BARTOMEU ROSSELLÓ-PÒRCEL (1913-1938) Nota biogràfica Imitació del foc A MALLORCA, DURANT LA GUERRA CIVIL Verdegen encara aquells camps i duren aquelles arbredes i damunt del mateix atzur es retallen les meves muntanyes. Allí les pedres invoquen sempre la pluja difícil, la pluja blava que ve de tu, cadena clara, serra, plaer, claror meva! Sóc avar de la llum que em resta dins els ulls i que em fa tremolar quan et recordo! Ara els jardins hi són com músiques i em torben, em fatiguen com en un tedi lent. El cor de la tardor ja s'hi marceix, concertat amb fumeres delicades. I les herbes es cremen a turons de cacera, entre somnis de setembre i boires entintades de capvespre. Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca. Barcelona, setembre de 1937 - A Amàlia Tineo Només un arbre, a la vorera, porta el tremolor del mar, i el frec de fulles retorna el benefici de les ones. Les roques mortes en arenes mortes viuen només uns brins d'herba poruga. Mar foll de gris i verd i força d'aire: trenca cristalls sobre la costa blana! Aprèn l'ombra llunyana, blava i blanca, dels núvols plens de vent i pròdigs d'ales. Només en mi pots créixer més i estendre més pura sal, més amagada pedra, i encara retrobar-te en camins foscos per balenes remotes i algues velles. Però jo m'he perdut en les planúries que han oblidat la dansa, el crit de l'aigua entre alzines i roures, entre llunes sense rius, sense pous, sense ones altes. BROLLADOR L'àngel desinfla les galtes i encén les flames de l'aigua, entre ficcions d'incendi i polèmica de nacres. Quin cristall trenca les llàgrimes? Quina espasa entre les albes? Fina estructura de l'èxtasi. Calitja de porcellana. Perla viva, branca clara, entre les ombres més càndides, catedral de clarianes. Entre perles de cascada i diamants implacables, l'agonia de les aures. INICI DE CAMPANA Inici de campana efímer entre els arbres - fora porta - de tarda. La pols dels blats apaga un or trèmul en punxes blanquinoses de plana. L'àmbit vincla i perdura comiats d'enyorances d'avui mateix. Desvari de vies solitàries. Argila i calç. Finestres de la casa tancada, quan torno, d'horabaixa, girant-me adesiara. ARDENT HIMNE Aquestes són les hores de sols velocíssims, i ara cavalquen uns homes de llargues cabelleres, per damunt les escales del vent, cavalls de somni. S'eleven a fogueres abrivades, mouen el fum vermell i la tenebra roja i empenyen els reflexos de l'incendi. Arriben a les nits que bateguen de foc, corren per diamants cremats, arena, cendra. Per les ones roents del paradís, volen damunt les flames afuades. Homes alats de llargues cabelleres combaten amb l'espasa del vent i de la llum. SÓLLER A Robert F. Massanet El cel prepara secrets murmuris de mandarina. I les riberes del vent esgarrien taronjades. Jo tasto vergers. M'ajec damunt valls encoixinades. Les fulles alcen frescor i aixequen ventalls de gràcia, cortinatges de perfum, cortesies tremolades. L'oratge pinta perfils de caramel dins l'oratge. El cabell se m'ha esbullat i tinc l'ombra capgirada. El sucre de l'aire em fa pessigolles a la cara, amb confitures de flor i xarops d'esgarrifança. Unes cuixes de marquesa em repassen l'espinada. Quan el setí es torna gel, sembla que es faci de flama. El vicari compareix amb un vas de llet glaçada. La suor de les aixelles li travessa la sotana. CASTELL DE BELLVER A Mercè Montañola Endevino la llum i la tonada del cel i el bosc que novament retrobo. Clemència de les pedres i les fulles! El meu nom estranger torna a ésser vostre, en un càntic recent de nova gràcia! Viva malenconia de paraules en l'esveltesa blanca de les ales de cels vibrants i solituds perdudes sobre la llunyania de les ones! Pedres del bosc, murmuri de les fulles, només els ulls altra vegada saben els silencis antics entre nosaltres. És oblidat el somni que us perdia - confidència dispersa en lluminàries - cendra als carrers i els lliris no florien, la finestra a una pluja mig sotmesa. La plana estèril lluny de mi moria. Migdia impur afalagà la plana. El sol desig em torna al temps ingenu d'abans d'aquest silenci i d'aquest somni. - Oh peresa de l'aire, com es bada la mel, la seda i el vellut diàfan dels núvols que s'arboren i s'agafen a la roda del cel il.luminada! La cambra de les ombres s'endomassa amb aquella claror i aquella flaire desfeta en l'alenada lleu de l'aire aturat en el núvol gris que passa. Tots els batecs del ven són en desmai, absents d'aquesta terra meva, morta, i només jo sento fremir l'espai, remotíssim, d'una ala que s'emporta - flames del cel al cel, tumult, esglai - a l'alta solitud la veu més forta. RONDA AMB FANTASMES A E. Nicol Les filles del silenci present i vigilant em porten sempre a la perversa llunyania, saben el meu espant, el meu instant d'espant, d'isolament, malenconia i agonia. Oh ciutat dels terrors! Entre les avingudes estèrils - arbres lívids de la tardor! - viuré l'hora impura deles aspres angúnies mudes, amb la por de morir tot sol en el carrer. Terror entre les sales buides, quan veig el llit amb el mort, viu entre els llençols, i serenades a la plaça, i remor de ganivets, enfora, més terrible per tantes coses endevinades durant la fuga, per les fosques, allà on plora l'esquelet mossegat pels gossos de la nit. COMPLIMENT A MERCÈ Els clavells s'incendien, per imitar-te, quan tu passes per davant. I, per felicitar-te, les pluges ploren, fan damunt els vidres, vidre damunt el vidre, cant. El carrer de Montcada, el dia del teu sant, t'abraci, vell, galant. Per brodar-te la gràcia no trobo diamant. EN LA MEVA MORT Estic cansat de tu, domini fosc i tempestat de flama. M'exaltaré damunt els horitzons i trauré les banderes al desert de la darrera cavalcada. Reina d'aquestes hores, ara véns tota brillant, armada. Inútil desesper del vespre! L'alba s'acosta ja amb l'espasa, i l'ardor temerari que m'encén allunya les estrelles.