Les joies de la Roser Serafí Pitarra Les joies de la Roser Drama en tres actes i en vers Frederic Soler (Serafí Pitarra) Estrenat en la inauguració del Teatre Català, instal·lat en l'Odeon, la nit del 6 d'abril de 1866. REPARTIMENT ROSER D.ª Francisca Soler MATEU D. Josep Villahermosa BERNAT D. Lleó Fontova MELCIOR D. Josep Clusellas MIQUEL D. Juan Bertran PAU D. Ferran Puiguriguer MARTÍ D. Miquel Llimona ANDREU D. Francisco Puig QUICO (noi de sis anys) BENET (noi de set anys) Pagesos, Pageses, nois i gent del poble. L'acció en la vila d'Hostalrich, durant l'última guerra civil. Acte primer El teatre representa una habitació baixa, de casa de pagés; a l'esquerra, la finestra del pou i la galleda al peu, enganxada a la corda per la cadena; al mig de les taules, una trapa alçada, que deixa veure l'escala que baixa al celler; fruits penjats, eines en un recó, una pastera, taules, cadires., etc. ESCENA I ROSER, MATEU i BERNAT. (Roser filant a un cantó; Mateu trencant branques de rama que va tirant a un cabaç, i al fons, Bernat, a la pastera, passant farina i cantant al compàs del soroll que fa.) BERN. «Dijo Dupont, humillado, a Castaños: -Tomad vós la espada que en ventidós batallas ha triunfado.» (Això amb veu de vell i tremolant, però eixerit.) MATE. Agradeced la fortuna de que os batisteis con otros, que a batidos con nosotros no hubierais ganado una. BERN. Ah, ah, ah! Fa que està bé? MATE. Molt bé que està. BERN. (Content, treballant.) Fa que sí? ROSE. Si el voleu alegre així, canteu-li això. MATE. Prou que ho sé; jo també, la veritat, en pensant en el gabatxos ens posem que ni borratxos. (BERNAT deixa el sedàs, baixa al mig del proceni i diu:) BERN. Trenta nou! (Riu de tot el que diu.) ROSE. Pobre Bernat! BERN. Jo era a Manresa, a câ'n Pere; quan ens ve'l de câl Poruc. i ens diu: -Minyons; cap al Bruc, que'n farem bona cacera. Prenem tots les carrabines; molts no'n tenien; bastons; i ens amaguem pels turons darrera roures i alzines. Ja venen -diu- endavant, tothom preparat estava; eren deu mil i els manava el seu general Chabran. Arriben; descarga... Room!... Venta'ls-hi escopetada... Au, que van de retirada! Vinga metrallada, i... Boom!... Baixen tots els sometents; Aquest per mi, aquell per tu... -«Ai, pardon, pardon, muixú» (Escarnint.) Van quedâ estesos vuitcents. ROSE. Sent tant pocs, bé féreu prou. MATE. Sí, sí; que a fe de cristià... BERN. I que ningú em negarà; jo sol, allí, trentanou. Brigades a terra, enteres, van caure en la sarracina, i per cada barretina hi havien cent granaderes. MATE. Amb dos o tres com aquelles no'n tornaven a dar d'altres. BERN. Si tots ho fan com nosaltres no queda una estanya-paelles. I encara ara, ja ho veieu; encara ara, si tornessin, potser que se'n recordessin. MATE. No tornaran. BERN. (Ho fes Déu.) Maleïts sien sos mostatxos! ROSE. A fe que ve'ls heu maleït. BERN. Fins els préssecs he aburrit perquè n'hi han molts de gabatxos. MATE. Doncs amb això fas molt mal; a França, com aquí al poble hi ha francesos de cor noble que són honrats i com cal. No perquè aquells van fê allò, han de ser dolents els d'ara. BERN. I me'ls vols defensâ encara? MATE. No ho defenso, que és això. Perquè fossin vils aquells és llei que als que de Girona venen ensenyant la mona els hi escalfis els clatells? BERN. Doncs per què vénen aquí tot el dia nyigo, nyigo? MATE. Perquè són pobres. BERN. Ah; amigo, també'm van fer pobre a mi. MATE. Però molts cops busques raons, i jo sé pel noi d'en Sans, que molts d'ells són italians. BERN. I què té més? Són nacions! Jo, quan no són espanyols ja'ls dic francesos... de veres; sols que n'hi ha de mil maneres, com diré? Com els fesols. MATE. Bé, però no ho facis més; veus, aquí, a n'en Miquel, ara? N'hi dius unes a la cara... BERN. Sí, senyor; perquè és francès. MATE. No és francès! Si és patuà. BERN. Si m'embrutes, t'emmascaro; diga-li atxe. MATE. Oh i que és raro que no s'hagi atansat ja. ROSE. (Tant-de-bo no tornés més.) MATE. Veus? Tu hi tens molta mania, i ningú del món seria tant bon home com ell és. Sempre tant treballador! Ell és cap de dues colles d'aquests serradors de polles, i podria sê un senyor; però ell, mentre ha pogut, a baix del riu a serrar, i ara que no hi pot baixar, perquè està mal de salut i li fan febres les aigües, se'n va a recórre la vila i encara guanya una pila adobant quatre paraigües. ROSE. I ho trobeu bé, sent tan ric? BERN. Què ha d'estar bé! Es un avaro. MATE. No, home, no; no sies raro. I després que ell ve a Hostalric, fa molt temps que posa a casa, i no està bé fer com feu que cada punt disputeu tractant-vos de tonto i d'asa. ROSE. Si molts cops és per tabola; fa, Bernat? BERN. I és clar que sí. MATE. Riure no hi ha res que dî; ja'm plau bé la xirinola. Que aquí vos piqueu les crestes dient-li que és millor l'Espanya, que'ls mussiús són cosa estranya, i tot raons com aquestes, molts cops em fan divertir i encara'm posen d'humor, però tocar-vos l'honor, la vritat, no ho puc sentir. BERN. Be peguen ells a les mones quan les volen fer ballar. MATE. Però, tu el que has de mirar, l'honradès de les persones. I després que tu no veus que això pot portar rancors, i jo li dec molts favors més grossos que tu no't creus. (S'ou la veu de Miquel al carrer que crida amb l'entonació dels que adoben paraigües, i com si els mots que faltessin no s'haguessin sentit.) «... bà paraigües parasúuuu!» ROSE. Psit! Calleu, que ja és aquí. BERN. Hem de riure; fa que sí? MATE. Be, però, cuidado tu. ESCENA II Dits i MIQUEL. (Parla el català afrancesat. Va amb bolet, una armilla amb mànegues de roba cusida a la mateixa, i paraigües sota el braç; mastega sempre una punta de «puro»; és xaparro, d'uns cinquanta anys, i roig.) MIQU. Bon dia. MATE. Hola, Miquel. BERN. Què tal, muixú; hem guanyat gaire? MIQU. Hola; ets tu, Bernat pescaire? BERN. No ho veieu, roig de mal pèl? MATE. Ai, ai, ai, ai, ai; ja hi som. (MIQUEL, a l'anar a deixar els paraigües al cantó de ROSER, la mira un instant fixament.) ROSE. (Em fa pô; aquestes mirades!) MIQU. Ja saps tu que altres vegades... Je, je, je, je!... (Com un rugall.) BERN. Això és el brom. Un pegat de pega al cap, sofre a l'aigua, i així es cura. MIQU. Vès d'anar-te'n, ulls de fura BERN. Els francesos ja se sap... MATE. Ai, ai, ai, ai! BERN. Si han de viure o insultâ o anâ amb la mona. ROSE. (No sé això quin gust els dóna.) MATE. Ara sí que m'ha fet riure! (MIQUEL, traient la pedra i l'esca, ha encès la punta.) MIQU. I què feu els espanyols? (Indicant-ho tot amb la mímica.) La guitarra i el pandero... el porró, ballar el bolero i atipar-vos de fasols. BERN. Ai, burinot! I els francesos? Tocar l'orga, la marmota, el cigarrot, la pipota, dir muixú i ja estem entesos. MIQU. Sempre treu l'orga i les mones; veieu el que va a buscar? MATE. Bé, es clâ; el que s'ha de mirar, l'honradès de les persones. MIQU. Vosaltres sí que feu toros tots bufons i amb una monya... BERN. Això els andalusos, tronya! MIQU. I els andalusos són moros? BERN. No, però tenen salero i poden portar patilles, ensenyar les pantorrilles i ballar sempre el bolero. MIQU. I fan toros. (Marcat.) BERN. (Ap. rient.) No'n sap d'altres. MIQU. Vès quin gust: donar molèsties i matâ les pobres bèsties. BERN. Per ço us van matâ a vosaltres. MIQU. Et donaré un bon revés. BERN. Tu, toca'm; veuràs com balles. ROSE. De rialles venen ploralles; ho veieu això el que és? MATE. Bé, és clar; si vos maltracteu, no la toqueu la persona. MIQU. Ell, que'm diu que duc la mona. BERN. (Ara la té i no s'ho veu.) MIQU. Sempre dieu mal de la França, i si no sigués per ella no tindríeu sinó orella. BERN. Heu vist quina gent més mansa? MATE. Calla, deixa'l dir; espera... MIQU. No tindríeu estisores, ni gorros per les senyores, ni l'indiana forastera, ni vestits a la pamela, ni modes, ni figurins, ni esmolets, ni bombons fins, ni l'ast per rostir, ni tela... MATE. I bé, i què? MIQU. Ni fondes bones. BERN. I bé, no ho tenim; i és clar. MATE. Vós, el que haveu de mirar, l'honradès de les persones. MIQU. Bé, això sí. MATE. Doncs, què voleu? BERN. I si coses per l'estil n'hem fet aquí més de mil. Vès de què vos alabeu! MIQU. N'heu fet com les que he dit jo. BERN. No n'hem de fer; les cassoles ja sé que son espanyoles; la llum de cuina, el porró... MIQU. Si aquestes coses res són! BERN. I què són les que allí es fan? MATE. (Ben dit.) MIQU. Doncs, una de gran: heu tingut un Napoleón? BERN. Un Napoleón? (Sorprès.) MIQU. A on és? BERN. Pst. (Rient.) MATE. (Veiam.) BERN. Jo t'asseguro! Napoleón! Tenim un duro, que encara val un ral més! ROSE. i Ah, ah, ah!... MATE. MIQU. Ja us fa favor el ser tant tontos i estranys. ROSE. Sembla un somni; cent set anys i encara està tant d'humor. MIQU. Sortir del cas és de ruc; el cert és que no'n treus d'altres. Quí hi ha més que ell? BERN. Quí? Nosaltres que'l va'm aturar al Bruc. Nosaltres, sí; quatre gats que va'm deixar de sorpreses a les àligues franceses pitxor que pardals mullats. Recordâ aquell dia espanta. Jo sol, no més, trenta nou! Trente nou! Ah! sols me cou el que'm falta per quaranta. MIQU. Si fos vritat... BERN. Vès si ho és; que si ara tornen, encara... MIQU. Ara? BERN. (Fent ganyotes.) Sí, ara, ara! MIQU. (El mateix.) Sí, ara! BERN. Sí, ara, ara! MIQU. Sí! BERN. (Girant-s'hi amb despreci.) Vés! Vés! MIQU. Et dono una garrotada! (Alça el bastó per a pegar a BERNAT qui també, remolant, alça un càvec. MATEU deté a MIQUEL, i ROSER deté a BERNAT.) MATE. Miquel! Bo! I ara, què feu? BERN. Si'm toca!... ROSE. Ai, per'mor de Déu! ESCENA III Dits i PAU. Per l'escotilló, amb un llum de cuina i una carbassa plena de vi. Va amb esclops. PAU. Amb aquest l'hem acabada. (I va a deixar-la damunt la pastera.) MIQU. Et deixo; amb gent que fan toros no hi podem estar persones. (Se'n va despreciant-lo.) BERN. Ni jo amb gent que duen mones! (Si s'acosta prou va d'oros.) (Deixa el càvec.) ROSE. Ho veieu com s'ha armat brega? Jo ja ho sé... MATE. Sí que's ressent. BERN. Què vols que siga una gent que fregeixen amb mantega? (Pau, que de tot es sorprèn, queda parat al mig de l'escena.) PAU. Què pot ser!... MATE. I a fe que ho feia. Si no sô jo al seu costat... PAU. Què potser s'han barallat? MATE. Què n'has de fer? PAU. Bé; jo ho deia. MATE, D'on vens? PAU. De baix del celler. MATE. I a què? PAU. A omplî el carbassó. MATE. Què no n'hi ha aquí al barralló? PAU. Si ni ha! No; és el darrer. MATE. L'heu acabat tot. PAU. Tot. MATE. Tira! Quin beure! No sé què feu! BERN. I el més estrany és que's beu, i molts cops un ni se'l mira. PAU. Ah, ah, ah; vatua l'avi. Ell sempre'n té una per dî. MATE. Mira, porta això d'aquí a n'els bous. (Per la rama.) PAU. (Alçant la trapa.) Bé; quan acabi de posar dreta la bóta. MATE. Que potser ja's buida? PAU. I sí. No us he dit que és l'últim vi? (Anant a buscar la carbassa, i ensenyant-li.) i fins hi ha el solatge a sota. MATE. Bé, bé, vaja; duu això als bous. PAU. La bóta... MATE. Als bous de seguida! BERN. Creu, home, un cop en la vida! PAU. Bé, ja hi vaig. MATE. Però no't mous. (PAU penja'l llum en una cadira, agafa el cabàs de rama que serà gros, i ja se'n va cap a la porta d'un costat quan MATEU li diu:) Ah, Té'l llum; porta'l a fora, que aquí fa un fum del burdell si's bufa; apaga el cremell. (PAU se'n va, i al ser prop de la porta el torna a cridar MATEU.) Ah! té; això a la menjadora. (Posant-li un morral ple sota el braç. PAU se'n torna.) BERN. I la pala? (Senyala que se la deixa.) MATE. Pau! No ho veia. (PAU torna endarrera de mala gana i murmurant.) Té, porta això aquí al costat. (Li posa la pala sota el braç.) PAU. No vaig massa carregat? MATE. No, home, no! PAU. (Anant-se'n xano, xano.) Bé! jo ho deia. ESCENA IV Dits menys PAU. BERN. No sé com no l'assarrones! Vès quina calma d'anar. MATE. Sí, però, el que has de mirar, l'honradès de les persones. BERN. Ah; això sí. MATE. Donques ja has vist com s'ha portat en Miquel. BERN. No us ho dic? Roig de mal pèl, jo, me'n ric. ROSE. Doncs jo ho veig trist, perquè si ara'l toca al cap... MATE. Si que, a fe't ben adobava. BERN. Donques per què no ho provava? Prou s'ho hauria ben trobat. MATE. Bé, però... BERN. Són males pues! El que dic, això no ment: no cregueu res d'una gent que's fan fer les truites crues. MATE. Bé, però, ja que s'hi enfada, tu mai més n'hi parlis. ROSE. Sí. BERN. Ja veuràs, que torni aquí. MATE. Ja ha estat l'última vegada. BERN. Jo? MATE. Vaja! BERN. Ca! MATE. Com hi ha neu! Jo t'ho mano. BERN. Tu ets un asa. MATE. Doncs, corrent; surt-me de casa. ROSE. i Ah! (Pausa. Sorpresa.) BERN. ROSE. (A MATEU.) Què heu dit? BERN. (Amb amargura.) Molt bé, Mateu! Com ja per res puc servî em veus vell i em fas agravi. Què n'hem de fer del pobre avi? Si ens fa nosa!... Lluny d'aquí! N'estàs cansat, no'm vols veure; em treus d'aprop de la noia, i sense l'arbre on s'apoia ben promte's morirà l'eura. Aixís paguen tants afanys! Qui voldrà al pobre vellet? Moriré de fam i fret! Mateu, ja tinc cent set anys! Jo vos he vist neixe a tots; vaig portâ a braç al teu pare, i a la teva pobra mare vaig enseyâ els primers mots. Jo, als teus fillets, moltes nits he passejat consolant-los i'ls he fet callâ ensenyant-los per les parets els titits. Jo he vist neixe a la Rosê. Jo l'he vist rica i pubilla. Jo l'he estimada com filla, i ella m'estima també. (ROSER i MATEU, commoguts, ploren.) I ara que, com tu veus clar, l'edat em pesa una pila, puix no hi ha ningú a la vila que no hagi vist batejâ; ara que tinc el gran mal d'espantarm' la fam i el fret, anirà el pobre vellet a morir a un hospital. ROSE. Mateu, Mateu, deturel-lo, o amb ell me'n vaig d'Hostalric. MATE. Bernat. BERN. Què? MATE. El que jo't dic em surt del cor. ROSE. (A BERNAT.) Escolteulo. MATE. M'ha trobat de mal humor i... són genis de persones. Bernat, vina aquí! Em perdones? (BERNAT se li tira als braços.) MATE.i Ah! ROSE. BERN. Et perdono de tot cor. MATE. Em sô encegat i res veia. ROSE. He patit el que sap Déu. ESCENA V Dits i PAU. PAU. I això? Per què us abraceu? MATE. Què n'has de fer? PAU. Bé; jo ho deia. MATE. Deslliga els bous i a llaurâ. PAU. Pse! Ni un dia'm quedo a casa. MATE. Corrents i poc tocar l'asa. PAU. Si és a Llinàs fins demà! MATE. Quí és a Llinàs? PAU. Home, el ruc. Si l'ha dut en Biel a fira, com el puc tocar? BERN. (Rient.) Vés! MATE. Mira que això no té suc ni bruc. ROSE. I no saps què és tocar l'asa? (Se sent el timbal d'un piquet que figura passar pel carrer.) MATE. Què és això? BERN. (Anant a la porta.) Hola; la tropa. ROSE. Altra cop? MATE. (Trist.) Si que a fe'ns topa! BERN. (Parlant amb una veïna, que no es veu.) A on dius que van, Tomasa? (Para l'orella.) ROSE. i Què diu? (Acostant-s'hi.) MATE. BERN. Calleu. (A la veïna.) De debò? Adéu-siau. PAU. Què deia? ROSE. Què és? BERN. Que s'han vist tres mil o més per la part de Raminyó. (Baixen tots al proceni menys PAU que ha anat a la taula, i traient la gavineta i un gran pa moreno en talla una llesca, la doblega, la finca en un cistell, quedant-se un trocet que se'l menja, i es penja la carbassa.) MATE. Que pesats i fastigosos; fa un quan temps que cada punt... BERN. No'ns els treiem del damunt ROSE. Ai, sí! Carlistes ditxosos! PAU. Com podré cavar després si ara ja és d'allò més tard? MATE. Vaja, a llaurar! BERN. Cuita, fart PAU. Bé, jo ho deia... MATE. Calla i vés. (PAU se'n va; ROSER es recorda tot plegat d'una cosa, i anant a la porta a cridar, diu:) Pau, oh, Pau! MATE. Què li vols dî? ROSE. Si trobessis robellons, porta'n. MATE. (En la taula.) Vés quants rosegons, i se'n dúu una llesca així. BERN. I va a llaurâ amb els esclops; no l'has vist? El poca pena! MATE. Bé, per ço ja hi ha mullena; avui ha plogut tres cops. ROSE. Doncs ja deurà duu els volets. MATE. No ho sé encara. BERN Es massa aviat. MATE. Veus, això m'ha trastornat. ROSE. Què voleu dî? MATE. Això d'aquests. Veies quins trastorns més grans; tots espanyols, i amb la guerra regar així amb sang la terra. ROSE. Oh, i germans contra germans! BERN. El que dic: fossin gabatxos. MATE. Ni tampoc! No són persones? BERN. Sí, però fan ballar mones. MATE. Vaja, no siguem tan matxos. Tots ens havem d'estimar; som germans. BERN. Això corrent. MATE. I no'l partit de la gent, l'honradès has de mirar. Vès quanta guerra per rê, quanta gent s'ha destruït; creu-me a mí, el millor partit és que tot quedi sencê. BERN. Ben mirat tens molta raó, però, veies, com ho evites? MATE. Això'm dol. BERN. Què'm necessites? MATE. Si has passat, per ara, no. Mes, per ço no triguis gaire. BERN. Ca; si vaig aquí dessota. ROSE. Bernat. BERN. Què? ROSE. (Mig rient.) Home, la gota. BERN. Sí;'m deu haver pres un aire. MATE. Doncs et deu prendre tot l'any, perquè't cau sempre. BERN. Oi que no! ROSE. No teniu el mocadô (Amb carinyo.) BERN. Tens raó... Ai, ai... que és estrany! MATE. Ja és perdut! ROSE. Teniu el meu. (Moca a BERNAT, com a una criatura, i li arregla els cabells que li surten de la gorra.) Ara no'l perdeu fent bulla. MATE. Apunta-li amb una agulla. ROSE. Ja ho faig. Molt bé; vaja, aneu.(Li apunta al gec.) BERN. Si et vegessis, que'ts bonica! ROSE. Fugiu. (Avergonyint-se.) BERN. (A MATEU.) Eh, Mateu, quin cor! MATE. Sí. BERN. (Què fa Nostre Senyor que no la deixa ser rica?) ROSE. Pobret; en aquesta edat com es torna a ser criatura! MATE. Però, ell, trempat; res l'apura. ROSE. Cuidado a caure, Bernat. BERN. No tingas por. (Al ser al fons, es gira, i veient que no'l miren, despenja un càvec, se'l posa al coll i se'n va cantant baixet la seva cançó del principi; els altres observant-lo, diuen:) MATE. Mira; veus? ROSE. Sí. MATE. Repara. ROSE. (Estrenyant-se'n.) Sí. MATE. Ho veus ara? Es gira; tomba la cara. (Ho fan.) ROSE. Ja és fora? (No gosant-se a girar.) MATE. (Girant-se.) Sí. Vès si ho creus. ESCENA VI ROSER i MATEU. ROSE. M'he quedat, a fê, parada! MATE. Doncs això ho fa cada dia, a certa hora que ell ja tria, se'n va així a l'esquitllada. ROSE. I dieu que ho fa ja d'anys? MATE. Ja ho crec! ROSE. Si que'm fa estranyesa. MATE. Es la mateixa vellesa que dóna acudits estranys. ROSE. Donques jo procuraria mirar si ho puc descubrir. MATE. Fins un día el vaig seguir, però crec que ell ja ho temia; perquè quan ell sol se'n va triga a tornar molta estona, i aquell dia, a câ la Pona, se'm gira i torna d'allà. ROSE. I sempre amb el càvec? MATE. Sí! No tingas por que se'l deixi; jo, sense que ell ho coneixi, l'observo molt, des d'aquí. Veuràs que mira potser que no hi hagi aquí ningú; el despenja, se l'endú; i se'n va cap al carrer. ROSE. Doncs com és que a devant d'altres ho ha fet ara? Què no ho veia? MATE. Ha estat perquè ell segú creia que estàvem distrets nosaltres. Jo si ho sé és que l'he atrapat sense que ell se'n adonés, i amb dotze anys que ja ho fa, o més, tan sols jo me n'he adonat. ROSE. Doncs, creureu que a mi'm mareja? MATE. El què? ROSE. Això... no sé què'm digui. MATE. Ca! Pobret! Què vols que sigui? que és vell i ja rapapieja. ESCENA VII Dit i MELCIOR. (Deixant, a l'entrar, el càvec i el cistell que porta.) MELC. Pare! (Besant-li la mà.) MATE. Déu't faci bo. MELC. Déu et guard, Roser... ROSE. Bon dia. MELC. (Ap. a ROSER.) M'has enyorat? ROSE. (Somrient i amb carinyo.) Jo diría! MATE. I doncs, noi, què saps d'això? MELC. Que'ls carlistes ja s'acosten. MATE. Però, són molts? MELC. Diu que sí; uns quatre mil. MATE. Fuig d'aquí! MELC. Ho han dit dos que fins hi aposten; per ço la tropa del poble se'n puja tota al castell. MATE. I ens deixen sols? Com hi ha nell! MELC. Si els carlistes són el doble fóra matar gent en va. MATE. Però i si entren a la vila? ROSE. Déu meu! MELC. Estigues tranquila; a n'aquí ningú entrarà. No veieu que si pugessin, el castell amb el canons... MATE. Tens raó. MELC. No hi ha cançons. Pobres d'ells que ho intentessin. MATE. I ara que'ls veuen venir, com és que ja no'ls hi tiren? MELC. Es impossible; s'ho miren i ni un en poden ferir, perquè ells -segons per qui's diu, per un que ha vingut de Breda- van per dins la salzareda sempre a la vora del riu. MATE. Es dir, vaja, a traïció. MELC. Es clar, perquè d'aquest modo ens poden causâ incomodo i ells estan sota canó. MATE. Que un no puga estar mai quiet! ROSE. Ai, Melciô! (Espantada i agafant-se amb ell.) MELC. Estigues tranquila, dona; si entren a la vila sols serà en l'arrabalet. ROSE. Ai, Déu meu! Ditxosa guerra! MATE. I pensar que un hi té un fill; MELC. Oh, bé; ell rai; no hi ha perill; és valent i res l'aterra. Per ço va prendre el fusell. MATE. Per ço temo que algun dia... No hi vull pensar; si ell moría jo'm moria després d'ell. ROSE. No penseu ara en això! MELC. Jo bé ho sé; bé m'és germà... Però Déu l'ajudarà, i sinó, vos quedo jo. No us estimo? MATE. Sí, ja ho sé. MELC. Doncs per què entristir-vos ara? MATE. Perquè te'l seu cor un pare en tants trossos com fills té. I si en la guerra ell se'm mor, encara qu'em quedis tu, si ell, morint, mig cor se'n duu, com puc jo viure amb mig cor? ROSE. (Quin amor que'ls té més gran!) MELC. Esteu trist, i al millor dia... MATE. Com vols que tinga alegria si saps que us estimo tant. ROSE. Olvidant-ho, com diu l'avi. MATE. No puc. Molts cops penso: a viure! I amb esforç arribo a riure... però no'm passa del llavi. ROSE. (Pobre home!) MATE. I ell, als perills! I bé ho sap que jo pateixo!... Que tard, que tard el coneixo! MELC. Pare! MATE. Que ingrats són els fills! MELC. Es que vós no sabeu, pare, coneixent sols la virtut, el foc que la juventut dins del cor encès té ara. Es que'l temps ja us ha gelat, i estrany no és que'l gel no entengui que així el cor d'un jove encengui un sol crit de llibertat. El meu germà, què us ha fet? Del pagès ha deixat l'eina, i ara defensa una Reina que d'ésse esclaus ens ha tret. Ditxós ell! Bon espanyol! Jo pogués; més no ho puc fer; ni puc deixâ a la Roser ni vos puc deixâ a vós sol. Pro si és cert, com vós dieu que'l cor es pot fê en tants trossos com objectes carinyosos per a estimar dóna Déu; també és cert que us puc ben dî que, sens moure'm d'esta terra, tinc el mig cor a la guerra i altre mig cor aquí. MATE. Por ço és que jo t'agraeixo el sacrifici que fas; de tu no me'n queixo pas: d'ell, que se n'ha anat, em queixo. MELC. No veieu que ell és més jove? S'ha entussiasmat, i ademés... MATE. I si una bala'l toqués? MELC. I si guanya i un grau troba? MATE. Déu ho vulgui. MELC. Si ho voldrà; i, si ens ve un trastorn tant gros, us quedem nosaltres dos; la Rosê us consolarà. ROSE. Ho faré, i no crec pagar el que vós heu fet per mi. MATE. Sí, Roser, ja ho crec així. ROSE. I no vulgueu mai dubtar. MATE. Doncs parlem d'un altre cosa: com estem de casament? MELC. Quant estigui tot corrent. MATE. Es que, solters, ja'm feu nosa. Quin dimoni de casori! Què us falta? MELC. (No sabent què dir.) Res; la partida... ROSE. Melcior, per cada mentida hi ha set anys de purgatori. MATE. Doncs, que hi ha algun embolic? ROSE. Bé, per ço no és res de mal. Vols que li diga? MELC. No cal. ROSE. Ho dic? MELC. No vull. ROSE. Doncs ho dic. MATE. Vaja, això ja desatina! ROSE. Doncs, la vritat net i clar: que s'ha anat a examinar i no sap gens de doctrina. MATE. Oh! I no te'n dónes pena? Un minyó com un sant Pau! MELC. Es que hi ha coses que un no hi cau. MATE. Es clar, tirant-ho a l'esquena. Què juguem que rê'n saps dî? MELC. Que no'n sé res, vaja! MATE. Oh, ca! MELC. Si fins sé quants Déus hi ha. ROSE. Ah, ha! MELC. El Rector que... MATE. Ji, ji! MELC. Ell, que'n faltant-hi una coma ja's creu que no la sabré. Vès... perquè no sé ben bé les darreries de l'home! ROSE. L'estudiessis com t'ho prego. MATE. Si ell la Doctrina es mirava... ROSE. Abans d'ahir l'estudiava tot cantant l'himne de Riego. MATE. Ho veus? Vetaquí el que feu. No reseu, feu els tabals, i després, els lliberals, si un us diu negre, us cremeu. Què va que avui, tot fent bulla, no has oït missa? La vritat. ROSE. Vaia; no hi ha d'havê anat! MATE. De quin colô és la casulla? MELC. Vermella. (Preguntant-ho amb la mirada a ROSA, perquè ell no ho recorda.) ROSE. Sí. MATE. Així ho deus fer; a mi encare'm feia por... MELC. (He endevinat el color; fóra bo per tintorer.) MATE. Em plau dar-te algun eixampla perquè bé a ton gust estigues; però tampoc vull que sigues tant de la màniga ampla. A missa no hi manquis mai. ROSE. No hi manca pas quan n'és dia. MATE. I quan no n'és; jo diria! ROSE. Bé; no tingueu pô; això rai! MATE. Ni doctrina! La Roser la sap fins al capdavall. MELC. Ella, com un papagall. MATE. Doncs així és com té de ser. ROSE. En un quart vaig estar llesta M'escolta bé; pren un polvo, em fa així, i: Ego te absolvo, fins al dia de la festa. MATE. Ja ho veus. MELC. Sí; la sap de cor. MATE. Com s'arregla? No t'amoïna? MELC. Rê; en sent l'hora de doctrina aniré a casa el Rector. MATE. A doctrina? Que és estrany! Si no n'és temps! MELC. Bé ho sé prou. ROSE. Es que ara aquest Rector nou la vol ensenyar tot l'any. MATE. Vejam, doncs, com et despertes. Li ensenyes tu que'n saps ja i així aviat l'apendrà. ROSE. Sí; fins a les escobertes. MATE. I un cop estigueu entesos, de seguida la casaca; no vull sentir més matraca, ni vigilar més promesos. ROSE. I esteu content? MATE. Ja ho espero; com un per néts desatina... MELC. Si és una noia, Cristina, i si és un noi, Baldomero. ROSE. I bé prou que hi haurà estones per pensar-hi! MATE. I sinó... res! El nom si que... la honradès cerco jo de les persones. Jo'l que vull que estigueu bé, sens donar-vos mai agravi, i si acàs arrivo a ser avi jo ja sé'l què tinc de fê. Palma, mona i tot això que pels padrins ja són lleis. MELC. I allò de posar, per Reis, la sabateta al balcó. MATE. Tots ens hi hem de divertir, i al sê el dia de la boda vull fer-ho tot a la moda, ja veuràs com haig de lluir. MELC. Vejam doncs el què fareu. MATE. Què faré? Tot el que puga: confits de matafaluga, borregos de Cardedeu, i fins xacolata i tot. ROSE. I tot per mi. MATE. Per tu, filla. MELC. Tot per tu! MATE. Per la pubilla. ROSE. La pubilla sense dot! MATE. Si és amb dot o no, no ho dic, però és cert, siga com siga. que ningú hi ha que no't diga: la pubilla de Hostalric. MELC. Pare! MATE. Què? MELC. Que l'entristiu. MATE. Ai; tens raó... Rê; l'alegria... Ni el que jo em deia sabia! (Se'n va.) MELC. De content, ni sap què diu. ESCENA VIII ROSER i MELCIOR. ROSE. Pobre Mateu, i que és bo! MELC. Ah, Roser; què t'he portat! ROSE. Què? (Ell amagant-se el cistell a l'esquena.) MELC. Endevina-ho! ROSE. I aviat: cireres d'arbós. MELC. Ca! ROSE. No! Potser has caçat ocellets? MELC. Què és estrany! I no hi atines? ROSE. Terra per les clavellines? MELC. Mai ho diries: bolets. ROSE. Ai, Déu meu, que'm fas contenta! MELC. Són els primers. (Donant-li el cistell.) ROSE. Què bufons! Oh, i quasi tot rovellons! MELC. I millors ningú els presenta. ROSE. Tant bonics, tant vermellets... T'ho ha dit el cor. MELC. Bon favor. ROSE. Es que... MELC. Fuig! Veies si el cor em parlarà de bolets. El cor em diu que m'estimes. ROSE. Si t'arrimes. MELC. (Que li escau.) Vaja, riu més. ROSE. El babau! MELC. Si sembla que m'ho escatimes. ROSE. Veies si és casualitat, que he dit a n'en Pau, fa poc, que'n portés... MELC. Si, vaia un soc; estic cert que ni hi ha pensat. ROSE. I tu, has pensat molt en mi? MELC. Si siguessis una història ja't sabria de memòria; veies si hi penso! ROSE. Vols dî? MELC. Dins del cor tu hi estàs sola. ROSE. Oh, i no hi vull cap rellogada. MELC. Sola, i fins t'hi tinc grabada. ROSE. No he tingut pas la varola. MELC. Veus? Com no't tinc d'estimar, si et veig sempre tant xamosa? ROSE. Aquesta sí que és graciosa. MELC. Per tot em véns a trobar. Quan vaig a l'hort, surt el sol i, encara no obro la tanca, ja me'n recordo el que'ts blanca la floreta del faiol. Si rosada hi brilla encara cada flô el cor se me'n duu, perquè em recorden a tu quan plores la teva mare. Després trobo al cirerer, i, obrint-se una cirereta, em recorda ta boqueta el teu llavi rialler. Ve'l rosê, i... per roses rai! Quan el vent, deixant-les nues, em diu que'n tens tu sols dues però no's desfullen mai. Veig després, per tot arreu, clares aigües; del riu són, i em sembla allò'l plor del món, que plora perquè no't veu. ROSE. Que bé que parles d'amor, Tot això surt del teu cap? MELC. Sí, sí; però el cap ho sap perquè li diu baix el cor. ROSE. Doncs a mi també'm diu coses, i, si te'n vas una festa, veuràs com ja per ginesta canvio les meves roses. Te'n recordes d'un colom que'ls fills li vam agafar un matí que vam anar a la font de Masbusom? Ai, pobre colomet blanc! Havia anat a beure al riu, i quan tornâ a n'el seu niu trobâ sols palles i fanc. Et recordes, quan no'ls veia, quin patir; quins crits... MELC. Pobrets! ROSE. Saps que hi va'm tornâ els fillets de tanta pena que'ns feia? Doncs així, amb pena tan feia si marxava sols un dia, de llàstima que't faria tornaries endarrera. MELC. Sóc el més ditxós del món! ROSE. I jo sóc la més ditxosa! MELC. Ai, Roser, que n'ets d'hermosa! ROSE. Que t'estimo! MELC. Fins a on ? ROSE. No s'esplica; això se sent. MELC. Fins al cel; oi que m'hi arrimo? ROSE. No; fins allà on jo t'estimo. no hi arriva'l pensament. MELC. El mateix et dic, de cor. ROSE. Doncs, si és cert que't desatina, com no aprens més de doctrina per sê aviat el meu senyor? MELC. Perquè... jo no se'l que'm faci; ho voldria... i no ho voldria; quan més prop és l'alegria més aprop és de què passi. ROSE. Però, home, i doncs, què hem de fê? Ara si que ja m'hi enfado! MELC. Vaia, no hi passis cuidado, sens falta avui hi aniré. ROSE. Vejam. MELC. I l'avi? ROSE. Ja és fora; i, avui, altre cop disputa. MELC. Prou que ho penso. Si hi disfruta! ROSE. Ha durat prop de mitja hora. MELC. I l'ha ben sabatejat? ROSE. Pots pensar; pobre Miquel! MELC. Pobre? Que se'n vagi al cel! No'l puc veure. ROSE. Què t'ha dat? MELC. Res; et dóna unes mirades... ROSE. (Pot-ser-si que sap... Déu meu!) Que tens gelos? MELC. Oh; és jueu! Ja t'ho he dit altres vegades. ROSE. Bé, bé, plaga; fuig d'aquí! MELC. Què és això? ROSE. Què? MELC. L'arrecada, que la tens desenganxada. ROSE. Me la vols cloure? (Amb carinyo.) (Melcior ho prova.) No; així. MELC. (Sens deixar-li l'orella.) Que n'ets de maca! ROSE. Sí? MELC. Molt. ROSE. Doncs, és a dir que t'agrado? MELC. Si m'a...? (Fent el soroll d'un petó.) ROSE. (Amb carinyo.) Ei, Melcior; cuidado! MELC. Tonta! (Volent dir vès si ho faria.) ROSE. Cuita! MELC. (Vol i dol.) (En lloc de posar-hi l'arrecada, li treu i se l'amaga dins la mà closa.) (Vejam si ho sent.) Bé. ROSE. Ja està? MELC. Sí. (Fugint cap a un cantó. ROSER, al trobar-se sense l'arrecada, es sorprèn.) ROSE. Ai, ai; doncs, que ha caigut? (Buscant-la.) MELC. Ja, ja, ja!... ROSE. De què has rigut? (Hi corre i li agafa el puny clos.) Si la tens aquí a la mà! MELC. (Fugint i posant-se a un cantó de la taula davant del quarto de MIQUEL.) Mira! (Ensenyant-li allà) ROSE. Vaja, dom-la. MELC. Té! (ROSER hi va, i ell li fa rodar la taula, fins que s'indiqui que parin.) ROSE. Vaja home! MELC. Té. ROSE. Bé; està clar; així em faràs bobejar... Si t'agafo! MELC. Ca has de fê! ESCENA IX ROSER, MELCIOR i MIQUEL. MIQU. (Sortint, s'entrabanca amb MELCIOR, fa un crit i s'agafa la cama; ells es paren.) Ai! ROSE. Què has fet? MIQU. Brigant! MELC. Mirar! MIQU. Tot justament a la cama que hi tinc el dolor MELC. (Disculpant-se.) Bé, home! ROSE. Ho veus? Vetaquí el fer broma; do'm l'arracada. (Ell li dóna i ella se la posa.) MIQU. Infame! MELC. Bé, per ço no maltrateu, que jo no volia fer-ho. MIQU. (Que no volia; embustero.) MELC. No'l puc veure! ESCENA X Els mateixos, MATEU, i a la fi, BERNAT. MATE. (Entra esparverat.) Ja ho sabeu? MELC. Què? MATE. Són aquí, i una pila. ROSE. Qui? MATE. Els carlistes. MIQU. De debó? (S'ou un toc de corneta perllongat i lluny.) MELC. Oh; no tingueu por per ço; no pujaran a la vila. (Passen pagesos armats i dones, corrents.) ROSE. Què és això? MELC. Està molt ben fet; com no se les veuen bones, els pagesos i les dones fugen de l'arrabalet. (Va a la porta del fons a mirar amb MATEU. MIQUEL, procurant no ésser vist, s'acosta a ROSER i li diu, baix:) MIQU. Avui tinc de veure't; eh? (ROSER mira amb odi a MIQUEL, però es repensa, i de sobte diu, com accedint.) ROSE. Bé. (MIQUEL, dissimulant, es posa a adobar paraigües.) MATE. Vaja, això desatina! (Passa un escolanet amb una canya i tocant a doctrina, seguit de quitxalla.) MELC. Adéu! Me'n vaig a doctrina. (Se'n va darrera l'escolanet. ROSER es posa a filar, i quan ja està tot quiet, entra BERNAT; després d'un moment de pausa deixa anar el càvec amb abatiment, i diu, sense que ningú ho noti:) BERN. El mateix de sempre!... Rê! FI DE L'ACTE PRIMER. Les joies de la Roser Serafí Pitarra Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Les joies de la Roser Serafí Pitarra Acte segon La mateixa decoració, sols que en un cantó hi haurà la taula disposada per a què s'hi pugui planxar. ESCENA I MIQUEL, BERNAT, BENET,QUICO i cinc o sis nois. (El primer, adobant paraigües. El segon, assegut, amb una canya que la talla i en fa flaviols. Els altres, voltant a BERNAT.) BENE. Ma, noi, per mi! QUIC. Mel; per mí! BERN. Calleu; que per tots n'hi haurà. MIQU. (Es més criatura ell que les que té al seu voltant.) BERN. Ja us ho vaig dir: per cada u un flaviol, si feu bondat; però si'm dieu Avi vell, o Avi tites, o Bernat pescaire, com feu molts dies que'm trobeu, a estudi anant, vos daré un fard de catxetes i mai més me n'haureu cap. BENE. Es en Quico! QUIC. Tu, embustero! BENE. Mira!... QUIC. Toca'm! BENE. (Tocant-lo amb el dit.) Té BERN. Vejam! QUIC. Toca'm més. BENE. Té. QUIC. Té. BERN. Caratxos! Vejam si't toco a n'el cap! (Pega un cop de canya al cap d'en BENET.) BENE. Ja veuràs, en sent a fora. QUIC. Espinya-te-les! BERN. Vejam! (Torna a començar amb la canya i els nois queden quiets.) Ara, fem-hi la llengueta i tot seguit sonarà. (Tocant-lo.) Vaja, bé; veieu? Ja sona. BENE. Jo'l vull! QUIC. Jo! UN Jo! NOI BERN. Poc cridar! De flaviols no més n'hi ha tres i vosaltres sou bastants. Aquest pel primer que digui... TOTS. Quicaraquic! BERN. Bah, bah, bah! (Desant els flaviols sota d'ell.) De primer contem el qüento de Maria Salarmiento i, en estant, llest, ja's veurà. BENE. Primê els flaviols. TOTS. Sí, sí, sí! BERN. No, no; que aquest té la mare malalta, i m'ha dit son pare que us tingués un rato aquí. MIQU. Vaja, vaja, gandulot; aquí a jugâ amb la criatura! BERN. Mireu, nois, quina figura. TOTS. Ji, ji, ji! BENE. Sembla un ninot. (MIQUEL pica una cosa del paraigües.) BERN. Mireu-se'l com pica. MIQU. Sí. BERN. Ara, ara. (Burlant-se'n.) MIQU. Sí, ara, ara. BERN. Ara, ara! BENE. Eh, quina cara? MIQU. Ara, ara. BENE. Que ho fa per mi? MIQU. Tu me les pagaràs totes. BERN. Gireu's i no responguem. (Els nois es giren l'esquena a MIQUEL, i BERNAT es disposa a contar el conte.) Bé, quin qüento contarem? El de les quatre bruixotes? MIQU. El d'un vell que era molt asa. BERN. No us gireu; fa ballar mones, i si agafa les persones, se les menja. BENE. (Ho diré a casa.) BERN. Contem el del julivert? BENE. Ma, noi, sí, sí! QUIC. Que és bonic? BERN. Acosteu-vos tots un xic. (Ho fan.) MIQU. (No he vist un vell més cap verd.) BERN. Una vegada era un rei que sols tenia tres filles: l'una es deia Civelleta; l'altra, Rosa, i l'altra, Cinta. Vet-aquí que, un dia, el Rei a la Civelleta crida... BENE. Ja'l sé; el de la Civelleta. BERN. Bé, si'l saps calla; no implica. Vet-aquí, doncs, que, cridant-la, així li diu de seguida: -Civelleta, Civelleta, la de la cara bonica; avui vindrà el Rei de França que s'ha de casâ amb la Cinta.- La Civelleta, al sentir-ho, se'n va d'allí tota trista, i, un cop fora de la cambra, el Rei a la Rosa crida... BENE. Li diu el mateix que a l'altra. BERN. -Tu, Roseta, la Roseta, la de la cara bonica, avui vindrà el Rei de França que s'ha de casâ amb la Cinta.- La Roseta ja, al sentir-ho, se'n va d'allí tota trista, i, un cop fora de la cambra, el Rei a la Cinta crida. BENE. Li diu que té de casar-se. BERN. No vols callar, mala espina? Vet-aquí, doncs, que, cridant-la, així li diu de seguida: -Tu, Cinteta, la Cinteta, la de la cara bonica, posa't flors, que'l Rei de França avui amb tu s'emmarida.- La Cinteta, ja, al sentir-ho, d'alegria salta i brinca, i, en sent fora de la cambra, a ses germanes crida. QUIC. I què li van dir les germanes? BERN. Home, no veus que s'esplica? Vet-aquí, doncs, que, cridant-les, les veu molt lluny que fugien. -Germanetes, germanetes,- cridava, trista, la Cinta, i elles, sempre caminant, caminaràs que camina. Tant havien caminat que quasi estaven rendides, quan veuen un llumet... lluny... que's mig perdia de vista. BENE. Ja veuràs aquest llumet. BERN. Vols callar? QUIC. En tot es fica! BERN. Vet-aquí, doncs, que, veient-lo, caminaràs que camina, fins que troben un gran foc, al dessota d'una alzina, i una bruixa que s'hi escalfa sentada en una cadira. Ho diuen tot a la bruixa, demanant-li ser boniques perquè més que a sa germana les estimi el Rei que estimen. QUIC. I que'ls hi va dir la bruixa? BERN. Home, així; pica que pica! Vet-aquí, doncs, que, al sentir-ho, les mata allí de seguida. Després se'n va a casa el Rei, tira a n'el pou a la Cinta, tots els seus vestits es posa, i el Rei es creu que és la filla. L'un li duu escarpins de plata; l'altre, d'or corona rica; al cos duu una civelleta; al cap, roses, i al cos, cintes... BENE. Ja veuràs ara que passa. BERN. Vols callar? Quina música! Vet-aquí, doncs, que, matant-les, el Rei de França l'estima. El Rei porta dos infants que a les donzelles volien, i quan la mala bruixota ja amb el Rei anava a missa, la punxa la Civelleta, li estreny fort el coll la Cinta, i la Rosa allí la mata clavant-li al cap una espina. Tornen a ser tres princeses Civelleta, Rosa i Cinta, i amb el Rei i els dos infants es casen i són felices. BENE. Encara hi falta una cosa. BERN. I acabat, amén Jesús, a la porta n'hi ha un fus. BENE. Però... QUIC. Fuig! Sempre fas nosa. BERN. Calleu! BENE. Ells! BERN. Calleu, us dic! BENE. Es que ell... BERN. Siga qui siga. (Agafa un dels flaviols i ensenyant-lo als nois, diu:) Aquest al primer qui diga: Quícara... TOTS. Quícaraquic! BERN. Ho ha dit el noi del Parrac. (Li dóna.) BENE. Ara l'altre. BERN. Apoc apoc. Cócaro... (Ensenyant un altre flaviol.) TOTS. Cocarococ! (Dóna l'últim flaviol, i els nois que han quedat sense ploren.) BERN. Bo! Ja ploreu? I per què? BENE. Perquè jo'n vull. BERN. Cosa estranya. Vaja, res; duré una canya i per tots us en faré. (Se'n va.) MIQU. (Ara'l farem enfadar.) Noiets! BENE. Què mana? (Tots s'hi acosten.) MIQU. Escolteu: si allò d'ahir li crideu, vos done quartos per jugar. BENE. Au; cridem-li! QUIC. Ja està dit. MIQU. Teniu; un quarto cada u; que ja surt. (Els hi dóna.) BENE. (A QUICO.) Comença tu. MIQU. No veus que és massa petit? ESCENA II Els mateixos i BERNAT amb una canya. BERN. Vaia! NOIS. Avi vell! (Amb cantarella.) BERN. I ara! MIQU. Bah! NOIS. Avi vell! BERN. Ai, si us atrapo! (Corrent-los al darrera i donant cops de canya.) NOIS. Avi vell! (Fugint.) BERN. Acosta't, guapo! MIQU. Si, si; ja'ls atraparà! BERN. De què rieu, ensenya mones? Pot sê us penseu que no ho sé? MIQU. Què? BERN. Que vós els hi heu fet fê. MIQU. Parleu millô a les persones. BERN. Parlo com vos mereixeu. Què n'hi feu de nosa a Espanya! MIQU. Tu! BERN. Tu! MIQU. Tu! BERN. (D'un cop de canya!) (Donant-li un cop de canya a la cara. MIQUEL l'agafa pel coll.) MIQU. Ah! BERN. Roser! ESCENA III Els mateixos i MELCIOR. MELC. (Descompartint-los.) Miquel! MIQU. Deixeu! MELC. Deixeu! I qui és que m'ho diu? MIQU. M'ha pegat un cop de canya. BERN. Si tu no arribes m'escanya. MELC. Bé, Miquel, molt bé, vos lluïu! Maltractâ un pobre vellet que és pitxor que una criatura... I això és d'homes? Per ventura pot ser home el que això ha fet? Per què no m'ho feu a mi? Per què no ho fèieu a n'ell a n'el Bruc, quan el fusell podia encara tenî? Ja us en hauríeu guardat! Si no li porteu afecte, teniu-li quan menys respecte pels seus fets, i per sa edat. Penseu que, pel vostre afront, va sê un, baix nostra bandera, dels que van fer tornâ enrera l'exèrcit de Napoleón. Aquí, davant tanta haçanya, ens treiem les barretines. Descubrius davant les ruïnes de la grandesa d'Espanya! (Li agafa el barret i li rebot a terra amb fúria. MIQUEL roig de coratge.) MIQU. Ah! BERN. Ben fet! MELC. Així aprendreu de respectar. MIQU. (Amenaçant.) Si surts fora! MELC. Quan vós volgueu. BERN. (Quasi plora.) MiQU. (Jo'm venjaré!) (Se'n va.) ESCENA IV BERNAT, MELCIOR i MATEU. MATE. Què crideu! MELC. Rê; en Miquel, que amb un xic més mata a n'el pobre Bernat. MATE. Doncs, és dir que hi has tornat? Es dir que tu? BERN. Jo? Ell és. MELC. I doncs, qui començaria? MATE. Mes, ja sabeu que és sagrada l'hospitalitat donada a un home, sia qui sia, i em sap molt greu que tots dos sempre l'insulteu així. BERN. Ell és qui m'insulta a mi. MATE. No, no; ell no crec que ho fos; ets tu, i ja passa de vici; si t'ho tinc de tornâ a dî, s'ha acabat, saltes d'aquí, i a Barcelona, a l'Hospici. (Per força el tinc de tractar el mateix que una criatura.) I tu, també. Ja m'apura tant renyî i tant disputar! BERN. Doncs, que vagi a ensenyar mones. MATE. Donques, veges de curar; que tu el que tens de mirar, l'honradès de les persones. Vaig a fer que'm digui el que és i veurem qui té raó. (Entra al quarto de MIQUEL.) MELC. (Jo haig de treure aquest bribó.) (Se'n va.) BERN. Anem pels nostres quefers. (Mira bé a l'un cantó i a l'altre, pren el càvec i, sempre tement que algú el vegi, se'n va.) ESCENA V ROSER i MELCIOR, que surt amb un fogó de ferro de tres peus amb foc i planxes i el posa a sobre de la taula. ROSE. Molt bé; deixa'l estâ aquí. MELC. Les planxes no són calentes; amb això, Roser, t'assentes i escolta'm el que't vull dî. ROSE. No, que haig de ruixar la roba. (Desplega roba blanca i la ruixa.) MELC. Doncs t'ho diré estante dreta. Ai, Roser, i que'ts guapeta! ROSE. Ja hi tornem? MELC. Com que un ho troba ROSE. Que't creus que no tinc mirall? MELC. Donques, pregunta-li això i et respondrà igual que jo, si no és dolent el cristall. ROSE. Bé, bé, bé! Deixem-ho corre, i ves que'm volies dî. MELC. Que ja estem llestos. ROSE. (Amb alegria.) Sí? MELC. Sí. Fins he trepitjat la gorra; he saltat; no sé que he fet. Quan el Rector m'absolia, he tingut una alegria que semblava mig ximplet. ROSE. I doncs, si't dóna un treball? MELC. Jo, treball? Poc en tinc por. Diumenge a missa major ens tiraran trona avall. ROSE. I doncs, i si'ns fem un trenc? MELC. Ah, això sí, sempre'n tens una. ROSE. I si et deixés a la lluna? MELC. Fins sent per broma m'ofenc. ROSE. No, no, Melcior, perdona'm; jo t'estimo, i per tu n'és tan sols el meu amor. Jo veig la ditxa quan a tu m'arrimo com veig al fons del riu l'arena d'or. Puc oblidar que heu consolat mes penes? Que'n un mateix bressol ens han bressat; que, si noi tu jugaves amb mes trenes, jo pentinava ton cabell daurat? Mai més, Melcior, mai més; si ho puc mereixe, t'estimo com un trist al seu consol; com deu estimâ el pres l'estreta reixa per on li entra pur el raig del sol. No't recordes les nits d'estiu, passades sota les albes que hi ha prop del riu? No't recordes que't deia mil vegades que sols de ton amor el meu cor viu? Doncs ara ho repeteixo... sí... no falla; t'estimaré amb el cor sempre fidel; viva, en la terra; morta, en la mortalla, i entre mig d'angels, si'ns trobem al cel. MELC. Així també per mi n'ets tu estimada; té, les joies. (Donant-li una capseta.) ROSE. Les joies! I és vritat! MELC, Si no val un tresor cada arrecada, el val l'amor que abans ja t'he donat. (ROSER treu les arrecades i anells i s'ho mira.) ROSE. Ai, i que aniré bonica. MELC. Per ara, posa't l'anell. ROSE. Saps? L'anell picapedrell... MELC. Que hi hem jugat quan erats xica. ROSE. I què m'estimes, Melcior! En aquests temps tant dolents, fer-me tu tants rics presents! Ves quan deu costar això! MELC. No'm costa rê, i valen molt; les va regalâ'l meu pare a la meva pobre mare. (Trist.) ROSE. Ja és al cel. (Volent-lo distreure.) MELC. Es mon consol. ROSE. Joies són de gran valor, venint de tan bones mans; mentre brillin sos diamants serà constant mon amor. MELC. Adéu, doncs, que per tu'm moro. ROSE. Adéu; les vaig a desar i torno promte a planxar. MELC. Pensa en mi! ROSE. Creu que t'enyoro (Se'n van, un per cada cantó.) ESCENA VI MATEU i MIQUEL. El primer segueix al segon, volent-lo convèncer. MIQU. Doncs jo vos dic que no'm quedo a on m'insultin com aquí. MATE. Si vós no'm voleu sentî, com voleu saber l'enredo? Vós creieu que és per malícia, i vós dieu tot això. MIQU. Clar que ho crec. MATE. Veieu? Doncs no. Ell creu dir-vos-ho amb justícia. MIQU. Com en justícia pot sê, si ell disputar-ho ha volgut? MATE. Home, no sigueu tossut; assenteu's i escolteu bé. (S'assenten.) Quan varen alçâ'ls francesos l'últim siti de Girona, plens de ràbia i d'ira encesos, amb un traïdor d'aquí entesos ens van dâ una mala estona. Era una nit molt tranquila; silenciós corria el riu, com perquè dormís la vila, i brillava, com estila, la lluna, en els cels d'estiu. Vivia aquí un ric pagès, amb dona i filla, tant bones com bo un àngel del cel és. El que solc jo mirar més: l'honradès de les persones. Tenien mosso o criat, fidel com gos perdiguer, tossut, com vell, però honrat; el mosso, es deia Bernat; la noia, es deia Roser. Com tots els rics, compromesos estaven aquí, amb la guerra, i, per temor als francesos, amb un comprador entesos es van vendre el tros de terra. Tots els diners recollits amb moltes joies guardats i tots els papers escrits, s'havien dut, feia dos nits, a casa d'uns hisendats, puix se sap qui sentí un dia que, boi parlant-ne'l pagès, digué a sa esposa Maria: -Si per desgràcia moria, tot allò ja saps on és.- Això al fi es va anâ olvidant, i, una nit... nit horrorosa! estàvem tots reposant, quan sentint estrèpit gran, veig una clarô asombrosa. Ens aixequem tots sorpresos; surto amb ànima intranquil·la; veig flames, morts per'quí estesos...! Saquejaven els francesos i ens incendiaven la vila. Quan se'n va adonâ'l castell, els va treure a canonades; mes ja'l poble era fiagell, creixent l'incendi, i amb ell queien cases a bandades. En una d'elles, ens crida un mosso des del balcó, i, exposant la meva vida, per entre'l foc, de seguida me'n pujo a salvar-lo jo. No he vist res més horrorós! El pagès i sa mullê morts allí abraçats els dos, i, en un bressolet graciós, agonitzant quasi bé, una noieta, sa filla, que, enviant-me tan dolç somrís com el que'n els àngels brilla, semblava dir-me senzilla: -Salva'm de què mori aixís! El mosso allí, com clavat, s'estava a l'avora meu; l'incendi havia augmentat, jo prou que hi havia entrat... Sortir?... No ho volia Déu! Amb ulls, de ràbia espurnant, dret el mosso estava allí; la noia amb somrís mirant, jo auxili al cel demanant, i el foc venint cap a mi. Totes les penes en ulla, tots els dolors en compendi, sens tenî esperança alguna i tapant-nos ja la lluna, el foc i el fum de l'incendi. Perduts la noia i tots dos, em sento un impuls secret, i dic:-Verge dels Socós! Si del foc ens salveu Vós, jo amparo aquest angelet!- Dic, i, com de canonada, remor sento al cap de poc; fou que la volta, esquerdada, sobre la part incendiada caient, va apagar el foc. MIQU. Bona sort vàreu tenî! MATE. Mai queixar-me de Déu puc; la noia es va quedâ amb mi, i aquell mosso va fugî a venjâ'ls amos al Bruc. Amb tot això al fi explicat ja compreneu que pot ser aquest odi motivat: el mosso es deia Bernat; la noia, es deia Roser. MIQU. I el dinê? MATE. Es va perdre tot. MIQU. I era un patrimoni ric? MATE. No tenint la noia dot, li diu el poble per mot: -La pubilla d'Hostalric. MIQU. Mes no sé jo com pot sê. MATE. Pot sê perquè'ls hisendats varen ser robats també, i ells tenien el dinê, joies i els papers guardats. Així fou com la pubilla més rica de tot Girona vingué a ser pobre i senzilla; viu amb mí, que l'am' com filla perquè la mà al meu fill dóna. MIQU. I l'estimeu? MATE. Si l'estimo! Com estimar més no's pot. Per dar-li un xiquet de dot fins el menjar m'escatimo, i vull que, fent-la ditxosa l'amor del meu fill fidel, en beneeixi des del cel sa mare que allí reposa. (Pausa.) Quan, tip de matar francesos, tornà en Bernat de la guerra, per a treballâ a la terra va'm quedâ amb ell compromesos. Dos anys tenia allavores ella, i era tan bonica amb sa cabellera rica i aquells ulls negres com mores, que jo hi estava encantat, i en Bernat, que l'estimava, encantat la contemplava, era'l goig d'aquest veïnat. El seu llavi de rubí sempre amb aquella rialleta, semblava dir-me, pobreta! -Gràcies; veus? T'ho pago així.- I així's féu estimar tant que, quan feina no tenia, cada nit jo l'adormia, bressant-la sempre i cantant. En Melcior, de l'edat d'ella, també feia molt de goig. Sempre l'hauríeu vist roig, encès com una rosella! Molts cops, junts s'endormiscaven, perquè en un bressol cabien i, si abraçats s'adormien, fent petons es despertaven. Així van anar creixent i es van anar estimant, i el noi es va anâ fent gran i ella guapa's va anâ fent; i tal fou aquest amor que, quan va néixe en Rafel, va pujar ma esposa al cel entre'ls ais de son dolor. Em recordo que'm digué: -Son amor és pur i sant; t'ho demano en est instant: casa el noi amb la Rosê.- Tant gravada en ma memòria sa voluntat va quedar que, després de molt resar perquè Déu li des la glòria, quan morta d'allí la treien, em sembla, al passar la porta, que sos llavis, sent ja morta: -Uneix-los!-encara'm deien. (Plora.) Després, saben el demés; creixent més s'han estimat, i ells dos i jo, i en Bernat que no'ns ha deixat mai més, serem tots junts tant ditxosos, mentre'ls morts en el cel preguin, que estaran, quan ens coneguin, de nostra ditxa envejosos. MIQU. Tan mateix, doncs, la caseu? MATE. Sí; demà crec que és el dia. MIQU. Demà haveu dit? Què dieu? MATE. Bé, per què? Què us esclameu? MIQU. Ah; no, res... Com no ho sabia... I a les bodes vindreu vós; amb això, tot s'ha acabat; si us fa rê, com si no fos, ell ja és vell i és reganyós. No ho veieu? Pobre Bernat! Després... el noi... la Rosê... és clar... com, pobrets, els cou pensant el mal que'ls van fê, vos tenen odi també; mes, ja'ls he parlat... i prou. (MIQUEL està distret.) Què no voleu contestar-me? MIQU. Ja que ho voleu, dic que sí. MATE. No us n'anireu fins pel Carme. Com s'enten?... Oh, ca! Deixar-me en una diada així! MIQU. Com no sé en què'ls tinc ofesos... MATE. I bé, caps que no hi ha res; perquè'ns van fê allò els francesos; per ells tots hi van compresos, i és ja dolent qui és francès. MIQU. Si fins sembla que'ls estranya que un francès siga persona. MATE. Es la ràbia que'ls enganya; a França, com aquí a Espanya, hi haurà gent dolenta i bona. ESCENA VII MATEU, MIQUEL i ROSER, aquesta amb dues planxes que les posa al fogó. MATE. Hola, noia; ja planxem? ROSE. Les camises d'en Melcior. MATE. Així m'agrada, millor. MIQU. (Assentem-nos i esperem.) (ROSER ha desplegat una camisa i comença a fer-li els plecs del davant.) MATE. Ara veieu, el meu fill, si a tu no t'hagués trobat, si aniria així planxat! ROSE. Per què no? MATE. No hi ha perill. Quin plec li fas més estret! ROSE. Oh; vull que vagi elegant. MATE. Vaja; quin talent més gran! Quan hi penso, quedo fret. Sols n'hi va ensenyar dos dies la muller del capità que aquí a casa's va allotjâ; i a fê que tu no'n sabies! ROSE. Si això ho apren qualsevol. MATE. Doncs jo ho vaig voler provar, i'm vareig socarrimar el pit, que daba condol. ROSE. Si la planxa no era al punt... MATE. Així'l midó no'm fa nosa; quan jo vull planxâ una cosa, (Fent-ho amb el mocador.) plego, i m'hi assento al damunt. ROSE. Ja, ja, ja! Sempre'm feu riure! MATE. I què saps més dels facciosos? ROSE. Així mateix. MATE. Fastigosos! ROSE. Ja ho podeu dî; això no és viure. MATE. Es clar, dona; perquè encara que aquí no'ns facin cap mal, què fan baix de l'arraval? A què ve l'estar-s'hi ara? ROSE. Què hi fareu? MATE. Sí, ja tens raó; vaig a du aigua a la fornada. (Se'n va, emportant-se'n la galleda.) ESCENA VIII ROSER, MIQUEL i BERNAT, i MATEU quan s'indiqui. MIQU (Acabem d'una vegada!) ROSE. (Quedo amb ell sola; millô.) MIQU. Roser, tu saps que per'vui t'he demanat una cita. ROSE. Ja estem sols, què's necessita? MIQU. Massa que ho saps tu el que vui. Vui una dolça esperança que amb afany busco fa dies, i de goig ric em faries com ho és d'or el Rei de França. Vui un sí. Sí; una resposta que obri el pany de mes cadenes; sí, que a n'el cor costa penes, i a n'el cor llàgrimes costa. Vui posseir el teu amor, per més que sé que't molesto; tenir en t'ànima un puesto perquè m'hi guardis el cor. ROSE. (Mai l'havia vist així!) MIQU. Tú tens pietat, conciència, i ets el jutge; la sentència com un reo espero aquí. ROSE. Miquel, avui fa quatre anys que a casa vàreu entrar; amor em vau demanar i jo us vaig dar desenganys. Ha seguit aquest amor, i de casa no us he tret, perquè sé'l bé que haveu fet sempre a n'el meu protector. Per ço, Miquel, he sofert que'm vinguessiu cada dia a insultar-me amb la mania que vos escau poc, per cert. Per ço, i més perquè en Melciô no entengués vostre deliri he sofert el cruel martiri que m'heu dat sens compasió. Mes, al fi, arriba a punt tal perseguint-me vós encara, que'l que vos vaig a dir ara escolteu, Miquel, formal. Orfana vaig quedar jo; en Mateu, pictós i humà, de pare'm féu, i un germà va donar-me amb en Melciô. Junts hem crescut i hem jugat; ja xics, per aquestes eres, el vent nostres cabelleres barrejava enjoguessat. Jo sentia sos dolors com si tingués sos sentits, i erem encara petits que ja era gran nostre amor. Ell amb mon plaer gosava com si mos sentits tingués, i son cor, de noi només, com un cor d'home estimava. No podíem esplicar-nos, pels pocs anys, el que sentíem, ens volíem... i volíem, estimarns... per a estimar-nos; fins que'n Mateu, una nit del cel serè i brillant lluna, sens dir-nos paraula alguna i palpitant-li'l seu pit, dintre d'on el trist cor seu d'amargura apurà el calze, ens portà dessota un salze on encara hi ha una creu. Ens féu agenollâ als dos, mentre ell s'agenollava, i la lluna penetrava, entre'l follatge frondós. En Melciô em mirava a mí... com jo a n'ell tota aturdida, quan, en Mateu, de seguida: -Fills meus, -diu- veniu aquí. Al morir aquesta santa em demanà que ditxosos, en sent grans fossiu esposos; concediu-li ditxa tanta; vostre amor jureu-li amb mí.- I, sens saber perquè ho feien, els nostres llavis... sí, deien, i els nostres cors deien: sí. Això, de xics, ens feu grans; això'ns tregué el vel del cor, i es vegé que'l nostre amor ja no era amor de germans. I ara que ja un home ell és... MIQU. (Qui tal escarni soporta?) ROSE. Ara, Miquel, primer morta que ser jo de ningú més! MIQU. Joies, riqueses et dóna, a més d'amor, mon amor. ROSE. Ni que vós m'omplíssiu d'or la Catedral de Girona! MIQU. Lluïràs en festes i balls; desitjar tan sols et toca. ROSE. Ma constància es una roca que s'hi espunten tots els malls. MIQU. La teva calma recobra, i creu, puix saps que jo ho sé, que és pobre en Mateu, Rosê, i que'n Melcior també és pobre. Si no les tingués d'abans ni sols joies et daria. ROSE. Mes llàgrimes d'alegria foren mos millors diamants. MIQU. Pensa bé'l què és la promesa; que, casada tindràs fills, i amb disgustos i els perills que sol portar la pobresa, hores vindran que'l dolor farà eternes. ROSE. No pot éssê! Les hores passen de pressa, geloses de nostre amor. I acabem, que ja pels dos poc allargar convindria; si en Melciô això mai sabia, ai de mí... d'ell... i de vós! Si no insistiu, callaré; mes si res torneu a dir-me, jo no dec ja contenir-me, i a n'el Melciô ho contaré. Ell té drets sobre'l meu cor que glateix per sa ternura, i tan sols per sa ventura mataria aquest amor. MIQU. Fins això per ell? ROSE. Oh! Sí Res més mon amor desitja. Si en un'altra ell veu més ditxa, jo diré:-Cor, mor aquí. Per ell i per en Mateu: l'amor, la ditxa, la vida. Així pogués de seguida probar-los-ho l'amor meu. MIQU. Jo sé bé'l què és gratitut, i que ho sé no tinc de dir-te, mes ells, quan van protegir-te no van tenir tal virtut. Tu has pagat ja, treballant, l'haver-te aquí recullit. ROSE. (Cor que ven tant el petit, com pot comprendre el que és gran?) MIQU. Acceptes, doncs, mon amor? ROSE. Vos ho demano, Miquel, per la mare que és al cel: deixeu-me estar, per favor! MIQU. Trosseges així amb tes arts mon cor i la ditxa mia! Si mon cor és teu, ma aimia... si és tot teu, per què'n fas parts? ROSE. Aparteu-vos; em feu pô! (Fugint d'ell.) MIQU. Diga'm que ja no ets ingrata. ROSE. Aparteu! MIQU. L'amor em mata! Vols ser ma esposa? ROSE. No! No! MIQU. Doncs, bé... ROSE. (Espantada.) Oh, pobre de mi! MIQU. En va fuges. ROSE. Doncs, deixeu-me! (Agafa una planxa del fugó i la posa davant la cara de MIQUEL, qui retrocedeix, al temps que apareix MATEU amb una galleda, i BERNAT qui s'adelanta fins a posar-se al costat de MIQUEL, sens que aquest se n'adoni.) ROSE. Enrera! MATE. Ah! (Asombrat, foro.) MIQU. Oh! (Al veure a MATEU, vol fugir per l'altre costat i es troba amb BERNAT que l'amenaça amb el càvec.) BERN. Alto quí! (Després d'una pausa, ROSER baixa la planxa i cau abatuda, a una cadira.) Sembla que us hi atrapem. Així adobeu el paraigua? MATE. Bernat. BERN. Hola! Portes aigua? Arruixa'l i el planxarem. (En MIQUEL resta confós i amb el cap cot.) MATE. Bernat, vés-te'n. BERN. Ca haig de fê! MATE. Vés-te'n, dic! BERN. (Grandíssim jueu!) MATE. Tu també, Roser. ROSE. (Déu meu! Que mai es pugui estar bé.) (Se'n va.) MATE. Bernat: a dins del calaix (Donant-li una clau.) primer de la calaixera de dalt, hi ha una cartera; treu-la i baixa-la aquí baix. (BERNAT, en lloc d'escoltar, s'ha estat sempre mirant amb ràbia, a MIQUEL.) BERN. El gran tuno! Perquè és ric... MATE. La cartera; que t'espero. BERN. Grandíssim pillo, embustero! (No poguent-se contenir, va a tirar-se damunt de MIQUEL, quan MATEU, amb un crit imponent, el detura.) MATE. Bernat; la cartera, dic. (BERNAT enterament dominat, pren la clau que novament li presenta MATEU, i se'n va mirant a MIQUEL.) ESCENA IX MATEU i MIQUEL. MATE. Es dir que fins l'amistat en el món també és mentida! Què és vritat, doncs, en la vida, si el que és més sant no és vritat? Cert com hi ha un cel vos ho dic; tot el que passa lamento, mes, Miquel, el que més sento és perdre així un altre amic. Vós mateix podeu parar-vos en si el que haveu fet és mengua, quan vostre mateix llengua no vol sortî a defensar-vos. Per delicte tant odiós ni una paraula vos dóna, que fins en vostra persona tot és més digne que vós. (Pausa.) Jo era ric, quan, fa quatre anys, vau venir a estar aquí; Miquel, qui havia de dî que'm déssiu tals desenganys? Vos vaig posar prompte amor, lligat d'amic amb els llaços, que aquí jo li obro els meus braços també li obro tot el cor. Males cullites, la guerra, els pagos crescuts de sobra i trastorns, m'han fet tan pobre com l'últim d'aquesta terra. Vós sou ric, que és un excés, i'm vau dir: -Per a ajudar-vos, tants diners penso deixar-vos, i me'ls tornareu després.- Vaig acceptar, i això empeny ma honra a sa sepultura, Miquel, ma honra és més pura que'ls flocs de neu del Montseny. Sols compraveu aquesta honra, quan me'ls van donâ aquell dia, pensant que així callaria quan sapigués la deshonra... (Amb despreci.) ESCENA X Els mateixos i BERNAT, que baixa fins al proceni amb una cartera que MATEU li pren i dóna a MIQUEL. MATE. Teniu; preneu aquest or, (Amb llàstima.) que a fê, Miquel, sou ben pobre; tot el que amb diner vos sobra, veig que vos falta de cor. Ni mereixeu l'odi meu; aneu; res més tinc que dir-vos. (MIQUEL vol parlar i MATEU el deté.) No, Miquel, no vull sentir-vos; aneu-se'n ja en nom de Déu. (MIQUEL, se'n va confós; MATEU el va seguint amb la vista i així que ha desaparegut, dóna expansió a son sentiment.) ESCENA XI MATEU, BERNAT i ROSER. BERN. Arri allà, a fer ballar mones! ROSE. Mateu! (Entrant i consolant-lo.) BERN. Ja veus això el què és. MATE. Jo que és el que miro més, l'honradès de les persones! ROSE. Olvideu-ho. MATE. Ai, no, Rosê! Es que ja li duia afecte. BERN. Aquest és el teu defecte, creure a tots homes de bé. MATE. Sí; són cops que mai s'esborren. BERN. Doncs a mi'm posen d'humor. MATE. Jo li havia obert el cor. Quins homes, quins homes corren! Fer-se amics, i quan ja ho són, vendre'ns amb tan mala manya BERN. Així és com van guanyâ Espanya tropes de Napoleón. ROSE. Mateu per l'amor de Déu! Que'm voleu fer plorâ a mi? MATE Tens raó; és cert; vina aquí; ja he sentit l'efecte teu. ROSE I cregueu, Mateu, que és cert. BERN. Que ditxós serà en Melciô! MATE No li digueu res d'això; si ho sap, el mata i es perd. ESCENA XII Els mateixos i MELCIOR. MELC. Pare! MATE. Què? BERN. Té; ja és aquí. ROSE. Melciô. MELC. No sé'l que ha passat que ve ara en Pau tot de pressa dient que amb vós ha de parlar. MATE. Si que és estrany. ROSE. Doncs què passa? BERN. Tu no li has pas preguntat? MELC. Jo quan l'he vist que corría, el volia fer parar, però ell, ca, de cap manera: -Vina a casa i ho sabràs.- I veníem, quan l'alcalde me'l topa en el carrer gran, l'atura, i ara s'enraonen mentre jo us vinc a avisar. MATE. No sigui alguna desgràcia. MATE. (Què podrà ser?) ROSE. (Què serà?) ESCENA XIII Els mateixos i PAU. PAU. Ai, gràcies a Déu que arribo! (Cau fatigat as una cadira; els primers versos no pot quasi dir de cansat.) BERN. Què? ROSE. Què és? MELC. Què hi ha? MATE. Digues, Pau. PAU. Deixeu-me reposâ un rato; estic que ni puc bufar! BERN. Ja has pensat amb els bolets? MATE. On surts amb bolets? ROSE. Oh, i tal! PAU. Bolets, deies? MATE. Deixa-ho corre! PAU. Quasi de tot he portat: castanyes, nates, bolets, pinyes... BERN. Sí? A on ho has deixat? MELC. I el dû això té res que veure? PAU. Bah! De dur-ho em ve'l meu mal. BERN. Vaja, donques, on ho portes? MATE. Cuita, prompte! ROSE. Qué pesat! PAU. Les nates, aquí a les galtes; els bolets, més endetràs; les pinyes, aquí en els nassos; i les castanyes, al cap. BERN. Quan jo vos dic que és un ximple. MELC. I més aquell que'n fa cas. PAU. Bé; jo ho deia. MELC. Vés al diable. (Tots se'n van.) PAU. Doncs, veureu que jo era a baix... MATE Bé; que has de dî alguna cosa? PAU. Que no ho sentiu? BERN. Ah! (Tots tornen.) ROSE. Veiam! PAU. Com vós m'heu manat fa estona, he baixat a llaurâ al camp, i, encara jo no tenia els bous del tot apariats, quan em sento aquí a l'espatlla una gran manarra: -Qui hi ha?- Em giro i veig un carlista. Quin homenarro més alt! Tot rabiós, cara ferrenya, i uns bigotarros d'un pam. Aquí el costat, l'espasarra; un gecot pelut i gran, fet de gos de Terranova, espueles i boina al cap. BERN. I doncs què la durà als peus? PAU. Bé; jo ho deia! MATE. Bé; està clar. Sempre l'haveu d'interrompre ROSE. Oh, i tal; cuita, esplica't, Pau! PAU. Jo, tot seguit que l'he vist, m'he posat a tremolar, i ell amb una gran veuarra, que encara'm dura l'esglai, diu: -Mira, busca a ton amo; aquest paper li daràs, (Li dóna.) i si acàs no ho volgués creure, pensant que és sols un engany, que tu ho has vist podràs dir-li. MATE. I qui era! ROSE. Cuita! MELC. Endavant. MATE. (Déu meu, el que'l cor em diu feu que no siga vritat.) PAU. Allavores, de seguida fa un crit, i lligat de mans, em presenten un cristino que... (No podent dir-ho d'emoció.) MELC. Què? ROSE. Cuita! MATE. Acaba aviat. PAU. Que era... ROSE. No veus que pateixen? PAU. En Rafel; el teu germà. TOTS. Ah! MATE. (No ment el cor d'un pare!) ROSE. (Quan més penes s'han juntat?) MELC. (S'ha vist mai tanta desgràcia?) BERN. (Déu meu, quin trastorn més gran!) (BERNAT plora; pausa; PAU al mig.) PAU. De seguida que m'ha vist, m'ha dit: -No'm coneixes, Pau?- Jo me li he tirat a sobre, i, un cop amb ell abraçat, els ha costat tant de treure'm, que, per poder-ho lograr, a cops de sabre i culata m'han deixat que tot sô un blau -Cobarts! -ha cridat, al veure'm, en Rafel. -Deixeu-lo estar!- Jo l'he mirat, i li queien les llàgrimes cara avall. A la fi, eixugant-se'ls ulls: -Duu això al pare -m'ha dit- Pau, i aquí espero la resposta. MELC. Germà meu! MATE. Fill desgraciat! ROSE. Encara no heu vist la carta, Mateu; encara... Qui sap... MATE. Què ha de dur, sinó desgràcies! ROSE. Déu no desempara mai! MATE. Llegeix, Melcior. (Donant-li la carta.) ROSE. Ai, Déu vulga que un bon remei puga dar! MELC. (Posant-se al mig i llegint; creixent l'emoció per graus.) «Pare meu: fent mon dever i batint-me d'avençada una partida emboscada m'ha fet avui presoner. L'enemic amb son mal cor, m'ha dit que va a fusellar-me sinó dono per salvar-me, dos centes unces en or...» MATE. Déu meu! Déu meu! ROSE. Desgraciat! MELC. Cobarts! Cobarts!... Assassinos! Quan han fet això'ls cristinos? ROSE. Llegeix, si no has acabat. MELC. «Teniu de temps sols sis hores si voleu salvar-me, pare...» MATE. Si vull, diu? ROSE. I ho dubte encara? MATE. Com ploro jo tu no'm plores! MELC. Sentireu, quan tocaran les sis, una canonada; si mitj'hora n'és passada, la segona tiraran; i si a la que faci deu el diner sense perill no tenen, el vostre fill sols en el cel trobareu. (Pausa; gran abatiment en tots.) MATE. Maria; tu que li ets mare i ets en el cel, què hem de fer? ROSE. Salvar-lo. MATE. Mes com pot ser? MELC. I això pregunta el meu pare? Vendre-us el camp. MATE. Ja és venut. MELC. Aquesta casa. MATE. Es venuda. MELC. Què dieu? (Sorpresa general.) MATE. Ma hisenda és perduda! Dir-vos-ho mai he volgut. Ens ha arruïnat tanta guerra; sorprès, no sabent què fer, vaig vendre, i paguem lloguer de casa i del tros de terra. MELC. I no'ns ho havíeu dit mai! MATE. Per no dar-vos pena, dient-ho. ROSE. (Tant que haurà patit ell fent-ho, i no llençar un sol ai!) MELC. Allavores, no hi ha més: a veure a n'els rics del poble; tots ells tenen el cor noble i tornarem amb dinês MATE. Ai; ja m'ha sentit ta mare, i des del cel t'aconsella! MELC. Tu, Bernat; a ca l'Abella. Vós a casa en Roure, pare. Tu, Rosê, al senyor Rectô. En Pau, a câ'l senyô Alcalde. (Tots indiquen gust amb fer-ho.) ROSE. (Déu vulga no sia en balde.) MATE. Ja'l cor em dicta que no. MELC. Agenolleu-vos, pregueu; si algú cobra-ho no confia, treballant de nit i dia digueu que li tornareu. De câ'l senyô Alcalde, tu porta aquí els mossos armats perquè aquests diners juntats algú d'ells pugui anâ a duu. Valor, pare! MATE. (Entusiasme.) De seguida! MELC. Vos guiarà la meva mare! (Se'n va.) MATE. Què vols que no faci un pare per salvar d'un fill la vida? ESCENA XIV PAU, BERNAT i ROSER. (Pausa solemne. PAU ha quedat com alelat; BERNAT i ROSER pensant profondament.) ROSE. Espera't, sí; prompte torno, i has d'anar a un puesto, Pau. (ROSER se'n va per un costat, en el moment en què tornant en si de sa abstracció BERNAT, també s'acosta a PAU i li diu:) BERN. Pau, espera't una estona, i el que jo't digui faràs. (BERNAT se'n va per l'altre costat de ROSER, mentre aquesta ja torna a sortir amb les joies. S'ou lluny el crit d'adobar paraigües.) ROSE. Pau, que és usurê en Miquel crec que fa temps que ja ho saps; doncs porta-li aquestes joies que en Melcior avui m'ha dat. Demà sa estimada esposa les havia de portar... El cel no ho vol; que te'n donga tot el que te'n puga dar. Tot això de més tindrem per a pagâ aquest rescat. Pobre en Mateu... per misèria no s'ho havia venut mai... Record trist d'aquella santa que entre'ls àngels deu estar! Mes, venent-les, son fill salvo, i, per un fill, tot es fa. Mare d'ell i mare meva: perdona'm, ja que això saps! (El plor l'ofega; entrega la capsa a PAU, se'n va, torna endarrera i diu:) Ah! Per última vegada, deixa-me-les, Pau, besar! ESCENA XV PAU i BERNAT. BERN Pau, que és usurê en Miquel crec que fa temps ja ho saps. Porta-li aquesta creu meva (Li dóna.) que jo en el Bruc vaig guanyar. No és mon Rei qui me l'ha dada; del pit d'aquell comandant jo mateix en la batalla valent la vaig arrencar, donant-li en canvi una bala que'l tombà a baix d'un barranc. Tot això tindrem de més per a pagâ aquest rescat. Record Sant d'aquella guerra que al francès feu tremolar!... M'he vist pobre... per misèria no me l'he venuda mai. Mes, venent-la son fill salvo, i, per un fill, tot es fa. Perdona'm, Pàtria! La deixo: mes per una causa gran. (PAU va a sortir; BERNAT queda plorant, i quan el primer és a la porta, BERNAT diu:) Pau! Per última vegada deixa-me-la al menys besar! (La besa. PAU se'n va.) Fue, Déu meu, que al menys la guardi, i que mai l'aixafi un mal! (S'assenta.) ESCENA XVI BERNAT, MELCIOR, MATEU i ROSER. MELC. (Sense veure a BERNAT; amb dolor.) (-Impossible!-tots em diuen; també estan quasi arruïnats; també pels trastorns passats amb misèria quasi viuen.) (S'asseu, BERNAT, cautelosament, pren el càvec i se'n va, quan entra MATEU.) MATE. (No pot ser; no hi ha esperança; tants trastorns i tanta guerra ha empobrit esta terra; ningú en té, i el temps avança! (S'asseu a l'altre costat de MELCIOR sens veure's l'un de l'altre. Entra ROSER.) ROSE. (Ja la pietat és mentida! Gasten per guerra un tresor, i no's troba un grapat d'or per a salvar una vida!) (Pausa.) MATE. (Si en Melcior més ditxós fos!...) ROSE. (Si en Mateu...) (S'alça cada u a son vers.) MELC. (Si la Rosê...) (Al trobar-se es queden sorpresos.) MATE. Filla! MELC. Pare! ROSE. Mateu! (Interrogant-se pel resultat.) MATE. Rê! I tu? (A ROSER.) ROSE. I vós? MATE. I tu? (A MELCIOR.) MELC. I vós? MATE. Ni una esperança, Déu meu! MELC. Ni una esperança, cor! ROSE. Plora! (Toquen les sis.) TOTS. Ah! MELC. Les sis! ROSE. Ah! L'hora! MATE. L'hora! (Ai, el cor, quin fret de neu!) Fill meu, fill meu del meu cor! La joia més estimada! (Canonada.) TOTS. Ah! (ROSER cau agenollada invocant al cel; MATEU, a una cadira, pres d'un plor que aconsola MELCIOR.) ROSE. (Oh, Déu meu! La canonada! Ten pietat de son dolor!) ESCENA XVII Els mateixos i BERNAT, que entra rabatent el càvec. BERN. (El mateix de sempre! Rê!) MELC. Què's mort, Bernat; vina tu! (Al veure que MATEU ha caigut a terra, BERNAT i ROSER hi corren, quan s'ou el cant de MIQUEL.) MIQU. (Fora.) Paraigües i parassú!... (Al sentir-ho ROSER, s'aixeca, i amb decisió heroica, diu:) ROSE. Ah! BERN. Mateu! ROSE. (Jo'l salvaré!) FI DE L'ACTE SEGON Les joies de la Roser Serafí Pitarra Copyright (c) Institut Joan Lluis Vives, Banco Santander Central Hispano 1999-2000 Les joies de la Roser Serafí Pitarra Acte tercer La mateixa decoració. ESCENA I PAU, ANDREU, MARTÍ i pagesos amb escopetes i cananes, voltant a PAU. PAU. Vos dic que ha de ser sense armes i que un sol hi té d'anar. ANDR. Doncs, no ho entenc. MART. I jo menys. PAU. Ja us ho faré entendre aviat: els cristinos. MART. Els carlistes. PAU. Bé; jo ho deia!... ANDR. Sí; endavant. PAU. Volen no sé quantes unces per a dar la llibertat a n'en Rafel. ANDR. Cosa nova. MARTÍ Home deixa'l acabar! PAU. La Rosê en Melciô i son pare ara les estan buscant, i volen, per quan les tinguen, que un estigui preparat per baixâ a la salzereda, veure's amb el general dels carlistes dar les unces i pujâ amb el noi salvat. MART. Ah! ANDR. Ja entenc! PAU. A fe que ho conto millor que cap papagall. MART. Entès, doncs, jo les hi baixo. ANDR. No, que jo hi tinc de baixar. UN. I jo. ALTR. I jo. ALTR. I jo. MART. A mi em toca. PAU. I ara? Què us heu alocat? Disputar per a exposar-vos a que us fusellin? ANDR. Es clar. Jo'l conec des de petit; amb ell pel bosc he jugat i hem anat a cullir mores pels esbarzers del barranc. Vès, si no jo, qui la vida deu exposar per salva'l? MART. Quan erem xics, ens passàvem riu amunt i riu avall; pujàvem per les sureres a agafar nius de pardals. El que'ns deien les promeses ens contàvem en sent grans. Vès, si no jo, qui la vida deu exposar per salva'l! UN. A mi'm toca! ALTR. Jo voldria... ANDR. Jo tinc d'anar-hi. MART. Jo hi vaig. PAU. Em voleu creure? ANDR. Sí. MART. Digas. (Tots els volten amb gran ansietat, ell pensa un rato i, a l'últim diu:) PAU. Feu el que vulgueu. (Tots s'aparten enfadats.) ANDR. Babau! MART. Si és un burro! PAU. Bé; jo ho deia! ANDR. Sols és bo per destorbar. PAU. Doncs ara he trobat un medi. MART. Serà com tots. UN. Ca! MART. Veiam! Deixeu-lo dir; de vegades... això tot és l'encertar. PAU. Ja que dieu tant cert que a tots vos toca l'anar a baix, vos ho podeu fê a palletes, i qui treu la més llarga, hi va. ANDR. Ja està dit. MART. Doncs, de seguida. UN. A fer-ho. ALTR. Aquesta farà. (PAU cull palletes de terra i fan el joc.) PAU. Cinc, sis, set... ja hi ha prou palles: treu tu, tu, aquest. ANDR. Ui que llarc! ALTR. Que curta! UN. Malviatge! MART. (Content.) Mira! UN. No val! ANDR. Tornem-hi! MART. No val. PAU. En Martí té de baixar-hi. ESCENA II Els Mateixos i MELCIOR. MELC. Ja ningú hi té de baixar. PAU. Bé; jo ho deia. MELC. Vès el pare que't necessita un instant. (PAU se'n va malhumorat.) Minyons, ja no hi ha esperança; els diners no s'han trobat; serà en Rafel fusellat i el temps de ser-ho s'atança. ANDR. I pot tenir tant mal cor el general? MELC. Vès si el té que ha vist plorar la Rosê i no l'ha enternit son plor! MART. Judas! ANDR. El vil! MELC. Ara bé... MART. Busquem medis. MELC. No n'hi ha d'altres; mes si m'ajudeu vosaltres, vos juro que'l salvaré. ANDR. Però, com? MELC. (Secretament.) Jo sé on el tenen, i ens costarà pocs afanys si, volent venî els companys a salvar-lo amb mi's convenen. Avui la nit, sense lluna, vindrà negre i silenciosa; l'empresa no és perillosa, tenint-hi un vic de fortuna. MART. I ens estem encara aquí? ANDR. A mi a bodes em convides. MELC. Exposeu les vostres vides. MART. No ho faria ell per mi? MELC. Ah: tenint valor per tant, no podem abandonar-lo? UN. Al riu! ALTR. Al riu! ANDR. A salvar-lo! MELC. No és encara aquest l'instant. Així que toquin les deu, reunits a la salzereda. ANDR. Tant tardar! MART. Això refreda! MELc. De fer-ho en va, què se'n treu? Fent-ho bé, és assegurat; baixem, en fem una estesa, i al tornar de sa sorpresa ja'l tenim lluny i salvat. ANDR. Doncs, a les deu. (Passen tots d'un a un i encaixen.) MART. A les deu. MELC. Aviseu tots els minyons. Qui no amb armes, amb bastons. ANDR. El salvarem! MELC. No ho dubteu! ESCENA III MELCIOR i MATEU. MELC. Oh, Verge Santa! El favor deu-nos com altres vegades. (Canonada.) Ai! Aquestes canonades m'entren fins al fons del cor! MATE. Melcior. MELC. Pare. MATE. Vols encara?... MELC. Baixâ a salvâ a n'en Rafel. MATE. Si, fill meu, sí; des del cel ens guiarà la teva mare. Això'm calma el que patia, i fins hi poso confiança, puix sens aquesta esperança cert és que ja no viuria. Temo sols... són cinc mil ells, i dos cents serem nosaltres. MELC. Aixís han vençut molts altres; conteu els cors, no els fusells. Així van fer tals proeses nostres avis, que, a la feina se'ns esmussa encara l'eina trobant àguiles franceses. MATE. Si salvar al meu fill puc, qui hassanya haurà fet més alta? MELC. Si el valor avui ens falta, ens recordarem del Bruc. Causa santa és la d'aquí si la d'allà fou sagrada! No vindrà ni una ratxada del vent de glòria d'allí? MATE. A n'a qui valor no dóna el sentir parlar com ara? MELC. No pot néixer cobart, pare, qui neix a prop de Girona. MATE. A quina hora és? MELC. A les deu. MATE. Ja saps que jo vull venir-hi. MELC. No, pare. MATE. Fóra un martiri el no veure'm a prop teu. MELC. Si rebeu una frida! MATE. No hi vas tu? Doncs, quins afanys! MELC. Es que vós teniu molts anys. MATE. Així perdré menos vida. MELC. Mes, si moriu, la Roser com quedarà en aquest món? MATE. Tantes desditxes no hi són! Hi ha un Déu; i, tant, no pot ser. Sap ell, que veu nostre cor, el per què's baixa al barranc, i'l salvem amb foc i sang per no tenî un grapat d'or. MATE. Maleïts diner! Ja veieu ja veieu el que és el món; digueu els amics, on són si en semblant cas no'ls trobeu! I jo que'ls he fet tant bé! MELC. Per què no'ls ho recordàveu quan auxili'ls demanàveu? MATE. Recordar-ho! No's pot fê. MELC. La caritat és del cel el més sacro-sant arcàngel. MATE. La caritat és un àngel que va cobert amb un vel. I mai han fet caritat els que, al fer-la, no s'amaguen; si t'ho agraeixen, ja t'ho paguen, i si ho paguen, no ho has dat (Se'n va) MELC. Tanta bondat en confon; si a n'els bons estima Déu, fins crec li deu saber greu que s'estigui en aquest món. ESCENA IV MELCIOR i ROSER. ROSE. Melcior, aquí, per última vegada clemència a demanar-te ve'l meu cor, no baixis a n'el riu esta vesprada; t'ho demana Roser, ta enamorada, pels temps dolcíssims de son trist amor. MELC. No puc Roser, el meu germà m'espera i avui li donarem la llibertat. No ploris nostra absència passatgera, que veiente plorar, tant encisera, valor em faltaria pel combat. ROSE. Mes, per què així exposar les vostres vides, si hi ha esperança de què'n brevetat es salvi el teu germà? MELC. Tan prompte olvides que llàgrimes llençant tu, comprimides, el general carlí no t'ha escoltat? ROSE. No tot seguit reviu la seca planta que reguen pluges o retorna'l sol; ma petició era justa, n'era santa; penetrarà en son cor desditxa tanta i al fi serà piadós, per mon consol; i, salvat en Rafel, i amb sagrats llaços units nosaltres dos davant l'altar, la ditxa ens seguirà els nostres passos, i cada jorn contemplaré en sos braços el riu, com cinta que cabdella el mar. MELC. Ah; sí, Roser; jo'm quedaré en tos braços; que'm perdoni, si mor, el meu germà. La mort podria rompre aquestos llaços. Jo de ma ditxa vull seguir els passos. ROSE. Sí, sí, Melcior! (Abraçant-se.) MELC. Jo'm quedaré! ROSE. Sí!... MELC. i (Canonada.) Ah! ROSE. MELC. Adéu, Roser! Aquesta canonada em recorda quin és el meu dever. Vaig a prevenir ja la gent armada! ROSE. En nom de lo més sant! Per ta estimada! MELC. Miserable, covart! Què anava a fer? (Es treu una relíquia amb cadena de plata.) Pren la relíquia que'm donà la mare; que no's perdés, si moro en el combat. ROSE. Per corre més perill la deixa encara! MELC. No, que, al combatre, pregarà el meu pare a la mare de Déu de Montserrat! ROSE. No veus que t'ho demano agenollada! MELC. Si'm moro... Fins al cel! Adéu, Roser! ROSE. Pietat! (Lluitant.) MELC. No puc! ROSE. No matis ta estimada! (Timbal, lluny.) MELC. Adéu! (Defentsant-se bruscament i fugint.) ROSE. Ah! La senyal! Verge adorada! Fes tu ço que l'amor no ha pogut fer! (Queda resant. Durant el silenci s'ouen els crits d'«Alerta!», lluny, dels centinelles carlistes.) Quin silenci! Déu meu, el cor se'm gela! Ben bé és això'l silenci de la mort. Ja la mirada, fosca, se m'entela. Ai; si en Bernat no torna! Quin dolor! Se'n va, deixant-me penes per penyores... Adéu, jardí de somnis falaguers! Jo, al perdre de sos ulls les negres mores, en trec el cor sagnant dels esbarzers. ESCENA V ROSER i BERNAT, amb dues capses. BERN. Roser. ROSE. Bernat? (Gran ansietat.) BERN. Ja és aquí. ROSE. Ai; m'has tret un pes del cor! BERN. L'he trobat per mala sort ROSE. Per bona és sols; creu-me a mi. BERN. Per la creu ni per les joies res ha volgut dar a en Pau. -Compreu-les -li ha dit- si us plau.- Diu que no està per tramoies; que no vol deixar diner ni a ningú res vol deixar. -Si acàs -diu- s'ha de salvar, ha de fer-ho la Roser.- ROSE. I vaig a fer-ho, Bernat. BERN. Que n'ets de bona minyona! Si fos rei, una corona donava al teu cor honrat. Saps que aburreixo en Miquel; però ell sols amb el seu or salva als que t'han dat amor; ta mare ho vol des del cel. També ho vol, doncs, en Bernat, i a fe no t'estimaria si jo't demanés un dia que'l teu cor sigués ingrat. Sols pensant-hi, un suor fret sento ja que'l front en mulla: la caiguda de la fulla serà pel pobre vellet! Mes eren deutes del cor i, si moro, de seguida els pagaré jo amb la vida, i tu, Rosê amb ton amor. ROSE. Iguals pensaments tenim, sols que tu ets més noble encare... Vaig a confessar-t'ho ara: jo anava a cometre un crim. Jo, pensant amb mon amor fer d'aquesta terra un cel, abandonava en Rafel dels carlistes al rigor. Tant immensa és ma passió, que amb prou forces no'm vaig creure; me les ha dades el veure que va a morir en Melciô. BERN. Amb en Miquel... jo ho comprenc: ta vida serà un martiri. ROSE. Déu meu, Tu veus mon deliri! per son amor el meu venc. Trenca prompte mes cadenes portant-me a la fossa sola; la mort tan sols m'aconsola, puix duu un bàlsam per mes penes. (De repent.) No sàpien mon sacrifici fins que estigueu tots salvats, i, quan ja'ls vegis plegats, al parlar de mon desfici, digas que busquin la creu, sonta on jo estiga enterrada, i que, al menys una vegada, hi plorin el record meu. Les flors que, trist, regui allí d'en Melcior el plor fidel, sos perfums daran al cel, i el cel me'ls donarà a mi. (Els plors els ofega a tots, BERNAT no pot més i cau, apoiant-se en una cadira.) BERN. Roser! Roser! ROSE. Ah! BERN. Jo'm moro ROSE. Bernat! BERN. Ah! ROSE. Pobre Bernat! Per tota una eternitat! No ploris!... Veus? Jo no ploro! Prou ni ha!... Tos ulls eixuga. Si nostre intent descubrien saps, Bernat, que'ns detindrien, i no vull que ningú ho puga. BERN. Res coneixeran en mi. ROSE. Ara, Bernat, fins al cel. Vés a fê entrar a'n Miquel, i vés-te'n tu. ESCENA VI ROSER, BERNAT i MIQUEL. BERN. (Veint-lo entrar) Ja és aquí. (BERNAT s'aparta a un cantó escoltant. ROSER queda a l'altre, i MIQUEL baixa pausadament fins a trobar-se entre'ls dos.) ROSE. Miquel, ja l'instant avança per tots d'angúnia i dolor, i tan sols vostre bon cor és ma darrera esperança. MIQU. Ja ho saps, Roser, vina amb mi; al fugir, passant pel riu, donem l'or, en Rafel viu, i salvat tornarà aquí. Entrarem després a França, i seràs, amb mes riqueses, l'enveja de les franceses i del meu cor l'esperança. ROSE. Mes, què ha de fer la Roser de l'amor que la consum, més pur, Miquel, que'l perfum de la flor del taronger? MIQU. Creia jo, al fer-me tornar, que estaves determinada. A què vé un'altra vegada ton inútil suplicar? BERN. (Infame!) ROSE. He pensat... provem; si aquests diners ens deixéssiu, no tingueu por que'ls perdéssiu; nosaltres els tornarem. Treballarem nit i dia per pagar-vos tal favor, i em torneu així l'amor com a tots ells l'alegria. Feu-ho per est amarc plor que m'està acabant la vida! MIQU. Mai, Roser! ROSE. Per l'afligida que'm té, Miquel, mon dolor! MIQU. No ho esperis mai de mi! ROSE. El cor em diu: sí. MIQU. Doncs, s'erra. BERN. Vos estenc d'un cop a terra, si no li dieu que sí! (Amenaçant-lo amb el càvec.) MIQU. Bernat. (Rabiós, disposat a defensar-se) ROSE. Bernat! (Alçant-se, suplicant.) BERN. (Abaixant el càvec.) (Ja m'espanta!) Es que... ROSE. Surt! BERN. Jo!... ROSE. Surt, i prou. BERN. (Anant-se'n, tot donant una mirada d'odi a MIQUEL, diu apart:) (No hi ha remei; trenta nou; no puc arribâ a quaranta) (Se'n va.) ESCENA VII ROSER i MIQUEL. MIQU. Vejas, doncs, que'm tens de dî. ROSE. Que no puc abandonar-lo! MIQU. Doncs ja que no vols (Anant-se'n.) salvar-lo... ROSE. Ah; Miquel! MIQU. Què vols? ROSE. (Fent un esforç sobrehumà.) Que si. MIQU. Anem-se'n, doncs, de seguida. ROSE. Anem, sí! Ai! Quan pateixo! Deixo aquesta casa i deixo de segû amb ella ma vida! (Reparant les capses de joies que hi ha damunt la taula.) Ah! Les joies! Desconsol el mirar-les sols m'inspira: Poc, ai, per gales delira mon pobre cor ple de dol! Mes sense cap record d'ell, deixant-los, queda, i m'espanta. Pendré la relíquia santa de la creueta i l'anell. (Es posa la relíquia i anell, tornant a tancar la capsa.) Vull anar amb ella al cel, i, vós que ma mort veureu, penseu-hi quan m'enterreu; no me la tragueu, Miquel. MIQU. Pensa. Roser que'l temps passa, i que pot tornâ en Melcior. ROSE. No sé què'm sento; tinc por... Anem, ai, el cor se'm glaça! (Se'n va al fons i s'atura.) En Melcior! Pobre Melciô! Qui en nostres ànimes pures hagués dit que en amargures es desfés nostra passió? Ella avui n'és mon turment, i ahir ditxós em féu ella. Sí; la ditxa és una estrella que s'apaga i que s'encent. I, quan s'apagui per ell, què serà d'ell, Verge Santa! MIQU. Roser, per Déu! (Impacient.) ROSE. Oh! M'espanta! Per ser el plom d'un fusell!... MIQU. Anem, Roser! ROSE. No, no; us deixo! Jo no puc voler sa mort. MIQU. I mor en Rafel! (Marcat.) ROSE. Mal cor! Creieu que prou no pateixo? MIQU. Per salvar-lo he vingut jo, i no perquè m'insultessis. Ara, encara que volguessis, ara... jo't diré que no. ROSE. No, Miquel; per mor de Déu! Perdoneu-me; delirava! MIQU. I després, jo, què buscava si ja es d'un altre el cor teu? ROSE. Anem, doncs. MIQU. Mai! Ara, no. RosE. Per Déu! MIQU. Ja és tard! ROSE. Desgraciada! ESCENA VIII ROSER, MIQUEL i MELCIOR. (S'ou una altra canonada i produeix gran esglai en els tres. MELCIOR es quedà a l'entrar, i els altres segueixen l'escena, sens veure'l.) TOTS. Ah! ROSE. Un'altra canonada! Sí, Miquel, per compassió! No, no, jo vos enganyava dient-vos que era d'ell mon cor. Per vós és sols mon amor. (Delirant.) A vós sols vos estimava. Anem, de seguida a França, i serè, amb vostres riqueses l'enveja de les franceses, de vostre goig l'esperança. (MELCIOR, va horroritzant-se.) MELC. (Es un somni ço que sento?) Ai, Roser! Dius la vritat? ROSE. Sí, sí... la felicitat. Aquí... per què m'atormento! Aquí sempre la pobresa i el dolor hi regnaria; jo vull tresors i alegria, jo vull joies i riquesa. MELC. (I jo estimar-la he pogut?) ROSE. Anem, Miquel! MIQU. Anem, ara. (ROSER se'n va, com delirant, donant la mà a MIQUEL, i es troben amb MELCIOR.) ROSE i Ah! MIQU. MELC. Roser! ROSE. (Amb un crit de l'ànima.) (Ajuda'm, mare!) Tots mos afanys s'han perdut! (Pausa. MELCIOR contempla a l'un i a l'altre amb una fredor aterradora; els dos estan amb els caps cots i abatuts, fins que en MELCIOR diu amb afectada serenitat.) MELC. Podeu, Miquel, sortir fora; parlaré després amb vós. MIQU. (Restaré a prop per si fos... Roser, recorda't de l'honra. (MIQUEL se'n va com desconfiant, i MELCIOR el segueix amb la mirada, fins que al desaparèixer tanca ràpidament totes les portes i s'abalança cap a ROSER amb ira.) ESCENA IX MELCIOR i ROSER. MELC. Desgraciada! ROSE. No, Melciô! MELC. De Déu maleïda sigas!... ROSE. No ho digas! MELC. Maleï...! ROSE. No ho digas. Perdó per mí; sols perdó! MELC. I com mon pobre cor viu, si el teu amor, ai, li falta? Aquella finestra és alta i per baix hi passa el riu. (Se'n va desesperat, quan ROSER el deté.) ROSE. Ah! Melcior! MELC. No, no; és vritat: fóra mort sense agonia, i dolça li semblaria a n'el teu cor condemnat. ROSE. Ah! (Mirant al cel, desesperada.) MELC. D'un incendi mon pare a la Roser salvà un dia, quan en son breçol moria, prop d'on morta era sa mare. Per ell, com filla mirada sempre la Rosê ha sigut; li ha donat quant ha tingut; de son fill fou estimada. I avui, que veu la pobresa augmentant nostres dolors, paga tots aquests favors fugint cercant la riquesa. ROSE. (Ai, Déu meu! No puc portar la palma d'aquest martiri.) MELC. Mes, tal volta és un deliri. Com ens pots abandonar? Com pot voler ton bon cor, que si ara mort en Rafel, i el segueix mon pare al cel, jo perdi a més ton amor! Respon Rosê; el temps avança... Respon que no has volgut fer-ho. Una resposta!... L'espero per a omplî'l cor d'esperança. No respons? Com pots així augmentar les penes mies? Tu amb aquest home fugies? Es cert Roser? ROSE. (Fent un esforç.) Es cert; sí! MELC. (Abalançant-se cap a ella, però contenint-se.) (Déu meu, Déu meu! Detureu-me! Era el camí del suplici.) ROSE. (Si haig d'acabâ el sacrifici, mare meva, forces deu-me!) MELC. (Agafant-la la mà de ROSER per a dir-li una resolució, i trobant-li l'anell.) Què duus aquí? aquell anell que va portâ aquella santa? Desgraciada! I no t'espanta el faltar a la fe amb ell? I la relíquia! Ben poc saps tu qui és qui la tenia, si ho sabessos, cremaria, ton coll com cèrcol de foc! ROSE. Deixa-ho a n'els meus dolors! Potsê així, sense esperança, no moriré d'anyorança per què viure de records. MELC. Records!... Esperança!... Un dia vaig creure't quan això'm deies, i fins tu, mentint, ho creies, creient que en tot pit cabia. Ara comprenc amb horror el que causa mos agravis; per ço que ho gasten tos llavis és que no'n té gens ton cor. ROSE. Ai, Melcior; per mor de Déu! MELC. Deixa estâ això, desgraciada! (Li treu l'anell i li arrenca la relíquia.) ROSE. Verge del Carme, adorada! MELC. Vés-te'n sols amb l'orgull teu. Jo morint!... (Cap a la finestra.) ROSE. (Detenint-lo.) Ah! No, Melcior! MELC. Deixa'm! (Lluitant.) ROSE. Per ta santa mare! MELC. Deixa'm! ROSE. Pel teu pobre pare! ESCENA X ROSER, MELCIOR i MATEU. MELC. Ah! (Sorprés al veure a MATEU.) MATE. Roser! ROSE. (Gràcies, (Al cel.) Senyor!) MATE. Què passa aquí? ROSE. (Suplicant que calli.) Melcior! MATE. Melcior, què passa? MELC. No, res, no, pare; no ho volgueu saber; sabent vostre dolor ja sabeu massa. MATE. Melcior, per Déu! Que el meu cor se'glaça. ROSE. (Alenta'm, Verge, amb el teu sant poder! MATE. Respon-me... què ha succeït? MELC. Que amb ma pobresa s'ha gelat el més pur i cast amor; que en Miquel per encendre'l té riquesa i que ja la Roser n'és sa promesa, deixant-me sol amb mon etern dolor. MATE Què dius! Ho he sentit bé... Potser delira. Deixar-nos la Roser? MELC. Sí, pare, sí. I tot perquè som pobres! MATE. Roser, mira. Mira com plora en Melciô i suspira per la desditxa que m'innova aquí. ROSE. (Déu meu, Déu meu; seré a sos ulls ingrata, i tant que per no ser-no fa mon cor! MATE. Pietat, Senyor; aquesta pena'm mata!) (Pobre fill meu! Si son dolor esclata! Què va a ser d'ell amb tant immens dolor?) MELC. Deixeu-la ja marxar; la vida mia