FRANCESC BOMBÍ-VILASECA (n. 1975)
 

 POETA DIGITAL
 Pots contactar l'autor a xbombi@lix.intercom.es



 
  
-

 Voler ser i no ser
és la no existència,
és exhaurir les forces

intentant partir una roca
de cent tones 

amb el cap.
És cloure els parpres

i callar.
És obrir la boca

quan no toca
i, això sí,
portar el cap ben alt,
perquè qui no es pentina

res no val.


 
  
-

L'atzar és

circumstancial,
accidental,
animal,
brutal,
mal.
El fracàs no és més
que la posada en escena.

El guix del sostre pobre cau,
causat per la humitat
i l'experiència.

L'essència, vestida de tota forma,

una o una altra,
és sempre la mateixa:

els fonaments,
l'estructura.
Vaig d'un dol que em dol,
no en sé la causa

ni el final,
només

el present que em neguiteja.
 
 
  
 ESPERANÇA PER A LA PAU I AJUT DELS POBLES 
(Altrament, la guerra serà la sort constant d'alguns pobles) 



[I]

Foc, llum, color, soroll de metalls
al camp de batalla, míssils enaltint
el Camp de Mart on el germà és l'enemic
i la sang la llavor de la terra.

Mort, amb un casc i un fusell, soldat
que no sap perquè lluita, no sap què cerca.
Violada una dona, no fou la primera,
la vida li fuig, té un tret al cap.

A l'horitzó una figura nova,
els cabells onejant al vent que s'endú
la ferum dels cossos i porta la llum,
nou camí per al qui un germà plora.

Qui enterrarà els cossos defallits?
Qui sepultarà Etèocles, Polinices,
germans enfrontats per la causa tan simple?
Units descansaran en la nit.

El silenci es farà quan hom vegi
l'ombra del genet i del cavall, fills de l'alba,
quan la Lluna afeblida caurà malalta
i el poble rebrà qualsevol geni.

 



[II]

Foc, llum, color, soroll de metalls
al voltant de la taula, germans tots junts
ballant la sardana, mirant-nos als ulls,
dansant la dansa de nostra terra.

Agafades les mans, ens traurem
la vena que ens tapa la cara, i veurem
tots els pobles del planeta de malalts
plens, sense menjar, sense hospitals.

Bon moment és ja per plantejar-te:
"Com faré per tal que la meva ciutat
trobi pels malmesos soldats llibertat?".
Cridarà el poble: "Caiguin les armes!"
 


[III]

Jove! Tu ets la veu del món!
Canta les victòries del colom!
Missatger del gran Poeta,
fes del color blanc una senyera!

Catilina corromp, Cicerò guanya:
les paraules esdevenen en sa boca
espases que tallen la muntanya:
la conjuració cau com mosquit mort.

Mira la mar! Res s'agita
en el paradís de l'aigua,
les onades acaricien la platja, 
la Lluna acarona el tauró;
la sirena passeja amb el pescador,
junts passen la vetllada.
 


[IV]

La mare arreplega els seus fills:
en manca un i manca el pare,
si tan sols tots aquest màrtirs
haguessin portat millora alguna!

De què ha servit tanta lluita?
Per què tanta mort al Camp de Mart?
Tanta fam els perdedors,
tanta els falsos vencedors...
Tantes llàgrimes vessades, 
sí, de tot cor, amb quin fi?
 


[V]

Quan tot sigui TOT,
seré lliure;
tan sols si tu ets TU,
i TU has d'ésser lliure,
Jo seré.

TOT és plàcid, però no coneix
el TEDI. Virtuts vessen
d'una ampolla, buida
un cop. Els somriures
dels quatre elements desvetllen
la formació d'un nou univers.

El color vermell? "-No existeix:
groc, blanc, verd, blau però,
vermell?. No sé pas quin color és."
El TOT ha parlat. I ho ha fet
sense presses, rítmicament
i encuriosit, amb joia,
ja no recorda la SANG.

 
  
ANDY
2/X/1996, després de veure una exposició d'Andy Warhol

No espero ningú.
Tothom ja ha vingut
i m'ha travessat.
Les sèries figures
repetides diferent
em recorden que
el quart d'hora de glòria s'ha acabat.

Tots em miraven i saludaven
efusivament.
I més tard, la novetat passada,
jo seguia al bar tan sol
com abans havia arribat.
S'ha acabat el meu quart d'hora.

Llavors escric un poema
que em fa part central
del seu món.
Però és tan efímer
com el pas d'una dona
i no es distingeix el principi
del final.
El quart d'hora m'ha fugit.

Passats qui sap si dies o anys
llegeixo aquest poema
amb tots els honors que m'oferiu.
I us faig partícips del meu Temps
i vosaltres, primer, escolteu.
Després, les expressions avorrides
repetides diferent
em recorden que
el quart d'hora s'ha acabat.

No rebo visites.
Tan sols la Mort.

 
 

CARTES DES DE L'ENLLOC
  A la Lissiya Zeravla, pel seu suport moral i constant.



1.- Per què Enlloc?

Ni carn ni peix.
Ni feina ni estudi.
Ni amor ni desamor.
Ni entro ni surto.
Ni sóc ni no sóc.
Però HI sóc.
No sé des de quan
mi fins quan.
Enlloc perquè ningú no sap
on ubicar-me i jo tampoc.
Enlloc perquè és abans
i després de Res.
Enlloc és enllà.
Enlloc és el lloc
on succeeix l'acció.
La immòbil acció
que mai esdevé feta.

 

2.- Enlloc és Res?

No, Enlloc és més.
És un pas.
Un altre pas.
Una corda esgrogueïda
i flàccida.
Un vaixell amb una via d'aigua
que mai no naufraga
ni arriba a Port.
Un terratrèmol
que cap edifici
no ensorra.
Un got ple
que mai no vessa.
Un cendrer que mai no es buida.
Un càncer que no creix
i que no mata.
Un coit interromput.
Una mamada amb condó.
Tocar la guitarra sense mans.
Enlloc és el punt intermig
entre el mar i la platja.

 

3.- Marxar?

Vaig iniciar un viatge
abans d'acabar-en un altre.
Ara viatjo en dues direccions
paral·leles.
Tot és U,
només el sentit
canvia.
I els viatges, aquí,
Enlloc,,
mai no acaben.
Per marxar
haig d'aturar-me
i canviar el sentit
de la conversa.

 

4.- Qui hi ha?

Enlloc és infinit,
com jo no n'hi ha cap altre.
Cada Enlloc és personal
i, és clar, intransferible.
Només hi ha un Enlloc,
que és múltiple.
No hi ha ningú
que m'acompanyi
per portar el compàs
de l'existència.
No hi ha ritma
on tot és uniforme,
unívoc
i uníson.
No hi ha cap dona
amb ulls de gata.
Ningú té nom.
El nom,
l'Únic,
és Enlloc.

 


5.-Per què hi sóc?

Vaig trobar-me Enlloc
sortint de No-sé-on.
Quan la perfecció s'agreuja,
s'engreixa
i s'escurça l'escorça
i els arbres
vomiten
insults d'aire,
llavors quan
el què s'emmetzina,
Enlloc és el refugi
insalvable
on no
hi caben els mots
ni hi cal cap sortida.
És a dir,
on hi ha un
què
no hi cal un
per
i el 
com
és introbable.


 

6.- Què hi ha Enlloc?

Enlloc hi ha cap pàtria
com aquesta.
Enlloc hi ha cap penediment.
Esglésies enrunades
no poden caure
Enlloc.
Enlloc hi ha ulls i mans
i esquenes esguerrades.
Tota la merda
del Món
és Enlloc.
Déu és Enlloc,
i per això no el trobes.
Enlloc hi ha cartells
grans ni petits
ni grans d'adolescents.
Enlloc hi ha absència,
només l'absenta
se'n ressent.
Enlloc hi ha habitacions
d'hotel per cardar
48 hores
sense esmorzar
ni pagar
un duro
-sense parar.
Enlloc hi ha blancs
de xocolata espessa
amb ànima de pirata
en guerra eterna.
Enlloc ningú es casa
per amor,
ni amb el sexe
per bandera.
Enlloc hi ha cap senyera.
Enlloc hi ha guerra.
Enlloc hi ha
Enlloc hi ha Enlloc
hi ha Enlloc
Enlloc
Enlloc
Enlloc.