"Del catalanisme cultural al nacionalisme
                                                   d'estat" 




                                                 Josep Miró i Ardèvol

                (Capítol 7 del llibre "Més enllà de l'autonomia. Un catalanisme per al segle XXI", publicat per Columna Assaig l'any 1997)


La fi d'una època

L'anàlisi de la realitat ens explica que els resultats obtinguts per l'Estatut d'Autonomia són insuficients. 

L'Estatut no ha resolt el plet històric per l'autogovern de la nació catalana, que en definitiva era i continua sent la qüestió cabdal, ja que
havia de permetre resoldre quatre qüestions essencials. 

La primera, la mare de totes les qüestions, era assolir una efectiva i objectiva capacitat d'autogovern. Era admissible que el resultat fos el
fruit gradual d'un procés més o menys llarg, que possibilités l'adequació d'Espanya a la nova circumstància plurinacional, però l'objectiu
final era clar. El nou estatus polític havia de permetre als catalans elaborar les seves lleis, d'acord amb els criteris i preferències pròpies,
dins els límits raonables que podia suposar l'articulació amb Espanya i la cessió parcial de sobirania a la Comunitat Europea. L'Estatut
hauria d'haver significat la possibilitat de legislar d'acord amb les nostres necessitats. Disposar d'un parlament de veritat que pogués
regular qüestions civils, mercantils, penals i, òbviament, administratives. El Parlament de Catalunya hauria de poder regular aspectes tan
diversos com els contractes de lloguer, la lletra de canvi o el càstig dels qui cremen boscos.

Autonomia política volia -vol- dir capacitat per a decidir per nosaltres mateixos. Garantia per a la continuïtat i el desenvolupament de la
nostra llengua, cultura, dret i tradicions sense restriccions imposades des de Madrid. Llibertat per a definir el propi model productiu,
retrobant la tradició amb els nostres valors com a societat productiva. Perquè com podem situar com a eix de la nostra concepció
econòmica l'empresa familiar, si no tenim competències amb relació a ella i el seu marc econòmic? L'autonomia havia de servir-nos per a
crear el nostre propi model diferent de l'espanyol, si és que realment som com a fet nacional una societat diferenciada. Com podem
evitar, en el cas català, les duplicitats i el malbaratament de recursos que significa una sanitat que, com l'espanyola, descansa estrictament
en la Seguretat Social i en què el paper del mutualisme és molt marginal? Ens veiem obligats a compartir el model espanyol malgrat que a
Catalunya el pes del mutualisme és extraordinari i faria aconsellable un sistema mixt, entre la sanitat pública i social, que resultaria més
lliure, més eficaç i més econòmic per als ciutadans.

La incorrecta resolució del cas català és un problema de fons, no únicament des de la nostra perspectiva, sinó fins i tot des d'una
concepció europea. El nostre fet nacional té massa gruix històric, demogràfic, econòmic, cultural i geopolític, per a pensar que es pot
resoldre en l'ambigüitat. Aquesta és una percepció excessivament ingènua de la història. El cas català només pot ser resolt per la via de la
completa assimilació per part d'Espanya, o per la recuperació de la sobirania nacional. La crisi total del racionalisme europeu i el
problema de la identitat de l'home com a qüestió clau en el món actual, posa en relleu la formidable importància que té per al futur de la
humanitat, i en particular d'Europa, trobar fórmules que permetin resoldre bé les qüestions nacionals pendents, entre les quals Catalunya
ocupa un lloc destacadíssim.

Articular les dimensions nacionals en marcs institucionals més amplis i acollidors que facin possible la unitat de les persones en la
diversitat dels pobles, és el repte de l'Europa de Maastricht.

Potser és necessari recordar que la finalitat de l'autonomia no era solament, essencialment, fer més i millors carreteres, o millors
instal.lacions esportives, o d'altres obres materials, sinó assolir un canvi substancial de situació: recuperar la capacitat de decidir perduda
el 1714. L'autonomia actual, essencialment administrativa, més que econòmica i política, ha estat una mostra de la major eficàcia del
Govern autònom davant el central en la resolució de les necessitats sentides pels ciutadans. La Generalitat ha fet coses, moltes coses
singulars, bones, que encara posen més en relleu com hagués pogut ser una autonomia política integral. 

Les limitacions de l'actual Estatut d'Autonomia són ben visibles, com hem vist en les pàgines precedents, i, a més, creixen amb el temps
com a conseqüència de l'esgotament del model aplicat d'autonomia administrativa. 


La manca d'ambició política col.lectiva 


Dit el que acabem de comentar a l'apartat precedent, cal afegir tot seguit que també és important que confessem que el problema més
greu dels catalans en la història recent és essencialment intern: és la manca d'ambició política combinada amb un punt de cofoisme; una
actitud acrítica que condueix ràpidament a una mena d'autoengany.

No ha existit des de la desfeta històrica de 1714, i fins fa relativament poc, una consciència nacional de prou gruix, suficient i nombrosa.
Només amb l'èxit de la Lliga primer, i de la coalició d'Esquerra Republicana, Estat Català i altres partits després, s'assolí, i encara molt
parcialment, aquell pes polític hegemònic, si bé la importància fàctica de l'anarquisme fins als fets de maig de 1937 ens assenyalen com
era de fràgil, heterogènia i contradictòria aquella hegemonia nacionalista.

La rel d'aquesta feblesa històrica que es prolonga fins avui, hem de cercar-la en dues derrotes claus, dues guerres, que representaren
l'aniquilació de Catalunya com a entitat nacional, produïdes en el curt espai de dos segles: foren el 1714 i el 1939. El domini abusiu de la
teoria del pacte com a font d'interpretació de la història catalana recent, ha encobert els fets. Ells ens parlen de la destrucció física i
material de persones i institucions a què ens sotmeteren com a poble en ambdues ocasions -d'altra banda ben diferents entre si-, i on
l'antagonista espanyol va voler-hi donar un mateix final: l'aniquilació d'un poble com a realitat pròpia i diferenciada de l'espanyola.

Catalunya no ha fet prou present al món i a Espanya que ha estat una de les nacions europees, junt amb Irlanda, Polònia, i el poble jueu,
que més ha sofert en els últims dos-cents anys com a col.lectivitat nacional.

En les anorreadores desfetes dels segles xviii i xx hem perdut dos qüestions essencials. 

La primera és el coneixement veritable de la nostra història, i no únicament perquè els vencedors la manipulessin sobre el paper, sinó
perquè els vençuts també la transmetien d'una manera diferent de la real. Uns perquè encobrien la derrota i s'inventaven el pacte com a
predestinació genètica dels catalans. Altres simplement perquè preferiren oblidar-ho tot, com si el record, per si mateix, ja fos una cosa
maligna. Calia saber perdonar... per a oblidar? Per què? L'obra més sincera, més emblemàtica, de Jordi Pujol, Des dels turons a l'altra
banda del riu, és essencialment la percepció i la reacció sobre aquest problema.

L'altra pèrdua fou la de les nostres classes dirigents. En un període de només 225 anys, és a dir, quinze generacions, hem perdut en dues
ocasions tot el gruix social i personal que vertebra un poble al llarg de la història. Segurament una tercera part d'aquelles quinze
generacions dirigents han estat malmeses. A Espanya els guanyadors de la Guerra Civil de 1936 varen escapçar una bona part de la
intel.liguèntsia dels grups socials perdedors, però amb una diferència essencial a favor de la continuïtat de la nació espanyola: els
guanyadors també eren espa-nyols. Es produí possiblement una massacre ideològica d'una part de la societat. La nostra massacre fou a
més -sobretot- nacional, és a dir, total. Fou Catalunya qui va perdre, i no solament les dretes o les esquerres. A Catalunya els vencedors
eren de fora, d'un altre poble, d'una altra cultura, i els catalans que els acompanyaven devien dissimular allò que és el més essencial de la
dimensió humana: el propi llinatge, llengua i cultura. De tot això no en parlem gaire, no ens atrevim encara a enfrontar-nos amb la nostra
pròpia història. Dissimulem i tractem la guerra dels tres anys com un afer més de la Guerra Civil espanyola. Cada cop presentem més la
desfeta de 1714 com un problema dinàstic -que ho era- i en negligim les conseqüències, que avui encara ens afecten: la pèrdua de la
sobirania nacional.

Aquest procés tan traumàtic ha fet que el desenvolupament intel.lectual i polític del nacionalisme català fos diferent, no arribés a la
maduresa de la resta de nacionalismes coetanis a Europa. A diferència d'aquests, no passa mai, en termes significatius, a constituir
políticament, i cosa que encara és més increïble, intel-lectualment, un veritable nacionalisme d'estat. 

En aquest sentit la voluntat d'alguns de presentar avui el catalanisme polític com una concepció madura i responsable pel fet que no
postula l'estat català, no és res més que una forma d'autoengany. Una manera de justificar la renúncia a priori. Resulta intel.lectualment i
políticament incomprensible la renúncia d'entrada a la premissa major, l'estat, que en definitiva és la condició que confereix identificació i
credibilitat al fet nacional. Una nació que renuncia a un estat propi és internacionalment una identitat de difícil identificació i internament
una proposta confusa.

L'anàlisi del llenguatge és en aquest sentit aclaparadora. La majoria de catalans, en la parla de cada dia, quan adjectiven de «nacional» el
«mercat», la «producció», es refereixen a Espanya. Molts votants nacionalistes, els presentadors i locutors de la ràdio i la televisió
institucional de Catalunya, parlen de «nosaltres els espanyols». El llenguatge, és a dir, la forma com estructurem els conceptes diu
majoritàriament «selecció nacional» per a referir-se a l'espanyola. La bandera espanyola és això, la bandera. La catalana és quelcom
diferent, és encara la «senyera», com l'«himne nacional» és l'espanyol, mentre que «Els Segadors» és una altra cosa de segon nivell: una
música de fons que permet al rei d'Espanya saludar alegrement el públic (en els Jocs Olímpics de Barcelona), i a la Policia Nacional, fer
tot el contrari: no saludar (en l'enterrament del president Tarradellas).

Seria comprensible que el nostre nacionalisme a finals del segle xx es plantegés l'estat en termes diferents de com ho podien fer els
nostres avantpassats. Avui la sobirania té un abast molt més porós, més compartit que a principis de segle o que en els anys trenta. El fet
de la Unió Europea assenyala una realitat diferent, però no únicament per la cessió vers el col.lectiu europeu, sinó per la forma en què
podem enfocar la nostra relació amb Espanya. Això seria explicable i desitjable, però el que resulta difícil de capir, moralment censurable
i intel.lectualment poc presentable, és voler l'autogovern sense estat propi, o una federació espanyola sense estat català. I no es tracta de
fer nominalisme, sinó d'utilitzar les paraules en el seu sentit més comprensible. Sobirania implica una organització institucional pròpia
capaç d'exercir-la i el seu nom més freqüent és el d'estat, tant si és independent, com confederal, associat o federal. Califòrnia és un estat
i Baviera també, en el marc de dues federacions, la nord-americana i l'alemanya. Però Quebec és nominalment una «província» i Berna
un «cantó», és a dir, aplicacions particulars del concepte de sobirania en el marc d'una organització federal, canadenca en un cas, suïssa
en un altre. La dita «província» de Quebec o el «cantó» suís, també són estats. 

Seria explicable interpretar que en el seu moment històric no reclamàvem res més perquè no ens en vèiem capaços. El temor profund del
poble derrotat a una nova intervenció militar, la consciència de la pròpia fragilitat demogràfica i econòmica, la dependència única del
mercat espanyol, expliquen prou bé el retard en el desenvolupament del nacionalisme català. Però totes aquelles circumstàncies fruit de la
derrota s'han acabat. Ja no hi són, o almenys no estan presents en un grau determinant. 


La formació contemporània del nacionalisme espanyol 


El nacionalisme català com a filosofia i pràctica política és històricament recent. La seva magnitud temporal supera de poc el centenari, si
volguéssim datar el seu origen entorn de la primera Assemblea de la Unió Catalanista a Manresa l'any 1892 i, menys temps encara, si
situéssim la doctrina de Prat de la Riba, expressada a La nacionalitat catalana, com a punt de partida d'un pensament polític nacionalista
estricte.

Tot plegat, no gaire temps. Menys encara si considerem que des de la fi de la Guerra Civil fins a ben entrats els anys setanta, el règim
franquista decapita primer i reprimeix després no ja la pràctica política, sinó les més primàries manifestacions del fet català.

De fet, el nacionalisme no ha tingut més de setanta anys per a créixer i evolucionar. No és gaire temps, sobretot si una bona part s'ha
hagut d'esmerçar en la pràctica de la més elemental supervivència.

Avui les condicions objectives són ben diferents. Hem recuperat un nivell d'autogovern insuficient, però útil, que ja té més de quinze
anys d'exercici. El període de major estabilitat i durada des de 1714. I això sol, durar, ja és un valor en si mateix, i més en el nostre cas.
Però ja no és suficient...

Avui, juntament amb dos fets favorables, l'Estatut i un govern nacionalista, existeixen molts altres elements desfavorables, que en el pla
objectiu es redueixen essencialment a un: les òptimes condicions històriques per al desenvolupament del nacionalisme espanyol i el
compliment de la seva fita històrica encara inassolida: la construcció d'un estat homogeni, superant així el decalatge de segles amb relació
a d'altres estats europeus d'antiga creació, com el francès o l'anglès.

El nacionalisme espanyol d'arrel castellanoandalusa és el creador de l'Estat, si bé ja fa molt de temps que «lo español» té substantivitat
pròpia, al marge o, fins i tot, contra aspectes de la matriu originària, com ens recorda Joan Fuster (Franco i l'espa-nyolisme, de Xavier
Arbós) en referir-se al discurs orteguià de «Castilla... que envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora».

Però, el nacionalisme espanyol, a diferència del francès, encara no ha reeixit en una condició essencial per a la construcció del seu estat:
homogeneïtzar, escapçar les diferències, assimilar a una matriu cultural i lingüística comuna tots els pobles peninsulars. Aquests objectius
foren perfectament assolits a França, però resten molt incomplets a Espanya, sobretot perquè la victòria de 1714 en el camp de batalla no
es plasma després en la capacitat social necessària per a fer l'empelt i assimilar socialment el que resta de Catalunya. També, però,
perquè els esforços que es fan al llarg de tot el segle xix no únicament no prosperen, sinó que tenen com a resultat la formació de les
bases dels actuals nacionalismes basc i català.

L'Estat espanyol ha reeixit a generar una construcció que comprèn quasi tota la península, que ha estat de sempre el seu horitzó
territorial; però ha fracassat pel que fa a dos aspectes prou importants: l'un, la formació i el manteniment d'un Estat portuguès
independent; l'altre, la continuïtat social, cultural, lingüística i econòmica primer, i política després, de Catalunya.

Aquest problema interior no s'enfoca de forma resolutiva fins al franquisme. Al llarg de més de trenta anys, i després d'una guerra que
per a Catalunya és, certament, de demolició, el franquisme torna a fer allò que la història anterior deixa inconclús. Com ens assenyala
Josep Sort (El nacionalisme espanyol des de la perifèria), «el franquisme porta a terme la tasca pendent de la revolució burgesa a l'Estat
espanyol: la reestructuració del territori, l'homogeneïtzació social (migracions, industrialització forçosa, capitalitat, establiment d'una
cultura oficial única)».

Aquesta base objectiva, sòlida, possibilita pensar ara en una culminació de l'Estat espanyol i, en conseqüència, la desaparició de
Catalunya com a fet nacional i la seva reducció a senyes folklòriques i antropològiques: la seva reconversió en regió.

Veiem, per tant, que com a conseqüència d'aquesta poderosa realitat el temps no juga únicament a favor nostre, sinó en contra, i que
l'estratègia de «durar» porta en ella mateixa el germen de l'erosió nacional.

La nostra posició, per a fer un símil físic, és equivalent a la d'un coet que volgués sortir de la força d'atracció de la Terra. Si no manté
l'acceleració per aconseguir una determinada velocitat d'escapada, el coet, malgrat l'aparent magnitud del seu vol, descriurà una paràbola
per acabar caient a la Terra. Aquest és el nostre risc. Admirats per l'altura aconseguida, endormiscats per la manca d'autocrítica, podríem
confondre la nostra corba parabòlica amb el vol de la gavina, el vol de la llibertat.

L'homogeneïtzació de l'Estat, creada pel franquisme, és la que avui fa possible l'existència d'un neonacionalisme espanyol que aspira a la
vella hegemonia i que ja té d'entrada un avantatge que abans no tenia: està present arreu de la societat i és el fil conductor de l'Estat, com
ho certifiquen els anys de govern socialista o el diari El País. L'ABC és el nacionalisme espanyol d'abans, el de trinxera. És anacrònic, i
com ho varen posar en relleu dos anys i mig de campanya anticatalana (de setembre de 1993 a març de 1996), bastant inofensiu. El perill
del nacionalisme espanyol està en la seva versió postmoderna il.lustrada, europea, tecnocràtica, liberal o socialista. A favor seu té una
sèrie d'avantatges. Bona part dels processos més massius, i sovint també els més impopulars, han estat iniciats i desenvolupats de forma
molt completa al llarg de les dècades anteriors pel franquisme. L'emigració massiva és un fet acomplert que ha significat una
transformació qualitativa de la realitat social catalana. Aquests canvis de població han significat un pas molt important cap a
l'homogeneïtzació lingüística i cultural. Tan sols cal interrogar-se, per exemple, sobre si l'actual posicionament del PSC-PSOE seria el
mateix sense el precedent immigratori per a capir la profunditat de la transformació assolida pel règim de Franco.

Però segurament on el règim del General reeixí més fou en l'articulació d'una forta capital estatal, capaç de dur a terme una potent funció
integradora des del punt de vista simbòlic, cultural, social i econòmic. Madrid és la síntesi espanyola per a consum diari que requeria un
estat centralitzat de forta ideologia nacionalista. Madrid no és gran per a un imperi com ho és Londres, ni té la discreta civilitat de la Haia,
sinó que és alhora vincle i símbol del nacionalisme espanyol, com París per a França o Berlín per a l'Alemanya forjada per Prússia. És
Franco qui la dota de la base econòmica i social, sobre la qual l'actual nacionalisme espanyol pot bastir grans projectes simbòlics. Si en la
transició es podia criticar El Prado com a concepció centralista del museu d'art, avui el progressisme oficial pot predicar sense complexos
que «España necesita un gran museo del estado sobre arte moderno», que tindrà una sola seu a Madrid. La lògica interna és idèntica:
crear una gran i forta capital, expressió de síntesi de la realitat espanyola.

També la formació d'un estereotip popular per a consum intern és definidora de la feina feta i de la circumstància actual. Un perfil alhora
espanyol-andalús i postmodern que tant recupera i defensa sense complexos la corrida davant d'Europa, amb «la moda d'Espanya» com
a valor més enllà de la justificable promoció comercial. Cap diferència entre abans i ara pel que fa als braus, i molt poca amb tota la resta:
avui parlen de «disseny» i abans d'«alta costura», però sempre dins d'un poderós corrent de fons nacionalista que manté els símbols
essencials i adapta els accessoris. L'actual nacionalisme espanyol és democràtic i europeu, però comparteix amb el franquisme la mateixa
arrel comuna de la identitat patriòtica. No cal escandalitzar-se, és el normal. De Gaulle i Pétain eren dos patriotes francesos.

El nou nacionalisme espanyol és fort i poderós, perquè afegeix a l'herència valors propis que són producte de la circumstància actual.
Concretament, el fet d'enllaçar de manera harmònica -cosa impossible per al vell franquisme- amb la concepció «asèptica», il.lustrada,
del nacionalisme espanyol, amb el procés que encarnen els Borbons en el segle xviii i Carles III amb la Il.lustració: l'Estat actuava en nom
d'un procés de racionalització (modernitzador), socialment avançat, de progrés i liberal; filantròpic, fins i tot, en lloc de fer-ho en nom
d'una ideologia nacionalista dominant. És allò d'ensenyar-nos «llibertat i gramàtica». L'Estat dotat d'ideologia, però que l'emmascara per
presentar-se tan sols com un element de progrés. 

En definitiva, l'homogeneïtzació assolida, el recobrament del discurs clàssic de l'Espanya com a horitzó de modernitat, té la pretensió de
reduir el nacionalisme català al paper dels carlistes davant dels liberals, o a un joc de progressistes contra conservadors. Denunciar
aquesta manipulació quotidiana és una ne-cessitat.

A diferència de l'època de Prat de la Riba i de la Lliga, avui el catalanisme no s'enfronta a un nacionalisme espanyol feble i frustrat, ni al
seu aparell de poder -l'Estat- atrotinat, sinó a una concepció vigorosa i a un Estat prou dinàmic. Per això possiblement és molt dubtós de
repetir els vells plantejaments, fonamentats en la consecució d'un grau suficient de poder en el si del mateix Estat espanyol,
aprofitant-nos de la seva decrepitud ideo-lògica i manca d'eficàcia. Tampoc val -i el fracàs és evident- pensar que podrem conduir l'estat
des de dins, que podrem imbuir-lo de catalanisme. L'Estat espanyol ja està massa fet, dotat d'ideologia pròpia i reeixida, i és ja prou
homogeni sense necessitat d'haver comptat amb Catalunya. Al revés, en realitat l'Estat més aviat ha reeixit combatent Catalunya. Avui és
ingenu pensar que quan té la feina quasi feta s'entregui. Per això la resposta tan sols pot ser una: passar del catalanisme polític al
nacionalisme d'estat. Aquesta és l'única via possible per a Catalunya. 


Del catalanisme cultural al nacionalisme d'estat 


El neonacionalisme espanyol, hereu fàctic de la victòria franquista, té davant seu un nacionalisme català poc evolucionat. Des del punt de
vista històric és possible determinar una progressió inacabada en el nacionalisme català.

En una primera fase en el segle xix, el catalanisme, a l'igual de la resta de moviments nacionals sorgits de la recuperació històrica
promoguda pel corrent romàntic, té una arrel essencialment cultural. Podem referir-nos-hi com a catalanisme cultural. És la fase més
primitiva i apolítica del nacionalisme. Curiosament «nacionalisme cultural» és el nom que utilitzava el president Pujol en les seves
repetides conferències públiques a Madrid, els mesos de febrer i març de 1993.

El nacionalisme cultural recupera la llengua, la història, el mite, la cultura, les tradicions, el dret. És alhora un mecanisme d'il.lustració i de
tradició, una síntesi fecunda entre el nou i el vell. Un pas necessari vers el substrat d'una nació i la psicologia d'un poble nacional
normalitzat. Aquesta dialèctica que parteix només de la societat civil i descansa en el voluntarisme, desvela aviat una primera contradicció
amb el seu deliberat apoliticisme: moltes de les coses que s'han de fer són més fàcils des de les institucions que des de la societat civil. La
conseqüència lògica és el pas vers la política. A partir d'aquest moment el debat de com convertir el moviment cultural en un instrument
polític capaç d'apoderar-se de les institucions consumeix bona part dels esforços del catalanisme de finals de segle i principis de l'actual.
Aquest procés, que com a tot Europa és dut per una minoria culta i burgesa, té, però, sobre seu una altra contradicció a vèncer. Aquesta
última és de caràcter econòmic, i la diferencia sensiblement d'altres moviments nacionalistes europeus. La classe social que ha de
construir la política resultant del procés de presa de consciència nacional, duu a terme de manera simultània una transformació
econòmica importantíssima: la revolució industrial. I aquesta transformació necessita per reeixir un mercat protegit prou gran, on vendre
els seus productes manufacturats i poder créixer sense la competència d'altres països més industrialitzats, essencialment Gran Bretanya.
En altres paraules, necessita Espanya i el seu Estat per a reeixir econòmicament. Per a ser coherent amb el seu catalanisme cultural, la
classe dirigent catalana hauria de traduir progressivament el seu catalanisme polític en nacionalisme, com succeeix arreu d'Europa entre
1890 i 1930. Formular, en definitiva, l'Estat català, present ja en els textos precursors de les Bases de Manresa el 1892. Però com que
necessita el mercat espanyol no ho fa, i com que tampoc té prou força per a transformar l'Estat espanyol de matriu uninacional en un
altre de plurinacional, on Catalunya tingués efectivament un estatus i un rol normalitzats, es queda a mig camí en ambdós processos.
Fracassa en el seu intent de penetrar en el Govern de l'Estat i transformar-lo, i alhora deixa inacabat el procés d'evolució nacional. Aquest
doble fracàs de la burgesia catalana en la realització del seu designi històric serà posteriorment mitificat. Pur mite que emmascara la
renúncia -fracàs?- de la nostra classe dirigent.

És a causa d'aquell fracàs històric que la política improvisada i poc preparada per al govern d'Esquerra Republicana, que compta amb el
suport de la petita burgesia menestral i els pagesos, i molt poc o gens de suport de les dues grans forces, burgesia i treballadors
industrials, arracona amb tanta facilitat la Lliga en l'espai catalanista. Això succeeix perquè Macià té una proposta històrica que culmina
un procés, mentre que la Lliga, després dels seus encerts inicials, es converteix en simple gestora de la indefinició i de la defensa d'un
grapat d'interessos materials, un producte polític incapaç de mobilitzar energies noves darrere seu. Perquè en política, aquesta posició,
barreja de vaguetat i perdigonada pràctica, de reivindicar coses concretes que no alteren substancialment res, malgrat la seva rendibilitat
aparent a curt termini, sempre acaba perdent i el que és pitjor, esmicolant-se a mitjà termini, perquè no tenen un fonament poderós que
sustenti la seva posició. Si la burgesia catalana hagués reeixit en un dels dos fronts, estat català, com ben clarament ho definí Prat de la
Riba, o transformació nacional de l'Estat espanyol, l'emergència sobtada d'Esquerra Republicana com a nova força hegemònica del
nacionalisme no s'hauria produït.

Per què la Lliga s'equivoca? Probablement perquè no es va atrevir a optar. En contra de la Lliga, i de Cambó, el que es pot dir és que no
juguen a fons el paper de Bismark a Espanya, és a dir, de constructor sense manies d'un nou estat, ni el de Bolívar a Catalunya, és a dir,
de líder de la causa nacional. L'aparent mesura és la causa del fracàs, que, no ho oblidem, incidirà negativament en la gènesi dels
desequilibris que causen la Guerra Civil a Espanya. És una excel.lent constatació que la bona política no és sempre la política més
còmoda per a aquells que han de fer-la, ni l'absència de conflicte inicial, un indicador de bona gestió. El conflicte forma part de la
naturalesa de les coses i, per tant, eludir-lo sistemàticament, embassar-lo, només comporta el seu creixement fins que es transforma en
una realitat imparable, dotada de lògica pròpia i fora de tot control. Una bona política no evita el conflicte, sinó que el gestiona. La gestió
del conflicte és el que no va saber fer la classe dirigent de Catalunya, la burgesia, al llarg de quasi tot un segle.

La resposta a la doble dialèctica de necessitat de transformació política del nacionalisme cultural i, alhora, necessitat de col.laboració amb
l'Estat espanyol amb el qual en teoria s'enfronta, dóna lloc a una síntesi, a una formulació pràcticament inèdita a Europa i, de fet, a la
mateixa Espanya, atès que ni tan sols és seguida pel nacionalisme basc, malgrat que aquest, en els seus orígens, sigui deutor ideològic del
catalanisme. 


En què consisteix aquesta síntesi? 


Aquesta síntesi consisteix en el nacionalisme de gestió, que pretén únicament participar en la major mesura possible en la gestió de l'Estat
espanyol a Catalunya. Incapaç de construir l'estat dels catalans i impotent per a transformar nacionalment l'Estat espa-nyol, es conforma
a gestionar-ne un aspecte perifèric.

Aquesta síntesi més oportunista que pragmàtica (en el sentit que el pragmàtic adapta els mitjans i cedeix en objectius secundaris per
preservar les grans finalitats) manipula la història recent amb notable èxit fins a l'extrem de presentar dins els seus rengles el pensador
clau del nacionalisme català modern: Prat de la Riba.

Malgrat que fou Prat de la Riba, clar definidor de la necessitat del nacionalisme d'estat, qui escrivia: «Mai la vida d'un nacionalista podria
ser completa si no disposa d'un estat que s'inspiri en son esperit, que traduexi son caràcter i porti al concert de pobles l'orientació especial
de sa política. Una nacionalitat que no té estat propi és una nacionalitat dominada, subjecta a l'estat d'una altra nacionalitat», ell mateix és
reconvertit en el pare del «seny» polític català, que en l'accepció del catalanisme de gestió o regionalisme tan sols té una interpretació: la
renúncia a la idea d'estat propi.

La burgesia catalana, en lloc d'enfrontar-se a l'Estat espanyol per a construir el seu propi estat, opta per una altra via que a curt termini li
reporta un benefici més gran: la participació si és possible hegemònica en la fracció de Govern de l'Estat espanyol a Catalunya. No crea,
per tant, una nova legalitat i un nou sistema, simplement s'acomoda a l'existent. Primer de la forma més discreta possible, l'adaptació de
l'Administració local, de la qual la Mancomunitat esdevindria la màxima expressió, però sempre amb un concepte més complet com és
l'autonomia al darrere. Però no una autonomia política, sinó simplement administrativa. La idea de l'Estatut que té la Lliga no és altra que
la participació territorial limitada en l'Estat de sobirania espanyola. Ja que no pot compartir l'Estat espanyol en la seva globalitat, perquè
no reïx en la seva prèvia i necessària transformació, se'n demana una parcel.la territorialitzada. Per això, quan les noves forces emergents
nacionalistes triomfen amb el bloc liderat per Macià, cerquen formes polítiques diferents fonamentades en l'existència d'un estat català
(federat, confederat o independent) a Espanya. I fins i tot quan cedeixen en la reivindicació inicial, assoleixen una autonomia política on
la justícia i la seguretat, els màxims exponents de l'autoritat de l'estat en l'època, són assumits directament per la Generalitat republicana.

El nacionalisme de gestió porta en el seu si dues dinàmiques diferents, perquè en ell mateix no configura un resultat estable. Resol bé una
conjuntura, però no dóna resposta a un procés històric. No satisfà el moviment emancipador nacional, els grups que aspiren a ser
constructors socials de la seva història col.lectiva i no únicament individus aïllats, desculturitzats, només pendents d'un benefici econòmic
immediat.

Una d'aquelles dinàmiques cerca la participació profunda, no ja en la gestió d'una fracció perifèrica de l'Estat sinó en el seu propi centre,
en el Govern espanyol. D'una manera important, significativa, aquest procés no s'ha arribat a produir mai. Hi ha hagut la participació de
catalans en el Govern, però no com a fruit d'una nova correlació de forces entre partits espanyols i catalans, sinó com a presències
individuals en el marc de la correlació de forces espanyoles. Si aquest procés de participació en el govern de l'Estat reeixís,
necessàriament el catalanisme de gestió es transformaria i amb ell, possiblement, Catalunya. 

L'altra tendència del catalanisme de gestió és sobiranitzar la fracció d'estat que controla. Guanyar sobirania per la via de les situacions de
fet i de la modificació parcial. Aquest procés, en cas de produir-se, possibilita la construcció d'un model molt sui generis d'estat propi, de
sobirania compartida. La Generalitat republicana -amb la guerra civil per entremig- ho va fer en el terreny econòmic, diplomàtic i militar.
En el marc actual, el procés més complet engegat en aquest sentit és el del País Basc, on disposen d'un sistema d'ordre públic de
naturalesa federal i d'un règim econòmic pràcticament confederal. De fet, només mancances en el poder judicial i aspectes específics de
competències legislatives impedeixen que el País Basc sigui ja fàcticament un estat. Per tant, és vàlid referir-s'hi com una forma prou
reeixida de transició del nacionalisme de gestió al nacionalisme d'estat. Tan discretament reeixida que resulten explicables les reiterades
exclamacions dels dirigents del Partit Nacionalista Basc (PNV-EAJ) en el sentit que no volen un estat. No el volen perquè pràcticament
quasi ja el tenen. La situació catalana, estancada al llarg dels últims anys, podria haver iniciat una modificació si els acords escadussers
amb el PSOE, amb excepció del fet policial, i els posteriors i més reeixits amb el PP s'acompleixen. Però aquest inici de canvi, tan sols
apuntat, quedarà absorbit pel sistema nacional espanyol, si CiU, amb la col.laboració de la majoria de forces catalanes, no té capacitat de
concretar políticament què significa el reconeixement del fet nacional de Catalunya; és a dir, si no trasllada al camp de la política pràctica,
i en termes d'atribucions polítiques, aquella realitat nacional. Aquesta és la mancança de fons, la limitació més important de la política
duta a terme per Jordi Pujol, i, alhora, l'explicació de per què a Catalunya li costa tant diferenciar-se de les regions espanyoles i la seva
descentralització administrativa.

Catalunya no està avui per avui, com el cas basc, en un procés de transició a una forma nacional d'estat. La situació catalana està encara
ancorada en el catalanisme de gestió. Però presenta ja suficients ingredients, i sobretot té un fonament més sòlid, per a iniciar el procés
de forma immediata i ràpida.

D'altra banda, i des d'una perspectiva espanyola modernitzadora, tant liberal com autoritària, la política de la burgesia catalana és una
rèmora, perquè frena o altera els processos de modernització de l'Estat, que necessiten objectivament una homogeneïtat a tot el territori
que el particularisme del catalanisme de gestió dificulta. En aquest sentit, les forces espanyoles es poden aliar, per raons molt concretes i
específiques, amb el catalanisme de gestió, però l'aliança serà fràgil i finirà quan desaparegui la necessitat conjuntural. Aleshores rebrotarà
la tendència històrica inconclosa que cerca l'homogeneïtzació efectiva de tot l'Estat, perquè les forces espanyoles estan fermament
convençudes que sense aquesta realització el progrés i l'estabilitat de la nació (espanyola) no estan ben garantits. Aleshores el
nacionalisme de gestió es trobarà políticament desarmat. Ja no tindrà discurs sobre Espanya -o serà poc creïble- i no tindrà -perquè
l'haurà perduda- credibilitat en el poble català. El nacionalisme de gestió pot ser una fase necessària, sobretot des del punt de vista de
guanyar en cohesió nacional i social, molt afeblida per causes estructurals i històriques, però no es pot instal.lar com a solució pel plet
nacional. És una fase estratègica i no una fita política. El salt qualitatiu en el procés cap a la sobirania és una necessitat immediata,
cronològicament vinculada a l'inici de la Unió Europea. 


La pretesa fi dels estats 


Per a parlar dels possibles projectes de sortida de l'actual estadi polític, per a assolir posicions políticament avançades des del punt de
vista nacional, és essencial desfer un mite: el de la pretesa fi dels estats.

A Catalunya s'ha anat desenvolupant una mena de pseudoteoria que ens diu que tot això dels estats no té futur. Que, per tant, no cal
pensar-hi perquè s'acaben. Aquesta teoria és ben curiosa, sobretot si constatem que no hi ha una sola realitat, dins i fora d'Europa, que
l'avali. Al contrari, tots els fets assenyalen la vigoria dels estats. En els últims anys a Europa s'han continuat constituint estats.
Independents, d'antiga planta (Lituània) o nova planta (Eslovàquia), o federals (Valònia i Flandes). En aquest discurs de la «fi dels
estats» hi juguen corrents de pensament de sentit i abast molt diferents, que es poden resumir en tres grups.

Un primer grup, d'origen liberal i dretà, no predica tant la fi de l'estat com la seva reducció en benefici de l'individu i l'empresa. No diuen
que els estats s'hagin de liquidar; al contrari, es queixen que tenen tant de pes i han crescut tant, que ofeguen la societat. En aquesta
concepció podem trobar escoles de pensament diverses: friedmanistes i monetaristes de l'escola de Chicago que reclamen la reducció de
la intervenció econòmica de l'estat en benefici de la iniciativa privada. El mercat i la lliure iniciativa per a funcionar bé necessiten un estat
que intervingui al mínim possible, ni tan sols passivament, a causa del seu pes econòmic. Res, per tant, d'una despesa pública que
signifiqui el 40 o 50% del PIB. Reagan als Estats Units i Thatcher a Anglaterra foren arquetips d'aquesta política.

Un segon grup demanaria quelcom semblant, la reducció de l'estat, però per un motiu diferent: perquè cercaria el predomini de la
societat. A Itàlia, «Piu Società meno Estato» seria el seu mot d'ordre, i hauria tingut en el Movimento Popolare un important
representant. En aquest cas la font inspiradora seria cristiana, catòlica i partidària del principi de subsidiaritat: «Que allò que pot fer la
instància més pròxima a la persona no ho faci la superior». Reclamarien més recursos i un paper més important per a la família i les
associacions, i en segon terme per als municipis i les regions, en detriment dels que ara té l'estat central. En aquest cas es tractaria més
aviat de construir espais de llibertat per a les comunitats, defugint l'excés d'intervenció estatal en els àmbits familiars, culturals,
d'ensenyament, sanitaris, etc. Corrents de la democràcia cristiana europea i en general dels comunitaristes americans estarien també en
aquesta via. Tampoc, en aquest cas, es tracta de la desaparició de l'estat, sinó de reaccionar contra l'excés de la seva força i, en tot cas,
de redistribuir part del seu rol entre la societat.

El tercer corrent és el més autòcton i troba a Catalunya nombrosos valedors. En aquest cas, i paradoxalment, els cantaires de la manca
d'excel.lència de l'estat no són ni liberals, ni catòlics, sinó sobretot socialistes i socialdemòcrates. Aquells precisament que a Europa
continuen apostant per la intervenció estatal.

La segona paradoxa d'aquest grup és que, a diferència dels altres dos corrents de pensament, no propugnen d'afeblir l'estat ara existent,
és a dir l'espanyol, sinó que mantenen una actitud de determinisme futurista: «Això dels estats no té interès perquè en l'Europa del futur
no existiran». Aquesta idea es col.loca, sempre que cal i en el context adient, per a arribar implícitament o explícitament a un corol.lari:
«Demanar un estat per a Catalunya és una anacronia, perquè el futur no va cap aquí». Sectors de CDC feien raonaments semblants fa
pocs anys. La mateixa Joventut Nacionalista, l'organització juvenil de CDC, va solemnitzar-ho en el seu penúltim congrés, per a canviar
tot seguit de parer en el congrés de 1996, en una insòlita, per ràpida, rectificació. Catalanistes enragés i intel.lectuals del mateix camp han
caigut amb facilitat i satisfacció en el despropòsit.

Naturalment no existeix cap fet que avali aquella afirmació perquè a l'Europa comunitària els estats no desapareixen sinó que es
transformen. Als autors, però, això els és indiferent perquè ningú sembla reclamar-los-en la demostració, és a dir, la base real, els fets
sobre els quals assenten la seva predicció.

Aleshores, amb una impresentable barreja dels «reagnòmics», tres idees mal extretes de la doctrina social de l'Església i el dogma que
«L'estat no té futur», condemnen a la reacció a tothom que s'atreveixi a demanar un estat per a Catalunya. Aquesta és la posició
majoritària del socialisme català, i els seus publicistes són nombrosíssims: Pasqual Maragall, Lluís Armet, el mateix Raimon Obiols i, de
manera especial, l'eurodiputat Lluís de Puig, ara president de la Unió Europea Occidental, integrada naturalment per estats.

Pot ser perfectament legítim voler la promoció de la societat sobre un estat sobredimensionat o reclamar molt més terreny per a la
iniciativa privada, però el que no és legítim és limitar aquest tipus de raonament només quan fa referència a un estat català, alhora que se
silencia tota reivindicació que afecti el totpoderós Estat espanyol, que el 1995 ja representava ell sol quasi el 50% de la despesa total.

I quan constatem que no existeix cap indici que permeti parlar amb propietat de l'afebliment dels estats, haurem d'insistir en el que deia al
principi, que més aviat els signes ens indiquen tot el contrari. Una xifra és escandalosament explicativa: el 1974, en l'Estat franquista,
totalitari i intervencionista, ben allunyat del procés d'unitat europea, la despesa pública significava el 23% del PIB espanyol. De cada
quatre pessetes, quasi una era gastada a través del pressupost de l'Estat. El 1992, set anys després de la integració a Europa, on segons
els nostres socialistes els estats s'afebleixen, i en un sistema democràtic, la despesa pública representa el 46% del PIB espanyol. La xifra
s'ha doblat en menys de vint anys. Avui, de cada dues pessetes que es gasten a l'any a Espanya, quasi una procedeix de l'Estat! On és
l'afebliment?

L'ingrés a la Comunitat Europea no ha significat una pèrdua del protagonisme de l'Estat espanyol, sinó una transformació, la qual cosa no
és ben bé el mateix.

D'una banda, hi ha hagut un transvasament de sobirania a Brussel.les en aspectes concrets -els preus agraris, posem per cas-, però
aquesta cessió no ha estat absoluta, sinó controlada, perquè alhora l'Estat espanyol, com els altres estats, és qui en última instància pren
les decisions definitives sobre allò que s'ha traspassat (la fixació dels preus agraris de cada any, per continuar amb el mateix exemple,
s'acorda a la reunió dels ministres d'agricultura dels diferents estats). Més que una cessió de sobirania a una instància superior, el que hi
ha és un intercanvi de competències estatals a múltiples bandes, tantes com països hi ha a la Unió Europea: els ministres europeus del
ram acaben definint polítiques comunes junts, en lloc de diferents per separat; això és en el fons la Unió Europea. I aquest, sigui dit de
pas, és el problema de fons de la seva naturalesa política. La manca d'una veritable cessió de sobirania a una instància comuna europea
supraestatal. 

La conseqüència és clara: els únics que tenen incidència en la política europea són els estats. De fet, la Unió Europea és una mena de
prolongació no sotmesa a control parlamentari del propi estat. Res que no vulgui l'estat propi és dut a terme. Res que no sigui defensat
per l'estat té possibilitats de tirar endavant. En aquestes circumstàncies els interessos catalans poden dir missa, perquè si no coincideixen
amb els espanyols, no són considerats o, com a molt, són subjectes d'una defensa o promoció molt modesta. 

En definitiva, el paper de l'estat en el marc europeu no és la seva liquidació, sinó la transformació per via de l'intercanvi de sobirania amb
altres estats, complementada en el cas específic espanyol per una segona via, que ha estat fins a 1993 la recuperació de competències a
costa de les comunitats autònomes.

En aquesta cerimònia de la confusió on es canta la fi de l'estat, els catalans hi tenim, però, una gens negligible part de culpa. Uns perquè
no hem sabut concretar políticament fins molt tard que l'expressió de la sobirania és senzillament l'estat. D'altres perquè s'han sumat a
aquesta línia pretesament progressista, però nacionalment reaccionària, de rebuig al propi estat. Finalment uns tercers, els dirigents,
perquè han contribuït a difondre aquella doble idea de la difuminació progressiva de l'Estat espanyol en el si de la Unió Europea i, alhora,
l'emergència de les «regions europees», sembrant una llavor de confusió estèril.

De tot plegat se'n treu una conclusió curiosa: quan arreu del món els pobles lluiten per la seva sobirania expressada en forma d'estat;
quan tothom accepta que el polvorí de l'Orient Mitjà és degut al fet que els palestins i els kurds no tenen un estat propi (independent,
associat o federat, no és aquesta ara la qüestió); quan el problema del Líban és retornar-li de veritat la seva categoria d'estat; quan el
problema d'Europa es diu Estat bosni; quan els eslovacs han assolit per primera vegada un estat propi; quan els flamencs a la Bèlgica
comunitària han aconseguit un estat federal/confederal, els nacionalistes catalans, o almenys el seu gruix més gran, prediquen que ser
nacionalista, proclamar Catalunya com a nació, no té res a veure amb el fet de reclamar una institució de poder pròpia: l'estat.