havia milers i milers de convertits al cristianisme sobre els quals els jueus fidels al judaisme actuaven amb contundència i eficàcia, fins a multiplicar-se amb gran perill els casos de duplicitat religiosa. Pensi que a l'Edat Mitja convertir-se a una altra creença volia dir deixar-la totalment o, en cas de duplicitat, encórrer la pena de mort per apostasia.
-Sí, aquesta fou la raó que es donà i probablement fou la raó primordial. Però, no creu vostè que fou precisament aquesta expulsió el reconeixement per part de l'església d'una bancarrota moral i del fet que les conversions més o menys sinceres se li escapaven de les mans? I per què calia recórrer a una mesura tan dràstica i tan desastrosa per a l'economia espanyola com fou aquella expul- sió, acompanyada de la persecució fins més enllà de la mort contra una gent que tenia els seus escrúpols de consciència pel que fa a la veracitat de la religió que moltes voltes se'ls havia imposat? No hauria estat millor obrir un diàleg i, si tan superior resultava ser la religió de Crist sobre la jueva, fer valdre honestament aquesta superioritat global? No fou, per conseqüent, aquella expulsió el reconeixement d'un gran fracàs moral?
-És possible -contestà el professor, en part cedint als arguments del senyor de Sola per tal de no donar més ales a una inesperada intervenció que ja s'allargava massa.
La resta de la classe, fins a un total de vint-i-cinc estudiants, romangué callada, per bé que alguns dels assistents mostraven certa impaciència i volien que aquella estranya discussió acabés al més aviat possible. La més incòmoda, era, tanmateix, la senyora Younis que, en diverses ocasions havia intentat, sense aconseguir-ho, prendre part en la discussió. A la fi va reeixir a fer-ho:
-Hauríem de deixar-nos d'actituds hipòcrites. Dins els llibres de color de rosa de les històries oficials dels pobles, sempre hi ha pàgines que, per no convenir, hi manquen. Si no, que ho diguin els palestins.
En sentir aquestes paraules de la senyora Younis i veient que les coses podien anar a mal borràa, el professor va anunciar molt oportunament:
-Bé, jo crec que ja és l'hora. Deixem per avui aquest tema i, en tot cas, ja el reprendrem demà. 
Ho va dir, però, sense cap mena d'intenció de reprendre'l, i més aviat com per excusar-se.
En sortir de la classe, la filla del senyor de Sola, la Rebecca, que havia presenciat nerviosament la polèmica, va acostar-se al professor i li digué:
-Perdoni que el meu pare hagi estat tan bel·licós i que, d'una manera molt poc correcta, hagi interromput la classe, posant fins i tot en dubte les seves explicacions. Però el meu pare és una persona de conviccions molt fortes i que rarament sap controlar-se. Per aquesta raó, jo a voltes pateixo molt al seu costat.
El professor va manifestar-li que, en realitat, no havia passat res de res i que, fins i tot, en alguns punts estava totalment d'acord amb el seu pare, però que, des de la càtedra ell, si no volia incórrer en un cert risc, no podia apartar-se gaire de la postura políticament correcta del moment. I va afegir:
-Senyoreta de Sola, no es preocupi.
En acabar aquella conversa, la Rebecca va ajuntar-se amb els seus companys. Abans, però, es va veure obligada, encara una vegada més, a precisar:
-Detesto aquestes interrupcions del meu pare.
I dirigint-se al Joe, el fill de la senyora Younis, va engegar molt convençuda: 
-Aquests vells, amb aquests punts de vista tan aferrissats, mai no arreglaran el món!
-IV-
Per aquest i d'altres incidents que involucraven el pare i la filla, els del grup mostraven una assenyalada animadversió en contra del tío de la barba. Deien que era orgullós, desconsiderat i àdhuc brutal envers els altres. Ningú no li podia perdonar, sobretot, la manera excessivament dura de tractar la filla, humiliant-la davant de tothom pel més petit motiu.
Tenia, així mateix, un constant afany per destacar-se i demostrar la seva superioritat. Parlava l'espanyol amb una correcció un xic pedant, sols afectada per un cert deix arcaic que molts el consideraven estudiat i nascut d'un afany de distingir-se. Notablement, se li escapaven a voltes algunes formes estranyes. Deia, per exemple, fijo,en lloc de hijo, i etc.
El professor McProud sospitava, però, que aquesta tendència, més que buscada era atàvica i traïa un possible origen sefardita, cosa que sospitava fins i tot pel cognom de Sola.
El professor tampoc no estava totalment d'acord amb l'apreciació que els del grup feien del caràcter del senyor de Sola. Era ben cert que el trobava neguitós i un xic petulant, però ell havia descobert en el fons de la seva ànima una mostra molt significativa de la bonesa de sentiments que l'animaven. I això fou en el moment de la mort supina d'un amic de circumstàncies.
Un dia al col·legi major la Conxa, on a València s'allotjaven els estudiants del curs d'estiu, hi va anar a parar un grup de joves dansaires russos, conduïts per un home d'aspecte distingit que passava ja de la cinquantena i que, a diferència de tots els altres, que eren monolingües, parlava a més del rus el castellà amb sorprenent correcció.
Durant aquella estança d'uns quinze dies, aquell rus i el senyor de Sola van establir una bona amistat. Es saludaven amb cordialitat i sovint, a les menjades, s'asseien a la mateixa taula. Fins i tot, en acabar, anaven al Penalty, el bar de la cantonada, a prendre una beguda que consistia gairebé sempre en un cafè pel senyor de Sola i un vas de llet freda per al rus. Però, vet aquí que quan el grup de dansaires russos havia de reemprendre el viatge de retorn a llurs terres, després d'un viatge accidentat que econòmicament havia resultat un desastre, aquell senyor que els dirigia va caure greument malalt. Una ambulància el traslladà a l'Hospital Clínic on va ésser ingressat a cures intensives.
El grup de dansaires russos va haver de marxar, doncs, sense el director. Certament fou un comiat trist que va commoure tots els altres estudiants de la residència, americans en la seva majoria, de tal manera que el contacte correcte, però un xic distant, a causa de la impossibilitat de poder creuar quatre mots, es va convertir en un sentit adéu.
I al dia següent, aquell rus malalt, aquell amic del senyor de Sola, ja havia mort.
Quan el senyor de Sola, en baixar a esmorzar, se n'assabentà va quedar tan pregonament afectat que el professor McProud va poder observar com, malgrat l'intent de controlar l'emoció, dues llàgrimes s'escaparen dels seus ulls. Fou aleshores quan, per tal de justificar-se, el senyor de Sola va explicar:
-Aquest rus, el meu amic, era un senyor d'una gran i llarga història, fins a un cert punt comparable amb la meva. Era d'origen espanyol i, de fet, havia nascut a Reus. El seu pare era enginyer aeronàutic i treballava en els avions russos durant la Guerra Civil. Durant la retirada de les tropes republicanes, al final de la guerra, va anar a parar a Rússia, on va aconseguir donar carrera als seus dos fills. El més gran, en Paco, va fer medicina i va arribar a ser professor d'anatomia de la universitat de Moscou. Però, tal volta per la seva nissaga espanyola, la seva passió no era pas la medicina sinó la música i la dansa, de manera que des de feia uns quants anys dirigia un conjunt de dansaires, integrat gairebé exclusivament per estudiants de la facultat de medicina. Amb ells havia recorregut gairebé tot Espanya, que enyorava, i Europa. Tenia, a la vegada, dos fills: un fill, perdut en un poble llunyà de Sibèria i una filla, que vivia amb ell. Feia poc que s'havia divorciat i, a causa probablement d'aquest divorci, no feia pas gaire temps que havia sofert un atac de feridura i parlava encara amb una certa dificultat.
-Ja semblava -féu el professor McProud- que, tot i el seu aspecte un xic esportiu i la seva constitució aparentment robusta, a voltes l'enutjava parlar gaire estona.
-Sí -va reemprendre el senyor de Sola-. A voltes quedava encallat en la seva parla i era jo el que havia, per tal de dissimular, continuar la conversa que sosteníem. En fi, que no hi ha dubte que l'home patia i que, per tal d'aguantar el dolor, abusava de certs medicaments.
-Sembla que ha mort d'una hemorràgia d'estómac que no han pogut parar -va apuntar el professor McProud.
-En fi, sigui com sigui, és una llàstima que això hagi passat en aquests moments en els quals estava tramitant el seu retorn definitiu a una Espanya que adorava i que portava dins del cor. Pensava retirar-se a Reus, ciutat que el va veure néixer, ara farà uns cinquanta-tres anys.
-Molt jove ha mort, per cert -va afegir el professor McProud.
Certament. Però ara comprendrà, senyor professor, la meva simpatia per l'amic rus i per quina raó sento la seva mort com si es tractés d'algú molt pròxim. és més, el considerava de la meva gran família: de la família dels que com els meus han hagut d'expatriar-se i viuen desarrelats, esperant un retorn que gairebé mai no es produeix. Darrerament em parlava d'una certa decepció en veure com el seu grup de dansaires no havia pogut actuar com ell hauria desitjat i li havien promès, i es lamentava de la poca entrada que havia tingut en la seva pròpia pàtria, Espanya, ja que realment així la considerava.
-V-
L'autobús va arribar a Sevilla ben entrada la tarda, enmig d'una certa impaciència per part d'alguns estudiants que encara recordaven les dues hores que el professor McProud els havia promès. S'aturà davant d'un hotel de quatre estrelles, elegant i àdhuc sumptuós. El professor McProud va baixar tot seguit, va dirigir-se a l'hotel i, després de la deguda presentació, juntament amb la recepcionista va procedir a la distribució de les vint i tantes cambres destinades al grup. 
Va procurar acomodar els estudiants de dos en dos segons les preferències que ells mateixos havien assenyalat. Va procurar, així mateix, que la Rebecca, la filla del tío de la barba, ocupés, juntament amb una amiga seva que mereixia tota la confiança del pare, una cambra pròxima a la del senyor de Sola. Va procurar, en fi, que la senyora Younis i una companya seva no fossin gaire a prop del senyor de Sola, ja que cada vegada era més evident que entre aquest i aquella s'estava forjant una certa competència i, àdhuc, una clara animositat. Però, més que res, va procurar, per indicació expressa del senyor de Sola, que la cambra del Joe, el fill de la senyora Younis, no caigués gaire a prop de la de la Rebecca. En el fons, eren petites concessions i mesures de precaució que, després de gairebé vint anys de portar estudiants americans a Espanya, l'experiència li havia ensenyat que, pel que costaven, valia la pena de tenir en compte. Per això, per aquestes i altres raons sempre repetia: "Quan hom està a càrrec d'un grup d'estudiants, siguin joves o vells, s'ha d'encomanar a Déu i estar ben confessat."
Tots van pujar a les cambres assignades, encara que només fos per deixar-hi l'equipatge i refrescar-se un xic. Els més joves, però, no van tardar gens ni mica a reaparèixer per tal de preguntar a algun dels porters de l'hotel per algunes discoteques. I tot seguit, ja al corrent del panorama nocturn, es forjaren plans mig secrets per tal d'anar a una "disco" famosa del barri de Triana, l'entrada de la qual era gratuïta i la consumació no excessivament cara, cosa important ja que després de gairebé dos mesos de ser fora de casa, primer a València i ara en aquest llarg viatge, els recursos econòmics anaven a la davallada. I encara sort que sempre n'hi havia algun que se les havia enginyat per tal de rebre alguns dòlars dels Estats Units.
Tanmateix, aquella nit, tal volta a causa del cansament que va fer presència a darrera hora, després d'un sopar força suculent, la major part dels joves, malgrat les intencions inicials, es van limitar a passejar per les voreres del Guadalquivir, arrossegant-se pels cafès típics que s'hi troben, la qual cosa va fer que no es retiressin pas gaire tard. En realitat, a les dues de la nit tots havien retornat a l'hotel i pagaven tribut a Morfeu.
-VI-
Al dia següent, dia de la primera de les dues visites obligades a Sevilla i als seus voltants, tothom va baixar a esmorzar, amb una rara puntualitat, a dos quarts de nou del matí, tal i com el professor McProud havia deixat indicat.
El senyor de Sola i la seva filla van entrar junts al menjador, tot sostenint una agitada i a penes dissimulada conversa. Era de suposar, doncs, que s'havia produït entre ambdós algun malentès. Era evident, així mateix, per la gesticulació prou enèrgica del pare, que estava renyant sense gaires contemplacions la filla.
En acabar d'esmorzar i ja a punt d'iniciar la visita amb un guia local, una de les noies del grup, amiga de la Rebecca, que pecava per indiscreta i, fins i tot, per manefla, es va atrevir a preguntar-li:
-Però què està passant entre tu i el teu pare? Sembla que està molt enfadat aquest matí. N'hi has fet alguna de grossa?
La Rebecca, tot fent un xuclet amb la llengua com a mostra de repulsa, va contestar:
-Res, que el vell està impossible! Fixa't que m'ha esbroncat perquè la nit passada em va veure entrar sola amb el Joe. Pel que es veu s'ha imaginat que vam sortir sols i no pas amb tota la colla.
-Uf! -va fer l'amiga, ja al corrent del que passava-. No vols que jo li digui, per tal de calmar-lo un xic, que vam sortir tots plegats i que va ser pura casualitat que a l'hotel entressis sola amb ell?
-No, més val deixar-ho. és tan obcecat que no s'ho creuria ni que el món s'ensorrés. Em molesta i m'ofèn la manca de confiança que em demostra. Però, què diantre hi puc fer -va continuar dient-, si és el meu pare i l'he d'aguantar i respectar com a tal? Ara m'adono que vaig cometre un greu error en venir amb ell, sense la mare.
A penes van acabar aquesta conversa, el professor McProud va ajuntar el grup i tots plegats es dirigiren a l'autobús que ja els esperava per la visita que any darrere any comprenia l'Alcázar, la Catedral i l'immediat Barrio de Santa Cruz.
El professor McProud va presentar als estudiants el guia local que havia de dirigir i comentar la visita. Era un home que no responia gens ni mica al tipus andalús. Era alt i ros i a penes tenia l'accent tan característic de les persones d'aquella regió. Parlava pausadament i, quan ho havia de fer en anglès, el seu accent era extremadament correcte. En realitat, hom l'hauria fet alemany o nòrdic o, fins i tot, hauria pogut passar per anglès.
Des d'un principi i sense cap preàmbul el guia va anunciar que no podrien visitar l'Alc zar, ja que malauradament tots els guies s'havien confabulat a boicotejar-lo pel mal tracte que rebien en aquell monument públic. Però que per aquesta raó i, a canvi, s'explanaria més de l'habitual en el Barrio de Santa Cruz, l'antic call de la ciutat.
En sentir això, el senyor de Sola no va poder dissimular una certa satisfacció, mentre que, com ja era d'esperar, la senyora Younis i, per bé que menys ostensiblement, alguns altres que coneixien el valor arquitectònic de l'Alc zar, manifestaren un cert descontent. Això va determinar que el guia suggerís que els que realment estiguessin interessats a visitar l'Alcázar ho podrien fer pel seu compte i a qualsevol hora, però sense la seva ajuda.
L'autobús es va parar davant mateix de l'arc de la jueria que dóna pas al Barrio de Santa Cruz i el guia va començar un detallat recorregut, destacant les perspectives i els monuments més importants que s'hi poden veure. A penes, però, va al·ludir al seu passat històric. Fou sols a la sortida del Barrio i ja a la vista de la Catedral que va reunir el grup i va engegar, com si ho estigués llegint en un llibre:
"Dins d'aquest barri que acabem de veure, amb els seus carrerons tortuosos i les seves cases emblanquinades i amb franges grogues, per tal de rebaixar un xic el llambreig del sol que encara s'hi escorre, hi visqueren els jueus de Sevilla, tan nombrosos que a finals del segle XIV tenien vint-i-tres sinagogues. Un bon número de carrerons del barri, com ja hauran vist, porten encara noms relacionats amb algunes famílies jueves: Cable de Cal, Cable de Cal Major, Gatera Viena, Cable de los Tintes, aquest darrer nom degut a un dels principals oficis del jueus sevillans. A més, alguns dels jueus que vivien en els carrerons i cases que hem vist foren prou famosos, com l'astròleg Baruch Albalia, el visir dels reis àrabs Abraham ben Meïr i, sobretot, el poeta Meïr ibn Migash, un dels millors del segle d'or de l'Espanya jueva.
"Gran part d'aquesta jueria fou destruïda, però, en el progrom de 1391, que, iniciat precisament aquí a Sevilla pel fanàtic Ferran Martínez, ardiaca de la veïna Ecija, s'estengué, com regueró de pólvora, portot Espanya. Aquesta jueria fou saquejada i alguns dels jueus es convertiren al cristianisme o, en molts casos, sofriren la mort. Les sinagogues no incendiades foren convertides en esglésies o foren destinades a usos més mundans. Per aquesta, poques restes queden d'una jueria que fou tan important."
El senyor de Sola escoltava molt atentament aquesta digressió del guia, el qual, en acabar, va preguntar si algú tenia alguna pregunta a fer. Ningú no va respondre, excepte el senyor de Sola que va preguntar-li que com explicava, ell, que tot i haver estat la comunitat jueva de Sevilla tan important, s'hi haguessin engendrat casos com el d'Alonso de Espina, un dels conversos més antisemites de tota la història.
-No ho sé! -féu el guia, que va sentir-se atrapat per una pregunta tan rara i erudita per part d'un estudiant estranger.
Però el senyor de Sola, sense ganes de deixar-se escapar aquella oportunitat per a demostrar els seus coneixements en la matèria, va pontificar, amb gran desesperació de la seva filla: 
-Hem de dir que, efectivament i malauradament alhora, Alonso de Espina, superior del monestir dels dominicans de Sevilla, possible convers, fou un dels responsables de la intro- ducció de la Inquisició, en cridar l'atenció de la reina Isabel de l'amenaça que, segons ell, representaven els conversos per a la puresa de la fe cristiana. I es creu que, degut a ell, durant els primers set anys de la Inquisició a Sevilla, uns set-cents conversos foren cremats vius a les fogueres i gairebé cinc mil més es reconciliaren amb l'Església.
En acabar aquesta intervenció el guia va desviar l'atenció del grup vers la Catedral i la Giralda, la qual fou escalada per la major part dels integrants del grup per tal de gaudir des del seu punt més alt d'una bona vista sobre la ciutat.
A la tarda, una volta acabada aquella visita, i després de l'obligada migdiada, a la qual gairebé tots els estudiants s'havien acostumat, cada un d'ells, seguint les seves preferències, es traslladà de nou al centre de la ciutat. El senyor de Sola, acompanyat de la seva filla i d'una parell més de joves, va retornar al Barrio de Santa Cruz, mentre la senyora Younis, acompanyada de la major part del grup, va anar a visitar l'Al- c zar.
De nou, després de sopar, el grup dels joves va organitzar una expedició a una "disco," però en aquesta ocasió, ja més al corrent del panorama nocturn i més descansats, van escollir-ne una de ben coneguda als afores de la ciutat. Estaven disposats, doncs, a passar-s'ho d'allò més bé fins a la matinada. La Rebecca va demanar permís al seu pare per tal de sortir amb la colla. El tío de la barba, que encara no havia superat el disgust de la nit anterior, li va negar, la qual cosa provocà una sorollosa discussió entre pare i filla. Tot el grup es va assabentar que el senyor de Sola s'havia oposat que la Rebecca anés amb els de la colla i això malgrat que ella estava a punt de complir els divuit anys i assolir la majoria d'edat.
El cas de la Rebecca va motivar que alguns dels joves, per solidaritat amb la noia, desistissin de sortir. Melangiosos, amb cares de prunes agres i plens d'avorriment van pul·lular pel lobby de l'hotel entretenint-se xerrant o jugant a cartes. Els amics més íntims de la noia procuraven consolar-la, aconsellant-li de no prendre-s'ho gaire a la valenta i esperar que la mala disposició del seu pare passés ben aviat.
Al dia següent, tot el grup va participar en la segona visita a Sevilla amb el mateix guia. Després d'una ràpida passejada amb l'autobús pel parc de Maria Luisa, amb l'obligada parada a la plaça d'Espanya, amb els coloms, van anar a visitar la capella de la Macarena, l'església dels toreros.
El senyor de Sola, al·legant que havia d'anar a tirar unes cartes, va passar-se per alt aquella visita. La Rebecca, que aquell matí es mostrava força capficada, va ser una de les primeres a avançar-se i entrar a l'església. Tots els altres la seguiren i, junts, admiraren tot allò que el guia els anava explicant. A la sortida de la visita, la Rebecca va fer una petita ofrena de diners a la capella.
En retrobar el seu pare fora de l'església i comprenent que no havia entrat, va exclamar amb un cert sarcasme: 
-Pare, per la teva tossuderia t'has perdut quelcom que valia molt la pena. Certament hauries tingut un altre motiu per tal de fustigar la sumptuositat "absurda," com dius tu, de la religiositat d'aquest poble.
El pare es va mossegar la llengua i va callar. Fins a un cert punt, a causa de la seva conducta envers la filla, se sentia un xic incòmode en el grup, ja que ben pocs eren els que encara simpatitzaven amb ell. Fins i tot, la senyora Younis va aprofitar l'ocasió per tal de, amb un cert dring, preguntar-li:
-No es troba bé, senyor de Sola? Avui sí que no ha obert la boca. I què diantre li passa?
El senyor de Sola no va contestar. és va limitar a fer un gest desdenyós i significatiu amb el cap, com volent dir: "Deixa'm estar, estúpida!"
Va pujar a l'autobús i, juntament amb els altres estudiants del grup, va anar a visitar els mosaics d'Itàlica, sobre els quals es va limitar a comentar amb el guia que estaven molt ben conservats i que eren d'extremada bellesa. El guia, per altra banda, havent notat també el canvi en el comportament del senyor de Sola i el seu mutisme, li va preguntar que què li passava i si no era que ell, amb alguna cosa que hagués dit o fet, l'havia molestat. Aleshores, el senyor de Sola, no va poder evitar d'exclamar:
-Senyor Mendes -que aquest era el nom del guia-, són assumptes familiars, originats per petites diferències entre jo i la meva filla!
-Ho sento molt -va fer el guia-. Com diu un refrany sefardita: los fijos fazen viejos a los padres, cosa que és ben veritat. Si a aquest hi afegeix encara el que diu: quanto más fermosa es la moza, más peligrosa, tant vostè com jo anem bé, car jo també tinc una filla força agraciada de la mateix edat que la seva. També jo tinc els meus problemes i sé el que a voltes se sofreix.
-Però digui'm -féu el senyor de Sola-, com és que vostè sap aquests refranys sefardites?
-Bé -contestà el guia-, jo sóc d'origen grec sefardita, és a dir, el que en diem un ladino i la meva família es va establir de nou ací a Sevilla fa uns quaranta anys, al principi de la segona guerra mundial.
A partir d'aleshores i durant la resta de l'estada del grup a Sevilla va establir-se una relació molt cordial entre el senyor Mendes i el senyor de Sola. Aprofitant la confiança de què gaudia i poc abans d'acomiadar-se el senyor de Sola va preguntar al guia si podia explicar-li un cas que li havia succeït. I va contar que, passejant la tarda anterior per l'antic barri jueu, va aproximar-se-li un cirabotes. A la pregunta d'aquest que si volia que li netegés les sabates, ell va contestar que sí i, mentre ho feia, va despenjar-se en un llarg i enutjós monòleg.
-El cirabotes -va continuar explicant el senyor de Sola-, sense que jo li digués res i encara menys el provoqués, va començar a despotricar contra els vells, dient, entre altres coses, que d'ells venien tots els mals d'Espanya i que, mentre els vells dominessin, aquest país no tindria salvació. Jo, per tal de seguir-li el corrent i atenuar una virulència que en certs moments em va fer por, vaig demanar-li que fos un xic més explícit i que tingués en compte que jo, malgrat la meva barba i la meva aparença un xic mediterrània, no era espanyol. Però ell no sortia d'aquella dèria, repetint, una i altra volta, que tota la història d'Espanya reflectia la mesquina lluita dels vells per tal de voler preservar llurs interessos.
-Creu vostè, senyor Mendes, que això té una certa relació amb els nostres avantpassats? Alguna relació, tal volta, amb la llegenda del comte Julián que va voler venjar els abusos de la seva filla per part de Don Rodrigo, lliurant Espanya als àrabs?
El guia aleshores va deixar caure un esclafit de riure:
-Vaja, senyor de Sola, vostè té una imaginació sorprenent i, certament, valora massa els coneixements històrics d'aquest cirabotes. Ací tothom el coneix. és un personatge que, quan ha begut un xic massa comença a despotricar contra els vells. Segons ell els vells no han portat al món sinó malvolença i desafecció i els imputa, entre d'altres desastres, la Guerra Civil espanyola i les seves conseqüències.
-I tanmateix, no creu que té un xic de raó? -va inquirir el senyor de Sola.
-Bé, sí i no -féu el guia-. Ja s'acostuma a dir que sols els infants i els beguts diuen la veritat. Però, què diria vostè de tot això si tingués quelcom més de cinquanta anys i no fos tan jove com encara és?
-M'afalaga la seva apreciació pel que fa a la meva edat; però pensi, senyor Mendes, que jo, com el Quixot, ja estic ratllant aquesta edat crucial i que sovint, a causa de la barba, m'han pres per un home vell i malhumorat.
-Per aquesta raó el cirabotes el va punxar, car ell sols parla d'aquella manera quan té davant alguna persona que considera de certa edat. Li agrada provocar els vells perquè reaccionin i, d'aquesta manera, pugui iniciar una disputa que a voltes esdevé prou tibant i, àdhuc, perillosa. és un individu molt estrany que, certament, espanta però que en el fons és inofensiu.
El senyor de Sola es va donar per convençut. Va meditar un xic i va cloure la conversa amb un adagi antic: de la belleza la riqueza i ante ella la osadía de la juventud.
Per aquesta i altres converses, prou llargues, que sostingueren, es va veure clar que entre el senyor Mendes i el senyor de Sola s'havia establert una relació força bona. Tanmateix, alguns del grup i, molt particularment la senyora Younis, en quedaren admirats i això fins al punt que a l'hora de sopar, aquesta, per tal d'importunar el seu antagonista, amb una forta dosi de sarcasme li va engegar:
-Caram, senyor de Sola! Sembla que hagi trobat finalment un tout oreilles que no es cansa d'escoltar-lo. Millor per a vostè i per a tots nosaltres. I doncs, ja l'hi han passat el mals humors?
El senyor de Sola per tota resposta li va llençar una mirada de menyspreu, amb un significatiu gest amb el dit del mig que, per la seva vulgaritat, va sorprendre a tots els del grup.
-VII-
Al dia següent, dia en el qual s'havia d'emprendre novament el viatge per tal d'anar a Córdoba i, finalment, a Madrid, i, per tant, amb una pila de quilòmetres per endavant, el grup, carregant cadascú amb el seu propi equipatge, va baixar molt de matí al menjador per tal d'esmorzar, carregar totes les maletes a l'autobús i posar-se en marxa.
Una volta tot enllestit, el professor McProud va donar l'ordre d'iniciar la nova i última etapa del viatge. Eren les vuit del matí i era evident que alguns dels joves, malgrat que la nit anterior a penes havien sortit, encara portaven son endarrerida. Com sempre solia fer, el professor a través del micròfon va donar una sèrie d'instruccions:
-Ara anem cap a Madrid. El camí es força llarg i pesat. En total, un recorregut d'unes quatre-centes milles. Ens aturarem, però, a Córdoba per tal de visitar la Mezquita i el barri jueu. Aquesta parada serà d'unes tres hores i mitja: de les onze fins a dos quarts de quatre. Tindrem temps suficient, doncs, per tal de fer la visita i prendre el lunch.
I va afegir encara:
-Com sempre, i per tal de no molestar-los gaire, em limitaré a les explicacions imprescindibles sobre els llocs i els paisatges que anirem veient.
Amb aquestes paraules, l'autobús va iniciar el trajecte. Atesa la bona hora del matí, el sol no picava i la temperatura era força agradable. Com ja era costum, els joves, que no deixaven perdre cap oportunitat per a recuperar forces, s'endormiscaren ben aviat. També alguns dels més vells aprofitaren l'ocasió per tal de fer una becaina. Sols els més neguitosos i interessats a no deixar-se escapar res romanien desperts i contemplaven un paisatge que oferia molt poques novetats.
A les onze en punt, després d'haver passat per les muralles de la Carmona romana i haver deixat enrere els set campanars d'Ecija, que en aquells moments no era certament la ciutat calorosa que la tradició i la meteorologia li atribueixen, arribaven, travessant el pont romà, a la part baixa de la Mezquita. Sortiren de l'autobús i remuntaren la pujada que mena a la seva entrada principal.
El guia local ja els esperava. El professor McProud el coneixia prou bé, car alguns anys anteriors havia dirigit i comentat la visita. No en conservava, però, gaire bon record. Era un home encara jove, però carregat de quilos i amb una calvície no per incipient menys acusada. Recordant les experiències d'altres anys i coneixent-li les seves debilitats, el professor li va insinuar que fos breu i no gaire parauler, puix tenia tendència a les parrafa- des professorals que interessen poc als estudiants americans per avançats que siguin. A més, li va pregar que parlés ben a poc a poc, ja que també era propens a deixar-se emportar i, cosa encara més greu, a expressar-se amb un accent cordovès, refilat i bonic però que a voltes resultava poc intel·ligible als estrangers.
El guia i el grup van entrar a la Mezquita. Aquell dia, atès que era el d'un sant de cert relleu i estaven a punt de dir missa a la Catedral que, talment com un monstre, s'eleva al bell mig del magnífic oasi de palmeres de la mesquita, la visita a la part pròpiament cristiana fou força breu. Amb tot, més breu fou encara l'explicació que el guia donà sobre les diferents parts del temple musulmà, esplaiant-se, però, un xic més en l'esplèndid mihrab, el santus santorum, orientat vers la Meca.
El grup, malgrat les dificultats que tenia per a entendre aquell guia, que se les donava de molt erudit i que, certament, ho era un xic massa, feia un gran esforç. Ben aviat, però, s'anà cansant. Frustrats, el estudiants anaven rondant esmaperduts pel seu compte o s'integraven en un grupet, sota la batuta de la senyora Younis, que no menyspreava cap ocasió per tal de demostrar els seus coneixements del món àrab i la seva llengua, llegint molt sovint les inscripcions cúfiques que embelleixen aquell temple.
En sortir, el guia va intentar explicar la relació d'aquella mesquita amb l'art musulmà en general, però es va embolicar de tal manera que, amb gran desesperació del professor McProud, que no s'atrevia a interrompre aquella persona tan poc conscient de la situació, el grup es va reduir a mitja dotzena d'estudiants. Mentrestant, en canvi, la senyora Younis anava captant un auditori cada volta més nombrós. De tota manera, atrapats entre la incompetència de l'un i l'erudició de l'altre, la majoria dels estudiants optaren per espavilar-se pel seu compte, admirant el pati de la mesquita amb el minaret i esmunyint-se ells mateixos pels carrerons laterals.
En un moment determinat, el guia s'adonà que s'havia quedat pràcticament sol i va pregar al professor McProud que aplegués de nou tots els estudiants. Però el professor, a la vista de l'èxit assolit fins aquell moment, va considerar més oportú de dir-li que donés per acabada la seva tasca i que, a partir d'aquell moment, ell mateix ja s'encarregaria del grup.
Amb l'ajut dels pocs estudiants que encara, tot rondinant, anaven seguint i amb la col·laboració, així mateix, de la Roser que tractava, amb molt poc èxit, de retenir els estudiants, va assolir reunir-ne gairebé una vintena. Amb ells s'endinsà pel barri jueu, situat al nord-oest de la Mezquita. Va improvisar una explicació, recordant detalls de les seves lectures, complementades per les visites d'altres anys. Com a preàmbul va engegar:
-Estem entrant a l'antiga jueria de Córdoba, una de les més importants de l'Espanya medieval. Aquí va néixer el gran filòsof jueu Maimònides, comparable a l'Averrois de la filosofia musulmana, que per cert també era cordovès, i a sant Tomàs. També jueu de Córdoba fou el metge Hasdai ibn Shaprut, gran mecenes de la comunitat i creador de la primera escola talmúdica d'Europa.
El petit grup, pendent ara de les paraules del professor McProud, va anar endinsant-se per aquells carrerons i ben aviat va arribar a la modesta plaça de Tiberiades, on s'erigeix l'estàtua de Maimònides. El professor hi va fer una parada:
-Ens trobem a la plaça de Tiberiades i aquest bust que veuen ací és el de Maimònides, nascut, com ja he dit abans a Córdoba, per bé que, molt jovenet encara, els seus pares, a causa de la invasió dels fanàtics almohades que venien d'àfrica, es van traslladar a Tunísia primer i més tard a Egipte. Va morir a Israel, prop del llac Tiberiades, d'on procedeix el nom d'aquesta plaça. La seva obra més important, la Guia dels descarrilats, representa el punt de partida del racionalisme en el pensament jueu i ha exercit una gran influència dins el judaisme en general. Aquesta estàtua li fou dedicada el 1966.
I va afegir encara:
-Seguim ara endavant i entrarem a la sinagoga.
Van arribar al portal del pati que mena a la sinagoga i, després de les formalitats de consuetud, aquell grup passà a l'interior. Aleshores el professor McProud, a manera de resum, va explicar:
-Aquesta és una de les poques sinagogues que encara queden a Espanya. Se suposa que fou construïda per un arquitecte jueu anomenat Isaac Moheb ben Efraïm. Originàriament el sostre era d'enteixinat, però en el segle XVIII fou reemplaçat per aquesta volta. Com poden veure, les parets i els tres arcs de la galeria reservada a les dones, estan decorades amb cites bíbliques dels Salms.
En sentir això, el senyor de Sola, cobrint-se el cap amb la mà, va intentar llegir amb veu alta aquelles inscripcions. Va cometre, però, un petit error de lectura que va ser esmenat, amb gran sorpresa seva, pel professor McProud. Tanmateix, veient que s'havia ficat de peus a la galleda, no es va atrevir a dir res més i, fins i tot, va apaivagar un xic els ànims, amb gran satisfacció de la Rebecca, que no podia tolerar les intervencions un xic egocèntriques i, àdhuc, impertinents del seu progenitor.
Aleshores el professor McProud va continuar explicant:
-Aquesta sinagoga fou acabada de construir el 1315 i, com es pot veure, és d'estil mudèjar, amb decoració a base de maons. Originàriament era més alta, però les autoritats eclesiàstiques es queixaren de la seva desmesurada altura, de manera que l'arquitecte va haver de rebaixar-la un xic. Després de l'expulsió dels jueus, al 1492, es va convertir en una església, l'església de San Crispín i, de fet, encara s'hi poden observar restes de l'altar major.
En acabar aquella explicació, la senyora Younis, anticipant-se a l'esperada intervenció del senyor de Sola, el seu rival, va afanyar-se a comentar:
-Estranya condició la d'aquesta ciutat de Córdoba, per la barreja que hi trobem de tres civilitzacions, amb restes molt interessants de cadascuna.
I va acabar dient:
-Bé es mereixeria que li dediquéssim més temps.
-Bé, senyora Younis -va fer el professor McProud-, el programa no permet parar- nos aquí més del que tenim previst, altrament arribaríem molt tard a Madrid. En tot cas, el que jo suggeriria és que organitzéssim una xerrada entre tots sobre la importància de Códoba en el món de les tres religions abrahàmiques.
-Molt ben pensat-, va saltar immediatament el senyor de Sola, tot afegint: -Ho podríem fer mentre prenem el lunch.
-Sí -va concórrer la senyora Younis-, ho podríem fer mentre prenem el lunch al "Caballo rojo," que, segons el guia, és un dels millors restaurants, no només de Córdoba sinó de tot Espanya. Que hi participi qui vulgui. Qui no, que vagi a dinar on més li convingui i satisfaci.
-D'acord -féu el professor McProud, mentre ja corria la veu d'aquella iniciativa tan estranya, que alguns del grup van acceptar amb una certa reserva.
Malgrat tot, van ser uns quinze els que s'apuntaren a aquella idea peregrina. Excepte la Rebecca, el Joe i un altre xicot encara relativament jove, amb cara de ser o haver estat estudiant de capellà, la resta provenia del grup d'estudiants més grans.
-VIII-
Una volta acabat el recorregut pel barri jueu, aquella quinzena d'estudiants es reunien, doncs, amb el professor i la Roser al "Caballo rojo," on els cambrers, per tal de donar cabuda a un grup relativa- ment nombrós, ajuntaren diverses taules a la sala sumptuosa sala del segon pis. La disposició dels comensals-cosa que es deixà a mans del professor McProud-, fou que ell ocupava, en tant que moderador de la discussió, el cap de taula, amb la Roser i la senyora Younis i uns quants estudiants més a una banda i, a l'altra, el senyor de Sola amb la resta del grup. Sorprenia, tanmateix, que la Rebecca estigués asseguda a l'altra banda del seu pare, mentre que el Joe ho fes al costat del senyor de Sola. Per casualitat, o per decisió pròpia, enfront del professor s'hi assegué aquell misteriós estudiant de capellà. Per tant, semblava evident que, per part del professor, no hi havia hagut cap afany de distribuir lògicament els seients, excepte en els casos de la senyora Younis i del senyor de Sola, els dos corcons del grup.
Cadascú encarregà el dinar d'acord amb les seves preferències culinàries i la situació econòmica del moment, però observant-se, tanmateix, un cert afany de ventura gastronòmica i una marcada preferència pels plats més exòtics que aquell restaurant sol oferir: perdiu a la Ziriab, cua de brau, amanida mossaràbica, etc.
Una volta el dinar encarregat, el professor va voler iniciar la discussió.
-Què opinen vostès de l'estranya combinació d'una mesquita i una catedral? No els sorprèn?
El senyor de Sola volia contestar tot seguit a la pregunta, però la senyora Younis, sempre disposada a fer-li la traveta, se li va anticipar: 
-És la cosa més estranya que hom pot imaginar; però, al mateix temps, pensant-hi bé, es podria creure que una ment rancorosa va voler inculcar la idea que la religió d'Al·lah està per damunt de la de Crist. Si aquell que ho va concebre hagués estat en els seus cabals, hauria pogut veure que aquest és, en realitat, el simbolisme i en darrera instància el missatge que se'n podria treure. Una altra idea és que la religió d'Al·lah és encara més universal i generosa que la de Crist, ja que una església, és més, tota una catedral, troba cabuda dins d'una mesqui- ta.
-Certament -va apuntar el professor- això es podria ben bé pensar. és quelcom que certament em recorda aquell mossèn del poble de la Roser que des de la trona no parava de llençar als aires tot un reguitzell d'ojalàs. De tota manera -va continuar dient-, la mesquita en aquells moments ja no era oberta al culte musulmà. Que jo sàpiga, després de la conquesta de Córdoba per part del rei Fernando, la mesquita va caure en desuetud i sols molt recentment i dins d'un ecumenisme integral, s'hi han celebrat alguns oficis musulmans.
-Bé -va afegir el senyor de Sola-, almenys aquí s'ha conservat un cert respecte per una altra creença. Pitjor hauria estat, com es va fer amb gairebé totes les sinagogues jueves, que aquesta mesquita s'hagués arrasat o s'hagués convertit en un temple dedicat al culte cristià.
-Certament -va apuntar la senyora Younis-. Però recordem que a Sevilla, com ens va explicar el guia, la mesquita va ser arrasada, deixant-hi tan sols el pati i el minaret. Del temple pròpiament dit no en queda ni el rastre.
-No creuen vostès -féu el professor McProud-, que precisament el fet de construir la catedral dins la mesquita ha ajudat a preservar-la a través dels segles?
-Sí -digué la senyora Younis-. Això és ben cert; altrament tampoc no se n'hauria cantat ni gall ni gallina. En aquest sentit la humanitat ha d'estar agraïda per sempre més a aquella ment torturada que va concebre una idea tan horrorosa. A més qui sap si algun dia (ja que la història té molts alts i baixos) no serà possible recuperar-la ja definitivament per al nostre culte.
I va afegir encara:
-Però, si se'm permet de passar a una altra qüestió, lamento que el guia s'hagi cenyit a parlar-nos de la mesquita i no hagi dit gairebé res de la importància del califat cordovès. Tanmateix, l'arquitectura no deixa de ser sinó una manifestació molt parcial de la vida i cultura de tot un poble. Darrera d'ella hi han hagut sempre unes persones i una cultura més global i complexa.
-és ben veritat -accedí el senyor de Sola-. Això mateix vaig dir jo un dia al professor. Els monuments, malgrat el seu interès, no són sinó una carcassa que els humans crearen i usaren.
-Són, però -va engegar aquell estudiant amb aires de seminarista-, les manifestacions més verídiques i autèntiques dels pobles. Són mostres que es poden veure i apreciar d'una manera objectiva i no pas subjectivament com és l'anàlisi de la mateixa història, de la qual es pot fer de més i de menys. Si a la història si pogués aplicar el mateix objectivisme, quants sants no haurien de baixar dels altars?
-Bé, no em dirà vostè -va objectar el senyor de Sola-, que en parlar, per exemple, del califat cordovès en termes generals o, posem per cas, dels grans filòsofs Averrois o Maimònides, s'hagi de caure necessàriament en errors d'apreciació subjectiva. Senyor meu, no puc acceptar el seu punt de vista que podria conduir a negar tot valor a la història. Aquesta idea no deixa de ser absurda i pueril...
Com que les coses ja anaven a mal borràs, el professor McProud va interrompre:
-Senyor de Sola, considerem que tots els punts de vista són vàlids i que ningú té dret a menysprear un altre punt de vista, i menys a titllar-lo d'infantil. Ningú, en efecte, posseeix el monopoli de la veritat. Si, en realitat, no som generosos, podríem caure en una nova Inquisició. I no deixa de ser curiós i significatiu alhora que precisament en aquesta Córdoba hi va viure i actuar un dels inquisidors més ferotges de la història: Diego Rodríguez Lucero, que, entre el 1499 i el 1509, va enviar a la foguera molts antics jueus.
-Sí -va saltar la senyora Younis-. I molts antics musulmans, dels quals malauradament tothom s'oblida. Moltes de les víctimes de la Inquisició foren d'altres creences. 
-Té raó, senyora Younis -féu aquell xicot amb cara d'estudiant de capellà-; perquè se sol parlar de la Inquisició com si hagués afectat exclusivament els jueus, sense considerar els milers i milers de no jueus que també sofriren les conseqüències.
En sentir aquella intervenció que s'apartava ja del tema, el professor McProud va insistir en què els comentaris se cenyissin al tema central, és a dir, a l'ecumenisme de Córdoba.
-Retornem al tema inicial. Per cert, no han notat vostès en el guia una certa nostàlgia d'un passat esplendorós, que contrasta amb la modèstia de la Córdoba actual?
-Moltes coses he notat en el guia. Per exemple, que no se l'entenia gens ni mica. Semblava com si, en lloc de parlar, toqués la guitarra -féu una senyora ja entrada en anys i més encara en carns, amb una tendència a riure's, juntament amb una amiga que l'acompanyava, dels seus propis acudits, que mai no eren tan ben rebuts com ella esperava.
-Siguem seriosos -va engegar la senyora Younis un xic molesta.Fins i tot, el senyor de Sola, que normalment no estava gens ni mica d'acord amb la seva antagonista, va apuntaramb un aire extremadament sever:
-Quan parlem de coses tan importants com aquestes, és inadmissible que algú surti amb ocurrències més o menys divertides.
I adoptant un aire extremadament dogmàtic, va afegir encara:
-La manca de seriositat farà perdre el món. Mentre parlem de milers i milers de morts i d'un immens sofriment humà, no es pot piular com un ocellet.
Certament, la duresa i severitat amb la qual el senyor de Sola va pronunciar aquestes paraules va sorprendre gairebé tothom. La mateixa Rebecca, per bé que coneixia les reaccions extemporànies del seu pare, no va poder deixar d'exclamar:
Però, pare, hem de ser suficientment flexibles per tal d'admetre una petita nota irònica. Altrament correm el risc de ser tan intransigents com els inquisidors que tu tan critiques. No creus?
El pare, en lloc de mitigar un xic la seva postura, encara s'envalentonà més i, dirigint-se a la seva filla, va exclamar amb cara de ràbia:
-Rebecca, quan jo parlo, tu no tens cap dret a interrompre'm. A més, què saps tu del que parlem.
La noia, tota escorreguda, va optar per queixalar-se els llavis i callar. Mirant, però, el Joe, que estava assegut davant d'ella, en veu baixa li va dir:
-Aquests vells mai no arreglaran el món.
-IX-
En el camí de Córdoba a Madrid, la Roser, cansada de seure a primera fila i contemplar un paisatge que no tenia res d'especial, va decidir d'anar a asseure's en una de les tauletes que hi havia a la part baixa de l'autobús, cap a la meitat. Dos dels quatre llocs que en una d'elles (les altres tres taules estaven preses pels eterns jugadors de cartes) hi havia estaven ocupats per la senyora Younis i per aquell estudiant, relativament jove, amb aires de capellà.
Els dos la van rebre amb mostres de gran simpatia, ja que era una dona dolça, amable i comprensiva.
-Segui aquí amb nosaltres -féu la senyora Younis-. Justament estàvem comentant que la discussió que hem mantingut al "Caballo Rojo" ha estat, malgrat tot, ben interessant. El Jimmy em deia que aquest tema de les diverses religions sempre l'ha fascinat.
El Jimmy, aquell estudiant amb aires de capellà, era un xicot peculiar. Era un home d'uns vint i tants anys, prim i elegantot, però d'aparença força descurada. Anava sense americana, amb una camisa llisa que li venia gran, i uns pantalons un xic estropellats, però que hom ja no sabia si això responia a un cert desig d'humilitat o a una manca de mitjans econòmics. El seu cabell era llarg i estirat, excepte per alguns rissos a la part frontal que a penes s'insinuaven. Era evident, doncs, que li agradava causar la sensació de "tant se me'n fot," més aviat negativa i no gaire plaent. Aquesta impressió es contradia, però, amb l'aire seriós i de setciències que adoptava gairebé sempre.
No tenia en el grup pas massa amics. Quan la Roser es va asseure a la taula, amb ell i la senyora Younis, a penes va poder amagar, en el fons, un cert grau d'enuig. En realitat, durant les cinc setmanes del curs d'estiu a València, mai no s'havia obert ni al professor McProud ni a la Roser. I, malgrat que aquests dos no comprenien el motiu d'aquesta conducta tan circumspecta, sospitaven que el Jimmy intentava dissimular quelcom.
-Senyora Roser, el Jimmy m'estava dient que està estudiant per capellà.
A la Roser aquella notícia no li va venir de nou. Ella i el John ja ho havien sospitat. Però tot fent el paperot va preguntar:
-Ah, sí? I doncs, quan s'ordenarà?
I el Jimmy que gairebé mai no parlava de la seva vocació no va poder evitar de contar part de la seva vida:
-En realitat, només em falten dos anys. Però m'ho he de pensar molt bé, ja que durant aquest darrer any he estat testimoni de coses que no m'han agradat pas gaire. és més, són coses que m'han disgustat pregonament.
-A través del John -va afegir la Roser-, el meu marit, que treballa a la Universitat Catòlica, jo he conegut molts seminaristes i sé que una gran part han passat per una certa crisi, sobretot en els darrers anys de la seva carrera, és a dir, poc abans d'ordenar-se. Però gairebé tots han pogut superar aquesta fase i, ja ordenats, s'han lliurat amb cos i ànima a l'Església.
-No en dubto gens ni mica, senyora McProud -féu el Jimmy-. Però jo no puc admetre el que he vist al seminari. Em desagrada enormement la conducta de companys meus que semblen haver-s'hi refugiat per tal d'escapar a un problema intern que no té res a veure amb la religió. Jo no condono certes pràctiques de moral sexual que em repugnen.
-No insinuarà vostè, Jimmy, que els seminaris siguin un refugi per a individus d'una determinada preferència sexual -féu la Roser, tota sorpresa i a la defensiva.
-Més val que d'això no en parlem; però sí que he pogut observar abusos relacionats amb l'aspecte que vostè, senyora McProud, pensa. Per altra banda, digui'm vostè si no és absurd que l'Església exigeixi dels sacerdots un cert equipament anatòmic i que els prohibeixi de fer-ne ús.
I el Jimmy va continuar dient:
-Bé, però, a més, tampoc perdono l'ús i abús que molts companys i sacerdots fan de l'alcohol...
-De l'alcohol? -féu la senyora Younis-. Veu, en això la nostra religió és estricta i, de fet, a casa meva mai no n'hi ha entrat ni una gota.
-Bé, però això encara no és el pitjor. Malgrat tot, hom se'n pot privar. Però per a mi el més difícil d'acceptar ha estat i és encara el de la intriga, de la maquinació constant per part de gairebé tots els seminaristes per tal d'aconseguir la gràcia i favor dels superiors.
-Vol dir -va saltar la Roser, tot fent un maliciós joc de paraules- que alguns seminaristes confonen la gràcia de Déu amb la gràcia del seu superior?
El Jimmy, fent-se el desentès, no va voler reaccionar a aquelles paraules i, seguint el fil de la seva explicació, va continuar dient:
-I aquesta constant intriga, no és sinó a fi i efecte d'aconseguir, per a després de l'ordenació, una posició privilegiada, cosa que difícilmente s'adiu amb els ideals de Crist.
-Vostè vol dir, Jimmy, que en els seminaris es dóna una espècie de lluita per tal d'obtenir la millor prebenda, com a l'Edat Mitja?
-Senyora McProud, l'home és home i el temps no fa canviar la naturalesa humana. Però això per a mi és inadmissible i per aquesta raó estic passant una crisi espiritual, i sempre reso i reso per tal de superar-la. Sento encara la crida de la religió i sóc pregonament religiós, per bé que no crec en les seves manifestacions externes. Jo entenc la religió com quelcom més intern, més pregon i personal, com quelcom que es manifesta en un estat de pau amb si mateix i amb els altres. Això és el que jo crec que situa l'home religiós a un mateix nivell en totes les religions, les quals no són sinó expressions d'una mateixa i única divinitat.
En sentir aquesta definició de l'home religiós i la religió, la Roser, dona feta encara un xic a l'antiga, no va poder sinó exclamar, amb un cert sarcasme:
-Doncs em sembla, Jimmy, que vostè farà carrera, ja que, com més el conec, més em sembla que estigui ja al cel.
I va afegir encara, dirigint-se a la senyora Younis:
-No està d'acord amb mi, senyora Younis?
El Jimmy, que no va captar el sarcasme de la Roser, va continuar dient:
-Bé, no sé si he aconseguit el cel o no, ni sé si realment això existeix. és més, en realitat, dubto que hi hagi un cel. Però hom ha d'intentar buscar-lo i, en el pitjor dels casos, crear-se'n un. Per aquesta raó m'interessa i molt la problemàtica de les diferents religions. I per això, la discussió d'aquesta tarda ha estat per a mi molt escaient.
-Sí -féu la senyora Younis-. També jo crec que, malgrat les rabietes del senyor de Sola, la discussió ha estat prou interessant. Convindria -va afegir, ben convençuda- que la continuéssim a Madrid, tal volta demà a la tarda, ja que avui arribarem massa tard i molt cansats.
-Bé, ho proposaré al meu marit. De moment, no crec que hi posi gaires inconvenients, sobretot perquè, a ell, també l'apassionen aquests temes. Jo sempre li dic que és un capellà frustrat.
-X- 
Durant tot el trajecte de Córdoba a Madrid, es veia que el senyor de Sola estava intranquil. Es movia molt i freqüentment passava d'un seient a un altre. Sovint, també, demanava al professor que posés el monitor que controlava el segon pis de l'autobús. Era evident, doncs, que volia saber què feia la Rebecca i amb qui estava.
Estava asseguda al costat de la seva amiga, la Mary Lou, noia que mereixia tota la confi- ança del senyor de Sola, ja que, no sols procedien d'una mateixa ciutat, sinó que fins i tot ella i la Rebecca, que sempre havien estat bones amigues, havien fet el High School en la mateixa escola. Vers, però, la meitat del trajecte, la Rebecca es va canviar de lloc i ja no era possible veure-la bé a través del monitor, per haver-se traslladat a les files de darrera. Per aquesta raó, el senyor de Sola va pujar discretament al segon pis de l'autobús i va poder observar, amb gran desconsol, que estava asseguda novament al costat del Joe.
Aquesta vegada, però, no va atrevir-se a dir res. Va queixalar-se la llengua i, ple de neguit, va seure's de nou, no gaire lluny del professor McProud, el qual a través de l'altaveu comunicava a tothome que estaven travessant la zona de la Manxa on es desenrotllaven bona part de les aventures del Quixot. Sobretot, va fer ressaltar que estaven passant per Puerto Lápice, on el Quixot va retirar-se a meditar abans de reprendre noves aventures.
En acabar l'explicació del professor McProud, el senyor de Sola no va poder evitar d'argumentar:
-S'ha dit i repetit que Cervantes era d'origen convers. Per què no ho esmenta?
El professor McProud va contestar que la condició de convers de Cervantes no havia quedat del tot provada, ja que els arguments que s'addueixen no són pas gaire convin- cents.
-El que sí, en canvi, sembla cada vegada més i més clar és que el Quixot en si, és a dir, la figura comicotràgica que Cervantes va crear, s'ins- pirava en un convers de cert prestigi d'Esquivias, el poble de la seva dona i que, fins i tot, el primer capítol de la seva gran obra està ple (com ha demostrat el seu mig homònim, el professor Solà-Solé) d'al·lusions a aquesta circumstància.
Aquesta explicació no va convèncer del tot el senyor de Sola, el qual com mig picat, va engegar:
-No s'intentarà insinuar amb això que hi podria haver una certa relació entre la condició de convers i la bogeria de l'heroi!
-Senyor de Sola, jo no vull insinuar res de tot això. Sols vull contestar i ampliar la pregunta que vostè m'ha formulat.
Era evident que el senyor de Sola, a causa de la conducta de la seva filla, es deixava emportar pels nervis. Estava agressiu, a l'ofensiva i no acceptava que li trenquessin l'oremus.
Com si volgués treure partit de la condició del seu constant antagonista, la senyora Younis fa aprofitar aquella avinentesa per tal de remarcar que Cervantes mostra, en la seva obra, un bon número d'elements aràbics i que, quedava ben provat, que coneixia, tal volta a caua del seu captiveri en terres berberisques, aquella llengua. I va afirmar, accentuant la nota per tal de punxar encara més el seu contrincant:
-L'obra global de Cervantes no es pot explicar sense tenir en compte, doncs, aquest fet.
El senyor de Sola no va contestar. Es va limitar a fer un gest de desplaença, tot fent petar la llengua, com volent dir: "Ves amb què surt ara aquesta ximpleta!"
El que sí, en canvi, va intervenir, fou el Jimmy, el qual, com per a posar pau entre aquells dos corcons, va assenyalar:
-Bé, deixem-nos estar de punyetes (i perdonin aquesta mala paraula). Vostès són com gat i gos. Cada un de vostès vol mantenir la seva i dir la darrera paraula. En tot cas, bé podríem dir que es pot veure en El Quixot, allò que el professor McProud vol fer ressaltar: que Espanya, malgrat la Inquisició d'abans i l'Església d'ara, és un entreteixit de religions i cultures.
Aquesta intervenció, quelcom extemporània, va calmar un xic l'ambient. La senyora Younis es va donar per satisfeta. El senyor de Sola no va voler replicar, sobretot perquè, a través del monitor, va poder observar que la seva filla, que tant el preocupava, estava asseguda de nou al costat de l'amiga que tanta confiança li mereixia. Fins i tot, ja més tranquil i un xic fatigat pel llarg viatge va fer una becaina abans d'arribar a Madrid.
-XI-
La primera nit a Madrid fou tranquil·la. Tot el grup, després de sopar, es va retirar a dormir. El viatge havia estat llarg i pesat i, a més, aquell dia tothom s'havia llevat de bona hora. Per raó de la fatiga, l'endemà, dissabte, alguns del grup van optar per deixar-se perdre la visita panoràmica a la capital. Alguns dels joves van preferir dormir un xic més. Entre els grans, el senyor de Sola, al·legant que ja coneixia força bé la ciutat, va deixar dit el dia anterior que romandria a l'hotel.
Vers les nou del matí, com que també hi mancava la Rebecca, el professor McProud va preguntar a la Mary Lou què passava amb la Rebecca que no baixava. La Mary Lou va explicar que la Rebecca havia pujat a la cambra del seu pare per tal de desitjar-li un bon dia i que encara no havia baixat. 
La van esperar una bona estona i, en vista que no apareixia, el professor va donar l'ordre de començar la prevista visita amb l'autobús. Era evident, doncs, que el senyor de Sola, per una raó o una altra, li havia prohibit de participar-hi.
Tothom va notar aquella situació tan anormal... Però el que més preocupat va quedar fou el Joe, el qual no podia comprendre la conducta del senyor de Sola. Atès que la Rebecca no baixava ell també va optar per quedar-se, al·legant que s'havia aixecat amb mal de cap. Tan bon punt l'autobús va arrencar, va anar a telefonar a la cambra de la Rebecca, però ningú va contestar.
En un moment determinat, mentre pul·lulava vagarosament pel lobby va veure la Rebecca i el seu pare com baixaven, tot discutint amb veu força alta. Aprofitant un moment de descuit per part del senyor de Sola, es va poder acostar a la noia i observar que tenia els ulls humitejats i rogencs, com d'haver plorat.
-Però, vols dir-me què passa, Rebecca? Tots els del grup estem preocupats. Després d'esperar-te una bona estona, el professor, sentint-ho molt, ha determinat de començar la visita panoràmica.
-I no és que jo no hi volgués anar -va engegar la Rebecca tot somique- jant-. En realitat, no he pogut. Havia oblidat que avui és dissabte, el nostre Sàbat, dia en el qual m'he de dedicar al nostre Déu i a la nostra religió. és quelcom que el meu pare m'ha recordat una vegada més i que, naturalment, he de complir.
Era evident, però, que la Rebecca hauria preferit fer una lleu transgressió religiosa i, a canvi, poder gaudir d'una visió panoràmica de Madrid. Hauria preferit, així mateix, anar amb les seves amigues i amics i fruir de la seva companyia.
-Bé, ahir va ser divendres i jo, malgrat els preceptes de la meva creença, no vaig deixar de fer el que el grup tenia programat. Ni la meva mare, dona feta a l'antiga i, per tant, força religiosa, va deixar d'anar amb el grup. Veuràs així mateix com tots els del grup, malgrat que la majoria són cristians, aniran demà, diumenge, a Toledo.
-Bé, hi ha religions i religions. Segons el meu pare, per a nosaltres el Sàbat és tan sagrat com Déu mateix i jo he de creure allò que el meu pare em diu, no és així?
Aquest "no és així," pronunciat amb un cert dring, va fer meditar pregona- ment el Joe, el qual va comprendre que, en aquest cas, el Sàbat no era sinó una bona excusa per tal de mortificar la noia i disposar a discreció de la seva voluntat.
-No serà -preguntà el Joe-, que el teu pare et vol castigar perquè ens va veure asseguts una estona l'un al costat de l'altre ahir a l'autobús i després de sopar, mentre preníem, en companyia d'altres, una Coca-cola?
-No, Joe. Però és millor que ho deixem córrer. Ja s'arreglarà tot.
El grup, sense el Joe i la Rebecca, va fer la visita panoràmica de Madrid. En acabar, cap a les dues de la tarda, la Mary Lou va preguntar al Joe, que encara pul·lulava mig avorrit pel lobby, si havia vist la Rebecca. El noi li va assenyalar que, després d'una breu sortida amb el seu pare, s'havia recollit de nou a la seva cambra. La Mary Lou va pujar a veure la seva amiga i poc després va baixar per tal de lliurar una missiva al Joe. Deia:
"Joe, estimat amic, has d'entendre què està passant i has de comprendre el meu pare. Jo sóc filla única i sóc per a ell gairebé l'única raó de la seva existència. Pensa que està passant un tràngol difícil en el treball i també a casa amb la meva mare, que no ha volgut venir i que a mi em fa molta falta. No vull discutir si és gaire exigent amb mi o no. Però has de tenir present que jo en aquests moments encara sóc menor d'edat, per bé que compliré, com saps, els divuit anys d'aquí un parell de dies. Aquesta nit, vers les onze, procuraré esquivar la seva vigilància i, vulgui o no vulgui, sortiré amb la colla. Ja ens veurem."
-Què diu aquesta carta? -va preguntar la Mary Lou.
-Diu que, malgrat la vigilància a la qual està sotmesa per part del seu pare, aquesta nit sortirà amb tots nosaltres.
I el noi no va voler fer més comentaris.
-XII-
El Joe, esperant la Rebecca, va passar una tarda ben tediosa, deambulant esmaperdut pel lobby de l'hotel. De tant en tant pujava al pis on la Rebecca tenia la cambra, amb l'esperança de veure- la aparèixer i gaudir de la seva presència, encara que fos ràpida i furtiva.
La mare del Joe, adonant-se de l'estat d'ànim del seu fill i comprenent que li passava quelcom, li va preguntar què tenia. Ell no va gosar explicar-li res i amb un cert desdeny, propi de qui no vol ser molestat, va contestar simplement:
-Res mare, deixa'm estar.
La bona dona, sospitant, però, correctament que la raó d'aquell comporta- ment radicava en la seva relació amb la Rebecca, va intentar aconsellar-lo:
-Mira Yusuf -que aquest era el nom amb què ella familiarment l'anomenava-, voldria parlar-te molt seriosament i això, no només com a mare, sinó com a dona que, per la seva edat, coneix ja quelcom més que tu del món i de la vida.
I va continuar:
-Ja sé, però, que les meves paraules cauran en terreny eixorc i que difícilment donaran cap fruit. Però, no per això, he de deixar de dir-te que no et capfiquis tant per aquesta noia. Deixa-la estar, perquè si el senyor de Sola és realment un totxo, la noia és, al meu parer (i ja em perdonaràs que ho digui), un xic fava.
-Calla! -va engegar el Joe, en sentir com la seva mare denigrava la noia que ell tan apreciava.
-Digues el que vulguis, però almenys escolta'm, Yusuf. Perdona'm si et dic que aquesta noia està segrestada per un pare que és un tinyeta. No vol ni deixa que s'aparti del seu costat. I si de manera sistemàtica ja reaccionaria a puntades de peu enfront de qualsevol noi que requerís la seva filla, com no obrarà ara sabent, com sap, que tu ets un gentil i, el que encara és pitjor en aquests moments, d'ascendència aràbiga!
-No crec, mare, que avui dia aquesta diferència sigui tan abismal com tu creus. Les disputes religioses són coses de la vostra generació, però no de la nostra. Avui dia, quan creiem, si creiem, ho fem amb el cap i no pas amb el cor, origen de tot apassionament i de tot el que això comporta. Quants morts no hi ha hagut en el món per motius religiosos, com si el Déu dels uns fos més important que el Déu dels altres! Com si els déus no fossin tots iguals i practiquessin la discriminació humana!
-Bé -va fer la mare-, tu podràs dir el que vulguis i, a fi de comptes, et convingui. Amb això tens una qualitat que has heretat del teu pare, que mai no es dóna per vençut. Però pensa que els odis engendrats per motius religiosos són pregons i s'arrapen, com un càncer, a la medul·la dels ossos. Són odis latents que a voltes s'abalteixen, però que mai no moren. Per ventura no has sentit parlar de l'odi teològic entre gent d'una mateixa creença? Doncs bé, multiplica això per cent i tindràs una molt petita idea dels excessos als quals pot pervenir l'odi entre les religions.
-Malgrat tot, mare, jo crec que exageres i que ho penses i ho dius en funció de la teva experiència, quan eres petita i vivies a les regions endarrerides del Pròxim Orient. Però, digue'm, és que algú t'ha fet sentir mai la teva nissaga a Amèrica?
-Bé, a Amèrica la situació és un xic especial. Allà són moltes les religions i els odis es compensen els uns amb els altres. Hi ha un status quo i un savoir faire (la qual cosa a voltes vol dir indiferència) que tot ho esfuma i tapa. Però, en el fons del fons, el poble americà no és diferent dels altres. A voltes penso, fins i tot, que és més discriminador que cap altre.
-Bé, mare, no discutim més. Ni tu em convenceràs, ni jo et persuadiré. El que a mi em passa o deixa de passar, és cosa meva i que amb el temps ja s'arreglarà. Per altra banda, t'he de dir que la meva relació amb la Rebecca no és pas el que tu penses: és una relació més que res, de conseller i amic. Jo sóc més aviat el sac de queixes, l'orella atenta i l'espatlla en la qual aquesta noia es reclina, davant la conducta del seu pare.
I no va voler puntualitzar res més, malgrat que veia que la seva mare quedava més confusa que abans.
-XIII-
Cap a les vuit del vespre, el senyor de Sola i la Rebecca van baixar al lobby de l'hotel i es van asseure en una de les poltrones davant del bar, des d'on es podia fruir molt bé de la música que un pianista interpretava. 
El senyor de Sola va encarregar unes begudes i, per tal d'entonar-se, va demanar al pianista que interpretés una polonesa de Chopin, compositor que ell admirava.
El pare i la filla estaven callats. Ell pretenia seguir els passos de la música, alegra i moguda. La filla, que mai no havia apreciat del tot la musica clàssica, més que escoltar, mirava absorta les parets on penjaven pintures d'un art realista de principis de segle, prou antiquat. De tant en tant, insinuava un badall que trencava entre les dents o dissimulava amb el revés de la mà.
Ningú s'atrevia a pertorbar aquella reunió de pare i filla. Els del grup que, esperant l'hora del dinner, s'esqueien a passar per allà, apuntaven un petit somriure vers la Rebecca, la qual corresponia força dissimuladament. Fins i tot, la Mary Lou, la seva companya, no es va atrevir a seure's a la taula del senyor de Sola i la seva filla.
Va arribar, però, l'hora del dinner, a dos quarts de nou, i el senyor de Sola va permetre la Rebecca que anés al restaurant i que, com sempre feia i ja semblava convingut, s'assegués amb els seus amics, mentre ell ho feia en una altra taula, en la qual hi havia el professor McProud, la Roser, la senyora Younis i, a voltes, el Jimmy. Comprenia, a fi de comptes, que no podia imposar a la seva filla la companyia de persones molt més grans que no ella.
La Rebecca estava asseguda, juntament amb la Mary Lou i dues noies més, en una taula prou apartada de la del seu pare. Fou ella la que l'escollí amb la connivència de la Mary Lou i, fins i tot, semblava que ho hagués fet com una manifestació de protesta i revolta contra el despotisme del seu pare.
La Rebecca estava, però, molt poc animada. A penes parlava i es limitava a seguir la conversa que sostenien les amigues de la seva taula. Fou quelcom que tots van notar i que, sobretot va preocupar molt la Mary Lou.
-Què et passa Rebecca? -féu l'amiga.
-Res que no sigui el que ja saps. He vingut a gaudir d'unes vacances d'estudi i, degut a les restriccions del meu pare, m'estic consumint en el tedi. és quelcom que ja no puc aguantar més. No sé pas què fer ni a qui demanar consell. La meva situació ja esdevé insuportable.
Una de les noies de la taula va suggerir:
-I per què no parles amb la senyora McProud. Sembla una bona dona, molt desperta i comprensiva alhora. Tal volta ella podria escoltar-te, perquè el que tu necessites en aques- tes circumstàncies és que algú estigui disposat a prestar-te atenció i, sobretot, a aconsellar-te. No pots esperar més, sinó vols que aquest viatge a Espanya romangui per sempre més en el teu cor com un malson.
-Bé, el meu pare ja m'ha dit i manat que en arribar a casa em portarà a veure un psicòleg perquè em tracti adequadament. Segons ell la meva conducta no és el que hauria hagut de ser.
-Doncs no estaria de més que parlessis amb la senyora McProud. Ella, amb els seus ulls petitons que no se'ls escapa res, ha anat seguint el teu calvari i pots estar segura que, sense ni necessitat d'explicar-li el que t'està passant, entendrà molt bé el teu problema. Vols que jo li insinuï quelcom?
La Rebecca, un xic confosa i esporuguida alhora no va contestar; però amb el cap va fer un gest prou significatiu que semblava implicar un consentiment tàcit a aquella suggestió.
-XIV-
Després de sopar, en aquella hora de lleure en què els estrangers, per haver ja acabat de sopar a dos quarts de deu, no saben pas què fer, la Roser rebia a la seva cambra la Rebecca, acompanyada de la Mary Lou, que li havia arranjat l'entrevista. El professor, aconsellat per la seva dona, s'havia quedat fent temps en el bar del lobby tot degustant un parell de gin and tonics, la seva beguda preferida.
La Mary Lou va trencar el gel d'aquella entrevista. Adreçant-se a la Roser -a la qual, com tots els del grup, li deia "senyora Roser"-, li exposà:
-Miri, senyora Roser, la Rebecca està passant una crisi molt greu, com vostè ja haurà pogut observar. I jo he pensat que, en aquestes circumstàncies, fora del nostre país i sense la seva mare, sols vostè la podria aconsellar adequadament.
-Bé, no ho sé, però intentaré ajudar-la com sigui.
I dirigint-se directament a la Rebecca, li va preguntar:
-El que et preocupa és, per ventura, l'actitud un xic despòtica del teu pare, que ja tots hem notat?
-Sí, fonamentalment és això -féu la Rebecca, parlant amb gran timidesa i sense ni aixecar els ulls de terra.
I, després d'un profund respir, com per a prendre coratge, va afegir:
-El meu pare em cohibeix i m'acoquina. Aquí, sense la meva mare, jo sóc el centre de la seva atenció i és per això que no em deixa ni a sol ni a ombra. Tot el que faig, per altra banda, m'ho critica i ho troba mal fet i la meva vida ha esdevingut un infern. Mal si vaig amb aquest o amb aquell, si faig això o faig allò. A penes tinc espai per respirar.
Va seguir una llarga pausa, després de la qual, la Roser va dir:
-Sí, tots ens hem adonat de la relació, prou tibant, entre tu i el teu pare. Hem observat, així mateix, que el teu pare, potser perquè es troba sol, s'ha convertit en un home força difícil. Per altra banda, ja hauràs notat també que, entre els del grup, no gaudeix de gaires simpaties i que l'únic qui el tolera i aguanta és el meu marit que, com li correspon, ha de ser amable amb tothom. La teva situació em recorda un xic la que jo vaig haver de suportar a la meva joventut, aquí en aquest país, amb uns pares extremadament severs que no em deixaven tranquil·la i que, per tal de tenir-me més collada, m'enviaven cada any a una tanda d'exercicis espirituals, la cosa més tètrica que mai no et puguis arribar a imaginar. Et diré només que, enmig del paroxisme de la idea de la mort i del diable, moltes de nosaltres arribàvem a experimentar un orgasme reversiu somniant que érem estuprades pel dimoni. Estic segura, però, que tu aquest paroxisme malaltís no l'has conegut.
La Rebecca i la Mary Lou, que mai no havien sentit parlar d'exercicis espirituals, però que van entendre que aquella cosa, pel que la Roser els explicava, havia de ser quelcom d'horrible, van exclamar gairebé al uníson:
-Uf!
-Sí, era ben bé un uf! I un uf ben gros; però totes ens hi acos- tumàvem i, tanmateix, era ja com anar de party. De tota manera, quan vaig poder escapar- me d'aquell ambient tan tancat, vaig fer-ho sense ni pensar-m'hi. I fou quan, en acabar el batxillerat, vaig anar a la Universitat. Allà vaig conèixer el John i la meva vida a Amèrica va obrir-se a nous horitzons. Ara crec sincerament que pertany als fills, sense pecar d'egoistes, l'obligació de viure la seva pròpia vida.
-Però jo no sé si mai m'atreviria a deixar el meu pare. Fins a un cert punt, crec que ell em considera necessària i que pel fet de ser dona tinc una certa obligació de restar fidel a ell i a tot allò que representa i creu.
-Malgrat tot, tu no et pots sacrificar sempre i consumir-te -va argüir la Mary Lou, noia decidida i sense pèls a la llengua.
-Jo crec, Rebecca, que convindria que, més que discutir el teu problema amb mi, t'aconsellessis amb un psiquiatre. I justament aquí a Madrid hi practica una amiga meva que ha estudiat durant molts anys a Amèrica. Vols que li demani que et vingui a veure? Ella ho farà amb molt de gust, encara que només sigui per tal de saludar-me i recordar uns anys passats a Washington.
-Com vulgui, senyora McProud -digué la Rebecca, amb cara de resignació.
I la Roser, amb el permís de les seves dues interlocutores, va agafar el telèfon que hi havia sobre una tauleta de nit, i, després de demanar línia, va marcar un número exterior. Al cap d'una estoneta, va iniciar una conversa força animada:
-La doctora Lurdes?
.....
-De part de la Roser, de Washington.
.....
-Hola Lurdes.... Sí sóc a Madrid i m'agradaria saludar-te?.... Pots venir a veure'm?.... Sí, i si és possible avui mateix... A part de veure't, voldria que ajudessis una noia que té un problema un xic greu amb el seu pare... No, no es tracta de la meva filla.... Està casada i afillada... No ho sabies?..... El temps passa volant... Sí, em plaurà molt veure't, recordar el passat i intercanviar opinions... La noia és jove, però precisament demà compleix els divuit anys... Sí, pràcticament ja és major d'edat, però té problemes familiars greus, sobretot d'identitat.... T'esperem, doncs, d'aquí a mitja hora... Ens trobaràs al bar... Ah, oblidava dir-te que estem a Los Galgos.... Sí l'hotel de Claudio Coello... El mateix... Sí molt a prop del lloc on van fer saltar pels aires l'almirall Carrero Blanco... Fins ara, doncs... Adéu.
I a les deu, amb una rara puntualitat, arribava a Los Galgos la doctora Lurdes, una dona d'aspecte professoral per les ulleres de muntura gruixuda i fosca que portava, però que, en canvi, vestia amb un cert aire jovenívol que certament no responia a la idea de tota una doctora en psiquiatria.
En veure-la entrar, la Roser es va avançar i la saludà molt efusivament, fent-li tota una renglera de petons, als quals l'amiga va correspondre. Feia ja uns quants anys que no s'havien vist des que es conegueren a Washington. Per això, aprofitant aquella avinentesa, van començar a explicar-se totes les coses hagudes i per haver. Finalment, la Roser va invitar la Lurdes a prendre un aperitiu, car ella, pel fet de viure a Madrid, encara no havia sopat. I, mentre prenia un scotch and soda, i un parell de tapes, li va recitar el calvari de la Rebecca.
-I tu no creus que aquesta noia, en el fons, no serà un xic bleda? -va preguntar la Lurdes a la Roser.
-De cap de les maneres -féu la Roser-. és simplement una noia que viu dominada pel seu pare, home molt fet a l'antiga.
I encara va afegir:
-Bé ja la veuràs i li podràs parlar. Ella parla bé el castellà, però, si vols, podeu parlar en anglès.
I, en acabar de pronunciar aquestes paraules, la Roser va anar a cercar la Rebecca que es trobava en un racó del lobby, asseguda sola i menjant-se les ungles del neguit que portava dins.
La va presentar a la doctora Lurdes que la féu seure al seu costat. Mentrestant, la Roser al·legant que tenia quelcom a fer, va retirar-se per tal de deixar el terreny més lliure a la seva amiga.
Llavors la Lurdes va començar per esbrinar el historial de la família de Sola. Va passar, després, a fer tota classe de preguntes a la Rebecca, la qual, talment com agafada de la mà, va anar-se explicant, al mateix temps que descarregava el cor. Li va contar com les relacions entre el seu pare i la seva mare no eren com ella voldria i que, per això la seva mare al darrer moment havia desistit d'acompanyar-los... com ella, acabat ja el High School, volia prendre's un any de lleure abans d'anar a la Universitat, contràriament a la voluntat del seu pare... com li havia engrescat Barcelona... com s'havia enamorat bojament d'un noi d'aquella ciutat i com, fins i tot, estava disposada a donar un cop de cap...
-Però, tu creus que estàs enamorada d'aquest noi? Però creus que ets capaç per aquest amor d'enfrontar una nova vida, per més dura que sigui i t'asseguro que ho pot ser?
Davant el sí contundent de la Rebecca, la Lurdes, com qui havia desembolicat una madeixa ben embrollada, li va aconsellar:
-Doncs així l'única solució que hi veig és que et mantinguis lleial als teus instints, que siguis mestressa de tu mateixa i que t'encaris, si cal, amb el teu pare que no fa sinó destruir la teva felicitat. Si romans massa temps sota la seva influència et convertiràs en un zero a l'esquerra i seràs infeliç per sempre més. Dins i tot, arribarà un dia en què odiaràs, encara molt més que ara, el teu pare i que menysprearàs la teva mare per no haver volgut venir, deixant-te aquí pràcticament sola.
-Però jo no puc abandonar la meva família. En el fons, el pare, a causa a certes desavinences amb la mare, es troba encara més sol que jo, essent jo per a ell la taula de salvació d'una família que va a la deriva. és més, en certs moments jo havia pensat en penjar-ho tot i dedicar-me a compondre aquesta família, anul·lant per tant les meves pròpies ambicions, en el més gran sacrifici d'una filla bona i obedient.
-Però, on has llegit tu aquestes ximpleries o qui te les ha imbuït? Per ventura has llegit alguna d'aquelles beneiteries moralitzadores de fa uns quants anys?
I davant la negativa de la Rebecca, la qual, fins i tot, li va confessar el seu origen judaic, la Lurdes, dona avançada, va engegar:
Bé, totes les religions, en el fons, són semblants. En realitat, totes representen el punt de vista masclista de la vida i estan d'acord a sotmetre la dona. I per què t'has de sacrificar tu i no es sacrifica el teu pare? Pensa que, en realitat, ell ja ha fet gran part de la seva vida, mentre que tu, en canvi, ara pràcticament l'estàs començant. I en aquest precís començament pot radicar la teva desgràcia o la teva felicitat. Per ventura, la vostra constitució (que jo conec bé conec), no diu clarament que l'individu té tot el dret a cercar la felicitat?
I va acabar:
-Ets una colometa que ha d'emprendre el vol i no et queda més remei que desplegar les ales i llençar-te als vents.
Aquí va acabar l'entrevista. La Roser, que semblava com si hagués mesurat el temps, va aparèixer per l'ascensor i es va dirigir vers la taula on la Rebecca i la Lurdes havien mantingut aquella conversa.
En veure-la, la Lurdes li digué tot simplement:
-Ja pots venir, que tots els secrets s'han acabat. La Rebecca i jo hem sostingut una bona conversa i crec que hem arribat a un cert acord. No és així, Rebecca?
I la Rebecca, per bé que encara no del tot convençuda, va fer:
-Sí, senyora McProud. La seva amiga és molt sàvia i valenta... Crec que el seu consell em servirà de molt.
Però no va afegir res més. Aprofitant, tanmateix, que la Roser havia aparegut de nou, la Rebecca va optar per acomiadar-se de la Lurdes, donant-li les gràcies. Aquesta, per tota resposta, es va treure una targeta del seu portamonedes i la hi va lliurar, tot insistint:
-Si mai necessites alguna altra cosa, no dubtis a telefonar-me, bé sigui al despatx o bé a casa meva. 
I va acabar:
-Qualsevol amiga de la meva gran amiga, és també la meva amiga! Així, doncs, ja ho saps.
En quedar-se la Roser i la Lurdes soles, aquesta va apuntar:
-Aquesta noia, bonica com és i intel·ligent com sembla, podria conquerir el món. El seu pare ha de ser molt obtús, pel que es veu!
-Ho és, sens dubte! -reblà la Roser.
..............