"Pesta i Festa." 




Les festes per a algú són pestes 

L'ésser humà crea símbols i sistemes simbòlics que li donen la possibilitat d'orientar-se en el món. Una d'aquestes creacions és el
calendari. Amb el calendari la nostra societat, els grups humans, els individus, poden situar-se amb més precisió dins dels processos
socials i naturals en els que es troben immersos. 

El calendari, de la mateixa manera que un rellotge, és un instrument social, que regula i organitza el nostre temps, amb ell aconseguim,
fragmentar, classificar i computar la duració, així com regular i distingir les activitats socials, i ens dóna la oportunitat d'ordenar
l'experiència i els esdeveniments, alhora que estructura la vida quotidiana. 

Si tenim entre les mans un calendari, veurem ràpidament que uns dies són marcats de forma diferent als altres, podem trobar-los
diferenciats per diverses tonalitats de cromàtiques, per signes o lletres especials. Aquests són els dies que tenen caràcter festiu. Aquest fet
tan quotidià, al qual no donem gaire importància, ens obra les portes a algunes preguntes com ¿quins són els criteris per els quals una
societat fixa unes dates determinades i les considera festives? ¿Per què aquestes són festives i durant les altres hem que treballar?. 

Trobarem moltes raons diferents que condicionen aquestes eleccions, però en el nostre cas podem mencionar com a elements
configuradors del nostre calendari, el calendari romà, el calendari jueu i el calendari litúrgic cristià amb els seus diversos cicles. 

Lluny de creacions mítiques, d'origens pagans i de passats remots, el temps festiu de Bétera i Arenys de Mar està marcat per els elements
enumerats anteriorment, i molt especialment per el darrer i els intents d'una societat castigada molt durament pels cicles bubònics per
trobar una solució. 

La Mare de Déu d'agost, Sant Roc i el gos són fruit d'uns fets tràgics, que les comunitats han anat recollint i reelaborant amb el pas del
temps fins convertir-los en celebracions i festes, deixant al descobert que les festes no són un element estàtic i immutable sinó un reflex
miniaturitzat de les societats en les que estan inserides i per tant esdevenen dinàmiques i canviants al ritme que la pròpia societat que la
celebra i es celebra canvia. 

A casa nostra, per sort o per desgràcia, no seré jo qui qualifiqui el fet, els debats arriben sempre amb un cert retard, alguna vegades
inclús amb gairebé cent anys de retard, que hi farem; m'estic referint a la discussió sobre les anomenades festes d'origen pagà, els cultes a
la fertilitat, els déus i dimonis vegetals i altres cantarelles del mateix estil, que tots en un moment o altre haurem escoltat, ja sigui en boca
d'algú o bé per escrit als textos dels més importants dels nostres folkloristes (Amades, Violant...) i que alguns estudiosos de la cultura
"Popular" i "Tradicional" continuen repetint a l'actualitat. La discussió ha esclatat, per dir-ho d'alguna manera, amb les aportacions que
realitza Manuel Delgado al seu llibre "La festa a Catalunya, avui", el qual amb un text valent i suggerent sobre la festa, situa en el seu lloc
a les suposades pervivències. "En canvi, fa quasi un segle que l'antropologia ha renunciat a parlar seriosament de supervivències i que
està denunciant la condició absolutament fraudulenta de la majoria de tòpics sobre la pagania i les religions orientals- mitraisme, ateisme,
adonisme, isisme, etc, que divulgaren, Manhardt,Tylor, Frazer i que han arribat -via Violant, Amades, Serra i Pagès etc- als nostres
erudits contemporanis." "Diguem-ho ben clar. Els cultes a la fecunditat de la terra, el matriarcat, els déus de la vegetació, etc, van ser
simples i pures invencions de l'evolucionisme social ingenu de l'antropologia decimonònica i han estat abundantment desqualificats no ja
per l'antropologia actual, sinó per la que a principi del segle -Mauss, Durkheim, Boas, etc- va desmantellar l'engalipament dels Frazer i
companyia. Malauradament, la majoria dels nostres divulgadors no s'han assabentat encara i continuen alimentant barrabassades com la
que els cops que donen els bastoners al terra són els restes d'un antiquíssim culte a la fertilitat dels camps". 

Com podreu comprendre les afirmacions de M.Delgado han aixecat butllofes entre els folkloristes contemporanis, algun d'ells com Jordi
Bertran en un treball sobre els Ball de Diables de Tarragona, després d'intentar desqualificar personalment a M.Delgado, "El treball
denota un desconeixement profund de la realitat catalana", afirmació francament agosarada; si mes no farà una de les més divertides
"defenses" de l'anàlisi de les pervivències. "Diferenciació com a comunitat, gènesi i vivències imbrincada en el poble, són, doncs,
conceptes fonamentals des del punt de vista d'anàlisi de les pervivències. Tot i que aquestes característiques seran matisades àmpliament
en les pàgines següents, allò cert és que han estat assumides per aquells qui en l'actualitat fan la festa..." del que se'n dedueix que si els
participants de la festa creuen que aquesta procedeix del culte a uns déus vegetals, per posar un dels exemples, més corrents, aquesta
asseveració es converteix en certa, doncs francament, seguint aquesta corrent de pensament la terra continuaria plana. 

Ironies apart, el que sembla que ha aixecat més butllofes és l'afirmació que les "Celebracions rares vegades tenen, amb el seu aspecte
actual, més d'un parell de segles de vida", no sé el perquè de l'escàndol, Delgado es mostra molt generós, doncs la majoria de les nostres
festes, amb el seu aspecte actual, tenen molt menys de dos segles. Els que heu estat a Bétera durant les festes i heu tingut la sort de
veure als Majorals i altres festers, vestits amb granota, botes, guants i casc de motorista, per a procedir a mantenir combats singulars a
cops de femelletes amb vestimentes semblants a la guerra de les galàxies, les pervivències li semblaran una broma. 

M.Delgado però va un pèl més lluny, rebutja l'operativitat de la recerca de l'origen d'una festivitat, "doncs l'entestament en conèixer els
origens de tal o tal altre festivitat predisposa a l'enganyifa, donada la importància que es dóna a què les festes gaudeixin d'una pàtina
temporal que la faci el més ancestral possible, encara que sigui a base d'inventar-se les dades històriques i d'enviar-les a la nit del temps".
"No serveix per a res saber l'antiguitat d'una festa... tenir constància de quan es començà a celebrar..., no afegeix cap element per
entendre'l, d'igual forma que es pot saber com i per què funciona un cotxe sense tenir la més remota idea de la història de l'automòbil".
La paràbola de l'automòbil té la seva vessant arriscada, doncs malgrat la relativa "inutilitat" de conèixer la història global de la indústria de
l'automòbil, sempre es convenient conèixer la història d'aquell automòbil que vols utilitzar o comprar, no sigui cas que tinguis un accident
o compris un cotxe de segona mà, quan havien promés un de primera. Donada l'àmplia representació de caçadors de pervivències
paganes que gaudeix el nostre país, crec convenient donar als nostres estudis una base històrica el més sòlida possible per anar desfent
malentesos i fantasies, en la mesura que sigui possible, doncs el furor crematori dels nostres avantpassats, revolucionaris i
contrarevolucionaris, ja han posat les coses prou difícils. 

Hauríem de deixar de costat totes les galindaines de Frazer i companyia, que van fer "De la història i l'etnografia religiosa una màquina de
guerra contra la religió" com molt bé deia Émile Durkheim, malgrat que per alguns pugui tenir interès en convertir les festes en paganes o
pre-cristianes, per qüestionar el paper del cristianisme com a element configurador del nostre calendari. Feina difícil, per no dir
impossible, doncs les nostres festes, avui, són part del calendari cristià i es converteixen en incomprensibles al marge d'aquest. La
temptació pot ser gran, però innecessària, doncs la major part dels participants festers, pertanyen majoritariament al gremi dels
renegaires, descreguts, ateus, agnòstics..., encara que utilitzin avui formes rituals i iconogràfiques cristianes, per a refermar la seva
pertinença a una col.lectivitat. Mentrestant, la jerarquia eclesiàstica i la major part dels creients, es debat entre la contradicció de tenir una
de les més riques i variades demostracions ritualístiques de culte i la pretensió interioritzadora de la fe en detriment de les formes externes
i col.lectives, interiorització individualista impulsada per la Reforma protestant i el liberalisme i que poc a poc va impregnant tot el
catolicisme. 

La Mare de Déu d'agost i Sant Roc, també han patit les troballes de reminiscències, en el seu cas l'utilització d'alfabrègues, com a
elements d'ofrena a la Mare de Déu d'agost, a despertat la imaginació i algunes veus s'alcen per trobar vells cultes vegetals i de fertilitat.
La febril imaginació humana no descansa. La utilització de flors i plantes formava i forma part de la preparació de l'espai quotidià, en
espai festiu i/o sacralitzat, les flors i plantes són els elements que els veïns tenien més a l'abast per guarnir els seus carrers, places i
esglésies, però aquesta forma de preparar els espais festius, deixarà pas a partir de mitjans del segle passat a la utilització massiva del
paper, en substitució dels vegetals. Aquesta preparació de l'espai té dues vessants, al meu entendre prou clares: per una part es produeix
una descontaminació simbòlica de l'espai, una purificació ritual, alhora que una clara funció higiènica, de neteja dels espais elegits per a la
festa i/o cerimònia, que en el cas de les alfàbregues es converteix en neteja olfactiva, al ser una planta d'olor agradable i intensa que
aconsegueix pal.liar els efectes olfactius d'una gran quantitat de gent tancada en un local o església, com també perceben el seu olor
aquells que estan al carrer aguantant el sol d'agost. Sóc conscient que aquest tipus d'explicacions tenen menys possibilitats estètiques i
fantasioses, que les que ofereixen els "vells cultes vegetals", però que hi farem. 

Altres explicacions, i ara centrats només en el cas de Bétera, donen a la utilització de les alfabregues una suposada font original àrab; si
bé l'espècie procedeix del nord d'Àfrica, les possibilitats que la festa que avui es fa en honor de la Mare de Déu d'agost, sigui originària
de festes de la població àrab-musulmana anterior a la conquesta de València, per part de catalans i aragonesos són insostenibles. 

Un mínim coneixement de la conquesta que realitzaren els regnes cristians, dels territoris habitats per la població musulmana de la
península, ens mostra clarament l'aplicació meticulosa per part dels nostres avantpassats, de conceptes de tanta actualitat com la "neteja
ètnica". Els catalans i aragonesos que repoblaren les terres de València practicaren un rigorós sistema d'Apartheid amb la població
musulmana, que fan del tot improbable i impensable l'assimilació per part de la població cristiana, de cap tipus de celebració cerimonial i
festiva de la comunitat vençuda, la qual després de nombroses persecucions acabaria essent expulsada del país. 

L'elecció, per part meva, de les celebracions de la Mare de Déu d'agost i Sant Roc, és deguda a la seva implantació generalitzada arreu
del món cultural català, convertint-se el 15 i 16 d'agost en els dies de l'any amb més festes majors. 

Arenys de Mar, municipi de la comarca del Maresme, amb una població aproximada de 10.000 persones i Bétera municipi de la comarca
del Camp de Túria amb un nombre d'habitants similars, malgrat la seva relativa llunyania territorial són el reflex d'un recorregut infecciós,
però també el d'uns remeis mèdics i socials coincidents, així com d'una posterior dinàmica festiva que camina pels mateixos paràmetres,
malgrat algunes diferències en les seves manifestacions externes. 

La intenció d'aquest treball una vegada realitzat el meu posicionament sobre certes formes d'enfocar l'estudi de la nostra realitat festiva,
es mostrar aquest canvi, aquesta creació i recreació de la festa, que realitza la nostra societat, recreació que pot oblidar l'existència d'uns
origens clars i constatables, i convertir-los en obscurs i oblidats, amb la pretensió de noves lectures originals, d'acord amb els interessos
que en cada moment tenen les diverses col.lectivitats i els grups hegemònics que volen dirigir-les. 




"Característiques de la malaltia." 




Inflamació i mal de costat, aviat mort o curat 

Amb el terme pesta s'anomenaven de fet totes les grans epidèmies; d'aquí deriva que encara avui, de vegades les malalties epidèmiques
siguin anomenades pestilencials. Actualment però, el terme és aplicat gairebé exclusivament a la malaltia causada pel bacil de Yersin i
Kitasato. 

Sota el nom genèric trobem tres varietats de la malaltia, encara que en bastants casos siguin de fet tres fases d'una mateix procés; la pesta
bubònica, que és la més freqüent de les tres, provocada per un bacil aerobi i gramnegatiu (Pasteurella Pestis o Yersínia Pestis) descobert
simultàniament per Kitasato i per Yersin l'any 1894. El terme bubó/bubònic ens ve del mot grec boubon (tumor) i fa referència en el
nostre cas, a les grans inflamacions produïdes a les zones ganglionars del cos per la malaltia. La pesta és un procés infecciós agut i
provoca la ràpida inflamació dels ganglis linfàtics, que sobresurten sovint amb supuració. Aquest fet provocà que un dels primers remeis
utilitzat pels metges medievals fos el d'obrir el bubó amb un bisturí, però el remei era de fet, pitjor que la malaltia, ja que podien provocar
lesions greus en els vasos linfàtics. Les inflamacions ganglionars, que constitueixen el símptoma més característic, es localitzen
preferentment a la regió cervical, les aixelles i els engonals. Aquesta varietat pestífera pot ocasionar una mortalitat d'entre el 60 i el 80 per
cent dels afectats. 

La pesta pneumònica o pulmonar és produïda en passar el bacil a la sang i per ella als pulmons, té un quadre clínic quasi idèntic al de la
pesta bubònica, però el contagi es produeix d'una manera directa, per la simple inhalació de l'aire, com si estiguessim enfront d'un vulgar
refredat. Això la convertí encara més mortífera ocasionant entre el 90 i el 100 per cent de mortalitat entre els afectats. 

La tercera modalitat de la pesta, encara més terrorífica, si és que això és possible, la pesta septicèmica. Consisteix en realitat en una
disseminació per tot el cos, provocant un estat de xoc , que porta a la mort del malalt amb molt pocs dies i enmig de greus deliris. La gran
quantitat d'hemorràgies, provoca que la pell del pacient sigui coberta per grans plaques obscures, i aquest color negre blavós va
popularitzar el nom de mort negra o pesta negra. 

La pesta es propagava seguint les vies de comunicació partint dels ports la difusió fou lenta però tenaç, decreixent a poc a poc i/o
estacionat-se per després fer la seva reaparició. Els agents de contagi foren l'home i la rata (o algun altre rosegador), però principalment la
rata gris o Mus Decumanus, que viu a les clavegueres i canals subterranis; la rata negra o Mus Rattus i també l'alexandrina o de ventre
blanc, que era molt corrent en gairebé tots els ports. En els països amb tradició pestífera era corrent anunciar-se les epidèmies amb una
gran mortaldat de rates. La propagació es realitzava a l'ingerir aquests animals els cadàvers dels seus congèneres, o bé a través de les
puces, en les quals en ser també paràsits dels homes, reben el bacil de la pesta degut a les picades d'aquests. 

El bacil es conserva uns quinze dies a l'insecte, i aquest abandona molt aviat els cadàvers de les rates, per anar a picar altres éssers vius,
és doncs comprensible la difusió de la malaltia. Es produeix la propagació sobre tot per les rates que pul.lulen pels vaixells. En els ports es
declarava la malaltia abans en les rates que en els homes, i els primers casos apareixen molt sovint en els descarregadors del moll. De la
rata a l'home la transmissió pot venir de diversa manera, per contacte amb un rosegador mort, per mossegades o defecacions de les rates
i per les puces. Aquestes darreres poden amagar-se en els vestits, i així un subjecte sa, pot transmetre la malaltia a distància. 

Sobre la forma de propagar-se la malaltia, és sorprenent com de fidel és recollida per un joc d'infants, que encara recordo haver jugat al
pati de col.legi (ignoro si continua jugant-se), i que anomenàvem La Pesta , aquest joc consistia en que una colla o una persona parava i
havia de perseguir qualsevol dels altres, si aconseguies agafar-lo només havies de tocar-lo i li donaves la pesta. Aleshores el nou empestat
era el qui parava i havia de córrer darrera els altres fins que podia passar-la o encomanar-la a un altre company i així successivament.
Desconec quan es produí l'inici d'aquest joc entre els xiquets, però no deixa d'ésser significatiu que un país com el nostre, tan durament
castigat per la malaltia, els seus infants coneguin tan bé el sistema de transmissió i realitzin un joc que descriu la propagació de la malaltia.

L'any 1348 marca l'inici a Europa del flagell de la malaltia, per als contemporanis fou com un càstig bíblic, va recorre tots els estats
europeus de l'època i els cobrí de morts, Anglaterra va perdre el 25 per cent de la seva població, Escòcia un 30 per cent, França i els
territoris Alemanys gairebé el 50 per cent. La majoria de les ciutats observaven amb impotència la disminució dràstica i continuada de la
seva població, Barcelona va perdre uns 38.000 dels seus 50.000 habitants. 

La irrupció d'aquesta pesta fou l'inici d'un cicle fatídic en el que periòdicament fèien la seva aparició nous brots entre una població
atemorida, enfront d'un enemic que la medicina de l'època no podia combatre. El pànic i l'angoixa creats per la malaltia, originària un
clima apocalíptic en el qual tindrien cabuda diverses actituds, des de recollir-se en la religió tot esperant rebre el càstig diví o la seva pietat
salvadora, o aquells que tenien certes possibilitats de llençar-se a una vida de disbauxa i diversió. 

D'aquesta segona actitud l'obra de Boccaccio el Decameró és sense dubte un exemple; però prenguem de Boccaccio no un dels seus
contes eròtico-festius, sinó la terrible descripció que realitza de la malaltia al començament del seu text, és la descripció d'un home que ha
vist els efectes de la malaltia, per tant el seu testimoni té més valor que qualsevol altre explicació, "... en començar la malaltia naixien tant
als mascles com a les femelles, sota les aixelles o a l'engonal, unes inflors, algunes de les quals creixien com una poma i d'altres com un
ou, alguna més, alguna menys, les quals eren anomenades vulgarment glànoles. I les dues esmentades parts del cos al cap de poc temps
començava la ja dita glànola mortífera a néixer i a venir indiferentment per totes bandes; i després d'això, la qualitat d'aquesta començà a
muntar-se en clapes negres o lívides, les quals apareixien en molts als braços i a les cuixes i a qualsevol altre part del cos, i els uns tenien
grosses i escampades i altres menudes i espesses. I així com la glànola havia estat de primer, i encara ho era, indici cert de mort
imminent, ho eren aquestes per a tothom qui les tenia...". 

Després de les paraules de Boccaccio, i abans de prosseguir en el nostre camí, caldrà familiaritzar-se amb alguns termes i els seus
derivats, que trobarem en qualsevol document referint-se a la pesta i moltes vegades utilitzades com a sinònims. Així trobarem glànola,
que és sinònima de glàndula i prové de la paraula llatina del mateix nom, però que es fará servir per a anomenar la inflamació pestilencial
dels ganglis linfàtics, principalment dels engonals, les aixelles i el coll. Com també serà corrent trobar-se amb el mot Morbo o Morbé, i els
seus derivats Morberia, Morber etc, aquest mot procedeix del llatí Morbu (malaltia), és utilitzada també com a sinònim de pesta, la
Morberia farà referència a l'Hospital o local que acull als infectats i Morber a l'encarregat o encarregats d'aquests establiments. Aquestes
paraules i altres que anirem trobant formen part de l' ampli repertori de mots que provoca l'aparició d'aquesta mortífera plaga. 

"El cicle bubònic als territoris de la Corona d'Aragó." 




Tres mals es disputen la terra: la pesta, la fam i la guerra 

Durant els primers anys del segle XIV a les estepes anomenades "de la fam" el cap mogol Kebek, descendent de Gengis Khan,
sedentaritza el seu poble, convertint-lo així en molt més vunerable a la pesta. Els nòmades d'aquestes regions, sigui perquè feien els
desplaçaments a cavall, la olor dels quals molesta a les puces, sigui perquè abandonaven o aïllaven els seus malalts, sembla ser que no
patiren gaire les antigues epidèmies. 

Però, l'any 1338, una terrible malaltia contagiosa delma els seus compatriotes instal.lats a les voreres del llac Balkhach. Els cristians
nestorians que vivien entre ells, gravaren sobre les seves tombes el nom del culpable de la mort: La Pesta. 

L'àrea d'aparició de la pesta negra sembla ser doncs a l'Àsia Central, actual focus endèmic de la infecció entre els rosegadors salvatges. A
partir d'ací l'antiga ruta de la seda difongué extensament la malaltia en totes les direccions comercials. 

L'arribada al continent Europeu i per tant als territoris catalano-aragonesos, sembla conseqüència, del setge per part del Khan Djanibk a
la fortalesa genovesa de Kaffa, l'any 1347, les tropes del Khan eren portadores de la malaltia i aquells que morien eren utilitzats com a
projectils verinosos i llençats a l'interior de la fortalesa. Malgrat no caure la fortalesa, un bon nombre de genovesos intenta retornar a la
seva ciutat, provocant l'expansió del virus per tot el mediterrani, fins arribar als territoris catalans. Realment, intentar dibuixar l'itineràri i
les conseqüències de cada un dels brots pestífers que es produiren al nostre país, des de la seva aparició el 1328 fins l'última gran
pandèmia de 1647-1654, seria una feina intensa i que mereixeria tot un estudi apart, si més no farem referència aquí a la dels anys
1362-1363 Mortaldat dels Infants, la de 1371 any de les mortaldats mitjanes, alhora que fem una breu enumeració aproximativa dels
brots detectats en diferents parts de la Corona:1348, 1362, 1371, 1374-75, 1380, 1383, 1395, 1401, 1482-83, 1489-90, 1494, 1497,
1501, 1515, 1519-20-21-22, 1530, 1532, 1556-57, 1559, 1560, 1562-63-64, 1586, 1588, 1590-91, 1596, 1599, 1605, 1607-8-9, 1614,
1619-20-21-22, 1624-25, 1629-30-31-32, 1647-48-49-50-51-52-53-54. Amb aquesta breu enumeració dels diversos brots detectats en
diverses ciutats i territoris, amb un abast i intensitat diferent, queda evidenciada la magnitud del desastre a la població i de la feina que
representaria realitzar una reconstrucció detallada d'aquests brots pestífers. Però malgrat tot mirem amb més atenció, a tall d'exemple la
de 1348 i la darrera de 1647-54, per la seva importància en el posterior desenvolupament demogràfic i polític del nostre país. 

L'entrada de la pesta de 1348 coincidí amb una greu crisis política per la designació per part de Pere III el Cerimoniós de la seva filla
primogènita Constança com a hereva, fet que fou aprofitat per sectors importants de la noblesa aragonesa i valenciana, per oposar-se a la
voluntat del monarca de concentrar en la seva persona un més gran capacitat de poder polític d'acord amb les tendències de l'època, fet
que coincidia amb les pretensions de l'Infant Ferran, germanastre del rei, de ser ell, l'hereu a la Corona. Les revoltes de les Unions
aragonesa i valenciana (1347-48) foren derrotades en gran part gràcies a l'aparició de la pesta, poguent el rei abandonar la Ciutat de
València on era gairebé presoner de la Unió, donat el perill que corria si continuava residint a la ciutat. El debilitament de l'Unió per la
pesta, les victòries de Pere III i els seus lleials i el naixement de l'infant Joan (1350) fill del tercer matrimoni del rei amb Elionor de Sicília,
restabliren la situació al reialme. Diversos són però, els autors que situen l'inici de la decadència de la corona catalano-aragonesa, per la
pèrdua demogràfica que provocà aquesta epidèmia i la guerra civil de l'Unió. 

A la Ciutat de València durant els mesos de maig i juny de 1348 morien prop de tres-centes persones diàries. 

     "... E, estant lo fet en aquest estament, començà, en la ciutat de València, la gran mortaldat, en lo mes de maig de l'any de Nostre
     Senyor. m.ccc.xlviij., e cresque en tant que, ans que fos mijant juny, hi moriren tots jorns mes de ccc persones...". 

A Mallorca el contagi penetrà per Soller, tradicional port comercial de l'illa, però fou sense dubtes la Ciutat de Mallorca la que més
mortaldat patí, la petició dels jurats i prohoms de Mallorca al rei, sol.licitant dues galeres de Barcelona i unes altres dues de València per
defensar l'illa despoblada per la pesta, d'atacs de pirates, dóna fe de la dura situació que patien els illencs. 

     "... Sapia la Uostra Real Altea que Nostre Senyor Deu ha axi fortment toquat aquest regne vostre de Mallorques, que gran re de
     quanta gent hi auia se s morta de malaltia e molts d aquells qui hic romanen, son malalts e continuament moren... E per amor d aço,
     molt alt senyor, soppliquam humilment a la Uostra Real Altesa, que us placia prouehir, per tuicio del dit regne, que dues galeres de
     la ciutat de Valencia e altres dues galeres de la ciutat de Barchinona, sien en guarda d'aquests mars per deffendre nos cossariis e de
     males gents...". 

La mortaldat al nostre país, sense assolir les xifres del 90% d'alguns indrets d'Europa, fou devastadora i podríem situar-la sobre els dos
terços de la població. La pèrdua de tan alt nombre de persones suposà el deixar sense treballar extenses àrees agrícoles, per falta de
braços, així com la pèrdua a moltes poblacions de professionals de determinats oficis, que difícilment es podien reestablir ràpidament,
aquest fet no només afectava al món productiu, sinó que entre els càrrecs públics es produí una situació pareguda. Produint-se fins i tot
la mort de la segona esposa del rei na Elionor de Portugal, lliurant-se el rei de contraure la malaltia per pura fortuna. 

Realitzem un salt en el temps i de 1348 ens situen dins "...la més terrible epidèmia de la historia moderna catalana..." la pandèmia de
1647-1654 encaixa perfectament amb la qualificació de P.Vilar i té tots els elements que descriu el refrany popular que encapçala aquest
capítol, "la pesta, la fam i la guerra". Durant els primers anys del segle XVII es produiren diverses collites desastroses, provocades per
una climatologia adversa que portà a una crisi agrària i alimentària, crisi agreujada per la Guerra de Separació de Catalunya. 

El maig de 1635 França declara la guerra a l'Imperi dels Austries, el Principat esdevé per tant, una primera línia de combat i el País
Valencià en terra de pas per a les tropes. El comte-duc d'Olivares aprofità l'ocasió per a intentar forçar i mobilitzar la noblesa catalana al
seu projecte de la "Unión de Armes". 

La mobilització pretesa pel comte no es produí, els fracasos de les tropes Austriacistes al Llenguadoc, no inspiraven gaire confiança.
Alhora les tropes reials (amb soldats castellans, valons i italians) provocaven greus enfrontaments amb la població que tenia l'obligació de
donar-los allotjament i menjar. Els fets anaren agreujant-se fins que esclatà la revolta contra l'exèrcit de FelipIV (Santa Coloma de
Farners i Riudarenes abril de 1640), sectors importants de la classe dirigent catalana es posaren al capdavant del moviment. Produint-se
aquell mateix any un recolzament de les tropes catalanes a les franceses i als inicis del 1614 el Principat passava a sobirania francesa.
Esclatava el conflicte amb Felip IV que no finiria fins el tractat dels Pirineus de 1659, que comporta l'annexió francesa del Rosselló, el
Conflent, el Vallespir i part de la Cerdanya. 

Dins aquest context político-militar es desenvolupa el nou brot pestífer, l'inici del qual havent començat a València va castigar tots els
territoris de la Corona catalano-aragonesa. A la Ciutat de València, els efectes de la pesta provocaren entre el juliol de 1647 i el maig de
1648, 16.789 morts; a la resta del País Valencià més de 30.000; el còmput total de víctimes representaria una cinquena part de tot el
poblament. A Mallorca durant l'any 1652 es contabilitzaren uns 20.000 morts en tota l'illa i de 6630 a Ciutat de Mallorca, nombre que
equival, com al País Valencià, al 20 per cent de tota la població. 

L'entrada de la pesta al Principat es produí segons recull el testimoni de Miquel Parets en el seu dietari d'un any de pesta,per les
incursions de les tropes de la cavalleria catalana dirigides per Josep d'Ardena, sobre les terres de Peníscola, Benicarló i Sant Mateu,
provocant així l'expansió del contagi per Tortosa, Ribera d'Ebre i Tarragona. El mateix M.Parets responsabilitza també de l'arribada de la
pesta a la Ciutat de Tarragona a un vaixell amb teles, procedent de València. 

     "També en lo mateix temps, que era en la Quaresma de 1650, se posà la pesta en Tarragona, a ont s'hi moria moltíssima gent, que
     diuen hi vingué ab una barca que aportava robes del regne de València, de modo que s'hi apoderà en gran manera, que s'hi moria
     moltíssima gent". 

Fos com fos, el contagi es generalitzà i s'estengué per arreu, arribant a Barcelona el gener de 1651; en poques setmanes prop de la meitat
de la població havia fugit de la ciutat, i el mes d'agost del mateix any prop d'una tercera part dels 45.000 habitants havien mort. Un càlcul
prou versemblant situa el nombre de pèrdua poblacional entre el 15% i el 25% del total del Principat, pèrdues que foren fruit tant de la
pesta com de les devastacions bèl.liques. "Els remeis de l'església." 




Si vols que la pesta no et toc, encomana't a Sant Roc 

Lluny de la nostra societat secularitzada, amb una divisió clara entre església i societat civil institucional, l'època medieval i moderna ens
ofereix una altra cara d'una església que crea societat, i que enfront de la disgregació social que comportarà la pesta, intentarà la
recomposició i cohesió de la societat, amb diferents cerimonials litúrgics, patronatges, vots, processons, etc. 

Des de la perspectiva cristiana existeixen dos móns diferents i interconectats entre sí, el món natural terrestre i el món sobrenatural
celestial, la pretensió de comunicació i diàleg entre aquests dos móns per part dels homes, ha adoptat, a través dels segles, variades
formes d'expressió culturals i socials. Aquestes formes prenen la major de les vegades el mateix tipus de relacions, drets, deures i
obligacions, que mantenen entre sí els diferents grups socials que composen aquella societat. 

La festa votada o el patronatge ens recorden inequívocament el jurament de fidelitat feudal, unes ofrenes, serveis i béns a canvi de favor
i protecció. Una població que ha esgotat tot els recursos per fer front a les catàstrofes (pestes, fams, guerres, setges...) decideix que
l'ajuda celestial és l'única solució per fer front als seus problemes, tots els sants/santes o la Mare de Déu en les seves diverses formes són
els elements que permeten la comunicació entre un món i l'altre, la seva qualitat d'éssers d'aquest món i el fet de mantenir magnífiques
relacions amb l'altre els fan candidats a la intercessió, existint però una qualificació dins el panteó sagrat cristià, la Mare de Déu i Crist
són intercessors de "primera categoria", i els sants/es tenen una consideració més inferior, doncs mentre Maria i Jesucrist tenen una
actuació polivalent, els sants tendeixen a l'especialització, com és en el nostre cas la figura de sant Roc, especialista en pesta i malalties
contagioses. La Mare Déu es situa entre els intercessors predilectes, doncs, qui millor que una mare per intercedir davant un fill. La Mare
de Déu d'agost és la representació de la pujada de Maria al cel amb cos i ànima, fet aquest de remarcable importància i font de conflictes
i escissions dins la comunitat cristiana, que convertirà a aquesta Mare de Déu en la figura predilecta alhora de realitzar-li peticions, vots i
patronatges. 

La variant catòlica del cristianisme ofereix un ample ventall de possibilitats alhora d'intercedir davant Déu en favor de la comunitat,
davant d'això, en el cas dels vots comunitaris, els pobles optaven moltes vegades a que fossin els sants/es o bé la Mare de Déu en les
seves diverses variants, que els manifestessin la seva pretensió de fer-se càrrec de la protecció de la població. Es procedia a preparar una
urna amb tots els noms de possibles candidats, i una mà inocent procedia a treure les paperetes, si per tres vegades seguides, un dels
candidats sortia escollit, era una manifestació clara de que tenia la intenció de prendre sota la seva protecció aquell poble. La realització
de pregàries, processó i la instauració del vot comunitari perpetu de fidelitat, donen constància del fet i estableixen un pacte entre la
comunitat i el seu intercessor, que permetrà restablir l'harmonia social trencada per qualsevol tipus de catàstrofe. El trencament o l'oblit
del pacte per part de la comunitat implicarà l'aparició de les velles causes que portaren a realitzar aquell acord de protecció. 

Les processons són una de les mostres externes més característiques del pacte entre homes i intercesors, però no constitueixen una
demostració col.lectiva exclusivament cristiana, però aquest tipus de manifestació ha estat plenament assumida i segons les necessitats
concretes pren diferents formes, processons, rogatives, pelegrinatges, romiatges..., aquestes processons es converteixen en una metàfora
que camina, és la projecció ideal i per tant perfecta del poble de Déu ordenat i estructurat que camina en direcció a la casa del seu pare,
objectiu final de la fe cristiana, el retrobament i unió amb el suprem. Les processons a l'igual que qualsevol manifestació externa ens
descobreixen l'estructura del grup o de la societat que la realitza, no és doncs d'estranyar que existeixin precisos cerimonials de processó,
encarregats de col.locar a tothom al lloc que li correspon. Provocant alhora no pocs conflictes i negatives a participar per aquest motiu,
en sentir-se alguns col.lectius mal col.locats dins l'ordre processional establert, doncs les processons com les societats que les creen no
són igualitàries sinó jeràrquiques, i per tant la presència o no d'algú no posa en qüestió la seva fe religiosa, sinó la seva situació dins el
grup. Per regla general les processons urbanes han tingut i tenen un marcat sentit corporatiu, en que els membres assistents no participen
a títol individual, sinó en representació del seu estament, l'assistència no implica una confessió de fe individualitzada, sinó l'exteriorització
pública de pertinença al grup. 

En els moments de crisi aguda, com foren les pandèmies pestíferes, la processó intentava reestablir l'ordre amenaçat, un pretext més per
intentar cohesionar al grup amenaçat de mort per la malaltia i per les reaccions individuals de salvació i fugida. Per tant no és d'estranyar
trobar processons multitudinàries en aquest casos per tal de cercar l'harmonia perduda, 

     " Aquest dia se fea una molt solempna professo per lo clero de la Seu ab la qual se aporta lo cos del glorios sanct çever, dita
     professo ana a dir lo offici a la sglesia de la gloriosa sancta Eulalia nenta fora lo portal Nou ahont es la capella del glorios sanct
     Roch, acompanyada del magnifichs señors de consellers y de molt numero de gent que al bon albir podien esser de dotse a catorse
     milia persones las que la seguien, entre las quals havia molt numero de palagrins en camisa, la qual gent y pelagrins ab molta
     devotio soplicaven al señor que per merits de la sua gracia passio y per intercessio dels gloriosos sanct çever y sant Roch se apiadas
     de aquesta ciutat ens levas lo flagell de la pestilencia. E de aquella hora en avant cessa la pestilencia".(Barcelona, dissabte 17 de
     juny de 1564) 

aquest exemple barceloní ens mostra clarament el sistema, alhora que la seva ràpida efectivitat. Malgrat això aquestes pràctiques de
manifestacions col.lectives anaren xocant amb les propostes mèdiques d'aïllament, per evitar l'extensió del contagi. No cal treure però la
conclusió que els metges no fossin partíceps del sistema de creences comunitari; al contrari, participaven plenament de la creença que la
pesta era un càstig diví produït per els pecats de la població, i si s'aturava el flagell seria gràcies a la intercessió divina, ells només
intentaven endolcir els efectes tot esperant la intervenció celestial. 

Dins aquest context en que la malaltia és entesa com a càstig diví, si la intercessió no arriba, caldrà buscar els pecadors que provoquen la
ira divina i extirpar-los de la societat per tal de restituir l'harmonia trencada. 

Prostitutes, homosexuals, jueus, moriscos, seran objecte de persecució, doncs la societat entén que ells provoquen la colera de Déu o que
actuen malèvolament contra ells i la llei de Déu, aquest fet provocarà l'aparició de l'acusació de bruixeria i que es produeixin tot tipus de
revenjes, ja siguin a nivell individual o col.lectiu, en el moment d'aquestes crisis agudes. L'acusació de bruixeria serà utilitzada
massivament per fer desaparèixer aquells individus o col.lectius que són percebuts com a diferents i per tant susceptibles de provocar
problemes. Si tornem a prendre a tall d'exemple el Dietari del Antich Consell Barceloni, al qual trobem l'expeditiva intervenció contra
aquells elements estranys i que en aquest cas conflueixen en alguns d'ells el fet d'ésser homosexuals i estrangers. 

     "Lo dit jorn foren sentenciats a juy de promens tres homens per sodomites ça es lo fill de na Prats pescatera de la Bocaria e un
     navares pastador e un sicilia barber, e fou la sentencia que fosen cremats.E lo dit dia foren cremats al cayet"(Barcelona , dijous 18
     d'abril de 1476) 


     "Lo dit dia foren sentenciats dos homens a juy de promens per sodomites ço es en Mireval bancaler e un sabater qui stava a la
     Bocaria, e fou la sentenciaque fossen cremats.E lo dit dia foren cremats al canyet" (Barcelona, dilluns 22 d'abril de 1476) 

No deixa de ser sorprenent que amb una diferència de cinc dies es produeixin judicis per la mateixa causa i amb elements procedents d'un
mateix lloc la "Boqueria", tot fa sospitar un arrenjament de comptes aprofitant l'aparició de la pesta i la necessitat social de trobar
culpables. També és molt característica la persecució de prostitutes, fet que recull perfectament l'acord de la Universitat de Santa Maria
d'Arenys el 21 de maig de 1653. 

     "Convocada y congregada la Universitat de Santa Maria de Arenys en la riera de la present vila, que per causa del contagi no.s pot
     convocar ahont se acostuma, en la qual congr(eg)asio an entrevingudes les persones següents: ..., tots unanimes y conformes, tenint
     atensió al flagell que Nostre senyor nos esta castigant del mal contagi, selant la honra de Déu per los abusos que se fan de pacat
     públich per dones publiques y altres pacats, per so dits senyors an deliberat que d'esta hora en avant no se entria a la vila dona que
     tingan fama pública, i que en dita vila avui i aga alguna dona pública se haja de traure, perque Nostre senyor vulla alsar la ma de
     aquest asot del contagi...". 

Trobaríem altres exemples del mateix estil arreu del nostre país, cada moment de crisi significà la persecució d'aquells que foren
percebuts com estranys o perillosos, prostitutes, homosexuals, pelegrins, estrangers, així com aquells col.lectius que la societat considera
al.logens com pogueren ser els jueus i els moriscos. 

Els assalts per part de la població cristiana tant als calls jueus com a les moreries, foren una constant en temps de crisis, segurament el
progrom de 1348 contra el call de Barcelona a conseqüència de la pesta, és un dels carnatges més greus contra la població jueva catalana.
Aquest rebuig als jueus vindrà donat no només per la continuada propaganda religiosa cristiana, que intenta mostrar a aquesta comunitat
com a descendents dels resposables de la mort de Jesús de Natzaret, sinó que jugaran un paper determinant els interessos comercials i
econòmics de cristians endeutats amb jueus, que trobaran en aquest moment de crisi i confusió una escusa ideal per fer desaparèixer els
seus deutes. Aquests fets es repetiran a altres ciutats, el call de València serà assaltat diverses vegades, i en el cas valencià la presència
d'una altra comunitat percebuda com al.logena, com són els grups musulmans, provocarà també diversos incidents. La tolerància amb les
Moreries no durarà gaire i des de mitjans del S.XIV les friccions entre les comunitats seran freqüents. Els assalts, robatoris i destruccions
de moreries es succeiren fins a la seva total eliminació amb l'expulsió d'aquesta minoria l'any 1609. 

Tots els grups perseguits seran acusats de pràctiques de bruixeria, d'assassinats rituals de nens, per veure's la seva sang i d'altres
pràctiques Diabòliques , no cal ni dir que les acusacions eren una fal.làcia , però es convertirà en un mecanisme que s'accelera en una
societat que pateix un colapse total, i permetrà a alguns individus intentar lliurar-se d'unes obligacions econòmiques, que no tenen cap
desig de complir o per passar comptes d'antigues disputes. Alhora que a nivell de comunitats (cristians, musulmans, jueus) servirà per a
refermar la primacia cristiana i la voluntat d'aquesta d'acabar amb les altres. "El remei civil" 




Fuig de la pestilència, que és una bona ciència 

La imatge que tenim respecte la reacció de les gents per el que fa a la pesta, és d'un descontrol generalitzat, pànic col.lectiu i fugida
massiva dels llocs afectats, per part sobre tot, de les capes més poderoses de la societat, les quals tenien altres possessions fora dels
nuclis afectats. És evident que aquestes reaccions i comportaments existiren. però seria injust generalitzar-los, i el fet que l'epidèmia fos
endèmica a tot Europa des de 1348, conferí a les poblacions i a les autoritats locals una llarga acumulació d'experiències sanitàries per a
intentar aïllar els focus pestilencials. 

En el moment que en les poblacions tenien noticia de l'existència d'un brot infecciós, tot un seguit de mecanismes organitzatius es
posaven en funcionament, ordres i ressolucions que afectaven a tota la població fos quina fos la seva condició. La creació de les Juntes
del Morbo, possibilitava que la població tingués una direcció unificada per fer front a la malaltia. La Junta del Morbo podia estar formada
per el Batlle del Morbo i els morbers, juntament amb el rector, el Batlle i els Consellers o Jurats. El Batlle del Morbo i els morbers, tenien
tota l'autoritat durant el temps de contagi. Es feien responsables de la coordinació de totes les activitats, donaven ordres per impedir
l'entrada a la població a tot aquell que no posseís la butlleta de sanitat expedida per els morbers del lloc d'origen de la persona interessada
en entrar. Contractaven metges i compraven les medicines necessàries per tal de fer front a la malaltia, com també es feien càrrec de
l'alimentació dels més necessitats. Procedien a donar sepultura als morts per causa de la pesta, contractant per a aquesta feina tan
perillosa persones de "baixa condició", elements procedents de l'emigració de l'època, occitans, gascons i francesos que s'instal.laven a les
nostres contrades. En definitiva la Junta del Morbo dissenyava la política a seguir per tal de fer menys greus els efectes de l'epidèmia, no
és que no es compartís la creença generalitzada d'una acció de càstig diví, tot el contrari, les Juntes del Morbo també intentaran
aconseguir el favor dels sants i de Déu, tot oferint misses als sants protectors (Sant Roc, Sant Sebastià) però intentaran per tots els
mitjans restringir els efectes i aminorar la duració del càstig. 

Els malalts a part de restar aïllats a hospitals i morberies, també rebien cert tractament mèdic. Era corrent que els morbers fessin un
contracte amb un adroguer o un apotecari del poble o de la població més propera, per tal de proveir-se de medecines. Apart del
tractament mèdic que cada metge determinés o de les sagnies realitzades pels barbers amb les seves sangoneres, s'aplicava un altre remei
considerat absolutament necessari, les purificacions, procedir a eliminar el mal dels cossos, de les robes, dels objectes , de les cases etc,
és amb aquest aspecte en que trobem inserida la utilització dels perfums i de plantes oloroses com són les alfàbregues, no són vells cultes
perduts en els temps, sinó part d'una terapèutica concreta de lluita contra la malaltia. 

El terrible mal provocarà també un impuls a la literatura mèdica. Des de l'antiguitat els metges tractaren de cercar solucions a la
pandèmia. Al llarg de l'Edat mitjana i al menys fins el s.XVII, foren corrents els tractats sobre la pesta, les seves causes i les seves
possibles curacions. 

Els metges d'Al-Andalus i els catalans, foren a la península Ibèrica els primers que intentaren trobar remei al contagi, encara que amb un
èxit relatiu sobre tot al primer brot de 1348. Els metges andalusis Ibn-Hatima (Almeria), Ibn Al-Hatib i Al-Saquri ( els dos de Granada),
realitzaren diversos tracats sobre la pesta i foren autors reconeguts durant la seva època. En l'àmbit català, el "Regiment de preservació
de pestilència" del metge lleidatà Jacme d'Agramont, escrit enfront la imminència de l'assot pestilent de 1348, constitueix el primer tractat
epidemiològic redactat en romanç de tota la península. 

Com comentàvem anteriorment els malalts eren aïllats a hospitals i morberies, la finalitat principal d'un hospital era cuidar dels elements
més miserables de la societat i donar-los un ajut en cas de malalties greus, malgrat aquestes bones intencions la major part de vegades el
contacte entre malalts infecciosos provocava que els pacients morissint igualment, i inclús per alguna malaltia diferent a la que havia
provocat el seu ingrés. Si bé els hospitals tenien una continuitat, eren una institució fixa, per exemple l'hospital de Santa Maria d'Arenys
va néixer a conseqüència d'un llegat fet l'any 1565 que deixava unes terres per crear aquesta institució. Per contra, les morberies foren
hospitals de tipus provisional, constuits per fer front als contagis de pesta, no eren res més que unes barraques de fusta situades fora de la
població, com és el cas de Sant Martí d'Arenys que es construí a la Plana d'en Bellsolell. La construcció d'aquests hospitals i morberies
ens descobreix dos fets importants, per un costat un grau important de solidaritat social, alhora es recollia els més desvalguts i se'ls oferia
uns mínims serveis i alimentació, al mateix temps que la comunitat intentà resguardar-se del contagi confinant i recollint els malalts en uns
punts concrets i allunyats de la resta de la població. Quan plantegem la conversió d'un fet tràgic en un fet festiu, l'existència d'aquestes
institucions cobra de nou un paper important, doncs, al jovent fester masculí d'Arenys, organitzat en un grup com si fos un veritable
escamot, els seus components reben el nom de Macips (Massips) i aquest terme apareix inevitablement vinculat a les institucions citades
anteriorment. 

El mot Macip/ipa del llatí mancipiu (esclau), té entre nosaltres la significació de servent, de persona al servei d'altri, de camàlic, és doncs
corrent trobar aquest mot fent referència a les persones encarregades de realitzar les feines més dures i perilloses d'hospitals i morberies. 

     "...que.l temps no era sembant als passats, així que.l dit En Pere Rovira no havia suficient salari de les dites LX Lliures, majorment
     com no podia trobar macips sens gran soldada..." València 10 d'octubre de 1349. 


     "... pagament de 15 sous a una dona, Na Benencasa, la qual servi en l'espital tro a dos meses, en lo calp de les granoles, com les
     altres macips fossen malaltes..." València 17 d'octubre 1375. 

És corrent trobar a les poblacions que en un moment o altre en sigut afectades per la pesta, el mot macip reconvertit per anomenar
aquells qui organitzen i disfruten més de la festa. 

De la mateixa manera que a Bétera els mots Obrera i Clavariessa que fan referència a les protagonistes femenines de la festa, són
derivacions dels mots utilitzats per denominar l'administració municipal i parroquial medieval. Una Obreria, era una institució destinada al
manteniment del temple i el culte amb les seves pròpies fonts de finançament (censos de blat, ordi, oli ..; almoines, censals, monopolis,
cases, terres...) les rendes que donaven eren administrades per laics, els obrers, que havien de passar comptes anualment de la seva
gestió al rector i el bisbe o el seu visitador delegat. 

L'administració municipal tal com l'entenem nosaltres és de creació molt recent, de fet les obreries i els obrers segons en quines localitats
exercien com administració municipal, en altres poblacions l'existència de les Universitats feia que aquesta gestió fos compartida en molts
aspectes. El mateix podem dir del mot Clavari-Clavariessa, que fa referència a una persona que té al seu càrrec les claus d'un lloc de
responsabilitat, especialment d'una corporació, a les nostres viles i ciutats originariament feia referència a aquelles persones que
custodiaven una de les claus de la caixa de cabals de l'Obreria o de la Universitat. A partir de la primera meitat del segle XIV aquesta
feina va recaure en una sola persona, convertint-se el Clavari en el funcionari "municipal" de finances, i en el personatge clau de
l'administració local. La continuitat del terme fins els nostres dies ens ve per via eclesiàstica, i converteix als obrers i obreres, clavaris i
clavariesses, en organitzadors de les festes locals i responsables enfront de la població de dur a bon terme la feina encarregada. "El culte a Maria, la seva capacitat d'intercessió" 




Aigua que resta, put que empesta 

La festa de l'Assumpció és la més antiga i solemne de les que l'església catòlica celebra en honor de Maria, la Mare de Déu. L'apòcrif De
transitu Mariae, de St.Joan Evangelista, compost als inicis del Segle V, tingué molta influència als escrits assumpcionistes posteriors.
Aquest escrit conta com els Apòstols establiren tres dies per commemorar la memòria de la Mare de Déu: De Seminibus (25 de gener,
perquè la sembra fos exitosa) i Aristas (15 de maig, per una bona collita) i Pro vitibus (15 d'agost perquè la verema fos abundant).
D'aquestes tres dates la darrera es convertirà en la més important, i a partir del Segle VI començarà a ser relacionada a Orient amb la
Dormitio de Maria, fins que l'emperador Maurici (582-602) ratificarà la festa amb un decret. A Occident caldrà esperar fins un segle
després i apareix testimoniada per Sant Isidor i Sant Ildefons (Segle VII). 

Des d'un punt de vista històric-litúrgic l'Assumpció es convertirà durant l'Edat Mitjana, en la més brillant i solemne de totes les
manifestacions marianes. Durant l'any 863, el Papa Nicolau I, la posava al nivell del Nadal, Pasqua i Pentecosta i en el segle XII el Papa
Silvestre la celebra amb una magna processó i un seguit d'actes durant diversos dies. 

L'apòcrif de St.Joan Evangelista no serà l'únic en parlar de l'Assumpció de Maria, diversos autors realitzaran apòcrifs assumpcionistes,
però no serà fins la recopilació de J.Voràgine bisbe dominic de Venècia, que fondrà en un de sol tots els anteriors, dins la seva Llegenda
Àurea. Aquest text popularitza no només el miracle assumpcionista, sinó tot el santoral cristià de l'època. El text escrit en llatí l'any 1264
constava de 182 capítols i tingué una gran demanda, malgrat algunes crítiques, provocant que els copistes treballessin intensament en el
text, tan és així que al llarg del temps als 182 capítols originals s'afegirien 62 capítols nous, majoritariament fent referència a sants i santes
posteriors al bisbe Voràgine. 

Al nostre país el text de Voràgine gaudí d'una gran popularitat, existint diverses traduccions al català, la més antiga data del mateix S.XIII
i està traduïda amb el nom de Vides de Sants Rosselloneses. El text de Voràgine serà bàsic no només per a la creació de les diverses
històries dels Sants i els seus cultes locals, sinó també amb les reconstruccions i explicacions que donaran els nostres folkloristes durant el
XIX i principis del XX. 

La implantació del culte marià està generalitzat al nostre país, degut a dos factors principals, per un costat els reis i reines del casal de
Barcelona professaven una gran devoció mariana, i per una altre banda sembla ser que existia una pretensió centralitzadora i universalista
per part de Roma, que no veia amb gaires bons ulls el procés de localització i fragmentació del culte que portaven les esglésies locals i els
seus sants especialistes; l'Església Romana intentà la difusió de Maria com a element universal, la seva implantació serà generalitzada a
les nostres contrades, però també patirà el procés de localizació i de diferenciació en multitud d'advocacions. I molt aviat la trobarem
com al personatge del panteó sagrat al qual se li demana la seva intercessió per previndre la pesta. 

     "Item, lodit honrat consell, attenet que en alcunes partides circumvehines a aquest regne de València son estades e son mortaldats, e
     que per aquesta rao en l'any prop passat en dita per ordenacio del Consell d'aquella, fo feta una general processo... deliberadament
     e concordant, volgueren, proveiren e ordenaren que de aci a la primera vinent festa de nostra dona Santa maria d'Agost, se faça una
     general a solemnial processo a reverencia e servii de nostre Senyor Deu e de la Verge" (València 16 de juliol 1372) 

Ja hem comentat anteriorment el fet que la maternitat divina de Maria, la converteix en intercessora privilegiada, però no només aquest
fet la convertirà en patrona popular, les dones trobaran durant molt de temps en la seva imatge un model a seguir, i l'església es
convertira en l'únic espai públic on les dones podran jugar un cert paper, malgrat ser una institució regida per homes, l'església catòlica es
feminitzarà, doncs serà l'únic lloc on les dones poden recloure's i ser escoltades. Per tant no té res d'estrany la profusió de devocions
marianes arreu del país, i trobar confraries femenines com la de Bétera, amb les seves Obreres i Clavariesses, les quals han donat un
protagonisme festiu a les dones impensable en altres llocs, encara que avui dia amb uns rols festius molt fixats per la "tradició", pot servir
d'impediment i/o excusa per intentar barrar el pas a les dones a altres papers festius. 

Retornem però al culte marià, diverses són les formes en que una imatge de Maria arribarà a una població i serà entronitzada, entre els
segles XIII i XIV els relats centren com a figures principals a Jaume I i les seves tropes, com és el cas del d'Alfafar on compte la llegenda
que estaven les tropes del rei en Jaume acampades, quan van veure baixar del cel set estels i escoltaren un toc de campana, ràpidament
avisaren al rei del fet, i aquest ordenà excavar en aquell lloc i va aparèixer una campana que cobria una imatge de la Mare de Déu, en
alçar la campana el rei en Jaume exclamà: "Oh, que gran do!" i això provocà que la Mare de Déu d'Alfafar sigui avui coneguda com la
Mare de Déu del Do. 

També durant aquest període els llauradors, pastors i treballadors rebran avisos celestials i trobaran imatges de la Mare de Déu,
l'estructura dels relats són molt semblants a l'anterior, la diferència rau només en la categoria del personatge. Existirà una senyal celestial i
serà trobada la imatge dins d'una urna o campana, posteriorment les autoritats locals construiran una capella o portaran la imatge a la
població. 

Existeix una segona onada d'aparicions entre els segles XVI i XVII, on continuen apareixent pastors i camperols com a protagonistes dels
fets, però apareixeran per primer cop les aparicions a clergues. Podem interpretar aquest fet com a un cert control del catolicisme de la
Contrareforma a les aparicions, aquesta nova tendència preferirà unes aparicions amb una certa base "intel.lectual", per tant molt millor
un religiós, que un pastor o un pagés sense "cultura". 

Malgrat aquesta proliferació del culte marià, del culte exclussiu i local, la Mare de Déu d'agost, l'Assumpció de Maria al cel amb cos i
ànima, es convertirà en la celebració mariana més generalitzada al nostre país. Dins de la lògica cristiana, qui millor que aquella que pot
pujar al cel a reunir-se amb Déu d'una manera total, per intentar intercedir per les desgràcies dels que resten a la terra. Aquest "misteri"
assumpcionista, serà brillantment recollit a casa nostra per la representació que es realitza a la localitat d'Elx i que es convertirà en una
peça única, donada la prohibició eclesiàstica de realitzar representacions dins els recintes de les esglésies. De data de composició
discutida, alguns la situen durant el S.XIII i relacionada amb la conquesta del Rei en Jaume; els estudiosos actuals no dubten de datar-la a
la segona meitat del S.XV o primeries del XVI. 

La primacia de l'Assumpció com a dia festiu als nostres pobles, té relació directa amb tots aquest fets que hem anat explicant i en els vots
i promeses realitzades per les comunitats. No gaire lluny, en el llistat de sants més celebrats es situa Sant Roc, celebrat immediatament
després de la Mare de Déu d'Agost. La imaginació popular construí un relat per tal de recollir aquesta relació entre l'Assumpció i Sant
Roc, una explicació mítica si voleu, del perquè una festa es celebra immediatament després de l'altre. 

El relat explica que Sant Roc anava pel món amb el seu gos, però tenia necessitat de trobar una feina per poder viure, després de voltar
molt sense aconseguir-ho es troba amb Satanàs que li oferí feina a l'infern, Sant Roc que estava molt necessitat acceptà l'oferta i procedí
a treballar per el Diable, després de realitzar diferentes feines, malament és clar, el Diable decidí de posar-lo de cuiner de l'infern. Sembla
que Sant Roc ja n'estava tip de les relacions amb el seu patró per tant decidí marxar i provocar que el Dimoni l'acomiadés. Mentre
realitzava un estofat decidí de tirar aigua beneïda dins l'olla, una vegada cuit volgué que el Dimoni el tastés, però el seu gos feu un salt i
tirà el plat per damunt les cames del diable, produint-li grans cremades per efecte de l'aigua beneïda. Emprenyat el Diable procedí a
expulsar-los a tots dos d'una patada. Sant Roc que era un sant que anava per feina, aprofita la seva marxa de l'infern per rescatar unes
ànimes del purgatori, com que estaven brutes i plenes de nyafres les porta al riu i procedí a rentar-les i deixar-les totes blanques i pures.
La Mare de Déu que es mirava tota l'operació, li preguntà a Sant Roc per la procedència d'aquelles ànimes tan blanques i el Sant procedí
a explicar-li les seves peripècies, la Mare de Déu quedà sorpresa per les heroïcitats del sant, i li demanà que li cedís les ànimes per
portar-les davant Déu, alhora que li prometé al sant que en premi a la seva actitud, algun dia el seu dia seria celebrat immediatament
després del d'ella. 

Aquest relat situa al sant al mateix nivell que les persones que escolten la història, a de treballar per guanyar-se les garrofes, fet
sorprenent dins les figures del panteó sagrat cristià. Al mateix temps que el fa descendre als inferns seguint la tradició heroica dels
clàssics, i realitzarà un rescat a l'infern. Finalment la Mare de Déu marcarà clarament la situació jerarquica de proximitat amb Déu, ella
serà l'encarregada de conduir les ànimes, ella atorgarà un favor al sant, el que la gent celebri la seva festivitat un dia després que ella. La
majoria de les poblacions no acabaran aquí les seves necessitats festives i procedirà a celebrar un tercer dia en honor del gos del sant,
anomenat en molts llocs Sant Gos i que arrodonirà els dos dies festius anteriors i permetrà un cert descans de les activitats intenses dels
dies anteriors. "Sant Roc i el gos, la contaminació i el comportament exemplar" 




Un i un fan dos, Sant Roc i el gos 

El relat sobre la vida de Sant Roc ens torna a portar a la Llegenda Àurea, encara que el text original no en fa cap referència, per la
senzilla raó que les activitats realitzades per Sant Roc són posteriors, no obstant si apareix a les versions posteriors dins els capítols
afegits per diversos copistes. 

El naixement de Sant Roc es situaria als voltants de l'any 1295 a la ciutat de Montpeller, sent senyor d'aquesta vila Jaume II rei de
Mallorca, fill del rei en Jaume el Conqueridor, del qual hereta aquests territoris conjuntament amb Mallorca i el Rosselló. Aquest fet
oblidat o desconegut per els diversos autors quan expliquen la vida del sant, ens pot donar alguna pista alhora de comprendre la ràpida
extensió de la devoció a aquest sant a les nostres contrades, donada la seva pertanyença a un mateix marc cultural, lingüístic i polític. 

Seguint el relat de la Llegenda Àurea, Roc era membre d'una família noble de la ciutat. Però des de jovenet va demostrar una actitud
molt piadosa, amb abstinències, penitències i diverses mortificacions. El morir els seus pares va vendre tot el seu patrimoni i procedí a
reparti-lo entre els pobres, alhora que renunciava al títol de noblesa i el cedia a un oncle seu, conjuntament amb el govern dels pobles i
viles que li pertanyien. 

Sense cap tipus de compromís terrenal, es va decidir a pendre l'hàbit de pelegrí i marxà a Itàlia. La pesta però, afligia i castigava
durament les poblacions italianes de l'època, Roc però aconseguia curar-los només realitzant la senyal de la creu. Malgrat aquest fet, va
contraure el mal, i per no contribuir a l'extensió del mal, decidí retirar-se a una cova, el fet miraculós fou l'aparició d'un gos que cada dia
li portava aigua i pa, així com li llepava les nafres, el gos es mantingué fidel a ell fins que Roc recobrà la salut. Per aquest fet el gos es
convertirà ja en inseparable company de Roc i la iconografia popular ens presentara sovint Sant Roc i el gos. 

Sant Roc retornarà a la seva ciutat on fou empresonat confós per un espia i morí l'any 1327, la versió oficial diu que fou un error, els
més mal pensats creuen que fou per ordres del seu oncle, no fos cas li reclamés les terres. 

Segons explica la narració al costat del seu cos fou trobat una butlleta que deia: "Es fa saber a tota persona amenaçada d'epidèmia que si
s'encomana a Sant Roc,se'n podrà lliurar, per la seva intercessió, de contraure la perniciosa malaltia". 

Anys més tard el cos fou portat en processó per les terres d'Itàlia novament castigades per la pesta, la seva intercessió miraculosa va
provocar que la devoció s'estengués per tota l'Europa del sud, trobant-se ja durant el Segle XV totalmet arrelat en esglésies, capelles i
altars que foren erigits en honor seu. 

Curiosa és l'explicació que realitza el text del robatori de les restes del Sant soterrades a Montpeller, per portar-les a Venècia, el text
qualificà el fet com "foren furtades pietosament", una nova categoria de robatori, el robatori piatós. 

Aquesta persecució de les relíquies, la necessitat de posseir el cos d'un sant, o una part del cos per intentar previndre un mal, portarà per
una part a un esquarterament de restes mortals, alhora que a una veritable indústria de l'enganyifa, per poder assegurar que cada església
tenia una veritable relíquia. Es dóna el cas curiós de la donació d'un tros del cap de Sant Roc a la ciutat de Barcelona i la seva incrustació
en la imatge del sant, així ho explica el D.A.C.B.: 

     "En aquest dia lo Rnt senyor mossem Aleixandre Bernich... y cabiscol de la seu, feu donatio a la ciutat y per ella als magnifichs
     senyors de consellers, del test del cap del glorios St Roch y de una reliquia de St. Sebestia y de St Fabia Conste ab acte rebut en
     poder de Miquel Joan Cellers notari de Barcelona y scriva de dit consell a ..." (Barcelona 8 d'agost de 1584). 

     "En aquest dia jo F.Vilar notari de Barcelona y scriva de ratió per ordre de ses magnificencies ço es, cap ters, quart y quint, doni y
     lliuri a mossen Janer argenter la imatge de St. Roch en presencia de mossen Anthoni Campana y de altres que heren en la instancia
     del rational, affi y effecte de fer encastar en dita image de St Roch part de la sua testa, la qual lo dia de hair ne feu donatio a la
     ciutat lo senyor Aleixandre Bernich" (Barcelona 9 d'agost de 1584). 

L'acumulació de relíquies vindria donada per una certa manera d'intentar les curacions, que podríem anomenar curacions per simpatia o
curacions simpatètiques, basades amb la idea que allò que ha estat en contacte amb un cos o element, pot tenir certa influència sobre
aquest cos o element. En el nostre cas un troç del cap de Sant Roc, element que hauria estat en contacte amb la pesta, podia tenir algun
efecte curatiu donada les capacitats del seu antic propietari. 

Els folkloristes catalans i posteriorment altres autors han volgut situar a l'any 1587 l'inici de la devoció barcelonina al sant i en un any
després la creació de la seva confradia a la ciutat de Barcelona, el fet és que la relació que fa el Dietari Barceloní, ens dóna notícia d'una
capella dedicada al sant ja a l'any 1515, produint-se la seva instauració segurament uns quants anys abans. 

     "En aquest dia lo capitol de la seu ab voluntat dels honor.s Consellers dellibera fer professo, la qual parti ab molta devosio de la dita
     seu y ana a la plaça del Rey y per Boria avall tira fins la capella de la verge de pieda ahont ab molta devocio feren pregaries per la
     concurrentia de la pesta y apres tira fins Sancta Eulalia merita, y en la capella del benaventurat Sanct Roch celebraren solemm offici
     ab molta devotio, la qual torna dita professo a la seu" (Barcelona 14 de juliol de 1515). 

     Alhora que també trobem referenciada la Confraria de Sant Roc l'any 1562, "St.Roch. Aquest dia anaren los magnifichs consellers
     a la sglesia de sancta Eulalia Emerita hont se feya la festa del glorios sanct Roch pelegri, a la qual foren convidats per los obrers de
     la confraria dels beneventurats SS.Rochs" (Barcelona 16 d'agost de 1567). 

Per tant tot fa sospitar que la implantació del culte al sant és anterior a les dades donades fins ara i són més properes a la seva
canonització durant el Concili de Constance l'any 1414. Tant és així que segons els estudis realitzats per Vicent Sorribes sobre la devoció
valenciana al sant, recull la creació d'una capella i una confraria dedicada a Sant Roc per part dels religiosos carmelitans del convent del
Carme de València el 6 de febrer de 1490. 

En el cas de Bétera i Arenys Mar tot sembla indicar la seva instauració com a sant protector durant els darreres anys del segle XVI i la
primera meitat del XVII, en el cas d'Arenys la commemoració parteix d'un vot de vila que J.M. Pons Guri situa entre el 1589-1590 amb
motiu d'una pandèmia pestífera, mentres que a Bétera malgrat no existir documentació al respecte tot fa creure que no serà fins la gran
epidèmia de 1647 en que segurament també s'establirà un vot de vila, doncs com recull Vicent Sorribes al seu treball, no és fins aquestes
dates que la devoció pel Sant es consolida en la ciutat de València i s'extèn en tota la seva àrea d'influència. 

Una descripció ràpida amb els atributs que normalment el trobarem representat, ens ajudarà a reconeixe'l en qualsevol de les capelles que
li són dedicades, normalment el sant sempre és acompanyat per el seu gos i vestint els atributs de pelegrí, o sigui, un bordó o bastó de
pelegrí de gran llargària que l'ajudarà durant les seves llargues caminades, alhora que sempre podia ser utilitzat com arma defensiva; una
carbassa prèviament buidada i agafada a la cintura que la feia servir de cantimplora; una alforja penjada en bandolera, que no era res més
que un sac obert per la meitat i tancat pels extrems, que formava dues bosses grans, normalment quadrangulars; algunes representacions
ens poden representar al sant treient un tros de pa de dins l'alforja, fet que estaria relacionat amb l'assistència alimentaria que li donava el
seu gos en els moments de malaltia; també portarà a la seva representació iconogràfica una gran capa per previndre el fred, el vent i
l'aigua, i un gran barret per protegir el seu cap; és normal veure que el sant ens mostra una part de la seva cuixa per deixar al descobert
una llaga o un bubó pestífer, símbol de la seva malaltia i de la seva capacitat per superar-la, alhora que la seva voluntat de guarir els altres
del contagi. 

Retornem però, al relat de la vida del sant, al relat mític si voleu, en ell a part d'explicar les gràcies i desgràcies del nostre personatge, la
narració es converteix en una lliçó moral, en un pretext per donar pautes de comportament a la societat de la seva època, i ningú com
l'església donada la seva situació i les seves obligacions, per difondre aquest missatge de cohesió social. Roc és un noble, però no un
noble que fuig del perill i deixa a les classes més baixes a la seva sort; Roc és una demostració de comportament, model d'actuació per a
nobles, metges i autoritats, algunes d'elles propenses a desaparèixer del conflicte. El sant resta amb els malalts, els metges per tant no
tenen cap dret a fugir, cal que compleixin amb la seva feina, de la mateixa manera que han de fer-ho capellans, jurats, consellers, batlles
..., si el sant vol donar exemple als nobles, als importants, el gos és la representació del poble, ell ha de restar fidel al seu amo encara que
aquest estigui empestat, cercar i lliurar el menjar necessari perquè pugui viure i recuperar-se de la malaltia, perquè tots dos una vegada
lliures del mal, caminin junts com un de sol per aquests camins de Déu. Tot el relat és un cant a la cohesió social, a evitar aldarulls i a
sembrar les bases per recuperar l'harmonia perduda. 

No és d'estranyar que les poblacions s'identifiquin amb el gos, que li dediquin un dia en el seu honor, malgrat no estigui instaurat dins el
panteó sagrat catòlic, però de fet és reconegut com a tal pels fidels. El títol de Sant Gos que li donaren certes poblacions, alhora que
posaven un gosset d'aigües blanc, ben net i lligat a dins de la capella, ens mostra com el poble es reconeix amb el comportament de
l'animal i el pren com a un dels seus, al qual cal festejar. 

Les narracions sobre la vida del sant són diverses però totes tenen una estructura i un missatge idèntic, aquest fet contribueix a la difusió
del discurs gràcies a les diferents variacions. La que recull Joan Amades sobre el suposat pas i aparició del sant a Barcelona és un
exemple d'aquesta varietat que trobarem a tots els països del sud d'Europa. J.Amades ens diu que Sant Roc va anar a Barcelona a curar
malalts d'una terrible pesta, però fou el cas que el sant va contagiar-se el mal, se li va omplir tot el cos de nafres virulentes que li
supuraven i li donaven un aspecte llastimós. La gent de la casa on posava, temerosa de contraure tan terrible mal, el van llençar al carrer,
i el pobre va haver d'arreconar-se a la torre esquerra de la Plaça Nova, on avui hi ha una petita capelleta que li és dedicada. Un gos que
passava va compadir-se d'ell, va llepar-li les nafres i el va curar. Per tal que pogués alimentar-se mentre no es podia valer, aquell gos
cada dia va robar un pa de casa seva, que era un forn, i va portar-lo al sant. Quant aquest va estar bo, el gos, portat per l'afecte que
sentia vers ell, mai no el va deixar per res i va seguir-lo per tot arreu fins que va morir 

El relat recollit al costumari català té el mateix contingut que el de la Llegenda Àurea, de la mateixa manera que comparteix aquest fet
amb històries procedents de ciutats italianes, no té cap importància el fet que una pugui ser anterior a l'altra, en aquest cas el fet
determinant és la propagació de tota una ideologia del comportament enfront de la catàstrofe. 

En cada moment històric la societat utilitza els seus mitjans de comunicació per cohesionar a la col.lectivitat i en el cas d'una agressió
externa o catàstrofe col.lectiva, encara intentarà molt més donar pautes de comportament, la vida o llegenda del sant són un instrument,
un mitjà adequat per fer arribar un missatge, de la mateixa manera que avui ho és una pel.lícula que ens narri el drama dels malalts del
SIDA, tan és que el guió sigui fruit d'una història real o no, el que compta és el missatge que volem dirigir a la societat, abans només amb
una simple narració, ara amb la imatge parlant i en moviment del cinema modern. "Bétera i Arenys de Mar, la festa avui" 




Per l'agost, després de Sant Roc el gos 

Arribats fins aquí crec que els origens de la festa estaran ja prou aclarits, deixaran de ser per a molts un retorn a la nit dels temps, i
pendra cos la idea d'una festa estructurada a partir d'uns fets ocorreguts durant el S.XVII, en definitiva una festa barroca que arriba als
nostres dies, però no com una reminiscència del passat, sinó amb una finalitat actual i canviant. 

L'antropologia britànica del XIX i principis del XX, acunya el terme de reminiscència, el seu evolucionisme simplista els portava a
afirmar l'enquistament de formes antigues dins la vida i societat contemporània, formes que no tenien cap valor que no fos el de recordar
temps passats, aquesta concepció arriba al nostre país per via de molts dels nostres folkloristes, els quals decidiren trobar aquestes
reminiscències del passat remot dins el nostre folklore, corrent de pensament que s'allarga fins avui en el cas d'alguns dels nostres
estudiosos. 

Cal doncs que diferenciem molt bé unes possibles dates fundacionals, i la pretensió de que aquestes arriben fins a nosaltres sense cap
canvi ni funcionalitat. Ben al contrari les dates i els motius originaris no condicionen els desenvolupaments posteriors, tan és així que en
alguns casos la data i el motiu fundacional és oblidat per la comunitat, i es produeix l'efecte contrari, la comunitat o el seu grup dirigent
envia al passat els problemes i conflictes del present, es recrea el passat amb l'òptica i els interessos quotidians. Els cultes a la fertilitat, els
déus vegetals, o els possibles origens àrabs, tots ells pertanyen a la mateixa categoria de fets, el d'enviar conceptes, contruccions i
interessos del present al passat, per tal de justificar possicionaments i actituds en el present. Sistema del que Tylor, Frazer i altres
evolucionistes britànics foren veritables mestres creant una escola que encara perdura a nivell popular i no tan popular. 

En el, nostre cas el treball del que fou rector de Rocafort, Vicent Sorribes, sobre la devoció valenciana a Sant Roc i la documentació que
aporta J.M.Pons Guri respecte al cas d'Arenys no deixen dubtes sobre els origens i barren els pas a altres tipus d'elocubracions. 

Arribats fins aquest punt, emprenguem la tasca d'observació la festa tal i com la viuen els nostres pobles actualment, els seus elements, la
seva estructuració..., iniciem el nostre camí amb Bétera, localitat del Camp de Túria, situada a pocs quilòmetres de València. 

Bétera celebra destacadament els tres dies comentats fins ara, la Mare de Déu d'agost, Sant Roc i el gos, però de la mateixa manera que
altres localitats han allargat temporalment el temps festiu, tant per davant com per darrera de les dates fixades. Però el que cal destacar és
l'intensitat amb que la gent fa seva les celebracions, les festes d'agost són realment una fita per a tota la col.lectivitat, existint un abans i
un després de festes molt marcat, podríem dir que les festes de les Obreres i Majorals són un veritable fi d'any i any nou del poble de
Bétera. 

Mirem primer els protagonistes festius, en els quals trobem una clara divisió sexual, per un costat les Obreres de la Mare de Déu, quatre
en total, dues fadrines i dues casades i per l'altre els Majorals de Sant Roc una vintena aproximadament d'homes encarregats d'organitzar
la festa i d'acompanyar a les Obreres durant tots els dies que duri la festa. 

Dins del grup femení, les veritables protagonistes són les dues joves fadrines; elles han d'ensenyar en públic les seves qualitats, alhora
que mostren l'status famíliar, amb la riquesa de vestits i d'ornaments. Segons explica la gent més gran del poble, la riquesa i
expectacularitat del vestit que utilitzen les obreres el dia i l'ofrena de les alfàbregues, venia compensat pel fet que aquest vestit seria el que
la xica faria servir el dia del seu casament, de la mateixa manera que la resta de vestits servien per l'aixovar del casori. 

Aquest fet contrasta amb la utilització actual, on els vestits tenen un ús més restringit o exclusiu al temps en que durarant les festes.
L'acceptació per part d'una jove de realitzar el paper d'Obrera, comporta per part de tot el grup famíliar i en especial dels seus pares, un
important esforç econòmic, doncs no és tan sols el fet del vestits que haurà de portar la seva filla, sinó la política de portes obertes que
mantindra aquella casa,a tot el que els faci la visita i el compliment envers l'Obrera. És sense dubte una demostració de poder i de l'status
que té un grup famíliar, però alhora és una ofrena que aquest fa a la comunitat, col.locant-se com a capdevanter de la festa i costejant les
despeses que aquest fet comporta. És evident que aquest alt cost econòmic limita les possibilitats de participació en aquest paper festiu,
doncs no totes les famílies estan en disposició de poder realitzar aquest volum de despesa o a acceptar un cert grau d'endeutament
posterior. Podent-se donar la paradoxa que aquelles que senten més la festa i el seu lligam comunitari, no puguin representar el paper
d'Obrera per motius econòmics, mentres alguna més distanciada de la comunitat pugui accedir gràcies a l'status famíliar. Continuarem
parlant de les Obreres i el seu rol festiu, que podriem definir com estàtic i tranquil.litzador, alhora que demostratiu del grup famíliar al
qual representa. 

Per l'altre banda trobem els protagonistes masculins de la festa, els Majorals de Sant Roc, que podem qualificar com l'element dinàmic.
De fet són els encarregats d'organitzar tots els festetjos i actes que es porten a terme, i el seu treball s'inicia un any abans durant la
celebració de les festes organitzada per una altre colla de Majorals. La voluntat festiva dels Beterans fa que en aquest moment els grups
encarregats d'organitzar la festa ja estiguin garantitzats fins més enllà del 2.000. 

L'Organització d'unes festes comporta un elevat grau de despesa, aquesta actualment és compartida per tots els Majorals, l'Ajuntament
de la vila, i la solidaritat de tota la comunitat, la qual col.laborarà amb la compra de butlletes per diferentes rifes. Contrasta doncs, el fet
que en un cas el cobrir les despeses es realitza a nivell de grup famíliar, i en l'altre s'implica el conjunt de la comunitat. Els Majorals
vestiran durant la major part dels dies de festa amb un pantaló negre, espardenyes, camisa florejada, barret de palla i destacara per la
seva bellesa, els mocadors que porten nuat al coll i extesa en damunt espatlles, una veritable filigrana ornamental, alhora que un dels
últims llocs en que els homes porten mocador. 

La presència de dues obreres casades podriem situar-la dins el paper conegut popularment com de carrabines, evidentment dues joves
fadrines envoltades per tants homes, no seria gaire ben vist, per tant caldrà el control social d'aquesta intensa relació que s'establirà
durant les festes entre Obreres i Majorals. 

Evidentment la nostra societat és molt més laxa actualment en el que fa referència al comportament i relació entre sexes, però la seva
presència i actuació no deixa de tenir aquesta funció,tot i que s'inclogui més en el terreny simbòlic que no pas efectiu. 

El conreu de les alfàbregues, l'atenció continuada que necessiten durant tot l'any, era la feina de les obreres fadrines, una manera de
mostrar la seva capacitat creativa, la seva capacitat de crear i sacrificar-se, dues virtuts imprescindibles del rol social atorgat a les dones,
alhora que virtuts necessàries per aconseguir que la petita alfàbrega puji alta i ufana. La societat contemporània ha canviat en cert punt
les responsabilitats de la dona, moltes realitzen el seu treball fora de la llar, per tant el seu temps és molt més reduit i no poden fer-se
càrrec d'aquesta delicada i metòdica feina del conreu de l'alfàbrega. Per tant aquesta feina recau en una sola persona, que efectua aquesta
labor de sustitució i es converteix en la figura de l'especialista. 

La seva feina és indispensable per a continuar la festa, ara el conreu de les alfàbregues no serà una demostració de les capacitats
femenines, sinó les del especialista que any darrera any intenta superar-se a sí mateix. Contrapunt a una celebració col.lectiva i mostra
d'una societat que té com a valors l'individualisme i la competència. 

La ofrena de les alfàbregues que té lloc el dia 15 d'agost, és el primer acte multitudinari que ocupa la via pública. Els Majorals, les dues
Obreres, les dues bandes de música i tot el jovent festiu que vol, inicia el recorregut que els conduirà fins l'església de la vila, tot sortint
del corralet a les nou del matí. Les Obreres seran les que marcaran la distribució de la comitiva, primer les alfàbregues de la primera
Obrera, onze per cada Obrera, després la pròpia Obrera acompanyada dels familiars més directes. Un home realitza la tasca de cobrir la
jove amb una "sombrilla" per evitar que rebi l'impacte del sol d'agost, aquesta "sombrilla" ricament treballada en molts casos és regal del
mateix "sombrillero", el qual manté una relació directa amb la jove, pot ser el seu promès, el germà, parent molt proper o un amic afí a la
família. A continuació la orquestra i tot el jovent ballant alegrament al seu darrera. Després vindrà en la mateixa disposició, el seguici de
la segona Obrera, alfàbregues, Obrera i família, banda de música i jovent fester. El recorregut es pot fer interminable degut a la gran
aglomeració de gent, les Obreres realitzaran una veritable demostració de seducció, elles es mostren a la societat, donaran una volteta,
ensenyen el peuet, a qualsevol que li demani, i serà observada amb deteniment per a comprovar que segueixi tots els cànons establerts, és
un ensenyar públicament les seves qualitats femenines, alhora que sota la mirada atenta i satisfeta de la família que controla la situació i
mostra el seu status davant la comunitat. 

Mentres la Obrera desfila i realitza aquestes operacions i aporta un aspecte de serenor i de tranquil.litat a la festa, els Majorals organitzats
com un veritable escamot armat, de confettis, procedeix a l'agressió de tots els presents, especialment d'aquells que pel seu posat semblin
que no tenen moltes ganes de festa i de totes les dones, ja siguin grans o joves. Evidentment aquelles que protestin seran les que tindran
més l'atenció continuada del grup de Majorals. La predisposició preferent seran les dones com a grup humà contraposat a ells, però
després passaran al combat generalitzat, utilitzant en aquesta batalla diverses tones de paper en forma de confetti. L'utilització del paper
com a element festiu és molt recent dins el nostre món festiu, aquest acte d'agressió controlada realitzada pels Majorals era realitzada
amb aigua barrejada amb colònia i llençada amb branques d'alfàbrega, fet aquest que és mante amb altres poblacions devotes al Sant com
és el cas d'Arenys de Mar. 

Les alfàbregues seran motiu de comentari i de comparació respecte a les d'anys anteriors, cal destacar que l'alçària a que poden arribar és
de metre i mig a dos metres, molt superiors a les mides normals de la planta, fet que es produeix gràcies a les atencions que reben
continuadament durant tot l'any. 

Cada Obrera tindrà onze alfàbregues que seran portades en unes grans torretes pels cossieters; aquest paper en principi encomenat als
homes, actualment s'encomenarà també a les dones. Les nostres festes són un reflex de la nostra societat, per tant es normal que les
dones ocupin nous papers, de la mateixa manera que ho fan a la vida quotidiana no és d'extranyar doncs, l'àmplia participació femenina
dins les colles de joves que acompanyen a cada Obrera, una participació destacada i cridanera, en peu d'igualtat amb els seus homònims
masculins, i per sort o per desgràcia en uns estats etílics en alguns casos plenament comparables. 

El recorregut de la ofrena que surt a les nou del matí, pot finalitzar tranquil.lament cinc o sis hores després, a les dues o a les tres de la
tarda, degut a la gran aglomeració de gent i a la tranquil.litat i alegria dels festers. A l'arribada les Obreres fadrines seran rebudes per les
dues casades, les quals col.locaran la mantellina al cap perquè la jove entri dins l'església, tot un joc simbòlic d'acatament i de retorn a
l'ordre després del descontrol anterior, alhora que una actitud protectora de les casades sobre les fadrines. 

Durant tot el recorregut els festers, sobre tot els més joves, realitzaran un ritual de rebel.lió controlada llençant inclús crits com "Tota la
culpa la té l'Ajuntament", escenificant la paradoxa festiva consistent en aquesta mena d'esquizofrènia en que l'ordre establert no és que
permeti, sinó que ordena que aquells als qui controla s'acarin amb ell, i relitzin una falsa catarsi de llibertat i inhibició. Rebel.lió que
finalitzarà sota l'aigua d'una cuba contractada per l'ajuntament, que rebaixarà els ànims exaltats, els graus etílics, alhora que serà mesura
previsòria per evitar el llençament de cubells d'aigua durant el recorregut de l'ofrena. 

Per un altre costat les Obreres i Majorals ja hauran entrat dins l'església per realitzar els actes d'ofrena a la Verge, ofrena que permetrà
que dissimuladament o no, tant elles com ells, puguin prendre's un descans dins la frescor de l'església, amb l'olor intens i agradable que
desprenen les alfàbregues. 

De fet el dia 15 és el d'activitat més intensa per als festers de Bétera, a les vuit del vespre té lloc la processó dedicada a la Mare de Déu
d'Agost, la processó treu la la Mare de Déu del llit pels carrers del poble i torna una altra vegada a l'església parroquial, aquells qui venen
de fora tenen la sensació que és una processó a la qual no assisteix ningú, de fet la gent no es situa massivamant darrera la comitiva, al
contrari, resta a les voreres per veure passar la comitiva. 

Aquesta és de fet una demostració de tipus "estamental" i els que participen no ho fan a títol individual sinó en representació o/i per
obligació imposada pel seu col.lectiu, la població que observa el pas de la comitiva espera que cada un d'ells compleixi el seu paper amb
total correcció. La participació de fet es reduirà a les autoritats municipals i religioses, la presència d'una representació militar (cap de la
Guàrdia Civil i el del base aerea) i dels Majorals, Obreres i alguns dels seus famíliars. Les Obreres seran literalment repasades amb la
vista per part de moltes de les dones que les observen des de la vorera, per veure si compleixen correctament el seu paper de
representació. La participació dels individus en aquest tipus d'acte no implica un principi de fe religiosa, sinó el compliment d'un deure
social de representació, que bé donat pel càrrec o el paper festiu que es realitza. Ningú pensarà que aquell o aquella altre s'ha convertit en
un devot fervorós, sinó que compleix la seva obligació respecte al seu càrrec o del rol que li toca representar. 

Actualment una vegada la Verge ha tornat a l'interior de l'església, els Majorals surten escopetejats del temple, es canvien de roba i
procedeixen a realitzar la llençada dels Coets de Luxe en honor de la Mare de Déu. De fet, aquest ordre certament contradictori, primer
entrar la Mare de Déu i després llençar el coet, sembla ser que és una variació recent deguda a l'anterior rector el qual es va negar a que
la Verge esperés a la porta del temple a rebre el Coet de Luxe i obligà fer-la entrar. Tot apunta però, que l'ordre anterior era més lògic i
diversos informadors d'una certa edat donen aquesta mateixa versió per justificar el canvi i la situació actual. 

El final de la processó i del Coet de Luxe, són de fet la senyal de sortida a la part més espectacular de les festes, la Cordà i la Coetà. En
aquests dos episodis el protagonisme dels Majorals serà compartit per molts dels homes de la població, i d'algunes dones que es van
incorporant al joc festiu amb el foc i els coets. Tant la Cordà com la Coetà, comporta l'ocupació total de l'espai públic per part de la
festa, alhora que implica un canvi a les façanes i en l'aspecte extern de la població; les cases seran protegides per tot un entramat de
reixes, unes veritables gàbies que tancaran les cases, les seves portes i finestres, i protegiran els seus moradors del festival pirotècnic que
tindrà lloc a tots els carrers de la població. Els festers procediran a transformar el seu vestuari per tal de protegir els seus cossos, roba de
cotó resistent al foc i per sobre una granota de l'estil dels corredors i mecànics, mitjons gruixuts, guants, botes altes i un casc de motorista
per protegir el cap. 

De fet aquesta apoteosi del foc, es produeix ja durant el dia de Sant Roc, concretament a partir de la una del dia 16. La Cordà es realitza
sota el recorregut d'una corda que dóna la volta a tota la població pels seus carrers principals, penjada al mig del carrer gràcies a tot un
seguit de pals, que permeten aguantar la corda i tota la càrrega de femelletes i traques que porta. La gent s'anirà situant sota la corda
esperant que sigui encesa, en el moment que pren el foc, la Cordà inicia el seu recorregut, els festers sota la corda, aniran esperant a que
caiguin les femelletes per prendre-les amb les mans i llençar-les ben alt a les cases on la gent mira relativament tranquil.la darrera les
gàbies, mentres el carrer i l'aire es converteixen en un núvol de pólvora i color. 

Una vegada finalitzada la Cordà, el poble anirà preparant-se per disfrutar de la Coetà, tots el cotxes desapareixeran dels carrers, i aquells
qui no volen jugar amb el foc restaran a les seves cases ben protegits. L'ocupació total de l'espai públic és un dels fets que sorprèn més
de les festes de Bétera i en concret de la Coetà, ja que en altres poblacions s'encerclarà la festa dins un estret marge d'espai, un carrer o
una plaça, aquí però, trobem que tot l'espai públic està ocupat per la festa, només amb l'evident limitació temporal que permet retornar a
l'ordre. 

Normalment la participació a la Coetà es fa en colles, moltes són els grups de Majorals d'anys anteriors, que cada any es reuneixen i
surten tots junts pels carrers a entaular combats singulars de femelletes, amb aquells que es puguin trobar durant el seu recorregut. Les
colles de Majorals fan un itinerari de visites per diverses cases, la visita a les obreres del seu any és obligada i aquestes parades serveixen
alhora per recuperar forces i poder continuar tirant coets fins la matinada. Tot el poble, tots els carrers, es converteixen en un núvol de
pólvora, la seva olor quedarà impregnada a tot fins la sortida del sol, moment en que el foc cessarà, i tornarà a la normalitat. 

El disset d'agost, Bétera commemora el dia del gos. El gos és un dia entranyable a les celebracions populars i com és comprensible està
fora del santoral oficial, però de fet els Majorals, li ofereixen a la Coetà del Gos un espectacle esfereidor de foc, en només trenta minuts,
milers i milers de coets són cremats pels Majorals dintre d'una placeta, mentre la gent mira a una prudencial distància, de fet és realment
tot un ritual d'iniciació, un no pot ser realment un bon coeter, sinó ha gaudit del privilegi de sortir a la Coetà del Gos. Les paraules de
V.Partal un dels Majorals de 1992 ho definien així : "Estar al mig de tant de foc com es genera en aquella placeta de la font és un fet
absolutament indescriptible. En el moment que es va acabar la coetà després de la llarga corda final que crema centenars de coets en
segons, el meu primer gest va ser treure'm el casc. Vaig mirar al meu voltant. Hi havia Màrius Fuentes, amb els ulls desencaixats i la suor
rajant-li per la cara, supose que ens vam sonriure. Estàvem en la boca del carrer Major i vaig escoltar els aplaudiments rituals de la gent.
Quan vaig recuperar una miqueta l'alè li vaig dir -em sembla que ho hem fet fatal, en cinc minuts ho hem cremat tot-". 

Poques vegades tenim la oportunitat de que un dels protagonistes parli del seu paper i de les seves sensacions, l'article de V.Partal és una
bona aportació al sentir de la festa, malgrat alguns moments d'èpica romàntica, segurament fruit de que tots, absolutament tots els joves
que han fet de Majoral coincideixen a qualificar la Coetà del Gos com la prova a superar, el punt culminant del seu paper i protagonisme,
el superar-ho és entrar definitivament dins una altra categoria. 

A partir d'aquí la festa ja entra en la seva recta final, un festa que posa en escena el domini provisional de les potències del desordre, que
procura mostrar com eren les coses abans que l'ordre social quedés establert, i evidentment, la forma més estesa d'assenyalar
l'hegemonia del caòtic és mitjançant el soroll i el foc, Bétera pot ser un model paradigmàtic d'aquest triomf de les forces del caos doncs,
no un carrer, sinó tota la població ofereix una visió infernal emparentada amb un camp de batalla. La Cordà, els combats singulars a cops
de femelletes amb vestimentes paregudes a la guerra de les galàxies o el final esgarrifador de la Coetà del Gos, ens mostren aquest triomf
temporal del desordre. 

Dins aquesta recta final cal remarcar dos episodis importants, un per el fet d'intentar recuperar una peça del nostre folklore, el ball de
Torrent, i l'altra l'entrega de les butlletes de les Obreres. El ball de Torrent, representació típica en moltes festes majors, tenia una gran
dosis de crítica social i de sàtira carnavalesca, podríem definirla com una interessant mostra de teatre de plaça. La representació actual, el
ball que avui es fa a Bétera és una petita part de tota una representació més complexa. Malgrat això, el ball que realitzen els Majorals i les
Obreres amb les seves parelles, ofereix altres possibilitats de socialització, de relacions, que confereixen la seva pròpia lògica sense
necessitat de mirar al passat. 

L'entrega de les butlletes, és de fet el que marcarà el final de la festa, alhora que l'inici de la propera. Les obreres de l'any vigent trien les
seves successores, les que elles volen, i la successió es realitza entregant una butlleta amb el nom de l'escollida. Normalment és una
amiga de l'antiga Obrera, per tant l'escollida ja ho sap o té la sospita. En altres casos és una veritable sorpresa i malgrat aquesta
designació, sempre existeix la possibilitat de renunciar, degut sobre tot a problemes de tipus econòmics. 

El que sí és significatiu és el fet que l'elecció de la protagonista femenina, la realitzen les mateixes dones, fet aquest poc habitual ja que en
la majoria dels casos,les reines de les festes, les falleres majors, les pubilles i altres títols que reben les dones que tindran un paper
principal o destacat dins la festa, són escollides per jurats formats per individus del sexe contrari. Bétera també aquí, ens ofereix un nou
motiu de reflexió i sorpresa just quan finalitza la seva festa. 

A diferència de Bétera, Arenys de Mar sí té una certa quantitat de documentació que fa referència a la festa i al vot que l'origina.
Existeixen també treballs sobre les epidèmies de pesta que va patir la comarca, així com un treball de recerca de J.M.Pons Guri sobre la
festa de Sant Roc a Arenys de Mar. En els últims anys gràcies als programes de festes s'han pogut recollir diversos treballs sobre la festa,
ja sigui sobre el seu origen, la seva història i també l'aportació molt interessant de les persones que actualment en són protagonistes i van
contribuir a evitar que la festa desaparegués. 

Encara que no s'ha trobat el document en que s'establia el vot de vila J.M.Pons Guri, ens dóna referència d'una escriptura del Consell de
la Universitat d'Arenys en que feia constar que " Per ser la confraria de Sant Roc antigua y per lo que en la vila se fa festa manada per
dit dia de Sant Roch..." (Arenys de Mar 1618). La interpretació que realitza del text és més que possible, i creu que la confraria i la festa
ja que són considerades antigues podem situar la seva data fundacional una trentena d'anys abans, segurament en mig d'una epidèmia de
pesta els anys 1589-1590. Crec que no val la pena ja insistir més sobre els origens concrets de la festa de Sant Roc, podem fixar en el cas
que aquí ens ocupa la seva data fundacional entre el final del XVI i primera meitat del XVII, per tant caldrà donar per tancada aquesta
corrent d'enviar els origens de les festes a la nit dels temps. 

Arenys de Mar ens mostra amb molta claredat el procés de canvi, de creació i recreació de la festa. Trobem aquí la festa de Sant Roc
com a element principal, els altres dos elements han desaparegut, la Mare de Déu d'agost i el gos no són tinguts en compte dins del
protagonisme festiu. Desaparició recent en el que respecta a la Mare de Déu d'Agost, patrona titular de la vila, i que va veure sortir la
seva processó per darrera vegada l'any 1961. Camí que també seguiria la processó de Sant Roc l'any 1964, fet aquest que iniciaria el
procés de canvi de la celebració i de la percepció que el poble pugui tenir d'ella en l'actualitat. Mossèn Josep Arans, justificava la
desaparició en un escrit de la Fulla Parroquial amb els termés següents : " La processó en honor de Sant Roc era el complement del vot
de vila. El poble reunit prop de l'Església frueix de la típica dansa d'Arenys i després es prepara per a la sortida de la processó, la qual des
de molts anys, ha tingut molts més espectadors que assistents". "L'impacte produït a la nostra vila per la presència dels innombrables
turistes i la coincidència del període de vacances d'estiu han donat lloc a una revisió conscient de la processó de Sant Roc, a la llum de la
constitució conciliar, havent-se arribat a la determinació de la celebració del vot de vila, més sense la processó". La justificació que ens
dóna Mossèn Arans entra dins les noves tendències implantades pel Concili Vaticà II, aprofundir la religiositat interior, de recolliment, i
fugir de manifestacions externes com puguin ser les processons, però aquest fet possava en crisi tota l'estructura organitzativa de la festa,
portava a la desaparició de la confradia i va estar apunt d'emportar-se a l'altre barri, l'aspecta més colorista de la festa de Sant Roc a
Arenys, els Macips. 

Antigament els administradors de la confraria per tal d'aconseguir ingressos per a les despeses de la festa, feien una recapta per tot el
poble acompanyats de músics, era el llevant de taula, recol.lecta que es produïa després de dinar i es passava a recollir diners aprofitant
que tota la família encara estarià reunida fent la xerradeta abans de aixecar-se de la taula. En la mesura que la població va creixer,
aquesta feina de recapta fou traspassada als mossos o macips per així poder arribar a totes les cases del poble. Els Macips vestits amb
camisa blanca, faixa vermella, corbatí i espardenyes, procedia a fer la recapta per les cases i regaven als comensals amb l'aigua de les
almorratxes com a forma de regal i compensació. Ja en comentat anteriorment que els Macips era la denominació que rebien aquells que
treballaven en les morberies i tenien cura dels mals de la pesta, de fet el ruixat que efectuen aquests nous Macips recaptadors, forma part
d'un sistema de descontaminació, real abans, ritual i simbòlic arà. 

La supressió de moltes les pràctiques externes de la fe catòlica, provoca de fet un daltabaix en l'organització festiva, la festa i els Macips
aniran arrossegant-se fins els anys de la transició, en que es produirà, una nova recreació de la festa. Un article de Josep Quintana,
recorda el procés terminal en que es trobava la festa, "Te'n recordes, Antònio, d'aquell any tètric en que només ens passejàrem per la
Riera, guarnits de macips i ruixant la clientela a cop d'almorratxa, tu i jo? No fa pas tants anys, oi? La festa havia degenerat de manera
alarmant. No hi havia ningú. Que organitzés i coordinés el vot de vila. Semblava que tot s'acabava, tot se n'anava en orris. Els de
l'ajuntament -eren els últims anys del maleït franquisme- se'n desentenien, i incomprensiblement se'n rentaven les mans. Les institucions i
les associacions culturals de la vila no donaven el perseguit i definitiu cop de mà". 

Les velles formes, els antics significats estan en crisi, caldrà que la comunitat tingui la necessitat d'expressar altres missatges, perquè la
festa es recuperi i trobi altres lectures. Quintana en el seu article està donant testimoni d'un nou moment refundacional, de la recreació de
la festa. Durant la transició política i en els primers anys del nou règim, es produeix un moviment generalitzat de recuperació de formes
tradicionals i festives, tot cercant signes d'identitat col.lectiva. Aquests és el cas també d'Arenys de Mar, en que la voluntat d'uns pocs,
dos, acabarà arrossegant a la resta de la població, en la seva busqueda de senyes d'identitat que refermin la seva pertanyença a un grup.
La festa deixarà d'estar lligada a una confraria religiosa, ara el jovent festiu d'Arenys emprendrà la funció recaptadora dels Macips
convertint-se en una extorsió ritual per part dels joves a la resta dels seus conciutadans. Els Macips s'organitzarant com també ho fan els
joves Majorals de Bétera, en veritables escamots i procedirant a realitzar la seva recapta sí us plau per força per tota la població. Armats
amb les almorratxes durant la tarda del dia 16 procedirant a remullar a tots aquells que trobin en el seu camí, especialment a qui tingui
cara de ser poc amic de la festa, i amb una dedicació especial a les auroritats presents, de la mateixa manera que el jovent de Bétera salta
i balla al crit "de tota la culpa la té l'ajuntament" realitzant tot un ritual de rebel.lió controlada, els Macips d'Arenys assumeixen plenament
la consigna i la fan extensiva i pasen directament a remullar a les autoritats, un altre simulacre de rebel.lió encara que aquest sigui més
tangible i menys verbal. 

La festa d'Arenys dóna el seu protagonisme principal als homes, les dones de la mateixa manera que en altres parts del país reclamen i
prenen part de la festa, però el seu paper a representar encara està en discussió, tot depenent del seu paper en el conjunt de la societat.
Núria Nogueras, ens descriu perfectament aquesta nova situació, aquest buscar un paper, desitjar el poder accedir a unes funcions
determinades, però no atrevir-se a reclamar-les. " I, encara, un secret! Quan, fa uns quants anys vaig insistir al bon amic Antoni Pardo
que calia recuperar les recaptadores, vaig tenir una gran decepció, en vaig adonar que a mi, el que m'agradava era fer de macip! vaig
envejar tothora el meu company de recapta, en Quico Bertran. La veritat és que no en vaig atrevir a dir-ho a ningú. Potser perquè penso
que, tot i que és bo d'adaptar les tradicions als nous temps, canviar els papers dels protagonistes de la festa seria tergiversar una part de la
nostra història". 

Na Núria Nogueras articula en el seu article un discurs tradicionalista, és a dir la construcció de les formes d'actuació presents, tenin en
compte les formes pasades per a no tergiversar la història. Encara que sigui una lloable intenció, la història es escrita i reescrita per cada
nova generació que la reinterpreta a la seva conveniència, algunes vegades d'una manera raonada i científica, d'altres d'una forma
barroera i acientífica. La història i amb ella la tradició sempre estan en construcció, per tant el reclamar prendre un nou rol festiu per part
de les dones no seria en cap cas trair a la història, fóra escriure una nova pàgina d'ella. 

Quan N.Nogueras planteja la necessitat de recuperar les recaptadores, no ho fa pensant en el paper que jugaven les antigues Filles de
Maria que realitzaven recaptes en favor de la parròquia i que durant un breu període d'anys varen acompanyar als Macips. La seva
intenció és la d'intentat trobar un lloc per a les dones dins del nou marc festiu, com que no existeix l'atreviment d'intentar participar
conjuntament homes i dones dins d'un mateix rol festiu, es busca una justificació històrica, un tros del passat que justifiqui una acció del
present, i s'intenta recuperar una figura que evidentment ja no seran les Filles de Maria, però de la mateixa manera que elles tindran un
paper secundari enfront de la preponderància agressiva del jovent masculí. 

L'altre element característic de les festes de Sant Roc a Arenys de Mar, és la ballada de la Dansa d'Arenys per part de l'Esbart Maragall
de Joventut Seràfica, a les set de la tarda sortint de la missa dedicada al sant. L'antiga Dansa d'Arenys de Mar era ballada durant les
festes de la vila, i no es trobava lligada a la celebració de Sant Roc, fou recuperada i recopilada per Xavier Maimí i Miró sota el títol de
"La Dança d'Arenys. Ballet típic d'aquesta vila, especialment en els segles XVII, XVIII i XIX, i particularment durant les enramades
(octava de Corpus) en es últims dos segles", realitza una primera redacció l'agost del 1919 i una definitiva el febrer de 1923. La
vinculació entre la Dansa i la Festa de Sant Roc fou un acte premeditat per tal de conservar la dansa i dónar a la celebració de Sant Roc
un nou element que fes atractiva la commemoració, la Dansa d'Arenys es tornà a ballar a partir dels anys cincuanta lligada a Sant Roc i
d'aquesta manera s'ha mantingut fins ara, de fet la música de la dansa i la dansa en si són un nou signe d'identitat de la vila, un veritable
himne, "Absent, tanmateix, de la festa, l'he celebrat molts anys, doncs, en la més íntima solitud. De Marràqueix estant entonava
avergonyit la Dansa d'Arenys". Aquestes paraules d'anyor d'un arenyenc ens mostren la identificació d'una tonada músical amb la seva
vila natal, una comunió que es repeteix en altres poblacions i altres festes, una actitud respectuosa amb una música com la que poden
tenir els festers de la Patum de Berga a partir que sonen les primeres notes de la dansa de l'Àliga. El convertir una dansa en un himne, en
un signe de la identitat col.lectiva és una creació contemporània, de fet tota la festa dels Macips d'Arenys de Mar, és una festa recreada
en els finals del nostre segle XX, i amb una esbrancida refundadora sota el patronatge dels moviments de recuperació apareguts durant la
transició del franquisme al règim de la tercera restauració borbònica. 

Els cicles pestífers han deixat la seva emprenta dins el nostre calendari festiu, però aquesta data fundacional no condicionarà el seu
desenvolupament, serà un reflex del passat que ens recordarà la necessitat de la col.lectivitat per fer front a la vida quotidiana, amb les
seves glòries i les seves tràgedies.