[Pàgina principal] Notes autobiogràfiques Joan Maragall [Pàgina principal] [Enviar comentaris] [Fitxa de l'obra] [Índex de l'obra][Baix] Notes autobiogràfiques Joan Maragall Octubre, 1885. Vint-i-cinc anys. La flor de la joventut ja ha passat. Ja sóc home. És notable que un sia home en el sentit de la plenitud física i de drets, precisament així que s'ha acabat el temps més hermós de la vida. Me direu que això és una llei natural; que el tipus de bellesa és la flor i no el fruit. Doncs això mateix, l'ésser això una llei natural és el que em commou; el que una cosa és més estimada pel sentiment cabalment ans d'ésser el que ha d'ésser; el que un nen, que en res pot ajudar-nos ni pot servir-nos per a cap fi egoista, el mateix que una flor que no ens pot nodrir, ens sien més plaents... que l'home forçut o savi i el fruit saborós que ens alimenta; i que coses que mai arriben a tenir utilitat d'importància sien precisament belleses tipus: una rosa, un rossinyol, un estel, una verge morta a setze anys. La flor de la joventut ja ha passat per a mi, l'edat dels amors dolços. He sigut ditxós en dos temps: fins a quinze anys i dels dinou als vint-i-quatre: ara no sóc ni feliç ni malaurat. Vaig ser verament malaurat dels quinze als dinou. Era ditxós els quinze primers anys de ma vida, perquè vivia constantment d'il·lusions, que creia es realitzarien a son temps, o bé perquè les il·lusions me satisfeien per si soles. Oh! quines hores més delitoses he passat davant d'aquella capelleta de fusta, amb sants de plom que tenia en un racó de casa! Recordo perfectament que quan anava a Missa o assistia a alguna solemnitat religiosa, me quedava encantat davant les magnificències del culte extern, que afalagaven els meus sentits, i no perdia ni un detall de les cerimònies. Després, al ser a casa, me tancava en el meu raconet davant de la capella, i procurava reproduir tot lo que havia vist. Oh! és ben segur que molts sacerdots, davant del Déu en qui creuen i han de fer creure, no entonen els cants religiosos amb més fe, amb més fervor, amb més entusiasme que jo entonava aquells mots sense cap sentit, que feia acabar amb terminacions més o menys llatines, tenint al davant un llibre, que jo el triava que fos ben gros, perquè semblés un missal, sense preocupar-me de lo que el llibre tractava; i fins recordo que em servia moltes vegades d'una Historia de la conquista de Méjico, de Solís, que era un llibre molt gros i revellit. I ara, quan me sembla tornar a veure, com si no es tractés de mi, aquell nen de set anys, vestit amb ornaments de paper, més o menys semblants an els dels capellans, posat en el racó d'una sala modestament arreglada, en aquella casa gran i espaiosa, però vella i humida, en aquell carreró estret, fosc i plebeu, i em veig davant la petita capella plena de sants de plom, tots malgirbats i mutilats molts d'ells, il·luminats per un parell de candeles, i jo amb aquell llibràs a davant, que contava escenes estranyes, bàrbares, heroiques, extravagants però que per mi no tenien significació i torno a sentir mos cants incoherents en els qui hi vessava tota la fe entusiasta, tota la poesia, tota la força d'imaginació que bullia dins meu, fent totes les reverències i gestos que veia fer an els capellans: quan se'm torna a representar tot això, sento greu enyorament d'aquell temps en què un tros de plom mal tallat era prou per a negar-me en el sentiment immens de la presència de Déu. L'amor se'ns manifesta en dos aspectes distints a primera vista, per més que, en rigor, no són sinó graus d'una sola tendència; però el fet és que, no sabent o no podent mirar prou prim, veiem les coses saltades i tenim en concepte molt diferent i fins oposat l'amor carnal i l'amor sentimental. Aixís els he sentit jo, tan oposats, tan enemics, que, de resultes de la guerra que s'han fet sense treva, estic encara verge de tot plaer amorós, si no compto com a tal aqueix il·lusionar-me contínuament, aqueixos deliquis unipersonals que, revestint mil formes i matisos, m'han rodejat d'una fantasmagoria delitosa, si es vol, fins a cert punt, però tan estimulant com insuficient; perquè eixos fantasmes me prometien i em feien desitjar un cel de delícies, que sols es podien assaborir completes en el món de l'altra gent; i jo anava a aquest món i les delícies no venien, i allavors jo avorria la vida pràctica i corria a recollir-me altra volta en mon paradís de deliris, i aquests tornaven a emborratxar-me més i més i m'enviaven de nou al món, i aixís sempre. Afigureu-vos un caminant assedegat al cim d'una muntanya; des d'allí veu una font cristallina a baix a la vall; baixa corrents, fent deu mil voltes, perquè així ho exigeix l'escarpat de la muntanya, i al ser a la vall, busca, roda pertot i no troba la font. Desesperat torna a pujar al cim per orientar-se de nou, i torna a contemplar l'aigua temptadora i, doblat el desig, torna a baix també infructuosament, i aixís pujant i baixant sens repòs, la set creix d'un modo horrible, i la font l'embogeix d'esperança des de baix quan ell és a dalt, i es fa obstinadament introbable quan ell és a baix... Una cosa per l'estil me passà amb la glòria. La glòria ha sigut mon somni des de ma més tendra adolescència; però no ha passat de somni. Per què? ¿Per què m'he delitat tant i tant en conèixer detall per detall la vida dels genis més grans en les lletres, i ha sigut ma constant i ardenta aspiració l'arribar a ésser com ells, i fins he cregut que un dia el món pendria interès en saber les vicissituds de ma existència? ¿Per què l'amor propi ha pres en mi aquesta direcció? I a fe que ni els antecedents de família, ni l'educació, ni l'atmosfera on he viscut, han pogut engendrar en mi aquest afany. ¿Ha germinat potser d'aquella vanitat de nen d'estudi que, per sa facilitat en apendre, era tothora alabat per sos mestres i adulat o envejat per sos condeixebles? No; doncs el resultat d'això havia d'ésser l'empenyar-se en brillar en el terreny científic-literari. Serà cosa de temperament: el meu caràcter és indolent; repugna tot lo pràctic; està constituït per una sensibilitat exagerada, a voltes fins extravagant, i un amor propi que va molt més enllà de lo que poden pensar els que em tracten... ...Naturalesa, Art, Amor, reduïts a superior unitat: és a dir, la Bellesa. Heu's aquí mon ideal. Ella per a mi ho es tot; lo demés (progrés, ciència, ambició, civilització, etc., etc.) és pols, misèria... o evolucions de sers de baixa mà; sers, en fi, que no conec distintament. La Bellesa té els seus sacerdots, els artistes; els seus profetes, els genis artístics; el seu evangeli, les obres genials artístiques; els seus creients, els aficionats a les Belles Arts; els seus místics, els enamorats; és inútil dir que té també els seus màrtirs, perquè els veiem a totes hores. I jo ho sento dins de mi tot això, tan viu, tan pur!...; però, ¿ho sento perquè ho he après en mes lectures, o bé eixes lectures m'han extasiat perquè ja estava latent dins de mi? ¿Sóc un ver artista o un artista incomplet, o sia senzillament un dilettante entusiasta? Fa més de deu anys que aquest dubte em rosega. Però puc assegurar una cosa: en consciència em sento més poeta que lo que mostren ser-ho molts que el públic anomena tals; i crec també una altra cosa, que cap de mes inèdites composicions pot col·locar-me, als ulls de la gent, a l'altura a què jo aspiro en el terreny de l'Art; perquè els pocs èxits literaris que he tingut, vistos de la vora m'han semblat pobres, trivials i fins ridículs; i els mateixos, ans de gosarlos i vistos de lluny me semblaven immensos i rodejats de gloriosa aurèola. Per això he dit abans que amb la glòria m'ha passat com amb l'amor; al deixar d'ésser per mi un somni, han deixat també de tenir atractius, i en realitat he trobat sos goigs mesquins i sens llum. I lo que no és Bellesa, amor o glòria, què és per a mi? Tot ho veig petit. En les ciències físiques i naturals sols hi veig d'apreciable els resultats de l'empirisme elevats a principis que han lograt almenys... què... al capdavall? Traslladar-se en una hora a un punt que en dista sis o set al pas natural; fer teles més o menys ben teixides per a abrigar-nos; construir màquines per a multiplicar la producció d'aquelles teles; poder rebre en una hora una notícia de París o Berlín; omplir de superfluïtats les cases dels rics; i que a la nit, en reduïts i determinats punts no sia del tot fosc... I coses per l'estil. Ara jo pregunto: ¿és més feliç l'home per atravessar de pressa terres i mars, per dur vestits més o menys imperfectes, per saber més aviat les coses, que la major part de les vegades valdria més que ignorés sempre, per respirar un aire viciat o per anar pel món quan la naturalesa vol que dormi? Però això, al capdavall, omple necessitats que la civilització ha creat a l'home i que la civilització té interès en satisfer poc o molt, perquè els salvatges no es burlin d'ella, si és que alguns s'arriben a enterar de què hi ha pobles que es creuen inmensament superiors an ells, i en les estadístiques, altre entreteniment social -¡per més vergonya-, se veuen obligats a posar cada any a mils els boigs, els tísics i els suïcides. Però aquestes ciències físiques, quan volen enlairar-se a buscar les causes primeres, què fan? Fan riure, i això els és comú amb la filosofia, que és l'art de dir cada u lo que li dóna la gana sense més proves, i amb les ciències exactes en l'esfera abstracta, que és l'art d'anar dient veritats com punys de les que ningú n'ha de fer res: és a dir, ganes de buscar-se mals de cap sense necessitat. ...I llavors, com més tard en tots els meus jocs, sempre era en la soletat quan gosava més; perquè acompanyant-me d'altres del meu temps, la il·lusió, el deliqui, durava poc perquè els altres no podien seguir-me a la regió enlairada, a on jo els volia conduir. I jo llavors també estimava a una nena un xic més gran que jo, amb una força de sentiment que sols he tornat a experimentar a divuit anys. Però tot això va acabar-se. Vingueren les distraccions de col·legi on vaig començar el Batxillerat; vingueren les primeres revelacions de lo material i grosser dels misteris de la vida; vingué la vanitat d'estudiant aprofitat, les simpaties amb alguns d'ells, tan fortes, que foren com uns amors disfressats; la meva adoració an aquella nena es desvanesqué de repent, al trobar-la un dia convertida en joveneta ja formada; la fe religiosa fou entusiasta fins tot just deixar-me fer amb recollirnent la primera Comunió; la casa vella fou abandonada per altra més petita, però més moderna; l'aspiració a ser ja alguna cosa en realitat se manifestà; vaig acabar el Batxillerat i vaig començar a ésser infeliç. L'edat crítica, la dels quinze als vint, fou per a mi ingrata. Començá el malestar un any ans d'acabar el Batxillerat. Envanisat amb allò que em deien «ésser un talent», objecte de tota mena de consideracions i alabances; farcit el cap de novel·les romàntiques que devorava amb furor, que em feien plorar a llàgrima viva, que desvetllaven en mi sentiments elevadíssims, però buits, quijotescos, obtenint les millors notes acadèmiques; en una paraula, format de mi mateix un concepte elevadíssim, vaig ser bruscament arrencat de davant dels llibres i col·locat davant de la taula del treball en la indústria a què venia destinat, i posat, en cert modo, en la condició de poc més que un aprenent. El cop fou terrible i retrunyí en tot el meu ser, i d'aquell desballestament d'aspiracions contrariades s'alçà, portant l'estendard de la rebel·lió, ma passió per la poesia. ...L'amor a la poesia es manifestà en una espècie de fúria per a omplir de munió de versos, amb fecunditat verament assombrosa i en tots els ratos que podia robar al treball, llibretes que amagava entremig d'altres més prosaiques i plenes de números referents a la nostra indústria. Lo que jo vaig considerar món primer triomf literari m'emocionà vivament. Havia enviat una composició a un periòdic setmanal. El dissabte a la tarda -tenia llavors de setze a disset anys- me n'anava a la fàbrica i, ans de pujar al tramvia, compro el periòdic, que acabava de sortir, i un cop ja a dins del tramvia, el desplego; lo primer que fereix la meva vista són aquells versos, aquells conceptes, aquelles coses que jo m'havia inventat, llegibles pel públic en aquell paper de gran circulació. L'emoció fou tanta, que restí una bona estona amb els ulls fits en aquells versos, sens tirar avant en llegir-los, clavat en mon assiento i com si somniés; tot seguit els ulls m'espurnaren i vaig amagar el rostre darrera el periòdic enterament desplegat. Ah! que poc devien pensar mos companys de viatge que darrera d'aquell full de paper, encara humit i amb la fortor penetrant de la impremta, s'amagava un dels goigs més grans, més purs, més dolços que es poden arribar a sentir. L'amor nasqué també en mi ple de força, però avergonyit... el meu culte a la dona anà prenent una forma d'adoració desinteressada com a una Divinitat, de què s'ha revestit fins al present... Renuncio a donar a entendre aquesta tortura de quatre o cinc anys; sols pot compendre-la, i la compendrà de seguida, qui s'hagi trobat en el meu cas. D'aquí nasqueren soliloquis amorosos, vessant foc i tendresa, d'aquí també que em forgés una dona ideal, que a força d'imaginació jo feia que em vingués a consolar en totes mes tribulacions, amb la que sostenia verdaderes converses, i ens omplíem mútuament de carícies, sens que mai aquesta ficció sortís de sa puríssima esfera, sens que mai degenerés en objecte d'un delit material i grosser. Mon amor a la Naturalesa es traduïa en matineres escapatòries als voltants de la ciutat a on sempre anava acompanyat amb mes quimeres, amb mos planys, amb mos desitjos no ben determinats. Però com totes aquestes tendències eren absolutament oposades an allò que els que havien de guiar mos primers passos en la societat creien que era convenient per a mi, s'inicià una lluita desesperada, que si bé, en general, se mantenia interna, a vegades eixia a fora en escenes deplorables, qual sol record me mortifica vivament. ...Però amb tot i això foren per a mi vertaders oasis de goig mos dos viatges: a València, Granada, Còrdova, Madrid i Saragossa l'un, i a Marsella i París l'altre. Aquest plaer tan intens que s'experimenta al recórrer terres noves per a nosaltres, ¿no és una manifestació i al mateix temps una protesta de la Naturalesa, que s'oposa al reduïment del modo de viure, en general, en la societat? Perquè no fou precisament la il·lusió de veure poblacions, costums, edificis, monuments, lo que m'afalagava, sinó alguna cosa més íntima, més fonda, més pura, això és, el separar-me de la rutina que em rodejava el veure canviar l'aspecte del paisatge, la satisfacció, en fi, de certa necessitat de renovar al voltant del jo, tot lo que considerava no jo. A part d'aquests dos respirs, la meva situació era insostenible; passats dos anys, vingué la convicció de que jo no servia per a industrial i se'm donà a escollir carrera. Jo des de molt temps venia dient, a tothom que volia escoltar-me, que la meva vocació era la carrera d'advocat. Això no era cert, però jo no mentia. La meva vocació era sortir-me d'una esfera que, a efecte de tant llegir novel·les i de lo que s'havia exagerat mon talent, considerava massa grossera per a mi; la meva vocació era fregar-me amb la joventut il·lustrada, al mateix temps que adquirir coneixements superiors, perquè jo creia llavors en la ciència. I la carrera d'advocat m'era simpàtica, per un no sé què d'aristocràtic que jo hi veia, i perquè comprenia rams del saber humà que se m'havien fet els més simpàtics durant el Batxillerat: filosofia, història, literatura -jo no sabia que existís la facultat de filosofia i lletres-, i tampoc m'hauria atrevit a sol·licitar una carrera sens aplicació pràctica. Per això vaig escollir aquesta carrera sens saber, com sé ara, lo que és en realitat. Amb poques paraules, vàrem acordar amb el meu pare mon canvi de rumbo: fou moments abans d'anar-me'n al llit. Un cop al llit, amb llàgrimes de tendre remordiment, m'acusava a mi mateix d'haver tirat a terra tot el castell d'esperances i projectes que mon pare devia haver anat formant des de mon naixement, de què jo, com únic fill baró, estendria el negoci del nostre acreditat establiment, seria un industrial il·lustrat, i l'orgull i descans de sa vellesa. Aquí comença el temps ditxós de ma joventut. L'endemà de matí (7 d'octubre de 1879), en companyia d'un condeixeble de col·legi, vaig fer els primers passos per a matricular-me. Tremolant jo d'emoció, vàrem entrar en el vestíbul de la Universitat, i vaig dir somrient amb tot candor a mon company: «Entro per primera vegada en el temple de la sabiduria». Ell va mig riure d'un modo que em féu pensar: «Aquest desgraciat no estima la ciència en tot lo que ella es val». L'endemà vaig començar a assistir a les classes. A l'entrar en el claustre de Dret, una ratxada de benestar va commoure tot mon ser: aquell pati rectangular, rodejat de porxos bizantins de moderna construcció, sota dels quals discorria conversant, fumant, discutint o estudiant aquella multitud de joves com jo; aquell «rumrum», soroll indefinit, propi de tots els llocs de gran concurrència d'homes, sobrepujat a vegades per una exclamació o rialla més forta que les altres; aquell formar-se i desfer-se grups i canvis continus de saludos, de cops, de pulles entre estudiants que s'encreuaven; aquells bedels amb vestits galonejats comunicant ordres, obrint i tancant portes, bromejant amb els escolars, i el veure travessar dos o tres catedràtics amb la toga i birret amb borla vermella, enraonant amb tota gravetat, tot anant cadascú a la seva aula, seguits a l'entrar d'un apinyat grup de jovent, qual falta es deixava conèixer de seguida en el número dels que seguien passejant-se esperant el seu professor..., tot això fou per a mi com una terra de promissió, com si entrés en ma pàtria després d'una absència quasi immemorial; i respirant àvidament aquella atmosfera de joventut i intel·ligència, sol, i tot commogut, anava avençant tímidament i amb dificultat entre aquells grups bulliciosos, pensant que, dintre molts pocs dies, jo també en formaria part i que també riuria i cridaria rodejat dels companys que mon cor jove necessitava. ...Quina veneració m'inspirà aquella sala gran, amb sostres d'ampla volta, formant escala i davant per davant la tarima i la taula del catedràtic! Entrà aquest i començà a explicar la primera lliçó de prolegòmens, paraula completament nova llavors per a mi i qual estranyesa em produí no sé quina delícia, com anunciant-me que s'anava a aixecar davant meu el vel de la ciència del Dret. Tots els altres estudiants prenien apuntes de l'explicació; jo no anava previngut; però ma intel·ligència era una esponja resseca i assedegada, i fou tanta l'atenció que vaig posar, que al sortir de la classe i arribant a casa, vaig escriure de memòria la substància de lo que havia dit el catedràtic en son discurs de tres quarts d'hora, i després, comprovant mon treball amb els dels que havien seguit la veu del professor, vaig trobar que no em faltava res d'essencial. Des de llavors vaig viure a gust: compartint l'estudi amb les converses, ja sobre la mateixa, ja sobre altres coses; la joventut cridà la joventut, i les amistats brollaren com flors en abril... Oh amics meus! Quins bon ratos hem passat tots junts, o encara que no hi fóssim tots, reunint-nos en les combinacions més variades! aquelles esperes en el claustre, en què ens destorbàvem mútuament d'estudiar, encara que no volguéssim; els ratets després de la classe arreglant els apuntes; les campanes celebrades a l'entorn de la Universitat i sobretot en el pont; les converses a l'entorn de la taula del Café Nou, o últimament el Continental, aixís com al principi en el Colon, o en el despatx de casa, o en mon quartet...; les rialles que mai paraven! Però, bah! Tot això ja s'ha acabat; el círcol d'amics s'ha desfet; cadascú tirà pel seu cantó, i tota aquella alegria, aquella indolència, aquell graciós topament de tendències en caràcters i opinions que constituïa gran atractiu per a cada u de nosaltres, ja han mort. ...I ara què voleu que faci? ¿Empenyar-me en brillar en les coses que us diuen sèries, de les que m'he rigut sempre que n'he parlat, i que ara ja ni fer-me riure logren perquè em fan fàstic? ¿Ficar-me a industrial, que almenys és ofici evidentment útil, ara que el negoci de casa meva acaba d'extingir-se per ma pròpia culpa?... ¿No és cert que sembla impossible que al ple de la joventut, de la vida, aquesta transcorri per a mi sense la més petita variació; ni el més petit succés vinga a alterar la calma que em té ensopit i completament inútil per a tothom i per a mi mateix? Jo, que m'havia fet la il·lusió d'ésser cèlebre poc menys a vint anys, ne tinc vint-i-cinc i pico, i si ara em morís podría endur-me'n a l'altre món la tranquil·la seguretat de no omplir ni mitja ratlla de la crònica local, i, la veritat, ja tant se me'n dóna. ¿Són ja definitivament cendres fredes els focs de la joventut? Mes jo bé sento encara alguna cosa de tant en tant. Molt de tant en tant, és cert; poqueta cosa, és veritat; però algo és algo, i mentres sentí alguna volta humitejar-se mos ulls espontàniament i sense saber per què, a impulsos d'un benestar o d'una tristesa sens motiu aparent, no em donaré per rendit. Qui sap si encara alguna dona inverosímil me farà sentir, corresponent-lo, un amor d'aquells tan platònics i elevats que la Naturalesa ha tingut a bé fer-me desitjar amb ardor, i que no he tastat mai! Qui sap! ...Jo que, a part de ser un ente inútil, sóc: un bon noi, no deixo d'oferir un partit temptador; sense ser ni massa lleig -encara que això va a gustos- ni massa pobre -per més que sia prou relatiu-, m'entrego, verge de cos i d'ànima, a la que tingui un xic de paciència, per a saber-me conquistar. A més sóc incapaç de donar mala vida, no diré a una dona, sinó a qualsevol objecte dels tres regnes naturals, ja que diuen que són tres. ...I ara hi penso, i la glòria? ¿Sóc o no sóc geni del domini públic? ¿Envio o no envio una poesia en algun certamen de la costa de Llevant que em dongui el ruidós triomf que em va proporcionar aquella flor natural guanyada quan era petit, és a dir, cinc anys enrera? ¿Podran o no dir-me llorejat poeta els amics quan me dediquin alguna cosa? Això és molt interessant i fins estic per fer un poema, que és tot lo que es pot arribar a dir. Que tinc grans disposicions literàries ho sé de segur, i ho prova l'estar en aquest moment cremant-me les celles, en comptes de dormir tranquil·lament, que és lo que fa la gent vulgar quan té son. Però jo, a pesar de no ésser vulgar, ¿sóc capaç, verbigràcia, de fer una revolució en literatura? Ecco il problema, que diu en Rossi. D'una banda em sembla que sí, però de l'altra veig que no la faig; i això és d'una realitat abrumadora; perquè si no faig això, què faré? Ah! ja ho sé: per de prompte faré una cosa, anar-me'n al llit, això és gran servei que presto a les lletres, servei completament desinteressat i a on hi brilla la més pura abnegació, perquè no ha de reportar-me cap glòria i la glòria per als innocents com jo, és cosa de més preu que la salut corporal, la que m'està dient ja fa estona que és l'hora acostumada de dormir. Dormir! gran cosa, sobretot quan es té son. A dormir, doncs, ja que som a la primavera! O primavera! gioventù dell'anno. Gioventù! primavera della vita. (13 maig 1886, 12 nit.) 10 octubre 1910. I ara han passat vint-i-cinc anys i avui ne compleixo cinquanta. Sóc casat amb la mellor de les dones, que m'estima amb passió. Tinc dotze fills bons i sans, casa pròpia i esbarjosa, una fortuna suficient a mantenir-me amb els meus, un nom honrat pels meus conciutadans, una glòria de poeta, i una salut de cos i d'esperit que no em fa enyorar els vint-i-cinc anys. Al contrari: en aquest mateix moment acabo de rellegir lo escrit vint-i-cinc anys endarrera, i dono gràcies a Déu que d'aquell jove tan decaigut moralment n'hagi volgut fer l'home que ara em sento. I en dono a Déu totes les gràcies -i al meu pare, que ja és en Ell i em deixà, com fruit del seu treball de tota la vida, en una posició material desembarassada, d'on ha eixit el meu desembaràs moral, i ha sigut base d'altre- perquè jo no hi he posat res del meu esforç. Déu, que m'ha negat la fortalesa, ha tingut sempre en la seva mà la meva debilitat, fent-me-la sana, i portant-me amb ella i tot a resultats admirables i sempre superiors als meus mèrits. He sigut home de sort, una pura criatura de la Providència Divina. Tot quant sóc i tinc ho dec -però directament, m'enteneu? no mitjançant cap esforç meu- al Pare que està en el Cel, i al que em donà aquí en la terra. He passat certament en aquests vint-i-cinc anys tribulacions exteriors, però cap tan forta que no me n'hagi revingut amb ganància. He passat moltes inquietuds, moltes angúnies, espants, contrarietats, mortificacions, perills, trastorns i penes; però tot això tan proporcionat a la meva feblesa que al punt que el meu cos o el meu esperit s'anaven a rompre, el pes m'ha sigut tret de sobre, i una meravellosa elasticitat de la meva naturalesa m'ha redreçat sense que jo sabés com podia ésser. Aixís me trobo a cinquanta anys, jo que no sóc fort, amb una sensació d'agilitat jovenil; jo, temperament egoista de somniador i solitari, fet cap d'un gran casal i amb reputació de patriarca; jo, de petit esperit i petit treball, considerat com un dels grans enteniments de mon lloc i temps; jo, que amb prou feines me sabria guanyar la vida per mi sol, respectat per home de posició social independent i desembarassada; jo, que em sento tantes xacres i febleses morals, estimat un home pur i fort. Semblo ésser molt més de lo que sóc, i tot lo que sóc m'ha sigut donat de gràcia: i beneficio, a més d'aquest do, d'aquella apariència. Senyor, Senyor, teniu-me en la vostra mà, i pugui almenys mon agraïment servar-me digne dels vostres beneficis! Notes autobiogràfiques [Pàgina principal] [Enviar comentaris] [Fitxa de l'obra] [Índex de l'obra][Dalt] Joan Maragall Copyright © Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000