CARLES TORNER (n. 1963) Pots contactar l'autor a Ctorner@ibernet1.ibernet.com Selecció suggerida, en part, per l'autor A la ciutat blanca - A Jaume Subirana, Enric Vendrell, Salvador Carrasco, Toni Vallès, Núria Campanyà, Anna Balaguer, Salvador Gausa i Àngels serres, per aquest ordre. ¿Qui sap, quan cau la nit, quin és l'origen d'aquesta lleu, discreta i fràgil tàctica de l'amistat -que amb tant de temps té pràctica- quan ens teixeix creixents globus d'oxigen al fons dels ulls embriagats? Cadència intermitent d'esglais i goigs maldestres, humans, d'estar per casa, ens fa mestres i alumnes bons d'amor i paciència. Hi ha tants, tants ulls, tots escampats per l'aire! Micos i llops, dracs, porcs, bruixa lilosa, dimonis, reis i un sol que neix al caire de mitjanit. ¡Quin guirigall d'arpegis tan estimats! Lent, sol, sóc la filosa que en mans d'amics teixeix làbils fils regis. DANS LA VILLE BLANCHE Falcats els peus amb flocs ardits d'empremtes capbusso llacs de llum en mars perennes de solitud. He fet viatge als plecs porucs d'un temps encistellat, d'esquerp parlar i buit de barques. Les ferides se m'han obert en prendre el rem. Felines llunes, caçant les serps del meu camí, m'han dit: «On vas? Qui creus? ¿Per quin mesquí tribut fas ús de claus als panys? ¿Quin salze et serva el plor? ¿Quin privilegi et salva de tanta por?». Les ones són els llargs colls de la serp. La lluna estreny els llacs entre els malucs. Jo sóc el tall ferotge d'un rem ferint onades sens resposta als mars del vent. Com un rellotge boig llegeixo el temps a l'inrevés dels mots. Als límits de la sal De terra estant veig ploure sobre el mar esplèndida bellesa de l'inútil que lluny es fon amb els colors del cel. Raimon. I musicanti accordano il violino, questa sera suoneranno sulla luna e non importa niente se la gente del caffè non capirà la loro anima. I musicanti non piangono mai. Francesco de Gregori SÍ COM LO TAUR A la Irene Morató, responent, agraït, un telegrama. Com el vedell que s'alça en l'assemblea i d'un bruel febril, febrós i exacte s'adreça als vells i els ofereix un pacte de brau a brau, banyuts i sens lliurea: «Sí com lo taur que allunyen de l'aldea tempta el desert i en serva el fruit intacte, hem de munyir els nous signes amb nou tacte per heure'n llet que creixi amb la marea», així entengueu el sàbat de les fades amb què m'atrec al circ de les petjades la llibertat que em venç i m'anorrea per temptar el mot, fonyar-ne les onades i, combatent al front d'estirps alades, salpar al desert amb vent a la cangrea. PEL DESERT A contrapèl del seny i del possible, penetro els mots que em són l'únic paisatge. Em giro els ulls per destrenar la imatge del calabós on tempto el mortal triple. ¿És més desert l'esglai del fet tangible, la sequedat d'asfalt, el tosc miratge, que el nostre intent d'anàlisi sens gatge, l'estrall del mot convers de l'insensible? Duc enllunats els rulls de lluna plena d'on neix el brull i el tel de la serena que bruny els mots desèrtics. Com un fible, la fe silent del pleniluni mena pel rost del verb al mot blegacadena: llum al desert i sal indefugible. AQUELL L'infant mig nu que un peix pescà amb canyeta «Sóc pescador!» cridava al vent, com foll. Tot teclejant els clàssics, fent soroll, va fer del rock emblema de carpeta. Quan lluna al cel li feia la rateta va decidir viure en llunàtic doll. Quan descobrí en el vers discrus sens boll va picar l'ham ambigu del poeta. Aquell que fou de tants possibles l'eix és ara aquest escèptic d'ell mateix i convençut d'un món tan ple de signe. Aquell, si em vol i em lliga, el bandiré i en servaré la brasa o bé l'esquer. Des del present, capbusso un coll de cigne. TOT ENAIXÍ A en Jaume, pilot i embriagamots. Com el pilot fulleja el dietari cercant un rumb al vol que ell sol comanda i no llegeix pels núvols ni en la randa de l'horitzó cap signe del llunari, com l'embriac que als llimbs del seu desvari d'un brusc rampell clarivident s'abranda, fa cua al mot, al món demana tanda, i amb urc escriu un nou diccionari, així mateix m'embranco jo en la idea buscant al mot un fonament de roca on bastir llar, on esmolar la broca que amago als ulls, on créixer amb la marea, on del present esbullar al vent la troca i el propi pas reprendre a la volea. EM COVÉ A la Griselda, de part del seu àngel de la guarda. Ara em convé tancar tancar d'un cop la porta de l'atzucac, saltar el mur del recel, cercar al desert, seguint un pas rebel, el rastre expert d'amics de vida estorta. Convé vestir tots els colors que em porta la pluja lleu que em priva de tot vel i alat, amb mots per plomes, plantar el cel damunt l'asfalt de la ciutat somorta. Convé saber que som al ball més lliure i, d'esma, dir les veritats com dards trencant la faç dels lloscs miralls del viure i, en pressentir del vent cançó i fatiga, convé assistir al convit de noves arts. La llibertat és l'únic que m'obliga. HA CONFÚS A en Josep Rom, perquè en faci un còmic. Són uns tafurs que es calen el barret just sobre els ulls. S'amaguen a redós del tremp adust; retrat del mafiós. Del llavi, sec, els penja un cigarret. Són gàngsters durs de clans enemistats que dins el fum de cambres sense llum barallen mots i aposten, al perfum del joc i el risc, raó i desig, trucats. ¿Descobriran les trampes que s'han fet o seguiran, moguts per fosc ressorts, fins a arribar al final del seu vell plet: «Tot jugador té un pòquer d'as escrit», i es cosiran a trets? I, d'entre els morts, qui serà el cap del bàndol redimit? SI EN LO MAL TEMPS Per fi la nit s'ha desentès de pautes, de pactes d'or i d'ordre enterbolit. Han degotat dels marges del sentit estols de crits i estels de flames cautes. Cauran els ponts empesos per riuades i, sota el vent que escombra el capaltard, lluna de dol estimarà el seu bard i afinarà el somrís contra les grades. ¿No sents als dits el bat de la mar grossa i com al blanc de l'ungla cou la sal? No sents als ulls llampecs sense requesta? A platja un cec ven llum a preu de crossa. No sents com ploc damunt l'antic sorral? Esmola el rem: reneixo amb la tempesta. L'àngel del saqueig A l'Anna. EL SUBSTITUT Músics, teló! Un focus alça el sol i fa la nit dintre l'escena del poema. Blanc, el poeta avança resplendent, comença amb molt aplom i s'entrebanca en recitar un vers massa llarg, vol desfer el nus i s'embarbussa i cau per l'extrem dret. Tot sembla absent, com un avorriment. Amb peus de plom entra el lector, atent al cruiximent de cada fina taula sota els passos indecisos. S'arrisca: Clas! Clas! Dóna ordre als músics que s'engeguen, enfila passos de claqué i s'apropia al ritme cada vers d'un món poètic i petit, amb sol fingit, amb horitzons de drap rere un espai servat, commòs, limitadíssim. L'INFANT Abans de tenir pressa, abans d'inventar l'hora, abans dels dinosaures, de Tarzan, dels darwinistes, abans dels metros, dels llaguts i dels trineus, abans del mar, conqueridor sense cronistes, i dels estels parant la taula dels desficis, abans dels savis, les presons i els coliseus i tota terra d'artificis, quan tot era un mantell de buit molt fi i el negre un sol color sense cap vora, aquest dolor d'infant que plora ja era aquí. LA DESFETA Mira'm el cos, com un paisatge. Un desert sense brisa, un roquissar bullent i un voltor que s'enfila i que es fon dins de l'astre. O un tuc nevat on molta boira cobreix de blanc l'esmorteït tronar de cada allau. O una plana birmana dessota el cel ennegrit per l'alè dens dels búfals que estiren dels homes arrossar endins, i pagodes que apunten l'immens, i la trena dels rius dintre els llavis. Ja vénen: helicòpters brunzents d'esquerra a dreta, un rodolar d'esclats trenca la línia de l'horitzó. Olor de por i fressa de sang a les trinxeres, la metralla que escampa la vida a sanglots dintre un temple esventrat i les bombes que esborren el pes del silenci. No en resta res: la llum es filtra dins la pols que es posa lentament damunt de l'erm. Cap vòmit, cap soroll. Cap violència. Tot és vençut: l'amor s'estén damunt la terra. NO VINC D'ENLLOC No vinc d'enlloc. No vull origen altre que el que m'envia enllà en el nostre amor, l'impuls de la memòria esclatada, dels mots, dansaires en els llavis, dels ulls que són el nostre món i del teu cos donant-me vida. Surto a saber l'excés dels horitzons, l'excés de tu, poblant cels i planures, l'ignot que ens desafia -la incerta plenitud-, els homes i el dolor i el bram de la mar alta. D'una dona la fe? Vinc d'on m'estimes. POC ABANS DE L'INCENDI Al François Lapierre. I les cases cauran. Poc abans, als balcons, les mestresses hauran desestès la bugada, aquest cop cap enfora; llençols, bruses, pijames, no seran recollits; deixaran que, lleus, planin, voleiant pel carrer en un últim adéu, fent-se un màgic tapís, clapejant les voreres. En sec, cauran les cases. I el que hi hagi al darrere. I el teatre sencer. Cremarem les disfresses i entre el roig de les flames un cel brut i plorós s'ajaurà pels carrers. Els amics fugiran. Els amics i les llàgrimes i tants ulls que han sabut desvetllar-me tants anys quan la vida es llançava pels espadats del somni. Restaré aquí tot sol, amb els dits recremats de petons i paisatges, amb no res tret del nom i del lliure estimar-te. L'ÀNGEL DEL SAGUEIG Com si la soledat dels homes i del temple tingués mai un demà de festa i d'harmonia, com si aquest ploviscó que creix fos un diluvi que s'insinua amb por, com una veu que ens vol rebuig i escàndol, arriba l'àngel del saqueig, rabent, ales de foc que inflamen tot amb fúria, revela l'ànima dels llibres, fendeix l'espai ferit de grocs i blaus i flames, crema el desig quan surt dels llavis del desig i marxa amb so de perles en tempesta mentre s'ensorra el temple. Ens resta sols un viu dolor damunt l'altar de la memòria. Poemes inèdits L'ASCENSOR I que t'apallissessin. Que entressin tots de sobte al lloc on jeus, l'esclat dels vidres, l'aire encès a la finestra, pols que s'alça i t'omple els ulls d'espant, amb l'òrbita d'un crit rodant-te entorn del cap. Que mai no sàpigues d'on ve, ni qui, a causa de quin càstig, que et facin miques el silenci, la pèrdua d'esma i de memòria, la por manyaga i el secret missatge que no escoltes. En quin penúltim crit, en quin dolor final, en quina humilitat sense retorn retrobaràs l'amic? Quin altre que no esperes t'habitarà de sobte quan caiguis en batalla? L'altre, l'amic que engrapa, tens, el respatller de la cadira on seu ningú, ningú, l'amic que canta fort, més fort, altíssim. Vol ofegar aquest so, no vol que sentis bufetejar les portes i el xiscle que delata que puja l'ascensor. CANÇÓ DE BRESSOL VORA LA MAR La mar que romp és una blanca creació: Eva i Adam i un paradís d'arbres d'escuma, serps, l'àngel, l'abís i un infant que sorgeix de l'onada que es tanca. Non-non, bellesa, dorm, que et banya el meu esguard, el meu record, el dol de mirar com et fons, d'esperar-te el consol: la mar és una entranya.