"Jocs innocents" 




Josep Ballester



Jo, Donatien- Aldonze- François, m. de S. amb totes les meues facultats mentals escric aquesta carta com a document per a demostrar i
per a refusar les grans infàmies que s'han escrit sobre la meua persona.Vaig nàixer a París, l'any del Senyor de 1740, he tingut com a
primer company de jocs i d'estudis Louis-Joseph de Borbó. Vaig tenir una educació esquisida i fèrria. No per això he de deixar de creure
que la fortuna, l'abundància i el luxe es plegaven per a satisfer-me amb els seus dons. I he de confessar, sense cap remordiment, que ho
vaig creure perquè van cometre la badoqueria de dir-m'ho, i aquest prejudici, quasi segur, em tornà altiu, dèspota i colèric. Em semblava
que tot havia de cedir davant meu, que l'univers havia de satisfer els meus capricis, i que solament a mi em corresponia donar-los forma i
contingut. 

     Sóc descendent de Laura de Noves, la gran senyora que inspirà el poeta de la Toscana aquells magnífics versos. En la meua família
es troben alguns dels components més distingits de l'Orde de Sant Joan de Jerusalem, anomenada de Malta. Molt aviat vaig ingressar a
l'escola preparatòria de Cavalleria que com tothom sap només està reservada als joves de la noblesa més antiga i de soca-rel de França. A
la campanya de Prússia, per la meua valentia i destresa abastí la graduació de capità amb tots els mèrits. Em vaig prometre l'any 1763
amb Renée-Pélangie Cordier de Launay, de la qual he tingut tres fills, tots ells temerosos de la llei de Déu. Alguns mesos més tard
l'averany i tota una sèrie de circumstàncies fortuïtes, que encara no he acabat d'entendre, si no és que segurament darrere hi ha una mà
negra i poderosa que mou fils i destins, em van empresonar a Vicennes, sense cap motiu. Mostra de tot això, fou que molt poc de temps
després quan va quedar tot aclarit a Dijon vaig rebre del Parlament de la Borgonya el nomenament de lloctinent general de les províncies
de Bresse, Bugey, Valromay i Gex. Però com que la bona sort tampoc no dura cent anys, prompte se'm va acusar de més infàmies i
desgavells morals, tots, és clar, sense cap prova fefaent. 


Arcueil, Pasqua de 1768.
     El mateix rei m'hi va inculpar d'una terrible acusació amb una lettre de cachet, per tant, aquesta querella només és la punta de llança
de la persecució a la qual estic sotmés per la xusma més baixa i per alguns enemics, actualment, de gran poder per les seues malifetes i
les seues argúcies. 

     Cal apuntar, com és sabut per tothom, que les accions de les quals se m'acusa són falses; tanmateix, si fossen reals i comeses per la
meua persona no serien susceptibles de cap mena de càstig. De tots són conegudes les fetxories d'un dels magistrats que em van voler
jutjar, del qual em guardaré el llinatge. Era afeccionat a disparar amb el seu mosquetó als serfs que treballaven a les seues propietats,
com si fossen coloms o raboses, i també a desempallegar-se dels marits molestos de les seues amants tot fent-los assassinar en qualsevol
cantonada fosca. Aquests esdeveniments no són perseguits perquè en certa manera s'ha convertit en un costum o millor dit encara en
l'esport dels grans senyors. Aleshores no entenc tanta remor per les meues minúcies. A més a més, no pertany a una de les famílies més
antigues i de més alcúrnia del Regne de França? 

     A continuació detallaré els fets que se m'imputen, ocorreguts el diumenge 3 d'abril, dia de Pasqua de l'any del Senyor de 1768: vaig
organitzar una de les reunions que de tant en tant celebrava en una caseta prop d'Arcueil. El meu criat Langlois de bon de matí va anar a
buscar un parell de senyoretes per poder distraure'm aquell dia tan assenyalat. Mentre passejava per la Place des Victoires a París, vaig
trobar Rose Keller demanant almoïna, em féu llastima. Mai no he pogut suportar la desgràcia dels altres. Aleshores la vaig contractar per
a netejar la casa. En arribar a Arcueil, vaig deixar la desgraciada al gabinet i vaig baixar a la cuina, on m'esperaven el meu criat i dos
amigues. Per cert, m'ompliren d'atencions i algun refinat plaer durant més d'una hora. Sempre ho he dit, la cuina és l'àmbit dels déus.
Quan vaig tornar a veure Rose Keller, m'esperava tota nua amb una cara ben lasciva. Ella em demanà que fes el que volgués, ja que era
el seu amo i senyor. Quan la vaig colpejar i fuetejar durant una estona, i em suplicà que m'aturés amb aquella cara plena de por, provocà
em mi una passió incontrolable. Estava com posseït. M'il.luminava una possessió divina. Déu nostre Senyor em dirigia aquells actes.
Rose em pregà que no volia morir sense haver complit amb la Pasqua. Tenia tota la raó. No es pot deixar que ningú se'n vaja a l'altre
món sense rebre la paraula de Déu. No és gens cristià. Jo mateix la vaig confessar. No he d'amagar que amb aquest ambient i els precs
de la Keller, tot fou molt més voluptuós del que mai havia arribat a pensar. Vaig entendre una altra manera de concupiscència. 

     Després quan es va escapar i s'armà el gran escàndol es van dir molts disbarats que cal precisar en honor a la veritat, que solament
n'hi ha una. Al judici es va dir, i ho vaig sentir en els llavis d'aquesta pèrfida ànima de les tenebres, insolent i sense cap vergonya, i més
venint d'una criada. Rose Keller declarà que sobre les ferides vaig vessar cera d'Espanya o roja per a lacrar. Gran mentida ignominiosa.
La cera que li vaig vessar sobre les ferides era blanca, pura, com el pensament d'un nen, sense trementina ni goma laca per alleugerir-li la
coïssor. Tot com un record de la passió del nostre Redemptor. 

     I com a mostra un botó, ací els transcric algunes de les paraules que el meu oncle, senyor abat Amblet, va dir en la seua declaració
davant les autoritas. On deixà ben palés el meu respecte a la llei de Déu i la dels homes: Des de la més tendra infantesa que em vaig
ocupar de la seua educació, sempre li he conegut un temperament ardent i en algun moment impulsiu que l'arrossega vers a tot tipus de
plaers, però ha tingut un bon cor en tot moment i sempre allunyat dels horrors que se li imputen, al col.legi era molt estimat tant pels seus
companys d'estudis com pels seus professors, els actes de beneficiència de cara als pobres i als menesterosos d'ajuda moral i pecunària
han estat comentats i reconeguts, la humanitat de la qual s'ha fet gala és mereixedora d'un premi i no com sembla de castigar-lo 


Marsella, juny 1972
     A la Rue d'Aubagne de la ciutat de Marsella, els dies vint-i-set i vint-i-vuit de juny de l'any del Senyor de 1772, segons diu l'ordre
de recerca i d'acusació, vam cometre, el meu criat Latour i jo, els crims d'enverinament i el crim de sodomia, sense cap judici ni cap
prova que corraborara aquestes accions indignes. Vam estar condemnats a ser lliurats a mans de l'executor de l'alta justícia, que ens
obligava a una reparació pública davant l'església catedral la Major, i allí, de genolls, cap i peus nus, en samarreta i amb una corda al coll,
tot sostenint casdascun un ciri de cera d'una lliura de pes ardent entre les nostres mans, demanar perdó a Déu, al Rei i a la justícia, i una
vegada fet aquest acte, conduïts a la Place Saint-Louis, perquè sota un cadafal se'm tallés el cap i s'estrangulés Latour fins a la mort
natural. Tot seguit, els nostres cossos serien cremats i les nostres cendres llançades al vent. El pitjor d'aquest assumpte fou que el 3 de
setembre, es van atrevir a executar la sentència a la Place des Prêcheurs de Aix-en -Provence, tot acomplint-se els detalls abans
esmentats. La mascarada fou que la meua persona i la del meu criat van ser reemplaçats per dos ninots. L'afront és del tot imperdonable.
Aleshores com puc tenir cap respecte per la justícia? És clar, si això es pot anomenar justícia, més caldria anomenar-la infàmia,
despotisme, ignomínia o arbitrarietat desmesurada. 

     El fet és que Latour, com a ajudant, i Marianne Laverne i Margaritte Coste, com a eines, van practicar alguns jocs, per cert, ben
innocents, per a fer-nos més fàcil aquesta vida, de vegades, ben avorrida i feixuga. Solament vam intentar posar-li una mica de pebre a
un condiment i una menja que sense aquests ingredients queda del tot insípida i sense substància. No m'agraden els sopars opípars i
carregats d'exotismes innecessaris, encara que algunes esquisiteses sempre són d'agrair. Però com a serf temerós de Déu, compartesc
aquelles paraules d'Horaci, que tota persona de bé i assenyada, ha de tenir en compte: "Tota vianda abellidora es torna bilis, i els humors
d'una indigestió pesada fatiguen el cos. De sopars tan opípars que no saps ni quin plat triar, ¿no veus els comensals com s'aixequen
descompostos? Un cos carregat pels excessos afligeix l'ànim i rebaixa el que hauria de ser una alenada espiritual". D'aquesta manera faig
una selecció ben sospesada i atenta de les viandes i dels plaers que em produiran. Mai no entrebanque els meus desigs ni separe el fil de
la meua imaginació per dificultosa que siga l'empresa. 

     Així mateix vull recordar el cas d'A.-P. tan vilipendiant i tergiversat des de tots els punts de vista, i sobretot per la pèrfida madame
de Montreuil, encara que en algun moment em va estimar, almenys és el que ella deia, sempre ho vaig dubtar, amb la seua dolça veu tot
diem-ne el meu petit gendre o el meu estrany nen, amb aquell to melós de sucreria embafosa, però, ja en parlarem de les malifetes
d'aquesta santa senyora. Passem a l'àngel d'una de les seues filles, no la meua esposa, que també era un àngel, sinó la germana. No sé
què em va atraure d'ella. L'aparent innocència, la mar trista dels ulls o la finesa de moviments d'un cos tan feble i al mateix temps tan
sofisticat. La vaig conéixer el dia que signà el contracte de matrimoni de la germana Pélangie. Aquell querubí configurava una atmosfera
a banda del món. Era una veu melodiosa, amb aquell gust agredolç de poma de la Bretanya. La proximitat del seu cos i, més tard, del seu
esperit o record em trasbalsava. Aquell primer dia quan vaig estampar la signatura sobre el contracte vaig dibuixar una línia tremolosa i
ben poc decidida, contràriament al que era el meu costum quan escrivia el meu llinatge. La lluïssor dels ulls grans, foscos, l'esguard
lleugerament perdut Déu nostre Senyor sap on; el cutis càlid; el coll llarg i blanc com torre d'ivori; la vaga tendresa del pit encara estret
però gens llis; l'esveltesa d'unes cames llargues i primes. La frescura que inundava l'espai no era la que produeix la pluja d'agost o el vent
gelat de Carnestoltes o l'aigua d'un rierol després d'una llarga cavalcada...i al mateix temps era serena i càlida. Però, no com el bes d' una
mare o el tacte de l'esperit de vi en una gola assedegada. Inintel.ligible a tantes altres experiències. Difícil, misteriós i absurd. Els grans
autors que sempre m'havien rescatat em deixaren orfe per poder explicar aquell confús sentiment. 

     Vostés sabran perdonar que no hi entre amb els detalls, però cal apuntar que em va produir alguns dels moments de major gaudi i
per què no dir-ho, desenfré, encara que mai he estat persona d'obssessions, tanmateix, ara quan cite el seu nom, el nom afectuós de
Dumbo o pense en el seu cos de gasela se'm refreda l'enteniment. Aquell cos assolia una dimensió diferent sota un estímul tens i
profundament clandestí. La corba de la seua esquena estreta, els delicats turmells, tenien dues petites marques d'un accident greu de
carruatge i el melic era una gerra rodona reblerta de mel. 

     L'averany, però, s'ho havia emportat. Això és el que ells es pensaven. La meua ment podia cercar encara altres imatges vívides i
poc difuminades dins l'espai immens de la memòria. Només si cloc els ulls em puc veure passejar pels jardins vesprals de Florència en els
braços d'una dama de cabells negres enrinxolats, sent com els ocells de la Plaça de la Signoria refilen cap al Palazzo Vecchio o escolte el
xiuxiueig molt a la vora de l'orella, un què faré sense tu? mentre ens deixem arrossegar amb una barca pel riu Arno. 

     Ara i ací, maleesc i condemne aquells que amb les seues malifetes han fet que ella m'odie. 

     Vull fer referència explícita a un personatge cabdal de la meua desgràcia. Marie-Madeleine Masson de Plissay, madame de
Montreuil. 

     Abans que res, he de confessar l'astúcia i la perseverança d'aquesta dona. Mai no he conegut una intel.ligència tan aguda llevat
d'alguns homes excepcionals. Tot cedeix davant la seua voluntat, o simplement davant la seua influència. Sap seduir, intimidar i
corrompre-ho tot a la vegada. Posseeix els recursos de la subtilesa i mai no aborda un entrebanc sinó a través de diversos camins. Tot
aquest bagatge l' ha rebut directament del dimoni. Uns dies abans de casar-me amb la filla escrigué una carta al meu oncle, on entre altres
coses podem llegir: El senyor vostre nebot em sembla molt amable i desitjable com a gendre, per l'aire de racionalitat, dolcesa i bona
educació que la vostra cura sembla haver-li inculcat. D'aquesta manera es guanyava tots els que estaven al meu voltant i que més
m'estimava. A través d'aquesta argúcia tan innocent va filar una xàrcia d'aranya de la qual encara no me n'he pogut deslliurar. Com a
exemple, el cas de Marsella, el conseller Maupeou anomenà els magistrats per al judici, la befa de judici que es féu. Aquest mediocre
conseller, que sempre havia semblat que fos enemic de la família Montreuil, era un engany de cara a l'opinió pública, estava a sou dels
Montreuil. Ella sempre m'havia dit, quan semblava que m'estimava: els teus amics han de semblar de cara als altres enemics, d'aquesta
manera et faran un bon paper per a quan els necessites realment i tot semblarà just i equànim. Així els teus interessos seran en lloc ben
resguardat. No ho oblides fill. Malauradament ho vaig oblidar! 

     Actualment tinc en el meu poder documents i cartes que demostren tot el que he intentat contar en aquest escrit apressat, però útil
perquè la posteritat em puga jutjar objectivament. Quan vaig ser detingut per les tropes del rei de la Sardenya el vuit de desembre de
1772 prop de Chambéry, el capità que duia l'ordre, també portava un document escrit de puny i lletra de madame de Montreuil on
podem llegir entre altres coses: "...es prega que als efectes que puga tenir amb ell tant per al seu ús com per a la seua ocupació,
necessària per a un esperit tan viu com el seu, li siguen enviats, a excepció dels seus papers, manuscrits i cartes de qualsevol naturalesa,
que la seua família demana que se'ls remeta junt amb una capseta, segurament roja i adornada de coure i que conté també papers. Si se
l'ha emportat darrere, es prega tractar de recuperar-la, sense que ell puga adonar-se'n i sostraure qualsevol dels documents. Com que tots
els documents només interessen a ell i a la seua família, és de desitjar que es tinga a bé fer-los arribar, sense ser inspeccionats, al senyor
ambaixador de Sardenya dalt mencionat, qui tindrà la bondat de lliurar-los a la seua família...". 

     D'aquesta manera em vaig assabentar que la detenció era cosa d'ella, a més a més, delatà el lloc exacte d'on estava amagat. No és,
però, l'única treta que he pogut comprovar. Els incidents de Marsella, va ser la família Montreuil qui els va provocar. Van subornar les
joves per a fer declarar tots els horrors...en els quals jo mai no havia pensat. Tot ve com a conseqüència de les relacions amb A.- P., la
germana de la meua dona, i de separar-nos al preu que fos. 

     En aquests moments em vénen a la memòria aquelles paraules de l'amic del meu oncle, el sublim i inimitable François Marie
Arouet, on deia Amor omnibus idem. Caldrà recórrer ací al físic; és el teixit de la natura brodat per la imaginació. Potser, però en algun
moment també pot brodar l'estupidesa. No ho sé en aquestes altures. La meua imaginació ha romàs encadenada durant llargues
temporades. Em trobava en un estat d'excitació que arpejava la follia, però conservava, alhora, l'astúcia del dement. Sembla que
m'acusen de llibertí i d'immoral, potser ho siga. He actuat amb vehemència i desig i els he patit fins a les darreres conseqüències. Cosa
que un llibertí mai no entra en el joc, solament en l'estratègia. 

     Qui no haja entés les meues actuacions Déu i la posteritat l'il.luminaran en la justícia. Només em queda dir que cada edat i cada
intel.ligència té la seua pròpia joguina i he seguit aquesta premissa que, per cert, és d'una gran veritat. Quina arma és tan esmolada, tan
aguda, tan enlluernadora en el seu moviment, sempre tendenciós i oblic, i per això tan enganyosa com la mirada? 

Castell de La Coste, 28 d'agost de 1777