JACINT VERDAGUER (1845-1902) Flors del Calvari SUM VERMIS Veyeume aquí, Senyor, á vostres plantes, despullat de tot bé, malalt y pobre, de mon no-res perdut dintre l'abisme. Cuch de la terra vil, per una estona he vingut en la cendra á arrocegarme. Fou mon breçol un grá de polcinera, y un altre grá será lo meu sepulcre. Voldría ser quelcom per oferirvos, però Vos me voleu petit é inútil, de gloria despullat y de prestigi. Feu de mi lo que us placia, fulla seca de les que'l vent se'n porta, ó gota d'aygua de les que'l sol sobre l'herbey axuga, ó, si ho voleu, baboya del escarni. Jo so un no-res, més mon no-res es vostre; vostre es, Senyor, y us ama y vos estima. Feu de mi lo que us placia; no'n só digne d'anar á vostres peus; com arbre estèril de soca á arrel trayeume de la terra; morfoneume, atuiume, anihilaume. Veniu á mi, congoxes del martiri, veiu, oh Creus, mon or y ma fortuna, ornau mon front, engalonau mos braços. Veniu, llorers y palmes del Calvari, si'm son aspres avuy, abans del gayre á vostre ombriu me será dolç l'assèurem. Espina del dolor, vina á punyirme, cuyta á abrigarme ab ton mantell, oh injuria; calumnia, al meu voltant tos llots apila, miseria, vínam á portar lo ròssech. Vull ser volva de pols de la rodera ahon tots los qui passen me trepitgen; vull ser llançat com una escombraría del palau al carrer, de la més alta cima á la afrau, y de la afrau al córrech. Escombreu mes petjades en l'altura; ja no hi faré més nosa, la pobresa será lo meu tresor, será l'oprobi lo meu ergull, les penes ma delícia. Desde avuy culliré los vilipendis y llengoteigs com perles y topacis per la corona que en lo cel espero. Muyra aquest cos insoportable, muyra; cansat estich de tan fexuga cárrega; devórel lo fossar, torne á la cendra d'hon ha sortit, sum vermis et non homo. Jo no só pas la industriosa eruga que entre'l fullam de la morera's fila de finíssima seda lo sudari. Jo me'l filo del cánem de mes penes; més , dintre aquexa fosca sepultura, tornat com vos, Jesús, de mort á vida, jo hi trobaré unes ales de crisálida per volármen ab Vos á vostra gloria. Altres poemes POBRESA Tot ho he perdut, lo nom i la riquesa les corones de llor que he somniat: me diu germà la rònega pobresa, s'avergonyeix de mi la vanitat. Tirí per la finestra ma fortuna veient millor fortuna esdevenir: quan llançava les coses d'una a una, les ales me sentia alleugerir. Me vingué amb la pobresa la bonança; perdent los béns, també en perdia el jou; si de res jo sentia la recança, me deia Déu: "De mi no en tindràs prou?" LA PLANA DE VIC A L'ESBART DE SOS POETES Niuada de calàndries, poetes de ma terra, jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar; avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra, ai!, qui us sentís a l'hora de l'alba refilar! Qui pogués amb vosaltres volar per les rouredes que beuen les suades de l'aspre Pireneu, i vora els banys de cignes d'aqueixes pollancredes descabdellar lo somni que és vida del cor meu! Ja es deuen prats i ribes cobrir de verds domassos, cada turó amb la vesta de flors que més li escau, la santa primavera per rebre entre sos braços que amb nuvials adreços hi baixa del cel blau. Per eixos camps que fiten los lladoners i saules, lo fenc ja trau espiga, les pomeredes flor? Les Coromines mostren a regadiues taules fajols que es tornen plata, forments que es tornen or? I el cànem que el desembre veurà de la filosa rajar al fus, fusada tornant-se el fi moixell? I el pèsol de flor blanca parenta de la rosa, i el llir de flor vermella germana del clavell? Vermellegen per eixos restobles les roselles? La clavellina enrama finestres i balcons? La barretina encara floreix al costat d'elles, com flor de Catalunya que esclata sobre els fronts? Lo rossinyol que canta, la tòrtora que plora, a fer-li ses albades són gaire matiners? Tornaren-li orenetes al porxo que s'enyora? Ja van engarlandant-se de roses los rosers? Ja deu brodar lo Gurri son riberal alegre perquè a jugar-hi a estones davallin los infants, i les bardisses cloure la boca del Gorg Negre perquè el bram de l'abisme no esglaï els caminants. Les serres, que es coronen de núvols i d'estrelles, de neu sa vesta a esqueixos ja donaran al Ter, restant-hi claps encara, com escamot d'ovelles que delma cada dia la mà del carnisser. Com deu alçar Casserres sa bizantina torra per veure Saladeures i el vell cloquer de Vic! Lo Ter que envers Girona marradejant s'escorre se'n porta gaires pedres del seu mural antic? Castells de Sabassona, d'Orís i de Centelles, gegants d'altres centúries, encara alçau lo front? Podré tornar a veure-us, masies i capelles d'on raja amb l'amor patri la fe com d'una font? Sant Jordi, guarda encara ses Lloses gegantines, sepulcre de reis celtes o de llurs déus altar? Ripoll, com altre fènix, renaix de ses ruïnes, o l'arbre de la pàtria s'acaba d'esbrancar? I l'arbre que us abriga, com deu ja fer bona ombra, ornat de nou brancatge son tronc ja revellit! Los raigs del sol, com deuen jugar amb sa resombra, com vol de papallones per un verger florit! Me'n guarda de mos somnis algun d'aletes blanques? Volaren tots com fulles que escampa la tardor? Les caderneres troben un niu entre les branques; mos c~antics per niuar-hi trobaren algun cor? Almenys oint los vostres d'amor i jovenesa, de l'aigua al dolç murmuri, qui somniar pogués! Mes ai!, fuig com la vida ma nau pel vent empesa, qui sap a l'ombra dolça si ens hi veurem mai més! Què amargues són, què amargues d'aquesta mar les ones per qui nasqué en la terra i en un bressol florit! dolç aire de la pàtria que a tots la vida dones, per què a mi sols tes ales m'allunyen del seu pit? Niuada de calàndries, poetes de ma terra, jo enyoro vostres càntics d'amor, dintre la mar; avui que el maig aboca ses flors pel pla i la serra cantau, cantau vosaltres, deixau-me a mi plorar! A UN DETRACTOR Calumnia, detractor, ta llengua de glavi esmola; les esbroncs són mon plaer, los penjaments la meva honra. Si del glavi no en tens prou, pren del sastre la tisora, tu m'has de fer lo vestit que tinc de dur a la glòria. L'enclusa pren al ferrer, a l'argenter la gresola; no em planyes ni el foc ni el mall tu m'has de fer la corona; una perla és cada insult, un diamant cada afronta. A FREDERIC SOLER EN SON ENTERRO Amb cent corones de flors te'n veig anar d'esta vida: tu te'n vas amb cent, de flors: jo quedo amb una, i d'espines.