PERE GIMFERRER (n. 1945) Els Miralls Un joc de miralls permet veure l'altra banda del poema. Joan Brossa PARANYS Poetry is the subject of the poem. Wallace Stevens I Diuen que Apollinaire escrivia aplegant fragments de converses que sentia als cafès de Montmartre: perspectives cubistes, com els retalls de diari de Juan Gris, paranys quan el fons és més nítid que la figura central, a primer terme, una mica estrafeta, ben bé reduïda a an- gles i espirals -els colors són més vius als finestrals del capvespre: un dring a la cabana de la infància -d'això parlava Hölderlin i eren salons: preceptor, domassos vermells, el mirall venecià Wozu Dichter in dürftiger Zeit, i Goethe escriuria a Schil- ler que aquell noi amic seu encara que una mica tímid i amb la natural manca d'ex- periència (tot, en el to de la lletra, fa veure el benèvel menyspreu del vell davant la poesia d'un jove: ell ja n'havia fet, de versos, i -li semblava-molt més serens, o mi- llors, o, si més no, amb aquell classicisme que en ga- rantiria la perpetuïtat), perquè l'art clàssic es mantindrà sempre: Hölderlin, als darrers anys, a la seva mare, li escrivia molt respectuosament, amb les fórmules apre- ses de petit, i només li demanava uns calçotets, un parell de mitjons mal cosits, coses petites i òbvies com les de Rimbaud a Abissínia, o a l'hospital -Que je suis donc devenu malheureux! i els poetes acaben així ferits, anul.lats, morts-vius, i per això en diem poetes. Així? La crucifixió d'alguns no és potser més que un signe, i és l'equilibri d'altres la grandesa i la mort. i la fosforescència de Yeats (Bizanci, com un gong al crepuscle) el preu que es paga per aquell que tenia el nom a l'aigua escrit. Perquè algun preu cal pagar, podeu estar-ne certs: Eurí- dice encara és morta damunt els commutadors elècrics i la blavor d'una sala tèbia com la caixa d'un piano de coaba. El món d'Orfeu és el de darrera els miralls: la caiguda d'Orfeu, com el retorn d'Eurídice dels inferns, les bicicletes, els nois que venien de jugar al tennis i mastegaven che- wing gum, rosses esquenes, cossos daurats -delicats-, les noietes de mitjons vermells i ulls blaus d'Adriàtic que bevien gin amb taronja, les que es banyaven nues a les novel.les de Pavese i en dèiem noies topolino. (el topolino, no sé si l'heu conegut: era un cotxe de moda, o freqüent, als happy forties), però ara ja sóc més vell, per bé que dir vell sigui inexac- te, però el color del gin amb taronja où sont où sont the dreams that money can buy? II Aquest poema és un seguit de paranys: per al lector i per al corrector de proves i per a l'editor de poesia. És a dir, que ni a mi no m'han dit allò que hi ha darrera els paranys, perquè fóra com dir-me el dibuix del tapís, i això ja ens ha ensenyat Henry James que no és possible. Foc cec ... d'aquell cech foch qui.ls amadors s'escalfen Ausias March COMBAT D'AMOR Em té l'amor tan subjecte al seu regne que ara la nit m'és congost o planura; erm, el boscam, tot d'incerta tenebra. Temo la mort que les passes m'atura. Qui, de l'amor, els penyals i congestes de cert coneix, i les balmes? Obscura, la nit s'afua. Rocalles esquerpes, fosques cruïlles de llamps i malura. En creu l'amor em tenia i em té. Sóc vinant que la creu no conjura. Reto homenatge, en paratge foscant, al viu punyal que l'amor em procura. Més foc al pit, més foc al pit, més foc al pit! L'amor fa patir si fulgura? I el cel no pot, de tants núvols, obrir un diamant, fosc de neu i sutzura? Al pit, joiell conquerit! Sóc cabdill. Tota de nit és la meva armadura. Negre com sóc, ni la nit em reté. És fosc ivori la meva figura. L'amor té signes i emblemes. La nit: astres glaçats en heràldica pura. Mou un navili l'alè de l'espai. Blau, sóc l'abisme, i l'abisme m'endura. Ha de ser negre aquest blau. I demà, tot fosc d'abisme, com eina madura, - la llum als pàmpols, de mort averany - del fosc imperi d'amor tindré cura. Darrers poemes ART POÈTICA Alguna cosa més que el do de síntesi: veure en la llum el trànsit de la llum. CACERA Signes de mort, llebrers, tant de temps l'alta caça pels estramps buits del cel escampava senyals: al saló de les boires la llum ens amenaça, com el joiell més viu d'un parament d'or fals. És de debò la mort en aquesta rabassa, amb panteixar que crema la gorja i els ullals, quan els llebrers esquincen la pell nua que es glaça i una claror de cossos s'estavella als fondals. Aquest revolt, aquesta cantonada, ja encalça la meva joventut i la verema d'anys mal garbellats tan d'hora!, quan el vespre s'esbalça i el barnús de la nit posa encara paranys als ulls enamorats d'un no res, pell descalça d'aquella adolescència: verger en flames, afanys que l'esbarzer cremat de les brases rescata per oferir el silenci en un didal de plata. Altres poemes LLUM DE VELINTÒNIA Present en la claror suspesa, aquest jardí és l'estança del temps. Brolla de la tenebra el fonament del cel deshabitat, puixances, pulsions que germinen i esclaten en la flora de l'aire. És invisible el temps com la llum del jardí: és visible el jardí darrera els vidres, no la imatge del jardí en la llum successiva de temporalitat. Però és visible un altre jardí: no un lloc real que fou, tampoc un lloc que existeix en la ment, no la successió dels temps en un sol lloc, sinó la permanència d'un temps intemporal. Alzinat des d'un fons invisible, el jardí fa visible la llum. Si la veu anomena la claror d'aquest arbre, si al reixat unes mans ingressen en la llum d'un lloc levitatori, si trepitgem el centre d'un remolí instantani, som, sense llum ni temps, en la invisibilitat. La paraula d'un home fa visible el real: en la llum, podrem veure com a jardí el jardí. A Vicente Aleixandre