ROGER PURCELL (n. 1968) DESERT D'AMICS A Joan Vinyoli, pel seu domini màgic Els vents esquincen les paraules, tremolen els somriures dalt dels arbres i una febre espessa asseca els camps. Fa estona que els llamps trenquen la lluna. A l'alba es desperten trons precàmbrics, éssers deformes ofereixen sorra als Déus i s'equivoquen de crit els escorpins. Desert d'amics, paisatge d'epilèpsia. - Al meu pare Els veuré caminar hipòcrites amb el taüt, com els pertoca, amb la gravetat dels poderosos. Final trencat en mil miralls, voldré sentir un cop més l'afecte de la teva veu, desenterrar amb tu nobles tresors per entre els llibres, desembolicar-te en el meu passat, com un regal: perquè has documentat la meva sang contra tots els verbs de l'obediència amb l'equilibri just del teu somriure, matrimoni de la llum i les paraules. - A L. H. Avui he de rentar tota la roba i posar els mitjons i els mocadors cadascun a l'avorriment del seu calaix. I en aquest sofà que fa olor a pols, amb la son d'havent dinat, ara vull domesticar a crits la teva pell i omplir-te brutalment el ventre amb l'esperança orgànica d'un fill. Però sonarà el telèfon com un dard i serà el banc. - A M. S., amb admiració "Viuré dreçant-me com un jutge" Josep Carner Brollen entre esvorancs de silici paraules amb química dels mestres - púlpit d'on prediquen les molècules: patinen follets termodinàmics per la superfície més perfecta i burles dubtes quàntics com un jutge. - A Michael Laudrup, el poeta Ara faré vint-i-sis anys: m'acusen les desferres rovellades de la il·lusió del meu primer tricicle, i avui, d'amagat, he vist els xiscles de la veïna que creia encara verge: a partir de demà, a l'ascensor, el seu somriure començarà a ser qüestionable. I seguirà despertant-me el camió de les escombraries, i voldré sentir cada dia la música que fan els àtoms, olorar per últim cop la maldat dels secrets. Però, ara, tu em tornes a l'enveja senzillíssima de xutar una pilota al pati de l'escola quan traces una línia perfecta per la gespa i subratlles l'esforç dramàtic del defensa. - Jo ja he vist el deport dels aquelarres i les naus cremades de més enllà d'Orió - d'aquí sento els crits de les teves cames, la suavitat dels ulls tancats dins un petó. M'ajusto als lents consells dels savis. Ara em despertaré com un volcà, i et faré dintre el palau dels nostres somnis un homenatge interminable de petons: perquè els arbres escriuran amb anells aquest amor. - M'acabo d'adonar, i amb una densitat inexplicable, que fins i tot les tardes de diumenge, amb el meu pare llegint al menjador, sospesant amb mans fines i lentes la venerabilitat del conyac i del cigar, i la meva mare fent amb pomes un pastís d'amor irrepetible, basteixen les baranes del meu món. Me n'aniré molt lluny d'aquí, i publicaré als vents la meva sort. - De nit, quan tothom està abocant il·lusions de mitja vida en un sol somni - potser sous de xifres astronòmiques, una hamaca a l'ombra tropical, o aventures perilloses amb el gran Corto Maltès -, quan encara alguns homes descarreguen els seus crits dintre el ventre d'una dona, a mi em segueix agradant pensar-te, i escoltar el frec nocturn del meu bol·lígraf contra el silenci del paper. - Recordo perfectament, tornant d'escola, amb el soroll de l'autobús, l'oxigen blau dels ulls del meu costat i uns pits com un tresor amagats en un cinema. Després vam anar a jugar a futbol al parc de sota casa. I també recordo, però això molt vagament, que aquella nit va morir el meu avi. CANÇÓ DE MI MATEIX D'ADOLESCENT Urge, and urge, and urge; always the procreant urge of the world. Walt Whitman [1] T'ensenyaré a destil.lar l'instant, la duració exacta de les coses. Ara em plau jugar amb el teu imperi de cabells, amb les teves cames musicals i el teu sucre femení. Dóno corda a la joguina del teu cos, complico la teva adolescència amb els meus llavis, i et crema saber que ja és inevitable: sacsejaré el cascavell del teu amor, desplegaré el vermell més violent damunt els nèctars del teu ventre i em buidaré amb espasmes de tambors sobre el mar de crits de la teva fecunditat. [2] Vull escriure versos de Neruda i mossegar el foc de la teva boca aquesta nit i vull sentir el teu cor com un ocell cremar-te tendrament els llavis banyar-me en els teus braços i caçar el teu cos salvatge. Aquesta nit vull contemplar, després, l'escalfor de la teva son. [3] No calia que la sinceritat fos tan elèctrica. Ara tinc rascades al cervell de tant pensar-te i és com sentir sorra a les venes i mastegar trossos de vidre, i respirar sal seca, i no calia. Vénen incendis de ràbia, esclaten tempestes de llàgrimes i m'esgarrapen els cristalls de la impotència. Ja no entenc la matemàtica de l'amor. [4] Creu-me. Decidir que donaràs al marbre l'oportunitat de fondre's com el sucre és, si més no, una aventura dolorosa.