"EDUCACIÓ SENTIMENTAL" Eduard Màrquez (Extret del llibre "L'eloqüència del francotirador", publicat per Quaderns Crema, 1998) NARCOSI L'habitació té només una porta llisa, recoberta per una planxa metàl.lica; una finestra tapiada i sense enguixar, amb les crostes de morter regalimant per les juntures; un matalàs d'escuma, i una bombeta plena de ditades, que il.lumina, sense gaire convicció, la impossibilitat de sortir-ne. Fa dies, però, que ha deixat d'intentar-ho. Ja no s'hi veu amb cor. La realitat, reblanida com un motlle de cartró, ha perdut les arestes. No ha vist ningú. Només recorda una ombra abans del cop. Quan es desperta dels lapses de son, troba menjar en una safata, sempre amb un regust amargant. Els sentits, recoberts per un feltre enganxós, han perdut la major part de la seva eficàcia. Amb prou feines registren els límits del cos. Les hores, enterbolides per empatia, s'amunteguen com les restes d'una poda. PROTEISME A l'Anne Boissel mai no li havia satisfet l'ortodòxia del seu cos. Tenir les coses com tothom i al mateix lloc que tothom no s'adeia amb el seu caràcter sediciós. Sempre s'havia imaginat mal.leable com un lepidòpter, en una metamorfosi inesgotable de formes i volums. Com si només pogués ser ella mateixa seguint els paràmetres d'una mutació constant. Convertint el canvi i la diferència en l'ànima irreductible del seu lloc al món. Amb la primera tanda d'operacions va neutralitzar l'aparença simètrica de la morfologia corporal: es va aixinar l'ull dret, engrandir el nariu esquerre, pigmentar la meitat dreta dels dos llavis, ensiliconar abundosament la sina esquerra i la natja dreta, amputar l'anular de la mà esquerra i escurçar la cama dreta. Lluny de fer-la recular, la dolorosa recuperació d'aquestes intervencions i la incomprensió general van convertir-se en una mena d'ascesi purificadora. Se sentia cada cop millor. Més a gust. Instal.lada en un punt sense retorn des d'on observar la mediocritat dels altres. Poc més tard, l'Anne Boissel va encetar una nova fase herètica, aquest cop centrada en la remodelació: es va afegir un tercer pit sota la sina dreta, uns pòmuls al front i una gepa a l'esquena. INTERLUDI MONÒDIC Una miríade d'hams grata les parets de l'estómac. Sé que acabaré menjant. No me'n puc estar. I que un desori d'escates somnolents em deixarà sense cap escletxa de llum respirable, com si una duna de poliestirè expandit m'isolés de la resta del món. Algú, de sotamà, ha aconseguit l'usdefruit de la meva vida. Només deixa rastres de carmí en sortir de la penombra. Estrany a les migracions de la llum, no tinc manera de saber el temps que fa que estic tancat. Sol amb la meva por. Sense cap indici del que m'espera. Faringe resseca. Ploms recosits a les vores de les parpelles. MAQUINACIÓ Conscient del recel que despertava la seva figura deforme, l'Anne Boissel mai no s'havia interessat per res que no fos ella mateixa. Els anys d'obstinada egolatria l'havien aïllada dins un reducte de superioritat i menyspreu. Fins que es va enamorar de l'Enzo Biber. Amb una contundència malaltissa, com si les fibres de l'organisme l'haguessin estat esperant per esclatar en cadena. L'Enzo Biber, però, amb creixent aversió, defugia aquella dona de cos contrafet, grotesc com una gàrgola, que li havia desmanegat les fràgils coordenades de la rutina amb el seu entestament egoista. L'Anne Boissel, però, lluny de resignar-se, va pregar, exigir, imposar. Fins a fer-se ineludible. IDOLATRIA Un vespre qualsevol, amb una xafogor sedentària omplint l'aire de mosquits, l'Anne Boissel entra a l'habitació i aspira amb avidesa l'olor de l'home adormit. La bombeta plena de ditades retalla l'ombra geperuda deixant la safata al costat del matalàs. Mira el cos desprevingut, lliure de les traves de la por. Li agrada la lluentor de la pell suosa, perlejada com un estany sota la pluja. L'Anne Boissel sap que res no pot tornar a començar. I besa el penis flàccid amb els ulls desenfocats per les llàgrimes.