JOAN SALVAT-PAPASSEIT. UN CENTENARI ( Aquest article ha estat publicat en el número 2, de la revista "Paraules de ciutat vella", l'estiu de 1994) Fa cent anys que naixia Joan Salvat-Papasseit, una de les grans figures de la poesia catalana d'aquest segle. Poeta d'avantguarda, compromès amb els moviments obrers de l'època. Va viure a la Barceloneta, al número 11 del carrer de Giné i Partagàs, en una casa que ja no existeix, i els darrers mesos de la seva vida els va passar al número 64 del carrer de l'Argenteria. Enguany se celebra el centenari del naixement de Joan Salvat-Papasseit de qui penso que si a Catalunya hi ha un poeta nacional, aquest és ell. A Salvat-Papasseit li va tocar viure una època dura i la seva vida també ho va ser. Va néixer a Barcelona el 16 de maig de 1894 en el si d'una família obrera. El seu pare era fogoner de vaixell i va morir d'accident el 1901. Joan Salvat-Papasseit va viure acollit a l'Asilo Naval fins als 13 anys, que va començar a treballar com a aprenent en una adrogueria. Ben aviat es va interessar per la literatura i va començar a freqüentar l'ambient de les tertúlies literàries. Als 18 anys es va afiliar a la Joventut Socialista de Barcelona i va entrar en contacte amb joves radicals com ara Àngel Samblancat i Lluís Capdevila, que eren l'ànima de "Los Miserables", una publicació el nom de la qual ja ens indica a qui anava adreçada i en la qual Salvat, que encara escrivia en castellà, hi va publicar un seguit d'articles. Als 21 anys va començar a treballar de llibreter a les Galeries Laietanes, va fer el canvi de llengua literària i va iniciar la publicació d'"Un Enemic del Poble. Fulla de subversió espiritual", revista de la qual van sortir 18 números i que va desaparèixer el maig de 1919. "Un Enemic del Poble" textos que proposen, des d'una posició de militància, un canvi en la literatura catalana tot obrint-la als corrents d'avançada que començaven a sorgir a la resta d'Europa. La seva llavor la va recollir a Reus "Columna de Foc. Fulla de subversió espiritual", que en va imitar el subtítol i el format i que va seguir els camins oberts per Salvat. L'any 1918 es va casar amb Carme Eleuterio i el mateix any va publicar Humo de fábrica, llibre on sota el pseudònim de Gorkiano, en homenatge al gran escriptor rus Màxim Gorki, va recollir una part -uns altres van formar el llibre Glosas de un socialista, publicat l'any següent- dels seus articles revolucionaris escrits en castellà. El 1919 va publicar el seu primer llibre de poesia, Poemes en ondes hertzianes, il.lustrat per Joaquín Torres García i llibre amb el qual s'inicia la poesia d'avantguarda a Catalunya. També, però, el 1919 li és diagnosticada una tuberculosi, la malaltia que li estroncarà de soca-rel tota l'energia i tota la vitalitat que tenia i que cinc anys més tard, el 7 d'agost 1924, acabarà amb la seva vida, tot just iniciada la trentena. Durant els cinc anys darrers de la seva vida va publicar L'irradiador del port i les gavines (1921), Les conspiracions (1922), La gesta dels estels (1922) i El poema de la rosa als llavis (1923); Ossa Menor, el seu darrer llibre, va sortir publicat pòstumament el 1925. Perquè si alguna cosa caracteritza la figura i la producció de Joan Salvat-Papasseit és la vitalitat: la de la seva vida i la de la seva obra, que el faran perviure entre nosaltres per sempre més. A gran trets, d'aquesta obra poètica, única en la literatura catalana d'ara i de sempre, podem dir que: 1r, és l'obra d'un poeta sorgit del -i que es dirigeix al- poble. El seu cunyat, Pere Eleuterio, va dir d'ell anys més tard que "se sentia català, catalanista, però de la part dels obrers, dels humils", 2n, és el reflex de la vida d'un home immergit i implicat en la societat que li va tocar viure, 3r, és l'obra d'un poeta que va escollir escriure en català per una opció personal, 4r, tota ella és un cant a la vida, 5è, introdueix el sexe -com un acte vital- dins la literatura catalana, 6è, és la primera producció poètica d'avantguarda a Catalunya, Evidentment el millor homenatge que podem fer a Joan Salvat-Papasseit en aquest centenari del seu naixement és rellegir-lo i per començar-hi, us proposo llegir tres poemes "Les formigues", "Perquè has vingut" i "Visca l'amor" del poeta que va dir: "no he escrit mai sense mullar la ploma al cor" PERQUÈ HAS VINGUT Perquè has vingut han florit els lilàs i han dit llur joia envejosa a les roses: mireu la noia que us guanya l'esclat, bella i pubilla, i és bruna de rostre. De tant que és jove enamora el seu pas -qui no la sap quan la veu s'enamora. Perquè has vingut ara torno a estimar: diré el teu nom i el cantarà l'alosa. VISCA L'AMOR Visca l'amor que m'ha donat l'amiga fresca i polida com un maig content! Visca l'amor l'he cridada i venia -tota era blanca com un glop de llet. Visca l'amor que Ella també es delia: visca l'amor: la volia i l'he pres. Tornar enrera UNA AVENTURA POÈTICA DE MANUEL DE PEDROLO Aquest text correspon al pròleg de l'edició d'un conjunt de poemes visuals de Manuel de Pedrolo publicats amb el nom de Tàctil el mes de desembre de 1994 Manuel de Pedrolo, que va ser un escriptor polièdric, ha esdevingut per a la majoria de nosaltres únicament i exclusiva un autor d'una vasta obra novel.lística. Sense anar més lluny en el simposi Rellegir Pedrolo, que es va fer a Lleida el 1990, cap ponència va ser dedicada -malauradament i probablement, també, perquè es desconeixia el conjunt d'obres que són la base d'aquesta edició- al Pedrolo poeta. Si comparem el volum de l'obra poètica pedroliana amb el volum total de la seva obra, aquella n'ocupa, certament, un lloc secundari; tanmateix la seva presència és primerenca i significativa si recordem -encara que sigui a tall d'exemple- que el primer llibre que va publicar va ser Ésser en el món, llibre de poemes publicat a Barcelona el 1949 per l'Editorial Torrell de Reus. Joan Triadú, que obre el llibre en què van ser aplegades les ponències del simposi Rellegir Pedrolo titula el seu text: "Manuel de Pedrolo i l'aventura d'escriure", títol precís i magnífic que recull dos aspectes indestriables de l'obra pedroliana: Manuel de Pedrolo, escriptor Manuel de Pedrolo, escriptor aventurer I en aquest Pedrolo aventurer la recerca textual i la recreca poètica ocupen un espai important. Quan la lletra i la paraula -a través, sobretot, de la Poesia Concreta i del Pop-Art- van adquirir vida pròpia, desplegant-se en l'espai i imbricant-s'hi fins formar una unitat indestriable i adquirint una corporeïtat que en va fer sorgir aspectes ocults fins aleshores, Pedrolo va comprendre de seguida la importància del fet. Així, el 1971 va prologar Poesia T-47 de Guillem Viladot, la primera antologia personal de poesia concreta de la Península. En aquest pròleg Pedrolo, a banda de mostrar el seu interès per aquesta nova poètica, demostra el coneixement que tenia de la seva història en recollir la teorització que en va fer el grup Noigandres: No és un caprici que la poesia concreta hagi pogut ser definida una tensió d'objectes-paraules en l'espai-temps- i des del primer mot deixa constància que el seu coneixement és el coneixement d'un crític militant. Perquè hi ha una part de l'obra de Manuel de Pedrolo en què aquest s'ha lliurat abastament a l'aventura de la investigació formal. Aquesta investigació, que la majoria d'autors han centrat en la poesia, ell va ampliar-la a la narrativa. Exemples en són Espais de fecunditat irregular (1973), Reserva d'inquisidors (1979) i Crucifeminació (1986). En l'article que Guillem Viladot va dedicar a Reserva d'inquisidors al diari La Mañana de Lleida el 21 de febrer de 1981 podem llegir: Manuel de Pedrolo ha publicat darrerament un llibre de poemes visuals titulat "Reserva d'inquisidors" i, segons notícies, sembla que té preparada una altra sèrie de poemes visuals anomenada "Sobres". Precisament Sobres és el títol del conjunt de l'obra poètica experimental de Manuel de Pedrolo que l'abril de 1993 va publicar la Diputació de Lleida a cura de Xavier Garcia, qui explica en la presentació que li ha posat aquest títol perquè moltes d'aquestes obres són fetes en sobres o en targetes amb format de sobre. Pel que fa a la selecció, Xavier Garcia diu que ha escollit aquelles obres que més li han agradat i comenta la dificultat que li'n suposa la datació. L'edició que ara teniu a les mans està feta a partir de l'estudi de tot el corpus -superior a 300 peces- de la poesia experimental de Manuel de Pedrolo, que conserva la seva família, i els criteris de selecció han estat: intentar que el llibre fos una seqüència poètica -intent que, d'altra banda, no s'allunya del mètode seguit per l'autor en la seva elaboració- i que totes les obres tinguessin el mateix format: DIN A-4, fossin, majoritàriament, en blanc i negre per tal que no es produïssin distorsions formals i tinguéssin la mateixa tècnica (màquina d'escriure pel text i retolador pel traç). L'edició conté 24 poemes dels quals 9 han estat reproduïts en l'edició de la Diputació de Lleida i un altre el vaig incloure dins la publicació que, amb data de desembre de 1993, va editar el Programa d'Informàtica Educativa del Departament d'Ensenyament per al teledebat Pedrolo. Malgrat això, m'ha semblat adient incloure'ls perquè contribuïen a donar la visió de conjunt que pretenia. També cal dir que la publicació amb motiu del teledebat duia a la portada un altre poema que no ha estat reproduït en cap d'aquestes altres dues edicions. He de dir que la seqüenciació -en no haver-hi cap indicació precisa, ni temàtica ni temporal- dels poemes he estat jo qui l'ha establerta. Igualment he escollit el títol del llibre, extret d'un dels poemes reproduïts. Alguns dels poemes -com he comentat- porten una numeració que poden deixar entreveure una voluntat d'ordenació per part de Pedrolo; tanmateix crec que del conjunt no es pot extraure un ordre ja que no és una ordenació que hagi pogut estar revisada i, per tant, no és ni definitiva ni acabada. Pel que fa a la datació dels poemes penso que aquests són de la segona meitat dels 70 ja que a Reserva d'inquisidors hi ha quatre textos, que porten per títol "Escenes de la vida privada" que, per temàtica i per forma, són molt propers a alguns dels que aquí reprodueixo. Quant al títol de "Sobres" a què fa menció Guillem Viladot, caldria aplicar-lo precisament en aquells en què el poema té aquesta format i no al corpus total de l'obra experimental pedroliana ja que el conjunt de les 300 obres ofereix una gran varietat de formats i de tècniques. El seu coneixement em permet fer un seguit d'afirmacions: 1r, l'interès de Pedrolo per aquesta nova via s'inicia al tombant dels 60-70, 2n, el volum de la seva obra demostra que el seu interès anava més enllà que el de la simple anècdota o de la provatura, 3r, no va aparèixer mai com a poeta dins el món experimental dels 70 i no va participar mai en cap de les exposicions que se'n van fer, malgrat la seva relació amb alguns dels primers conreadors. En aquest sentit, si en Crucifeminació veiem una simbiosi entre llibre-objecte i llanterna màgica, de Reserva d'inquisidors penso que es pot dir que és: a) un mostrari d'investigacions textuals i, per tant, poètiques, b) u> Transfer interrupted! la qual Pedrolo treballa i investiga: l'espai, la semàntica i la visualitat. Hi ha, a més a més, uns fets que singularitzen la investigació pedroliana: a) Pedrolo no abandona mai la significació, la semàntica, b) ni s'abandona mai a la investigació formal merament estètica. > c) Encara, Manuel de Pedrolo emplena un dels flancs buits -curiosament en una dècada que proclamava tot tipus d'alliberament- de la poesia experimental catalana: el del sexe. En aquesta edició he volgut donar prioritat a un Pedrolo íntim i un Pedrolo sexual, d'un sexe alliberat i alliberador. He titulat el llibre Tàctil perquè aquests poemes ens parlen d'allò que hom veu i d'allò que hom toca; no són uns poemes fets des de la distància sinó des de la implicació dels cossos, de l'alliberament dels sentits i de la investigació sensual. D'entre tots ells remarcaria: "Pragmàtica" i el poema sense títol que podríem denominar "A-Z" (poema, art poètica?, poema-art poètica? que remet al primer Junoy), dos poemes en els quals text i traç s'integren, s'interrelacionen, es complementen, esdevenen co-partíceps d'una nova realitat. El traç (agil i rotund) és, juntament amb la sexualitat que plasma -no puc deixar de comentar el toc fetitxista de les sabates o les mitges sobre la nuesa total-, palpitant, obert i oferent; i el sexe esdevé en "A-Z", aquesta nova art poètica camí de perfecció, guia espiritual, la vida devota; en darrer terme, l'únic camí de plenitud, en darrer terme un cant als sentits i a la matèria. Per acabar, vull agrair a la seva vídua i a la seva filla Adelais l'amabilitat i cordialitat que van tenir -i han tingut- en la lenta elaboració d'aquesta edició. Ramon Salvo LA IMATGE HIPNAGÒGICA. ELS ORÍGENS POÈTICS DE JOAN BROSSA (Aquest text correspon al pròleg a Joan Brossa. Poemes hipnagògics) Nota Fins ara només s'havien reproduït quatre poemes hipnagògics de Joan Brossa: un en el llibre de Jordi Coca i tres més en Els entra-i-surts del poeta, tots ells datats el 1940. Brossa m'havia explicat que recollia les seves imatges hipnagògiques en unes llibretes, d'una de les quals havia extret els quatre poemes publicats. Vaig demanar-li que me les ensenyés però va dir-me que les havia perdudes. Amb el temps va endreçar el seu estudi i va trobar-ne una, el contingut sencer de la qual reproduïm -i parlo en plural perquè l'edició de les imatges és fruit del treball conjunt entre l'autor i l'editor- en aquesta edició. Són nou imatges hipnagògiques recollides al llarg de nou dies entre finals de 1941 i començament de 1942 (a la coberta de la llibreta podem llegir "Poemes hipnagògics, 1941-1942"), una de les quals, la corresponent al 19 de gener de 1942, inclou el dibuix d'una mà sense índex, l'únic objecte que Brossa visualitza en aquestes experiències. Tanquen l'edició a) un "Poema" en vers lliure sense data però que Brossa situa el 1943, construït amb imatges hipnagògiques, que bé podem considerar l'única provatura d'imatges hipnagògiques en vers lliure que conserva el poeta d'aquell any de canvi, i b) "Davant...", una prosa poètica de desembre de 1944 que ens permet observar el lirisme que estava prenent l'obra brossiana. Tot plegat és un material inèdit que permet comprendre els orígens poètics de Joan Brossa i observar com aquest desplega el seu univers poètic. Malgrat que el 1971(1) Joan Brossa mateix va explicar a Jordi Coca la relació existent en els inicis de la seva obra entre la seva poesia i el seu teatre quan afirmava que "El cop desert", "Esquerdes, parracs, enderrocs esberlant la figura" i "Nocturns encontres" són un seguit d'obres curtes que considero paral.leles als poemes hipnagògics, i que deu anys més tard, el 1980, Pere Gimferrer (2) va escriure que Joan Brossa com a primera pràctica literària seriosa, escriu textos en vers que transcriuen imatges hipnagògiques, les anàlisis que se n'han fet fins ara no han tingut en compte la importància de les imatges hipnagògiques en l'obra brossiana. És més, la imatge hipnagògica és, encara avui, una gran desconeguda. Si observem la producció poètica de Brossa editada veurem que Brossa se cenyeix a la forma del sonet ja des del primer poema. Tanmateix, que Brossa s'iniciés poèticament fent sonets era un fet que sempre m'havia sobtat, i és per això que vaig començar a estudiar els orígens de la seva poesia. Joan Brossa va escriure i va publicar un únic i primer text al front, durant la Guerra Civil, en el butlletí de la 30ena Divisió. Perduda la guerra, reenganxat forçós a la vida militar, va ser destinat a Salamanca. El 1940, un cop retornat a Barcelona, en un llibreter de vell descobreix Lecciones de Psicología, de Teodoro H. Soria y Hernández, la lectura del qual li fa conèixer el món de l'inconscient i la imatge hipnagògica, origen i motor de la seva poètica. Comença aleshores a recollir en unes llibretes imatges hipnagògiques en vers lliure. Les va ensenyar a Enric Tormo i Tormo li va recomanar que les mostrés a Manel Viusà. Aquest darrer el va adreçar a J.V. Foix. Amb Foix, Brossa va entrar en contacte amb els avantguardistes i els avançats supervivents del naufragi de la guerra. Una confluència que refermaria el seu punt de partença. la irrupció brusca d'unes visions netes, perfectes, sense relació amb el curs actual del pensament ni amb cap espectacle anterior. A la vegada, a més d'exemplificar la seva teorització amb unes "Pràctiques" que posteriorment, el 1932, aplegarà dins KRTU, Foix en una nota final precisa la diferència entre l'escriptura automàtica i la imatge hipnagògica: Quant a l'escriptura automàtica del superrealisme francès, donada la seva impuresa, potser no escau d'esmentar-lo entre aquestes notes. Aquestes puntualitzacions de Foix a la imatge hipnagògica i a l'escriptura automàtica són d'una importància evident ja que, d'una banda, Foix fixa el concepte d'imatge hipnagògica i, de l'altra, marca la distància entre aquesta i l'escriptura automàtica, la qual cosa convida: 1r, a un replantejament del paper que una i altra hagin pogut jugar dins l'avantguardisme català i, 2n, a reconsiderar la transcendència de les imatges hipnagògiques dins la poesia catalana d'avantguarda. Perquè és la imatge hipnagògica, i no pas l'escriptura automàtica, la base sobre la qual treballen J.V. Foix i Joan Brossa, i la imatge hipnagògica és, per tant, el fonament sobre el que s'ha bastit la poesia catalana -a excepció de la de Dalí- lligada al Surrealisme. Això permet entendre la sorpresa de Foix quan, anys després i en plena postguerra, un jove poeta el retornava a l'essència i als inicis de la seva obra. I així s'entén que introduís ràpidament Brossa en el món de la vella guàrdia avantguardista. Tanmateix, però, Foix va aconsellar al jove poeta que aprengués l'ofici, que practiqués el metre per excel.lència, que fes sonets. El fruit del seu consell són els sonets amb què Joan Brossa obria fins ara la seva obra publicada. La bola i l'escarabat, llibre en el qual Brossa manipula mínimament la imatge hipnagògica per tal d'ajustar-la a la mètrica. D'aquesta manera, Brossa passa de recollir lliurement les seves imatges hipnagògiques a emmotllar-les al sonet; és a dir, adapta la imatge hipnagògica a la convenció, a l'artifici. No obstant això, la seva voluntat d'investigació de la imatge hipnagògica no l'acaba Brossa en el sonet sinó que aquell mateix any després d'haver realitzat una provatura cal.ligramàtica, que abandona tot seguit, assaja les possibilitats espacials de la imatge en un "Poema experimental" (El fum destructor de talaies), provatura sobre la qual retorna l'any següent en un altre "Poema experimental" (Guitarra retorta automàtica del cel estrellat). De tota manera, i encara que dos anys més tard, el 1943, explori la tridimensionalitat en "Poema", el seu primer objecte poètic, la visualitat i l'objectualitat del poema són per a Brossa, de moment, només un tempteig. Així doncs, El cop desert, subtitulat significativament "Somni escènic en 2 actes i 5 quadres", és l'inici d'un teatre hipnagògic que, com podem veure, inclou fragments de prosa poètica hipnagògica. Una mostra n'és aquest fragment del parlament del personatge de la palanca, que tanca l'obra: - T'he cercat. T'he cercat entre bruits d'engranatges timbalejant l'oïda. Gement sota llurs albes amb brillantor de rebuig. Nervis de fumera em damnen el gest dissipant-lo en buidors grotesques. Grues d'oblids capguarden d'anys en estotxos de vela, ara perduts en l'airecel... Bandes de clowns, emblanquinats de lluna, allargassen flamígers obencs colgants en arbres de guitarra. T'he cercat i l'instant ondejant se'm desprèn fet d'agulles, deixant en els tambors ressons de mala tinta. Esquenes de tarda, llosades per l'oratge, desamen grisos vels cretins. El cop desert és una obra estructurada sobre imatges hipnagògiques i amb la voluntat de crear una atmosfera propera o igual a l'estadi de consciència en què apareixen les imatges. Aquesta és la raó per la qual en el text original Brossa dibuixa esquemàticament però acuradament les escenes. El cop desert és una eclosió d'imatges hipnagògiques, escenificació d'allò que prèviament era una il.luminació, un so, una paraula. A la vegada, entre novembre i desembre del mateix any, Brossa escriu les seves primeres proses poètiques -latents, com hem vist, en El cop desert-, la major part de les quals aplegarà molts anys després dins Vivàrium. Una altra n'és "Davant...", la prosa inèdita que tanca aquesta edició. Aquestes proses ens permeten constatar, d'una banda, un altre nivell d'escenificació de les imatges hipnagògiques -i, conseqüentment, un altre estadi de la seva investigació poètica- i, de l'altra, un cop més, els lligams existents entre els diferents aspectes de la seva obra. Una d'elles, En entrar, reuneix ja les característiques de les posteriors accions- espectacle brossianes. En entrar Fa un temps calent i sec. L'atmosfera és carregada d'electricitat. Hi ha una mà sota la taula que aguanta l'herba. Una figura fosca amb els ulls flamejants em desapareix a través del cos. Ho he constatat tres vegades. Han entrat per la finestra grups de figures que refreden l'aire terriblement. Damunt la taula hi ha un violí, una flauta i una concertina. Tinc la sensació mental d'una felicitat completa. Ramon Salvo Barcelona, setembre de 1995 Notes 1. Jordi Coca, Joan Brossa o El pedestral són les sabates. 2. Joan Brossa. Antologia Poètica (1941-1978), edició a cura de Pere Gimferrer. 3. Malgrat aquesta afirmació rotunda de Brossa, estudiosos de la seva obra difereixen en la datació de la seva primera obra teatral. Xavier Fàbregas, en el pròleg a Teatre Complet situa l'inici del teatre brossià el 1945 amb Quiriquibú, mentre que Glòria Bordons en Introducció a la poesia de Joan Brossa data El cop desert el 1940 . La seva primera obra teatral, El cop desert, està escrita el febrer de 1944, tal i com el mateix Brossa fa dir al personatge de Zaratustra a la pàgina 76 de l'original. UNA APROXIMACIÓ A L'ESPACIALISME DE PIERRE GARNIER (Aquest text correspon al pròleg a Poemes rectangles de Pierre Garnier) El grafisme és la forma noble de l'expressió, escriu Pierre Garnier (Amiens, 1928) als inicis dels seixanta quan comença a perfilar el canvi i la ruptura que va representar l'Espacialisme. Així en el número de gener de 1963 de la revista "Les Lettres" publica el Manifeste pour une poésie nouvelle visuelle et phonique, un manifest per a una poesia que, com el seu títol indica, es vol nova, visual i fònica. Garnier escriu: ... Els mots han de ser vistos. * El mot és un element El mot és una matèria El mot és un objecte. * Cada mot és una pintura abstracta. Una superfície. Un volum. Superfície sobre el full. Volum en la veu. Afirmacions que, partint de les teoritzacions de l'avantguarda clàssica i dels postulats més recents de la Poesia Concreta, es basaven en els dos punts que han revolucionat la poesia a partir dels 50: el fet de donar per acabada una determinada forma d'expressió poètica i l'aprofundiment en la investigació de la sonoritat, visualitat i objectualitat del mot que, considerat aïlladament, és capaç de suscitar una nova realitat poètica. Garnier completava el seu plantejament teòric amb els seus Pomes per dir i Poemes per veure, una mostra dels quals és el poema Grains de pollen en què la paraula soleil, distribuïda repetidament en la pàgina, a la manera de les constel·lacions de Gomringer, construeix una constel.lació lírica dins l'espai. L'Espacialisme Poc després, el mes de novembre, en el núm.31 de "Les Lettres", que des del número anterior portava el subtítol de Poésie Nouvelle, Garnier va més enllà i llança el Plan pilote fondant le Spatialisme en el qual constata l'inici d'una altra era poètica i proposa el nom general d'Espacialisme per englobar i definir aquells nous corrents -poesia concreta, poesia visual, poesia objectual, poesia mecanicista o permutacional, poesia fònica i poesia fonètica- que malgrat la seva diversitat per les seves tendències comunes són les promotores d'una ètica i d'una estètica noves. D'acord amb aquest criteri, "Les Lettres. Poésie Nouvelle", es converteix, a més a més, a partir d'abril de 1964 en Revue du Spatialisme. L'Espacialisme va tenir una gran repercussió en els països més avançats tecnològicament. A la Península, però, va arribar tardanament i la seva influència va ser limitada; només, l'obra del mateix Garnier, i pel que fa al seu lirisme, presenta algunes concomitàncies amb la de Carles Camps i de Santi Pau. Bona mostra d'això és que aquesta és la primera vegada que s'edita un llibre de Pierre Garnier a Espanya. Per a Pierre Garnier, l'home que capitaneja aquest intent -poeta amb una extensa obra poètica discursiva iniciada el 1950 amb Vive-Coeur i mai abandonada, autor d'obres en prosa i d'assaigs, i traductor de poesia alemanya, de la qual, sobretot de Gottfried Benn, és especialista-, el poema espacial està compost d'elements lingüístics -mots, síl.labes, lletres- distribuïdes al full de tal manera que fan ressorgir les seves presències els uns en relació als altres i tots ells formen una unitat de bellesa poètica i de sentit; en definitiva: un objecte lingüístic líric. Els Poemes rectangles Aquests Poemes rectangles que edito (una selecció feta pel mateix Garnier d'una obra inèdita més extensa del mateix títol) són uns poemes que es volen essencials i mínims, i que sorprenen per la seva complexa simplicitat, resultat del seu aprofundiment en la línia d'investigació iniciada el 1986 amb Poèmes géométriques i Poèmes en chiffres -Hi ha hagut en un altre temps poemes en prosa. Heus aquí poemes en xifres. Per a mi són un resultat, aquests poemes-problemes, escriu en la presentació d'aquest darrer. També en el text amb què introdueix els Poemes rectangles Pierre Garnier planteja l'enigma del poema. Aquest cop el problema ve determinat per la relació que s'estableix, d'una banda, entre el rectangle i allò que aquest hi inclou; i de l'altra, entre aquesta nova realitat i el marc que l'acull . El poema és així entès no solament com un espai de representació d'una experiència estètica sinó que l'espai en què està immers el poema és un generador d'opcions estètiques. En aquest sentit, l'Espacialisme, en preconitzar l'abandonament d'una sintaxi lineal per una sintaxi espacial i en distribuir el poema en l'espai, va permetre la presència d'un seguit d'aspectes i d'elements fins aleshores absents o -si més no, latents- en el poema; va permetre la reaparició d'uns elements ja existents en el Barroc. Poemes rectangles, així com Poèmes géométriques i Poèmes en chiffres, s'inscriuen en la tradició de les empreses renaixentistes i barroques. A l'igual que aquelles, Garnier construeix el poema establint una relació indestriable entre el full, el dibuix i el títol; i només l'aprehensió global del dibuix i del títol permet la comprensió del poema, una unitat nova formada per una imatge que comunica una part del missatge i un enunciat lingüístic que en comunica una altra, i que juntes esdevenen el quadre parlant que és el poema. Aquest és un aspecte que uneix i caracteritza una part considerable de l'anomenada periodísticament Poesia Visual, aspecte que, d'altra banda, ja vaig comentar en el pròleg a Poemes. Gabriel Guasch (Valls, 1991), i en el qual també feia esment de la importància de Pierre Garnier en el desenvolupament de la Poesia Experimental. Amb Poemes rectangles, Garnier, que sempre ha mantingut que els nous problemes poètics requereixen noves fórmules que puguin expressar-los, ens ofereix unes noves empreses, allunyades de tot manierisme i esteticisme, per a una nova era, per a aquest final de mil.lenni. Ramon Salvo Barcelona, desembre de 1995 JORDI POPE I "EL LLIBRE DEL FRED" (Aquest text correspon al pròleg a El llibre del fred, de Jordi Pope) Aquest Llibre del fred és un poemari acabat d'escriure el mes de novembre de 1987 i escrit a cavall de Llívia i Barcelona per un poeta que pertany a la generació dels nascuts els anys 50, una generació que va viure plenament la mort de Franco i l'inici de la democràcia. Viure aquells anys 70 va ser com viure en un cim des del qual es podia veure què deixàvem al darrera i què es besllumava al davant. La situació político-poètica d'aquells anys va fer que un mateix s'hagués de construir la seva pròpia tradició a cops d'intuïció i d'afinitats electives donada la pèrdua, a causa del franquisme, del referents dins la tradició poètica catalana. A més, es vivia al carrer. En aquell context, diferents vies poètiques intentaven obrir-se camí lluitant contra el corrent hegemònic, la poesia social-realista, en un doble front antagònic i des de posicions divergents: una nova avantguarda i un nou formalisme. La primera, una poesia d'experimentació temàtica i formal que rebutjava la rima com a recurs poètic i emprava un llenguatge de carrer; el segon, una poesia formal que preconitzava la recuperació del metre i de la rima i d'un llenguatge culte. En darrer terme, dues posicions que tenien molt a veure amb les Dues Catalunyes. Jocfloralescos i xarons, d'Àngel Carmona que, d'alguna manera, són un referent de Jordi Pope. Els anys 80 van significar, a Barcelona, la consolidació poètica i editorial dels nous formalistes i, per tant, l'ostracisme dels altres. Amb escasses possibilitats de publicar, l'activitat dels neoavantguardistes s'havia de desenvolupar en ambients perifèrics i havia de donar-se a conèixer per mitjà d'unes vies que no fossin únicament les de l'edició. Per aquesta raó, a l'inici de la dècada, Jordi Pope amb Víctor Esteban, Carmel Sancho i Enric Casassas formen el grup O així, que farà recitals poètics, entre d'altres, al barri de Gràcia i al Centre Penitenciari de Wad Ras. Aquell mateix any, a l'abril, inicia conjuntament amb l'Enric Casassas, Els fulls de l'artesà, experiència que clouran l'abril de 1988, després d'haver-ne fet 88 números. És en aquest context, i dins la tradició poètica d'experimentació formal i vital, que cal situar aquest Llibre del fred, un llibre breu, intens i viscut; una de les poques rara avis, com podreu comprovar, de les que sortosament, de tant en tant, encara sorgeixen en la nostra literatura. Ramon Salvo Barcelona, 16 de maig de 1996