Manresa (Catalunya)-Quesnel (Canadà)
Canvi de front i altres contes
(c) Josep Sabater, gener de 1997
-I-
Canvi de front
En sortir de casa s'ha fet un senyal de la creu, ràpid i eloqüent, al front. L'Hipòlit Cendres ja no pot més. Se sent frustrat, més que fart de la seva missió, dubte si professional o vocacional.
Havent complert les gestions de rigor amb el seu superior, en menys temps que no suposava ha restat rellevat del seu càrrec, "sine die." Ja no vol seguir a Terrassa. Però tampoc vol estar sol. Alleujat per la seva nova situació, fins la memòria se li afina: oportunament, recorda que sa mare vídua, avui difunta, li va parlar en alguna ocasió que tenia una cosina germana a pagès, en un poblet de l'Alt Urgell.
El successor de l'Hipòlit va arribar just el dia abans que ell marxés. Realment, en la seva feina n'escassegen. Saludar-se i dir-se adéu va ser pràcticament un sol gest i pocs mots, sense protocols ni cerimònies, amb la més pelada naturalitat.
El nou representant de la casa -un jovenàs morè d'aspecte jovial, que hom faria força emprenedor i d'àmplies mires sense massa riscos d'errar-se-, de seguida se situà i fins li digué amable, que se n'anés tranquil i s'emportés una còpia de les claus per si mai volgués tornar i ell no hi fos, o estigués massa enfeinat.
La ciutat queda enrera, però a l'Hipòlit no el trepitja l'enyorança. "Els maldecaps no es troben a faltar." I últimament li calia molta fortitud d'ànim per aguantar les exigències dels qui ell tenia cada vegada més per mera clientela aburgesada. I li calia una fortitud d'esperit que ja no veia pertinent per suportar els requeriment intempestius dels seus caps. En fi, l'home estava entre l'espasa i la paret.
Mig endormiscat, condueix el seu "Talbot horizon" cap un poblet que no ha visitat mai, on suposa viu una tia llunyana seva que no coneix de res. Però hi va refiat, tot sabent que qui no s'aventura massa dura.
Volia anar lleuger d'equipatge, si bé no li ha estat del tot possible. Cert, s'ha deixat moltes coses al piset; més que res, llibres i enciclopèdies, però no pas el seu ordinador, mòdem i impressora, tot i els ensurts que li han donat. és la seva personal batalla.
Providencialment troba, sense ensopecs, el llogarró que no és al mapa. I a la parenta. "Preguntant es va a Roma," es diu, satisfet. I ell en sap molt, d'això.
Sa tia acabava de tornar de l'hortet. El rugós polze ennegrit pel sol d'un vell pagès assegut a l'únic banc de l'única placeta del lloc, li ha indicat qui era.
Semblava trista, sa tia, i com absent, però no prou per fer el buit a l'Hipòlit, que s'ha presentat amb delicada cortesia i, amablement, li ha pres de les mans un cabàs ple de mongetes tendres i li ha portat a casa seva.
-Ja veus, ja veus... -repeteix la dona, esbufegant i seient en una cadireta de vimet, prop de la llar- Quina sorpresa! Vet aquí que jo sóc ta tia Lluïsa, oi? I tu... com m'has dit que et deies?
-Hipòlit.
Per la seva mirada de nàufrag, ella no endevina que aquest no ha vingut només a veure-la sinó a quedar-se una temporadeta. Però després de contar-li, tot somicant, que fa poc que havia enterrat el seu marit, l'Hipòlit no tindrà necessitat de dir-li-ho, sa tia mateixa li ho pregarà indirectament:
-No saps el bé que m'aniria tenir algú per aquí dalt. Jo sola no puc donar l'abast. I no voldria vendre'm res. Ai, Senyor! Qui em pasturarà el ramat, ara?
Tot seguit es posa a explicar-li en què consisteix la feina i l'Hipòlit, abans de concedir-se prou temps per rumiar-s'ho -"què coi, al capdavall què hi puc perdre?"-, es trobarà fent de pastor. I no li falta ajudant. Un quisso color terrós que no ha trigat a sacsejar-se de la cueta el dol pel seu amo. 
El vespre, després de sopar, sa tia el condueix al primer pis, en un estatge petit i un xic atrotinat però net sobre la cleda. I tan bon punt ella li ensenya la peça, l'Hipòlit es posa a mirar si hi ha algun endoll -"a pagès de vegades no s'arriba a tant"- per a connectar-hi l'ordinador. També li pregunta si té telèfon.
Content en veure que disposa del necessari per estar ben comunicat, amb els seus estalvis, l'endemà es comprarà un supletori per instalúlar-lo a l'habitació.
Es troba en un entorn òptim pel bon ús i rendiment del seu estri electrònic. N'està convençut. I només pensar que des d'aquest racó de món -"on la natura està tan present i lligada a la vida"- tindrà accés a dolls d'informació provinent d'arreu, es posa tot ufanós i exultant.
Té però una certa reserva: i si li succeeix el mateix que al seu vell despatx? "No, aquí dalt no hi poden aparèixer metzines tan malignes." D'això se'n refia, ell. I no vol recaure em la por del que ell creu són fantasmes del passat.
D'altra banda, intenta raonar: "Avui dia no es pot funcionar bé sense un ordinador. Són, senzillament, imprescindibles. No hi ha activitat quotidiana, ni ofici, per rudimentari que sigui, que no surti guanyant, i molt, amb l'ús d'un ordinador. I qui diu que als pastors no els en cal cap? Això és tractar-los de rucs. Aquests aparells estan tan ficats en la vida de les persones, que qui pretén girar-s'hi d'esquena és, o bé un cretí o bé un boig."
I en matèria d'informàtica, a l'Hipòlit ben pocs li passen la mà per la cara. Ja fa anys que n'és bregat usuari. Viure isolat o viure connectat, aquesta és, per ell, la gran qüestió dels temps.
Tan engrescat està amb aquesta creença, que aviat anirà a veure altres pastors, dulers i armenters de la comarca a predicar-los la "bona nova."

Sa tia, cada dia es veu més moixa. Li costa llevar-se, a penes s'ocupa de la casa, l'hort, l'aviram; i la ilúlusió que tenia al principi de poder comptar amb el seu nebot per menar-li el folc, es va consumint de mica en mica, com ella mateixa.
El "nou" pastor prou se n'adona, d'això. Però entén que ell no pot suplir la falta del seu marit, i si bé la compadeix un xic, no vol posar-s'hi espines al pit, ni plorar gaire.
Ja està acostumat a fer-s'ho tot ell sol, a compartir ben pocs àpats amb ningú a parlar gairebé només per compromís. Tot i que no és la primera vegada que veu algú així tan marcit, pensa que hi ha mals que es llegeixen als ulls, i els ulls de sa tia Lluïsa són tan apagats com els ciris de la ruïnosa ermita del poblet. Només un miracle els encendria. I millor potser que no passés mai. Pels mals de l'ànima, només hi ha una cura: la mort. Però ell no té cap intenció d'afligir-se i sí moltes ganes de tractejar amb diferents membres del "gremi." I el dia que així ho resolt, aplega el ramat més aviat de l'habitual i surt al seu encontre.
Els camps llueixen forts tons verdosos d'herba quasi tardoral. El paisatge és solitari, calmat. Passa per pistes de muntanya, molt a poc a poc, com si no volgués destorbar la pau de l'entorn. El motor del cotxe no se sent, gairebé. Gira els ulls a totes bandes: al turó de la dreta, a la quintana de l'esquerra, a l'empit del serradell de més avall... Ja ha vist cagallons, encara frescos, de be a més d'un lloc. Aviat para l'auto i es disposa a seguir-los.
El primer pastor, un home rodanxó i sornut, no li fa gaire bon paper. I quan l'Hipòlit l'informa, emfàtic, que ara ell també s'ha fet del seu ram, ben poc se n'alegra, aquell. I en parlar-li de les avantatges de què podria gaudir incorporant un ordinador a les seves tasques, el pastor alúlega secament que no té temps per aquests fótils, que més aviat l'esveren. Li basten paper i llapis per portar el compte del seu bestiar i un bon calaix per guardar factures, rebuts i altres paperots de mal veure. No vol ni sentir-ne a parlar, d'ordinadors.
L'Hipòlit, però no es desanima pas. Ni que fos un venedor! Al cap i a la fi, tot el que desitja és millorar la comunicació i la cooperació entre, si pot dir així els seus nous colúlegues; facilitar-los-hi algunes tasques que fins ara han fet manualment. Reciclar-los.
I amb aquests lloables propòsits, d'altres dies repetirà semblant temptativa.
S'estranya una mica de no trobar tants pastors com es pensava -però quantes vegades la realitat respon a les expectatives del desig, sobretot quan aquest està un xic inflat per l'eufòria?-. O és que creia potser que li'n sortirien com bolets? "Per bé que déu n'hi do, eh?"
Colpejant amb un garrot el cul de les ovelles, el primer del dia li avia:
-Els meus parents més jovenencs tots en tenen, d'aquests trastos, i cada cop que me'n parlen els etzibo que a mi no em vinguin amb "cuentos" que altra feina tinc. Jo no hi entenc ni borrall, però tant me fot. I els ramats no se'n queixen pas. El meu negoci no en vol, de màquines de computar. Ni que sortís un edicte de la casa de la vila que ens obligués a tots els pastors del terme a tenir-ne una, jo no en faria cabal. Ca! Prou n'he vistos d'avenços des que foto de majoral, però per mi tot és com abans. I ja em va bé. Que canviï el jovent!
Després de menjar-se un entrepà de formatge del cadí l'Hipòlit en visita un altre, primíssim i mig esdentegat.
-Ja us ho diré: si no me n'haguessin parlat mai dels...
-ordinadors -l'ajuda l'Hipòlit un pèl fatigat.
-Això. Doncs, si ningú me n'hagués dit res, potser en sentiria alguna curiositat. Però... fe de Déu que se'n parla i sense demanar-ho! Tot en va ple. I jo, francament, davant d'un ordinador no sabria com posar-m'hi. Que em diguin tros d'ase, ranci o el que vulguin, però d'aquests artefactes puc ben bé passar-me'n.
I un tercer, adoptant aires de mestre desmenjat, rebla:
-Aquí on em veieu, prou sé de què va la febrada de la informàtica, i prou que en vaig estudiar! Imagineu-vos si estava d'humor que dues nits per setmana, als vespres, anava a una acadèmia de la Seu. Que si els entorns "Window" i "MS-Dos," que si programes estàndards, "Word perfect," "Excel," "Lotus" i tota la corrua d'embolicats noms americans. No em calia estar massa despert per veure que m'havia fotut en un garbell electrònic d'espant. Resulta que el "Hardware" i el "Software" muden com la lluna i a mi em fotien més neguit que un gat en corrípies. Em semblava que tants canvis i tan seguits no podien portar res bo. Cada dos per tres sortien nous processadors, nous dispositius d'emmagatzament i tantes i tantes aplicacions que la veritat me'n començava a venir basca. Que si els "cede roms" dels collons i les targetes digitalitzadores d'imatge i altres punyetes multimèdies, parides del Window 95. I amb el cony de l'internet i la connexió a la xarxa microsoft... I ara tot deu ser capgirat, una altra vegada. Mireu que vaig estar a punt de comprar-me un ordinador, però després em vaig aturar a barrinar: alto Manel, t'agrada o no t'agrada pasturejar? Prou. No vull pas res més. Doncs, a la porra els ordinadors! I creieu-me que sé ben bé de que pequen. Són com criatures mal avesades: com més els toqueges i t'hi embadoques, més hores i més atenció i més energies se t'empassen. I a mi, ves què m'importen els caps de bestiar d'altres pobles, pròxims o llunyans, i si hi ha millor sistemes de pasturatge, més moderns, asèptics i competitius. Bestieses! Tota la informació que em cal i vull me la donen els animals, sobretot el meu trempat codolet -es mira festivament al seu gos-, que sap prou on es colga el dimoni. Vaig agafar una mena... com us ho diria... d'ordinadofòbia que vaig pensar que el dia que la meva feina s'informatitzi, les cabres ja no faran més llet i a les ovelles ja no els creixerà més llana. En fi, vaig arribar a la conclusió que el bestiar només necessita una cosa: pasturar en pau.
Un pic torbat per tan exhaustiva resposta, l'Hipòlit, però encara té el nervi d'anar a la caça d'un altre.
És un jai robust, al rostre del qual hi observa una gran semblança amb el de son pare. Les mateixes galtes llises i tibades, es diria que al seu cutis no hi ha crescut mai pèl, idèntic somriure entre picardiós i displicent, i igual mirada severa.
Això en certa manera, el disposa a atansar-s'hi amb més afecte que als anteriors i fins es veu una mica més amb cor de captar-se'l.
Però... què li explica, a aquell, de tractament de textos, fulls de càlculs, sistemes operatius i bases de dades?
-Para el carro, padrí! Si n'aneu de bona fe pel nostre món!- replica l'home, amb una veu aflautada molt diferent de la del progenitor de l'Hipòlit. -Que no ho veieu que els pastors no tenim cap per aquests romanços, o el tenim massa verd per entendre'ns-hi? I d'ençà que vaig sentir algun lloc no sé què d'un virus, vaig pensar: "Felip, guarda-te'n prou de tenir mai tractes amb cap maquinota d'aquestes que no poden dur més que malastres al camp. I aquí no estem pas per infeccions artificials."
Trauria a cap contradir-lo?
"Res. M'ha fallat el tacte i la tàctica," es lamenta l'Hipòlit, descoratjat. "Aquest és l'últim".
I creu que si vol seguir fent de pastor per aquests tocoms, sense quedar-se totalment desconnectat, haurà d'abandonar la seva dèria inicial de crear una mena de xarxa d'àrea local i centrar-se exclusivament en la manipulació del seu ordinador pel propi profit i esbarjo.
Mentre sa tia va empiocant-se més i més, l'Hipòlit absorbeix les hores tancat a la seva cambra, confegint programes d'emulació video text amb absoluta devoció. Fins que un dia, tot incorporant noves tècniques d'anàlisi, d'imatge i disseny al seu PC, aconsegueix elaborar un projecte de simulació en el qual el "seu" bestiar pastura lliure i feliç en prats virtuals, mentre el bestiar de debò clos a la cleda, es fum de real gana.
Fou justament aleshores que ocorregué un fenomen totalment inaudit. Aquella mateixa tarda, del seu ordinador en sorgí una veu que no obeïa a cap programa per l'Hipòlit concebut. Gèlida i sepulcral, el felicitava per haver respost a la seva crida.
"Quina crida?" es demanà l'Hipòlit esglaiat.
Poc després, sonà una flauta, dolcíssima. I de cop, aparegué a la pantalla la figura d'un ser amb cos d'home, però amb certes variants: les orelles eren fabulosament peludes, exhibia dues lluents banyes al cap i tenia les potes i els peus de cabrot.
-No entris en pànic! Sóc jo, el teu protector- emeté la veu, potent. -No em reconeixes?
L'Hipòlit, esbalaït, dits tremolosos, fa que no amb el cap.
-Com que no?
A fora, una plomosa castellera enfosqueix l'habitació per moments i esclata una tronada que esqueixa les entranyes del cel.
-Mal llamp et mati, llanut!- impreca la veu. -Si no et postres ara mateix als meus peus, Júpiter et travessarà de mig a mig amb un llampec, igual que feu amb Escolapi per haver-te ressuscitat, i jo et maleiré el bestiam!
Ell no gosa dir-li pas que li sembla que s'equivoca d'Hipòlit. Està massa estamordit. I això que ja n'havia patit de tremendes, en el seu ordinador; tant, que fins el va canviar per un altre en què no obstant, li ocorria tres quarts del mateix: abruptes sobresalts de tard en tard que el feien caure del tamboret i el deixaven escagarrinat.
Però l'aparició d'avui és d'un relleu tan realista i reeixit com no en recorda cap. L'astorament l'immobilitza, l'emmudeix, l'aclapara.
-Des d'ara -prossegueix la veu-, tu em veneraràs sense fer la patota. A mi em correspon el teu culte, l'únic culte que t'escau. Jo, el creador de la flauta pastoral per excelúlència, la caramella, entre altres meravelles, t'inspiraré sons bellíssims, harmonies mai oïdes en aquest prodigiós oracle. T'investiré sacerdot conspicu, immolaràs bocs i cabres de les rodalies i et guarniràs amb llurs pells, organitzaràs festes "lupercals" al meu nom inefable, i al puig més pròxim hi plantaràs un pi ben ferm, l'arbre consagrat a Pa, qui et parla. Com a déu dels pastors i els camps no puc demanar menys.

Després de passar una nit convulsa entre pensaments d'abjuració a la fe catòlica -"No, de cap manera adoraré al déu Pa, jo em dec a l'únic Déu veritable, al Déu que dia a dia em dóna el pa"- i els gemecs de sa tia, a la cambra del costat -"la pobra dona té pressa a retrobar-se amb el seu marit a la glòria"- repararà que no pot negligir més les "seves" ovelles.
Els penosos grinyols matinals del quisso a la seva porta, li recorden la humil, necessària feina de moure's ran de terra. Es lleva tot seguit, es renta la cara, serveix un bol de llet calenta amb mel a sa tia i es posa en marxa.
La neta blavor del cel d'aquest matí d'últims de setembre, amara muntanyes i deveses d'una vivor manyaga i vibrant. La flaire plena d'herbei estimula un bestiar afamat, els ulls del qual semblen agrair la gràcia de ser menats per un pastor, malgrat tot, clement.
Encara intens, el verd dels camps afina la mirada de l'Hipòlit i alegra el pas del ramat, que ja l'ensuma adelitat. Gairebé hi podria anar sol, sinó que la natura no l'ha dotat de la llestesa deguda per tornar a pleta sense el guiatge fidel del seu pastor i gosset.
L'Hipòlit desitjaria fer arrels aquí. Tanmateix alguna cosa li diu que aquest no és el seu lloc, per bé que per dins se senti més viu que mai l'ofici de pastor; ofici aparentment fàcil, que fins podria passar per primari, però que demana un tempre especial, una paciència llarga llarga, exquisida sensibilitat i un saber escoltar -entre bels, drings i lladrucs- quietuds i silencis que parlen d'antics misteris, sense esquinçar l'ànima de solitud.
Té la impressió que cada vegada que avia el bestiar, l'allibera, i que quan l'acorrala, el protegeix a bon dret. La seva plana felicitat l'imbueix d'una pau i confort que, tot i el cansament dels vespres, no trobaria fent cap altra feina.
Tantes hores dispensades al seu ordinador començaven ja a fer-li veure blanc el que és negre, a falsejar-li el just sentit de les coses, a amagar-li aquests fets senzills.
Amb tot, l'Hipòlit no s'ho vol retreure i addueix indefensió. "I després diuen que no són les màquines sinó els humans, que ens hi fem mal per malusar-les o abusar-ne. I un be! La seva sola presència ja t'està exigint: tecleja'm, babau!, infon-ne'm vida, avicia'm, deixa-t'hi els ulls... Perquè:ja em diràs quin sentit té una pantalla d'ordinador apagada? Cap. No és més que un espai mort i sobrant; mirall opac que enlletgeix el que hi ha. Oberta, la pantalla projecta "realitats" que podran ser de gran utilitat i eficàcia, però que a mi ja no foten gaire bona fila.
L'últim surt que tingué el va tornar a solc. I des de llavors que no s'hi ha acostat. I per descomptat que es nega a fer la gara-gara a Pa. "Ni que hagués perdut la xaveta!"
Però no es podia imaginar que el fantàstic succés arribés a afectar a cap altre ser viu. Com si d'un malefici es tractés, últimament observa, atònit, un bestiar molt destarotat i inusualment excitable. Els marrans munten les ovelles a totes hores, s'envesteixen i es barallen entre ells, i l'Hipòlit els ha de separar a bastonades; giten més herba que no mengen i una mena de coïssor "que ha de ser molt forta per fer-los rebolcar per terra amb aquests bels i panteixos tan esgarrifosos." el porta a creure que els animals estan posseïts per algun esperit malintencionat.
Fins el quisso actua tot estrany: en comptes de vetllar el ramat i encerclar-lo convenientment, arrenca a bordar per res i corre i grimpa com un esperitat en la direcció contrària, com si volgués esgarriar-lo.
L'Hipòlit sospita que es troba enfront obscures forces que no pot controlar i que si no vol caure a les urpes del llop potser toca anar-se'n i deixar el bestiar a l'estacada.
Sa tia, d'aquest cas no en sap res. A penes piula, volta per casa seva com una animeta en desempar. "I només faltaria ara que li vingués amb històries per no dormir."
Una nit, engorronida i ullerosa a l'escó del costat de la llar, encesa de poc, la parenta li parla de que es faci càrrec de tot, que ella ja no en té esma. és obvi que està a les acaballes.
De primer, en veure's caure tanta feinada a sobre, l'Hipòlit s'atribola una mica, però poc després comprèn que ella no li vol pas tan mal i que només li ha dit a tall de suggeriment.
Esllanguida, apunta:
-De fet, ja no em preocupa massa si la meva heretat se'n va tota en orris. I ara que ja em veig amb un peu a l'altre barri, et demanaria que em fessis una cosa, pren-t'ho com si fos la meva última voluntat. Però abans deixa'm dir-te que estic molt contenta de la forma que has portat la ramada... Tot i que encara és hora que la netegis a l'abeurador amb desinfectant per treure-li les paparres i els bitxos i li tallis la cua per no embrutar-se de femta i la marquis perquè no ens la pispi ningú... I ja has pensat en fer bales de fenc per l'hivern, quan la neu tapi quasi tota l'herba i el fred l'encarcari a la cleda? Ai mare, no sé perquè carai m'hi amoïno! Perdona fill, per haver-te recordat el teu deure. Te n'ocuparàs, oi? A fe que jo et tinc per bon pastor i estic segura que sabràs fer bé el que t'encomano. Potser et pareixerà bon tros estrambòtic, una pura ximpleria, però aquesta és una cosa que des que som europeus he volgut portar a cap i mai m'ha vagat de confiar a ningú. Cert, el meu Antolí m'ho va prometre, però la mort se l'emportà sobtadament i ho esgarrà. Tu que et veus tot valentot i un xic sonat et pregaria que un dia d'aquests t'enduguessis a passejar el bestiar per la teva ciutat i en deixessis els carrers plens, ben granats, de cagarulles, com a senyal de protesta per tota la llana i la llet que ens compren a vil preu o bé es malguanya per vendre-la a l'estranger.
Al cul dels moltons més grassos hi poses un cartell que digui: "a l'alt Urgell no tenim llana al clatell." De passada, la canalla disfrutarà veient ovelles i bens de veritat, i de ben a prop, que de ben segur que totes se les pinten. Les atipes ben atipades el dia abans i no hi ha d'haver cap entrebanc. El "terrós" et serà de gran ajut. Agafa la gaiata més nova del meu difunt marit, la del mànec daurat, i faràs tropa.
En acabar, gairebé exànime, li demana que faci venir el capellà de Castellbò el poblet més proper.
L'Hipòlit vacilúla un moment i està per dir-li que ell mateix es cuidarà d'administrar-li els darrers sagraments, però no se sent prou esperonat per l'Esperit, i un buit immens li embarga el cor.

El bestiar i el gos segueixen esvalotats, com si estiguessin encara sota l'influx d'una maledicció que l'Hipòlit tem no desapareixerà a menys que faci operar de nou l'ordinador i pari degut esment a la truculent veu de l'oracle.
Però ell no vol sotmetre's i ja no s'ha de forçar a persuadir-se que la comunicació d'un pastor amb les seves ovelles no pot passar per cap mediació informàtica ni idolàtrica, per fantasiosa que sembli. Ell no es pot permetre que cap virus cibernètic, en el futur, ho vagi envaint tot i faci de la humanitat sencera una espècie electrònicament infestada.
El seu, ara, ja és més que mer ofici, és una vocació; i se sent cridat, no a donar culte a cap déu pagà sinó a esdevenir guardià d'un món primigeni; a retornar a les fonts; a preservar els canals naturals de comunicació processant-la sense trucs ni sofisticacions.
Per complir això ell sap que s'exposa al fracàs més rotund i incomprès, com tota aventura humana en solitari que s'apreciï; i fóra també ben probable que l'última voluntat de sa tia Lluïsa signifiqués, de retruc, la seva darrera actuació de pastor.
"I bona la faré si m'he d'emportar el ramat a ciutat en el seu revolt estat! Vejam si m'esgarrarà el marro."
Però no vol ajeure-s'hi ni esperar millors temps que no vindran. Pensa que és preferible posar-se en camí el més aviat possible i encomanar-se a tots els sants.
L'encàrrec de sa tia li fa brollar una idea que ell s'afigura encara més excèntrica. En fer els preparatius del viatge, compte en traginar ordinador, impressora i mòdem. Però on se'l posarà? A les espatlles? No, quina rucada! I doncs, que potser hi anirà en cotxe? No, I ara! Els lligarà ben lligats a la caixa d'un rònec carretó de corral i pit i fora!
Preveu una excursió llarga, aspre i cansosa. A la cintura es posa la faixa del seu oncle, es proveeix de pa, formatge, embotits, la bota de vi i una manta per dormir al ras. Tot dintre el sarró. S'enduu també les claus de l'agència on servia.
Pensa sortir a la fresca de la nit. Sa tia li digué que no li calia pas passar per carreteres, tret dels últims quilòmetres, tot i que n'hauria de creuar més d'una vegada. "Tira camps a través, muntanyes amunt muntanyes avall; després del riu, vira a l'esquerra i segueix senders, pistes i camins de carro amb la vista sempre al sud. No té pèrdua."
L'Hipòlit és conscient que s'ho ha d'agafar amb calma però sense adormir-s'hi, si vol arribar a destí dia més dia menys, d'una sola peça.

Ja en camí dubte si ho aconseguirà. El bestiar i el ca segueixen alterats, desavinguts, ell els fa avançar a còpia de gaiatades i es pregunta si tal sortida no serà completament llunàtica, absurda, abocada ja de bell començ a marrar.
No les té totes. Amb una mà va empenyent el carretó sota la lleu claror de lluna plena. No sent el xerric dels grills ni el moltó esqueller, ni la fressa esbarriada del ramat, ni els ganyolets del ca; per ell tot és silenci i foscor. Intenta trobar algun sentit als seus passos, fins s'angoixa una mica i se li asseca la gola. Amb penes i treballs condueix un ramat i un gos desnaturalitzats...
Al cap de poca estona, però s'adona que com més s'allunya del poblet de sa tia i voltants, més compassats marxen els animals. I ara ell ja respira, se li aclareix la mirada, alleuja el tragí retroba l'home de fe que, a pesar de totes les seves incerteses, no ha volgut perdre mai. I no es descuida d'agafar un bon roc, que s'adossa a la faixa.
Terrassa és una ciutat lletja i malgirbada, feta per laindústria i per la indústria desfeta, com tantes ciutats mitjanes d'aquest país.
Podria no ser el cas de l'Hipòlit, però aquí la gent s'hi fa la vida i la majoria s'hi sent més o menys bé situada; comunament s'accepta que s'ha de ballar segons el so i ritme de cada lloc i que canviar de població per començar de nou en una altra, petita o gran, és gairebé escabrós per il·lusori.
El pastor hi entra a gall cantant per la pota nord. Exhaust però serè. El quisso als seus peus i el ramat, ben arrenglerat, darrera.
Tres dies caminant i moltes hores de nit en blanc, rumiant, contemplant les estrelles, sentint-se gustosament unit a la natura, amic de l'univers; i es considera sortós per no haver-se-li extraviat cap ovella ni ensopegat cap barrumbada, tan freqüents per aquesta època de l'any, sobretot, darrerament, des que diuen que el planeta s'escalfa.
Es consulta l'hora al seu rellotge de polsera, fa un traguinyol de vi de la bota i es menjaria un be sencer, però s'ha d'acontentar amb l'últim bocí de formatge, ja ressec, que no té cor de cruspir-se tot sol, i li'n dóna un mos al ca. El pobre animaló ha passat encara més gana que l'amo. "Quan acabi el que he de fer, li mussita, trauré cèntims de la Caixa i comprarem una mica de teca."
Tot seguit tomba a la dreta i enfila un carrer costerut, al capdamunt del qual sobresurt un edifici amb finestres ogivals. En tot aquest primer tram urbà no ha vist pràcticament ningú. Algun conductor amb cara de sorpresa que, si ha parat un moment el cotxe, és ben bé perquè ha volgut o perquè la curiositat l'ha frenat, ja que l'Hipòlit i acompanyament no li'n privaven pas de circular, i un parell d'avis que sortien xirois a prendre la primera fresca del mati.
Encara és d'hora per acomplir, a dreta llei i "in extenso," la desfilada de protesta encomanada per sa tia. Entretant, l'Hipòlit tirarà endavant una altra "missió" no per menys pública i exposada més planera.
Pels vitralls hi penetra una primíssima llum que envolta, tènue, murs i pilars, i a la pantalla de l'ordinador, apuntant al cimbori, se'n reflecteixen menudes espurnes que semblen donar-li vida.
El pastor fa jeure el quisso ran de carretó com si el volgués posar en guarda. A copets de gaiató a l'esquena, col·loca el ramat entre els bancs i la nau central i amb un dit encastat entre barbó i nas els indica que facin moixoni "per uns minuts, tan sols."
Enmig del belar un punt ronc d'alguna ovella -"ja se sap, sempre hi ha un borrec o altre que fa el rebec,"- l'Hipòlit puja lentament a la trona. I de sobte, li sobrevenen a la ment les odioses imatges de diablons que solien assaltar-lo, via ordinador, mal i incitant-lo a l'apostasia i a la blasfèmia, amb textos obscens i repulsius, a cops barrejats amb confortadors missatges -que ell creia venir del Crist, invitant-lo a canviar d'aires-, als quals, tanmateix, sempre acabaven sobreposant-s'hi els de clau demoníaca.
Un xic atabalat, s'esgarrapa la negrosa barba de tres dies i mig i allarga els braços, a l'estil d'un d'aquells predicadors recalcitrants del salvatge oest americà més aviat fora de sí es diria empapatxat per la substanciosa pasta del diví.
-Estimades ovelles, marrans i borrecs -comença-, seré breu. Primerament us agraeixo ben de cor la vostra obediència. Benaventurades vosaltres per ho haver fet com les que tenia abans, que no hi havia humana manera d'encarrilar-les. Ja estava negre de veure com m'anava quedant sense parròquia, diumenge rera diumenge. Vosaltres sí que m'heu fet sentir pastor de veritat! Us he de confessar que aquí m'estava separant més i més del món, per molt que m'informatitzés... Em mancava el vigor rabiós i profètic que dóna la pobresa. Ja em tornava tot tebiot i panxacontent. Diguem-ho clar: m'estava podrint. I el bisbe ni se n'adonava. Massa enfeinat en les seves tasques burocràtiques. Ai, si em sentís! Segur que em suspendria a divinis. Des que us conec a vosaltres m'he tornat un xic protestant. Mireu-vos què dòcils i encantades! Fins aquella germana repatània ha deixat de belar. Teniu els dies comptats i no us en lamenteu. Sou exemplars. Tant de bo el poble de Déu prengués nota del vostre irreprotxable comportament, a excepció feta, diguem-ho tot, de quan s'us ficaren al cos aquells esperits malvats d'allà dalt. Però no patiu que aviat passaré el culpable per la pedra.
El gosset se'l guaita amb ulls enterbolits de gana, esgotament i planyença.
-Ja acabo,company. Posa't al meu lloc, aquest podria ser el meu últim sermó. Però no ho dic amb tristesa. En el nostre món tecnològic ja ningú té el cap per sermons i no és que ho beneeixi, però és així. I tinc la certesa que a l'Església o sobren pastors o falten ovelles. Sigui com sigui, no cal preocupar-se del seu pasturatge. Si molt convé el Bon Pastor ja en tindrà cura. Ell és l'únic que sap el com i el què d'aquesta beneïda comesa; l'únic que hi entén; l'únic que fa les coses com Déu mana. I ja estic. Gràcies per la vostra atenció.
Baixa de pressa de la trona, seguidament deslliga l'ordinador, el mòdem i la impressora, i agafa la manta del carretó.
Al carrer, no gaire lluny, sona una sirena.
Puja al presbiteri, deixa les màquines un segon a terra, estén la manta damunt l'altar i hi col·loca l'ordinador i trastos auxiliars.
La sirena sona ja de tan a prop que l'oficiant tem que li esgarrarà el pols. Es treu el roc de la faixa i l'alça a consciència, amb les dues mans, però és la dreta que executa aquest insòlit sacrifici expiatori sense sang, però estrepitós, que ja no podia deixar córrer per més temps.
Per la porta de la sagristia surt el seu jove successor amb una estola al voltant del coll i un calze a les mans que no li cau de miracle, en veure l'ordinador, impressora i mòdem fets miques per sobre l'altar, un ramat impropi del seu temple, un ca escanyolit dalt d'un carro de pagès i un pastor que els seus ulls es neguen a reconèixer.
-Hòstia, quina una n'ha armat! -profereix, espaterrat.
L'Hipòlit alça la vista al crucifix que penja de la volta del presbiteri -moment en què la bòfia irromp a la casa de Déu sense contemplacions-, i tot el que se li acut de dir és:
-"Dominus est pastor meus"!
-"Et meus, etiam" -fa l'altra, senyant-se al front.
-Amén! assenteix el cap de policia.
-II-
Que guanyi el millor
L'entrenador del club sap, mal li pesi, que no pot prescindir d'ell. D'ençà del dia de la seva "adquisició" que se les tenen. I no és la diferència d'origen, llengua o cultura -el mànager és holandès i el "crack" català-, que motiva la seva mala avinença, sinó llurs opcions, diguem-ne "filosofies," sobre el futbol. Molt tècniques, dirigistes, geomètriques les del foraster; fresques, heterodoxes i pràctiques, les del autòcton.
En Casalet és un jovenenc de vint anys i en Johan Van Dier Met un home (ex-jugador del club que entrena) de gairebé cinquanta. Però el primer no sembla pas complementar-se amb l'experiència del segon. Fins es diria que el tècnic necessita més del jugador, per raó que en treu més profit, que a l'inrevés.
En Casalet és un extraordinari futbolista de dots innats pel tacte i tracte amb la pilota, que ha demostrat repetidament sobre el terreny de joc no deure res a ningú.
Dissabte al vespre, el Barça juga l'últim partit de lliga contra el Madrid, al Camp Nou. Derbi que resoldrà el pròxim campió de lliga. A dos punts del líder -el Madrid-, el Barça està obligat a guanyar. No té altra alternativa. Amb la victòria al seu rival per antonomàsia, el club català -fent honor al costós eslògan de ser més que un club- es veu compel·lit a reafirmar tot un poble en la seva identitat. Senzillament, amb el Madrid no es pot perdre.
I l'entrenador té clar, mal li pesi, que en Casalet és massa bo per sacrificar-lo en un "match" d'aquestes característiques, com ja ha fet impunement amb altres jugadors. Si no el tragués al camp, l'afició es sentiria decebuda, fortament estafada; i si bé se li ha renovat el contracte per dos anys més, la junta directiva podria qüestionar la seva continuïtat per ser esca de mala maror a l'estadi.
I és que en Casalet ha esdevingut la figura indiscutible de l'equip, l'ídol benigne de l'afició. Fill de Castellfollit del Riubregós, un poblet de l'Anoia (que limita per l'oest amb la província de Lleida), i exjugador del Calaf, el jove català va anar a parar al primer equip del Barça sense passar per la Masia, gràcies al bon ull d'un caça talents, influent soci de la Junta.
Amb el seu carisma humà i modèlica esportivitat -molt per damunt dels seus companys de samarreta-, quantes vegades, en acabar el partit, tot i haver-lo empatat, no ha saludat i felicitat als adversaris de joc i a l'àrbitre, amb reverència inclosa al públic. Mai cap col·legiat no li ha ensenyat una sola targeta groga ni vermella, ni tan sols l'ha amonestat o pres el número.
En Casalet és el jugador que ha costat menys al club, cobra molt per sota dels estrangers, i així i tot és qui més rendeix al camp, qui dona més joc, qui fa més espectacle, qui crea més situacions de perill, de gol... qui il·lusiona més positivament els espectadors...
Rarament li prenen la pilota dels peus, si no és recorrent a la falta, sovint brutal. Però ell no es queixa. és sofert i combatiu i aguanta les lesions com un tità; ben altrament a la resta dels jugadors, que no semblen poder ni voler seguir-li l'exemple.
Qui pitjor queda al seu costat, però és l'entrenador, el qual no suporta els contratemps, per ell, sempre arbitrarietats xiulades per l'àrbitre. I sol ser ell qui més protesta: des de la banqueta, o la llotja quan és penalitzat, se'l sent bramular com un marrà amb el seu castellà salivós i insultant que alguns aficionats taujans, tanmateix, troben passable i fins divertit, perquè diuen, li aflora amb accent català que per un holandès ja és molt. I a sobre, li agraeixen.
No s'hi pot fer més: el futbol treu a fora el més baix i brutot dels humans. La passió cap un club que pretén estar més enllà dels socis, encega els seus seguidors fins l'estupidesa més mineral.
I en Casalet pateix força aquesta secular pressió. Ell, que no ha estat mai instigador voluntari de controvèrsia o polèmica als mitjans de comunicació els quals evita tant com pot; ell, que es nega a ser entrevistat i no fa mai cap comentari sobre els partits, ni abans ni després, ni durant -a la mitja part-; ell, es limita a jugar.
L'única opinió que ha donat a conèixer en públic, és la creença un xic agitadora, tot cal dir-ho, que al futbol no li calen entrenadors professionals.
La gent percep clarament que això és causa de malestar i tensió entre el personal tècnic i que el du a tenir serioses discrepàncies amb l'entrenador, ferri defensor del contrari.
En Casalet és l'únic que no s'adapta a les exigències, les llunes, disciplines i càstigs, molts cops innecessaris, humiliants i irracionals, del foraster. Però per respecte al club, els tolera i s'hi avé molt a contracor.
Ell és l'únic de la plantilla que podria subvertir la "filosofia" de l'holandès i obrir els ulls a l'aficionat. Tanmateix, la seva ingènita modèstia no sembla adir-se massa a tal ambició.

En la concentració de divendres a la masia de Muntanyà el noi de l'Anoia, més taciturn que d'ordinari, se'n va a dormir empipat, molt abans que els seus companys.
No està gens d'acord amb l'alineació ni la tàctica triangular, diagonal i ofensiva a tot cost que ha disposat el tècnic. Segons la jove figura, això afavorirà els sistema de joc del Miadrid, que durant la temporada s'ha destacat per uns plantejaments de contraatac mortifers.
I es dol de veure massa "col·legues" exclosos de la llista per haver, al criteri del preparador, "jugado desastrosamente mal" en partits anteriors.
En Casalet s'estima els colors blaugrana, molt més, creu, que en Johan Van Dier Net, el qual fa i desfa a plaer, sense importar-li ni mica les carreres i vocacions dels joves -i no tan joves- que malmet. L'home vol fer tostemps la seva si no, no està content. I per descomptat que les derrotes són, sempre, culpa dels jugadors, ja que ell els entrena perquè guanyin.
Amb els tres anys que en Casalet està a les seves ordres, ni una sola vegada ha atribuït explícitament cap mèrit especial a la genialitat futbolística del jove català que no vol pas medalles, però tampoc tan falsa discreció d'algú que s'entesta a no valorar les qualitats individuals de cap dels seus "muchachos," ja que "lo que cuenta son los once del equipo que yo preparo, no un solo jugador, por mucho que sepa."
En Casalet ja n'està fins el nas que aquell dirigeixi amb tan bufat procedir, amargui la vida d'alguns futbolistes, decideixi per la directiva i prengui el pèl a l'afició. Tot perquè gràcies a ell, el Barça ha arribat al cim: s'ha emportat tres campionats de lliga, dues copes d'Europa i una recopa. I si guanya demà podrien repetir els dos títols més cobejats.
Però en Casalet no se sent gens esperonat a donar el millor de sí mateix. Hi ha massa coses al club que el desplauen i actuen cada vegada més damunt el seu ànim com un handicap desmotivador; així per exemple la cobdícia, l'afany de lucre i protagonisme de directius, tècnics i jugadors. Sap que, per desgràcia, aquest fet ja ve de lluny i que els socis i la massa social del club, els únics que podrien alterar tal estat de coses, difícilment ho faran: paguen massa de grat per entretenir-se i sentir-se part d'un club que, per a molts, ho representa tot a la vida. és l'empresa on inverteixen accions, quotes i carnets amb més alegria; la "religió" que creuen i segueixen amb major fidelitat i fervor; el tema d'opinió i conversa més sucós; el pretext més consuetudinari per no haver de pensar gaire i parlar sense dir pròpiament res; la droga socialment més difusa i permesa; el tinglado més gustosament alienador...
El noi de l'Anoia no vol pas que sigui dit que ell és el millor jugador de la plantilla, ni esdevenir icona de ningú. Ell cobra el just per viure amb suficiència, està radicalment en contra d'aquest muntatge i no aprova que els seus companys, especialment els estrangers, s'omplin les botes de milions; i el sou de l'entrenador el troba tan descaradament alt, i injustificat, que li venen ganes de plegar.
El xicot és un romàntic del futbol, enmig d'uns esportistes, tècnics i directius pesseters i sense escrúpols i més i més degradats. I el desmoralitza no tenir ningú amb qui compartir les seves idees futbolístiques, tot i que, jugant en el primer equip del país, no se n'estranya. "S'exigeix massa, del Barça," es diu mol sovint. I les compensacions econòmiques pels qui estan al seu servei o se n'aprofiten, són, de totes totes, desmesurades.
Professional de mala gana, en Casalet voldria acabar la seva carrera de medicina i jugar només els cap de setmana, entrenant pel seu compte. Però entén que amb una mentalitat tan lúdica i àcrata no pot encaixar de cap costat al club considerat més gran del mon.
Entre els entrenaments, els desplaçaments, les concentracions i els partits, no té ni un minut pels seus estudis. I s'adona que si no hi ha més remei que fer professió del futbol que ell tant gaudeix jugant, tampoc no té perquè guanyar més que un sou proporcionat als seus esforços, temps, dedicació i rendiment. No pas per sobre d'un qualsevol treballador mitjà assalariat o autònom.
De fet, ja es dóna més que per ben pagat fent-se la vida amb l'esport que més li agrada. No creu que sigui bo sobrevalorar-lo, i si més no, ell ja es replantejaria a fons la figura de l'entrenador. "Per anar bé cada jugador hauria de ser el seu propi entrenador i tots els components de la plantilla haurien de ser alhora titulars i suplents. Qui corri més, el més pencaire, el qui sui més la samarreta al terreny de joc i demostri més competència, evidentment tindria més ocasions també de defensar els colors del seu equip. Però en cap cas cobraria un sol duro més; fóra abusiu." Així de senzill, així de dràstic. "Al capdavall, aquest esport no guarda cap secret dins la pilota."
Per primera vegada a la seva curta vida esportiva, en Casalet sap que té a les seves mans... o millor dit, als seus peus, la possibilitat de quasi decidir un partit a priori. Podria ser que el Barça no guanyés al Madrid jugant-hi el noi de l'Anoia, però molt probablement perdran si ell no surt al camp. I no és cap pretensió seva, sinó pura lògica de resultats.
En tota la lliga, els dos únics partits que han derrotat al seu equip han estat per baixa seva per malaltia. I als partidets d'entrenament sempre acaba imposant-se el grup que ell capitaneja sense ni adonar-se'n. Tal és la seva connatural autoritat damunt la gespa.
Com a futbolista, en Casalet no té cap habilitat, coneixement, truc o recurs que agrair al tècnic, però no se'n vanta. L'experiència del foraster -en els seus temps de jugador tingut per un dels millors del món, un vertader fora de sèrie- és superada amb escreix per la intuició i gràcia futbolística del català.
I si no hagués de jugar-se una sanció disciplinària, molts cops hauria anticipat, modificant-les, les estratègies, lliçons teòriques i ardits del Johan.
Fins avui ha callat, però dintre seu hi bull la sang d'un revolucionari de la pilota.

L'alineació del Barça ja és els mitjans de comunicació i els seguidors comencen a especular gustosament que la presència dels tres estrangers recuperats a la línia d'atac donarà més vistositat, emoció i brio a l'espectacle. Les seves botes glatiran per ser executores dels precisos serveis d'en Casalet des del mig del camp. No troben a faltar el Rius ni el Didac ni el Sanjoan ni el Mauri, joves de la nova lleva, defenses i centrecampistes del planter penalitzats pel preparador; a pesar de ser força treballadors i de fiar, aquest els jutja massa verds encara i poc disciplinats per un derbi tan transcendental.
Ha optat per cobrir la banda defensiva amb els veterans millor pagats -en la present temporada, més asseguts a la banqueta que no corrent pel verd rectangle-. I el que el tècnic ha dit d'ells no pocs cops: "Son chavales con poca capacitat de coordinación, compenetración y resolución que a veces no entienden mis instrucciones ni mi sistema... y por lo tanto todo les sale mal," avui ho retreu als que relega a la suplència.

El mateix dia del "match," la junta directiva es reuneix en ple i en caràcter d'urgència per llegir, consultar i deliberar sobre el plec de condicions que un dels seus membres va rebre ahir per correu certificat.
Entre els punts més rellevants s'hi demana: a) un gir coperniac en la política empresarial del club i la distribució del 30% dels beneficis nets a fomentar la pràctica del futbol en els barris més depauperats del país i acabar amb la discriminació elitista dels nois de la Masia, creant modernes infrastuctures i equipaments esportius; b) rebaixar les entrades als aturats, jubilats amb pensions mínimes; gratuita als infants menors de deu anys; c) acabar amb l'onerós costum dels fitxatges megamilionaris i absurds contractes d'imatge i valer-se exclusivament dels jugadors de la pedrera del país, així com també del cos tècnic i el preparador, amb sous adequats al seu càrrec (Treballar pel Barça ha de permetre guanyar-se les garrofes dignament, mai enriquir-se); d) destinar el 50% dels profits en concepte de publicitat a finançar projectes de desenvolupament als països més empobrits; e) enregistrar el club com a soci de capital a, com a mínim, deu ONG diferents; f) crear un fons d'ajut social i una mutualitat que cobreixi, per un preu de quota simbòlic, pensions de viduïtat, assistència sanitària i plans privats de jubilació per les persones i famílies més necessitades."
Al peu del full i escrit a mà es llegeix: "Si tals condicions no es compleixen, una per una, i es signen en acta notarial, penjaré definitivament les botes pel club i un cop acabi la carrera de medicina m'enllistaré a metges sense fronteres, que no només de pa i futbol viu l'home.
Atentament, Salvador Casals."

Als vestidors, el "mister" i el noi de l'Anoia tenen una aspra discussió la més virulent de la temporada. L'holandès li ha advertit que si fa el tonto i no dóna la victòria a l'equip no compti a jugar l'any que ve, i amb molt de gust el substituirà per en Grotius, nebot seu, davanter de l'Ajax i màxim golejador de la lliga holandesa, encara que el seu traspàs suposi una despesa de 2.700 milions de pessetes per les arques del Barça.
El foraster ja fa temps que porta aquesta idea de cap i ha quasi convençut al president i la directiua de la conveniència del recanvi, sinó que aquests no ho veuen tan pla, donada l'excel·lent feina i baix cost del català i la gran estima que li té l'afició. I a més: "Al soci no se'l pot enganyar," paraules del president, el qual està persuadit de la necessitat de suport absolut dels seguidors per la bona marxa de l'equip.

Les entrades del "match" s'han exhaurit en un obrir i tancar d'ulls. I fins s'han arribat a pagar setanta-cinc mil pessetes per una localitat de revenda.
L'oficina de premsa del Barcelona té acreditats més de 500 periodistes. Uns mil cinc-cents agents de l'ordre custodiaran l'estadi: 500 policies nacionals, 300 guardes jurats contractats pel club, 200 mossos d'esquadra i uns 400 uniformats de la guàrdia urbana assignats per controlar i regular el tràfic i els accessos.
El Camp Nou s'anota un ple total, històric. L'ambient a la graderia està garantit. Sense comptar la del Gol 3000 de Santa Coloma, hi han assistit unes 300 penyes barcelonistes de fora de casa, que aprofiten l'escaiença que el derbi es disputi en dissabte per presenciar el seu únic partit de la temporada al Camp Nou. Totes elles conformen un bonic, colorístic mosaic de banderetes, cartells i cartolines.
Els onze titulars del Barça salten a la gespa i l'estadi vibra de cridòria i excitació sobretot a la zona del Gol Nord, on els components de la Grada Jove, Almogàvers, Sang Culé Unibarçataris i Boixos Nois despleguen un colossal tapís amb els colors blaugrana. També s'alcen pancartes al·lusives al conflicte, filtrat a la premsa, entre l'entrenador i el noi de l'Anoia.
De cop se sent una xiuladíssa proverbial dirigida a la banqueta dels tècnics. L'afició no veu enlloc el cap ros... el més baix, el més hàbil, el més molsut, el més veloç de la colla. El dorsal 13 el duu un altre cap-rossenc, llargarut, de cames blanquinoses, l'alemany H"lf.
Fa la sacada inicial el Barça. El Madrid replega els seus jugadors, i els blaugrana avancen línies; semblen apostar, certament, per una clara tàctica de clau ofensiva, mentre els "merengues" es cobreixen les espatlles sense renunciar, però al contracop.
Aviat donen el primer ensurt: en una rapidíssima jugada, Ramírez, a passada de Pepín des del cercle central, es planta sol davant de Camps i envia la pilota damunt del travesser per mil·límetres.
El Barça dóna la rèplica amb una combinació de regals afortunats dels davanters, que deixen la pilota a l'esquerra de l'interior dret, el qual no pot enganyar el porter madrileny amb la seva fuent finta.
A mesura que passa el temps el ritme del joc s'accelera, s'escalfa, s'intensifica. La possessió de la bola és del Barça però els perills provenen del Madrid, que de mica en mica es va imposant a la zona de mitjos d'atac, senyorejant-la de banda a banda, enmig de la inquietud de milers d'espectadors que de sobte emmudeixen del disgust quan, Pepín, aprofitant un esplèndit servei de Richards, envia la pilota al fons de la xarxa de la porteria de Camps, fins aleshores força encertat.
El domini segueix sent del Barça, però és un domini flac i desorientat, inoperant... Al minut 40, el visitant de poc no deixa K.O. al local en un altre contraatac, quan Ramírez s'estavella contra el cos de Camps, que surt a la desesperada. Sens dubte, el guardameta blaugrana, en ratxa de bones intervencions, ha estat el més sobresortint del homes de l'holandés.
Només començar la segona meitat, Collado d'un pèl no marca el 02 amb un xut potentíssim des del límit de l'àrea gran, gràcies a una espectacular aturada de llagosta de Camps.
El Madrid enfila el punt àlgid del partit amb la idea de sentenciar-lo com més aviat millor, i Ramírez i Richards tornen a encendre la llum roja de perill a l'àrea blaugrana.
El Camp Nou sembla un purgatori de plors continguts, de planys i laments, talment tot el camp fos un patètic salm. Però el Barça no es rendeix. I al minut tretze de la represa, Zunov és flagrantment entrebancat dintre l'àrea de "penalty" dels blancs, i encabritat, crida:
-Penal!, àrbitro, penal!"'
De res serveixen les violents protestes dels companys, ni les xiulades... els mocadors blancs i les esbroncades del públic.
Amb això la resposta del Madrid és frenètica, imparable, d'infart. Primer una fava enverinada de Manfred a l'escaire que fa lluir de nou a Camps, i seguidament una rematada de cap de Ramírez amb el porter batut, que Thomasa treu sota els pals.
En plena exhibició d'un adversari aclaparador en la fase final del "match," Richards fa una passada en profunditat a Pepín que s'escapa vertiginosament per la punta dreta, retalla el defensa i, agilíssim, fa una vaselina a Camps, que s'havia llençat perdudament als seus peus.
Els jugadors del Barça s'han vist superats per tots costats i ja a penes poden sortir de l'eix de la defensa; els "merengues" no es tanquen gens i s'aboquen com feres rabioses, talment perdessin, a l'àrea contrària, tot cobrint perfectament el mig del camp...
El partit acaba amb un resultat que provoca les ires dels aficionats culés i la tristesa de tants seguidors que a les 7 de la tarda havien sortit de casa sense imaginar-se semblant desfeta. Per a ells, el 02 és massa, una amarga humiliació i l'inexplicable fet de no llaver jugat el Casalet, l'exasperació.

Mentre els vencedors reben la copa de mans del president de la lliga professional, a la graderia segueixen els xiulets i s'aixequen enormes cartells i pancartes on es llegeix el que molts també coregen amb autèntic furor: "VOLEM EL CASALET! FORA EL VAN DEIR NET!
Els ocupants de la llotja presidencial del Barcelona se senten un cop més interpel·lats i es pregunten què se n'ha fet del noi de l'Anoia, a què ha obeït la seva absència del terreny de joc... on, en aquests moments, surt vestit de carrer, mentre la resta de jugadors -els uns eufòrics, els altres esmarrits- ja es retiren als vestidors.
El públic blau grana, encara nombrós, que tant aprecia el Casalet, esclata en aplaudiments i víctors; ell els saluda des del cercle del camp i alça la testa a la tribuna, des d'on el president i vicepresidents del club, dempeus, assenteixen amb el cap i s'uneixen a la multitudinària ovació.
"Ha sido un partido estraño, con una derrota que no hemos merecido. El problema est en que hemos presionado demasiado y entregado la zona de medios, sobretodo en la segunda parte; y el Madrid, sin hacer un gran partido, nos ha fastidiado al contragolpe. Si hubiésemos aprovechado las ocasiones de gol que hemos tenido y el rbitro hubiera se¤alado el clarísimo penal a Zunov, la fisomía del partido hubiera podido cambiar totalmente.
Lamento la pésima actuación de mis chavales, que no necesitan a Casalet para nada. Al final, su desobediencia le va a costar cara. En futuros encuentros no voy a contar m s con él. Si todo el equipo tiene que depender de un solo jugador, mal equipo tenemos. Y entonces me pregunto qué pinta el entrenador... o sea, yo?
Consuela decir que a pesar de no entrar en el "Champions league," nos hemos clasificado para la UEFA."

Tals declaracions del mànager sobre el "match" -i la inesperada no alineació d'en Casalet- posaran en evidència la incompatibilitat absoluta entre els dos, i ja ningú tret del qui les ha fet, és clar, les considerarà ni tan sols excusables.
-III-
El car preu de la felicitat
Segons els experts -i per tal matèria no cal ser cap entès-, la Montserrat posseeix les mides perfectes: 90-60-91. Té un cos 10. El cos que tota dona -i home- somnia. és escultural, imponent, d'una bellesa incontestable. I tothom hi està d'acord.
Les revistes de moda, i altres, van plenes de fotografies seves: vestida, no tan vestida i encara menys vestida, però mai conilla. Quantes ofertes milionàries de Play Boy -"for example"- no ha rebut per posar a la manera de les noies mensuals de la casa, en doble pàgina central. Però ella no s'ho ha consentit. Les seves parts més íntimes són pels íntims -es va dir d'ençà que es convertí en un figurí adorable-, per bé que d'aquests, ara per ara, tampoc en vol.
Filla de la plana de Vic, la Montse Costajussà és la top-model més coneguda i mimada del moment. Encara no té vint anys i està folrada. Amassa més pasta ella sola en sis mesos que una bateria de dones de fer feines en tota la seva fregada existència. I el bo és que són aquestes les primeres a comprar les revistes on ella surt; a contemplar i comentar, entre admirades i envejoses, les seves proverbials formes i radiant formosor. I el bo és que la riquíssima deessa de la moda viu a cos de reina gràcies, en bona part, a gent així.
La noia, ben cert, està sobre un llit de roses, però no és feliç. Sens dubte, la Montse és la catalana amb més projecció internacional d'avui, una autèntica ambaixadora sense fronteres de les seques amb botifarra i el pa amb tomàquet amb tota mena d'embotits -de denominació d'origen-, que així és com la van pujar.
Les joves i no tan joves d'aquí i d'arreu, s'emmirallen en ella, la veneren, la creuen eterna. I és que els temps en què el comú de la gent pensava que les vertaderes belleses venien totes de l'estranger, venturosament ja han passat a la història.
Avui dia, aquest país nostre tan xicarró i tan emprenedor i cul d'angúnies, ja pot presumir d'una Venus de carn i ossos que fa la pols a altres competidores en les més selectes i luxoses passarel·les mundials: London, Paris, New York, Frankfurt, Sidney, Toronto...
Inclús li han fet propostes de contractes multimilionaris provinents de l'imperi del "glamour" i el "show." Però ella no és feliç. Repetidament managers, "sponsors" i padrins li han suggerit que es canviés el cognom Costajussà -perquè en els llocs importants no hi ha déu que pugui pronunciar-lo. I ella ja ha pensat en "Beans." Un nom ben anglès i curtet que vol dir mongetes, el seu llegum preferit.
El troba simpàtic, tendre i enginyós, com el personatge que temps enrera es guanyava les... mongetes actuant sota el mateix nom -però en singular-, en una popular telecomèdia britànica.
De petita -i encara ara més d'un cop passa algun video- el solia mirar per la tele i es pixava de riure amb els seus gags, "sketches" i acudits. "Que se n'haurà fet, d'ell?," es demana tot sovint.
Un gànguil, cara de plaga, orelles de pàmpol, nas de rave, enormes llavis dúctils i emmotllables com la plastilina, als seus ulls de nena, donava com a màgic resultat una lletjor encantadora que li havia robat el cor. Per ella, Mr. Bean tenia carisma, talla, potestat. Era el seu príncep blau.
Fins i tot li havia escrit cartes, a la seva vella adreça, amb fotos seves -no se sap si es podrien qualificar d'amor infantil o d'extremada devoció-, dient-li que quan es fes gran se li declararia i el triaria per sempiterna parella.
Tot i saber que l'home ja ha passat de llarg la cinquantena, a la Montse no la desplau gens seguir pensant el mateix. També entén, però que el més probable és que no arribi mai a conèixer-lo personalment.
En els moments més malenconiosos, mig delerosa posa un dels seus videos i gairebé li cauen les llàgrimes, entre emocionada i divertida. Li agradaria tant tenir-lo a prop, poder-hi parlar, tocar-lo, estrènyer-lo entre els seus braços, bufar-li que és el mascle més collonut que mai hagi vist...
Senzill, maldestre, graciós, un xic ridícul, no massa afavorit de cara i, sobretot, amb els d'allonses a lloc, aquest és el seu home ideal. I Mr. Bean n'és, per ella, l'exemple més digne.
No podia ser menys, amb la seva fama, la televisió del país, la de l'estat i algunes d'europees, li han reservat varis spots publicitaris per anunciar-hi diferents marques de sostenidors, bragues i compreses.
Com bé és pot suposar, des que ella fa propaganda televisiva per aquestes cases, les vendes dels seus articles s'han disparat astronòmicament i, amb elles, la Montse Beans haaugmentat a bell doll el volum ja prou crescut dels seus ingressos.
Però en aquesta vida sempre hi ha un sis i un as. I el triomf més brillant i rotund a cops oculta fondes ombres de misèria. Malgrat haver superat amb escreix els beneficis i la popularitat de les seves antecessores més ben pagades dels noranta, dels noms de les quals ja a penes ningú se'n recorda -i és que als quaranta i tants anys és millor guardar-se les monades pels de casa-, la Montse no és feliç.
Fa poc que es va fer construir un xalet per ella sola a Fals, i ara el troba massa gran, massa fred, massa buit d'escalf humà. Però la Montse és molt gelosa de la seva independència i no acceptaria conviure amb ningú sota cap circumstància, llevat de...
Sap que en aquests moments el més important és ella, el seu cos, el seu rostre, el seu benestar físic... i si es cuida i segueix "ad hoc" el règim alimentari, mèdicament supervisat, i no deixa les saunes ni l'aeròbic ni la natació ni les caminades pel seu jardí té encara deu anys de coll per anar-se fent la barba d'or en el món de la passarel·la d'alta costura, el prˆt-à-porter, el top "bandle" i les desfilades comercials.
No beu mai alcohol, no fuma, no flirteja amb cap home ni dona, no va mai de "farra" ni surt de nits si no és per banyar-se a la seva piscina sota la tèbia claror de lluna.
Mirar-se al mirall, pentinar el seus gats -en té sis- i la jardineria, constitueixen els seus hobbies preferits. és molt anglesa, ella.
A part del català i el castellà l'anglès, val a dir-ho, és la llengua que més usa i millor coneix. Va començar a aprendre'l ja de petiteta amb la Jo, una canadenca afincada a Vic (casada amb un escriptor català que s'havia destacat pels seus exilis i "repatriacions" literàries autoimposades), extraordinàriament dotada i apte per a l'ensenyança de l'anglès a canalla.
A còpia de cançons, de teatre, de contes i titelles, en tres cursos en tingué prou. I a partir dels vuit anys, només li calgué mantenir el que havia après, practicant-lo amb son pare, escoltant cassettes, llegint molt, mirant videos V.0. i pel·lícules en dual per anar obrint-se call. No va trepitjar mai cap acadèmia de llengües i a col·le sempre treia excel·lents.
Gràcies a la Jo i, per descomptat, a la seva pròpia constància i voluntat, ara pot llegir i entendre de pla tota la correspondència que li ve de l'estranger. Tothom -francesos, alemanys i d'altres països no anglòfans- l'escriu en anglès. També hi ha, però el típic despistat que ho fa en castellà creient-se que la noia és espanyola, quan ella no es cansa de dir públicament i a dreta llei que a casa seva, el català i a fora, l'anglès.
Sempre i arreu ha fet gala de la seva catalanitat, professant profunda estimació per Catalunya; després d'Anglaterra, és el país que més li agrada.

Com de sovint no rep la Montse Beans requestes d'amor d'actors del "star system" per correu electrònic, així com per carta convencional. Al seu gust, massa. Igualment, li arriben les proposicions més temptadores, més obscenes i aberrants. Però ella no s'ha immutat mai. Ho té clar: no correspon a ningú.
Ni per tot l'or del món no s'embolicaria amb cap artista guapo, milionari i ben plantat -per idolatrat que fos per la resta de les dones. No vol ni el més fluix lligam o aventura romàntica amb cap estrella de cine ni d'enlloc.
Ja ha vist massa casos de parelles de famosos que han acabat fent molt mal paper. I bé sap -pels seus pares- que qui tot ho vol tot ho perd. A més, per passar l'estona ja té els gats.
Enmig de tota aquesta correspondència, també hi troba lletres anònimes de pèssim gust i mancades de la més mínima originalitat. Però entre elles n'hi ha una que últimament la té particularment intrigada.
ón cartes d'algú que expressa el seu sincer disgust per la forma amb què la Montse surt a la tele -al país del remitent desconegut també hi apareix en roba interior per les firmes de calces, sostenidors i compreses ja referides.
En un to entre paternal i commonitori, però tothora correcte, li demana que deixi de prostituir-se tan a la fresca. I de tal expedidor, ja n'ha rebut cinc, de cartes; menys i menys espaiades. I la Montse no resta indiferent. Sigui quin sigui l'autor, pensa que no pot tractar-se d'una mala persona, malgrat el manifest enuig amb què carrega les tintes.
Al començament creia que se les havia amb un sonat de perverses tendències que es quedava amb les ganes de veure-li més carns i magrejar-les-hi; algun frustrat reprimit que desitjava foscament posseir-la. Però el que ara li passa pel cap és ben altrament: I si fos son pare?
Ajuntat amb una anglesa de Bristol i resident a aquesta ciutat d'ençà que trencà amb la seva dona -cinc anys enrera-, no seria insensat ponderar tal probabilitat.
Pel segell i mata segells (n'hi ha que per molt internautes que esdevinguin els comunicadors, prefereixen encara el paper carta i donar feina els carters), la Montse sap del cert que les missives venen del Regne Unit, per bé que ignori de quina localitat surten.
En la hipòtesi que l'escrigui son pare i, pel que sigui, no vulgui donar a conèixer la seva actual adreça, per què no li posa almenys la signatura? Al cap i a la fi, l'home està divorciat de la seva mare -no de la Montse- a qual, al seu torn, cohabita amb un bixesual modist barceloní donat a les orgies capvesprals.
En veritat, s'estranya una mica que el seu progenitor procedeixi així. Tanmateix no se li acut que pugui ser ningú més.
Son pare sempre l'havia volgut neta, verge, gairebé angelical. No era home de missa ni practicava cap religió però tenia la idea fixa que la seva nena, la seva "perla" era massa perfecte, massa sublim pel món. Ficada en un convent, hauria preservat la seva bellor i puresa amb major integritat. Hauria estat la monja -"de ben segur superiora, perquè sap cordar-se bé les calces i mana com ningú"- més guapa de la terra, una autèntica top-sister.
Que sa filla faci de model, òbvia dir que no ho ha vist mai amb bons ulls i al seu dia en tingué gran decepció. Ell que tostemps havia intentat apartar-la de la frívola vanaglòria d'aquella professió i de les garses i fatxendosos que s'hi mouen i busquen la vida a l'entorn, la volia lluny del comerç de la vanitat i de la cobdiciosa gentussa.
No així sa mare, que de tan embadalida i cofoia com n'estava, ja de menuda la feia desfilar per festes i banquets familiars amb àvida altivesa. Es ventava de filla maca en tota ocasió.
En això i altres coses, pare i mare estaven sempre nyic-nyac. I quan la Montse vivia amb ells no s'havia sentit mai feliç. I ara tampoc. El suara dit, però no treu que de tard en tard els trobi a faltar. I li agradaria veure'ls junts, ni que fos una sola vegada. Però tem que això no passarà.
En certa manera, és que com si ella ja no tingués pares. I és que hi ha coses a la vida que ni els calés ni l'èxit ni res de mundà pigment podrà mai aconseguir. No hi ha retrobament familiar, per exemple, sense bona voluntat. I aquesta no es compra ni es força ni s'anuncia a la tele.

A fi d'esbrinar la identitat de l'autor de les úniques cartes que li treuen el son, la Montse llogaria un detectiu privat però per bé o per mal, potser ja no li caldrà.
Ahir en va rebre una altra, procedent també d'Anglaterra, en la qual tot i no anar signada, sí que curiosament hi figurava l'adreça, i l expedidor li prometia que si responia favorablement a les seves peticions, amb molt de gust i sense injustificades demores li revelaria el seu origen i nom en una propera lletra.
Convençut que obra mogut pel rigor i zel més amorós al seu mal pagat quefer, qui reporta aquesta història ha optat per respectar enterament la textualitat de tan significatiu missatge, procedint a la seva transcripció literal en la llengua de sortida. Estic segur que tal decisió avui dia ja no ha d'ocasionar molèsties ni entrebancs insalvables al mai prou lloat lector.
Heus aquí doncs, el contingut de la carta:
"My most dearest Montse Beans, please don't do it any more. Don't sell your beauty, your charm, your body... You're my girl, my sweetheart. You deserve better that this fairyland, this worldly success and short lived fortune.
I know that you've liked me ever since you were a little girl and, unlike everybody else, you find me, to put it nicely, cute. Let's face it: we are made for each other. I'm your man and you are my darling.
Although a bit broken down, I'm still able to take care of you. I dare to say that I even look more grotescly funny than used to. My nose has grown two inches longer. My mouth is long like the tube and my ears are just too much, you could dry your clothes on them.
Ugly as I am, nobody laugh at my jokes any more. I am alone in my little cottage. My son, my only son comes to see me now and then unexpectedly. He never tells me anything at all about his life. Where he lives or what he does. Since he went broke, we don't share anything any more, only his surprising visits.
I'm sure you'll understand my situation, sympathize with me and act accordingly. How would you like to be my companion? Great idea, isn't?, considering that I'm good for nothing.
I'm not going to say to you that, all of a sudden, I can't live without you and all that crap, but in my stage in life being with you would be much more meaningful and positively less lonely and dull.
Quit your job and come to me before it's too late or before I change my mind! I've got nobody else but (would you please fill in the blank space with the right pronoun?). Oh, how you would fill the empty space of my heart by having you around!
Remember: fame and riches just eat your soul away, like a golden worm in a priceless apple. It's not the gold but the worm that gets to you.
Answer my humble appeal and you shall get to know me to the full.
Forever yours."

La Montse, entendrida, definitivament descarta que sigui el seu pare. I fora d'ell, només hi ha una persona a la Gran Bretanya que pugui preocupar-se tant del seu benestar i moral. Gairebé posaria les mans al foc que es tracta d'un benèvol cavaller de qui ella en serva entranyable memòria.

Essent tan famosa, tan cotitzada i, perquè no dir-ho, tan superba de cos i cara, la Montse Beans s'anirà adonant més i més que viure sola, com ara, li serà cada dia menys planer.
Tard o d'hora un o altre actor presumit vindrà a reptar-la amb l'excusa que ella és l'amor de la seva vida, l'única raó de ser, la dona que es mereix, la mare ideal que tot baró voldria pels seus fills, i totes aquestes cursilades tan corrents entre els mascles de l'escenari, la pantalla i l'espectacle.
En realitat, són molt freqüents les comunicacions electròniques -via e-mail- dels nous galans de Hollywood i d'altres edèns menors del "show business," demanant-li la mà; i princesa com és de la passarel·la d'èlit, prou s'exposa que en qualsevol ocasió li surtin pretendents o simples aspirants espontanis que no la deixin ni en sol ni en ombra.
Haurà de ser molt forta, molt segura d'ella mateixa i tenir un gran tempre per no cedir i preservar la seva caríssima independència. I no voldria haver de llogar-se cap goril·la guardaespatlles.
Essent una estrella de primera magnitud -en el "Model's Fashion" d'alta firma- sense cap afany de notorietat, li pesarà més i més haver d'anar esquivant ara i adés fotògrafs i periodistes; aguantant interminables sessions de fotografia i muntatge i compliments de tota mena; portant vestits ajustadíssims i sabates altíssimes; ignorant floretes; patint intimidacions... En fi, la seva vida com més va més assetjada es veurà per tots costats i a un ritme directament proporcional al seu èxit.

La carta, ja no tan anònima, li ha fet recapacitar sobre les servituds de la seva professió. Ella, que no té cap intenció de fer com altres "top" -llençar la pròpia marca de roba interior, muntar un restaurant o crear la seva col·lecció de moda-, fins s'ha atrevit a dir-se amb sorneguer delit que no estaria malament esfumar-se i deixar penjats els seus mànagers de l'agència "Pavement," per qui treballa, a estilistes i maquilladors...
No, a la Montse no li interessa obrir cap negoci a l'empara del seu renom ni seguir tractejant amb cap "col·laborador." Ella voldria fer tot el contrari: desaparèixer.
Potser acabarien localitzant-la... però qui podria fer-la tornar amb el seu paladí fent-li costat o, si calgués, amagant-la?
La idea de fondre's sobtadament de la llum pública, d'incomplir contractes i de no renovar-ne cap més amb ningú l'excita d'allò més i la fa sentir viva i lliure com una geneta. Trencar amb tot i tothom, tal volta així a la fi serà feliç.

El vol Barcelona-Londres ha estat còmode, breu, llis, un plaer. El viatge amb autobús fins a Coventry -150 quilòmetres al nord de la capital-, menys lleuger, potser no tan grat i més llarg. Massa parades. Pràcticament a cada casa i taverna de la carretera pujava o baixava algú.
Tanmateix, la suau verdor del paisatge, els turons tan polits i elegants del fons, els plàcids rierols d'aigua neta, la lleu blavor del cel mig ennuvolat, a la Montse li ha fet la plaent impressió que entrava en un món benigne i ordenat, i s'ha sentit ben acollida, com si tornés a casa.
A Coventry, un taxi l'ha dut, set quilòmetres camps endins, fins a un encreuament d'on arrancaven diferents camins de carro que el taxista s'ha pres al peu de la lletra, i prescindint de propines i belleses, li ha cobrat el passatge, li ha baixat la maleta, li ha indicat quin camí havia d'agafar per no perdre's i ha fet mitja volta.
El lloc és petit, d'una sola planta; amb consonància amb la vivenda, el pati-jardí també reduït, està voltat de plantes i flors, i la façana esquerdada és llanguit reflex del blanc que fou qui sap quants anys enrera.
La Montse veu la porta oberta, fa un truquet i entra. Just davant seu, fila l'home assegut en un balancí amb un diari a les mans. Se sorprèn de trobar-lo tan passat, tan passiu i poc menys que calb. Deixa la maleta a terra, s'acosta al balancí el saluda afablement i sense formalitats refrenedores, li pregunta, naturalment en anglès -però aquí s'escau reportar-ho en català-:
-Estimat Mr. Bean, com és que li han crescut tant les orelles?
-Per sentir-te millor, filla meva -respon ell, caraalegre.
-I el nas, com és que encara se li ha fet més llarg i punxegut?
-Per flairar millor el deliciós perfum del teu cos, filla meva.
I els ulls... no hagués dit mai que serien tan enormes.
-Per veure millor els teus encants, filla meva.
-I la boca... i la llengua i les dents... són tres vegades més grosses del que m'imaginava!
Somrient, ell li agafa una mà i tot gronxant-se, afluixa:
-Per dir-te clar i català (anglès, "of course"), que va ser primer el pet que la mongeta. Jo sóc Mister "Fart," filla meva. I has d'entendre que sense mi no hi ha Mister Bean ni Miss Beans que valguin. M'explico?
La Montse fa que no amb el cap. Llavors, Mr. Fart li prega que segui mentre ell va a preparar dues tasses de te.
Tot seguit li conta que l'únic que queda de Mr. Bean és la seva cara, evidentment més pansida i arrugada, però no menys expressiva, i les fotos i videos del passat. En resum, de la cara només en resta, podríem dir, el seu viu motlle, amb les faccions un pic més pronunciades. Res més.
Fart que tothom es rigués de la seva cara, mon fill decidí canviar-se-la. Però veient que això no era del tot factible, resolgué fer-se la cirurgia plàstica i corregir-se els trets que el caracteritzaven.
El dia que va venir a veure'm i engrescat s'abalançà per abraçar-me i besar-me, el vaig prendre per un complet desconegut i de poc no li faig una cara nova. I no en vaig tenir pas prou amb la seva veu, innegablement viril, per reconèixer-lo; li vaig haver de fer ensenyar-me la seva marca de naixement, tot tement que també se l'havia arreglat. Però no. Allí era, ben patent i arrelada al seu lloc original: un testicle el doble de gros que l'altre i vermell com un gerdó i tots dos desplaçats a l'esquerra, a un costat del vit."
Seguidament, d'un calaix de l'escriptori en treu la fotografia més recent del seu fill i la mostra a la Montse, que el troba tan lamentablement guapo que li cau de les mans. No pot dissimular el seu desengany, fa una ganyota d'esgarrifor i quasi esclata a plors.
-Sí és una pena, ja ho sé -afirma Mr. Fart, en un to amical, mirant-se-la amb gentil compassió-. Ha perdut tota la seva gràcia i espireig. Però si et serveix de consol, et diré que jo penso morir amb la mateixa cara que vaig néixer i, si ningú me'ls toca massa, amb els ous ben posats.