JACME A. CORNET
<ALIGN=JUSTIFY(Jacme o Jaume Alberdí i Cornet, nascut de pares catalans a Orleans (França) el 1932, es va criar a La Pobla de Claramunt (Anoia [Catalunya]). Als 18 anys, però, va emigrar a les Amèriques. De temperament emprenedor, ha creat diverses empreses comercials a Veneçuela, Nicaragua i Honduras, on ara viu. Ha publicat obres de teatre i a Veneçuela fundà l'editorial catalana "Terres Enllà... editors" i el "Club del llibre català") 
"Coses de poble" en tres contes 
(c) Jacme A. Cornet, Des. de 1996
-I-
El pesca llunes
A Paquita Juanola Rifà, de Torelló. 
Tot començà quan el Bador Boix, aquella nit, li agafà un desvetllament estrany i s'aixecà a donar un tomb per l'eixida. De passada aprofità per a fer-hi un riu. 
-No en puc prendre de cafè a les nits! 
Una remor estranya, que venia saltironant des de la part de fora, el tragué sobtadament de ses cabòries. 
-I ara! què és aquesta fressa...? 
Amb cura recolzà l'escala, d'esporgar, a la paret, i emparrant-s'hi, tragué amb prudència el cap amb la intenció de cercar, mastegant tafaneria, el motiu d'aquell soroll tan insòlit que, fent trencadissa de silencis, li estroncà la pixera. 
Malgrat la claror de la lluna, quasi plena, no pogué distingir de què es tractava, però el poc que veié l'esgarrifà: una forma quasi humana, segur que no ho era, caminava carrer enllà cercant la sortida del poble en direcció al Ter. 
-N'estàs segur de que no era un home? 
-Segur, mossèn, seguríssim! 
-Però fill, si era molt fosc, et podies confondre... 
-Que hi havia bona lluna, mossèn! Li juro que... 
-No Juris! A Déu no li agrada. 
-Ah! 
Mossèn Ramon tranquil·litzà com pogué el Bador i li feu prometre que no en parlaria amb ningú de l'assumpte fins esperar un parell o tres de nits més. 
-I per què tant? 
-Perquè vigilaràs. 
-Foti! 
-Que tens por...? 
-Home...! 
-Au, au, vés, que saps que Sant Procopi et protegeix... 
-Ah! 
El Bador no digué res a ningú i menys als fills o a la dona. A la nit, al punt de les onze es llevà i posant-se les calces sortí de puntes del dormidor 
-On vas, ara? 
-A canviar l'aigua a les olives... 
-Ah! 
En arribar a l'eixida esmolà les orelles. No havia acabat d'ajustar la porta quan la mateixa remor de la nit abans tornà a grinyolar a l'altra banda. 
El Bador, tremolós però decidit, arranjà l'escala i anà pujant a poc a poc fins treure els ulls per damunt la paret el suficient per a espiar 
-Cony deu ser això...? 
Una ombra allargassada, recta del cantó dret i molt boteruda del cantó esquerra, avançava en la mateixa parsimònia i direcció que la nit passada. 
-Qui em va parir...! Sembla un home, però no pot ésser un home...! 
L'endemà el Bador, abans de la missa, ja estava a la rectoria. 
-Això és greu, mossèn, cregui'm! 
-Però, què has vist?! 
-Una mena de cosa que caminava així... 
-Recony! 
-És el que vaig dir jo... 
-Déu hem perdó, se m'ha escapat... 
-Ah! 
Decidirien, acabant la missa, el què fer, ja que l'església s'anava omplint de la clientela habitual d'entre setmana -quatre o cinc velles: la majordona, el sagristà i el Pau, el llonze del poble,-i no era qüestió que s'impacientessin o sospitessin quelcom. 
-Vés a esmorzar a casa i torna. Si t'esperes ací la gent ho trobarà estrany. Quan tornis jo ja hauré enllestit i parlarem. 
-Ah! 
La Genovita es mirà capficada el seu home. 
-D'on vens aquesta hora? 
-De missa. 
La Genovita es quedà glaçada amb els plats a la mà i el mirar fix, sense cap pampallugueix, vers el Bador que, seient vora els fogons, remenava el foc a terra com per a fer alguna cosa mentre el seu cap barrinava mil pensaments confosos. 
-Vull esmorzar! 
L'espetec dels tions era, palplantada, l'única fressa. La Genovita restava 
-Que no em sents?! Vull esmorzar! 
-Bador... que et trobes bé? 
-Millor em trobaria si esmorzés...! 
-On dius que has anat...? 
-A missa! 
-Fotis. 
I arranjant l'esmorzar no li treia la vista del damunt. 
-Segur que et trobes bé, Bador? 
-No emprenyis! 
-Ah! 
Més tard, a la rectoria. 
-Aquesta nit, a tres quarts d'onze, seré a ca teva... 
-Com vulgui, mossèn Ramon... 
-Faré un xiulet llarg i un de curt. 
-Estaré a l'aguait. 
-Que tots estiguin dormint. Quan arribi i m'obris, llum apagada. 
-Descuidi 
-Au, vés. Estiguis bonet. 
-Amén. 

En sentir els xiulets el Bador saltà del llit. 
-On vas ara!? 
-A pixar. 
-T'ho has de fer mirar això.. 
-Sí. Apa, dorm. 
Però la Genovita no s'adormí. Esperà que el seu home sortís de la cambra i el seguí sense ensorollar la nit. Es quedà garratibada en guaitar des del replà de dalt com el Bador sortia de la cuina amb una espelma encesa i caminava de puntetes cap a la porta del carrer que obrí amb molta precaució, com amb por de fer soroll. La Genovita estigué a punt de desmai quan filà la figura negra i panxuda de mossèn Ramon entrant silenciosament i amb cautela, a la casa. 
-Ai mare. 
El Bador i el mossèn es feren mútuament senyals estrafolàries com ara la de posar-se repetidament l'índex a la boca, fer moviments afirmatius de cap, girar l'esguard d'una banda a l'altra o engegar les mans amb els palmells oberts, amunt i avall com aquell qui vol ensorrar alguna cosa. 
-No m'agrada gens això... 
La Genovita decidí descobrir tot aquell misteri sense ser vista. No s'hi pensà dues vegades. Començà a baixar amb molt de compte, els graons, traient-se la camisa blanca de dormir, un "baby-doll" que el Bador li dugué de Barcelona la darrera vegada que hi estigué, feia no sé quants anys i que li quedava massa estret, però ell s'hi entusiasmava guaitant-la. En arribar a baix, deixà curosament en un racó la peça. 
-Amb això al damunt em podria veure... 
Tota nua, enclastant-se a les parets, anà seguint, sense ser vista, el mossèn i el Bador que, obrint primer la porta del traster i el de l'eixida després, s'enquibiren dins la foscor mig rebregada per l'espelma que esquitxava ombres amb esgarrifances per a tota la cambra. 
-No veig el què fan...! 
S'arrapà a la foscor per endinsar-se en el traster. No volia perdre detall. Tenia que espiar el més a prop possible aquell misteri. Un remolí de vent entrà per la finestra i entrebancant-se amb els mobles del rebedor i la sala espategà empentant la porta de tal faisó que la fermà amb un cop sec. L'esglai fou col.lectiu. 
-Què ha estat això!! 
-No res, mossèn. La porta del traster que s'ha tancat de cop. El corrent d'aire, sap? 
-Ah! 
La Genovita quedà paralitzada per l'inesperat ensurt. Reaccionà tractant de minorar els batecs del cor respirant profundament amb la boca oberta i seca. S'assossegà i afilà les orelles. L'una per si el noi que jeia a dalt s'havia despertat i l'altre per si s'escoltava alguna remor dins l'eixida. Tot restava silenciós. 
-Punyeta! 
A les fosques anava d'un cantó a l'altre sense saber que fer ni per on tirar, tractant d'intuir on eren els estris per a no ensopegar i ser descoberta. 
-Haig de veure què és el què fan, sigui com sigui! No m'agrada gens tot aquest embolic... 
Mentrestant, el Bador i el mossèn enllestien l'escala per a descobrir, emparrats a dalt, el misteri d'aquella fressa tan especial i d'aquella mena de cosa tan monstruosa, que cada nit, a les onze, transitava pel carrer Major com cercant la sortida cap el riu, el Ter. 
A mitja escala el Bador es parà en sec. 
-Mossèn...! Ens hem quedat tancats a fora... 
-Quèèè!? 
-El que sent. Quan aquest cony de porta es tanca així li cau la balda per dins i no hi ha res a fer. 
-I com sortirem, ara...!? 
Abans que la resposta es sentí una remor al carrer. 
-Shiiit...! Escolti... 
-Deixa'm pujar, ràpid! 
D'una embranzida, amb més agilitat que hom podria esperar, mossèn Ramon s'enfilà per l'escala i aferrant-se a dalt del mur amb ambdues mans, guaità vers el lloc on hi havia una cosa veritablement estranya que es movia pel mig del carrer traient angoixes i gemecs a les llambordes en passar-hi per damunt espolsant trossos de lluna. 
-Valga'm Déu! Què és això...!? 
La Genovita tremolava tota de ràbia, d'impaciència, de xafarderia i d'atribolament en saber-se tancada, tota nua, dins d'aquella cambra plena d'eines de camp i de fòtils de casa. 
-Què hem de fer, mossèn Ramon...? 
-No ho sé pas. fill. Deixa'm pensar 
L'ombra contrafeta s'anava allunyant indiferent a tot el circumdant enduent-se'n, amb ella, el peculiar soroll que l'acompanyava. Un soroll com de gemec, de nyic-i-nyoc, de cosa indesxifrable. 
El mossèn baixà de recules, arrapant la sotana amb una mà i amb l'altra l'escala. 
-Ja quasi no es veu... fe de Déu que és ben estrany tot això. 
-I ara? 
-Anem a dins i estudiem bé la situació. 
La Genovita es glaçà. 
-Ai mare... que venen! 
A les fosques cercà, desesperada, alguna cosa per a tapar la seva nuesa tirant a voluminosa. Sols tocava andròmines, ni un trist sac. 
-La porta! Batua l'olla...! Vostè esperim aquí que jo salto la paret, dono el tomb a la casa, i obro per dins. Ja torno. 
D'una revolada el Bador grimpà el mur i s'hi assegué a cavall. 
-No triguis, que fresqueja... 
Sentat a dalt la paret el Bador mirà a un cantó i a l'altre per assegurar-se que no venia ningú... o que "allò" ja no hi era. 
S'esmunyí paret avall fins arribar a terra i d'allà, amb tota mena de precaucions, s'apropà a la porta d'entrada de ca seva. Agafà el pom i el començà a sacsejar, primer suaument, com amb por de fer massa fressa i després, perdent la paciència, amb força i agressivitat. S'hi repensà. 
-Si es desperta la dona l'hem cagada... 
La lluna era molt clara. Començà a cercar per terra per si trobava, de casualitat, alguna cosa com un filferro, un clau o el que fos que li permetés donar volta al ferrat de la porta. Per fi trobà com una mena de ganxo prim. Agafant-el l'enquibí dins del pany i començà a burxar. En Jaume era el fill gran del Bador i la Genovita i tenia la cambra damunt mateix del portal d'entrada. Es despertà per una remor que, entrant per la finestra, el despertà. Obrí els ulls com a taronges i escoltà, sentat al llit, amatent. 
-Sembla que volen entrar... 
S'aixecà amb molta cura per mor de qué no el sentissin des de fora i s'apropà a poc a poc a la finestra, que sempre deixava oberta, i mirà cap avall. S'esverà. 
-Un lladre! Ja et fotaré, ja! 
El primer pensament fou anar al traster a cercar l'escopeta de caçar, la de dos canons. Esperaria a baix que el lladre entrés i un cop dins obriria el llum de sobte i li esbotzaria la caixa dels pulmons amb dos trets. 
Mentre, mossèn Ramon s'anava impacientant. 
-Sí que triga aquest beneit! Ja deia jo de posar-me quelcom dessota la sotana. Fa frescota, avui. I es decidí d'entrar a la cambra que envaïnava amb l'eixida. A palpentes cercà vora la porta segur de trobar-hi l'obridor de la llum. Res. 
-Deu ésser a l'altra banda. 
Estengué les mans com somnàmbul i travessà, decidit però amb cautela, la cambra dels fòtils cercant la porta d'entrada, segur de trobar-hi l'interruptor. Malgrat la fressa d'arrossegar els peus per a no ensopegar amb res, i cas de fer-ho no fer-s'hi mal, li semblà sentir un soroll somort. S'aturà. Esmolà les orelles. 
Silenci absolut. 
La Genovita restava enclastada a la paret sense bellugar ni les pestanyes i amb la boca oberta de pam a pam tractant d'empassar aire sense fer cap so. Regalimava dolls d'aigua engoixada i freda. Mossèn Ramon decidí avançar novament fins a trobar alguna paret des d'on poguer-se orientar a palpentes, localitzar la porta i, per lògica, el maleït interruptor. 
La Genovita s'havia enclastat dins la llinda amb l'esperança de ser-hi més segura i quan algú obrís per fora sortiria esperitada fent un fort udol, de tal faisó que esglaiaria els estorats Bador i mossèn. Quan reaccionessin ella ja s'hauria arribat fins dalt, posat el camisó, i traient el cap pel replà preguntaria innocentment: 
-Què és tot aquest terrabastall...!? 
I veuria com se'n sortirien ells donant explicacions. 
Abstreta amb els seus pensaments esbossava un maliciós somrís quan de sobte es sentí grapejada. Pits, braços. estomac. No sabia com desfer-se d'aquella mena de pop ni d'aquella veu aflautada que no deixava de pantejar dient: 
-Déu meu!!! Però què és tot això...!!? Verge Santa...! Què és tot això...?! 
I seguia frenèticament comprovant la incògnita. 
La Genovita, com pogué, es girà d'esquena mentre amb el braç estès cercava l'interruptor amb l'esperança d'obrir-lo i que, amb la llum el mossèn es calmés. Topà la porcellana i li donà mitja volta. La llum oberta aclarí moltes coses 
-Mossèn!! 
-Aaaaiii!! 
-No s'espanti... sóc jo... 
A la Genovita l'únic que se li acudí fou tombar-se novament i amb un braç tapar-se els pits, sense aconseguir-ho perquè se li escapaven per arreu, i amb l'altre braç es tractava de tapar el llombrigo i un pam més avall. Arronsava els genolls com si se li escapés el pipí. Mossèn Ramon, un cop passat l'ensurt, al·lucinava. 
-Que bona estàs, Genovita... vull dir, què hi fas aquí...!!? 
-Ai mossèn... quina vergonya...!! 
I començà a singlotar amb desesper. I com més singlotava més se li escapava tot de les mans. Mossèn Ramon s'anava atabalant. 
-Però tapa't, dona!! 
-Amb què!? 
Mossèn Ramon tingué una inspiració sobtada i no s'hi pensà pas dues vegades. Es descordà la sotana d'una esgarrapada i li llençà a la tremolosa dona. 
-Té, posa't això...! 
La Genovita obrí uns ulls com unes taronges. Restà enlluernada guaitant el mossèn. Havia quedat tot nu. I trempava. 
-I vostè...!? 
-Recony!! És veritat...! 
El mossèn quedà estorat. Es mirà i fins aleshores recordà que sols s'havia posat la sotana per sobre per anar a cal Bador. Ara era ell que amb ambdues mans tractava de tapar-se allò tan inflat i eixerit que el torbava i enrogia. 
Amb l'atabalamenta no se n'adonà que entrava el Jaume, noi gran de Genovita, que es quedà bocabadat i palplantat a la llinda des d'on acabava d'empentar, en obrir decidit i amb força la porta amb intenció d'agafar l'escopeta, a sa mare engegant-la quasi al mig de la cambra on haguera caigut a terra sinó hagués estat per l'oportuna intervenció de mossèn Ramon que l'aplegà abans d'esterrejar-se i l'enlairà a temps, quedant ambdós com abraçats. 
Separats pel mig per una sotana, descoberts els darreres per la llum, l'espectacle era encisador i desconcertant. 
-Mare!!! 
-Fill...!!! 
-Ai l'Esperit Sant...!!!-Deixà anar mossén Ramon tot i persignant-se. 
A fora, al carrer, el Bador burxa que burxa el pany. I res. Quan més entusiasmat estava en la burxadora sentí el nyic-i-nyoc que, pujant pel carrer, s'anava apropant i, junt amb el nyic-i-nyoc, l'ombra difusa. L'ombra llarga, recta d'un costat i boteruda per l'altre. I anava directe cap el Bador. Directe i decidida. Fins i tot semblava que li espeteguessin els ulls amb espurnes verdes i d'aquella mena de boca baixés una bromera blavosa. El Bador s'esverà. Agafant embranzida es tirà contra la porta de ca seva. 
-O esbotzo la porta o això se'm xucla viu...!!! 
La porta s'esbaldregà i el Bador caigué al bell mig de la cambra on tres esverats s'abraçaren instintivament com cercant protecció per l'ensurt de la inesperada i sorollosa aparició. 
-Em segueix...!!! Em segueix...!!! 
Des de terra mirà als tres desconcertats que el rodejaven, acollonits. 
-Féu quelcom...!!! Ràpid!!! 
S'eixecà esburbat i agafant d'una revolada la sotana de mossèn Ramon, que la Genovita tenia aferrada contra la seva voluminosa nuesa, es plantà davant la porta estavellada. Agafà la tela negra, plena a vessar de botons i traus, i enlairant-la amb els braços tapà com pogué el forat obert per ell mateix pocs instants abans. Amagant el cap darrera del, segons ell, impenetrable escut, esgaripava convulsionat: 
-Va de retro Satanàs...!!! Va de retro Satanàs...!!! Va de retro Satanàs...!!! 
Ni la Genovita, ni el mossèn, ni el Jaume, entenien res. Tothom, però, es mirava esverat i nerviós. El Jaume, amb un impuls instintiu, tractà d'apartar son pare de la porta del carrer forcejant ferotgement amb ell mentre que un altre cop d'aire tancà de sobte la porta del traster deixant el mossèn i la Genovita novament dins, isolats i fosos. 
-L'ombra, fill... l'ombra!!! Que s'apropa l'ombra!!! 
-Què collons dieu ara!? Quina ombra!? 
-La que em vol xuclar...!!! 
El Bador tremolava de cap a peus aferrat al seu esbalaït fill. I l'ombra es parà al front de l'esbotifarrada porta: 
-Que esteu de conya per aquí? 
El llonze del poble se'ls guaitava amb entusiasme progressiu mentre amb una mà s'eixugava la baba que li penjava del cantó esquerra des de la poc afortunada boca. 
-No Pau. no és res. El pare que sembla no trobar-se bé. 
-Ah! 
Al Bador se li passà tot de cop. Recuperà la memòria de sobte. S'adonà que tenia la sotana recargolada entre les mans. La deixà anar enfurismat. Es quedà mirant fixament el Pau, que arrossegant un gran cove penjant del cantó esquerra, se'l guaitava amb mirada divertida mentre dibuixava aquella mitja rialla plena de gotimalls brillants i llefiscosos, que sempre li omplien la boca. 
-Pau...!!! Ets tu, Pau...? 
-Tí. Tóc jo... jejeee. 
-Fots ací!? D'on vens...!? 
-Del Ter... 
-Del Ter...!!? 
-Tí. De pezcar la lluna... 
-De què...!!!? 
-De pezcar la lluna... quan està així de grossa vaig al riu a pezcar-la, però zempre ze m'ezcapa... éz molt punyetera... a poc a poc pozo el cove dins l'aigua i quan tinc la lluna al damunt, foto eztrabada aixecant-el ràpid, però mai l'enganxo: 
-Qui em va arribar a parir!!! 
Tot quedà aclarit pel Bador. Tant, que mig recordà la seva dona i recordà del tot mossèn Ramon. Mirà la sotana que havia llençat i reullà el "baby-doll" de la Genovita rebregat a terra. Clavà els desorbitats ulls a la porta del traster i agafant una embranzida semblant a la que li serví per esbaldregar la porta del carrer es llençà contra la del traster sense comptar que el seu fill l'acabava d'obrir amb la intenció de protegir sa mare. 
El Bador anà a parar contra la paret de l'eixida quedant-hi enclastat. I estabornit. Definitivament no era el seu dia. 
Mossèn Ramon aprofità la confusió i arreplegant la sotana sortí com esboleiat, i mentre feia esforços grotescos per a posar-se-la, saltava, carrer avall, banyat de lluna i de fresca. La Genovita, per la seva banda, també sortí esperitada escales amunt havent fet, abans, una preciosa finta en recollir de terra el "baby-doll" que s'anava posant malgirbadament mentre engolia escalons amb una agilitat impròpia del seu pes i dels seus anys. El Pau, el llonze, no perdia detall, i la boca se li obria més i més mentre dels ulls li sortien reflexes d'emoció i felicitat. En Jaume, tibant la corriola, tragué amb presses del pou una galleda d'aigua, mes aviat gelada, que tirà amb força contra la cara de son pare amb intencions d'espavilar-lo. El Pau només feia que donar voltes sobre ell mateix, arrossegant el cove, tractant de mirar-ho tot, de capir alguna cosa. Desaparegut el mossèn, fosa la Genovita i els dos homes fent el ximple amb galledes d'aigua, el Pau cregué que la festa era acabada. Deixà curosament el cove a terra i aplaudí frenèticament en mig de xiscles d'entusiasme. Agafà novament el cove i aquest cop se'l endugué cap a l'espatlla. Passà pel mig de la porta esberlada i tot tirant carrer amunt, camí de ca seva, esmicolava una cantarella: 
-El Bador els ha enxampat... el Bador els ha enxampat...! 
I és que... passa cada cosa, oi?
-II-
Un ensurt
A Montse Alberdi, qui m'ho contà.
Li posaren Jeroni de nom. Va néixer amb una flor al cap. Una flor amb fulles grogues i quatre espurnes vermelles, tija blava i amb unes arrels formant-li estrella damunt la closca. Una flor patriòtica, enveja de propis i estranys. El ple de l'Ajuntament la declarà patrimoni local. 
El Jeroni regava la seva flor dos cops al dia: al matí en llevar-se i cap el vespre, mitja hora abans d'anar a dormir. La flor, al Jeroni, no se li pansia mai. Quan el Jeroni era petit es veia molt bufó, clenxadet i polit, amb aquella flor tan fresca i eixerida. I olorosa. Perquè la flor deixava anar una olor molt penetrant. I agradable. Les dones li feien un petó al front solament per a poder-la ensumar d'a prop i amb dissimul. 
El Jeroni, tan grassonet, vist de lluny, semblava un test. Un test ben arrenjat, però. I bonic. En néixer, la llevadora es quedà un xic aturada perquè el Jeroni el primer que va ensenyar va ser la flor. La bona dona no sabia com posar-s'hi i li digué a la Bonaventurada, la mare, que amb suors d'angoixa no estava en aquells moments per massa brocs. 
-Bonaventurada, sembla un gerani... 
-Què dius...!? 
-Que sembla un gerani... 
-No estic per conyes ara...!! 
I seguí apretant i suant. La llevadora decidí deixar per a més tard les explicacions i començà a treballar, amb tot l'esment del cas, amb la criatura que venia. Una idea fixe al cervell, però. 
-Sobretot, que no se'm trenqui la flor... 
El nano sortí sense més complicacions. En posar el cap per avall, a fí de complir amb la cerimònia de tustar-li les natjes, la llevadora, com aquell que no vol, se l'antansà al nas i ensumà amb dissimul. Quedà satisfeta. Complaguda. 
Aleshores l'apropà a la Bonaventurada amb la màxima indiferència possible: 
-No em diguis que no és una flor ben maca. 
La Bonaventurada mirà el seu fill. Se li engrandiren els ulls d'una mena de manera extranya i es desmaià. Pobra dona, li passa cada cosa! 
El batejaren amb una regadora per suggerència del veterinari i li posàren Jeroni de nom per creure mossèn Bonifàs que li era el més escaient. 
El noi anava creixent i amb ell la flor. Feien força patxoca els dos i n'eran l'orgull del poble.
Un dia, quan el Jeroni ja havia fet els vint-i-cinc anys, en aixecar-se, se la trobà pansida, la flor. No era gens normal el fet, doncs, especialment els matins, sempre estava molt aixerideta. S'esverà. Calia prendre mides ràpidament. 
-I ara, què faig...!? Cerco un metge o un enginyer agrònom...!? 
Consultà amb els amics. La nova corregué com pólvora encesa. 
-Al Jeroni se li està pansint...!! 
-Això sí que és una tragèdia... 
-Oh! I tan jove! Botzinà la iaia , que per segons què sordejava, però sols per segons què. Feia cara d'amoïnada gesticulant i garlant, des del porxo, als que passaven a prop d'ella: 
-I ara que farà aquest xicot...? 
-Si, vés, tallar-se-la... 
-Mare de Dèu...!!! 
L'Alcalde, davant l'emergència, decidí crear una Comissió per a que acompanyés el Jeroni a Barcelona ja que ni el metge del poble ni cap pagès de les rodalies es veien en cor de trobar-li remei. L'un deia que se li tenien d' espolsar vitamines foliars, l'altre que fóra millor una bona espurgada. Els més conservadors, que amb una bona purga d'oli de ricí s'arranjaven ell i la flor. Tot Déu hi deia la seva. El Jeroni, però, s'anava ensorrant i amb ell el patrimoni local. 
Tampoc era questió de deixar el pobre xicot sol en aquests moments de tragèdia. Fins i tot podria fer un disbarat car la desesperació del Jeroni era aclaparant. I entendridora. 
-Se m'està pansint 
-No hi pensis... 
-No m'ho puc treure del cap... 
-Ni ho facis!! No fotis. Segur que s'hi trobarà una solució. 
-Ai, vols dir? 
-Com hi ha món. 
-Ah! 
Els de la Comissió s'enquiviren dins del cotxe del Benet, amo de l'Hostal, i arrivaren a Barcelona a tres quarts i mig de vuit del matí quan la boira encara era baixa i el metge dormia. I això que havien fet cita la nit abans i el doctor els hi havia recomenat que hi fossin d'hora. Aquell metge era admirat pel poble doncs a un cosí de la dona del sagristà l'havia operat de morenes feia gairebé un any i havia quedat d'allo més bé. 
A l'estona d'estar truca que truca aparegué el Dr. Jefriu. Feia un tuf un xic estrany i anava tot despentinat i sense afeitar. 
-Què passa...!? 
-Bon dia! Som els que vem telefonejar ahir el vespre... 
-Ahir el vespre...? 
-Sí, els de la flor al cap...! 
-Els de la flor al cul...? 
-No. Al cap. No es recorda? 
-Ah! Sí. Sou matiners "valtres"... 
-Com que va dir que vinguéssim d'hora.. 
-Però no tant, cony! 
-Ah! 
El Dr. Jefriu els feu passar a una saleta amb olor a ranci, de sostre molt alt i adornat amb estucs recargolats i uns mobles fent-hi joc. Unes tauletes, estratègicament col·locades, estaven farsides de revistes de tota mena. Molt antigues, però. 
-Au, seieu per ací mentre m'arreglo una miqueta... Podeu llegir alguna cosa mentrestant. 
-Ah! 
Els de la Comissió quedaren parats. 
-Tu, i perquè hem de llegir alguna cosa? 
-Deu voler veure si som enllustrats... 
-Ah! 
A l'hora el Dr. Jefriu aparagué perfumat com una marialluïsa i amb una bata neta i planxada. Feia una altra cara. 
-I doncs...? 
Entre tots els de la Comissió aixecaren el Jeroni que restava esmaperdut en un racó del salonet on les malalties hi juguen a patacons per a matar l'estona de l'aguait. 
-Què li passa en aquest home...? 
A l'hora, els de la Comissió, senyalaren el cap del aclaparat Jeroni que amb prou feines s'aguantava dret. El Dr. Jefriu s'hi apropà tot intrigat. 
-Recony! Quina flor més pansida. 
-S'ha d'operar? 
L'esglai fuetejà la cara del Jeroni i els ulls se li arrodoniren. 
-Entreu-me'l al consultori. 
El sopolajaren fins a la butaca del front d'un escriptori immens, deixant-el anar com qui llença quelcom inservible. 
-No, aquí no. Porteu-me'l aquí. 
Senyalà una cadira sense respatller, amb un focus al davant. El tornaren a alçar i el soltaren al lloc indicat. El Jeroni es deixava fer amb un posat de tan se me'n fot que corprenia. El Dr. Jefriu encengué el focus i agafant un vidre d'augment, amb senefeta daurada, l'apropà al començament de la tija. 
-El que em pensava. 
-És greu...? 
-No. Hi hem estat a temps. No us heu descuidat ni confiat com fan d'altres. 
El metge anà a l'escriptori i fent uns garigots damunt d'un paper membretat l'entregà a l'espectant Jeroni que l'entomà tot tremolós 
-Vos preneu aquestes vitamines. Per la flor us feu unes fregues amb merda de gallina. La merda ha d'ésser ben seca passada per un sedàs fí. Un cop garbellada hi barregeu dos-cents cinquanta grams de sulfat de potassa per cada quilo de merda seca. Això durant tres setmanes. Cas de no haver-hi millora, torneu. Estic segur, però, que no caldrà. Són deu mil pessetes. 
-Mira que bé. 
Tots sortiren satisfets i optimistes. 
-És un savi. 
Tots menys el Jeroni que no ho veia gens clar tot allò. Però va prendre les vitamines i es va fer les fregues com se li havia manat. Oli amb un llum. Als quinze dies la flor espetegava que donava goig de veure. El Jeroni semblava un altre. 
-No et van dir que trigaria...? 
-És que aquest metge és un savi! 
-Ah! 
-I no et va dir si la recepte podria anar bé pels raves...? 
-Es tindria que provar... 
-Sí. 
Des de llavors, al poble no s'hi trova merda de gallina. 
I és que passa cada cosa, oi? 
-III-
El boletaire
El Joan de cal Bisbe era l'únic home del poble que de sobtada se li tornaren blancs els cabells.Total i absolutament blancs. Fou de paüra. 
El Joan de cal Bisbe era un gran boletaire, d'aquells que ensumava les rovelloneres així que trepitjava bosc. 
De caçar bolets en feu un ofici i aquest li permetia estirar la mànega per Nadal, Cap d'Any i Reis sense desllorigar el pressupost familiar. 
Era sabut del poble que des de mitjans de setembre fins a finals de novembre amb el Joan de cal Bisbe no s'hi contava. Aquell any les pluges d'agost foren tan generoses i primerenques que el Joan s'hi fregava les mans i de tant en tant, parant la frega, dedicava l'esforç a fer anar frenèticament el polze contra l'índex tot guaitant i fent l'ullet a la Quimeta, sa dona, que enlairava el ulls mig aclucant-los mentre dibuixava un somrís prou significatiu, premonitori d'arracadetes d'or fent conjunt amb aquell vestit que havia vist en un aparador en el darrer viatge a Barcelona, a primers de Juliol, quan portà a l'àvia al Seguro perquè li miresin unes molèsties que no la deixaven seure i que van resultar ser unes morenes en forma de carxofa i que allà, a Barcelona, en deien un nom tot estrafolari com hemorroides. 
El Joan sabia que els rovellons s'espavilarien del set de setembre en amunt i calia ser dels primers, que és quan paguen millor aquesta mena de gènere. 
La temperatura, però, es mantenia càlida, inclús massa, i allò no era bo i àdhuc preocupant. Vint dies després d'aquelles pluges tan esperançadores la terra s'havia ressecat. S'havia d'agafar un determini. No podia ser que se n'anés a orris tot el planejat amb la Quimeta quan guaitava, des de l'eixida, els bots i barrals d'aigua que li enlluentaven els pensaments. 
Tot d'una, com un llamp, li vingué al magí un lloc del qual n'havia sentit a parlar però desconeixia: els Cingles del Bertí. Li havien dit que eren feréstecs, deshabitats, plens de pins i alzines que per ser de certa alçada inclús a l'estiu hi fresquejava. Amb això en tenia prou. També li havien dit que allà no se n'hi feien de rovellons o de fer-se-n'hi eren pocs. El Joan era tossut, però: 
-El que la gent no n'hi trobi, no vol dir que no se'n facin Quimeta,preparem una muda i menjar per una setmana Ah! i els cistells grossos. 
La Quimeta sabia de memòria que quan el Joan entaforava quelcom a la barretina no hi havia cristo que el fes canviar, així que, amb el seu clàssic posat de majordona frustrada, començà arranjar els estris demanats pel seu home amb això dels bolets no hi havia qui li passés la mà per la cara. Cada quatre cistellades, plenes a vessar, aniria a ciutat a bescanviar-los per paper de comprar coses, per tant li posaria una muda per ciutat doncs la de muntanya se l'enduria posada. Ella sabia que al llostre, quan els grills començaven a enrogallar-se, el Joan s'estaria esbatussant amb els esbarzers, i amb un parell d'hores baixaria cofoi cap a mercat a fer la primera entrega, abans que ningú, com cada any, com sempre. 
Amb molta cura la Quimeta trià de la calaixera una camisa blanca i, apartant-li els troncs d'espígol,se la guaità bé no fos cas que cap cucamolla hi hagués deixat ous enclastats. Passada l'examinació la col·locà dins el cistell especial de doble fons fet pel Jaume Xirigall, especialista en romanços d'aquesta mena. Al dessota la muda, al damunt el de cruspir. Aquest cop hi havia més feina ja que anant-se'n una setmana sencera tindria que omplir-li mitja dotzena de carmanyoles i li feia por que la vianda no li aguantés tants de dies.
-L'ompliré de nous, ametlles avellanes, tot sense closca, i panses, que fan poca tossa, i un parell de dotzenes d'ous durs. Unes carmanyoles pels dos primers dies amb conill i pollastre. Crec que posant-li fuets, llonganissa i botifarra com a reforç no passarà gana. 
Arrenglerà dos pans, rodons i estrets, a banda i banda del cistell l'un al front de l'altre, com a dos sentinelles de les viandes que anava entaforant amb devoció, amb reverència, com si fos la darrera cosa que anés a fer. Una ampolleta amb oli, una bosseta amb sal i uns tomàquets madurs coronant el cistell que tapà curosament amb un mocador de fer farcells: 
-Que li servirà d'estovalles. 
Omplí una bota amb vi aspre i una de més xica amb vi bo: 
-Per endolcir els postres. 
Damunt el mocador de fer farcells hi col·locà el gec de vellut: 
-A les nits fresqueja. 
El Joan decidí que se n'aniria l'endemà. S'arribà a fer benzina i a canviar l'oli del seu cotxe al qual posà les graelles que el noi gran de cal Ferrer li dissenyà expressament per a dur-hi quatre cistells grossos que no es poguessin moure. 
Acabada aquesta feina donà les instruccions de sempre, les de cada any al voltant d'aquestes dates. Després feu un tomb, d'esma, pel galliner i es quedà una estona llarga mirant la truja. Pujà al porxo i amb una pala apilonà les ametlles i avellanes per deixar lloc a la nova collita que es faria durant la seva absència. A les nou baixà a sopar. Encara hi havia sol: 
-Recony quin dia més llarg! 
Havent sopat, mentre la Quimeta recollia i rentava els plats i la canalla escampava la boira per fer cansament i son, el Joan de cal Bisbe endollà la televisió, més que res per a saber si hi havia variació en el temps. Volia saber on aniria a caçar bolets quan deixés escurats els Cingles. Aquest any sí que l'aprofitaria bé! 
Decididament estava ampliant el negoci. S'anava euforicant. 
-Abans de Nadal, amb el que guanyi, hauré acabat l'estable i potser fins i tot hi podré posar quatre vaques... 
La televisó l'aburria. Mirà el rellotge. Les deu: 
-Noia, me'n vaig a dormir. Compte la canalla faci soroll en anar al llit... 
La Quimeta se'l mirà com sempre ho feia en arribar aquestes dades: amb els ulls enlluernats, embalbida. 
-Bona nit, Joan. 
-Bona nit, Quimeta. 
A tres quarts de tres, el Joan de cal Bisbe saltà del llit i la Quimeta, remugant dormida, donà mitja volta. Sols desclucà els ulls quan sentí el motor del cotxe, primer espetegant i després allunyant-se 
-Sort, Joan! 
I conxant-se, satisfeta, ocupà tot el llit. 
Els fanals del cotxe espentaven les cuques de llum i els arbres enviaven pampallugues de foscor contra les roderes. 
La mirada del Joan clavava la carretera i el pensament els Cingles del Bertí, que no coneixia. Se li presentaven com a un enemic al qual s'ha de batre... o com a un amic al qual se li han de conèixer els secrets per gaudir-ne el beneficis. 
Havia passat La Garriga i tombat pel trencall de Montmany. Seguí carretera amunt. A l'estona trobà un caminet de carro i decidí endinsar-s'hi. Tenint cura de rocs i roderes fondes, anà empassant rectes i revolts fins que el viarany perdé el traç i fou engollit per una plana de fanal espés, plena de pins i alzines. Deturà el vehicle. 
La claror s'estava barallant amb les ombres i perfilant els contrastos. El lloc era verament frèstec i salvatge. Feia qui sap el temps que romania sense petjada humana i el Joan s'excità: 
-Aquí, rovellons a cabassos! Anys i panys que no ve ningú... Això sí que ha estat un descobriment! 
Cerimoniosament sortí del cotxe. Estirà cames i braços i mirà, donant voltes sobre si mateix, l'entorn. Satisfet tregué la cistella amb el menjar, llescà un troç de pa que untà amb oli, tomàquet i sal, escapsà la botifarra i tot plegat ho posà dins d'un dels cistells grossos. Es penjà la bota del vi, fermà el cotxe, més per costum que per precaució, i agafant els coves un per braç, emprengué marxa cap el fons de la plana on s'hi veia una llunyania difosa trencada pel començament d'un rost. En arribar al vorell descobrí quelcom impressionant: els Cingles del Bertí: 
-El Joan de cal Bisbe us saluda!! 
El crit no tingué el ressó esperat, però feu fugir esverats als puputs poc acostumats a sorolls estrafolaris. 
-Per on començo...? 
Restà una estona reflexionant mentre guaitava encisat el panorama. 
No sabia el perquè, però semblava que una força estranya el volia empènyer rost avall. Començà a baixar zigzaguejant. Mentre ho feia no treia l'esguard de la pinassa ni de la molsa brillant i recargolada. No havia fet quatre pases que descobrí una rotllana de pebrassos i uns pams més enllà una de peus de rata. 
-Ai pobrets! Ja comencen els parents pobres a treure el nas... 
Féu intenció d'agafar-els. Somrigué. 
-Calma't, Joan... no t'esveris. Per què anar carregat de baixada...? 
-Ja els colliré quan torni 
Avançà decidit de no mirar més als costats. Primer esbrinaria el terreny i un cop situat decidiria la forma de treballar-lo. 
Emprengué novament camí. Portava un parell d'hores per aquells indrets pujant i baixant vessants, memoritzant obagues i clarianes, fent-se un plànol a la memòria. Sentí una remor d'aigua. Guiant-se per la cantarella trobà, dessota un petit marge, una font. Amb ambdues mans agafa l'aiguà i se la tirà amb fruïció pel rostre i pel cap: 
-Joan, és hora de la manduca. 
Sense, aixugar-se, gaudint la refrescada, s'assegué al costat del rieró que allà neixia, tregué l'entrepà que ell mateix es guarni, i, esbatussant-s'hi, se l'engolí amb un dir Jesús. Refrescà la gola amb vi, tot i mirant, despectivament, de reüll la font. Es sentia satisfet. 
Tenia localitzades més de vint rovelloneres amb menys de dues hores. Passant les mans pel clatell s'assegué endarrera, recolzat al petit marge i estirà les cames. Mirà abres amunt fins topar amb un cel lluent i net. El contemplà una estona. Girà el cap. Veié a mà un matoll de romaní. N'arrancà un brot i se'l ficà a la boca. 
Tornà a posar les mans al clatell i tornà mirar amunt. Potser la menjada, potser el vi que engolí assedegadament, potser el cansament de traginar amunt i avall, potser la fressa de l'aigua, la remor dels pins, la borina dels insectes, tots aquestspotsers, sense saber exactament quin, varen fer tancar els ulls, sense presa, el Joan de cal Bisbe i un profund son embolcallà els seus desitjos, enlairant-el a un món ple de rovellons vermells, taronjats, blavosos, que el saludaven cerimoniosament i feien unes grans rotllanes saltironant al compàs d'unes sardanes desconegudes i suaus. 
Una remor llunyana el despertà. Obrí els ulls esverat. Un cel negre, de tempesta, li feia de taulada: 
-Cony! M'agafarà l'aigua! Oh, i estic lluny del cotxe... no hi arribaré pas per més que m'hi afanyi...! 
El Joan de cal Bisbe era home de decisions ràpides i bregat a la muntanya. Intuïa que per allà hi tenia que haver-hi alguna cova, un lloc on aixoplugar-se. Els cingles haurien d'ésser prolífers en aquesta mena d'amagatalls. D'una embranzida s'aixecà i començà a seguir el torrentol, mirant a tort i a dret cercant una cavitat. 
L'aigua s'enfonsava en un saltant, desapareixent. El Joan de cal Bisbe s'aturà contrariat. Estava davant d'un cingle ampli i circular. Al mig, una vall protegida on hi torrejava una roca i en el cim, una ermita. 
-Hi tinc d'arribar abans que comenci la tempesta... 
La nuvolada era cada cop més negra i la borinor s'apropava amenaçant, amb força. La fosca s'arrapava a totes les formes. El Joan baixà el cingle com pogué, grimpant d'un cantó a l'altre. En arribar al peu de l'extranya forma cercà amb desesper un viarany que el portés al cim mentre un llamp escaixava la penombra i el tro rebotava contra el rocam i s'enlairava com un clam immens i magnífic de joia i de paüra. L'aigua, però, encara no queia. Era com si donés temps al Joan de cal Bisbe d'arribar a l'ermita que ferma, desafiant, imperturbable, l'aguaitava. Esgotat per l'esforç arribà al cim, intuint, més que veient, el disbarat d'aigua que s'havia deixat anar just en espitjar la porta vella i doble de l'ermita amb un cop sec i fort. Un llamp darrera l'altre pinzellava, destenyint colors, enlluernant i petríficant de por a tots els animals de la cinglera. L'aigua queia a galledades i malls gegants, descomunals, retumbaven amb una disbauxa de sorolls inimaginables. El Joan es llençà a terra, tocant la paret del fons. Bocaterrós es tapà les orelles amb ambdues mans, apretà les barres i aclucà els ulls. Mai, amb trenta vuit anys al damunt, s'havia topat amb res semblant. Tremolava. 
-Collons, quin acolloniment...! 
La tormenta anava amb augment. Hom podria confondre la nit i el dia. La claredat era tan forta i els llamps tan seguits que no deixaven lloc a la tenebra. Una llum estranya aplanava les formes. L'espetec constant eixordia i la fragor de l'aigua escanyava el pit. El Joan de cal Bisbe s'anava encongint, arrupint-se, enclastant-se contra la pared de pedra. Obrí els ulls. L'estança era un rectangle amb una sola entrada d'on hi penjava, mig desgabellada, una porta bategant constantment, com aquelles de les pel·lícules de por que tant esgarrifen la Quimeta. Què estaria fent la Quimeta ara...? 
-Poc es deu imaginar l'acolloniment que duc al damunt...! 
Al través del portó mig enderrocat s'hi dibuixaven les cingleres entervolades per l'espessa cortina d'aigua 
A poc a poc els llamps anaren minvant i els trons tombejaven lluny. 
L'aigua, tot i caient a dojo, anava perdent desesper i força. 
Després de qui sap el temps semblava que tot tornava a lloc. El Joan de cal Bisbe començà a respirar més tranquil. Que de tant en tant un llamp il·luminés la cambra o un tro acompanyés la fressa de la gotellada era el què hom podia considerar normal. 
S'aixecà pausadament, entumit. Palpant la paret amb una mà s'apropà a la porta i es quedà al mig de la llinda. Tancà les parpelles amb intenció d'empressonar la llum i mirar al través de l'aigua. Res, negra nit. S'entornà al fons de la cambra contant les passes: 
-Una, dues? tres, quatre, cinc, sis, set i vuit. A veure l'amplada... una, dues, tres, quatre... 
Un llamp posà claror. Descobrí dos finestrons a quasi dos metres d'alçada. Als peus hi notà flonjór. S'havia asserenat. Remugà. En no ésser fumador mai pensava en agafar llumins. Ara li haguessin servit. 
-Millor jec per aquí. Més segur no puc estar enlloc... 
El Joan sempre parlava en veu alta quan estava sol. Li semblava que ho estava menys: 
-Bé, demà serà un altre dia... quina hora deu ser...? Tinc gana... S'assegué i endinsà les mans. Allò no era terra, allò era mig metre de pols acumulada anys i anys. 
-Serà possible que mai ningú hagi pujat per ací...? 
A palpentes, genolls a terra, avançà com cercant alguna cosa. A tot l'espai el mateix. 
-Bé, almenys dormiré tou... 
Es tragué la camisa i l'estirà com a coixinera sobre un piló de pols que havia ajuntat i reclinant-hi el cap aclucà els ulls besant la son que, de puntetes, havia entrat a la cambra donant la mà al xiu-xiu amaganyador de la pluja que anava caient a fora. Dins del seu somni li semblà sentir un gemec. Obrí els ulls i de reüll seguí la cambra, trepant la foscor. Escoltà amb atenció. Res. Donà mitja volta i tancà el ulls. Novament, però, el gemec. 
-Cony! 
Es mig adreçà i escorcollà l'estança amb les orelles afilades. Res. 
Esperà una llarga estona aguantant el respir per no confondre sorolls. Els cinc sentits tractaven d'esbrinar aquell so que li semblava haver escoltat amb tanta claredat. Res. Es tornà a jeure. 
Amb els ull oberts, però. I l'esguard fixe al portal que sols es distingia per una suau diferència de tenuïtats. El gemec sonà ara més fort, però no era dins la cambra. El cor li bategà fort. Sense fer cap mena de remor, a quatre grapes, avançà cap a la porta i sota la llinda s'aturà a escoltar. Res. Restà estona escorcollant inútilment l'entorn. Quan anava de recules, cap a lloc, el gemec es repetí. Més llarg. Més punyent. Però no era a fora, sortia de dins la peça. El Joan s'esgarrifà. 
-Ai cony! 
Novament silenci. Per primer cop s'adonà que la natura, tota, havia mutejat. Ni un bri de pluja ni un sospir de vent donaven un toc de vida al petit món que embolcallava el Joan. I el gemec rebrincà novament, ara més fort, més clar 
El Joan de cal Bisbe no tingué el més mínim dubte: el gemec venia del cantó esquerra de la cel·la. S'hi apropà emparat pel silenci de les seves petxades damunt la pols, flonja i morta. 
El gemec ara era més llarg i penetrant. 
-Això ve d'ací dessota... 
Començà a esgarrapar el terra amb molta cura. Les tremoloses mans palparen una fusta. Apartà la pols. Topà amb una anella: 
-Una trapa! 
Escoltà apropant-hi l'orella. Sentí dues menes de gemecs, un de suau i l'altre ronc. Eren uns gemecs estranys, però. Gemecs amb barreja de tristor i goig. Gemecs com d'ànima. 
-Si les ànimes gemeguessin ho farien així... 
Aixecà la portella tan a poc a poc com pogué, tenint cura de no fer fressa. Quan la trapa fou totalment alçada la recolzà contra la paret i respirant pregonament s'eixugà la suor que li amarava la cara. 
Els gemecs eren constants i cada cop més frenètics. Es distingien l'un de l'altre amb claredat. El Joan temptejà el forat. Era profund. Bocaterrós s'hi endinsà amb cautela. Tocà un graó. Seguí baixant. Un altre i un altre. 
-Una escala... 
Es redreçà i penjant les cames anà baixant a poc a poc mentre amb les mans s'arrapava a les parets. Aviat se n'adonà que era escala de cargol. A mida que s'esmunyia avall l'ambient s'anava omplint de sorolls, de vida. Sorolls i vida estranya, però. 
El Joan respirava amb la boca molt oberta evitant sorolls. Després d'un parell de revolts, l'escala acabà de sobte. Perplex temptejà primer amb un peu, després amb l'altre. Era com un replà petit. L'escala continuava, però, recta. S'assegué al replà i sentat a terra l'anà baixant a culerons. 
Els sorolls eren clars, mal que distants. Sorolls de cruixir de fustes i de parella estimant-se, posseint-se, amb angoixa i desesper al mig d'unes tenebres abraçades per un aire fresc i humit, llefiscós. 
Després de baixar tres graons l'escala finia. Temptejà en totes direccions allargant el màxim les cames i no topant amb res. Alçat, començà a caminar amb el bras esquerra recolzat a la paret i el dret estirat, amb la mà palpejant l'aire. Sobtadament xocà amb quelcom dur, com de fusta. Ho resseguí. No hi havia dubte, un armari. Estret, alt, amb una sola porta. Un armari o un... taüt? 
L'esgarrifança se li enclastà a la columna i es quedà paralitzat al costat mateix d'aquella mena de caixò que, sense voler, sense intenció, aferrat al que deuria ser la porta, va fer bellugar produint un xerric inesperat. 
Els gemecs pararen en sec. El Joan de cal Bisbe contingué el respir i amb els ulls desorbitats tractà inütilment de trepar la fosca tan o més punyent que aquell silenci sobtat. 
Tot d'una una claror forta entrà per dues rodones que quasi tocaven el sostre i junt amb la claror espetegà un tro que ho feu tremolar tot. El llamp durà segons però al Joan de cal Bisbe li quedà fotografiada, a la memòria i per sempre, l'escena: Una dona vella, nua, seca, de cabells blancs i llargs, esvalotats, tremendament esvalotats, restava inclinada amb els pits, com penjolls estrets, rebotant-li una i altra vegada damunt la taula corcada on s'hi recolzava amb els avantbraços i les cames eixarrancades. Darrera d'ella, enclastat, un vell també sec, escanyolit, vestit de frare i amb l'hàbit arremangat més amunt de la cintura la penetrava furiosament una i altra vegada. 
Al coincident xerric de l'armari amb el llamp feu que els dos vells giressin a l'hora el cap vers el Joan de cal Bisbe. En les conques dels dos suraven uns ulls sense parpelles. La blancor de la llum accentuà la grogor de ses pells, aixutes i enfonsades. Les dents els hi ressortien com si no tinguessin llavis. 
El tro fou més llarg que el resplendor. El Joan de cal Bisbe aprofità el terrabastall per ficar-se dins l'armari i fermar la porta. 
Foscor. Silenci. 
El Joan de cal Bisbe aclucà els ulls i panteixà amb la boca molt badada. 
Li semblà que la porta de l'armari on s'amagava s'obria. A poc a poc. Molt a poc a poc. La gola li quedà seca i els polses li espetegaven dins les orelles produint-li un dolor agut. Que es movia l'armari, li semblà. Sols li semblà, perquè els gemecs començaren de nou, junt amb els sospirs i amb la indefinició d'uns sorolls somorts. 
-No m'han vist... 
Una altra tormenta s'apropava. 
Un reguitzell de llamps enllumenava la tètrica cambra i un embat de forces feien tremolar les fustes de la lloriguera des d'on el Joan de cal Bisbe guaitava, al través de les escletxes, petrificat, la sinistra escena d'amor que es descapdellava al seu front acaronada per pinzellades intermitents de llum plana, pel brugit de la tempesta i pels udols dels dos éssers esgarrapant un orgasme llunyà. Esparoïdor. 
Els cabells de la vella llançaven tics de figures, semblant escurçons embogits, al moviment sotragat de cada batzegada, de cada embranzida del frare, i de sa gola sortien bramuls que es barrejaven amb els de l'home, poderosos i desgabellats, inacabables. Un crit esquerdat i llarg sobresortí a l'aterridor espetec dels trons i l'home caigué exhaust damunt la vella que amb desesper frenètic movia els tètrics malucs amunt, avall, als costats. 
Els llefiscosos cabells semblaven voler esgarrintxar els raigs de ressons, estridents i prims, que es negaven a morir fins que aürtaren el silenci total, confabulat, deixant anar una pausa engoixosa que rompé amb un estrall violent, sobtat, esmicolant les ombres i els mutismes amagats dels cossos, de les fustes, del terra. La tempesta eixia amb nova embranzida, fúrica i magnífica, ara embolcallada per gemecs somorts, d'aigua espessa. 
La vella no parava amb el seu neguitós moviment de cos i de cap ni deixava la mena de xiscles prims, llargs i rovellats ni àdhuc quan l'home se'n separà. Els crits histèrics eriçaven el neguit i un desesper ronc per part de l'home rebotava contra el batec dels seus polses. 
El frare s'atansà a un racó de la cel·la i amb fermesa agafà una destral, l'enlairà per damunt del seu cap i apropant-se a la dona d'un cop sec li retrinxà la testa que, rodolant per sobre la taula caigué a terra, brandà uns instants en les rajoles i giravoltà fins topar amb la porta de l'armariet que en forma de taüt donava protecció al Joan de cal Bisbe, enclastat a la fusta, abraçat per la paüra. 
El crani quedà amb els ulls enlaire i fixes a l'esquerda per on sobreeixien les esgarrifances. 
El cos de la dona, desplomant-se, serpejà clavant les urpes al terra, vers l'armari, cercant el seu cap arranat. Els ulls seguien mirant fixament l'escletxa. Irisats i tenyits per una sang viscosa, matussera i fosca, desorbitats, suplicaven explicacions, desembrolls, mentre el cap era agafat tremolosament i col·locat amb desesper sobre l'escapçat tronc. Afermà la testa amb un mà esquelètica i decidida durant l'arrossegada del cos empentejat per l'altre braç, fent de garfi, clavant-se al fang rònec de les rajoles, fins al peu de l'escala a la que s'emperrà frenèticament. Arribant al darrer graó un remolí xuclà la trapa i l'enclastà, fermant la sortida. La dona, delirant, apretà una i altra vegada l'entrebanc a l'alliberament. El cap, aturat per l'altre mà, lliscà rodolant en ésser abandonat pel desesper de llevar la trapa, i parà, novament, davant l'escletlla del taüt amb l'esguard engoixat, suplicant i sempre fixe. 
Un brot de líquid groguenc, filagarçat amb escuma morada, baixava per la comissura dels llavis quasi menjats per les encetades supuroses nafres on minúscules vermines hi tenien cau i apaivagaven la seva insaciable golafreria. El líquid lliscava a borbolls, besant la pell magre arrapada a l'os, que feia de barba, i deixava al terra rotllana iridescent que es veié esmicolada en rompre's per la mà seca i tremolosa d'esforç del cos que caigué estés, inert, al seu costat. 
Mentre, un bram esfereïdor, salvatge, esclatà. El Joan de cal Bisbe veié, esborneiat, al través de la badadura, com el cos del frare, entortolligat pel coll amb el cordó de l'hàbit, penjava d'una viga travessera. Convulsionant les extremitats se li esmunyiren les sandàlies que engolí la pols del terra. 
I de sobte l'armari-taüt començà a bellugar-se com si unes mans terriblement fortes el volguessin escanyar. El Joan de cal Bisbe, arrapat a les parets, grinyolants, de fusta estellosa, rodolà a terra voltat del basardós so dels trons, dels xiscles del vent i de les paoroses esguitxades de llum d'un llamp esverat i ferm. 
L'armari-taüt, amb l'impacte, s'esventrà dessota mateix del frare que balandrejava surant al mig de l'estança fent ganyotes grotesques amb la llengua negra i seca que li queia damunt la maixella torçada. 
Un cobriment de cor i el Joan de cal Bisbe perdé els sentits. Es despertà quan un raig de sol, traspassant el forat rodó a prop del sostre, li pessigollà les perpelles. 
Obrí els ulls esverat i quedà corglaçat. Sobre d'ell, a mig metre, hi havia quelcom suspès. S'aixecà d'una embranzida i s'enclastà a la paret més propera. D'una biga penjava una carcassa amb hàbit, filagarsat, de frare, i al terra un manyoc de cabells blancs i llargs, amagant alguna cosa, feien de catifa macabre. A prop, bocaterrós i braços allargassats, un esquelet sense cap tapava sa nuesa amb teranyines. 
El Joan de cal Bisbe aclucà els ulls tractant d'asserenar-se. 
Mirà al voltant. Una taula rodona i corcada, quasi tocant el racó, apilava, curosament, quantitats indeterminades de pols. Les restes del que podia haver estat un armari o un taüt, amb la porta badada i els forrolls rovellats, jeia dessota el penjat. 
Un parell de forats rodons, d'un pam d'ample, tocant el sostre, deixaven passar la claror. Oposats a la taula uns graons, un replà i una escala de cargol. Abans d'arribar-hi, un esquelet allargant uns braços, com cercant el tou de cabells tapant un secret des de qui sap el temps, empresonat per unes parets de roca ferma i una trapa caiguda pel revoltí d'un vent maquiavèlic. El Joan de cal Bisbe sabia que sota els cabells hi havien unes conques amb uns ulls de mirar fixe i s'esborronà. 
Sens deixar la paret, encastat a ella, anà avançant vers l'escala a poc a poc, com amb por de deixondir el contingut de la cambra o del malson. Quan topà amb el primer graó el temptejà amb el peu sense deixar de mirar al voltant on la llum s'omplia d'una polsina empalagosa minvant-la del seu poder penetrant, emboirant-la. 
Es posà de recules i tractà de seguir amunt fins enganxar-se amb l'escala de cargol. Quan la topà cercà la barana i amb les mans humides d'angoixa l'acaronà amb delectança. 
La llum s'havia fet lletosa i partia la cambra amb obliqüitat, deixant ombres per les parets, pels racons, per terra, i quan l'esquelet penjat es mogué lleugerament tocat per un aire absurd que entrà i sortí espantat pels forats arran de sostre, el Joan de cal Bisbe s'enfilà d'una revolada, i amb totes ses forces petà contra la trapa que saltà esmicolada. Eixí amb els ulls desorbitats i plens de vida, d'allaugerament, i enfilà, tropessant-se, cap a la porta plena de llum que semblava, pressentia, el volia engolir. 
Arribà a la llinda i es recolzà al muntant. Panteixava silenciosament, com amb por d'esbravar-se, com si qualsevol soroll pogués despertar o ajuntar les engrunes del temps i reendreçant-les fer-li reviure, altra volta, el malson que, soterrat, solcava els espais encapçats dessota l'ermita. 
Una temença sobtada el decidí. 
Tenia que baixar a la base d'aquella roca que, dreçada, faronejava enmig de la cinglera circular. Les parets de l'ermita eren tallades a ran i sols hi havia, davant l'entrada, un espai d'un amplada quasi metral. S'atansà a la vora i quedà perplex. La roca queia a plom i a uns vint metres d'on ell s'ho guaitava s'hi veia la plana. 
S'esborronà. 
-I ara... com baixo...!? Però... per on he pujat...? 
Uns matolls esquifits s'arrapaven a la roca a prop del cim. Més avall se n'hi veien uns altres, més frondosos, però la roca es curbava com si s'encongís per algun dolor sobtat i no deixava veure clarament d'on neixien. Hi eren, però. 
-Deu haver sigut per ací... em deuria emparrar agafat pel matossar... si vaig pujar vol dir que puc baixar... 
Sense pensar-s'hi gaire s'estirà bocaterrós i de recules anà penjant els peus fins que aquests li toquessin alguna cosa, el què fos. Amb molta cura de no relliscar, el Joan de cal Bisbe anà baixant. Topà amb els matolls que ell sabia eren forts, ja que per allà havia pujat, i quan amb prou feines havia deixat la curva lleugera, que donava la sensació de tallar la roca, es topà amb un endinsament on li capigué un peu. 
-Ja comencem anar bè. 
S'arrapà al matolls i anà temptejant, amb l'altre peu, abisme avall. Trobà un altre forat. S'entusiasmà. 
-Aquí hi ha una escala picada a la roca...! 
Amb l'habilitat que dóna l'estar bregat a la muntanya, el Joan de cal Bisbe, segur de si mateix, ajudat per l'escala a pic i els matolls, amb un no res estigué al pla mirant per on havia baixat. 
Calculà a barrisc l'alçada: 
-Recony! Ben bé hi han vint-i-cinc metres...! Quin acudit anar a fer una ermita allà dalt... i amb soterrani...! 
Reüllà els voltants. Una roca plantada i tallada al mig d'un gran pla rodó, d'un centenar de metres de diàmetre, voltada de cingles i al cim de la roca, engoixat i pressoner, un secret mai compartit, però viu en les vibracions del temps i de l'inconegut. Mentre l'anava mirant el Joan de cal Bisbe reculava amb lleugeresa, clavat l'esguard al lloc on, hores abans, havia deixat esgarrifances empastifades per tot el clos. 
Al notar el primers arbres es sentí com deslliurat d'una força estranya. Fou un deslliurament sobtat, la sortida s'un malson, d'una opressió com magnètica, la recuperació d'una vida deixada a d'altris per fer-hi un joc macabre que ja havia acabat. Podia, ara, grimpar cinglera amunt fins a cercar el cotxe i deixar el reguitzell d'angoixes penjant dels esbarzers. Quasi a dalt del cingle es tombà. Guaità un cop més, ara de lluny, l'ermita que semblava surés en mig d'una boira baixa, tocada per un sol d'un resplendor punyent i envoltada per una estranya foscor de la cinglera cansada del seu protagonisme impronunciable. 
Remprengué el camí. Trobà el rierol, agafà dreceres i es plantà, a l'estona, a la plana on el cotxe semblava l'aguaités protegit pel fanal i pels pins. El Joan de cal Bisbe se'l mirà com qui es mira l'amic perdut de temps. Apropant-s'hi l'abraçà llargament, amb emoció. Un sangloteig inesperat, barrejat amb convulsions i llàgrimes, així com uns udols ferotges, l'apaivagaven a poc a poc. 
El Joan de cal Bisbe anà deixant l'abraç mentre s'esmunyia a terra fins quedar-hi de genolls amb el cap acotat com si fes una trovalla pregona amb la seva ànima tan esgarrintxada i malmesa quan es sentí rentat per dins, asserenat i sense llàgrimes ni moviments incontrolables per arreu del seu cos, començà a cercar la clau del vehicle que havia deixat dessota la roda davantera. Entrà al cotxe i s'assegué davant del volant. L'acaronà amb delectació, amb sentiment. De sobte sentí una fressa estranya que el sobresaltà. 
Giravoltà, esverat, el cap i veié, espaordit, com una boira espesa, contornada, eixía del cingle, pel tallant del pla. Era una boira estranya, quasi negre, desmanegada dins d'unes formes humanes, que semblava tenir uns braços llargs i esfilagarsats, de mans seques i d'urpes filoses que es ventallaven, amenaçants, traspassant els pins i el fanal, cap el cotxe que el Joan de cal Bisbe tractava inútilment d'engegar, fred d'hores i de serena. Darrera aquelles mans s'hi figuraven dues fesomies borroses enganxades per un mateix tronc, embolcallades per un esclat de tires bellugadisses i primes com teranyines desgavellades. La immensa boira, compacta, obria dos forats al mig del que podrien ser dos caps, oferint un espantós i grotesc somrís. Tota la forma s'apropava al vehicle. 
El Joan de cal Bisbe, amarat i frenètic, donava voltes a la clau d'engegar una i altra vegada i el motor no responia, la bateria anava perdent força i rondinava esmaperduda. La boira començà envoltallar el cotxe. En el desesper, el Joan de cal Bisbe donà, el què cregué darrer cop de clau, el punt d'engegada. El cotxe espetegà secament i posà el motor a rutllar. Accelerà a fons sincopadament i posant una marxa sortí espiritat, esquintzant la boira i destroçant matolls. Enfilà camí enllà, vers la carretera, tenallat per un esverament incontrolable i convulsiu. 
En aparèixer l'asfàlt, s'hi lla-nçà sense fer esment de la frenada aparatosa d'un camió ni de la maledicció llençada pel xofer amb recolze entusiasta de l'ajudant. 
Sols una dèria tenia ficada al cap. Havia d'arribar, fos com fos, a casa seva. 
Inesperadament, sense voler, es veié pel retrovisor i es quedà glaçat: tots els cabells se li havien tornat blancs, blancs de neu, blancs d'armini. 
-Guaita, Quimeta, el què m'ha passat... 
Només ella en sabia el secret. Només ella. Ja n'hi havia prou. La Quimeta n'estava orgullosa de que el seu home era l'únic del poble que, de sobtada, se li tornaren blancs els cabells. Total i absolutament blancs. 
Fou de paüra. Ningú mai, però, va saber ni el perquè ni el com. 
Coses de poble.