Lo Ferrer de Tall Serafí Pitarra Lo Ferrer de Tall: drama en tres actes y en vers, original de Frederich Soler Serafí Pitarra Estrenat ab brillant éxit en lo «Teatro Catalá», instalat en lo «Teatro Romea», la nit del 16 d'Abril de 1874. AL SENYOR DON JOAN BAUTISTA LLEONART Com a penyora d'amistat y cumpliment de promesa, dedica aquest drama, son amich verdader, Q. S. M. B. L'autor REPARTIMENT PERSONATJES ACTORS LA BARONESA............................................. Donya Francisca Soler. AGNETA........................................................ » Catarina Mirambell. ROSA............................................................. » Elisa Mallí. BIEL............................................................... » Roseta Cazurro. MESTRE JORDI............................................ Don Joaquín García Parreño. BOY (L'ESQUERRÁ).................................... » Lleó Fontova. LO BARÓ...................................................... » Miquel Llimona. ARNAL.......................................................... » Joseph Clusellas. ROS............................................................... » Miquel Vives. DALMAU...................................................... » Joan Carulla. FADRINS, FERRERS, GUARDATERMES, PATJES Lo Ferrer de Tall Serafí Pitarra Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Lo Ferrer de Tall Serafí Pitarra L'escena â Olot. -Època Felip V. Acte primer Part de dins de la botiga d'un ferrer de tall y daguer. Porta gran al fondo, per la que's véu la fira ab molta animació, y moltas altras portas als costats. La fornal y la manxa a la esquerra; eynas y trastos propis dels dos oficis. La mola a la dreta. A la esquerra una finestra que dóna a un hort; al costat un prestatjet ab dos jerros de flors. ESCENA PRIMERA. JORDI, ROSA. (Lo primer treballant unas estisoras en lo banch, la segòna brodant or damunt satí en un tambor á la vora de la finestra. Ela trista, ell, cantant.) JORDI. «Lo pare, sentintho, ho escolta callant, la mola rodava y anava cantant: Esmola qu'esmola, fés dagas, daguer; fés dagas que passin les mallas d'acer.» (Se ficsa en Rosa.) ROSA. (¡Ditxós ell! ¡Ditxós qui canta y l'alegría tè al cor!) JORDI. (¿Será tristesa d'amor? Aquesta noya m'espanta.) (Deixa la feyna.) Escolta, Rosa. ROSA. ¿'M cridéu? JORDI. Vínam aquí. ¿Qué vos passa? JORDI. ¿Qué'm passa? Qu'es un xich massa la tristesa del cor tèu. ¿Qui'n diable t'ha mal mirat? De véurert' lo cor se'm trenca. Estás groga, escardalenca, semblas un pardal mullat de confosa y aturdida, y't mata un secret un afany. Ja no ets rosa de tot l'any; ets una Rosa pansida, y no't miro que no caiga en esmenarte una cosa, y es que, en lloch de dirte Rosa, t'haurém de dir lliri d'aiga. ROSA. ¿Per qué? JORDI. Sí. Perque lo plor sempre't tè la cara humida. ROSA. ¡Deu mèu de la mèva vida! JORDI. Sabs qu'es, que no'm téns amor. ROSA. La cansó de cada día. JORDI. Cada día y cada nit, perque á tu't dura'l neguit mòlt mès qu'á tots l'alegría. ¿A qué vè, qu'es aquest plor? ¡Acaba d'una vegada! ¿Qu'es lo que't tè apesarada? ¿Cóm es aquesta tristor? Respón y no'm callis res, perque jo fins crech probable que t'ha malmirat lo diable ó las bruixas tan ull prés. ROSA. ¡Jesús María! (Persignantse.) JORDI. Respón. ROSA. ¡Pare! Si no us sè que dir. Aquest plor... aquest suspir... es qu'estich trista á n'el mòn. JORDI. ¡Llam de Dèu! ¡Trista! Y per qué? ROSA. No us enfadéu. JORDI. ¡No enfadarme! ¿Cóm vols que puga aguantarme? ¿De qué estás trista? ROSA. De re. JORDI. Donch, si es de re, torna a ríurer com ans solías, y canta; lo veuret' trista m'espanta, me dóna engunia, mal víurer, y aixó ab un pare no s'usa, perque, al veure'l tèu flagell, me bats á pich de martell, lo cor damunt de l'enclusa. ROSA. ¡Ay, pobre pare! ¿Patíu? JORDI. ¡Si pateixo, filla meva! Visch de l'alegría téva. Si vols que riga, tu ríu. ROSA. Donchs no tinguèu pòr; riuré. JORDI. ¿De debó? ROSA. De nit y día. JORDI. ¿De debó? ROSA. ¡Y tindré alegría! ¡Ah! ¡Y que ditxós que seré! ¿Qué'm falta á mi? Ab tu contenta, quí mès felis hi ha n'al poble; ferrè y daguér, guanyo doble; la meva riquesa aumenta, y ja que'l cel va voler que quedessem pare y filla sols á n'al mòn, y ets pubilla de tot quant mèu puga ser, després de dí una oració, perquè siga al cel ta mare, pensa que jo sò el tèu pare per la tèva, diversió, y créu que quant mès te veji cofoya y empolainada, mès lo mirarte m'agrada volent que'l poble t'enveji, perqué't dich de tot bon cor que si tas riallas venguessen, ni que com á plom las pesessen, las compraría á pes d'or. ROSA. Donchs, treballém y riguém. JORDI. Y cantém, si estás contenta. (Ella torna á brodar; ell á llimar, y cada hu canta la sèva cansó.) ESCENA II. Los matexos, BOY, BIEL BOY. ¡Ca! JORDI. ¡Esquerrá! BOY. Fira dolenta. BIEL. Bè. ROSA. ¿Ets tu, Biel? BIEL. ¡Bona al extrém! BOY. ¡Bailet! ¡Bailet!... ¡Mal rediable! (Primer mòlt rabiòs, y tot d'una calmat per las mofas graciosas que li fa'l noy. Aquest joch se repetirá sempre que l'indiquin los versos.) Re... 'm fa ríure aquest xicot. Un li vol. pegá y... no pot; ja m'ha passat al estable. JORDI. ¿Al estable? BOY. Sí; ferravam lo guit de ca'n Gori, y, ell, vinga dirme Esquerra y vell, y com qu'allavors estavam devant de la molinera, que á mí m'ha caigut al ull Res... m'he sentit puja un bull y li he corregut darrera. BIEL. Pero no m'heu atrapat. (Fentli mofa.) BOY. ¡Pero!... Vaja... no... no puch BIEL. Perque son un vell xaruch. BOY. ¡Tens bon manxayre!... es trempat. BIEL. ¡Sí, es trempat, y just me véu que ja va á desesperarse! BOY. ¡Ah! ¿Y no n'hi ha per recremarse de lo que'm passa? JORDI. Diguéu. BOY. Y ben aviat está dir: que no penso ni faig cosa qu'ell no m'hi surti á fer nosa. Vich jo, ja ve ell tot seguit; m'en vaig, ja surt desseguida; en tot tè'l meu gust mateix y en tot sembla que'm segueix tots los passos de la vida... ¡Passa, que tè en farás creus! Parlarém de la pubilla, y, com jo estimo á ta filla... BIEL. Jo tambè la estimo. BOY. ¿Veus? La voldré un día obsequiar, y, com en totas las cosas: li he dut jo aquell ram de rosas... BIEL. Jo li he dut aquell d'allá. BOY. ¿Véus? Donchs, com en aixó, en tot. (Mentrestant ha anat a buscar lo devantal y se'l posa com BIEL.) Ja que us ho espliqui no cal. Me poso jo'l devantal... BIEL. Jo tambè. BOY. Ja'l dú'l xicot. Hi anat à la fira! Ell ja ni'hi havía de fè'l plaga. Hi he comprat jo una tumbaga. BIEL. Jo hi he comprat un anell. BOY. Lo duch aquí. BIEL. Jo aquí'l duch. BOY. Lo regalo jo á ta filla. BIEL. Tè, Roseta. BOY. Tè, Pubilla. (Jordi riu.) ROSA. Gracias. BOY. ¿Veus? (Mirant ab coratge á Biel.) JORDI. ¡Apartat, ruch! (Biel fuig.) BOY. Sí, ja has fèt bé... apártat lluny y no t'acóstis, guilopo, perque ara sí que, si't topo, t'esclafo d'un cop de puny. BIEL. ¿Ab la ma esquerra? BOY. ¡Que no! BIEL. (Fentli burla.) Mirèu. BOY. ¡Puf!... no! vaja no; nos pot: l'estimo á n'aquet xicot... ¡Lo trovo aixerit! BIEL. ¿Veyéu? JOR, ROS. ¡Ja, ja! BOY. Re; es una criatura qu'un no hi pot estar formal. Vès, encenme la formal y farém la ferradura. (Se'n va.) ESCENA III. Los matexos, menos BOY. JORDI. ¡Pobre Esquerrá! ¡Es bondadòs! ROSA. Ja ho podéu dir, l'Esquerrá... JORDI. No es home... es un tros de pá. BIEL. Sí; pero es molt reganyòs. JORDI. Y tu mòlt entramaliat y mès dolent qu'un follet. ESCENA IV. Los matexos, BOY, que torna. BOY. ¿Y aixó, qu'empatolla aquet? JORDI. No res, perque ja ha passat. BOY. ¡Biel, Biel! Tu buscas guerra, y, com hi ha renèu, n'hi haurá; mira que jo só esquerrá y't senyaré ab la má esquerra. JORDI. ¿Es á dir doncas que enguany la fira ha baixat? BOY. (Xiulet.) ¡Psit! ¡Uy! Ja't dich jo que'l que's per'avuy, ni val d'anarhi l'afany, y mès per tu, que t'adónas tant d'empentas y molestias, perque't dich: hi ha pocas bestias. BIEL. Pero hi ha mòltas personas. BOY. ¡Ah! Bè... Aixó ja serán figas d'un altre paner. BIEL. Miréu. JORDI. Vejám, esplícat. BIEL. Manxéu. (Ell s'adelanta, y queda manxant BOY ab la má esquerra.) BIEL. ¡A n'al firal... ROSA. Cuita. JORDI. Digas. BIEL. A n'al firal, es tant triat lo rich y bo que l'umplena que jo mateix m'he dat pena de véuramhi enmascarat. Mirarho sols ja fa cop. Passajéu per las paradas: veuré enmantellinadas las pagesas d'aquí prop. La pubilleta poncella, qu'ha d'obrí'l cor á l'amor. La pubillassa major, que ningú es prou rich per ella. Lo fadrí extern, encongit, que fa l'aleta á las noyas. L'hereuàs rich, tot de joyas, y com un baró vestit. La qu'es senyora majora y gosa del usdefruyt. Lo qui dú'l butxacó buyt, pobre estudiantet de fora. Los monjos de Collserola, que'ns han dat à fé sorpresa. La senyora baronesa, qu'ab lo patge ha vingut sola. L'abat de Ripoll, lo prior, dels trinitaris, y tants, entre heréus, gent y marxants... BOY. ¡Alsa, que manxo, minyó! BIEL. Y pubillas. BOY. ¡Alsa! BIEL. Y noyas. BOY. ¡Alsa! BIEL. Y viudas. BOY. ¡Alsa! BIEL. Y ruchs. (Y BOY va manxant y animantlo ab un ¡ah! ¡ah! ¡ah! continuat.) Y magalls, y seda, y buchs, y bestiá, y rellas, y joyas, y tant y tant, que junt tot, nos fa dir, si bè un ho mira, que no hi ha al mòn millor fira, qu'aquesta fira d'Olot. ROSA. Ben dit, Biel. BIEL. ¡Oh! Y no me'n moch. JORDI. Vaja, bé; t'has esplicat. BOY. Com que jo sempre he manxat, he anat mantenint lo foch. ESCENA V. Los mateixos, AGNETA. AGNETA. ¡Ave María Puríssima! (Veu de nas.) BOY. ¡Ay llamp la toch! Es l'Agneta! AGNETA. Recado de mi senyora, la senyora baronesa, per saber si d'aquí poch será á casa la Roseta. BOY. Ara una passada d'orga y ja tens la missa llesta. AGNETA. ¡Tant de bo fòs al convent per sentirla com ans feya! JORDI. ¿Es á dir donchs, que t'ha enviat?... AGNETA. La senyora baronesa. ROSA. ¿Es á dir donchs qu'es vritat qu'ha vingut per sè á la festa? BIEL. ¿No us he dit que jo la he vista pe'l firal ab patjes y ella? ROSA. Digas donchs qu'aquí l'espero. AGNETA. Li dirè qu'aquí l'espera. ROSA. Que per ella no'm mouré. AGNETA. Que ja no's mourá per ella. JORDI. Y tu ¿qui ets? AGNETA. La qu'acompanya la senyora baronesa. BOY. Per molts anys. AGNETA. En vida vostra. BIEL. Y de tots. AGNETA. Com de la méva. ¿Dirè donchs? BOY, BIEL. ¿Qu'aquí esperém, la senyora baronesa. (Escarnintla ab cantarella. Ella se'n va.) ESCENA VI. Los mateixos, menos AGNETA. TOTS. ¡Ja, ja! JORDI. ¡Esquerra! BOY. La pobre Agnal JORDI. Ja's pot dir qu'ha fèt a tots. BOY. Jo la he vista al tréurer brots hi era una mossassa... magna. Llavors al convent servía. Jo hi anava á arreglà'l com, y surtint ella a n'al torn, trencavam nous tot lo día: pero ja no'n feya cas: era guapa y joya encara y ja parlava... com ara, ab aquesta veu de nas. (Escarnintla.) ROSA. Bè, sí, está clà. BOY. Acostumadas á sentir l'orga... JORDI. Es vritat. (S'ou tocar un fluviol mòlt ben tocat ab refilets.) ¿Qu'es aixó? BOY. ¡Ca! Es aquell gat dels frares, que sempre sona. JORDI. Calléu. BOY. Sí, vaja... ja hi sòm. (Tots escoltan la tonada, y quan ja s'acaba, BIEL la segueix.) BIEL. Tra, lará, lará, lará, lòm. ¿T'ha agradat? (A Rosa.) ROSA. Mòlt bè. JORDI. Mòlt bona. ¿Quí es que toca així? BIEL. 'L fadrí. major de l'altre ferrer. (Mirant ab intenciò á ROSA.) JORDI. ¡Que'm díus, home! ¿'L cansoner? Doncas tè un tocar mòlt fí. ROSA. ¡Uy, mòlts cops lo toca al día!... BIEL. Sí; la Roseta hi tè sort. Com de la tapia de l'hort de casa d'ell se podría dá la má ab qui estigui aquí, per 'questa finestra's véu que quant estar solt se créu, l'enseja y refila així. (Torna á refilar.) BOY. Sí, pero ¿sents? ¿sents aixó? Vés lo tros de carcamal, tenínt martell y fornal, ahònt surt ab tant ploricò. Lo mateix sol fe en cantant. BIEL. ¡Oh! Bè... ¡com vos l'heu pegada, que ja cap cansò us agrada! BOY. ¡Que m'ha d'agradar, bergant! JORDI. ¿Digas donchs que tambè jo es de segur que t'amolo? BOY. ¿Per qué? JORDI. Perque may esmolo que no cantí tina canso. BOY. No; tu no amòlas, perque... JORDI. Bah, donchs, jo, tot lo contrari, crech que'l cantá es necessari, com lo menjá: en bona fé. BIEL. Aixó es lo que jo li dich. BOY. Y es ben dit, y el canta agrada BIEL. Fins lo gall, de matinada, canta'l sèu quicaraquich. BOY. ¡Just! Pero'l gall, com tu sents, fa quicaraquich, com tots, y el mateix, fent esbalots, á trench d'auba, ho cantan cents. Mes ho cantan tots igual, y, com qu'es cant d'ells, agrada. Aquesta es la vostra errada. ¿Sòu sis aquí á la fornal? Donch... l'un: «Lo compte Garí;» l'altre: «'Ls fadrins de Sant Boy,» l'altre la cansò del noy: «Don Dalmau no pot dormir,» y fins, si may me faig mal treballant, entre las tretas, canta aquest: «Cantéu ninetas perque'l burro está malalt». ¡Es clar qu'aixó mos amohína! Es com si d'un cop á casa sentisseu un gos, un ase, un bé, un porch y una gallina. No senyor; lo que heu de fer es buscar cansò á compás, y ab alló qu'es fa: Tris, tras, treballá y cantar ben bé. ¿Que cus ó bè broda aquella? Donchs aixís, tot treballant, fa: «La filla del marxant dihuen que's la mès bella.» ¿Qu'esmolo ó afino jo? «Esmola qu'esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d'acer.» ¿Que fa l'amor un minyò? «Surt la nineta estimada sust, surt á la finestreta, surt y canta amoroseta com l'aucell á trench d'aubada.» ¿Que bressa una mare al nin? «Croch, croch, croch, croch», y, ab dolsò. «Anèm, no. Anèm, no. Anèm, no que vindrá, que vindrá don Turpin.» ¿Que lliméu vosaltres? Sit, sit, sit, sit, y... ab veu gangosa: «De la vila de Tolosa una dama n'ha fugit.» ¿Que piquéu ferro? ¡Mal llamp! Allavors res de catxassa: vinga'l martell, martell ó massa y tots á la una: «Pim, pam, pim pam; pica que pica, pica que pica; pim pam; pim pam; pica que pica bons cops de mall.» Vetaquí per mí'l que cal: cada hu que canti las sèvas. ¿No sò ferrer? Donchs las mèvas sòn cansòns de la fornal. BIEL. ¡Pim pam! JORDI. Vaja: ara al treball, ja's canta y s'aprén á fora. BOY. Qu'aném á fè aquell magall? BIEL. ¡Ay, ay! ¿fer magalls ab fira? ¿No es festa? JORDI. No es de precepte. BOY. ¡Oh! Y després: lo mèu concepte. Quant hi ha traball no's mira. JORDI. ja ho sento; pero es vritat. ¿Qu'han dit los fadrins? BOY. Sumisos. Quant has tingut compromisos ja sabs que may t'hem deixat. JORDI. Donchs, ja que'ls dos sòu aquí, baixéu á buscá aquell ferro, pe'l cábech, que si no m'erro, va deixar triat en Martí. BOY. Au, donchs; manxaire... 'l fanal. (BIEL encén un fanalet, mentres BOY alsa una trapa al mitj de l'escena y descobreix una escala que baixa al fons d'un soterrani.) BIEL. Ja está encés. BOY. ¡Ah! Escolta, Jordi, perqué després se't recordi. T'haig de parlar. JORDI. Sò aqui dalt. BOY. Baixa; ja vinch deseguida. (Se'n va á buscar eynas, mentrestant BIEL qu'havía baixat un esglahó torna y anant cap a JORDI, li díu apart:) BIEL. Quant estiguéu solt, nostramo vos dech parlar. JORDI. ¿Tu tambè? BOY. ¡Vaja! ¿Véus? Ja m'ho ha vist fè, ja fa'l mateix. BIEL. ¡Y qu'ho tramo! Jo li haig de parlá y li dich. BOY. Adèu, Rosa. (Per l'un cantò.) BIEL. Adèu, Roseta. (Per l'altre.) ROSA. Adèu siau. BOY. ¿Véus? JORDI. (A Rosa, rient.) ¡Ay qu'apreta! y se'n veurà un embolich! BIEL. I bè, homes casualitat! BOY. Sí, ¡casualitat! un mico que fa'l que véu fer. BIEL. Li esplico y!... BOY. ¡Arri, y passam aviat! (BIEL s'en va cap á la trapa y baixa esglahons dihent per lo baix:) BIEL. Pim pam, pim pam, pim pam. BOY. ¡Je, je! ¿sentíu? ja la prova, en sentint ell cansò nova... (En aixó BOY ja es a la escala y s'aguanta la trapa damunt del cap pera tancar.) ¿No vos ho he dit, ne tè un ram. (Tanca y desapareix.) ESCENA VII. JORDI, ROSA, DALMAU. JORDI. ¡Vaja; són bona canalla! DALMAU. La senyora baronesa. (Se queda á la porta.) ROSA. ¡Ay! Té rahó, ara qu'hi penso... la sèva cadira. JORDI. Tréula. (ROSA va à dins y torna á sortir ab una cadira distingida, cuberta ab funda, y, després de destaparla, la coloca en lloch convenient.) JORDI. Jo mentrestant una estona me'n 'nirè á la fira, á véurer si aquell s'adorm, ó si vén gaires aixadas y rellas. ROSA. ¿Y si per vos me demana? JORDI. Dígali que tinch gran feyna a n'al firal, y qu'á casa, tu per mi la rebs atenta. ROSA. ¡No sé perqué havéu de ferho! Ella, ab tot y sa noblesa, vè sempre aquí á la botiga, y vos, per no veure á n'ella, faríau una jornada. JORDI. ¡Qué't diré jo!... ROSA. ¿Es una ofensa qu'us ha fét sens jo saberho? JORDI. No, no es ella qui l'ha feta; pero tu sabs la rondalla qu'allí esmolant, canto sempre. Recordant passats agravis crech, ab tota la fé mèva, que, si pot ser, may lo poble tè de ferse ab la noblesa. Si vè ella aquí á visitarnos, ben rebuda hi es quant entra qu'en tot temps la cortesía s'ha tancat'hont hi ha honradesa. Cau del cens la mitj'anyada y li duch jo á casa d'ella: las vint lliuras y'l got d'ayga may li han faltat com déu èsser. Pero ¡ferhi jo conxorxas y buscar l'amistat vera!... Que s'estiga ella al castell; jo m'estarè á casa mèva. Si ells tenen or, jo tinch plata; si ells escut, fornal encesa; si ells orgull, jo pau de l'ánima; si ells dominis, jo mas terras. ¿Cóm vóls tu donchs, qu'ab més honra, y ab mès or, y ab mès riquesa, y ab mès goig, y ab mès ventura, perque't veig bona y honesta, vaji jo ab ells á humillarme? ¡Ca, ca, ca! Si puch, ni véurels. No, no, no... ells al castell, jo m'estaré á casa mèva. (Se'n vá.) ROSA. ¡Trista de mí si algún día sapiguès las mèvas penas! ¡Pobra de mí si, sabentho!... ESCENA VIII. ROSA, BARONESA, AGNETA, que fa brasset ab ella, y dos patges, que's quedan á la porta, ab DALMAU, portant l'un un coxí y l'altre una capsa. AGNETA. La senyora baronesa. ROSA. ¡Oh! Dèu me la guart de mal y sant Antoni. BARONE. Roseta... Ja pots dir qu'ha de guardarme, perque, filla... 'm faig mòlt vella. ROSA. No tant... no tant... fa mòlts anys qu'ho díu aixís sa ecselencia, y cada any vènen las firas, y cada any lo castell deixa. AGNETA. Aixó es lo que jo li dich quant la veig ab tanta pena, BARONE. Sí; pero ja no hi veuría sino fossen las ulleras, ni, si no m'acompanyessin, ja baixaría... 'm faig vella. Fa trenta anys qu'ho dich, y'm miro que no ho podrè dí altres trenta. ROSA. ¡Aixó qui sab! BARONE. ¡Ah! ¡Es possible! Volentho Dèu, tot pot èsser. Agneta, vés... AGNETA. Mi senyora ho tè tot á punt per séurer. ROSA. Miri, aquí tè la cadira. BARONE. No... no pot ser, filla mèva. No acepto res de ningú que no sigui de l'Agneta. Es lo mèu criat, lo mèu patge, y ella'm sab dur las raresas. (Mentrestant Agneta ha guarnit la cadira ab lo coixí qu'ha prés del patge.) ¿Qué vols? AGNETA. Que pot assentarse la senyora baronesa. BARONE. ¿Ja están posats los coixíns? ROSA. Tot está apunt. BARONE. Donchs... ¿á véurer? (Mentres l'ajudan á séurer ROSA y AGNETA, apareix ARNAL á la part del carrer, en la porta del fondo.) ESCENA IX. Los mateixos, ARNAL. ARNAL. (¡Ay, ay! ¡Aquí la senyora baronesa! ¿Còm pot èsser? Tornarè d'aquí una estona que ja será fora.) BARONE. Deixa. AGNETA. ¿Vol alguna cosa mès la senyora, de l'Agneta? BARONE. No... apártat. AGNETA. Bè. Aquí aprop estich á las ordres sèvas. BARONE. Ja véus los anys lo que són; com nos aixafan... com pesan; casi un quart per assentarme, jo, qu'hi estat tant lleugera. Mòlts cops esplicantho á l'Agna... AGNETA. Sí; quant era joveneta... jo ho sè, perque mi senyora m'ho ha contat ella mateixa. Díu que vèurerla á palacio á la cambra de la reyna... ¡Alló sí qu'era alegría! Día y nit, y sempre reya. Rojeta com un clavell, y com una Rosa fresca; se la mirava á tot'hora sonrienta, plascentera, la reyna's tornava boja per las sèvas agudesas, Sa Magestat l'anomenava la doncella riallera, los príncep no s'adormían sense las rondallas d'ella... BARONE. Pero ara, ni goig, ni riallas, ni agudesas... res me queda; las penas m'han aixafat; me faig vella mólt depressa. ROSA. Pero no tè de pensarhi ni entregarse á la tristesa. BARONE. Tens rahò... Sí. Deixemho, y... digas: ¿tindrás per mí una estoneta? ROSA. Tota las que vulga; jo so criada de sa ecselencia; pot maná y disposá en tot, quant puga ferla contenta. BARONE. Ji, ji, ji! Bona minyona... bona... bona minyoneta. ja veurás quin es lo cas qu'ara 'm porta á casa tèva. Agneta. AGNETA. ¿Qu'es que demana, la senyora baronesa? BARONE. Pren las capsas qu'allá fora, tenen los dos criats qu'esperan, y dúlas. (AGNETA pren las capsas al criat y las dòna á la Baronesa.) AGNETA. Ja las tè aquí, que las ha dútas en Pere. BARONE. ja veurás doncas... ROSA. ¿No pot? BARONE. Té... destápau tu mateixa. (Mentres destapan la capsa, torna á aparèixer Arnal á la part de fora y díu:) ARNAL. (¿Encara aquí? No pot ser; no convè que'ns hi veji ella.) (se'n vá.) BARONE. ¡Ah! ¿Has pogut? ¿Mira, véus? Tè. es lo vestit de la Verge qu'antany pe'l Maig, va tacarse tot de regalims de cera, y com tots los senyors bisbes, que'ns son de la parentela, vindrán enguany per Nadal, y hem de endressar la capella del castell, no vull que vejin així'l vestit de la Verge. Tu m'has brodat altras cosas, són de plata las mans tèvas, y per mí... ROSA. Mescé que'm fa, sense que jó la meresca. BARONE. No... no, vritat, vritat, tens mólta delicadesa. ROSA. Tant se valdría, de noya, havent quedat orfaneta de mare, 'l pare va darme al convent de Santa Tecla. BARONE. Bé, bè, he... Bona minyona. Bona... bona minyoneta. ROSA. Ditxosa jo. BARONE. Sí; ets ditxosa, perque ets bona y ets modesta, y ets instruida, y... tens cosas de verdadera noblesa. ROSA. Per fer bè á n'als que la voltan, lo cel conservi la sèva. BARONE. ¡Ji, ji, ji! Bona minyona; mòlt bè... bona minyoneta. Aném, adèu. ROSA. ¡Ah! miréu com s'ha aixecat tant depressa Sí; pero ja ho has vist tu... ha sigut ab mòlta pena. Agneta. AGNETA. ¿Qu'es que demana, la senyora baronesa? BARONE. Dóm lo bras. (Ella li dòna, y los patges, desprès de recullir coixins y capsas, las segueixen.) ROSA. Apoch apoch, y cuidadet ab las pedras. BARONE. Anèm, adèu. ROSA. Dèu la guart de mal com á mí mateixa. BARONE. ¿Vèus? Si m'haguesses vist jova... AGNETA. ¡Oh! jo ho crech: ¡que's cas de pedras! Cada istíu, quant al Real Siti díu que s'estava ab la reyna, brincava per las montanyas, tan segura y tant lleugera... BARONE. Ja vèus! Ara per un clot ja haig de dá una volta entera; no puch anar pe'l rieral, me fa caure un gra d'arena, y... (Ha arribat á la porta ab AGNETA y ROSA.) ROSA. Bè, anèm... que Dèu la guardi. BARONE. Me faig vella... 'm faig mòlt vella. (Desapareix ab Agneta y los patges.) ESCENA X. ROSA, BIEL. ROSA. ¡Qué bona es! Es una santa BIEL. Aprofito la ocasió. (Alsant la trapa y trayent lo cap.) ROSA. ¡Ay! (Sorpresa.) BIEL. No, re... ¿has pensat alló? ROSA. No, home no, ves; créume, canta. BIEL. ¡Oh! canta ja cantarè. Pero ara he vist un instant en Boy, distret, regirant lo ferro, y m'he dit: Vè bé. Déixam pujar cap á dalt. ¿Qué'm díus? Qué'm respons, Roseta? ROSA. No sè... hi estat tant distreta BIEL. Y pénsahi ara en un salt. BOY. ¡Biel! (Veu de baix cridantlo.) BIEL. Vaig. (Espantat, tanca la trapa y desapareix.) ROSA. Ja, ja, ja! ¡Pobra xicot! Me fa ríure y m'entristeix. Sí, si, vaja... avuy mateix li dich y qu'acabi tot. ESCENA XI. ROSA, ARNAL. ARNAL. ¿Es fora? Sí. ROSA. ¡L'Arnal! ¿Tu? (Joyosa.) ARNAL. ¿Estás sola aquí? ROSA. Per ara. ARNAL. Donchs vès á buscá'l tèu pare ara que no hi ha ningú. ROSA. ¿Ahont eras que no t'he vist fa ja vuit días al bosch? ¡Ay, Olot, per mí, que fosch! ¡Ay, lo cel, per mí, que trist! ARNAL. ¿Y jo, y jo, la mèva amor? ¡Bon Dèu, y com t'anyorava! Cada moment que passava se me'n duya un ¡ay! del cor. Sort que't díus, pe'l mèu plaer, nascut d'aquesta alegría, Roseta, Rosa-María, y María del Roser. Y't veya, al gerro, en las flors; en la Verge, á la capella, y al jardí, en la planta bella, que'n dich roser dels amors. Aixís la mèva anyoransa distreya jo á n'al castell. ROSA. D'aixó vivía'l clavell. La Rosa, aquí, d'esperansa. ARNAL. ¡Oh! Sí; y consérvala pura. Obstacles tè'l nostr'amor, que'm fan á trossos lo cor, que l'úmplen tot de amargura; pero ¿sabs que's un torrent? Es lloch ahònt pára en juntarse l'aygua qu'allí vá á vessarse dels camps, buscant la pendent. Baixa per un xaragall que forman l'eura y la roca, y, si l'aygua que tè es poca, arriba lluny ab treball. Passant per entre montanyas, aquí un joncar la detura, mès enllá, la terra dura, hi humiteija sas entranyas. De la que resta, los rochs y gorchs, per sòta falsía, li fan seguí estreta vía bombellejant y ferit flochs de l'escuma que'n tot deixa, y sensa forsa ja allí, no pot seguir sòn camí qu'uns jonchs li tancan com reixa. Aixó passa quant es poca l'aygua que dòna'l torrent: pero quant á doll furient la llensa de roca en roca, umple gorchs, se'n dú joncars, arrenca roures d'arrel; y potent, quant vol lo cel, deixant las planas com mars, á n'al ríu, que vá al mar plé, sensa cap obstacle arriba, perque ja allavors no'l priva ni'ls joncars ni'ls rochs, ni re. Vetaquí'l qu'es mon amor: poderòs com torrentada, contra tot, fará arribada al mar d'amor del téu cor. ROSA. ¡Oh!! Y còm hi será rebut! No veurás alsarshi onadas. Suspirs d'amor son ventadas que no torban la quietut. ARNAL. M'ho penso, Roseta mèva. Per ço vinch, ab fé en lo cor. Mercé fesme del favor de que vinga á casa tèva al punt lo tèu pare. ROSA. Aviat. Mes ¿no'm díus avans per qué? ARNAL. No mès qu'es de bona fé per nostra felicitat. ROSA. ¡Vaig! (Se'n va corrent y contenta.) ESCENA XII. ARNAL, lo BARÓ. ARNAL. ¡Pobreta! Tot s'ho crèu, mentres que jo amant li diga. ¡Lo tramat d'aquesta intriga, no tindrá perdó de Dèu! BARÓ. ¿Lo daguer no hi es? ARNAL. Ara ella l'ha anat á buscá al firal, BARÓ. Fingir bè es lo principal, lo altre toca á nostra estrella. Lo daguer está renyit ab l'altre ferrer del poble, y ens favoreix aixó doble per lo plan que ja t'he dit. Recórdal bè y sigas destra. ARNAL. Tot lo sè y bè se'm recorda. BARÓ. Tindrás la escala de corda preparada á la finestra. Si ell se'n porta al llit la clau, llavors... ARNAL. Ja se'l qu'haig de fer. BARÓ. Per la porta no pot ser; será per dalt. ARNAL. Quedi en pau. ¡Psit! BARÓ. ¿Qué hi ha? ARNAL. Que m'ha semblat que ve'l daguer. BARÓ. Bo sería. Per si acás, tens cortesía: Descobert y al meu costat. (Y quedan en la situaciò respectuosa d'amo y criat.) ESCENA XIII. Lo BARÓ, ARNAL, JORDI. JORDI. ¡Ay, alabat siga Deu! ¡Vosaltres á casa nostra! BARÓ. Gran es la sorpresa vostra pe'l que veig. JORDI. ¡Si, á fe de neu! Vos he vist alguna volta tractant ab l'altre ferrer y no crech que puga ser lo deixarlo, sense solta. BARÓ. ¿Y si fós? JORDI. No vos vendría punyal, espasa, ni daga; hi estich renyit, es un plaga, xarroteja tot lo día, y, tenint jo bonas mans, y bon mall, no vull que diga que jo'm valch de cap intriga per tréureli'ls parroquians. BARÓ. No ho podrá dir. Per la paga d'una daga que m'ha fet, ara m'ha entaulat un plet perque li pagui la daga, y jo que pagar no vull, trech la feyna de sas mans com li trauré'ls parroquians per ablandirli'l orgull. JORDI. ¿Y per qué no li paguéu? BARÓ. Perque no ha cumplert lo pacte. Arma bona era lo tracte; l'arma no's bona, no's déu. JORDI. Ho estranyo, perque'l treball, sol deixar pulit de sobras: Es bon daguer, manyá d'obras y mòlt bon ferrer de tall. BARÓ. Mòlt per no ser vostre amich l'alabéu. JORDI. May en la vida m'ha fèt dir una mentida lo ser amich ni enemich. Abans de tenír jo mola á esmolá anava al molí; sobres de qui era'l primé allí me va armá un día tavola y vam rompre; mes, per ço, enemich ó amich ausent, quant es dolent, dich dolent, y quant es bo, dich qu'es bo. Y ho dich, per mès que m'amoli, y renyit, me siga ingrat, perque, per mí, la vritat te d'anar sobre: com l'oli. BARÓ. Será com dihéu; mes lo cas es que, bon daguer ó no, no ha cumplert. JORDI. Ja es una rahó. BARÓ. Que jo tinch. JORDI. No ho nego pas. BARÓ. Ab aixó sí us vè á las mans la fortuna, aprofitéula: si us plau fer la daga, feula y podrèm ser parroquians. Feyna que tenía ell tindréu ademés de sobras, y seréu lo ferrer d'obras de las obras del castell. JORDI. No puch pas tanta fortuna venint així despreciar, y si ell l'arma va esguerrar, per estar de mala lluna, just es que s'ho pagui ell. BARÓ. Aquest meu criat sab que vos sòu lo mes scient de tots dos y aqui m'ha dut sòn concell. JORDI. Deu li pagui mercé tal. Mes no dientho mentiria Del ferro que cada día surt vermell de ma fornal, faig, á pich de mall, las eynas millors del entorn d'Olot, y fins lò mateix rey pot contemplar las mèvas feynas. Treball, á pich de martells, de ferro verge, en las reixas, dallas que may m'han dut queixas; botons de roda, fusells, y, en lo ram de daguería, punyals y dagas de lley, que'l mateix armer del rey, de Toledo, envejaría. BARÓ. ¿Voléu dir? JORDI. Tocant á espasa sòn ells més, parlèm formals, mes per dagas y punyals no'n fan ells com aquí casa. BARÓ. Ja es prou. JORDI. Y que dirho pot. perque tothom, se'n recordi: per fer dagas, mestre Jordi, lo ferrer de tall d'Olot. BARÓ. Vejám, doncas, com vos lluhíu. Aquí hi ha la daga. (Donanti.) JORDI. (Ecsaminantla.) Bè. Veurà com no li darè. per res de queixa motíu. BARÓ. Fentho bè, no us ha d'abatre lo preu, ni us donga fatich. JORDI. Ja m'ho penso. BARÓ. Jo no estich per una dobla de quatre. VuIl un'arma de bon tremp, que se'm clavi allá'hónt se vulla. BARÓ. Lo pom ja es bo. Es la fulla qu'ha de cambiarse: ho farém. BARÓ. Segura me l'heu de fer. JORDI. Será un'arma de batalla. BARÓ. Sí trova cota de malla que pasi mallas d'acer. JORDI. Justament aixó es lo crédit de la nostra fornal. BARÓ. ¿Sí? JORDI. D'aixó vè que'l cer aquí nos ha donat tant de rèdit. ¿No sabéu la cansò? BARÓ. No. JORDI. Donchs es cansò d'una historia que jo us puch dir de memoria, si'm voléu dar atenciò. BARÓ. Ja espero ab ánsia. JORDI. 'L mèu pare, que Dèu l'haji perdonat, era un mestre daguè honrat, com són fill present ho es ara. Lo mèu mall mateix usava, y aquesta fornal tenía; la enclusa'l ferro rabía, y ell, tot forjantlo, cantava: «Repica que pica, fès dagues, dagas; fès dagas y espasas si rich te vols fer.» No va tardar gaire á córrer son nom, á ferli fer dagas venía tothom. Un día, entre'ls altres, vingué un caballer: -Fèu dagas que passin las mallas d'acer? -Si vos portéu mallas ben prest ho veuréu, claveuvos la daga y ab sanch la treuréu. -Donchs féumen, díu, una de pom cisellat; d'alló que ella valgá sereune pagat. Trayentse la bossa va fer trincá l'or, mon pare, sentintlo, cantava ab ardor: «Esmola qu'esmola, fès dagas, daguer, fès dagas que passin las mallas d'acer.» Mentre ell esmolava m'ho mirava jo, la mèva germana filava al recò. Lo caballè estava ab ella parlant, lo pare, veyentho, seguía cantant: «Esmola qu'esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d'acer.» La mola rodava sense may parar, jo, que m'ho mirava, la veya rodar. Lo pare vetllava per lo sèu honor, quant mès esmolava cantava millor: «Esmola qu'esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d'acer.» La noya al qui l'ama aixís li ha dit: -T'obriré la porta, al ser mitja nit. Lo pare, sentintho, ho escolta callant; la mola rodava y anava cantant: «Esmola qu'esmola. fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d'acer.» Quant la nit arriba, lo pare, amagat, la daga tè llesta, del pom cicellat. Al tocar dotse horas, ja entrava'l traidor, al pasar la porta cau en terra mort. -¿Qu'heu fèt, díu, mon pare? la noya. -El deber: he probat si passan las mallas d'acer. Citat á justicia, mon pare es lliurat, qui entrava com lladre com lladre ha pagat. Bè plora la noya, mes plora ab honor; content d'aixó'l pare cantava millor: «Esmola qu'esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d'acer.» Y mentres cantava, sempre aquest cantar, la mola rodava sense may parar. que m'ho mirava sentía bè aixó, y així vaig apéndrer, la vella cansó: «Esmola qu'esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d'acer.» BARÓ. (¿Dú aixó l'intent d'amenassa?) ARNAL. (Massa intent dú la cansò.) JORDI. Va probarse en la ocasió: lo mèu 'cer las mallas passa. BARÓ. ¡Vejám donchs si será així! JORDI. Quedaréu content de sobra. BARÓ. Sòu ferrer de tall y d'obra del castell de Vallgorguí JORDI. Tanta Mercé... BARÓ. Mercés duhen lo ser mestre y en l'art vell. JORDI. Díuhen que'ls burros d'Urgell en veyent la carga suan. No ho dech ser quant crech, y no erro, fer llest hi bé tant treball. Aviat sentiréu lo mall com fa fer gemechs al ferro. Aneusen, donchs, descansat. BARÓ. D'home honrat havéu dat mostra Lo castell es casa vostra. JORDI. En la vostra havéu estat. Y sino com fan los richs, com sòlen la gent honrada, hi ha sempre taula parada, y llit gran, ab bons abrichs. BARÓ. Mercé qu'agrahiexo. JORDI. ¡Aixó plá! Lo qu'havéu de fè es probarho; jo só aspre, no puch negarho; mes porto'l cor á la ma. BARÓ. (Ja hi som amichs; de seguida vindrém per lo altre.) Adèu siau. JORDI. De mal vos guardi sant Pau. BARÓ. (Ja havém guanyat la partida.) (Se'n va seguit d'ARNAL.) ESCENA XIV. JORDI, ROSA. JORDI. ¡M'han agradat! ¡Bona gent! Cor obert y gran franquesa. Si així es tota la noblesa, ja hi sò amich desde'l moment. ROSA. Pare... JORDI. Noya, bona nova: sò'l ferrer de Vallgorguí. Ara m'ho acaba de dí lo Baró, qu'à Olot se trova. ROSA. ¡Ah! ¿Sí? Diguéu. ¿Qu'us ha dit? JORDI. Lo que't dich. ROSA. Pero... ¿y qué mès? JORDI. Y que una daga li fès ans de deixá'l tracte escrit. ROSA. ¿Y res mès? JORDI. Res mès. ROSA. (¡Ay, ay!) JORDI. ¿Qué diable mès vols que'm diga? ROSA. No, res... vull dí... JORDI. A la botiga, dèixam sol un curt espay. M'ha dit en Boy que'l cridès, y crech que tè de parlarme. ROSA. Si acás donchs podréu cridarme. JORDI. Ja ho farè. ROSA. (¡No ha dit res mès!) (Se'n vá.) ESCENA XV. JORDI, BOY, que surt per la trapa. BOY. ¡Hola, Jordi! JORDI. Boy. ¿Qué hi ha? BOY. Ja t'ho he dit: tinch de parlarte. JORDI. Donchs avant, hi aprofitarte, ans que'ns puguin destorbá. BOY. Donchs es lo cas que, com vèus, jo ja he fèt la juventut... JORDI. Ja ho crech. BOY. ¿Qué? JORDI. Que ja has pogut. BOY. Tinch setanta anys, tinch set déus. y... de ser solter cansat, y cansat de sol trovarme, he determinat... casarme. Qué hi díus? JORDI. Qu'es un disbarat. BOY. ¡Oh! bè, disbarat... espera. Pot ser ja no ho será tant quant sabrás qui es ella, quant, còm, y de quina manera. JORDI. Esplícat. BOY. Es poca cosa y en pochs moments queda dit: que'm vull casar tot seguit y que la núvia es... La Rosa. JORDI. ¿Qué díus? ¡tú ab la mèva filla! BOY. ¿Véus, home? Ja me ho he pensat que't semblaría acertat. JORDI. ¿Sabs quants ans tè la pubilla? BOY. Setse; y jo... Si, es la edat bona; com ja haurás sentit á dir, l'home sempre ha de tenir uns quants anys mès que la dona. JORDI. Bè, pero; ¿ho díus de debò? Jo tinch por que rapapiejas. Rapapiejas ó bromejas; jo no'n puch dar altra rahó. BOY. ¡Ay llamp te toch! ¿y per qué? JORDI. Perque ella va á comensar ara es l'edad de ballar, y ríure y corre... BOY. Y bè, ¿y qué? JORDI. ¡Y créus que ballará ab tu? BOY. No; pero ballará ab altres. Si ho vol ella y jo, ab nosaltres ¿quí s'ha de ficar? Ningú. JORDI. Boy... potsè't vas á alocá. Ni qu'ella no't diguès no. cóm vols que senti passiò? BOY. Que no la senti ¿qué'm fa? Só esquerrá, sabs la manía? y á n'al mon cada hú es com es: jo sempre tot al revès. JORDI. Es que ni al revès sería. Vell com ets y com se sab, ¿podrá may dá una besada en una cara arrugada? BOY. ¡Oh! que no me'n dongui cap. JORDI. Quant sigui la tèva dona, si al fi ho poguesses lograr, ¿anirá ab tú á passejar? BOY. Que hi vagi ab l'ávia Tresona. Per mí res d'aixó m'altera; fins, si vol, la casa es gran: ella pot víure al devant y jo á la part del darrera. JORDI. Pero si aixó arriba á ser, que no menji ni passeji, ni may prop tèu se la veji, ¿per què será ta muller? BOY. ¡Ay, ay! ¡Per guiarla jo en lo que del món ignori, per deixarlhi, quant me mori, lo que tinch en un racò. Per poderli dir ab dret: així no serás ditxosa. Per ço sols la vull ma esposa. Ara ja ho sabs: clar y net. JORDI. ¡Boy! (Enternit.) BOY. ¿Y ara? JORDI. ¡Vina als mèus brassos! BOY. ¿Què'ns despedím? JORDI. ¡Vina aquí! BOY. ¡Ah! Bè, aixó sempre... per mí... JORDI. Ni la mort romprá aquets llassos. BOY. ¡Ah! no; mal'herba may mort. Anys fa qu'ho dich y no'm erro. JORDI. Tu ab lo tèu mall forjas ferro; pero, á n'al cor, hi bats or. Ho veig, ho tindrè present, y, si no espòs, ets desd'ara perque li fasses de pare, mermessò á n'al testament. BOY. ¡Y ja aixís la puch renyar y guiarla ab los meus concells? JORDI. Sempre crech que ha fét cas d'ells; mes, sino, li pots manar. BOY. Doncas ja no vull res mès. ¿Ahònt es ella? Ara comenso. JORDI. ¿Es pot ser?... BOY. No, ca; es que penso... Ja t'ho contarè desprès. Tu sabs bè com jo l'estimo. S'ha criat' prop de la fornal, y pensant qu'aixó li es mal, ja ni aixeco el mall ni llimo; (que no pensi en aquest cas que jo he vist á la montanya.) JORDI. ¿Donch qué hi ha, qu'es, que t'estraña? BOY. Quant siga l'hora ho sabrás. (Se'n va.) ESCENA XVI. JORDI, BIEL. JORDI. ¡Pobre Boy!... Es vell... es vell... BIEL. Nostramo. (Per la trapa que tanca.) JORDI. Que hi ha Bialò? BIEL. Vinch enviat per un minyò. JORDI. ¿Vèns tu? BIEL. A parlarvos per ell. JORDI. Pero, ans de saber que vol, sapiguemho tot, manxaire. ¿Quí es ell? BIEL. El que no fa gaire heu sentit toca'l fluviol. JORDI. ¡Ah! El Cansoner. BIEL. A n'el poble se li ha tret aquest motíu. JORDI. Sí; pero ell jo crech que's díu... BIEL. Pere Pau; te'ls noms en doble. JORDI. ¿Y qué vol aquest minyò? BIEL. Una mercé; puig li passa que, com á n'ell la carbassa sempre li ha fet molta pò, li cal ausili, y com es cosa que mólt se li endona, ha buscat... una persona... de respecte, qu'us parlès. JORDI. ¡Ah! Ja. ¿Y la persona ets tu? BIEL. Sí; 'l manxaire. JORDI. Ja m'agrada. BIEL. 'Sent una persona honrada, ja es persona. JORDI. Ben segú. Esplícar. BIEL. Com notareu, jo festeixo ab la Roseta; ja li porto una floreta, ja li regalo una creu. ja, com avuy, la he firada d'un anell de plata... JORDI. Sí. BIEL. Pero aixó qu'heu vis aquí, pot ser mes d'una vegada, no vol dir que la idolatri ni que jo la estimi, no. perque, en aquesta qüestiò, jo, la festeixo per atri. JORDI. ¡Llamp te toch! Per çó jo deya: ¿D'hont dianxa treu tants diners? BIEL. ¡Y es clar! ¿com voléu qu'ho fès? era per ell que jo ho veya. Ell me coneixía á mí, y, com fa temps que'l coneixo, y sab ell que'l protegeixo... JORDI. ¡Ah! ¿Tú'l protegeixes? BIEL. Sí. Com qu'á n'el mòn passa aixó que no hi ha home sens home. JORDI. ¡Ja, ja, ja! ¡Miréu qu'es broma! ¡Ay llamp te toch de Bialò! BIEL. Quant vaig estar de manxaire á casa l'altre ferrer, ell que's lo fadrí primer, ja no treballava gaire: estava mal humorat, y, al véurem' venir aquí, fesme est favor, me va dí, que't será per gros pagat. Veyéusho aquí tot; la estima, y, com que'l pobre xicot está fèt un caramot, que no treballa ni llima, pensant que vos no'l voldréu, m'ha dit: Párlalhi, y aixís, tenint ja'l vostre permís, que ells se entenguin y'ls caséu, ó li dich que ré ha de trèurer del fluviol y el refilar, perqu... es clar, ja pots xiular si es que l'ase no vol véurer. JORDI. Home... m'has dit una cosa que no'm desagrada gent. Com en Pau no n'hi ha mòls cents. BIEL. ¡Ca ha d'haver! JORDI. Si ell s' posa es un bon ferrer de tall. BIEL. Maneja mòlt bè la llima. JORDI. Fa'l que vol ab planxa prima. BIEL. Es mòlt llest. JORDI. Te cop de mall... BIEL. Mòlta idea. JORDI. 'S porta bè... BIEL. Treballa mòlt. JORDI. Res l'apura... BIEL. No mès es un xich criatura... pero... aixó... jo ja'l guiarè. JORDI. Dígali que'ns parlarém. BIEL. Bè, vaja, diréu que sí. JORDI. Ell que vingui y parli ab mi. BIEL. Donchs vaig á veure á n'en Jem á la fira, per si acás li falta res, y, en tornant, ho arregléu en un instant, perque jo del bosch sè un cas y ell en sab un de la reixa... JORDI. ¡Del bosch! ¡De la reixa díus? BIEL. Res... vull dir que si pot èsser havéu d'aná un xich depressa. Desprès sabréu los motíus. JORDI. Com vulgas. BIEL. Lo pas se dòna, y, un cop ben arreglat tot, desprès, si acás lo del dot ja ho parlarém una estona. Com no tè ell pare ni mare y jo me'n cuido... JORDI. ¡Ay, caráu! BIEL. Vaja doncas... Adèu siau: pensèuhi y obréu com pare! (Encaixant formalment anantsen mòlt sério.) ESCENA XVII. JORDI, lo BARÓ, ARNAL, y dos patges que portan tapicerías y bultos en paquets. JORDI. ¡Je!... ¡Ay diable de manxaire! Re, 'l mateix qu'un home gran. BARÓ. Mestre Jordi... JORDI. ¡Hola, endevant! BARÓ. No hem tardat en véurens gaire. JORDI. Sabéu qu'aquí es casa vostra, y aixís m'honréu mès subint. BARÓ. M'ho havéu dit; per ço venint, de que ho crech vos dono mostra. Si no qu'ara 'ns passa un cas que vos m'hi podéu fer bè. JORDI. Donchs, ja es cert qu'us li farè. BARÓ. Obras en el castell fas, com ja debèu saber massa, y, volent qu'una sorpresa la senyora baronesa rebi, pensém una trassa. Si allá hont ella aquí á Olot posa portém la tapicería, la veurá y no tè en sòn día sorpresa del qu'es hermosa. Si la duhém á la posada, ó, com ne dihéu, al hostal, lo trasbas li pot fer mal, y res val si es matxucada. Pensavam doncas, si á vos molestia alguna no us era, ferho d'aquesta manera: fer portar aquí lo que fòs, quedarse'l criat fins al día perque tot ho anès rabent, y, així ocult, fins al moment de sè'l castell, no's veuría. JORDI. ¿Es dir donchs, que sa ecselencia vol?... BARÓ. Que'l meu criat mengi aquí y dormi fins que jo... JORDI. ¡Y sí! ¡Dèu no'ns dongués altra urgencia! BARÓ. Es indiferent lo lloch. Qualsevol racò... JORDI. No... ¡cá! bon llit y taula aquí hi ha, y, quant es l'ivern, bon foch. Som gent d'enclusa hi fornal; pá, ví, y no mòlt bona cara, perque hi ha alguna enmascara, pero ab cor net, que mès val. BARÓ. Avant donch, entréu aixó, y anéu duentho cada viatge. (ARNAL y los patges entrant per una porta lateral.) Jo us pagarè l'hospedatge. JORDI. Al hostal, á n'aquí no. BARÓ. Sí així ho voléu, siga així. JORDI. Vájissen en santa pau. BARÓ. Donchs aquí queda l'Arnau. JORDI. Desd'ara 's pot quedá aquí. BARÓ. Mes las cosas, si es vritat que ab diners no son pagadas... JORDI. Vaji y pagui ab dinadas. BARÓ. (Ja tenim aquest pas dat.) (Se'n vá.) ESCENA XVIII. JORDI, ROSA. ROSA. Pare. (S'assenta y's posa á brodar.) JORDI. Vull que veji el noble que ab pá blanch y vi del vell, tant com ell á n'al castell, tè'l dagué un hoste á n'al poble. ROSA. ¿Qué parléu sol? JORDI. ¡Hola! ¿Ets tú? ROSA. Vos veig mòlt atalayat. ¿Qué hi ha alguna novetat? JORDI. Mès que no's pensa ningú. ROSA. (Si ho poguès saber ell lo que li ha dit...) (Mentrastant JORDI, qu'ha prés una fulla de daga, se'n vá cap á la mola y díu:) JORDI. Noya, roda. O sino no... broda... broda; ja ho faré quant vinga aquell. ESCENA XIX. Los mateixos, BOY. BOY. ¡Llamp de Dèu, la fira, Jordi! JORDI. ¿S'ha venut? BOY. Sis dallas van. JORDI. No s'havía venut tant cap any que jo me'n recordi. BOY. Vejàm jo si trovo un tros... (Busca per entre els trossos de ferro dels racons, cantant.) JORDI. ¿Sabs, noya, qu'has preguntat si hi havía novetat? ROSA. Sí. JORDI. Donchs si, hi ha un cas mólt gros. ROSA. ¿Qué's, pare? JORDI. Ja tè'l diré. ROSA. ¿Y no'l podéu dí al instant? JORDI. No, pero espèral cantant, perque crech que't plaurá bé. ESCENA XX. Los mateixos, BIEL, ROS. (Y quatre ó cinch fadrins ferrers, qu'anirán entram, poposantse'ls devantals.) ROSA. ¡Si será!... BIEL. ¡Ay, Boy, la fira!... BOY. Ja ho sabém, ja li he dit jo. BIEL. Vos dich que's vén de debó. BOY. No trovo aquell ferro. JORDI. Mira... (Donantli ab sencillés.) T'he dit á la dreta y... BIEL. Y bè'l pobra, per ço s'erra: com d'ell la dreta es la esquerra, s'hi enganya y no trova res. TOTS. ¡Ja, ja, ja! BOY. Mira, manxaire, qu'ho sabrás si sà esquerrá. (Ros vè cantant pe'l carrer.) ¡Hola! 'L Ros que canta ja. BIEL. ¡Uy! ¡no canta poch ni gaire! FADRÍ I. Dèu hi sigui. BOY. ¡Hola, Magi! FADRÍ 2. Que Dèu vos guart. BIEL. Je, je! En Pere. JORDI. Petit, roda. No, no... espera. (Entran dos fadrins mès que componen lo total.) BOY. ¡Ajá! ja sòn tots aquí. JORDI. ¡Oy que no hi pensava! Noya, prepárat... hi ha un foraster. ROSA. ¡Un forraster!... ¿com pot ser? JORDI. ¡Y dèixau correr, baboya! De tenirlo he dat paraula, y tù has complert tot seguit, mudant la bánova al llit, y posantli un plat á taula. ROSA. ¿Quí deurà ser? BOY. ¡Au! Lo mall y á bátrer bé aquella planxa. JORDI. Roda, xich. (Biel roda y Jordi esmola.) BOY. Donchs jo la manxa. (BOY fica un ferro al foch y arregla el carbó. Los fadrins agafan los malls y esperan entorn de la enclusa.) ROSA. Escoltéu, pare. JORDI. Qué hi ha? ¿Ab quina embaixada'm vens? ROSA. ¿Aquest forastè? JORDI. ¿Aquí'l tens. ESCENA ÚLTIMA. Los mateixos, ARNAL y los dos patges que havían dut los paquets, que s'en van. ARNAL. Dèu vos guart. BIEL. (¡Ell!) ROS. (¡Ell!) BOY. (¡Ell!) ROSA. (Al véural'.) (¡Ah!) ARNAL. Dissimula. JORDI. ¿Qué? ROSA. No... re. Que m'he punxat ab l'agulla. JORDI. Jo ara esmolo aquesta fulla, perdonéu. ARNAL. No hi ha perqué. JORDI. Aquí estéu com al castell: s'entra, 's surt, 's pren, se deixa. BIEL. (¡El del bosch!) ROS. (¡El de la reixa!) BOY. (¡El de la montanya!) (Los tres observantlo.) ROSA. (¡¡Ell!!) JORDI. «Esmola qu'esmola, fès dagas, daguer; fès dagas que passin las mallas d'acer.» BOY. (Observarè.) BIEL. (Observarèm.) (ARNAL s'ha anat acostant á ROSETA y, assentantse'l seu costat en cadira que s'hi porta, díu:) ARNAL. Bonich broda la doncella. ROSA. Es plata y or. BIEL. (Séu, prop d'ella.) (Toca la una.) BOY. La una, noys; comensém. (Los fadrins se préparan. BOY agafa la corda de la manxa. ROSA broda conmoguda y canta per dissimular mirant de reull á l'ARNAL. BIEL roda y canta. JORDI que no ha deixat de ferho may, finalisa l'acte cantant l' cansó. Lo teló pausat.) CUADRO FI DEL ACTE PRIMER Lo Ferrer de Tall Serafí Pitarra Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Lo Ferrer de Tall Serafí Pitarra Acte segón La mateixa decoració. ESCENA PRIMERA. ROSA, ARNAL, JORDI, BOY, BIEL, ROS, y tots los fadrins. Los dos enamorats un a cada cantó del teatro. Los ferrers tots al entorn de JORDI que figura acabar de contarlos una rondalla. JORDI. No, si jo ho tinch de trovar... Si'm balla pe'l cap... BIEL. ¿Vos halla? BOY. Bè, sí, tú calla, quitxalla. JORDI. Calléu... deixéumhi pensar. (Ell pensa hi tots esperan que ho trovi.) ROSA. ¿Qué li déu passar? Agravis tenen de ser. ¡Verge pura! (Mirant á ARNAL.) Aquest sonrís d'amargura no s'en vá may dels sèus llabís.) ARNAL. (¡Tant honrats, tant bona gent, d'ánima tant enoblida!... ¡Ah! no puch... no puch.... m'ho crida la veu del remordiment.) JORDI. Sí, ja ho tinch. BIEL. ¡Ah! ja s'hi posa, BOY. ¡Calla! BIEL. Es que... BOY. ¡Calla, que's tart! Sembla que, Déu nos en guart, t'han dat una mala cosa. JORDI. Sí... la tonada fa així. ARNAL. Adèu siau... (Alsantse per anarsen.) JORDI. ¿Y aixó minyó? ¿Possè es que jo, ab la cansó, vos hi he omplert massa'l magi? ARNAL. No; pero no'm trovo bè. JORDI. ¡Bo! Endevant... fruita novella. ¡Ja us ho ha encomanat aquella! Tu... sí... ¿qué't créus que no sè? Y que n'hem de parlá en gran. Sembléu musóls... tot lo día ab lo cap baix pe'ls racòns. Sí... no... y en sentint cansòns... BOY. ¡Calla! BIEL. ¡Ay! (Per un cop que li ha donat.) JORDI. ¡Dichosa alegría! ¿Qué tens? ¿Qué rediable't passa? BOY. (En sent pare tots pá al ull.) BIEL. Y bè...vaja; girém full. JORDI. No; perque ja es un xich massa. ¡Si no t'en vas! (Corrent cap á la noya.) ROSA. ¡Ay! (Alsantse espantada.) BOY. (Detenintlo.) ¡Detenta! JORDI. ¡Vèsten... vès del méu devant, y no hi tornis, fins y á tant que hi puguis venir contenta! (La noya recull la feyna y se'n vá trista.) ARNAL. (Pobre Rosa.) JORDI. ¿Veus? ¿No dòna aixó engunia, ¿Qué tè? ¿Qu'es? Tornaré aviat, y, després, ne parlarém una estona. ARNAL. De mí no ho heu d'estranyá. No es que'l tracta no m'agradi, ni que la casa m'enfadi, ni que no'm probi'l menjar. ja sè sab que'n mí es mal vell la tristesa d'aquets viatges; fèt allá, ab los altres patges, á divertirme'l castell BOY. (Uy, y quin xicot mès destra!) BIEL. (¿La sab llarga, oy Boy?) BOY. (¡Uy, uy, uy!) JORDI. Vaja tè; jo'l que's per 'vuy, ja hi he acabat la palestra. BOY. ¿Qué vols dir? JORDI. Qu'estaba alegre y que ja m'hi he enfosquit. BOY. ¡Vaja, home, aquí tot seguit! JORDI. No, no; ¡tinch un cor mès negre! BOY. ¿Y per ço no tens consòl? ¿Y per ço estás trist, baboya? JORDI. Qué no véus que aquesta noya me'l colla dins d'un cargol? BOY. ¡Anèm vès, vès, ximple, vès! ¡Vaya un diable de taleya! La cansó com díus que feya? JORDI. No; ja la dirém després. (Se'n vá.) ESCENA II. Los mateixos, menos JORDI. BOY. Ja ho heu vist. (Als fadrins ab misteri.) TOTS. Sí. BOY. Hem de salvarlo, y ja ho sabéu. ROS. Endevant. BOY. ¿Crech qu'havéu entés bè'l plan? BIEL. ¿Qué voléu torná á esplicarlo? BOY. ¿Y si hi tornés, qué hi hauría? BIEL. Que si mil cops ja l'heu dit, fòran mil y un. BOY. ¿Sí, petit? (Fa l'amoròs y després l'agafa.) ¡Ah! Ara't tinch. ROS. Ja ho sabía. BIEL. ¡Ay, ay, ay! BOY. ¿Es dir que tú fins del espíritu tuó tè mofarás? BIEL. ¡Oy que no! Si encara estich en dejú ¿cóm voléu que'm mofi? BOY. Mira: perque't recordis millor de que á n'al fadrí major que las orellas t'estira (Lo joch.) ¡Ay borrango de criatura! ¿Qué no ho veyéu quin posat? TOTS. ¡Ja, ja! BOY. Res; me té embruixat, vull pegarli, y la figura que's posa á ferme'l xicot BIEL. ¡Ah! No... no aprenguéu de víurer. BOY. Y veusho aquí... ¿Qué hem de ríurer? BIEL. Jo... BOY. Tú tens la culpa de tot. BIEL. ¡Oh! Aixó sí que poch ni gaire me sorpren ja. BOY. ¿Qué vos dir BIEL. Qu'aquí ja no's tè de dir. De tot tè culpa'l manxaire. BOY. Bè, aixó es vritat. BIEL. ¡Tant se val! Ni qu'us en haguéu rigut. Sempre'l manxaire ha sigut lo bobu de la fornal. De dés que entra á sé aprenent, aixerit y net de cara, fins que s'hi fa una enmascara, ni ell parla, ni ningú'l sent. Pero ja arriba al moment en que sent de carbó flaire, ja, per no mirarshi gaire, la cara s'ha enmascarat, ja, de tot lo qu'ha passat, qui'n tè la culpa, 'l manxaire. Vá'l ferrer á treballar, ell paga tot lo que passa, si es fadrí, y li han dat carbassa, mòlt cuidado ab lo manxar; si canta, rep per cantar; si no, per darse poch aire; si parla: -Calla xarraire; si calla: -Parla mussòl; si de la carbassa's dol, ¿qui'n tè la culpa? 'L manxaire. ¿S'acaba 'l vi del porrò? -Lo manxaire l'ha begut. ¿Lo cantiret ja's aixut? -Se l'ha begut en Bielò. ¿Renya lo fadrí majò? -Ja l'espía aquell xarraire. ¿Compareix l'amo cridaire? -Ja li ha dit aquell mussòl; y fins de plourer ó fer sol, ne tè la culpa'l manxaire. Y, d'aquí, reb clatallada; d'allí, puntada de peu; d'allá estirada, que't trèu mitja orella d'esquinsada, A l'un pegar li agrada, á l'altre, sentil cridaire, y com pilota que'n l'aire. jugant á gèps s'ha tirat, encara, d'haver votat, ¿qui'n tè la culpa? 'L manxaire. Y'l manxaire, que ja es net d'allá hont li dòna la gana, perqué del clatell la llana á clatalladas li han tret, per guanyá d'un cop lo plet, se torna pillo, xarraire, rata, astut, dropo, cridaire, golós, brut y enmascarat, perque aixís sigui vritat que'n tè la culpa'l manxaire. TOTS. ¡Bè, bailet! ¡Mòlt bé! Mòlt bona! ROS. No pot pas dirse millor. BOY. No; aquest noy predicador, enfonsaría una trona. BIEL. ¿Quí? ¿Jo? 'L mateix faig un ganxo de ferro á la vostra vista que cabo ó sòch organista. BOY. ¡Ah! ¿Sí? ¿Tocas l'orga? BIEL. Manxo. ROS. Bè; pero vaja, acabém. ¿Còm se queda? BOY. ¡Ay votaván! ¿no havèm combinat lo plan? ROS. ¿Y aquell será'l que farém? BOY. Aquell, seguit fil per fil, y, un cop casat, poch trevalls; si acás crida, 'l aire'ls malls, qu'ofeguin los crits del vil. Baixaréu al soterrani quant tornéu, no per aquí, per l'altra trapa d'allí. y faréu... lo que jo us mani. BIEL. ¿Y no penséu que'l vehinat quant sentirá que piquém? BOY. Deurá pensar que vetllém, com ja cent cops ha passat. L''entrar... per l'hort. ROS. Ben pensat. BOY. Adèu siau. UN. Adèu. BOY. Adèu. Sopéu de gust y veuréu com tot quedará indagat. ESCENA III. BOY, BIEL. BIEL. Sí... indegat... Jo sè una cosa que si la sabesseu vos. BOY. ¿Ja'm vols posar neguitós? BIEL. Jo... Com que jo vos faig nosa. ¿Què n'heu de fer del que sè? ¡Ni tant sols podéu sentirme que no'm volguéu dá un ravès! BOY. Bè, ára... digas aixó qu'es y vés de no entretenirme. BIEL. Y si us ho dich es de veras que no'm daréu mès crostó? BOY. Sí; y desprès, si ets bon minyò, tè daré un trentí per peras. BIEL. Aquest criat... (Ab gran misteri.) BOY. ¡Ah! ¿Aixó t'estranya? Es la persona mateixa qu'el Ros va véure á la reixa, tu al bosch y jo á la montanya festejant ab la Roseta. BIEL. Qui us ho ha dit? BOY. La mèva astucia; jo que ni un punt he deixat de vigilá á n'aquest criat, y... tot ho he vist. BIEL. ¡Santa Llucia! Miréu com un estornell. Donchs allavoras, també ja debéu saber pot sè, lo que jo anit he vist d'ell? BOY. ¡Ah! ¿Tú has vist alguna cosa? BIEL. ¡Uy! Ja, ja! Sí he vist, me díu! BOY. (Déu sè'l mateix.) ¿Qué? BIEL. Veníu. BOY. Ja pots, ja; ningú'ns fa nosa. BIEL. La nit passada, á las tres, m'ha semblat remor confòs sentí aquí, y per lo que fòs, m'also y vinch sense dir res. Seguía al corredò avall, que desde'l cuarto aquí vè, quant, tot de prompte, 'm detè, lo sentir tres cops de mall, que llavors m'han sorprès doble, entre la remor confusa, perque eran dats á la enclusa del altre farrer del poble. BOY. (Bé, vaja; ha vist lo mateix.) BIEL. No'n faig cas y cap aquí; pero just arribo allí á la porta; quant, d'aqueix, finestrò, la llum qu'entrava, d'un raig tremolench de lluna, m'ensenya ben clar, tot d'una, lo foraster qu'aquí estava' ¿Qué fa aquí llevat, lo ruch? m'he dit jo, y ell, ab treball, aixeca ben alt un mall, l'abaixa, y díu: -No; no puch. Llavors l'altre mall picar, allá al lluny torno á sentir; ell torna aixó á repetir; no pot y's posa á plorar. BOY. ¡Puf! ¿Y aixó es lo que sabs nou? BIEL. ¡Ah! Es dir que vos?... BOY. ¡Votaván! ¿Donchs per que he fèt lo mèu plan sino per ço, cap de bou? BIEL. Fe... pero aquets plan? BOY. Manxaire. Lo secret del ametllò, díu: jo'1 puch sabé y tú no. BIEL. ¡Ah sí, perque sòch xarraire! BOY. No ho ets; pero ara convè callar per lograr la cosa. BIEL. Es qu'aquest criat me fa nosa. Jo tinch de dú'l cansonè, per demanar la Roseta, y mentre aixó duri així, es clar; no'l puch fer vení. BOY. ¿Donchs que li fas de consueta? BIEL. No; ell m'ho va demanar; pero jo veig que s'estiman, están tristos, y s'apriman, y... vaja, re... 'ls vull casar. BOY. (Sí, ja s'hi adova.) BIEL. ¿Qu'heu dit? BOY. ¡Re, re, dèixau córrer, vès! BIEL. ¡Oh! ¡Vès! M'heu dit que desprès... BOY. No estich per cansòns, petit. BIEL. ¡Vos m'heu dit: manxaire, parla!... BOY. ¡Si'm tornas á parlá aixís. d'una bofetada aquí te rompo la cara!... BIEL. ¡Au! ¡Darla! BOY. ¡Vés vés adins! ¿Vejám? Vina; (Lo joch.) las mans... BIEL. Me las he rentadas com m'haveu dit, tres vegadas. BOY. ¡Bè, vaja, sí, ja es prou fina. BIEL. Y ¿per qué, Boy? BOY. En sent l'hora ja ho veuréu tot: ara vès. BIEL. Donéu. BOY. ¿Què? BIEL. 'L trentí. BOY. (Aixordantlo.) Desprès. BIEL. ¡Bè, raro, bè!... Fora, fora. (se'n vá.) ESCENA IV. BOY. ¡Ay dimonxí de criatura! ¡Miren qu'es entramaliat! ¡Hola! En Jordi qu'ha tornat. Vejám que vol, y cordura. Si ell sapiguès... ¡uy uy, uy, uy! Si jó digués... ca, ca, ca, ca! Llavoras ell... ¡sha, sha, sha! (Fent petar la llengua.) No, no... psit, ¡bah! Lo d'avuy. La millò arma es poch segura; lo millò es com ells, nyau, nyau; qu'entri 'l conill á n'al cau, y deprès: nyach... vè la fura. ESCENA V. JORDI, BOY. JORDI. ¡Hola, Boy! ¿Estás ben sol? BOY. Si la mola y la fornal no poden ferhi cap mal. sols estém. JORDI. Donchs vinch resolt. Esquerrá, tú á casa mèva hi ets de desde molt petit; al aví, al pare, has servit, y conech la honradés tèva. Sent aixís, m'has d'estimar ab mira tant carinyosa, que jo, per tú, no veig cosa que no se't dega confiar. BOY. Segueixte esplicant; per ara comensas be. JORDI. Donchs lo fet. es, que't tinch de dí en secret, lo qu'has vist fa un quart no encara. La Rosa, qu'un mes no fa, era l'alegría pura, es ara un mar d'amargura que res pot dolcificar. Per lo que'm va dí'l manxaire váreig pensar que potser estimava al cansoner, pero ¡ca! ni poch ni gaire. Ni vol èsser sa promesa ni per res del mòn lo vol per mès que toqui'l fluviol, y segueix ab sa tristesa. BOY. Y ab tot aixó que'm vols dir? JORDI. Que sabent quant la vols tú, me digas, si sabs segú, que's lo que li pot succehir. BOY. Digas bè que li succeheix. JORDI. ¡Ah! ¿Y tú ho sabs, Esquerrá? BOY. ¡Bah! Jo, tant bè com tu'l pe á pa. ¿Per qué sino un hom serveix? Jo, com tèu fadrí major, me cuido de tot quant siga: y á mès de feyna y botiga, te porto filla y honor. JORDI. Donchs, si de dól es segú que ella tè l'ánima plena, ¿d'aquest plor, d'aquesta pena, qui n'es lo culpable? BOY. Tú. JORDI. ¿Jo, díus? BOY. Sí; tú ab tot aixó que m'estás esplicant ara, tú, que com home y com pare sempre't perts per massa bó. Tú, que estás erra que't erra, que aquí tot dret ha de ser; y á n'el mòn, per anar bè, tot s'ha de fe ab la ma esquerra. ¿Véus á ta filla plorar? Donchs siga clar, siga fosch: -¿Ahòn te'n vas, Roseta? -Al bosch; y al bosch la deixas anar. Vè un día un noble á n'al poble, y tu, no mès per probar que si un noble't va insultar, t'en olvidas, ab cor noble, segueixes los concells... sabis, de lo que'l tèu cor te mana, y, olvidat de ta germana, tornas favors per agravis. Donchs no senyor, si vè al poble un noble y no es ben honrat, ni'l noble, ni'l sèu criat, posan aquí estant al poble. -¡Oh! Qu'això tothom ho fa, quant honrat y digne s'es. Donch tú no; y fesho al revés com jo que sòch esquerrá. Y aixís salvarás la filla, y la ventura y l'honor, y la fe, y la pau del cor, y l'hisenda que't perilla; puig si'l ferho tot ben dret ha de dá armas á n'els vils, y ha de perdre á tants de mils, y ha de du afanys com aquet, ara y sempre, y fins quant ja veji als peus del llit la mort, Deu me deixi obrar ben tort, y morir 'sent esquerrá. JORDI. Boy... ¡me tèms ab ansietat! -Qu'ha passat què passa aquí? BOY. Perdona noy, no ho puch dir, perque tinch ja'l plan tramat. Si ho sabesses... No convè. Cridarías, matarías, y tot lo del mòn farias menos lo que s'ha de fè. Cada hu per 'llá hont la enfila, dirás... y't crech en aixó. Mes, si'n vols saber la rahò, tòrnat astut, y... vigila (S'en vá.) ESCENA VI. JORDI. ¡Díu que vigili, y'm renya perque al bosch va anà la Rosa!... Parlant desprès d'altra cosa me renya mès hi s'empenya en probar que's mal pensat Y atmetre aquí al foraster, que's patge del caballer. ¿Vol dir pot ser qu'aquest criat?... Sí... ell ha tret lo mirall de ma germana aquell día... ¡Oh, pobre d'ell! Lo estendría als meus peus d'un cop de mall. No pot sè... es home de bè... per mil rahons... per una pila, peró'l Boy m'ha dit: Vigila... Creguémlo... vigilarè. (Se'n vá.) ESCENA VII. BIEL, AGNETA. AGNETA. ¡Ave María Puríssima! BIEL. Mare y reina celestial. AGNETA. La senyora baronesa... (Portant la llumanera.) BIEL. ¡Ay! Vaig corrents á avisar... AGNETA. No; mira, bailet... BIEL. No'm toqui. AGNETA. Llun d'avisar, mès aviat convindría que'ns deixesseu solas, aquí, algun instant. ¿Ho sents fill? BIEL. ¡No'm toqui dona! ¿Véu? AGNETA. ¿Qué? BIEL. Ja m'ha enmascarat. AGNETA. ¡Y téns rahò! BIEL. ¡Vaya! 'Ls manxaires són com noyas de quinse anys: mira y no'm tochs. AGNETA. ¿Y qué't sembla? ¿Podrá sè'l qu'he demanat? BIEL. Aniré tot desseguida á dirho á n'al Esquerrá. AGNETA. Just; que'ns deixin aquí solas no mès que cosa d'un quart. BIEL. Mòlt bè díu. ¡Fins la senyora baronesa! ¿Qué será? (Se'n vá.) ESCENA VIII. AGNETA, BARONESA, DALMAU. BARONE. ¿Agneta? AGNETA. La mí senyora ja tè arreglat lo sitial. BARONE. No sè perque avuy me sento ab forsa y valor com may. AGNETA. Y tal; bè massa hu observo; té mès ferm y segú'l pas, la veu mes alta hi entera, lo pols mès acompassat; lo respirar mòlt mès lliure, lo color mès natural... BARONE. Calla; m'amohinas, Agneta. AGNETA. Mi senyora, ja he callat. BARONE. Digas al criat que se'n vaji. AGNETA. Vesten y espèrat, Dalmau. (Lo criat se'n vá.) ESCENA IX. BARONESA, AGNETA. BARONE. ¡Ay, sí sabías Agneta, com tinch lo cor traspassat! Allí, á casa dels marquesos, no podía respirar: necesitava esplayarme y no podía... no... may. ¡Ay Senyor, Senyor! Sò vella, sò mòlt vella... tinch mòlt anys; si una vida tota honrada s'ha d'infamá al cap d'avall, que no ho veji... que no ho veji... que no ho veji... morí avans. AGNETA. ¿Qu'ha passat la mi senyora? BARONE. Sí; tu ja no ho contarás; y ademés jo necessito poder... poderho esplicar. M'estava á casa'ls marquesos en lo jardí part de baix, quant sento remor de veus darrera l'encanyissat: era'l mèu nèt, lo Baró, rient debò ab los sèus companys, y ben promte, cla espressantse, lo sèu intent criminal, los ha dit mon nèt indigne. Del vescompte en lo palau, ha de ser duta la noya del daguer y un cop allá... ¡Oh! No t'ho vull dir, Agneta. Ni t'ho vull dir, ni ho sabrás. Al sentirho, la vergonya m'ha dat al rostre la sanch, y per ell, per nostre casa, per 'quest ángel de bondat, qu'entre tots, vils, vólen pérdrer, aquí he vingut al instant. Lo mèu nèt, pe'l plan indigne que trama promte vindrá; vull que, com vinga, aquí'm trovi. AGNETA. ¿Ja pensa lo que li es mal, la senyora baronesa, l'enutx qu'aixó li dará? ¿Ja pensa?... BARONE. Cálla, Agneta. ¿Créus tu que ma dignitat ni un instant pot rebaixarse, á que ell puga suposar que jó sè sos plans indignes? No; per ell será bastant que veji que la sèva avia protegeix ab víu afany á n'aquesta pobre noya víctima de'ls sèus enganys. ¿Qu'es? (Riallas fora.) AGNETA. Lo nèt de ma senyora què vé aquí ab los seus companys. BARONE. Deurá deixarlos; apártat, perque fins que ja haji entrat, no veji qu'aquí nosaltres ja l'estavam esperant. (AGNETA s'aparta y apareix a al fondo'l BARÓ qu'entra creyent que no hi ha ningú.) ESCENA X. Las mateixas. Lo BARÓ. BARÓ. ¡Duptan que puga lograrho! Qu'ho duptin; ells s'ho veurán. (Avansa fins que véu á la BARONESA y díu apart sorprès.) ¡Ah! ¿L'ávia aquí? (Vá li besa la má.) BARONE. Passa avant. BARÓ. (¡Sí haurá pogut observarho!) BARONE. ¿Qué vè á fè aquí'l senyó heréu, tant joganer y tant plaga? BARÓ. Re; 'l daguer me fa una daga de las bonas, de mòlt preu, y jo venía á mirar com tenía la sèva obra. BARONE. Cautelòs estás de sobra. BARÓ. Senyora ávia, dèu parlar... BARONE. No... has fèt mòlt bè, aixís ara ja la sort d'ells no perilla, jo prutegeixo á la filla, (Intenció.) tu protegeixes al pare. BARÓ. ¡Qué sento! La senyora ávia prutegeix la filla, BARONE. Sí. ¿Es potsè indigne de mí? BARÓ. No es resolució prou sábia. BARONE. Ditxosos los nobles qu'honran ab sa virtut y sòn tracte; n'hi ha en cambi, que, al sol contacte, ja portan dol y deshonran. BARÓ. ¿Ja hi ha sermò, senyora ávia? BARONE. No, res... raresas de vella... Es qu'estimo á la doncella, sòn prims els jonchs de la gávia que la guardan, y vull dir que com sa bondat coneixo, la estimo y la protegeixo ab tot cor, fins á morir. BARÓ. (¿Suspitará alguna cosa? No ho crech, es sermonejá.) BARONE. ¿Y ara, aquí á Olot, qu'hi fas ja? BARÓ. ¿Ja estéu de mí neguitosa? BARONE. Clar qu'ho estich; ab desficis me tè'l véuret' tan parat, perque... la ociositat es mare de tots los vicis. BARÓ. Ávia, es mólt enguniós que cada, cada vegada que parlar ab mí us agrada, siga per renyir tots dos. ¿Per que tinch jo de trencarme lo cap, llegint lletras mortas, ni anar á trucá á las portas de Roma per ordenarme? ¿Per qué tinch de vestir mallas ni posar á mon goig trèva, si ja sobra á casa mèva lo llaurer de cent batallas? Mos passats van guanyar gloria per donarme un nom gloriós; riquesas, perque rich fòs, y exemples grans per memoria. Donchs si tot m'ho van deixar, y de tot jo sò pubill, ¿per qué haig de buscar, com fill, lo que'ls pares me van dar? ¿Si tot fèt ja vaig trovarho qué, fent mès, tinch de lograr? BARONE. Lo que'n fer t'has d'esforsar, pots lograr, lo conservarho. Jo sò vella, y tinch memoria de nostres antepassats: n'hi ha á l'iglesia, n'hi ha lletrats, n'hi ha las armas guanyant gloria. ¿Es res d'aixó 'l que fas tú? Lluny d'aumentar mès ta fama, casante ab ilustre dama, solter, no vols á ningú; ab tos amichs calaveras llágrimas per tot dexéu; delirants, no respecteu ni á casadas ni ha solteras, y la teva fama es tal per poble, vila y masía, que's malehit de nit y día lo nostre castell feudal. ¿Fa aixó qui té noble cor? ¿Fa aixó aquí sent la noblesa? AGNETA. La senyora baronesa, pensi qu'ha dit lo doctor... BARONE. ¿Es noble lo que ara fèu los nobles d'avuy en día? jugar, cassar tot lo día, da esdándols per tot arréu, y entre tan folgar y ríurer, com rassa degenerada, teníu la espasa occidada, y ní sols sabeu escriurer. ¡Ah! ¡Massa rahó té'l poble en odiarvos y mal-dirvos! ¿Cóm per nobles pot tenirvos si en res vos trova sanch noble? Noblesa... vol dir l'escuma, l'eccels del honor puríssim; es l'exemple brillantíssim qu'á lo gran y bó acostuma. Noblesa, sens tal puresa, noblesa dirse podrá, pot dírsen; mes may será la verdadera noblesa la que, sens fe ni paraula, sense sabiesa ni honor, sense virtut ni valor, qu'arriba ja á semblar faula, confosa entre la briballa, y assistint al seu enterro se consumeix com lo ferro de vostras cotas de malla. BARÓ. Lo que veig ja, senyora ávia, es que ma condescendencia es molta, y que ma paciencia podría tornarse en rábia, per sentirme renyá així. Que no sòch un nin sabéu faig lo que vull: ¡Sò l'heréu del castell de Vallgorguí! BARONE. ¡Enguerrant! AGNETA. ¡Jesús María! BARONE. ¡Desventurat! ¿Qué m'has dit? ¡Tú haverte á tant atrevit!! ¡Tú! En mal hora ho passaría. Tant abatuda, tant vella, tant trista, tant tremolosa, del teu ávi só la esposa, ¡de ell viuda per mala estrella! Fill de rassa de valents, tant sols honra va donarme; quant ab ell vaig enllassarme, jo li vaig dar tots los bens, La hereva, donchs, sols so jo, jo que puch desheredarte; ¡vina als meus peus á humillarte! ¡vina á cercar lo perdó! ¡Ara que'l teu orgull sab fins ahònt abátret podría... Heréu de la baronía de Vallgorguí, baix lo cap! BARÓ. ¡Senyora ávia! (Inclinantse abatut.) BARONE. Ja, ja, ja. L'hereu... L'hereu, ¿vas Agneta? ¿Veus com la pobre velleta encara fa tremolar? Bè... vaja... re... Acostat... vina. (Ell hi vá, ella li allarga la má y ell li besa.) Y ara olvidemho... fill meu. ¡Si jo t'ho he dit pel be teu! L'ávia... la teva padrina... ¿que vol? que sigas ditxós; que per honrat te coneixin, que'n tot l'entorn te beneheixin pe'l teu cor bó y bondadós. ¿No veus que veig en perill ton nom, ta honra y ta casa? ¿No veus que la teva espasa es la del fill del meu fill? BARÓ. Jo honrarla procuraré. BARONE. Sí, fill meu, sí... ho penso... ho penso; té veig ara y m'en convenso... ¡Es tant bó se home de be! ¿T'he posat tris? ¿T'ha fet mella? No t'ho dit per ço ab cap rábia. Es que la pobreta ávia es ja ¡tant vella!... ¡tant vella... ¡Y'ls vells sòn tant reganyosos!... Aném, vaya... pórtat be. Jo sempre t'estimaré, si los teus fets sòn honrosos. Sigas bó... y no tingas pòr, 'sen bó... ja may t'intimidis; mes, si no ho ets, no olvidis. Jo salvaré'l nostre honor. ESCENA XI. Los mateixos, ROSA. ROSA. Mi senyora baronesa. BARONE. ¡Oh! Rosa... (Disimuléu.) (Apart á l'AGNETA y al BARÓ.) Mira... just ara á l'hereu li alabava la finesa del teu treball. ROSA. Mercé es que no mereixo. BARONE. ¡Oh! ¡No, no! Sempre á l'Agneta dich jo que no hi ha un altre qu'ho fès. ¿Ho tèns llest? ROSA. Sí, mi senyora baronesa, pot entrar... Tinch pòr que's pogues tacar ab la pols que hi ha aquí fora. BARONE. Bè... Sí, (Aixís li parlarè.) ¿Entrar díus? Aném, Agneta. Passa tu devant, Roseta. Mes... no... vina... ara vè bè. ROSA. ¿Vol mi senyora? (Fent lo que s'indica.) BARONE. Sí... vina. ¿La vèus, fill? Es la Roseta. ¡Bona... bona minyoneta!... La teva ávia l'apadrina... la protegeix: si arribés lo cas de la meva mort, tú has de vetllar per sa sort, y protegirla desprès. BARÓ. Si ho vol senyora ávia així, BARONE. Vull ben ditxosa sa estrella. T'ho mano... fé un mal á n'ella fóra com fermel á mí. ROSA. ¿Tanta mercé, mi senyora baronesa!... BARONE. Re... acabat... y ara... tot quedi olvidat. La pau la tèva ávia implora, y aquest abrás la pau sella. ¡Enguerrant! ¡Fill! ¿Ploro? ¡Vas! ¡Vas!... no só bona per res... ¡Me faig vella... 'm veig mòlt vella! (Se'n vá ab AGNETA y ROSA.) ESCENA XII. Lo BARÓ, ARNAL. BARÓ. ¡S'ha vist may sort com la mèva! De tot tè culpa l'Arnal. ARNAL. Mi senyor. BARÓ. De tú parlava en aquest precís instant. La mèva senyora ávia m'ha fét aquí un sermó llarch; es á dintre ara ab la Rosa, y fins tinch pòr que tardant, com tu tardas tant, per terra vajin tots nostres treballs. ARNAL. ¿Y vos ha dit al parlarvos, quelcom que ens puga indicar que coneix l'indigne trama qu'havém de portar á cap? BARÓ. ¡Ca! Raresas del sèu genit; estranyesas dels sèus anys, que jo he fingit acatarlas mòlt humil y ab lo cap baix, perque no fòs cas que, irada, fes com pot fé, un disbarat. ARNAL. Senyor: aixó es lo que temo, si vos tinch de parlar franch. He vist avuy la vostra ávia recelosa ab vos com may, y ja qu'aixó no us reporta res mès que'l goig d'un instant, y per ell abateu l'honra d'aquest ángel de bondat excitéu l'odi d'un pare y preparèu tants de mals potser damunt vostra casa y'l nom gloriós dels passats olvidéu á la doncella, y entre tants rosers de maig com hi ha en los pobles qu' voltan vostre castell senyorial bè hi trovarèu una rosa mès bonica, sinó tant. BARÓ. ¡Bè... mòlt bè... mòlt bè t'esplicas! Mes no m'enganyas, Arnal; altre... un altre es lo misteri causa del tèu bon obrar. Al fi l'he pogut entèndrer... No hi fa re... Acabém aviat. Fa días que per escusa tèns la de que no s'en van l'Esquerra ni mestre Jordi. Avuy ho tinch disposat tot de manera que prompte sol á la casa estarás. To't preguntarè com sempre desde cal ferrer de dalt, tú'm contestarás del modo que ja tením concertat, y, per última vegada, lo tèu pare, 'ls tèus germans, la tèva mateixa mare víuhen de mas heretats. Si avuy no es mèva la noya. sí per ço no has procurat, si no fas que ella mateixa me rebi á la porta amant, los tèus pares serán pobres, perque ningú amparará á quí renyir s'atreveixi ab lo sèu senyor feudal, y, mentres de pena morin, tú serás de mí olvidat; ni tú serás mès mon patge, ni ells llaurarán mès mos camps. ARNAL. ¡Oh! ¡Mare mèva!... BARÓ. ¡Ja'm canso de sostenir tans ingrants! (Se'n vá.) ESCENA XIII. ROSA, ARNAL. ARNAL. ¡M'está bè... mòlt bè!... Ho mereixo perque sòch un criminal. ROSA. ¿Qué téns? ARNAL. ¡Ah! Res ¡Tant se val! En están sol m'entristeixo. ROSA. Arnal. ARNAL. Rosa. ROSA. Escolta. ARNAL. Parla. ROSA. Tinguém una esplicació; ni tú pots dirme que no, ni jo mès dech aplassarla. ARNAL. No veig jo per quin intent ROSA. Comprench que't donga sorpresa. La senyora baronesa surt d'aquí en aquest moment. ARNAL. No la he vista. ROSA. Ni podías: per l'altre porta ha surtít. ¿Sabs, Arnal, lo que m'ha dit? Lo que tú'm vas dir fa días. Qu'enamorat de mí un noble, s'ha proposat conseguirme, qu'ella ho sab y que ve á dirme, que, ja que's troba en el poble, jo visca mòlt recelosa del mèu bon pare al costat, que busqui un marit honrat, y qu'ab ell siga ditxosa ARNAL. ¿Y t'ha dit lo noble qui era? ROSA. May lo nom m'ha volgut dir. Mes jo t'ho dech prevenir perque en tú'l mèu cor espera. ARNAL. ¡Esperas¡ ¡Pobre esperansa que morirá al ser nascuda! ¡Qué trista es, Rosa, quant muda en desengany la confiansa! ROSA. ¿Mes per qué, Dèu mèu, per qué? Quant tot just fa avuy tres días vas venir duentme alegrías, portador d'amor y fe, ¿com pot ser qu'avuy me digas paraulas de desconsol? ¡Mòlt mes temps tarda lo sol en fer grogas las espigas que'l mèu amor no ha durat! ¡Flors del mèu cor, rosas bellas, no heu arribat á poncellas que ja vos heu mustigat! Pero aixó, ¿de qué en venjansa? ARNAL. ¡Veyas si es de tigre el cor! Aixó en premi del amor que va umplirme d'esperansa. ROSA. ¿Tèns celos? ARNAL. May me'n has dat. ROSA. ¿M'estimas? ARNAL. Penso que massa. ROSA. ¿Tè dol deixarme? ARNAL. 'M traspassa. ROSA. ¿Ets inconstant? ARNAL. Sòch ingrat. ROSA. ¿Los mèus passats?... ARNAL. No'n sè res. ROSA. ¿Tinch taca á l'honra? ARNAL. Ni una. ROSA. ¿Et dol amarme? ARNAL. Fortuna. ROSA. ¿Per qué doncas m'has sorprés ab tant estranya mudansa? ¿Per qué trossejas mon cor? ARNAL. Escolta, y vas si l'amor pot víurer ja de esperansa. Estimas tú al pare? ROSA. Massa. ARNAL. ¿Si visqués ta mare? ROSA. Mès. ARNAL. ¿Als tèus germans? ROSA. En excés. ARNAL. Los junta amor. ROSA. Los enllassa. ARNAL. Són la familia. ROSA. Vritat. ARNAL. ¿Cóm fa la ditxa? ROSA. Reunida. ARNAL. ¿Qué's don' per ella? ROSA. La vida. ARNAL. ¿Quí no ho fa, qu'es? ROSA. Un malvat. ARNAL. ¿Déu re aturarnos? ROSA. May re. ARNAL. Per ells... l'amor. ROSA. Fins l'amor. ARNAL. Per ells... ¡l'honor! ROSA. ¡May l'honor! ARNAL. Donch jo'ls estimo ab mès fé. ¡Jo, per no ser fill ingrat, pe'ls mèus germans, pe'l mèu pare, per la meva pobre mare, te perdrè sense pietat! ESCENA XIV. Los mateixos, JORDI. JORDI. Fòra aixó, si'l pare d'ella, per salvarla no vetllès. ARNAL. (¡Ah! ¡'L sèu pare!) ROSA. (¡'L pare!) JORDI. ¿Quí es que vivint jo l'atropella? ARNAL. (¡Quín compromís. Dèu del cel!) JORDI. Tot ho he sentit. Vils los dos. Ella ingrata. Lladre vos. ¡M'arranquéu lo cor d'arrel... (Agafa un mall.) ARNAL. ¡Mestre Jordi! (Espantat.) JORDI. N'es treball que faig sempre en semblant acte. A n'aquí may d'honra 's tracta, que jo avans no agafi un mall. ARNAL. Tinguéu calma; en moments tals ab sòn cor déu parlá un pare. JORDI. No sò'l pare... jutge sò ara. Que parlin los criminals. ARNAL. Jo no. JORDI. Parlaréu los dos. ARNAL. Jo no. JORDI. Parlarè... no m'erro. ¡Llamp de Dèu! Doblego'l ferro y es un xich mès fort que vos! ARNAL. Mes si ab tot, jo'l cap d'vall no parles. ¿Qué succehiría? JORDI. Mòlt sencill; vos estendría al mèus peus de un cop de mall. ROSA. ¡Oh! ¡Arnal!... Sí fa lo que díu. ¡Parlalhi, amor de ma vida, parla... parla desseguida! ARNAL. Preguntéu. JORDI. Aixís cumplíu. ¿Cóm de vos va sè estimada? ROSA. Jo, pare... JORDI. Calla. ROSA. Senyor JORDI. Primè'l lladre malfactor. Després vindrà la robada. ARNAL. ¡Oh! ¡Per pietat, Mestre Jordi! Del vostre lloch no abuséu. Sòu pare d'ella, no féu que de que sò home'm recordi. JORDI. Per quí com vos es traidor... ROSA. ¡Pare! JORDI. Res de mida passa. ¡Jo pogués ab una massa, clavarvos tascòns al cor! ARNAL. Fèuho, si ho meresch, per vos; fèuho; mes no'm diguéu lladre. JORDI. Sí es el nom que mès vos quadra, si'l van tréure exprès per vos. Als altres, los dihuen lladres, los ho dihuen, mes no ho sòn. Vos sí qu'ho sòu, lladre d'honra, lladre d'afectes del cor. Lladre del amor d'un ángel, que per vos pert cor y nom. Lladre, mès lladre, qu'els altres, que'ns roban fruits, plata y or. ¿Quín es mès lladre? á mi un día m'han près la fusta del bósch, y al endemà d'altre llenya, no ha faltat á casa foch. ¿Quí es mès lladre? Á mí un día m'han robat cent unsas d'or, y del mal de no tenirlas. ma filla m'ha dat consol. ¿Quí es mès lladre? De l'era m'han prés cent garbas d'un cop, y á l'altra anyada, sembrantne, m'ha tornat á eixir blat nou. Pero ara no: el que tu'm robas no pot torná nat al mòn; es lo sonrís de ma filla, es sa ventura y repós, es l'alegría d'un pare, es l'honra pura d'un nom, y aixó, home vil, no's recobra, no's guanya com plata y or, no creix com al bosch la llenya, no neix com lo blat, de nou. ¡Lladre, mès lladre que'ls altres! ¿Quín es mès lladre? Respon. Lo quí roba lo que's trova, com es llenya, blat y or, ó'l que roba lo que'ns mata, com es honra, ditxa y nom? ARNAL. ¡Oh! ¡Matéume per pietat! JORDI. Pero abans d'aixó parlemhi. ARNAL. Preguntéume vos. JORDI. Tornemhi com si res hagués passat. ¿Cóm va naixe aquest amor? ARNAL. Aixó... ni ho sab la doncella ni jo mateix. JORDI. Ni ho sab ella! ARNAL. Lo mèu amo es cassador... ROSA. Jo anava al bosch cada día. ARNAL. Cassava jo. ROSA. Y jo cullía de ginesteras la flor. ARNAL. Los gossos... lladrant... lladrant... ROSA. Se'n van venir cap á mí. ARNAL. Jo vaig anar cap allí... ROSA. Y jo'l vegí tant galán. ARNAL. Desd'allavors... ROSA. Desde'l día que jo á n'al bosch lo vaig véurer... ARNAL. Potser vos costi de créurer. ROSA. Tal volta algú no ho creuría. ARNAL. A buscar ma ditxa anava. ROSA. Y jo cada tarde hi era... ARNAL. Y ella hi era la primera... ROSA. Y cullint flors l'esperava. ARNAL. Llavors... ROSA. Llavoras... ARNAL. Lo cor... ROSA. Movía'l pit. ARNAL. Palpitava. ROSA. Ja'l volía. ARNAL. L'estimava. ROSA. Y'ns vam jurá etern amor. ARNAL. Y hem seguit. ROSA. Y hem continuat. ARNAL. Y á la montanya. ROSA. Y al bosch. ARNAL. Y á la reixa. ROSA. Y en 'sent fosch. ARNAL. Del nostre amor hem parlat. ROSA. Mes sempre honrats. ARNAL. ¡Sens anhel qu'atentès al honor vostre. amor tant pur com lo nostre; no mès que'ls ángels del cel! ROSA. ¡No dòna'l ríu á la canya! may un mirall ab tal joya! ¡No hi ha cap magaridoya, tant blanca á dalt la montanya! JORDI. ¡Oh! ¡Fills méus, si'l qu'he sentit poguès ser la vritat pura! Mes, ¿quí sab, quí m'ho asegura?... ESCENA XV. Los mateixos, BOY, BIEL. BOY. Jo, qu'he vetllat día y nit, BIEL. Y jo que sempre'ls seguía. BOY. No t'han mancat poch ni gaire. BIEL. Oy que's cert. BOY. ¿Vritat manxaire? BIEL. Jo ho juro. BOY. Y jo'n posaría las mans al foch. JORDI. Donchs llavors... ROSA. Si es cert tot com me dieu ara, ¿per qué no vas dí al tèu pare la vritat d'aquest amors? ROSA. Sempre dins d'un temor presa jo una cansò us escoltava, y, pare, 'l que m'estimava, era un criat de la noblesa. JORDI. Pero no mès n'era un criat. Deshonra tant sols pot dú lo posar amor á un noble; mes si un criat ja es fill del poble, ¿per qué no pot ser per tú? ¿La vols tú á n'ella? ARNAL. ¡La vida daría per alcansarla! JORDI. ¿Lo vols tú á n'ell? ROSA. Lo cor parla batent ab forsa sens mida. JORDI. ¿Per qué donchs dels vostres llabis, allí apostat per l'honor, he sentit del aimador paraulas qu'eran agravis? ¿Per qué has dit ab veu terrible: -Rosa, jo he mort lo tèu cor? ARNAL. Perque es la vritat, senyor, lo nostre amor no es possible. JORDI. ¿Y per què? ARNAL. Ni us ho puch dir, ni dihentho res podéu ferhi. Mestre Jordi... es un misteri doloròs, que'm dú á morir. JORDI. ¿Sabs que es, Esquerrá? BOY. Jo, prou. JORDI. Digas. BOY. Tú arrèglat, jó ja sè'l que haig de fè y's fará. ¿Oy, manxaire? BIEL. Oy. JORDI. ¿Ni us mou lo dol d'un pare? BOY. 'M mouría si no fossis pare qu'erra; aixó s'ha de fè ab l'esquerra y tú ab la dreta ho farías. JORDI. ¿Sabéu de mí mala fama? ARNAL. No la puch saber mès bona. JORDI. ¿No es prou honrada per dona? ARNAL. Es massa honrada per dama. JORDI. ¿S'hi negan els vostres pares? ARNAL. Mos pares vólen quant vull. JORDI. ¿S'hi nega acás vostre orgull? ARNAL. Del poble sò, sòm confrares. JORDI. Donchs si tots cedím així, quí á n'aquets amors s'oposa? ARNAL. Quí per mí mana y disposa. Lo Baró de Vallgorguí. JORDI. ¿Lo senyor Baró? ¿Per qué? ARNAL. Perque li plau no volerho. Així com així, 'l saberho no us serviría de re. JORDI. ¿Que no'm serviría dièu? (Anant correns á obrí un armari y trayent diners.) ¡Pare! ROSA. ¡Jordi! ARNAL. ¡Vos! BIEL. ¡Nostreamo! JORDI. Quant jo un deute ab dret reclamo ningú me'l nega, si'l déu. Biel, un got d'aygua en un plat. BIEL. Pero... jo... JORDI. ¡Un got desseguida! Ningú nat may en la vida m'ha degut, si jo he pagat, Avuy cau la mitja anyada del cens á la baronesa. paraula es ja compromesa, y avuy déu serli pagada. Avuy cau la mitja anyada del cens á n'el mèu honor, no crech que tinga valor per negármela obstinada. Cobrant així, vull que caiga en cumplirme'l deber sèu: que'n pagui ella lo que'm déu: jo li duch l'or y'1 got d'aiga. ROSA. ¡Pare! BOY. ¡Jordi! ARNAL. ¡Pel cel! JORDI. Res, ó quí m'atura 's deshonra. Vaig á cobrá un déute d'honra que'n toca part á tots tres. (Se'n vá seguit de BIEL que dú'l got d'aygua.) ESCENA XVI. ROSA, BOY, ARNAL. BOY. (Ara'l patge déu pensar ja'n tením un fora.) ARNAL. ¡Oh, Rosa! ROSA. ¿Somríus, Arnal? ARNAL. Veig ditxosa pot ser m'estrella brillar. ROSA. ¿Créus tu qu'aquest pas del pare?... ARNAL. ¡Ma sort á n'ell veig compresa! ROSA. ¡La senyora baronesa!... ARNAL. T'estima com una mare. BOY. ¿Qu'havéu dit? ¿Y ara penséu? ROSA. ¡Ho díu, Boy! ARNAL. Hi tinch confiansa. BOY. ¿Creyéu potsè?... ARNAL. Es esperansa. ESCENA XVII. Los mateixos. BIEL. BIEL. ¡Ay, Rosa, Rosa, corréu! ROSA. ¿Qué hi ha? BOY. ¿Qué tèns? BIEL. L'amo... ARNAL. Digas. BIEL. ¡Ell ha quedat com un marbre; jo igual que la fulla al arbre, tremolant!... BOY. ¿Per qué't fatigas? ¿No pots parlá? BIEL. Estich sorprés... Tombavam la cantonada, quant vè'l batlle ab gent armada, l'enrotlla, y se'l endú prés. ROSA. ¡Reyna del Carme adorada! ARNAL. (¡Oh! ¡Quína infamia, Dèu mèu!) BOY. (Es lo barò, es lo plan sèu Deixém la gábia parada.) ROSA. Mes, ¿per qué? ¿De qué l'acusan? ¿Qué fa lo mèu pare? BOY. ¡Rosa! ¿Pots temer d'ell mala cosa? ARNAL. Fa que'ls que podan abusan. (S'ou lo fluviol al hort.) BIEL. (¡Ah! 'l cansonè... 'l net del batlle qu'estima á... Jo'l salvo. (S'en vá.) ROSA. ¡Oh! no. ¡Jo dech seguí al pare, jo!... BOY. ¿Tú? Té. ¿Veus aquesta ratlla? Donchs tu no'n passas. ROSA. Mes ara... BOY. Si may la dreta s'esguerra ¿quina treballa? La esquerra. Desd'ara jo... sò'l tèu pare. ROSA. No tinguéu pòr. Obehiré. BOY. Vas á la porta y espera. (Ara parém la ratera.) (Confío ab vos.) (Encaixant ab Arnal.) ARNAL. Vetllarè. (BOY se'n vá, ROSA tanca la porta, y desprès, adelantanse, díu:) ROSA. ¡Dèu mèu, tingueunos pietat! ARNAL. ¡No tingas pòr, no ha fèt res, y cop vist lo mal entés, tornará á está al tèu costat. ROSA. Perque'l cel ho vulga així. me'n vaig á resar. (s'en vá.) ARNAL. ¡Ay Rosa! Jo, que vull ferte ditxosa, jo haig de sè'1 tèu assessí. ¿Y dihuen que'l feudalisme ja no pot res? Ment qui ho díu. Lo poder del rich altíu sempre es rey, si te cinisme. Sí, ho es, perque'l mateix poble que'm podría amparar ara, es qui primè'm desampara per pòr d'enutjar al noble, ¿No són al fi iguals treballs? Sempre... ho vol la Providencia... ó per lleys ó per influencia hi haurá senyors y vasalls. (S'ouhen tres cops de mall, lluny de l'altre ferrer.) ¡Ah! ¡La senyal!... ¿Qué farè? Ell la fa creyent segú que no queda aquí ningú ab l'amo pres... ¿Respondré? ¡Oh! ¡Quína situació es aquesta... mare mèva! Per un cantó la sort tèva en mans del senyor baró, y per altre'l mèu amor, lo ser qu'alenta ma vida, del qui, ab ánima envilida destrueixo l'honra y'l cor! ¡Oh! ¡Sí... la mare ans que tot! ¡Ans que tot la pobre mare! (Sospen lo mall damunt l'enclusa y demostra la violencia de la lluita que l'hi trosseja'l cor.) ¡Oh! ¡No puch! ¡No puch!... ¡Encara l'amor d'ella es qui mes pot! A n'el meu crim cerco escusa, y al alsá'l mall, ab horror lo veig ja, esclatantme'l cor, al damunt d'aquesta enclusa. Y, ab tot, me dech decidir. Sí á la tercera vegada que la senya m'es donada mon cor se vol resistir, ja despedit del castell, del baró no serè patge, anant pe'l mon en romiatge, ab mon pobre pare vell, ma trista mare malalta, los meus germanets petits, de fam, de fret arraulits, de pá, d'abrich sentint falta! ¿Y per voler ser honrat, y per no faltar al cor, y per no matar l'amor, sense gota de pietat veuré morir ab cor dú la meva mare estimada? (La senya.) ¡¡¡Ah!! ¡La segona vegada! Sí, mare, meva, per tú! (Dòna'ls tres cops de mall y queda horroritsat.) ROSA. ¡L'Arnal! ¿Qué fas ab lo mall? (Surtint.) ARNAL. ¡Oh! ¡Rosa! ¡Si tu ho sabías!... Un crím que t'esferirías. ¡Fuig, fuig camí ral avall! Mes no... no fugis... espera... Si fugías... ¡lo meu pare y la meva pobre mare!... ¡Oh... no... no... de cap manera!... ¡Lluny d'això, al senyò baró surt á rébre... á rébrel' ves; reblo, y jo rebi després la vostra maledicció! ROSA. ¡Pero l'Arnal!... pel cel... digas! ARNAL. ¡No no'm toquis sò un traidor! ¡Fuig de mí... fuigne ab horror! ¡Quant dauradas las espigas fassin garbas per los camps, ta casa estará esfrondrada com si l'hagués arrasada lo fóch del cel ab sos llamps; tú, sens corona de rosas, jeurás ab ta sepultura; ton pare sa desventura ab sas llágrimas copiosas plorará boig per lo mòn y sense filla y sens honra, abatut per la deshonra, no podrá ni alsar lo front. ¡Tot aixó aquí haurá passat, y el teu amant ho haurá fet. Siga quin siga'l secret qu'á n'aixó m'hagi portat, só un criminal, só un traidor; t'he perdut, Rosa, coneixme! jo váreig vendrert' maleéixme! ¡Lo meu desitxat amor á tal extrém t'ha portat! ¡No... no... fuig, Rosa: escupiume, abominéume y malehiume per tota una eternitat!! (Se'n vá delirant.) ROSA. ¡Reyna del cel! ¿Qu'es això? (Y prenent la llumanera, s'en vá detrás d'ell.) ESCENA ÚLTIMA. BOY, BIEL, ROS, FADRINS, BARÓ. (Tots per l'ordre que's vajin indicant. Primer apareix BOY per la trapa portant un fanal mòlt gròs ab quatre blens emesos, y després de cerciorarse de que no hi ha ningú á la escena, crida á BIEL y als fadrins que pujan cautelosament, portant lo primer un fanalet petit, també encés y eynas. Tota aquesta escena es muda y dirigida per BOY. Mana que'ls fanals s'amaguin y ho fan. Després, sempre ordenat per BOY, los fadrins s'amagan á un racó havent agafat los malls. BIEL entra lo seu fanalet encés al últim quarto de la dreta del espectador, dexant unaescletxa de la porta oberta que deixa véurer una ratlla de claror. Quant BOY ha mirat si está bé, dòna ordre á BIEL de que's fiqui al quarto y al ROS de que obri la porta. Los dos obeiexen y tots s'amagan. BOY pica tres cops de mall. Apareix lo BARÓ á la porta del fondo y al véurer lo quarto de la claror respira ab alegría y se'n hi vá. Al arrivárhi, l