Elogis Joan Maragall Elogis Joan Maragall Elogi de la paraula Senyors: Quina glòria per a mi haver arribat a seure en aquest lloc i ésser el primer d'alçar la veu en l'anyada! I doncs, ¿tant m'estimeu que us fes goig per a presidir tota la companyia? Jo vull correspondre al vostre amor i a la dignitat que ell tot sol em concedia, parlant-vos del nostre amor comú a la raó d'ésser d'aquesta casa, fent-vos l'Elogi de la Paraula. Diu Ramon Llull: «Tot quant hom pot sentir amb els cinc senys corporals, tot és meravella; mes car hom les coses sovint sent corporalment, per això no se'n meravella. Això mateix esdevé de totes les coses espirituals que hom pot membrar o entendre.» Doncs jo crec que la paraula és la cosa més meravellosa d'aquest món perquè en ella s'abracen i es confonen tota la meravella corporal i tota la meravella espiritual de la Naturalesa. Sembla que la terra esmerci totes les seves forces en arribar a produir l'home com a més alt sentit de si mateixa; i que l'home esmerci tota la força del seu ésser en produir la paraula. Mireu l'home silenciós encara, i us semblarà un ésser animal més o menys perfecte que els altres. Però poc a poc les seves faccions van animant-se, un començament d'expressió il·lumina els seus ulls d'una llum espiritual, els seus llavis es mouen, vibra l'aire amb una varietat subtil i aquesta vibració material, materialment percebuda del sentit, porta en el seu si aquesta cosa immaterial desvetlladora de l'esperit: la idea! Com! Sentireu la remor del vent i el soroll de l'aigua i l'eixordament del tro, deixant en vostre esperit una gran vaguetat de sentiment, ¿i n'hi haurà prou amb que un nin menut que es fa sentir només de molt a prop, diga suaument: «Mare», perquè, oh, meravella!, tot el món espiritual vibri vivament en el fons de les vostres entranyes? Un subtil moviment de l'aire us fa present la immensa varietat del món, i alça en vosaltres el fort pressentiment de l'infinit desconegut. Oh!, quina cosa més sagrada! Diu sant Joan: «En el principi era la paraula, i la paraula estava en Déu»: i diu que per ella foren fetes totes les coses; i que la paraula es féu carn i habità en nosaltres. Quin abisme de llum, Déu meu! Amb quin sant temor, doncs, no hauríem de parlar! Havent-hi en la paraula tot el misteri i tota la llum del món, hauríem de parlar com encantats, com enlluernats. Perquè no hi ha mot, per ínfima cosa que ens representi, que no hagi nascut en una llum d'inspiració, que no reflecteixi quelcom de la llum infinita que infantà el món. ¿Com podem parlar fredament i en tanta abundància? Per això ens escoltem els uns als altres comunament amb tanta indiferència; perquè l'habitud del massa parlar i del massa sentir ens enterboleix el sentiment de la santedat de la paraula. Hauríem de parlar molt menys i sols per un fort anhel d'expressió: Quan l'esperit s'estremeix de plenitud i les paraules brollen, com les flors en la primavera una a una, i no pas en totes les branques, sinó com a sort d'una branca. Quan una branca ja no pot més de la primavera que té a dintre, entre les fulles abundants brolla una flor com expressió meravellosa. ¿No veieu en la plenitud de les plantes l'admiració d'haver florit? Així nosaltres quan brolla en nostres llavis la paraula vertadera. ¿No heu sentit mai els enamorats com parlen? Semblen uns encantats que no saben el que es diuen. Fan un parlar tot trencat, entre la llum abundant de les mirades i la plenitud del pit bategant. I així les seves paraules són com flors. Perquè, abans l'amor no parla, quin bull de vida en totes les branques del sentit! quin voler dir els ulls!... i quan s'encreuen ardents les mirades, quin silenci! ¿No us haveu trobat mai en un bosc molt gran, amb aquella quietud plena de vida que sembla una adoració de tota la terra? Doncs, així adoren les ànimes dels enamorats en el brill silenciós de les mirades. I en brolla per fi una música animada, oh, meravella!, una paraula. Quina? Qualsevulla; però com que porta tota l'ànima del terrible silenci que l'ha infantada, sia quina sia, proveu de sotjar-ne el sentit; debades; no arribareu mai al fons, i us espantareu de l'infinit que porta en les entranyes. Així parlen també els poetes. Són els enamorats de tot el del món, i també miren i s'estremeixen molt abans de parlar. Tot ho miren encantats i després es posen febrosos i tanquen els ulls i parlen en la febre: llavors diuen alguna paraula creadora i, semblants a Déu en el primer dia del Gènesi, del caos en surt la llum. I així la paraula del poeta surt amb ritme de so i de llum, amb el ritme únic de la bellesa creadora: aquest és l'encís diví dels vers, veritable llenguatge de l'home. Diu Emerson: «No ha creat Déu les coses belles, sinó que la bellesa és la creadora de l'Univers». I així sembla que Déu crea en la paraula inspirada del poeta. Mes, oblidats sovint de la divinitat del món, i per aparents necessitats de lo contingent, menyspreem el poeta xic o gros que hi ha en cadascú de nosaltres, i parlem interminablement sense inspiració, sense ritme, sense llum, sense música, i nostres paraules s'escorren insignificants i fatigoses, com planta que es dissipa en fulles innombrables, ignorant la meravella de les flors que porta inexpressades en el seu si. I vosaltres mateixos que sou anomenats sobre tots poetes, ¿quan serà que entrareu profundament en les vostres ànimes per a no sentir altra cosa que el ritme diví d'elles al vibrar en l'amor de les coses de la terra? ¿Quan serà que menyspreareu tot altre ritme i no parlareu sinó en paraules vives? Llavors sereu escoltats en l'encantament del sentit, i les vostres paraules misterioses crearan la vida veritable, i sereu uns màgics prodigiosos. Que jo he vist que quan parleu oblidats del ritme buit de vostra vanitat corruptora i en tota la humilitat de la vostra ànima inspirada, jo he vist la gent que abans distretament us escoltaven, il·luminar-se d'ulls, inflamar-se de galtes, alenar amb les boques més que usualment obertes i somriure beatament entre llàgrimes, rendint el cos per a ésser son esperit transportat a la divina esfera. He vist mirar-se uns amb altres, meravellats i ditxosos de veure's junts, redimits de tota contingència per l'encantament, que els era desconegut, de l'absoluta paraula; i repetir-se-la barbotejant amb veu trencada els uns als altres, i als de més enllà que no la oïen; i de lluny i de més lluny tots els ulls anar-se girant il·luminats vers el poeta que parlava en la humilitat de la febre creadora; i en tots els ulls una gratitud amorosa com de criatura al seu creador. Mes ara, malaurats, tot sovint, damunt d'un gra d'inspiració sagrada, voleu aixecar edificis de raó vanitosa, inflant ridículament els vostres ritmes per a omplir-los de les paraules que neden mortes en les superfícies de les coses; i la gent es cansa de sentir-vos parlar vanament amb música inanimada, i us tenen per entretinguts maniàtics, i ho sou. Havíeu trobat una paraula per a donar llum a tot el món, i el vostre baix pruït per una superficial perfecció i grandesa l'ha voltada d'un boirós eixam de paraules sense vida que han ofuscat aquella divina llum, retornant-la a la confusió i a les tenebres. Apreneu a parlar del poble: no del poble vanitós que us feu al voltant amb les vostres paraules vanes, sinó del que es fa en la senzillesa de la vida, davant de Déu tot sol. Apreneu dels pastors i dels mariners. ¡Quant contemplar uns i altres en silenci la majestat del món allí on l'esperit batega amb ritme lliure i gran! ¡Quanta immensitat han reflectit en els ulls, quanta bellesa de cels blaus i de prats verds i de mars mudant sovint de color com el rostre d'una verge, i de llunes i sols, i de boires grises i pluges tèrboles! ¡Quant vent han sentit llurs orelles i quantes rítmiques onades, i els trons que s'acosten i s'allunyen, i el bruelar dels bous i crits misteriosos en l'espai! ¡Quanta flaire d'aigua salada i herba fresca, i com llurs sentits han estat amorosament tocats per totes les coses pures! Llurs faccions n'estan com encantades i parlen rarament; però quan parlen, llurs paraules són plenes de sentit. Recordo un jorn pel nostre Pirineu, a ple migdia, que avançàvem perduts per les altes soledats: en el desert de pedra onejant havíem marrat tot camí, i debades interrogàvem amb ull inquiet la muda immensitat de les muntanyes immòbils. Sols el vent hi cantava amb interminable crit. De sobte, en el crit del vent sentírem un esquelleig invisible; i nostres ulls astorats, poc fets a aquelles grandeses, tardaren molt en obirar una eugassada que en un clot de rara verdor paixia. Esperançats ens hi encaminàrem fins a trobar el pastor ajaçat al costat de l'olla fumejant que el vailet, de genolls en terra, atentament vigilava. Demanàrem camí, i l'home, que era com de pedra, girà els ulls en el seu rostre extàtic, alçà lentament el braç signant una vaga drecera, i mogué els llavis. En l'atronadora maror del vent que engolia tota veu, suraven sols dues paraules que el pastor repetia tossudament: «Aquella canal...», i signava enllà vagament cap amunt de les muntanyes. «Aquella canal...»: ¡que eren belles les dues paraules entre el vent gravement dites! ¡Que plenes de sentit, de poesia! La canal era el camí, la canal per on s'escorren les aigües de les neus foses. I era, no qualsevulla, sinó «aquella» canal; aquella que ell coneixia ben bé entre les altres per fesomia certa i pròpia: era alguna cosa aquella canal, tenia una ànima; era «aquella canal...» Veieu? Per a mi això és parlar. Recordo una nit, a l'altra banda del Pirineu, en «aquelles mountines que tan hautes sount», que sortí de la fosca una nena que captava amb veu de fada. Vaig demanar-li que em digués quelcom en la seva llengua pròpia, i ella, tota admirada, signà el cel estrellat, i féu només així: «Lis esteles...» i em semblà que també això era parlar. Recordo, més recent, un cap al tard en una punta de la costa cantàbrica on els ponents són bells. La gent hi venia a veure pondre's el sol en el mar. Venien enraonant, però en essent allà tothom callava davant del mar que mudava de colors. Vingueren dos homes de mar, silenciosos, i es plantaren davant de la costa immensa; i per bona estona l'un al costat de l'altre callaren. Després d'un, sense moure's ni girar-se al company, li digué: «Mira». I tothom que ho sentí mirà endavant, veient cadascú una meravella pròpia. També allò era parlar: i el que no és així, paraules buides. «Aquella canal»... «Lis esteles»... «Mira»... Paraules que duen un cant a les entranyes, perquè neixen en la palpitació rítmica de l'Univers. Sols el poble innocent pot dir-les, i els poetes redir-les amb innocència més intensa i major cant, amb llum més reveladora, perquè el poeta es l'home més innocent i més savi de la terra. I quan els poetes sàpiguen ensenyar-nos-el aquest llenguatge sublim, i fer-nos oblidar tot altre, després d'haver-lo oblidat ells mateixos, llavors vindrà el regne llur, i tots parlarem encantats per la música creadora. Tots parlarem mig cantant amb veu sortida de la terra de cadascú, menyspreant l'artifici de llengües convencionals i cadascú s'entendrà només amb qui s'hagi d'entendre; però quan parli del fons de l'ànima amb amor, es farà entendre de tots aquells que en encantament d'amor l'escoltin: perquè en amor succeeix això, que mig entendre una paraula és entendre-la més que entendre-la del tot, i no hi ha altre llenguatge universal que aquest. Perquè, ¿què vol dir llenguatge universal sinó expressió i comunicació de l'ànima universal? I si l'ànima universal és la bellesa amorosa que traspua per tota la Creació i en cada terra parla per boca dels homes que la terra mateixa s'ha fet en el seu amorós esforç, l'única expressió universal serà, doncs, aquella tan variada com la varietat mateixa de les terres i llurs gents. I per ella els homes s'entendran sols en l'harmonia natural produïda pel verb amorós de la bellesa creadora, mes en ella s'entendran de debò, en veu i en esperit; mentre que ara la mútua intel·ligència de superficials paraules aspres, lluny de l'amor i la bellesa, és un entendre's sense entendre's: pensen els homes que s'entenen, i menys s'entenen com més pensen entendre's. Que si poseu en conversa dos homes de diferents llinatges i parlant cadascú la llengua pròpia podrà molt ben ésser que, no entenent-se en les coses més superficials, puguin, però, si amb amor arriben a parlar-se del fons de les ànimes llurs, trobar en la música ideal de les veus apassionades un so d'harmonia, una paraula, en la qual vibrin tots dos per igual: era l'única en què havien d'entendre's; i l'ànima universal s'ha manifestat a tots dos per igual en aquella comú resplendor; en allò sols s'hauran entès, mes quin entendre's! Però que si aquells dos homes es parlen en una mateixa llengua, bé sia perquè l'un tingui apresa la de l'altre, ja ambdós una tercera aliena, potser que s'entenguin molt bé en les coses més vanes; mes, allí on comenci a palpitar fondament la vida, allí deixaran d'entendre's; perquè cada terra comunica a les més substancials paraules dels seus homes un sentit sentimental que no hi ha diccionari que l'expliqui ni gramàtica que l'ensenyi. I així aquells dos homes diran una mateixa paraula que sonarà igual per fora i creuran haver-se entès; mes en el bell fons de les ànimes el càntic no serà pas igual. I no és pas l'harmonia de fora la desitjable, sinó la de dintre; que no és pas pel soroll de les paraules que tots els homes som germans, sinó per l'esperit únic que les fa brollar diferents en la varietat misteriosa de la terra. I aquell esperit cal cercar-lo a través d'aquesta varietat misteriosa tractant la paraula com cosa sagrada, inviolable, parlant cadascú amb sant amor la llengua innocent del poble en què Déu l'ha posat, donant-li en ella el seu verb creador; parlant sols en plenitud de sentit i puresa d'expressió, i estalviant temerosament el sacrilegi de la paraula artificiosa o grollera. Heus aquí, doncs, com al predicar nosaltres l'exaltació de les llengües populars, no altra cosa prediquem que el pur imperi del verb creador, la infinita transformació de la terra en el cel, que és el més fondo anhel del veritable progrés humà. I així, quan la nostra predicació és motejada de rebel, estèril i regressiva, nosaltres podem somriure als nostres enemics amb fermesa serena, i seguir avant predicant la llei del verb, que és la llei del món. Perquè essent el món creat pel verb, ¿qui, sinó el verb, ha de regir-lo cap al cel? I si el verb que omple la creació es manifesta a través de la terra per la paraula de l'home, que és la suprema expressió de cada terra, ¿quin altre arreglament de les terres pot ésser desitjat, si no és aquell assenyalat per la vida espontània dels llenguatges? Mireu, doncs, si n'és de santa la nostra causa. I si ara considerem, com té la seva arrel en el diví misteri de l'ésser i del devenir, i com és així superior a tota altra política convencional, a tot accident històric, ens sentirem posseïts d'un amor i d'un temor en defensar-la, que comunicaran a la nostra lluita una grandesa i una noblesa purificadores de tot egoisme i rancúnia, i menyspreadores de tota mesquinesa pròpia o aliena. Tinguem ben present que no som pas uns sublevats portant una bandera contra una altra bandera, sinó uns apòstols inflamats en llum divina, que avancem per aclarir les tenebres amb el foc en què som consumits; que la nostra causa no és sols la causa d'una nacionalitat, no és un plet d'Estats o una renyina de famílies, sinó un ideal humà arrelat en l'amor diví que anima bellament al món. Un tal ideal enlloc pot ésser professat amb més integritat i amb més puresa ensems que en aquesta casa. Perquè en altres llocs ens acoblem per una o altra acció de la vida, en les quals la paraula serveix fins particulars; però aquí la paraula ho és tot: és la nostra acció, el nostre medi i el nostre fi. Mirem en quina disposició solem acudir-hi a aquesta estada: cadascú deslliurant-se del massa concret i material del seu ofici per a dur-ne aquí la flor espiritual i cercar-hi la d'altres jardins. Que en altres llocs tractaran entre ells de medicina els metges i de lleis els advocats i de llurs fórmules i aplicacions els politècnics, i de llur treball els qui remouen fecundament la terra o fan rodar els enginys de la producció i n'escampen la riquesa. Mes aquí el comerciant cerca a voltes la paraula del poeta, i l'artista escolta a l'enginyer, i el metge es deleita en literàries lectures, i l'advocat i l'agricultor i tots uns amb altres es troben i s'entenen en la regió serena de la paraula sense altre fi que enriquir-se l'esperit amb el camí d'ella, sens altra transcendència que el goig fecund d'aquesta obra mútuament creadora. En aquesta regió, doncs, la paraula pot vibrar ben plena perquè es mou a tots els vents de l'esperit; hi pot brollar ben pura perquè neix altament per damunt de tots els interessos de lo contingent. Aquí podem parlar ja amb quelcom d'aquell encantament amb què parlen els enamorats i els poetes i el poble innocent i tots els qui senten la bella palpitació del verb en el fons de la creació: que parlen poc i en plenitud i puresa; i això transportar-ho a totes les maneres en què aquí la paraula es manifesta. I així em sembla sentir els discursos ideals que en aquest lloc podrien dir-se: que no parléssim mai per vanitat o altre interès que un fort anhel de dir quelcom que l'ànima n'està plena i vol donar amb amor, generosament. Em sembla sentir les nostres discussions alienes a tota habilitat i a tota passió enterbolidores, nobles i serenes com platònics diàlegs. Em sembla assistir a lliçons amorosament donades i àvidament apreses, i a lectures d'aquelles en què els més joves s'inicien amb fervor en el gran anhel de l'esperit humà, i els vells s'hi mantenen sempre joves. Em sembla, sobretot, sentir les nostres converses, que és en el que jo tinc més fe, i les sento deslliurades de murmuració i de baixes rialles i de paraules grolleres, sinó que resumeixen tota comunicació d'idees i sentiments nobles amb l'essència de la inspiració del moment, de l'espontaneïtat del tracte íntim i de la varietat d'esperits acoblats per l'atzar i la simpatia. Jo tinc fe sobretot en la conversa, perquè és la manera més natural de comunicació verbal, i conté en germen tots els altres. Hi ha en ella una penetració més forta dels esperits que s'hi ponderen i equilibren. Que quan un dels que enraonen té que dir més que els altres sobre una cosa, brolla naturalment el discurs sense l'afectació del discurs espectacle, en el que entre el qui parla i els qui escolten s'obre com una vall isoladora; que quan en la conversa un és mogut a explicar als altres lo que més sap, i els altres callen o bé interroguen, a fi d'apendre, torna's lliçó profitosa com més espontàniament sol·licitada, i inoblidable pel que és viva; que en la conversa són fecundes moltes passades lectures i ens estimula a altres de noves; que la discussió hi és menys encarcarada que en públic, menys tocada d'amor propi, i més lluminosa i atemperada per les variades sortides de l'un i de l'altre; que en la conversa, per fi, quan és dignament usada, la paraula hi vola lliure i graciosa amb tota la puresa del seu origen i tota la majestat del seu contingut diví. I si no, mireu el qui fou el Verb encarnat com predicà la llei divina conversant sobre els fets vius que en son camí li apareixien: així donà la divina ensenyança; i tot l'Evangeli és un sublim seguit de converses, d'on, amb espontaneïtat santa, brollen discursos, lliçons o discussions plens d'aquella llum tan viva. Així el verb creador més naturalment es manifesta i actua. Ai, amics meus! fem-li, doncs, aquí un temple a la paraula, que amb la seva misteriosa força creadora a tot transcendirà. Adorem el verb amb l'anhel de l'imperi de la seva llum, i aquesta adoració tota sola tindrà prou força per a transformar el món, per a crear el món segons el verb, que és aquell segons nostres desitjos. Bé serà més això que fer política, bé serà més que conrear aquesta o aquella ciència, bé serà més que procurar riquesa o exteriors justícies socials: serà, en totes i aquestes altres coses, influir-hi la potència creadora del verb que anirà fent-les a la seva imatge i semblança espiritual. Que cadascú vingui aquí, doncs, cantant una cançó, la seva, la flor del seu dia; que cadascú se'n torni cantant-la més forta i enriquida amb l'harmonia de totes les que aquí s'hauran trobat. I així al comparèixer cada u de nosaltres al cercle especial de la seva activitat contingent, hi compareixerà amb la cançó als llavis. ¿I sabeu vosaltres la força d'un home que arriba amb la cançó als llavis? No hi ha pas res més fort que una cançó: tot ho venç, i davant d'ella tota cosa es doblega, transforma i il·lumina. Sols cal saber-la treure de ben endintre, i saber-la cantar ben enfora. Aquest és l'art del poeta. I tots ho som de poetes, només ens manca adonar-nos-en... I ara, adéu-siau; massa he parlat... Volgut hauria, ja que per a parlar-vos en aquest acte em triàreu, no haver-vos dit sinó paraules vives, com donant-vos exemple per tot l'any. Mes prou conec que he dit moltes coses vanes; aprofiteu l'haver-les escoltades amb paciència per a desafugir-vos de llurs semblants, i així, encara que per contrast, us hauré donat un bon exemple. I si alguna paraula viva haveu sentit (que jo sé que alguna n'hi hauré posada, perquè, escrivint aquest discurs, més d'un cop una febre delitosa m'ha fet tremolar el pols i mos ulls s'han enterbolit), si haveu sentit una paraula viva, una sola... llavors feliç jo, feliços vosaltres. Adéu-siau. (15-X-1903) Elogis Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Elogis Joan Maragall Elogi de la poesia Poesia és l'art de la paraula, entenent per Art la Bellesa passada a través de l'home, i per Bellesa la revelació de l'essència per la forma. Forma vull dir l'empremta que en la matèria de les coses ha deixat el ritme creador. Perquè, consistint la creació en l'esforç diví a través del caos, en l'essència de l'esforç està el ritme, o sia alternació d'acció i repòs. Així el trobem en el moure's les onades en la mar, i en el petrificat oneig de les muntanyes; en la disposició de les branques en el tronc, i en l'obrir-se de les fulles; en els cristalls de les pedres precioses, i els membres de tot cos animal; en l'udol del vent i el de les bèsties, i en el plor de l'home. Primera part - I - Jo m'afiguro que Déu, principi i fi de totes les coses, va revelant-se a si mateix per elles, creant-les amb esforç a través del caos, que es resisteix a la creació (aquest és el misteri del mal lligat al de la creació mateixa). En aquest esforç creador per la revelació, l'home representa tot l'estat de consciència divina que la terra ha arribat a lograr-hi: és la Natura sentint-se de son retorn a Déu Pare. Digué Jesús: «He sortit del pare i he vingut al món; ara deixo el món i torno al Pare.» En aquestes paraules trobo jo tot el cicle de la vida, o sia, Déu cercant-se a si mateix amb amor i dolor a través del món, des de l'esforç per néixer l'herbeta més humil fins al misteri sublim de la Redempció per la Passió i Mort. Per això veig en l'amor el dolor, la llei de la vida. Vegeu com l'amor és un desig de confusió, per instint d'unitat i eternitat. Perquè provenint les coses diverses de la unitat divina, confusament se'n recorden i tiren a restablir-s'hi, i així van cercant-se unes amb altres; i segons les misterioses afinitats de llur natura, pugnen per confondre's i identificar-se. I la vida universal és aquesta busca i aquest esforç, i per això és tota moviment i acció. És «l'amor che muove il sole e l'altre stelle», i que es manifesta acostant-se les unes coses a les altres, abraçant-se i besant-se per comunicar-se el llur alè de vida, i procurant fer-se unes en tot el que consent la llur naturalesa terrenal; i el grau major que aquesta comporta d'unitat i eternitat és la generació (Plató ho diu) per la qual dos éssers diversos es fan un en el nou individu generat, i en ell perllonguen la llur existència, transmetent-li el llur anhel mateix, que així es va perpetuant de generació en generació, logrant-se a través d'elles una espècie d'eternitat terrenal. Així, l'amor sexual que procura la imatge més semblant d'unitat i eternitat, és l'amor tipo en la terra; i quan es diu solament amor, s'entén aquest, i tots els demés se li assemblen, i en els seus transports cerquen la comparació i troben l'expressió de llurs pròpies ànsies. Així veiem que fins el suprem amor dels místics expressa els seus deliquis de la unió de l'ànima amb Déu en el mateix llenguatge dels enamorats, i sembla sentir la mateixa ardència; perquè aquell amor és segurament el més propi i proporcionat a tot el que té vida terrenal, estant en el seu fonament mateix, juntament amb el dolor. Aquest és l'estigma del caos en l'esforç creador, i amb l'amor constitueix el ressort de la vida. L'esforç ve de l'amor, i el dolor ve de l'esforç: l'amor s'esforça i se'n dol. Així pel dolor l'amor sap el seu fi i es purifica, i per l'amor el dolor té sa eficàcia. El dolor sense amor torna al caos i aniquila; l'amor sense el dolor sols podria perpetuar la impuresa de la terra, perquè ja no fóra l'esforç de Déu creant en ella; és dir, ja no fóra amor, sinó concupiscència d'ella mateixa. Diu Jesús als seus deixebles: «La dona, quan comença a sentir els dolors del part, està trista, perquè coneix que ve la seva hora; mes quan ha parit, ja no es recorda del seu dolor, per l'alegria d'haver posat un home al món.» Heu's aquí la més perfecta imatge del dolor eficaç perquè és vençut per l'amor. I d'aquí ve una misteriosa bellesa que haureu observat en el rostre de tota dona en camí d'ésser mare, com si suaument transparentés la llum de l'amor que crea a través del sofriment i de la seva deformitat. - II - Heu's aquí, doncs, la tragèdia humana: ésser terra en el suprem grau de penetració del panteix de Déu dintre d'ella. Tot ve de Déu, i tot ha de tornar a Déu per esforç: i per això jo, home, sóc en la terra, resumint-la des de l'aparent insensibilitat del seu fang fins a la conscient sensibilitat d'aquesta meva persona que d'ell fou feta. Així sento, ans que tot, aquest instint de viure en aquesta persona meva i d'apoderar-me per tal fi de quant em convingui. I de seguida, pressentint la seva disgregació per la mort personal terrena, acut a mi l'amor, també instintiu, de moment, per perpetuar la meva espècie, i amb ella l'ascensió infinita de la terra a Déu: «Fratelli a un tempo stesso amore e morte -ingeneró la sorte.» Mes aquests instints fonamentals que reconec també en tots els altres graus inferiors d'animació de la Natura, es proporcionen en mi al meu grau en ella, a la meva dignitat humana. El meu egoisme esdevé intel·ligent; el meu amor, sentimental; sóc home per damunt de la naturalesa inferior, home entre els meus semblants i m'apodero destrament d'ella per lo que em cal (sóc treballador), i ajudo el meus semblants i me n'ajudo pel fi espiritual que ens és comú (sóc social). Tinc dona meva a la que estimo no merament com mascle, sinó com home generador d'homes; i fills que han de continuar la meva persona en l'ascensió humana. Sóc espòs, i pare, i ciutadà. I junt amb tota aquesta acció meva exterior envers la Natura, envers l'espècie i la societat, hi ha una acció interior, un reflex diví de totes aquestes coses dintre meu, una consciència: les contemplo i em contemplo, i sento que Déu es mou en la meva ànima. - III - Aquí m'estic tot sol a vora el mar. Sóc la Natura sentint-se a si mateixa. Veig les onades venir i desfer-se en la platja assoleiada. L'interminable moviment de llur immensitat brillant m'ullprèn, i el ritme del rompre en la platja va gronxant-me el sentit, mentre la marinada m'acarícia el front i em duu les bones sentors del mar. Tinc un benestar molt gran, però pacífic: no penso res, és un èxtasi. De cop, Déu se'm mou en l'ànima, i començo a pensar en la meravella de que tot això hagi sigut creat; i el sentiment d'un Creador m'inunda: el cor em bat més vivament, s'alcen mos ulls al cel, i el germen de l'oració brolla de l'ànima. És el moment religiós. I de seguida em poso a pensar el perquè tot això ha sigut creat, i jo mateix, i el que hi represento. S'abaixen mos ulls i mig s'acluquen, arrugo les celles que s'ajunten amb esforç, el meu pensament pugna per produir la fórmula ideal de Déu, de l'home i de la Natura. És el moment filosòfic. Mes aquest esforç mateix em porta a considerar el com tot això s'ha fet, la llei que regeix els moviments de la mar, la llei de la llum del sol, i la llei de tots els astres, i la llei dels meus sentits que ho perceben, i la del treball mateix del meu pensament al contemplar-ho és una gran curiositat de Déu i del món, del meu cos i de la meva ànima, que m'aturmenta: és la ciència pura que cerca en mi definicions, classificacions, descomposició de termes, anàlisis... ...Però ve't aquí que compareixen a la platja uns pescadors, i trcuen la barca al mar: el mar la bressa, s'alça la vela i s'infla al vent, i s'emporta la barca i la gent mar endintre. Això m'ha distret de la cavil·lació, perquè ha començat a interessar-me el com la barca està feta perquè suri, i la força del vent en la vela, i l'art del timoner. La indústria de l'home, les aplicacions a ella de la ciència, m'ocupen llavors l'enteniment. I mentrestant la barca s'allunya per sobre el mar amb els seus homes, i ja són ells, els pobres pescadors, i la llur vida exposada, i la ganància atzarosa, les dones i els fills que resten en la terra esperant el pa de l'endemà, els perills del mar, els que inquieten el meu cor. Aquells homes em són germans: els tinc pietat, amor; els vull bé. És el moment moral. La barca és sols un punt en l'horitzó: ja no la veig. M'aixeco i me'n vaig meditant en la sort diferent dels homes, i en llurs drets, i en com els cal el pa del cos i el de l'esperit, i en com regir les societats en justícia. - IV - Mes entre tots aquests moments de contemplació, n'hi hagué potser un altre en què el mar, la terra, el cel, els homes, m'han interessat solament per la forma llur: el cel per lo gran i blau i clar, el mar pel soroll i moviment i lluentor, els homes per la positura, la barca com un bres entre les dues immensitats, i fins de mi mateix m'han interessat les figuracions del meu sentiment evocades per les que al davant tenia. I també Déu s'ha mogut en mi només que per aquestes coses. Heu's aquí l'emoció estètica que ha transcendit, no a oració, ni a reflexió, ni a curiositat, ni a indústria, ni a pietat; sinó tan solament a un afany d'expressió sense altre interès que l'expressió en si. Heu's aquí l'emoció artística. I naixent d'ella, l'art, la bellesa passada a través de l'home, humanada: l'expressió humanada de la forma natural. I com que la forma natural no és sinó la manifestació de l'esforç diví de la creació, i en la naturalesa l'esforç està l'ésser rítmic, per això la forma artística no pot ésser sinó el ritme humà desvetllat pel natural, del qual procedeix, i movent-se en afinitat amb ell; perquè l'home no és més que un grau de la Naturalesa mateixa cap a Déu. Així veieu com l'emoció estètica i la seva expressió artística són rítmiques essencialment: un ritme de línies, de colors, de sons purs, de sons d'idees, de paraules. L'art és, doncs, la bellesa transhumanada, tornada a Déu de més a prop, per la humana expressió del ritme revelat de la forma natural. Heu's aquí la virtut redemptora de l'art: que mentre considerem la matèria de les coses sense aquella llum reveladora de la llur forma, del ritme, ens deixa indiferents, o ens commouen baixos interessos o passions enterbolidores; mes quan les sentim artísticament, com que llavors les sentim dintre del ritme universal revelador de l'esforç diví, del llur principi i fi divins, ens resten pures, sagrades, redimides en nosaltres, i per nosaltres als demés, de tot temor o baix apetit. Compareu la vostra emoció davant de la Danae del Tizià, amb la que hauríeu davant la dona nua, sense la llum artística!; l'horrible fet del comte Ugolino, amb els versos del Dante que el diuen; les tempestats de la vida i l'angúnia humana, amb una simfonia de Beethoven. Això ens dóna a entendre com l'art, per tenir tota aquesta virtut redemptora que li és pròpia, cal que ens sigui directament vingut del seu origen diví, que se'ns mantingui pur en l'emoció, i que l'expressió en sia absolutament sincera. Així, la contemplació de la forma natural, que és son origen, ha d'ésser un estat espontani del nostre esperit, perquè aquesta espontaneïtat serà el senyal de la voluntat divina en son esforç creador, i serà també mesura de la proporció d'ella amb la nostra capacitat i el nostre moment. La puresa de l'emoció és la condició de sa major intensitat, perquè així aprofita per si sola tota la força de l'esperit. La sinceritat de l'expressió cal perquè el seu ritme sia, transhumanat, el mateix amb què la forma natural primitiva ens ha revelat l'esforç creador de Déu. - V - I ara aquestes veritats que em sembla haver trobat per a tot l'Art, deixeu-me-les entrar en la meva tenda de poesia, de l'art de la paraula, per considerar-les més de prop i poder-les assentar en el fonament de la pròpia experiència. Començant per l'espontaneïtat de la contemplació, trobarem que el poeta mai pot dir-se: -Ara -o demà- me'n vaig a contemplar la mar o la muntanya per dir-les poèticament; -perquè en la màgia de les afinitats entre la Natura i l'Home, l'únic conjur eficaç per l'encís creador és l'encís mateix; i fora d'ell, tota voluntat és vana. En aquesta mena d'activitat, la voluntat, en altres tan poderosa, no pot crear sinó fantasmes d'expressió, mai expressions vives; perquè la virtut de vida sols pot venir de la vida mateixa produïda en el misteriós esforç diví de la Creació. Hem d'apendre d'ésser pacients davant de la realitat: que ja vindrà el moment -potser molt llunyà, potser molt diferent del de la presència material de la forma viva- en què, si aquesta fou de bon ésser, ens sentirem posseïts pel verb del moment aquell. Hi ha una extremitud interior, un calfred que no enganya: una veu impensada que diu: -Ara! -L'emoció volguda ve llavors tota sola. Mes no us hi abandoneu si no la sentiu ben purament artística; i ho coneixereu pel desinterès que us porti de tota altra cosa que no sia la forma. Perquè si al veure sortir al mar la barca, de què us he parlat, amb els pescadors, en el meu sentiment de l'escena s'hi barreja el de la meva pietat, o qui sap si el de la meva enveja, o un altre interès qualsevulla per la sort d'aquells homes, la meva emoció no serà purament estètica, la revelació del ritme me'n serà pertorbada; i si, consegüentment, al tornar-se'm l'emoció expressiva, se'm posa al cap que les meves paraules moguin a qui les senti a pietat o a justícia envers la gent de mar, bé podrà alabar-se la noblesa del meu sentiment o la rectitud de la meva intenció, i mes paraules tindran segurament un calor i una eficàcia molt humanes; mes noblesa, justícia, calor i eficàcia seran tota altra cosa que poètiques. I no em vinguéssiu ara amb que per això sento l'art com una cosa freda, frívola i inhumana; perquè us hauria de dir que l'art i la poesia duen en si llur noblesa, justícia, pietat, calor i eficàcia humanes que valen per si soles tot el que aquests noms puguin valer en altra qualsevulla esfera. Que la pura música d'un Beethoven, un vers del Dante, pura expressió d'un gest humà, són coses definitives en si mateixes que contenen tota sabiduria, amor i dretura, sens haver-se de recordar per res de la sabiduria d'un Aristòtil, de l'amor de Sant Francesc, ni de la dretura de Cató; perquè així com l'esplendor de l'expressió d'aquests prevé justament de sa puresa científica o moral sense altra preocupació d'eloqüència, així mateix la veritat i la moralitat d'aquells consisteix en sa puresa formal i expressiva. Perquè tot està en tot, amb la condició de que en cada cosa estigui bé en sa manera. Cada estat humà en sa plenitud es basta a si mateix: tots són camins de Déu que ens calen encara en la complexitat de la imperfecció nostra; però en havent-ne agafat un de ben dret, deixar-lo per un altre és fer marrada: que la major eficàcia de les coses està en la puresa de la llur naturalesa respectiva. Pareu ment, doncs, en la puresa de la vostra emoció artística. Llavors, poetes, se us tornarà expressiva per si mateixa en paraules rítmiques; i aquí ha d'acudir la vostra sinceritat. La sinceritat del poeta ha de consistir, ans que tot, en saber esperar l'aparició d'aquestes paraules, i després en dir-les tal com elles li han esclatat. L'acció de la voluntat i la de l'enteniment són molt importants en l'obra poètica, però en un sentit negatiu: la de la voluntat ha d'ésser reprimir el desig prematur de parlar; la de l'enteniment conèixer les paraules vives entre la volior de les que la pruïja de parlar hagi evocat impurament en vosaltres. Perquè hi ha tres graus de sinceritat en el parlar: el primer és dir el que es pensa per voluntat de dir-ho; el segon és dir-ho per una necessitat d'expressió forta, però no prou encara per a determinar per si sola l'expressió mateixa: aquest és el principi del veritable estat expressiu que enganya a molts, fent-los precipitar a la cerca de paraules i produint l'avort poètic; el tercer grau, que és el de la veritable sinceritat poètica, consisteix en aquell diví balbuceig brollat a través del poeta amb aquell mateix ritme originari que ell sentí en la forma que l'encisà reveladora, que el penetrà i es féu d'ell en la puresa de la seva emoció, i que rompé enfora de ses entranyes apareixent a l'últim en paraula viva ja feta home, feta poesia, feta Déu en la mida del poeta i del seu moment. Ja ho veieu quina delícia i quin sagrat turment és el de la poesia: ja ho veieu el que donem quan donem una poesia pura; i també quin engany quan en comptes d'ella donem una buida remor de pruïja rítmica, un avort de l'emoció, o una estèril excitació voluntària amb la sacrílega defensa de poesia d'uns versos ben composats. Ja ho veieu si en podem fer de bé i de mal amb això del vers, que sembla un frívol joc, i ho és de vida o mort per a l'esperit. Elogis Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Elogis Joan Maragall Segona part - VI - Tot el que he dit és del poeta i de la poesia ideals. He parlat de l'or pur per reconèixe'l bé entre la terra on l'hem de cercar. No hi ha pedreres d'or pur en la terra, sinó mines amb vetes d'or, filons, o bé or en pols, o en petites gleves, sempre entre impureses, i havent-lo d'arrencar amb pena i després treballar-lo amb barreges d'altres metalls i altres coses que li donen nova consistència. Doncs així mateix la poesia en els homes i en les obres llurs; hi ha homes que en són mina molt rica; hi ha obres treballades amb molt d'ella; però el poeta pur, l'obra massissa de poesia sols existeixen en aquell ideal que hem de tenir sempre davant dels ulls per anar-nos-hi acostant, acostant sempre. És la llei de la complexitat del caos que tira a la unitat de Déu a través de la Creació. Així la poesia sol brollar entre els propòsits de raó (que és el més oposat a la seva naturalesa intuïtiva) o per pruïja d'un ritme extern sense ànima (que és el més perillós pel que s'assembla exteriorment a la inspiració poètica, essent-li el més enemic, perquè, amb una tal facilitat, manca a les paraules la pressió que els cal per a florir plenes de sentit, i brollen abundants tant sonores com buides); o per un interès humà aliè a la forma, que ens mou a parlar amb un cert calor d'eloqüència que molts confonen amb l'emoció poètica, però que, com que no ve de la forma reveladora, no porta el ritme de l'esforç creador, ni pot donar, per tant, bellesa pura; i també quan a voltes, havent lograt un moment de veritable poesia, volem estendre'l a l'arrodoniment del concepte que ella ens ha suggerit sense acabar-lo, i nosaltres l'acabem amb paraules fredes de raó, mortes ja per a la bellesa. Entre aquestes i altres impureses, sol brollar la poesia, la flor verbal, gairebé sempre accidentalment i en la mesura de riquesa poètica de l'home que la cerca a través del propòsit, de la pruïja, de l'eloquència altrament interessada: estimulada, és cert, de vegades per l'activitat espiritual que aquests estats promouen en el poeta, però sempre com una cosa diferent d'ells mateixos, impensada entre els pensaments, casual entre els propòsits, sobtada aparició d'una forma viva entre les fantasmes verbals d'una altra esfera, pura entre impureses. I d'aquestes impureses vénen els anomenats gèneres de poesia; perquè ella en si és una sola. L'epopeia, el drama, l'oda, la sàtira i tantes altres menes d'obres del que se'n diu literatura, són la màquina, són la terra i la pols, són l'ocasió, el lloc de naixença de la Poesia, que és una en totes elles, la Paraula, entre mil paraules, la flor entre fulles, el ritme entre idees. Doncs, què farem? Condemnarem el propòsit, el càlcul, la preparació, la pauta, el concepte, i s'alçaran davant nostre l'Eneida de Virgili, la Commedia del Dante; rebutjarem l'artifici o la pruïja del vers, i se'ns presentaran els trobadors cortesans amb aquell talent de trobar que els prenia; apartarem l'interès oratori per ideals abstractes i ens apareixeran Schiller i tants romàntics cantant la Llibertat i abstraccions altres. ¿Negarem com a poetes a tots aquests que en foren tant? No. Però no em rendeixo, tingueu-ho per ben entès. Ni Virgili ni Dante, ni els trobadors, ni els místics, ni els romàntics, valen pel gran aparador de les obres llurs, ni pel talent de trobar, ni pel calor dels llurs ideals, ni pel savi artifici; sinó per l'or, sols per l'or de poesia dispers en l'embalum de llurs obres, per cada instant d'emoció poètica que els prengué entre mil instants; pel llampegar de la paraula viva dins la nuvolada de les llurs abstraccions; perquè foren poetes malgrat les màquines que es muntaren en la testa, i un raig de la llum de poesia que dins tenien penetrà, de tant en tant, a través de l'obra morta. - VII - Sia'ns el Dante i la Divina Commedia el gran exemple; perquè allí hi ha de tot. La invenció de l'assumpte és ben abstracta, encara que l'abstracció fou vivificada pel record d'aquella Beatriu tan absent i tan present. El plan és un mer concepte filosòfic, teològic. Però a omplir-lo s'hi llença tot l'home, guiat pel seu gran amor, això sí, però també amb totes les seves altres passions religioses, polítiques, científiques, i els seus odis i amistats personals, i les seves ires de bàndols, ses indagacions de moralista, els seus mecanismes racionals d'estudiant, els seus dolors de bandejat, les seves fantasies, les seves debilitats, tota la seva vida pública i la més íntima: allà va tot, a la fosa, allà va tot l'home. Però com que aquest home era un gran poeta, heu's aquí que hi va molt d'or, or sobretot: i en el grandiós massís de tants metalls diferents i de tantes impureses, hi serpeja espessíssim l'or; tant, que us enlluerna i us sembla un sol bloc d'or pur. Diu un comentador de la Divina Commedia que el Dante es proposà fer-ne un poema didàctic i li resultà una epopeia. I és això, l'impensat, la llei de la poesia. Ben segur que quan Dante es ficà a l'Infern amb els seus odis de gibel·lí, poc pensà en trobar-s'hi amb dos aimants. I heu's aquí que, de sobte, un surt, i se li posen al davant aquells dos: ...che per l'aer vanno e che paion si al vento esser leggeri, i l'episodi viu tan palpitant de poesia. Té això el Dante -i per això és el major exemple de poeta- que volgué fer el poema de més fora d'aquest món que s'hagi mai imaginat pel seu assumpte, i li reeixí el poema més de llum terrena, més de gests humans, més de carn i sang i veus i aromes corporals que mai s'hagi fet. Voldrà iniciar el símbol del Purgatori, el pas teològic del Purgatori al Paradís, i tot se li tornarà imatge de muntanyes, de rius, de camins, de llums i ombres; i quan arribarà dalt de la muntanya de cim teològic, per la intenció d'ell, se li apareixerà sense voler-ho aquella vista que tingué un dia a dalt de les muntanyes d'aquest món des d'on es veu el mar tremolar al lluny: Connobi il tremolar della marina. Símbol, concepte, abstraccions, adéu-siau! Sortí el poeta, l'or del poeta, la forma viva, la senzilla visió popular. Aquests són els fils d'or tan espessos que dauren tot el poema. Mireu totes aquelles subtilitats escolàstiques que emboiren el Paradís com són vivament acolorides pel reflecte de l'entrada total lluminosa: La gloria di Colui che tutto muove per l'Universo penetra e risplende in una parte più e meno altrove. Això, que podria molt ben ésser un sec aforisme escolàstic, és, dit pel Dante, forma que palpita, ritme de vida, poesia. I fins de les seves derivacions més extrapoètiques per la intenció envers la política, trossos de mera eloqüència, se n'alça amb poètica volada perquè tot ho veu a través de la forma: Ahi! serva Italia, di dolore ostello, nave senza nochier in gran tempesta, non donna di provincie, ma bordello! I així li va brollant el poema tot en imatge, en gest, en forma de vida, amb alts i baixos, naturalment, segons la inspiració de cada instant. Fou el seu món i el seu temps els que donaren vida a aquell ultra-món i aquell ultra-temps que ell volgué significar. Volgué fer el poema didàctic, però, com que era un gran poeta, li reeixí l'epopeia viva. Perquè, digueu-me, aquella teologia, i aquella filosofia, i aquella política, i aquella Itàlia i tot el sentit ocult i tota la transcendència moral, que en la intenció del Dante foren potser el principal de la seva obra i el seu tema, i el seu orgull, on queden ni què signifiquen per a nosaltres? Aquell embalum sistemàtic i treballat del pensament del seu segle podran ésser tal vegada objecte mort de l'atenció i l'estudi de l'historiador i del filòsof del nostre i altres temps que ho contemplaran amb trista curiositat com relíquia respectable de l'esforç de tota una època; però, en el seu fons, ja sense virtut actual, com cosa passatgera. Mes d'aital obra, ¿què n'és l'immortal, què n'és el sempre fort i veritable, què n'és el viu i l'actiu avui i sempre més? ¿Quina és la glòria del Dante i sa grandesa, i per què, col·locat entre els genis de la Humanitat, allà dalt amb Homer, i Shakespeare i Beethoven, sinó per aquelles imatges vives d'homes, per aquelles gesticulacions i aquells crits de passió, per aquelles visions de llum i ombres en el mar i en els camps i les muntanyes, per aquelles paraules immortals que accidentalment brollaren al calor de la seva activitat de poeta, i que per ell foren qui sap si solament el medi, la manera ocasional de dir, l'episodi llençat a l'atzar del seu discurs? ¿Què en restaria de la Divina Commedia si no fossin aquells llacs de flames i els torbs de la fumera, i l'amor de Pau i Francisca, i la tragèdia d'Ugolino -poscia più che il dolor potè il digiuno!- i la fugitiva aparició d'un amic mort, i el sublim girar els ulls de la Beatriu amb ses sorrise parolette brevi, i el so de la campana che paia al giorno pianger che si more, i tantes formes innumerables, reveladores del ritme universal, tants fils d'or de poesia que fan brillar tan lluny l'enorme massís obac per si, i que sense ells ja fóra enterrat i oblidat en la pols del segles? Ah! si el Dante pot viure en l'esperit de les edats, i avui i demà i sempre dins del sentit dels lectors de la seva obra immortal, com deu mig riure d'aquells sistemes i plans i fins que el conduïren, i com deu trobar-se etern en els seus moments tan sols de poeta pur, espontani, innocent com el pastoret que en un moment de la seva inspiració de pastoret posa noms senzills a ses ovelles pel color del velló de cada una o pel pur ressò del bel!... - VIII - I no us penseu que amb això vulgui dir que la condició del poeta hagi d'ésser la incultura, i la seva excel·lència, ignorància i grolleria; perquè jo el voldria el més savi i més subtil fill de la terra, amb tal de que en el moment de poesia sabés oblidar tota altra cosa, abandonant-se a la revelació de la forma, a l'emoció pura, a l'expressió sincera i innocent; que ja podeu estar ben segurs de que la seva innocència no seria pas la mateixa del pastor de ramats; perquè sempre contindrà tot el que hi hagi en ell, però d'una certa manera; serà una superior innocència que, actuant en l'emoció divina de la forma pura, en donarà una expressió més alta tot essent tan natural i impensada com la del rústec. El que és, que tot home en els seus moments més forts de vida ha d'ésser tot el contrari del ferro: que així com el ferro és treballat en calent i després ell treballa en fred, el poeta (i no solament el poeta tal vegada) ha de treballar-se en fred i actuar en calent: llavors en la fosa tot hi entra poèticament sense que ell hagi d'adonar-se'n, perquè, si se n'adona massa, corre perill de refredar i frustrar l'efusió divina del ritme en la forma. ¿Què us penseu que és el que en la Divina Commedia salva molt del que fóra tot malmès per la fredor d'intencions extrapoètiques? Doncs és l'ardor d'una forma sempre present i sobirana en el pensament del poeta: és l'amor del Dante per la Beatriu. La Divina Commedia fou el palau que el Dante alçà per hostatjar-hi el gran amor de tota la seva vida; i Beatriu hi està present d'un modo o altre en totes les cambres. Així la presència constant d'aquell amor en l'ànima del Dante, fa que els ulls i la veu del poeta mai s'esgarriïn del tot; que la presència constant d'aquella forma sublim comuniqui a totes aquelles paraules, diguin el que diguin, quelcom de l'emoció formal reveladora, de la vibració transhumanada del ritme diví que hi ha en ella. Així l'amor che muove il sole e l'altre stelle fa de la Divina Commedia una obra essencialment poètica. I aquesta transcendència de l'amor a la poesia (com a tot altre art) és molt sovintejada. Perquè el mòbil immediat de l'amor és el mateix que el de l'art: la forma. Cert que l'aimant aima moltes coses en l'aimada; però totes, si bé es mira, al través de la forma d'ella; com l'artista a Déu al través de tota forma. I el fi últim de l'un i de l'altre és també el mateix: la perpetuació de la forma, el fer-la immortal, encara que cada un a sa manera. Així, doncs, l'amor que obliga a tenir els ulls sempre fits en la forma amada, disposa a l'art i a la poesia; i l'artista i el poeta, que la vocació de la seva vida és la forma, solen ésser molt enamoradissos; però així com l'amor de l'enamorat que no té altre do es resol en el desig de perpetuar la materialitat de la forma amada per la generació, perquè no pot fer-ne altra cosa, la vocació de l'artista es resol principalment en perpetuar l'esperit de la forma, que és la revelació del ritme per medi de la seva expressió humana. Així l'amor és una mena d'art cego, i l'art és un amor lluminós: l'un i l'altre creen: però cadascú a sa manera. El fill del Dante i la Beatriu és la Divina Commedia. - IX - Fins aquí he mostrat (davant d'aquella poesia ideal de què primer he parlat), com es solia generar humanament la poesia per contemplació i emoció tan complexes i imperfectes. I ara diré de la poesia ja generada, de l'expressió que pròpiament és, per si sola, la poesia. En ella no hi ha cap distinció de fondo i forma: poesia no és més que la forma, el vers; no està en el que es diu, sinó en com es diu: en ella no precedeix la idea a la paraula, sinó que aquesta porta la idea; el concepte ve pel ritme: aquesta és la senyal i el misteri de la poesia, i així es realitza en ella la revelació de l'ésser per la forma. Molts ens han donat el concepte de l'eternitat de les penes de l'infern fora de poesia; mes sols el Dante veié en l'entrada aquelles paraules: Lasciate ogni speranza voi che entrate; i així ens revela poèticament l'infern, pel ritme que li dugué aquestes paraules, per la forma. El concepte abstracte ja el teníem, el Dante no ens diu res de nou: els poetes no solen dir res de nou, mes llurs idees brillen amb la llum de la forma amb què vénen, i això és lo nou llavors, la llum de la paraula que viu en el ritme universal. Per això he dit que les paraules, per ésser vives, s'havien de presentar ja rítmiques de si, és dir, vivint el ritme universal en l'emoció del poeta davant de la forma reveladora. Mes així com hem mostrat quant enterbolides eren en l'actual realitat humana la contemplació i l'emoció generadores de la poesia, així mateix hem de veure a què hi ve a parar aquella ideal sinceritat de l'expressió; i hem de confessar que, en la nostra realitat poètica, el vers és generalment d'imitació, i tota la nostra mètrica una tradició que va canviant molt lentament per petites invencions que hi van restant i petits desafegiments que van esborrant-se en l'oblit. La nostra inspiració treballa en motllos vells apedaçats, i les paraules ardents en fusió de poesia s'escorren de si mateixes pels canals seculars que troben oberts al davant d'elles. Nosaltres portem a dintre una tonada antiga, i a aquesta tonada se'ns hi acompassa tota cançó nova: som com els nois d'estudi que s'encomanen la cantarella de la lliçó. Per predicar en nom de la sinceritat poètica una resolta rebel·lió, i rompre d'una vegada els motlles tradicionals, emancipant-se de l'instint d'imitació i proclamant l'anarquia mètrica i la improvisació absoluta del ritme en cada moment de la inspiració; o per predicar i proclamar, al contrari, la submissió escrupolosa als ritmes tradicionals fent-hi entrar per força la vida de les paraules que la inspiració ens doni lliures, caldria el poder de determinar si les variades formes de la mètrica usual són només que una rutina, una convenció, una llei externa que per debilitat o peresa deixem imposar al ritme intern de la paraula viva, o bé si aquelles formes tradicionals són ja en si inspiraciones comunes del ritme natural en el sentit poètic de l'home i, per tant, com unes lleis internes del cant poètic evolucionant amb el temps i segons el geni de cada llengua. Perquè tant perilla el fi divinal de la poesia si el poeta s'abandona del tot a la rutina d'una mètrica ja feta, encara que sia torturada i morta l'expressió en ficar-la-hi per força; com si deixa caure a l'atzar, en llum difusa per l'aire informe, les paraules, sostraent-les al motlle fet d'un ritme secular, i frustrant potser la virtut misteriosa que aquest tingui. Si cada u fos en cada moment de sa poesia aquell poeta ideal, aquell òrgan perfecte de la paraula divina, cap perill no podria haver-hi en aquesta fúria de la inspiració, perquè de la seva boca en brollaria transhumanat el ritme natural en sa puresa. Mes aquest poeta, on és? Ai! que cada un no és més que un home! - X - Però també res menys que un home; i n'hi ha prou amb ésser-ho per anar sempre un xic més enllà en el camí divinal de la puresa. Així, en el moment de la seva inspiració verbal, tindrà cadascú ans que tot present que res que pugui dir-se en prosa ha de dir-se en vers. El vers és un estat tèrmic -diguem-ho així- del llenguatge; i mentres aquest estat no es produeixi en el sentit intern del poeta, és cosa lletja i vana escarnir-lo de llavis enfora. L'aigua, si és freda, no s'escalfa pas fent-li aparentar el bull tot remenant-la; l'únic que es logra amb això és enterbolir-la. Quan bull de debò es mou tota sola i canta. Així mateix les paraules en el vers. Parlem-les, doncs, tal com elles vinguin; i venint amb els metres tradicionals, admetem-les-hi, ja que una tal aparició és una senyal que sols una vana supèrbia podria menysprear. Deixem-les que passin i repassin amb el vaivé de la inspiració per dintre del metre en què se'ns presenten de modo que resti dintre d'aquell motlle tot el que pugui restar-hi sense detriment de vida... però res més. Perquè si la paraula forta trenca el motlle, val més que ella trenqui el motlle que nosaltres les paraules: així és com justament els motlles es van renovant amb el temps. Si hi ha expressions que per la vivor que porten salten per damunt de la canal, que saltin, més aviat que encongides perdin la gràcia natural: així comencen a obrir-se les regueres de l'esdevenir. I que mai la clàssica cadència s'emporti buides sonoritats, ni el motlle s'ompli de paraules mortes quan les vives no bastin a omplir-lo deixant el vers incorrecte. Perquè certament val mes un vers correcte que incorrecte; però encara val més una paraula viva en aquest que morta en aquell. Ja és prou que, per damunt d'aquesta o aquelles incorreccions de la paraula viva, que és la única poètica, regni abrigant-les somrient amb son mantell hieràtic, però folgat i voleiant, la majestat misteriosa del ritme tradicional dominant, en el que tal vegada hi ressona el natural en una de les formes poètiques mares, i pel que sempre l'eco de les grans veus llunyanes ens infondrà respecte i moderació, deslliurant-nos de tota destructora supèrbia. Elogis Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Elogis Joan Maragall Tercera part - XI - Ja ho veieu a través de quanta imperfecció i impuresa brolla la poesia humana lluitant com tot en la creació, amb el misteri del caos. En compte d'aquella contemplació espontània que hem reconegut com primer element de la seva formació ideal, trobem en les obres majors dels majors poetes el propòsit reflexiu, el pla calculat; en compte de la pura emoció estètica, hem vist com la gestació poètica ha necessitat, per sostenir el seu calor, de tot altre calor humà: del religiós, del patriòtic, del d'amor a la veritat abstracta, de passions socials de tota mena; i últimament, aquella paraula viva, que és pròpiament la poesia, brollant amb treballs entre una cantarella puerilment imitada i imperceptiblement variada de generació en generació. De quanta humilitat ens cal revestir la nostra dignitat d'ésser un camí de Déu!... de quanta humilitat! Perquè al capdavall hem de reconèixer que, en art i en poesia, l'escola de la imitació és la més segura i la més humana, ja que d'ella han sortit les majors obres: Virgili imitant a Homer, Dante fent de Virgili el seu mestre, Luis de León traduint a Horaci, el teatre neo-romàntic tornant a Shakespeare, Shakespeare refent drames o llegendes d'altri, ha produït les obres de poesia immortal tant o més fortament personals que no haurien sigut les de pura invenció de la llur fantasia. Sembla que en la bona imitació, el talent poètic, deslliurat de l'orgullosa preocupació de l'obra pròpia, de l'egoisme d'ésser autor únic d'una supèrbia creadora massa desproporcionada amb la naturalesa humana, cobra en la humilitat imitadora una graciosa llibertat i confiança que el deixa parlar amb inspiració més pura i mostrar-se, per tant, més poètic i personal que d'altra manera. Amb la condició, naturalment, de que la personalitat hi sia prou forta per assimilar-se el que imita. Llavors el poeta és creador en la justa mesura d'home entre homes que es van passant la divina antorxa, avivant-ne cada un amb el propi alè la flama. - XII - Bon exemple tenim d'això en la poesia popular, que per això mateix em sembla a mi la suprema escola. La poesia popular no és un gènere sinó un estat de la poesia: com el poble no és aquesta o aquella gent, sinó un estat col·lectiu de l'esperit humà en què tots ens trobem una hora o altra. Jo estic en que l'essència de la poesia popular consisteix, no en que el primer inventor d'una cançó, per exemple, sigui aquest o aquell, ni en que la seva inspiració hagi sigut més alta o més baixa, més culta o més grollera, sinó en que l'obra neixi per imitació d'altres semblants, i després vagi passant per tradició, de memòria, de boca en boca; i que així, pels oblits soferts i les noves inspiracions que van suplint-los, vagi adaptant-se a l'esperit comú del poble. Així cadascú hi posa quelcom de la inspiració del moment en què la canta, i aquells moments de geni poètic que no hi ha home que no tingui, van aglutinant-se en la cançó, i pel contrari, va caient-ne en oblit el que no és fort, el que no és or de poesia, que va oblidant-se i variant fins que ve un d'aquells moments de gràcia a omplir per sempre aquell lloc; i així, aglutinant-se l'or, hi ha cançó que amb segles de córrer pel poble arriba a ésser com una barra d'or pur. L'essència, doncs, i l'excel·lència de la poesia popular consistiria, d'aquest modo en ésser imitada i col·lectiva per successió individual. I la veritat és que quan es diu: el poble, en el millor sentit, és això el que es vol dir: la suma dels moments individuals de gràcia de la humilitat anònima (que el mateix pot venir dels palaus que de les pedreres, del savi com del pastor) filtrada, pel temps, de trivialitats i grolleries. I noteu-ho com dintre d'aquesta humilitat imitadora del poble es realitzen millor que enlloc aquells elements ideals que hem dit de la poesia. L'espontaneïtat, perquè el poble només canta, individualment, quan li surt de dintre; la puresa, perquè en tals moments no el pertorben segons fins, només bressar son oci o son treball amb el ritme creador; la sinceritat, perquè s'abandona ingènuament a la imitació, a la mera repetició, i el que afegeix o varia li salta imprevist o amb gràcia. De modo que el poeta-poble és el que més s'acosta al moment ideal de la poesia, i suma els millors de tants. ¿Per què no ens fem tots poble, per la poesia? ¿Per què aquest deler nostre d'immortalitzar la pobresa i la impuresa de les nostres obres en fulles estampades que les tanquen per sempre més a tota penetració i embelliment? Ai! prou que ho sé!: és que allò és nostre, és la nostra obra, tota ella; és com el nostre fill, nostre i de ningú més. Oh! misteri de la vida individual, entre tants altres...! Doncs bé, sí; a aquesta unitat i sentit personal de l'obra artística bé hi hem de respondre, ja que tan fortament ens sol·licita. Però salvem-la de la tara d'una vanitat excessiva posant-nos davant dels ulls aquesta veritat innegable: que la poesia d'imitació, la col·lectiva successiva, la popular anònima és la que més s'assembla al que ha d'ésser poesia: El ressò del ritme creador a través de la terra en la paraula humana: un camí de Déu entre tants... Del teatre Així com hem dit que el poble era un estat col·lectiu de l'esperit humà, així mateix dic ara que la multitud o gent congregada amb un objecte (públic, turba, etc.) és un estat de poble, i certament un estat inferior d'humanitat; i així com a aquell estat col·lectiu purament espiritual he dit que corresponia l'art popular més depurat, a aquest estat de congregació corpòria amb son baf de bestialitat i sos impulsos també de ramat, correspon un estat de l'art proporcionalment primitiu i rudimentari, animat per l'interès de l'acció, que és també el rudimentari de la vida (l'esforç en si) i per tant el més proporcionat al sentit confús de la massa. Aquest art primitiu que viu de l'acció és el teatre. Em sembla molt errat considerar el teatre com un resum superior i cim ideal on les arts es fonen sublimades. Jo crec que, molt al contrari, el teatre és l'art abans de les arts, nucli primitiu d'on elles, elevant-se, comencen a divergir. Que així com de l'acció, de l'esforç rudimentari que és el que més interessa a l'estat inferior humà de multitud, s'eleva l'esperit de l'home, individualitzant-se, als refinaments sentimentals i a les serenitats ideals, així mateix de l'art encara caòtic del teatre es van aixecant, especificant i divergint les arts, per conquistar cada una, en sa llibertat, son propi regne en les altures. Contempleu, per exemple, el mar en calma. El mar és sempre un moviment, un principi d'acció, i per això la seva contemplació és més generalment interessant que la de la quietud de les muntanyes; i encara les muntanyes són com un record, com una immobilitzada imatge d'un gran esforç que fou; i per això llur vista és més generalment interessant que la d'una immensa planura. Però el mar ho és més que les muntanyes perquè és un moviment present, actual, una lluita sempre pendent. Mes, en el seu estat normal, aquesta lluita, per la llei mateixa de la seva permanència, no interessa encara fortament com acció, perquè li manca expectativa. Mes heu's aquí que el cel s'enfosqueix, el vent assota, el mar es remou, les onades s'ageganten i bramen furioses en la costa: és la tempestat. Davant d'ella l'interès s'aviva i es generalitza, l'expectació és sol·licitada per una acció més intensa; però aquesta acció encara no és ben plena, perquè encara no és humana. Però de cop es sent un crit: -Les barques!- Heu's-les allí en el confí del mar saltant damunt les ones, lluitant cap a la platja. Tot el poble hi ha acudit: altres barques s'amaneixen a socórrer-les, amb cordes i bigues i taulons i suros; els homes corren atrafegats; les dones ploren, s'exclamen alçant els braços al cel, amb els cabells i els vestits voleiant al vent. Ai! pobres, pobres pescadors! Comença l'interès viu de l'acció humana; no el pur interès per la forma, que és lo artístic, sinó per la forma animada d'una acció externa. D'això demana representació el sentit artístic inferior de la multitud, que no és prou fi per interessar-se de la forma pura; i d'aquesta demanda neix un art confós, complexe, que reclama molts elements; un art molt fàcil i molt difícil: fàcil en impressionar per la gran massa de vida, difícil en espiritualitzar-ne tanta força: cal un art fort i groller, de brocha gorda. Al poeta, al músic, al pintor purs, els sobra emoció primitiva i els en manca d'artística, que hi és ofegada. A cada un per si li manquen propis elements artístics; aquests van cercant-se confusament en llur rudiment comú, en l'obscuritat de les regions inferiors, en llurs inferns; i allí neix el teatre, més prop del caos, com l'estat de vida que vol representar. Davant d'aquesta representació, el teló s'alça, i cal que l'acció es concreti més, que es faci urgent. Una mare alça el crit envers el mar: Fill meu!... una joveneta se li abraça plorant: el seu amor pel mariner és descobert als ulls de tots; mes aquesta noia era promesa a un altre que dolorosament se n'adona, i desitja que el nàufrag no arribi viu a la costa; però els companys l'insten perquè ajudi al salvament: ell dubta, es desespera; la mateixa noia implora agenollada... què farà?... El públic en massa está atent a allò que passa; no demana refinaments al poeta, al músic, al pintor: vol que un artista més fort i primitiu, dominant-los a tots, mogui infantilment les figures amb crits humans enmig d'una escenografia toscament expressiva, en un ambient musical de grossa passió sorollosa; i s'entrega a mercè del teatrista; mes el teatrista s'entrega també a mercè del públic: no a mercè de cada espectador ni del gust de cada u en poesia, música o plàstica, sinó del públic, de l'ànima de massa que preval en tots ells, de l'interès humà inferior de massa humana. O si no, feu la prova, descomponeu la massa, buideu el teatre deixant-hi només un o dos espectadors, i representeu per ells sols la millor obra teatral: l'interès caurà tot seguit, els actors mateixos sentiran el buit de la massa, perdran el calor, es desconcertaran, i la millor obra restarà ficció grossera, freda, fins ridícula. Però torneu a omplir la sala de gent, i amb la reaparició del gros públic, el drama recobrarà tot son imperi, tornarà a ésser el regnat de l'acció, l'art grosser i sublim del fet, el teatre. Així al poeta, al pintor, al músic, purs, sols els pot convenir descompondre el drama, portant-se cadascú la part que més li convingui per refer-la i sublimar-la en la seva especial inspiració. El poeta dirà com mai el dramaturg, el secret amor de la donzella; el músic farà de la tempestat (del mar o del cor) un ritme més poderós per si; el pintor donarà l'encís dels colors o el moment expressiu de les figures: cada una d'aquestes arts arrencarà d'allí el seu salt envers l'altura; mes per alçar-se al cel hauran de rompre les parets i el sostre, hauran de destruir el teatre; i llavors, el públic dispers, deslliurat cada espectador de son estat inferior de massa, recobrada la individualitat íntegra a soles, podrà alçar-se també amb l'artista pur al goig més espiritual de la lírica o la plàstica pures. Mes tanmateix cal no oblidar que el teatre, tot i rudimentari, és art, i com a tal, una representació, no una mera presentació de la vida. Perquè una corrida de toros, una lluita atlètica, són també accions humanes donades en l'espectacle, representades; i l'interès del públic bé hi és prou viu, massa directament viu, i per això no és artístic; perquè no hi ha representació, i per tant, tals espectacles en si, no són art. Tal fou l'error del teatre naturalista d'últims del segle XIX. Agafem un tros del natural, en el carrer, en el saló, en el camp -van dir aquells autors- i donem-lo al públic fidelment en escenari, accessoris, figures i paraules. No els reeixí; perquè l'art, sia com sia, no és la Natura mateixa sinó la seva condensació a través de l'home: l'interès del públic per l'acció, en el teatre, no és el mateix interès de la multitud per l'acció de la plaça. És el mateix i no ho és: és una transsubstanciació. Un diàleg de saló, en el teatre, resultaria difós, insignificant; però ve el dramaturg, el condensa, el cenyeix, el fa més curt i més fort, el dramatiza: i el públic viu, en un minut, moltes hores de saló. I qui diu el diàleg diu els fets, l'escena, els accessoris. El públic no vol massa exactitud; vol l'ànima de l'exactitud en acció, i amb quelcom deixat a la seva imaginació, com els infants quan juguen; perquè l'esforç d'ella els ajuda a penetrar en l'ànima de les coses. I com tot art, el teatre és en el fons un joc místic, i el públic és un nen que s'hi encanta. Així és que en va els hi presentareu una pluja d'aigua en les taules; serà en va, i més que en va, contraproduent. No; en les taules no hi ha de ploure com a l'aire lliure. Doneu-nos-hi una obscuritat i una artificiosa remor, i serà per nosaltres el diluvi. I no ens doneu tampoc l'aire lliure darrera del teló, sinó un aire pintat i il·luminat amb candeles, i el respirarem més pur que en les muntanyes. En el teatre tot és convencional -s'ha dit per irrisió; però és cert. El teatre és essencialment una convenció... artística representant una acció. Des del cel a l'infern, de les bambalines al fosso, doneu-nos el que vulgueu... però que tot sia acció. Actituds acadèmiques, molt bé!; bells versos (us seran agraïts, poetes, si no ho són massa); psicologia, moral, política, un xic de tot; que la música sia una forta expressió de l'ambient hi ajudarà molt... quan no destorbi l'atenció per l'acció; una bona escenografia d'una realitat... escenogràfica; fins arqueologia, si voleu... però que tot es torni acció. Des de la senzilla pantomima fins al drama musical, cal que en les taules passin coses, i que passin de certa manera. Acció humana, representació artística: compendi primari de vida i art per l'ànima primària de les multituds: això es el teatre. De la dansa I ara totes aquestes coses que he dit -i també moltes altres que no he dit- se'm resumen en un record que me les il·lumina amb una nova aurora. I és que em recordo d'una vegada que vaig veure una dona dansar amb una gràcia tal, que semblava que ella fos la dansa mateixa. Dansant semblava moure's en el seu element propi; i el que en altres és moviment afectat i extravagant, en ella era més natural que l'estar-se quieta. Jo m'hi vaig encantar, mes no sabia explicar-me el misteri d'aquell encantament que em donava: i ara veig que el seu encís era diví i que d'ell ve potser l'haver dit tot el que he dit; perquè ¿no és la dansa tot el misteri de la vida generant tot l'art en pes? Mireu com s'hi troba l'esforç amb amor i l'acció rítmica. Així el teatre fóra l'extensió primitiva de la dansa, amb la música nascuda del ritme del moviment, i la poesia que suggereix per avivar-se amb la vida de les paraules, i tota la plàstica i els colors que el moviment fa lluir rítmicament; i fins les formes mares de l'arquitectura jo no sé quina iniciació em semblen rebre de les línies humanes en moviment de dansa, com si en la figura humana hi hagués el prototipus i compendi de tota forma, i en el seu moviment la imatge de la vida universal. Sí; ara em sembla que el primer impuls d'expansió artística del primer home degué ésser la dansa; que en la seva primera percepció de la bellesa del món (de Déu en la forma de les coses) sentí l'home agitar-se dins seu tot el misteri de la vida, i no podent contenir-lo immòbil -per sentir que la vida és moviment- volgué representar-lo humanament, humanitzar-lo, fer-lo art, i alçà el cap, obrí els braços, mogué els peus i tot el cos en la cadència del ritme que sentia i dansà i cantà en paraules l'alegria d'aquella revelació primera: i fou la primera música i la primera poesia i la primera estàtua i pintura, i el naixement de tota forma artística. Mireu com fins la multitud es dignifica quan és sotmesa al ritme de la dansa, i de caòtica torna grandiosament humana. Mes ¿per què és en la dona que la dansa se'ns fa més expressiva i agradosa? Perquè en ella la bellesa està fondament lligada amb l'amor, el misteri de la forma amb el misteri de la creació. Per això la dona és el major símbol de bellesa, perquè la seva forma, com cap altra, desperta en l'home el sentit d'immortalitat. Perquè així com es troben homes poc sensibles a d'altres manifestacions de la bellesa, no se'n troben d'insensibles a la més forta sol·licitud d'ella, que és l'amor. Potser que en molts l'amor no sia gaire més que un instint, i que en altres sia vençut per un fort anhel espiritual; però que hi sien insensibles, essent ben homes, no podem ni solament imaginar-ho. I quants n'haureu vist que mai s'havien adonat de la bellesa del món, tornar-s'hi sobtadament sensibles quan estan enamorats: com si llavors totes les coses els fossin il·luminades amb la forta resplendor de la creació que l'amor llença. I a vosaltres mateixos, alguna vegada, algun rostre de dona us haurà il·luminat tot un paisatge revelant-vos un nou sentit de les muntanyes, dels boscos i dels rius que corren; i la claror dels seus ulls us haurà semblat la mateixa del cel del seu país, però viventa. I al contrari, jo sé un enamorat que quan anava a la terra de l'aimada, només de contemplar el color dels camps i l'aire i el posat dels arbres, i de sentir la fragància de la terra, se li representava la figura d'ella en tal manera que tot enternit començava a parlar-li com si ja la tingués al davant. Però encara és més freqüent en tots nosaltres que si en la nostra joventut i en un moment de llum hem contemplat la formosura d'una terra, tot seguit una paraula d'amor haurà acudit a nostres llavis amb el desig evocador d'una dona en la que aquella bellesa de la terra s'encarnés, per nosaltres fer-la immortal podent estrènyer-la en nostres braços. Per això ens és tan admirable aquell pregon sentit amb què els grecs poblaren la Natura de fantasmes humanes; que en cada font hi veien una nimfa, i en cada bosc una divinitat protectora, i en tota força natural una forma humana: i la terra, la mar i l'aire eren animats, amb les figures i les passions dels homes. Ara ho veig que tot això no era vana fantasia, sinó sentit profètic de que en el món tot va a parar a la naturalesa humana, i que l'afany d'immortalitat que dóna la bellesa només l'amor el satisfà del tot. Així, doncs, la dona dansant és el compendi de la creació; perquè en ella es representa l'esforç diví amb el seu ritme, la forma reveladora del suprem grau espiritual que la terra ha lograt humanizant-se, i l'amor que el perpetua per dur-lo encara més enllà, i més enllà sempre... Així en la dansa trobem el principi i fi de totes les arts: des de la dansa encara caòtica de les ones de la mar i de tota multitud primitiva, fins a aquella última i més pura que poden imaginar i sentim glatir al bell fons dels amors nostres, de la Única atraient encar l'Únic i emportant-se'l o fondre's ambdós en el cim de la Bellesa immortal... (22-XI-1907) Elogis Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Elogis Joan Maragall Elogi del poble Prefaci L'Esperit viu i es mostra en la terra en dues races d'homes que disputant-se perpètuament el món i regint-lo alternativament en temps i llocs, el porten al seu fi. En uns es mou en quant és Pare i origen del món que ha de traspassar; en altres està en quant és fill, i viu la vida mateixa del món que traspassa; en aquells vol saber-se i es precipita al seu fi, en aquests es sent viure en tot eternament, i permaneix: els primers són els ideòlegs, els arbitraris, els rebels i menyspreadors de tot present; els segons són els realistes, històrics, fidels a la terra i comportadors dels temps: en aquests viu Adam encara innocent en el Paradís terrenal; en aquells ja ha mossegat el fruit de la ciència i vol ésser tant com Déu. Uns i altres calen a l'Esperit en aquest món; perquè en uns apuntala, i en altres avença; per aquests sols, la Creació es precipitaria al seu fi estèrilment, sense passar la seva prova; per aquells sols, s'hi immobilitzaria: uns o altres frustrarien la creació; junts, disputant, la salven. Doncs, deixeu-me alçar la veu en la disputa santa, ja que em sento ben bé de l'una banda (de la dels fidels a la terra); mes en les meves paraules no pot haver-hi agror perquè sento el llaç que a tots ocultament ens lliga en el fi de l'Esperit que ens és comú. En son Amor ens trobem i volem tots els mateix; mes cadascú a sa manera. Deixeu-me dir la meva que arrenco de la meva vocació per la poesia. - I - Dir poble és per mi com si diguéssim la solera social, el terrer espiritual humà en el que tots tenim les rels, aixecant-nos en cadascú més o menys, com plantes amb una o altra formació, i amb les virtuts i vicis que l'atzar de la germinació ha infós en cada naturalesa. En aquesta crosta espiritual està tot el passat i tot l'esdevenir de la humanitat: tot surt d'aquest terrer i tot hi torna per refer, en sa virtut germinadora, la força de la vida o per transformar-la. El cap de brot del roure més alt i la ínfima herbeta que li brolla al peu provenen de la mateixa solera popular i en reben la vida igual, mes cada u en la seva proporció i manera. L'altesa d'un Goethe procedeix del mateix origen que la humil simplicitat del pagès més obscur. La santedat d'un Francesc d'Assís, la força d'un Napoleó es nodreixen de la mateixa terra espiritual que la ferocitat del criminal més pervers i la pusil·lanimitat de la doneta. Aquells resplendeixen en altra claror, són moguts per un altre aire; mes les rels espirituals d'uns i altres serpegen en el mateix terrer i es nodreixen de la mateixa virtut inicial: i tots retornen a l'humus de la societat humana els sucs espirituals i el detritus de les seves idees, dels seus actes, de les seves santedats i dels seus vicis, per fermentar allí novament en la virtut germinadora, i en la seva confusió produir altres santedats, altres flaqueses, altres genis, altres herois i altres criminals, brollant perpètuament del fons comú i viu: aquest per mi és pròpiament el poble en general. Però en les relacions més determinades de la vida social, es sol dir poble del que, en la semblança que he fet, en diríem la vegetació més baixa, distingint-la de la més alta i oposant-la-hi en cert modo; així es diu: l'aristocràcia i el poble, el govern i el poble, els intel·lectuals, el clero, els rics, els militars... i el poble. I en aquesta distinció hi ha un gran encert, mes també hi ha un gros perill. Hi ha un encert perquè, efectivament, en els esperits humils i senzills, inferiors, com que són més prop del terrer comú, sembla que s'hi sent més immediat i pur el pols de la vida originària, i són, per tant, més expressius del principi creador; mentre que els esperits superiors se n'han anat distanciant en la seva ascensió vers el fi desconegut que resplendeix en el cel, i pel camí d'aquest fi perillen d'haver perdut quelcom del sentit d'aquell principi i el ferm sosteniment en la terra massa llunyana. Així en el poble, entès d'aquella manera, resideixen principalment els elements conservadors de l'esperit humà i en les classes superiors, els progressius; aquell està més a la vora del principi, aquestes més cap al fi. Doncs, ¿com és -podrien dir-me- que molts moviments socials en sentit progressiu semblen començar en el poble i trobar resistència en les classes més altes? Això -us respondria-, això és pura apariència. Tota idea de novetat brolla en les altures, però per cobrar força i eficàcia li cal -com a Proteu- tocar en terra i, si vol ésser ben humana, cobrar vida del principi humà. La llum vivificadora de les plantes ve del cel, mes l'empenta de la vida, de la terra; i per això tota idea-força baixa corrent a cercar la seva prova en el terrer i la seva sanció en els elements populars que són més a la vora de la virtut primitiva: en la senzilla força de la multitud nombrosa, en el seu instintiu anhel d'altura, en la seva passió innocent. Perquè el poble és dòcil com l'herba, i vividor com ella, i s'apodera àvidament de tot principi d'altura i l'aviva amb la virtut creadora de la terra que li és tan a prop. És clar que el que sia herba, herba restarà; mes el roure que entre ella acaba de néixer i no s'hi distingeix perquè encara es petit com ella, havent brollat, en aquesta fermentació d'altura, quan creixi per la seva naturalesa, creixerà més alt o més fort que els altres. I això és el que pressenten els que ja tenien tota la pròpia alçada i se'n defensen, perquè temen ésser vençuts en altura per la força que ve de baix, i la resisteixen cercant llavors força en la virtut originària, en la robustesa del seu principi, de les arrels, de la terra que els aguanta: així les classes altes actuen llavors com conservadores, tot i havent vingut per elles a la terra la idea nova. Heu's aquí tot l'encert de la distinció entre el poble i les classes altes. Heu's-en aquí ara el perill. Aquest està en que tal distinció pot fer oblidar la comunitat de principi i de fi, establint una oposició contra natura. Dient poble a les classes baixes, aquestes, en la seva innocència, arriben a creure que la virtut germinadora del terrer està sols en elles, i que tota missió social, inclosa la d'altura, resideix en la seva inferioritat, i tota força en el nombre. I les classes altes, per la seva part, són per tal distinció induïdes a actuar en l'altura com si no tinguessin les arrels en terra; creient-se cosa a part del poble, es desnodreixen d'humanitat, es debiliten i cauen a la fi en el més ínfim amb sa missió frustrada; mentre que l'herba que s'ha cregut tota roure sense ésser-ho, frustra igualment la vivacitat de la seva inferioritat volent convertir-la en altura i anorreant-se en tan vana empresa. Caldria saber dir a l'herba: «El valor de la teva inferioritat està en que sols d'ella poden aixecar-se els roures nous, a cada cop més alts»; i al roure ja crescut: «Vals en quant no ets res més que una herba excelsa»; i a una i altre: «Plegats veniu de la terra; plegats formeu el poble esforçant-se per l'altura». Que l'herba sia dòcil i atapeïdes ses tiges; i d'aquestes la que sigui roser alci com a roser la formosura de les seves roses, i més el taronger amb el seu fruit sucós, i l'alzina la seva ombra protectora i ses branques més altes a l'aire més pur i a la llum més clara: que tots s'esforcin tant com puguin per complir la llei de vida, mes cadascú segons sa naturalesa; i que tots retornin a la terra, treballat per l'esforç el do que en reberen; perquè cada nova germinació en sigui enriquida, i l'esperit s'alci de la terra cada cop més alt i més fort i més pur, fins tornar a Déu, feta esperit, tota la terra. - II - Tal és el meu sentit del poble, i així em plau trobar-lo i veure'l actuar en cada persona viva i segons ella és individualment, moguda en llibertat pels seus afectes envers cada una també de les seves semblants: així, individualment, vivament, estimo lo popular com segell de la germanor entre els homes, i així em trobo a mi mateix en cada u d'ells i els estimo. Mes quan se'm presenta en el seu sentit de massa humana, en apinyament de cossos amb un sol esperit abstracte, en multitud de rostres sense destriar-se'n cap fisonomia personal, en clamor de veus sense el to particular de cada una, en agitació de milers de braços alçant-se confusament de la massa informe que va i ve tota en pes i irreflexiva, moguda per un vent de passió col·lectiva, terriblement fosca com núvol de tempestat, repugnant al sentit i temible fins en ses alegries i favors, per una mena de baf de bestialitat, de tuf de ramat que se n'aixeca... jo d'això no en dic poble, que en dic turba; i sia com sia la qualitat dels homes que la formen, la menyspreo, i no puc estimar-la ni en la seva presència física, que em repugna, ni menys en la idea abstracta de la seva col·lectivitat que se'm representa com un estat inferior d'humanitat, amorfa, caòtica encara. Però de seguida que d'ella en surt i se m'acosta algun dels que la componen, un home, amb el seu aire personal i la seva cara ben marcada, amb la seva bondat, o maldat, la seva ira o misèria en els seus ulls que em miren, en la seva veu que em parla... sols llavors el meu cor comença a moure's amb un sentiment ben humà, el meu enteniment s'il·lumina i comprèn, tot el meu ésser s'inclina vers aquell semblant meu, i sols per ell se'm desvetlla aquella germanor que endebades hauran volgut fer-me sentir amb la consideració ideal o la presència de tota la humanitat en pes; perquè cap d'aquestes coses són capaces de moure'm a la més petita acció bona i sincera: humanitarisme, filantropia, caritat, així en abstracte, per mi, us ho confesso, són paraules mortes. I, tant com sento dir el contrari de molts que s'anomenen humanitaristes; que defensen amb gran calor les causes del poble, i especialment les de la plebs, i al mateix temps els repugna el tracte personal del plebeu i no poden sofrir l'olor de pobre! I, per això, ja ho crec que algun donaria fins la vida per la causa popular; però ¿no podria ésser també que en el seu sacrifici hi hagués més afany d'exaltació de la pròpia personalitat que no pas amor al proïsme? Perquè jo no comprenc com un veritable amor pugui néixer i sostenir-se fora de la comunicació personal i viva. ¿No heu observat en els conflictes col·lectius, en les lluites polítiques, en les topades de classes socials, entre amos i treballadors, per exemple, com les passions s'encenen i l'odi es congria per una espècie de miratge ideal que sols es forma en l'atmosfera de la multitud, en la que tot es torna monstruós i provoca la guerra? En ella el burgès és, pel treballador, un monstre d'egoisme i tirania: no aquest o aquell burgès, sinó el burgès en general; i per cada un d'aquests, l'obrer en rebel·lia és una fera desencadenada. Però que un i altre surtin de l'abstracció, de la multitud, i es trobin tots dos sols i cara a cara, i veureu com l'acció de la presència personal, la veu de la naturalesa humana que els és comú, comença a obrar de seguida i es fa sentir en el cor de l'un i l'altre; el monstre desapareix i aquells dos homes s'estimen en la justa mida de la seva contraposició; però així que s'aparten i l'un desapareix dels ulls de l'altre, submergint-se cadascú en la seva multitud respectiva, l'odi torna a agegantar-se i el conflicte reneix enorme i sagnant a voltes. De modo que jo m'he arribat a creure que en semblants conflictes, si un a un fossin a trobar-se els que estan en lluita, i es tractessin d'home a home, no hi hauria guerra; perquè el burgès absolutament odiós, el treballador absolutament odiador, no són enlloc, fora de la multitud, o de l'esperit de multitud; i que l'odi col·lectiu i la guerra sols neixen i es nodreixen de l'abstracció i el desconeixement viu. Que, en resum, és molt difícil estimar de lluny o així, en massa: i que els que diuen que estimen a una massa, el que estimen és una idea monstruosa que posen al damunt d'ella; és dir que, en rigor, estimen una obra pròpia, s'estimen sols a si mateixos. Així de l'abstracció i la multitud no en pot néixer veritable sinó la guerra; i la pietat que en neixi, si per cas, és falsa. I ara vull parlar d'aquesta falsa pietat abstracta, que es fa molt general, i que em sembla molt pitjor que l'odi. Perquè l'odi, almenys, és activitat del cor, és vida; i mentre hi ha vida hi ha esperança de redempció. L'odi pot tornar amor d'alguna manera; mes la falsa pietat adorm la consciència, el fals amor paralitza el cor i mata l'ànima. Sentim, per exemple, alabar la caritat d'una població perquè amb el tribut de ses almoines s'hi han fet moltes obres pies, molts asils, moltes escoles, molts hospitals, molts convents. Pels vells, pels infants, pels invàlids, per dones perdudes, per tot vici, malura, o devoció o necessitat hi ha institució adequada en aquesta població; i per això s'alaba d'ésser molt pietosa i caritativa. Doncs jo, quan m'ho diuen, m'hi rebel·lo i els responc: -No ho digueu que això sien obres de la nostra caritat, sinó del nostre egoisme. Perquè quan dono per a l'hospici dels vells, sembla que em descarregui de tots els vells que la vida pugui posar a mon càrrec: que vagin allà, a l'hospici! per això el pago; no vull vells que em destorbin, ni orfenets que m'entrebanquin, ni malalts que m'anguniïn; allà, allà, a l'hospital, a l'institut, al convent, ben lluny, ben lluny de casa; i quan dono per la capella on resaran les monges, sembla que també em desentengui de resar i fer penitència: això, les monges, no és veritat?: i jo em quedo a casa ben regalat, i amb la consciència tranquil·la... perquè, jo ja pago per a sostenir tan bones obres! I això és caritat? La caritat fóra que jo em cuidés dels meus vells, de la dona de servei que m'ha vist néixer, del mosso que ha treballat a casa tota la vida, que els contemplés a casa meva o els en procurés una de pròpia, si podia; que procurés també la bona educació de l'orfe, del veí pobre, i li donés ofici i li cerqués feina; que vetllés perquè la minyona que del camp m'envien a ciutat no hi fos esgarriada; i si s'esgarria i cau li tingui pietat i l'ajudi a alçar-se, que jo elevi cada dia la meva ànima a Déu i n'ensenyi a tots els meus dintre de casa. Això és caritat, això és pietat. I si cadascú la practiqués amb tots aquells que té obligació, ben segur que no hi hauria, ni caldrien, tants asils, tants hospitals i tants convents. I tota aquesta carn d'hospici marcada ara amb un segell uniforme com un ramat, sense gairebé individualitat humana, fóra un home, i un home, i un altre home: és dir, altres tants camins originals de Déu; i jo que hagués procurat aquest enriquiment de la humanitat, hauria amb aquest esforç enriquit la meva mateixa, m'hauria fet més home. I quina altra societat no fóra la d'uns tals homes, que no pas aquesta que fem amb la nostra caritat d'esma, impersonal; una moneda contra un paperet imprès, un bé que fem no sabem a qui, que tampoc sap a qui agrair-ho. Una societat de socors sense amor ¿gosarem dir-ne societat humana? -Oh! -em replicareu- la vida moderna és tan complicada que cadascú té prou feina en si mateix i el que de més a prop li toca. -Està bé. No vull examinar ara fins a quin punt cadascú fa el seu possible. Però, doncs, ¿per què us queixeu de que hi hagi tantes congregacions que s'enriqueixin i dominin la ciutat? Queixeu-vos de vosaltres mateixos, que tots els seus grans casals i predominis obra vostra són. Però tampoc m'ho ensenyeu com esplendor de la vostra caritat, sinó com el menys que pot fer vostre egoisme; no com orgull de la vostra força, sinó com a confessió i excusa de la vostra debilitat d'amor. Egoisme i debilitat, heu's aquí el que és aquest vostre socialisme fonamentat en una ideologia buida que és només que un treure forces de flaquesa per tranquil·litzar-vos i envanir-vos. Mes jo us dic que no us tranquil·litzeu ni us envaniu massa: aneu passant amb les vostres teories i els vostres instituts de ramat, mentre no us sabeu fer capaços d'altra cosa; però no vulgueu amb això matar l'anhel, no deixeu mai de pensar en una vida més alta, en una societat més natural, fonamentada en l'amor viu que tants cors desitgen, i per això estan tan inquiets... - III - Ara conec que algú podria dir-me que, al rebaixar l'estat de multitud, perquè es mou en l'abstracció, i exaltar la relació viva individual, he vingut a oposar la idealitat a la vida, com si les idees més abstractes no fossin vida també; i reaccionant proporcionalment al que en dirien la meva exageració, em sostindrien que més vida són les idees i abstraccions que no pas lo altre: que elles són les reines de la vida; que sense elles no existirien o no tindrien força el que jo en dic sentiments vius. Les idees -em diria algú- són les mares d'aquests sentiments, i el millor d'ells ha començat per ésser idea. Perquè la presència d'un semblant teu et mogui a aquest amor viu -podrien dir-me- ha calgut que moltes generacions d'homes pensessin abstractament en la humanitat; si no, encara foren en l'homo homini lupus. El que hi ha -afegirien- és que tota idea, per fer-se activa i socialment eficaç, necessita descendir a la regió del sentiment. És llavors quan apareixen els seus apòstols -que no son pensadors purs, sinó sentimentals- i per ells, la idea, que nasqué en les altures de la intel·ligència individual, es fa sentiment en la multitud que, en canvi, li comunica tota la seva energia, gairebé sempre sense entendre-la bé. Però ¿què hi fa que no l'entengui, si cabalment per això mateix, per aquest monstruós miratge ideal que és, no el vici, sinó la virtut de les multituds quan s'entreguen a una abstracció, la idea redemptora commou el món en guerra, amb els seus confessors, i els seus màrtirs i la seva Església a la fi triomfant i renovadora, si és que la idea duia de son origen tanta virtut? Tot això podríeu dir-me i jo no us ho negaria pas; ans al contrari, us ho abonaria amb una comparació. Perquè tinc molt amor a les comparacions: trobo que si s'encerten duen molta claredat al món, perquè són com besllums de la profunda identitat de totes les coses, i amb les unes explica les altres, fins les que semblen més diferents. Doncs, deixeu-me ara dir-vos aquesta: Quan voleu encendre un bon foc en la llar, vos calen teies, no és veritat? I què són les teies? Són el tronc gros que s'ha fet petit per cremar millor: és el pas del pensador a l'apòstol, és el fer-se multitud per encendre a la multitud, per encendre la brossa i llenya menuda que cal per inflamar els troncs més gruixuts que fan el foc poderós i de durada. Si hi poséssiu només troncs grossos no se us encendrien, i la llumeneta que hi acostéssiu en fóra ofegada o bé es consumiria en va. Si l'apliquéssiu a brossa i fullaraca sola, la flama s'alçaria impetuosa i brillant, però es passaria de seguida, i la llar restaria aviat sense gens de foc. Però si la pira és complerta i ben graduada, la teia inflama la brossa i fullaraca, i la flamarada pren en els tions més gruixuts i teniu la llar encesa i calor per bona estona. I d'on procedia la teia? Del pi ben gruixut: només ell té les fibres ben reïnoses i cremadisses; però apretades en sa gruixària, la llumeneta no hauria pres en elles: els ha calgut fer-se teies, fer-se primes com els branquillons per encendre's i encendre; els ha calgut fer-se poble per encendre el pobre en sentiment i d'ell alçar-se als tions més grossos i inflamar-ho tot. Doncs, com nosaltres en la llar del foc, així obra l'esperit entre els homes. Ja veieu com, ben lluny de negar la contradicció que us he suposat, més aviat us l'abono. I us l'abono perquè, en el que té de raó, no desfà pas la substància del que primer us he dit. Perquè jo no us he pas negat el procés espiritual de les idees i els sentiments en la societat dels homes; el que nego és la conveniència de que a aquesta idealitat sentimental del poble se la faci actuar o se la deixi actuar en abstracte, i per tant de manera tan inadequada a la seva vivacitat natural, que la frustri i la viciï. Jo no nego l'esperit creador col·lectiu; el que abomino és l'esperit caòtic de la turba. I si no, fixeu-vos en com la passió d'una turba actua sempre més en el sentit d'odi que en el de l'amor; i com, així que la turba es desfà, l'amor es sobreposa a l'odi. Per què és això, doncs? Perquè, en el primer cas, se l'ha privada de l'element humà individual, se l'ha moguda en l'abstracció, se l'ha sostreta a l'element viu, personal, a aquell magnetisme -diguem- que d'home a home fa sentir la germanor, a aquella força de l'amor pare de tots que en tots lliurement es fa sentir. És per això que la turba apassionada per una abstracció és essencialment destructora; mentre que la construcció és acció essencialment individual. I mireu si això està en la consciència universal, que un individu destructor per si és generalment avorrit i tingut per quelcom contra natura; mentre que a una multitud destructora o a un individu que fa mal mogut per un esperit de multitud, se'ls absol fàcilment com si ja haguessin obrat de conformitat amb la seva naturalesa; i si la turba és condemnada, ho és com una força física cega, i els seus estragos temuts i deplorats com els d'una inundació o un huracà. I així tot individu és tingut presumptament per bo mentre no demostri el contrari; però una turba sempre sembla que no pugui ésser sinó dolenta. -Doncs les turbes són les que han ajudat a dur el món endavant -podrien dir-me encara-, i per la negació de les idees velles i l'odi i la destrucció consegüent, s'han obert pas les idees noves, redemptores enmig de l'estrago. Així va el món... -Sí. Així va el món -us respondria jo-; però ¿voleu dir que no podria anar millor d'altra manera? ¿I hem de deixar tota esperança i voluntat i intent de millorar-ho? ¿No es pot desitjar, no s'ha de procurar una altra manera d'ésser social en què l'amor humà, l'atracció d'home a home, obrant més lliure i més pur, vingui a omplir el buit de l'abstracció en el que les multituds es precipiten amb destructora fúria? Jo no ho puc creure que l'últim terme del progrés humà siguin aquestes grans aglomeracions que en diem ciutats; i que la seva organització definitiva siguin aquests grans establiments de la indústria on els treballadors són, en confós ramat, esclaus de la roda d'una sola màquina gegant; aquests trens de ferrocarril i aquestes monstruoses naus transatlàntiques que duen la gent com a moltons de l'una banda a l'altra del món; aquests formiguers dels col·legis, hospicis, teatres i places públiques, on els nins i els homes són educats, assistits o divertits en promiscuïtat tumultuosa; aquests exèrcits on els fills de cada mare són llençats en fileres uniformades a destruir-se... Això és el modern socialisme portat per les invencions sobre la matèria i els procediments mecànics que són efecte i causa de progrés, certament; però jo crec que, així com el progrés ha dut aquest socialisme, el progrés també ha d'emportar-se'l. La facilitat de la comunicació material ha precipitat la gent a la congestió de les grans ciutats; però una major facilitat encara, n'afavorirà la dispersió a una vida més folgada i natural, sense que la sociabilitat hi perdi res, ans hi guanyi. I ja se'n veuen senyals; ja les més grans ciutats comencen a aclarir-se envers els seus defores: el telègraf permet al polític i a l'home de negocis actuar des de la pau dels camps, i l'automòbil retorna independència humana als agalerats en el tren. Demà la distribució elèctrica de la força a distància deslliurarà el treballador de l'esclavitud de la fàbrica i li refarà la família entorn la llar; fins que a l'últim la ciutat tumultuosa i insana no servirà ja per res de bo a la vida social, i serà considerada com organització imperfecta i monstruosa del passat, davant la ciutat nova constituïda per una vida patriarcal intensa, per una relació social més viva i més espiritual ensems, més purament, més altament humana... Jo crec, en fi, que el progrés consisteix en la indefinida exaltació de l'individu, i que, sien quines sien les seves alternatives, la seva orientació definitiva és procedir de lo col·lectiu a lo individual, de la massa humana a la persona humana, produint tipus d'home més superiors a mesura de més individualitzats; que la tendència de la carn humana és anar deslliurant-se de la seva confusió en el ramat per arribar a ésser la carn gloriosa, espiritual, de l'Únic... Això, ara, no ho podem entendre; però ¿per ventura l'adelerat pressentiment de l'ignorat no és el millor de la nostra naturalesa, el major senyal de la noblesa humana, i la nostra guia més segura? (11-IX-1907) Elogis Joan Maragall Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000