RAIMON (n. 1940) JO VINC D'UN SILENCI Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg de gent que va alçant-se des del fons dels segles, de gent que anomenen classes subalternes, jo vinc d'un silenci antic i molt llarg. Jo vinc de les places i dels carrers plens de xiquets que juguen i de vells que esperen, mentre homes i dones estan treballant als petits tallers, a casa o al camp. Jo vinc d'un silenci que no és resignat, d'on comença l'horta i acaba el secà, d'esforç i blasfèmia perquè tot va mal: qui perd els orígens perd identitat. Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, de gent sense místics ni grans capitans, que viuen i moren en l'anonimat, que en frases solemnes no han cregut mai. Jo vinc d'una lluita que és sorda i constant, jo vinc d'un silenci que romprà la gent que ara vol ser lliure i estima la vida, que exigeix les coses que li han negat. Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg, jo vinc d'un silenci que no és resignat. AL VENT Al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, al vent del món. I tots, tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a déu, al vent del món. La vida ens dóna penes, ja el nèixer és un gran plor: la vida pot ser eixe plor; però nosaltres al vent, la cara al vent, el cor al vent, les mans al vent, al vent del mon. I tots, tots plens de nit, buscant la llum, buscant la pau, buscant a déu, al vent del món. D'UN TEMPS, D'UN PAÍS D'un temps que serà el nostre, d'un país que mai no hem fet, cante les esperances i plore la poca fe. No creguem en les pistoles: per a la vida s'ha fet l'home i no per a la mort s'ha fet. No creguem en la misèria, la misèria necessària, diuen, de tanta gent. D'un temps que ja és un poc nostre, d'un país que ja anem fent, cante les esperances i plore la poca fe. Lluny som de records inútils i de velles passions, no anirem al darrera d'antics tambors. D'un temps que ja és un poc nostre, d'un país que ja anem fent, cante les esperances i plore la poca fe. T'HE CONEGUT SEMPRE IGUAL a Gregorio López Raimundo Alerta vius, jo sé que si caiguesses tants anys, molts anys, massa anys et demanaven. Entre els sorolls dels cotxes, del carrer i de la gent que atrafegada passa, he vist molt clar que són molts els que lluiten i que com tu calladament treballen. T'he conegut sempre igual com ara, els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins dibuixant un somriure, d'amic, company, conscient del perill. Sense parlar m'has dit "tot va creixent", lluita d'avui pel demà viu i lliure, que es va forjant aquests dies terribles, temps aquests temps de tantes ignorçncies. No m'he girat mentre serè em creuaves, he sentit fort un gran orgull molt d'home, no em trobe sol, company, no et trobes sol i en som molts més dels que ells volen i diuen. Aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre; aquest meu cant és teu, l'he volgut nostre. Alerta vius, jo sé que si caiguesses tants anys, molts anys, massa anys et demanaven. PAÍS BASC Tots els colors del verd sota un cel de plom que el sol vol trencar. Tots els colors del verd en aquell mes de maig. Portava el vent la força d'un poble que ha sofert tant. Portava la força el vent d'un poble que ens han amagat. Tots els colors del verd sota un cel ben tancat. I l'aigua és sempre vida entre munyanyes i valls. I l'aigua és sempre vida sota la grisor del cel. Tots els colors del verd en aquell mes de maig. És tan vell i arrelat, tan antic com el temps el dolor d'aquella gent. És tan vell i arrelat, com tots els colors del verd en aquell mes de maig. Tots els colors del verd, gora Euskadi, diuen fort la gent, la terra i el mar allà al País Basc. SOBRE LA PAU a Ernesto Guevara De vegades la pau no és mes que por: por de tu, por de mi, por dels homes que no volem la nit. De vegades la pau no és mes que por. De vegades la pau fa gust de mort. Dels morts per sempre, dels que són nomes silenci. De vegades la pau fa gust de mort. De vegades la pau és com un desert sense veus ni arbres, com un buit immens on moren els homes. De vegades la pau és un desert. De vegades la pau tanca les boques i lliga les mans, només et deixa les cames per fugir. De vegades la pau. De vegades la pau no és més que això: una buida paraula per a no dir res. De vegades la pau. De vegades la pau fa molt més mal; de vegades la pau fa molt més mal. De vegades la pau. MORIR EN AQUESTA VIDA No és dificil morir en aquesta vida, que viure es més difícil. I he d'evitar el teu gest més absurd, inútil. No he de dir mai: s'ha de trencar la barca de l'amor contra la vida quotidiana; prehistòric com sóc, contradictori com sóc, em seria mes fàcil destrossar-la. Perquè t'he fet part de la meua vida i crec els poemes que tu feies, he d'evitar el teu gest més absurd, inútil. No diré mai: s'ha trencat la barca de l'amor contra la vida quotidiana. Tu has escrit ja fa molts anys, jo et llegeix encara avui, poeta Maiakovski. No és dificil morir en aquesta vida, que viure és mes difícil. DE NIT A CASA, JUNTS I de nit a casa, junts escoltàvem la música, de nit a casa junts. I serenament esperàvem que d'un moment a l'altre l'ascensor es parés al nostre pis. Ells arribarien de nit, n'érem segurs. I parlàvem de quines altres coses podríem fer, i de què faríem quan arribassen. De nit a casa, junts escoltàvem la música, de nit a casa junts. No arribaren aquesta volta pero tu i jo sabem ... De nit a casa, junts escoltàvem la música, de nit a casa junts. I parlàvem de quines altres coses podríem fer, i de què faríem quan arribassen. QUATRE RIUS DE SANG Com sobre l'arbre sec i la terra eixuta cau la pluja en ple estiu, voldria que les paraules arribassen ací. Quatre rius de sang, terra polsosa i vella, corral ple de baralles entre els que es diuen germans, és el que hem trobat. Una por immensa que ens ha fet callar tant; una por immensa que encara ens fa callar; una por immensa que ens ha fet tant de mal, és el que hem trobat. I els quatre rius de sang cada vegada mes grans i un espès silenci tallaven tantes mans ... I amb tot un passat nostre sabem el que volem des d'aquesta terra, germans, la dels quatre rius de sang. FOU UN INFANT Fou un infant despert i obert al món l'home que avui buit i perdut es troba: molt lentament l'han fet com ara és amics i amors viscuts intensament, i va tot sol i va tot sol, tot sol. Ha buscat i no ha trobat, ha lluitat i no ha vençut, ha cregut, l'han enganyat, ha estudiat i no sap, creu que no sap. Com un record de mots que mai no ha dit, amb ulls distrets que s'ignoren mirant, com un diari vell, groguenc, llegit, al seu davant veu tot el seu passat, i va tot sol i va tot sol, tot sol. Ha buscat i no ha trobat, ha lluitat i no ha vençut, ha cregut, l'han enganyat, ha estudiat i no sap, creu que no sap. Fou un infant despert i obert al món l'home que avui trist i oblidat passeja. T'ADONES, AMIC T'adones, company, que a poc a poc ens van posant el futur a l'esquena; t'adones, amic. T'adones, company que ens el van robant cada dia que passa; t'adones, amic. T'adones, company, que fa ja molts anys que ens amaguen la història i ens diuen que no en tenim; que la nostra és la d'ells, t'adones, amic. T'adones, company, que ara volen el futur a poc a poc, dia a dia, nit a nit; t'adones, amic. T'adones, company, no volen arguments, usen la força, t'adones, amic. T'adones, company, que hem de sortir al carrer junts, molts, com més millor, si no volem perdre-ho tot, t'adones, amic. T'adones, company, t'adones, amic.