[Pàgina principal] Plant dolorós de la reina Hècuba, raonant la mort de Príam, e de Policena, e d´Astianacres Joan Roís de Corella [Pàgina principal] [Enviar comentaris][Fitxa de l'obra] [Índex de l'obra][Baix] Plant dolorós de la reina Hècuba, raonant la mort de Príam, e de Policena, e d'Astianacres Joan Roís de Corella Cruel, ficta, mortal e sangonosa pau, Eneas e Antenor havien finat, deu anys passats, après que els superbos grecs en les fèrtils ribes d'Àsia havien posat llurs riques tendes. Los camps veins de nostra ciutat, no solament tints, mas fins en lo profunde centre de sangs enemigues gregues e troianes en gran abundància abeurats, fertilitat als sol·lícits llauradors prometien. En altitud que de lluny mirar se podia, estaven no mesclats, en nombre sens compte, los cossos, acompanyats d'ossos de la consumpta carn ja despullats, d'aquells qui, a la cruel citació de la mort, primers comparegueren. O veritat de gran meravella, no immèritament als qui l'oiran, dubtosa! Que, partint-se dels cossos esquinçats llurs enemigues ànimes, no se'n partia la mortal inamistat: ans si per cas (o perquè eren tants que la terra rebre no els podia) se mesclaven, en breu espai los uns a part dels altres trobats eren, retenint en la descolorida cara aquella ferocitat que fins al darrer espai del viure els acompanyava; i, en diverses esquadres, als un paria que ells, morts, desitjada batalla esperaven, fins que multitud de diversos ocells, en companyia d'animals salvatges, dels ossos la carn despullant, mobles e volants sepulcres los donaven, perquè semblant a la inquieta vida fos llur darrera sepultura; los ossos dels quals, si una flama ensems cremar assajava, com la humida sal, ab so espantable, los uns dels altres ab velocitat no poca s'apartaven. Romania Troia, dels infants abundant pobladora, de vius despoblada: estimaven benaventurats, de llur repòs tenint enveja, aquells qui la piadosa mort, de conflicte de tanta misèria, havia fet delliures, puix eren exempts de la dolorosa vista de mals e dolors; que ans los cels, ab fatiga de llur voluntari moviment, per destrucció de la mundana màquina reposaran, que, semblants als nostres, se troben, prorrogant-nos la cruel mort, per major mal, trista vida; la qual, creixent d'inefables misèries, mostrava'ns poc doldre d'aquells qui, ab una sola mort de tantes pus doloroses estalvis, ans festa que obsèquies mereixien llurs sepultures; e gravitat d'innumerables multiplicades tristors, en mortal litargia havia conduït nostres cansades penses: érem dits vius, no perquè en veritat vixquéssem, mas perquè ab algun poc e tard moviment als morts en part dessemblàssem. Per acabat e darrer terme de nostra final destrucció, après de sosteniment de tantes misèries, atès aquella enganosa e pacífica nit, estant los nostres murs ab silenci de les vigils sol·lícites guaites, no recelant altres mals dels que sostenguts haviem, e una general son ab fatiga dels passats treballs, repòs de no record als mesquins troians atorgava, estant la ciutat a vas habitació dels morts callada; sols los galls ab multiplicades veus la mitjanit senyalaven. En lo llit de la sua real cambra estant lo cansat rei Príam, los peus del qual Cassandra e Policena (de la mort, per ésser dones, delliures) calfaven, jo no sé si dormia; que aument de dolors m'havia portat que, no menys dormint que vetlant, nostres passes e presents dans sempre ab plorosos ulls pensava. A mi paregué ensems veure e oir l'ombra d'aquell cavaller invencible, fill meu, Hèctor, que ab cansada e plorosa veu, dessemblant a aquella que vivint parlava, fredament tocant la mia mà dreta, quasi plorant deia: -Lleva't, Hècuba, reina sobre totes miserable, que si els cruels fats per força d'armes a nostre decaïment perdonat haguessen, la mia mà dreta sola bastava la superba ira dels enganosos grecs amansar, i raure de les penses humanes eternament lo nom de Grècia. Lleva't, trista mare: mira de nostra destrucció lo darrer dia. O doloroses dones, les qui ab pèrdua de fills passau per lo camí de dolor materna! Pensau ab quanta cuita respondre e abraçar ensems volgui a la lleugera ombra; la quai, enganant los dèbils braços, féu-se absent de la mia vera o ficta vista, refrescant les passades nafres ab record present d'aquell passat mal, quan lo cos sens ànima d'aquest fill meu, pare de cavalleria, fón rossegat per los nostres e seus camps troians, lligat a la coa del cavall d'Aquil·les, llaurant la terra a l'entorn dels murs de la sua ciutat, en presència de sos vassalls. Acosti'm a Príam, que ensems ab mi es dolia, puix egualment abduis perdíem, perquè li digués la dolorosa e darrera vista d'aquella ànima que, vivint, en força e prudència als altres hòmens avançava, ab humanitat tan benigna, que més fill dels déus que nostre se jutjava. Però, ma llengua dessecada per abundant sangonàs plor de mare dolorada, no pogui formar lo començ de mes paraules, ans que la remor de la nostra caent e ja encesa ciutat me força girar los plorosos ulls a la porta de la tancada cambra, per la qual, ab forts destrals en diverses parts trencada, l'espasa treta, ab superba iniqua continença, desesperant a misericòrdia, Pirro entrava: -Vine, Príam -ab irada i espantable veu deia-, que tos fills e vassalls en los inferns t'esperen; puix per lo teu mal consell a la mort primers los has oferts, porta'ls nova de nostra pròspera e darrera victòria. Lleva't, rei de misèria, estalvi de la primera destruïda Troia, perquè ab major dolor prenga fi la tua miserable vida! Penit-te, sens que no et serà atorgat temps d'esmena, d'haver tramès a l'efeminat Paris en Grècia, per furtar la bella Helena. Sies exemple a tot lo món que d'ofendre als grecs se guarden. Vine, rei de dolor ab corona de misèria: tu has engendrats molts fills per a l'espasa de mon pare, e ton pare a tu per a la mia. Ab veu esforçada respòs lo rei, sens temor: -O jove sens vergonya, vell en covardia, animós entre els morts, pauruc contra els vius! Entre los teus lleigs actes, fes-ne u de misericòrdia: tol sens tarda l'enutjosa vida a aquell, al qual en extrem series cruel si la hi deixaves; atesa la desitjada mort, en tenebres deshondrada vida me venja, deixant, en recordació perpètua, lletgea de covard acte e sens vergonya. Fón lo mortal colp resposta a les darreres esforçades paraules de Príam, amagant la tallant espasa en lo seu envellit, dèbil e ruat coll; la qual, per no tornar per lo camí on entrada era, acabà a tallar aquella part poca que del primer colp restava, prenent aquells blancs cabells ab la mà esquerra, los quals la daurada reial corona de tota Àsia, en triümfo de gran majestat aplanats havia. Caigué sens cap, com a tronc envellit, lo cos del rei, cobrint los païments de la nostra real cambra de tapits carmesins, tints de sangonosa porpra, en tan gran abundància, que les òrfenes filles llurs peus, ni els meus, no podien ser estalvis que en la corrent sang de Príam no es banyassen. Romania lo cap penjat en la ma del cruel carnisser; lo qual, obrint la finestra, cridant deia: -Troians! Preniu lo cap de vostre rei, que lo cos resta a la muller e filles. Millor vos és ésser catius de nostres vassalls, que miserables ciutadans de Troia, senyorejant Príam, que a si ni a sos fills ni a vosaltres de nostra victòria ha pogut fer delliures. Així llançà lo cap d'aquell rei qui, ab justa suavitat, com a pare dels pobles, benignament temprava les regnes de sos regnes: egualment amat de sos fills e vassalls, era ell la cosa qui sola més amaven aquells a qui senyorejava. E quan exeució de crueldat tan extrema en nostra retreta cambra Pirro acabava, no cessava, fumant, cremar Troia, e al cos de Príam fallien focs per dar-li real sepultura. O cosa raonable, si la gravitat d'aquelles dolors que les altres totes passa, ab esparç e apartat llenguatge als hòmens se parlava, e veus, llagremants doloroses, nostra misera destrucció representassen, transportant los oïnts entrestits en la presència de nostra gran pèrdua, no consentissen sinó ab gemecs, tristors, sospirs e sanglots ésser oïdes! Aquestes són dolors de mare i estèril reina, e cativa d'aquells que, ella mirant, en la sua pròpia ciutat han donat cruel e dolorosa mort a sos fills, tolent a Príam, en un dia, ensems la vida e los regnes. -O invincibles, inics e implacables fats, qui la veritat dels actes humans infal·liblement ordenau! ¿Per què forçau la mia trista ànima ésser present a fatigat cos, per dies e treballs així dèbil, envellit e decaigut, que,deixant-me de tan dolorós viure, aldre no serà en color e magrea,sinó tal com era com fals nom de viu tenia? «Vixca, doncs, Hècuba, puix la mort sola de misèria la pot retraure! O mare, semblant a ovella que, fecunda, has parit los fills per ser trossejats, partits en diverses parts, rossegats a l'entorn de la tua ciutat, com aradres fent solcs de gran profunditat en la sangonosa terra! »O febrida espasa d'Aquil·les, guasta e oscada sovint, tallant real carn en lo meu miserable ventre criada, e així mussa i envellida en trossejar los ossos e carn dels fills, que envides ha pogut tallar lo dèbil coll del pare! Fir sens tarda, esquinça e talla les nostres carns femenils e molles, perquè les ànimes prestament fugen d'habitació derruïda, que sens comparació més cruel te mostres, cessant de ferir en nosaltres, que matant aquells per la mort dels quals en tant extrem avorrim la miserable vida. »O defunt e no sobrat, invençut fill meu Hèctor! Oges dels profundes inferns la mia dolorosa veu, digna de moure los cruels infernats, déus a misericòrdia. O, si la ous, per què venir tardes? ¿Qui pot resistir a la tua animosa força? ¿Encara en los escurs regnes Aquil·les te contrasta? Deixa lo cos en lo sepulcre, devore'l la insaciable terra; vine, desitjada lleugera ombra, que sola tu bastes vençre los covards grecs, que, de tu viu fugint, de tes victòries són romasos; porta troiolenta companyia, que ensems principi féu a l'honor e fi a la vida.» -No vingau, germà, regla d'honor e cavalleria -respós Policena-, no aumenteu nostres mals ab esperança de vans remeis, que, puix los cruels fats la nostra destrucció han ordenat, no solament Aquil·les si tornava poria altra vegada a vos, invencible, tolre la vida, mas lo covard impiadós Ulixes. Esperau en breu rebre les nostres fatigades ànimes, perquè, ensems ab vos, en los camps Eliseus, a la verd delitosa riba del gran riu, oblidant nostres passats mals, passem eterna, desansiada e reposada vida.» Ab altres espantables veus, la sibil·la Cassandra: -Un mal esdevenidor, entre tants presents, agudament me turmenta: que ja la demència e follia de l'ignorant poble solament lo que s'esdevé, e no los mèrits dels humans actes, esguarda. E així, per a sempre piadosament planyeran Troïa, dels grecs destruïda; recordant-se del darrer foc que els nostres alts palaus crema, s'oblidaran de les flames que l'animós, sobre tots estrenu cavaller, havia llançat a les ja cremants naus gregues, en la segona batalla, aprés que en nostres platges havien llançat àncores. «O, si els recordava de l'inhumà, cruel traiment d'Eneas e Antenor, veurien los flacs grecs no han vençut, mas la invencible ordenança dels implacables Déus! O cosa de gran meravella: los famolencs ocells de Grècia a péixer les nostres carns vénen, e als grecs guarden no toquen, a mescla dels quals, ab rabiosa fam, los troians cruelment dil·lacerant esquincen! E los focs cremants les pedres de Troia, sens lesió passar deixen los cobdiciosos enemics per a pendre aquelles riqueses que de les flames grans restaurar se poden. »Los pocs infants a cativa servitud encara no aptes, dels braos de les mares al foc los envien, semblant als l'infern: encara que demèrits no tinguen en aquest món, dins los petits cremants cossos les ànimes bullir constrenyen, e ab tan gran cuita real sepultura los donen, que no abans los esperits sens culpa exhalen, que llurs carns, tendres e moltes, ensems ab los ossos en verdadera cendra se transporten. »Altres,la vida dels quals per major pena un poc espai d'ésser consumpta s'allarga, com a troncs verds, ab doloroses veus a les flames en va contrasten, trametent a la fi vers lo cel les ànimes, enceses com a centil·les, corrents a la natural esfera. »Altres, plegats ab la furtada roba, encara morts, en estrets sepulcres llurs ànimes reserven, esperant com, fugint de tal carçre, als tenebrosos regnes devallar puguen. O miserables troians! Als qui la flama no devora, no els deixa cruel espasa; e alguns pocs als qui la mort per aument de dolor perdona, no els fall cativeri d'iniqua, cruel, superba senyoria. »O immortals Déus! Per qué haveu elet ministres execudors de vostra sentència los grecs, hòmens sens humanitat? Si tu, Júpiter, de la pròspera fortuna troiana tenies enveja, ab los teus flamejants llamps destruisses a nosaltres ensems e los regnes, no romangués als grecs fals nom de vencedors. Jo no ignore la destrucció que a ells mereixents los espera; però dolc-me que no la faran lostroians, mas diran que els déus los puneixen per los malsque ens han fet; e així, quan en esdevenidor de nosaltres se parlarà, les darreres paraules finaran: 'los grecs vencedors, los troians destruits'. Mas, ¿qué aprofita doldre sobre cas irreparable? Preneu vós, desaventurada mare, los peus del ja fred cos, e Policena e jo los braços: no tinga per sepultura la sua pròpia sang.» Entrà altra vegada per la nostra cambra lo cruel Pirro, l'espasa tinta, e cascuna de nosaltres esperava, com anyell davant lo qui el mata, qual primer a la mort convidaria. Ab espantable veu, lo cobdiciós de sang humana cridà: No cures, Policena, de les obsèquies de ton pare, que els seus regnes caents li seran darrera sepultura; vine, acaba lo matrimoni d'Aquil·les: tenyiràs los tàlems del seu sepulcre de la tua verge sang, que les ombres de mon pare, demanant desitjada venja, me forcen tolre't la vida. No tardà Policena a llevar-se a la veu d'aquest trossejador d'humana carn, e una sola camisa cobria la sua bellíssima persona, de la bellea de la qual d'escriure deixe, perquè ab actes de crueldat tan feroce alguna altra cosa escriure no es deixa. Un sangonós mantell, que sobre el fred cos de Príam estava, prengué Cassandra; e jo, deixant descobert lo pare, cobrint la despullada filla, dient: -Aquests són los arreus que als vostres tàlems, Policena, s'esguarden; de creure era que, per ésser dona, la mort, comportantvos miserable dida, algun espai vos perdonara; però no solament dels hòmens, mas de les dones, los covards grecs recelen. No els oblida sou germana d'aquell, lo nom del qual encara els espanta; justa cosa és les claustres de vostra virginitat romanguen tancades, e les venes del vostre coll obertes, donant lloc a la trista ànima, abeuren lo sedejant sepulcre d'Aquil·les, perquè no sia ver que home viu de Grècia sia gendre de Príam. -O, com és miserable cosa no saber morir! -ab esforcada veu deia Policena-. Los vençuts, animosament morint, tolen la victòria als cruels vencedors; aquells gloriosament vencen, los quals als catius ab humana cleméncia de llurs voluntats triümfen. Anem, Pirro: que en tu, sol grec, pietat se troba, que em tols la vida, la possessió de la qual era a mi més greu e enutjosa que la pèrdua d'aquells béns que posseïa quan en prosperitat estava la destruida Troia. Així ens partim del fred cos de Príam, per anar a les les flames mortals esposalles, deixant-li per sepultura les flames cremants tots sos regnes. Venien a nombra cambra Helena e Andròmata, portant per la mà Astianates, fill d'Hèctor, lo qual, en ànimo e benegnitat no dessemblant al pare, besant les mans a la tia, ab esforç major que de fadrí, piadosament deia: -O cruel mort, que a vos, Policena, assaltar gosa! A mi, Pirro, que en algun temps poré venjar crueldat de tan feroces actes! Deixa viure aquesta, la bellea de la qual en feminil condició a tot altre vencedor de mort la faria exempta. O engendre de vibres, alletat de basalís! Què respondràs als qui et demanaran la causa de tan cruel acte? -Llevau-vos, nebot -deia la piadosa tia-: no empatxeu lo viatge de la mia desitjada llibertat; deixau, refugi dels troians: portaré als camps Eliseus, a mon germà, noves de vostra adolescent semblança. Ab paraules tan doloroses de recitar impossibles, arribam als mortals tàlems del sepulcre d'Aquil·les. Egualment los grecs ab los troians Policena planyien: aquesta fón la primera hora que els enemics aprengueren d'haver pietat a nostra adversa mísera fortuna. Al mortal colp allargà lo coll l'esforçada donzella, e ab la sua verge sang abundosament regant, abeurà lo dessecat sepulcre del fill de Peleu. O espantable cavalier Aquil·les, que vivint mates mos fills, e mort, a mes filles! Si per a tu havia jo parit, fosses estat madrina, perquè, ans que als bressos arribassen, en les tues cruels mans mos fills lleixassen llur tendra vida, o, matant en lo primer part la dolorosa mare, ab menys treball fora acabada la tua gran crueldat! O inic sepulcre, sedejant sang humana, abeura't ara d'aquesta verge, o, si no est content, no tardes per apagar tan gran set pendre aquesta, envellida e poca, que en lo meu cos ab tan gran fatiga resta! O Pirro, pèlag sens fons, on crueldat navega! Mira lo sepulcre de ton pare, que ja s'eixuga, e Cassandra e jo, no mortes romanim, perquè torques l'espasa mesclant nostres sangs ab la de Policena: ofega o farta les ombres de ton pare! O Fortuna monstruosa! Ab variables diverses cares, sens repòs sempre movent la tua inquieta roda, contra los miserables troians has poderosament mostrat lo pus alt grau de la tua iniqua força; envejosa deessa d'animosos enemigals falcs, no desdenyes vençre, e dels forts destruïts triümfar te delita, quan tes cases de vil sang e terra enfosquides e fumades llong temps estar pacifíques comporte, e de l'ennoblit e fort Ilion vols que se'n mostre lo lloc on primer estava! Deixa los passats mals, miserable reina! Mira Ulixes, rei de falsedat, cavaller d'engans, covard en les armes, animós en fraudulència, ab quanta força arrapant tira Astianates dels braços de sa mare! Ab veu impiadosa deia l'enganós grec: -Deixa ton fill a la dolorosa mort, que el demana per rembre los vents de nostre desitjat viatge-, que als déus plau dels troians en lo món res viu no hi romanga. Aparta't, mare trista, no veges ton fill rodar en l'aire, llançat d'aquella alta torre que sola sens cremar resta, la qual de flames per aldre no és feta delliure, sinó perquè d'ella en lo més alt lo fill d'Hèctor empès, en diversos e xics trossos lo seu cos partit, sia impossible als qui diligentment lo plegaran les sues parts en ell mort tinguen lo lloc que vivint tenien. -O piadosa mare! -ab esforçada continència lo graciós infant parlava-. Deixau-me, mare, anar, que no em dolc de la mia mort, mas de la vostra trista vida, e, si voleu que sens dolor muira, no mireu vés la cruel fi de mon viure, no penseu la inhumanitat de la injusta e no mèrita sentència que els superbos grecs, sens pietat, me donen; que més sera mostra de llur crueldat, ferocitat e fam rabiosa d'humana sang, que no pena de qui ab llibert ànimo l'accepta. No pot ésser gran mal lo que voluntàriament sepren. Anem, Ulixes, que no resistiré a la tua empenta; la passada por que a mon pare, covards, tenieu, vos fa de present de son fill, encara infant, tembre. A mi millor és, morint, vençre vostres flacs ànimos donant-me la mort per esdevenidora temença, que, ab vida dolorosa, tenir obligació de reparar los dans tots de ma pàtria contra els envejosos immutables fats; los quals, no vosaltres, nos han destruïts. Així anava l'esforçat infant a la desitjada mort, deixant la trista mare, la cara guardant lo cel, estesa en la dura terra, semblant a verdadera morta; la boca de la qual, ja freda, piadosament besant, pres per la mà a Ulixes, en semblança que ell a la mort lo portàs. Los aires escurit retornaven lo sol; de color de sang se vestia la terra; murmurant, en amples cavernes obrint reclamava; e tot l'univers, per extrem dol, general decaïment en breu prometia; e la cara del fill d'Hèctor no es mudava. Ab dolorosos siscles, que en los darrers cels clarament s'oïen, tots ploraven, sinó aquell sol per qui tots ploren. Moltes, quasi infinides vegades he assajat la mort cruel e feroce d'aquest nét meu e de Príam escriure, e jamés lo paper ha pogut comportar tanta crueldat, escrita, als qui après vendran se presente; ans, la tinta negra, començant a escriure lo caure de la tan alta torre, convertint-se en abundosa sang, així lo blanc paper tenyint abeurava, que m'era forçat deixar-me de tan dolorosa escriptura; que en altres cartes la mort d'aquest fill de l'animós Hèctor no consent ser escrita, sinó en les dures roques, sobre les quals caent lo seu delicat cos partit, trossejat e delacerat, de la real sang ha tintes, en recordació perpètua del traïment d'Eneas, de la cruel falsa victoria dels grecs, de la misera adversa fortuna dels animosos troians. Plant dolorós de la reina Hècuba, raonant la mort de Príam, e de Policena, e d´Astianacres [Pàgina principal] [Enviar comentaris] [Fitxa de l'obra][Índex de l'obra] [Dalt] Joan Roís de Corella Copyright © Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000