L'últim somni de Calinira (Filla de Nereu i una de les Nereides) Una gestació de poemes I. Les valves de la petxina Victòria Mengual Entonces, obedeciendo a una llamada que ningún otro hombre ha escuchado en la mar, una llamada tan aguda que estremecía los tímpanos, treinta, cincuenta, cien, una multitud de ballenas y delfines nadaron veloces hasta casi tocar la costa, para volver con mayor velocidad aún y estrellar sus cabezas contra el barco. Luis Sepúlveda, Mundo del fin del mundo. PRELUDI Els poetes són morts. Expirant els últims mots en el llit morent. Cada petjada s'esquinça en els graons que gesten la tinta. Les matinades neixen i l'espiral no s'acaba; ja no dormen en el ponent. Es gronxen en les ales dels déus dansaires; les nines dels ulls agosarades i el somriure del boig fugint de les dents blanques. Ja no juguen en els parcs dels vells i criatures. Els poetes són morts. Els poetes són morts. CONVERSA DIGESTIVA DEL POETA I l'ona. Assassinat pel cel, un pas rera el retruc cansat de cada dia. Els meus rínxols de joia erupcionen en l'aire. I l'ona se'ls enduu. Promesa carnal dels llavis que es tanquen inquiets esblaimant l'entorn. Roig que crema perjurant el pacte de l'infernal bes que se'n va de sobte, sense temps d'assaborir-lo. El corall vermell et batejà i en cada petjada fugissera del temps jo volia atrapar-te -i devorar-te-. (Crespant la cua t'estimo.) Sota l'aigua, en la ingravitació dels mots, zigzaguejant el corrent entre el frec dels cossos. Amarat de tu, penso quants cops he tingut aquesta ànsia de voler-ne més, sense sentit. La solitud del Poeta es transforma en quelcom inabordable: els teus llavis humits abasten la dolçor de la son. Pinta el meu nom de violeta en el fang. En cada batec de l'ànima t'empasso, balena enorme. EL CRIT DE LA BALENA I si el meu seny es priva de signes il·lusoris dins l'impossible visc ardit. I un dia, en llur follia, els savis hiperboris diran que aquest peix no ha existit. Josep Carner, Nabí. L'enorme cetaci emmetzinat commogut pels trèmuls moviments d'un tímid cavallet de mar. Què preval?! -us crido a les orelles, us crido i la meva veu es dissol, us crido en litres de mots, us crido. No hi ha llauna de conserves on càpiga una petita balena si no és trossejada. Però les ànimes no es trossegen. La fúria del mar en els meus ulls. Cerco l'odi en aquest mirall que sóc, monstre silenciós que, vagabund, (condemnat per la lluna) canta les cançons més tristes. L'aquari és el poema vivent. Tots en sou culpables. El meu alè d'entranyes profundes -el whisky rosegat- és un pètal que, intrínsec, crema la teva galta. Com whisky rosegat. Ningú, però, no malgasta el temps amb paraules. En l'insomni vaig vomitar (sempre s'asseuen a mirar-me, com passo, l'embranzida dels meus cabells rebels) sorres de verd indigest. El joc és difícil. Només hi ha que ulls abrasadors quan escupo l'essència: l'aigua. Malparits! Claveu-vos els arpons allí on us càpiguen. L'ombra talàssica, reflex pausat dels records. On són els arponers? Mots invisibles entre el fum del tabac, perdent-se en l'eterna ignorància. No sabeu res de mi. Només algun capità boig m'ha conegut les entranyes, quan l'obsessió i l'alcohol s'han begut l'enteniment. No hi ha temps a l'oceà, hi ha permanència entre el fum del tabac i la investigació científica. No hi ha temps per les ànimes, hi ha la totalitat. I vosaltres, submergits -ridiculesa!- en l'efimeritat de la terra, entre obsessions d'alcohol i fum de tabac dels mariners. On són els arponers? La por i l'odi es mesclaven llavors i naixien alguns capitans folls. Submergits! Jo no predico veritats, no hi ha temps. DANSA I MORT Calent en els teus dits m'assec en l'agradable embriaguesa dels indelebles minuts on brotar i crear-te un petit aquari que detestaràs. No és l'amor; és la duresa de vestir la Lluna Plena -la carcellera de l'angoixa de teles blanques, que em deixin mirar-la sense haver d'obrir els ulls. A cada cantonada. A cada cantonada frenètica s'esdevenen els passos rars -no els trobo; no pas sentint-t'ho dir així-. No és que jo sigui intel·ligent no fa falta per córrer entre les cantonades. Però em busques com si fos un peix, nàufrag, sense cabells. Arrissant la cresta amb el batec del llom esqueixat, neix la cua i coneix la superfície esclatant el càstig. Rabent, em fueteja; però el que realment em dol és veure't dormir. (El meu ésser necessita el constant i trencadís senyal de la mort.) A cada cadàver el silenci. Com si realment fóssim honrats fugint de les paraules. (Que covards!) Les runes dansant entre algues. El temps no s'escolta als pulmons dels dofins, corrent en l'aire fingint que tot és mentida. A cada cadàver la condemna, el preciós testament que tu, balena, engoleixes amb l'aigua. (Jamais de la vie) Ebrietat confosa en l'aire -no et deixo ni per un moment- en la dansa tots dos, inútils, i jo crido -jamais de la vie!- (és la nau indigna de l'estupidesa). Tots dos, nusos copulant. I jo en faig cristalls de sal oxidada. Érem en el curt bramar de les ones voluptuoses. Tu i jo, vivint junts un esclat d'escuma fuent; l'inici del poema. I tu, tan teva, mories de pena. Les meves mans eren cargols marins esmunyint-se en el crit; salivejant aigua de mar, talment abocant l'ànima. I vaig veure les dues valves de la petxina. Però ah!, tu, tan teva, mories de pena. De cap. L'acte obstinat del suïcidi: la consciència desperta el sentiment i el pensament -atrapats- en la carcassa marina del cetaci. Conec el capità del vaixell. Maleït sia! Els conec tots, tots els capitans i mariners -els del peix florit dins els ulls-. Tot els que saben amb ràbia i acompleixen la ruta. Però tu, animal embriac no mors sola. Jo t'espero brunzent l'aigua com dards clavant-se en el blau somort de l'Atlàntic. No més mirades negres. La fi sorgeix en els extrems muts, folla i inarticulada. No, no és cap naixença. És el suïcidi. El meu. Antropofòbia latent sobre el cos lluent (volum negre que, surant extàtic, es desfà com una taca malèfica envoltada d'oceà) d'una balena morta: el Poeta. No pas com si fos veritat Calinira somniava. I les balenes havien conquistat el somni. Els velers es perden en el naufragi. Sagnen quatre onades. La inèdita crida de la llibertat. No són fulles intrèpides (el cel negre i l'aire desfent-se en la mort: són mans). Quan et submergeixes em recordes aquells vaixells oscil·lants i l'olor del viatge impregnada al port. (Megaptera Novaeangliae) Suara, el vagit t'estreny i els músculs i els dits et fan mal. Com si els cucs subterranis circulessin per dins teu; ah!, tremoles. Tan simple i tan obscur, només intentes cantar a la improvisació de les melodies. Breach. Explosió de força en l'inconcebible pes. Cridant amb el xoc del cos, inexpressable missatge mut, incapaç de parlar. Per què? No calen les paraules. Però t'arrelen a l'estómac, íntimes. I les he vist nodrir-se per regnar per damunt de tot. No calen; i així i tot creixen, esbravant els murs, ferotges; i sembla que la panxa hagi de ser una enorme cicatriu. Et veig ondina de sal, immòbil i pacient. L'espai enlluernador, vast silenci que omples de sons -part del meu ventre- t'amara suaument. Somrius en el plaer del secret dels teus ulls. Els poetes moren quan aprenen a nedar. I enyoraran l'engany (morts); saben que han perdut la poesia -dèbil embolcall del qual es desfan en llançar-se a l'aigua-. Morts, morts. Morts? L'eternitat no és humana; però el suïcidi és etern. Temporades a l'infern -encontres amb la balena-. Tots en el meu ventre i en el meu son, buscant l'equilibri. Morint per sempre.