MIQUEL MARTÍ I POL (n. 1929) L'arrel i l'escorça CANÇÓ Voldria tenir un llagut i una casa a la muntanya; poder encendre un flam al vent i un altre flam a la calma; de dia estimar muller i de nit les dones d'aigua. Voldria ser tan divers, tan lliure i divers com l'aire, conèixer tots els camins i jeure en totes les cales. Voldria esbrinar els secrets de les cambres de les dames i estimar-les totes, fins les que fossin maridades, i morir, de mort suau, un dimecres a la tarda. - L'hivern és just, restitueix la llum al seu límit més pur, mescla presència i oblit al cor de les donzelles i ens incita quietament a la tendresa. Tot l'estiu hem folgat i ara els camins s'afuen i es precisen i el lladruc dels gossos a la nit és colpidorament pròxim. Tornarem a la perduda intimitat i als vells llibres de sempre, com qui torna de nou a la casa del pare, una mica menys purs però qui sap si una mica més dòcils al missatge. - Nosaltres, ben mirat, no som més que paraules, si voleu, ordenades amb aliva arquitectura contra el vent i la llum, contra els cataclismes, en fi, contra els fenòmens externs i les internes rutes angoixoses. Ens nodrim de paraules i, algunes vegades, habitem en elles, així en els mots elementals de la infantesa, o en les acurades oracions dedicades a lloar l'eterna bellesa femenina, o, encara, en les darreres frases del discurs de la vida. Tot, si ho mireu bé, convergeix en nosaltres perquè ho anem assimilant, perquè ho puguem convertir en paraules i perduri en el temps, el temps que no és res més que un gran bosc de paraules. I nosaltres som els pobladors d'aquest bosc. I més d'un cop ens hem reconegut en alguna antiquíssima soca, com la reproducció estrafeta d'una pintura antiga, i hem restat indecisos com aquell que desconeix la ciutat que visita. Però la nostra missió és parlar. Donar llum de paraula a les coses inconcretes. Elevar-les a la llum amb els braços de l'expressió viva perquè triomfem en elles. Tot això, és clar, sense viure massa prop de les coses. Ningúno podrà negar que la tasca és feixuga. - Certament, teniu deures odiosos i les mans avesades al desfici d'horitzons verticals, massa visibles per oblidar-los fàcilment, i encara teniu els ulls i el cor de vidre fràgil. Sou calafats, fusters o bé paletes de noms obscurs, i teniu dones grises i una llar de cartó i fusta vermella. Però jo envejo el vostre noble ofici perquè sou alts i forts i bruns de rostre, i estimeu tendrament les vostres eines, i provoqueu esclats al pit de dones desconegudes que no us saben febles, i a cada instant gasteu tota una vida perquè no hi ha futur que no us pertanyi, i us enfileu, segurs, per les escales, i canteu, treballant, velles tonades. Jo us envejo i voldria ser tan orfe de mirallets com deveu ser vosaltres, i reposar de nits amb un bleix rítmic, i llevar-me de nou, i viure els dies transcorregut completament per l'aire. A CLAUS DE SORRA A claus de sorra he penjat els ormeigs i he desat tots els llibres a calaixos de boira. Ara, amb les mans pintades de colors, em posaré la roba de les festes i esperaré les noies quan surtin del cinema. Si plou duré un paraigua de color cridaner i unes sabates grosses d'un verd agosarat. Les noies passaran i diran: - Bones tardes (potser totes, qui sap!, m'estimen en silenci), i fugiran pels carrers tenebrosos a perdre's dins els braços d'homes d'estirp incerta. Quan sigui fosc tornaré cap a casa repetint en veu baixa versos que encara estimo, cansat i decebut; i em pesarà la roba damunt el gest tristíssim de peresa. Hi haurà a cada portal una parella besant-se o qui sap què, mentre que jo, sol i indefens, pensaré que la nit és una noia verge que m'espera i a crits estriparé l'embruix que me'n separa. Llibre d'absències LLETRA A DOLORS Em costa imaginar-te absent per sempre. Tants de records de tu se m'acumulen que ni deixen espai a la tristesa i et visc intensament sense tenir-te. No vull parlar-te amb veu melangiosa, la teva mort no em crema les entranyes, ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure; em dol saber que no podrem partir-nos mai més el pa, ni fer-nos companyia; però d'aquest dolor en trec la força per escriure aquests mots i recordar-te. Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer sabent que tu creixes amb mi: projectes, il.lusions, desigs, prenen volada per tu i amb tu, per molt distants que et siguin, i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los. Te'm fas present en les petites coses i és en elles que et penso i que t'evoco, segur com mai que l'única esperança de sobreviure és estimar amb prou força per convertir tot el que fem en vida i acréixer l'esperança i la bellesa. Tu ja no hi ets i floriran les roses, maduraran els blats i el vent tal volta desvetllarà secretes melodies; tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre entre el record de tu, que m'acompanyes, i aquell esforç, que prou que coneixes, de persistir quan res no ens és propici. Des d'aquests mots molt tendrament et penso mentre la tarda suaument declina. Tots els colors proclamen vida nova i jo la visc, i en tu se'm representa sorprenentment vibrant i harmoniosa. No tornaràs mai més, però perdures en les coses i en mi de tal manera que em costa imaginar-se absent per sempre. EL TEMPS No més incerta de tan vehement la sorpresa amb què aculls la llum que esclata rera el mirall opac i els cortinatges angoixants i feixucs d'aquest llarg temps de prova. És així com la vida expressa el seu misteri i en referma la bellesa. L'entreteixit del temps no mostra cap fissura, flueix sempre, ineluctable. Tot és perfecte i just dins el seu àmbit. Estimada Marta [I] Mira'm els ulls que cap fosca no venç. Vinc d'un estiu amb massa pluges, però duc foc a l'arrel de les ungles i no tinc cap sangtraït pels racons de la pell del record. Per l'abril farà anys del desgavell: set anys, cosits amb una agulla d'or a la sorra del temps, platges enllà perquè la mar els renti i el sol i el vent en facin diademes. Mira'm els ulls i oblida el cos feixuc, la cambra closa, els grans silencis; de tot això só ric, i de més coses, però no em tempta la fredor del vidre i sobrevisc, aigües damunt del somni, tenaç com sempre. Mira'm els ulls. Hi pots llegir el retorn. - Debades plou en algun lloc remot. Tot és suau, i aquests instants que passo configurant records que no he viscut són uns instants d'intimitat extrema densament plens de tot allò que vull; moments de vida il.limitada i clara. Debades plou. També debades xisclen els falciots ran de finestra, i s'omple molt lentament el càntir de la tarda. - A voltes cau una cortina espessa damunt de tot, i tot esdevé estèril. No és el silenci i és més que el silenci. Floten els mots en una mar immòbil, tota la cambra és un parany i esclaten, inútilment, angoixes i projectes. Res no distreu d'aquests instants terribles com tancar els ulls i imaginar una noia de cos propici al joc, a la baralla. - Des de les hores mortes, talaiot, m'omplo la pell de dibuixos obscens i tu hi ets, Marta, en tots. Minuciós et ressegueixo sines i malucs, el ventre lleu i el sexe ardent i obscur amb la punta dels dits extasiats. Ets una sola i moltes. Complaent i complaguda alhora rodolem per un pendent insòlit. Cada gest perfà l'extrema intimitat del joc desmesurat i estricte. Marta, els mots que ens diem sense dir-los no són pas escuma sinó aigua, i el desig és un vast horitzó. Si tanco els ulls te'm fas present i esclaten els colors. L'arbre de llum tan densa dels sentits poblat de nou de fulles i d'ocells. La pell del violí UN DIA QUALSEVOL Un dia qualsevol foradaré la terra i em faré un clot profund, perquè la mort m'arreplegui dempeus, reptador, temerari. Suportaré tossudament la pluja i arrelaré en el fang de mi mateix. Quiti de mots, em bastarà l'alè per afirmar una presència d'estricte vegetal. L'ossada que em sustenta s'endurirà fins a esdevenir roca i clamaré, amb els ulls esbatanats, contra els temps venidors i llur insaciable corruptela. Alliberat de tota turpitud, sense seguici d'ombra, no giraré mai més el cap per mirar enrera. Llibre de les solituds COMPLIMENT A ANTONIO MACHADO No t'he dut flors, Antonio, t'he portat un silenci amorós, per no interrompre el teu íntim diàleg amb la mort que fa tants anys que dura. Compartir-te ha estat deturar el temps, per retrobar-me més ingenu que mai i amb un sanglot a flor de pell, com una criatura. No t'he dut res, Antonio, però estimo més que abans aquest mar que m'ha vist créixer i prop del qual confio de morir d'ençà que he vist que tu m'hi acompanyaves. Altres poemes L'AMOR Tot en l'amor s'emplena de sentit. La força renovada d'aquest cor tan malmenat per la vida, d'on surt sinó del seu immens cabal d'amor ? És, doncs, sols per l'amor que ens creixen roses als dits i se'ns revelen els misteris; i en l'amor tot és just i necessari. Creu en el cos, per tant, i en ell assaja de perdurar, i fes que tot perduri dignificant-ho sempre amb amorosa sol.licitud : així donaràs vida. DESPRÉS No serà falaguer, l'estiu, i la tardor -saps prou com l'estimàvem serà potser en excés melangiosa. Quan s'escurcin els dies te'm faràs més present, perquè el silenci fa més densos els records, i més íntim el temps que ens és donat per viure'ls. A ulls clucs et veuré: tot serà tu per la cambra, pels llibres, en la fosca. Després passaran anys i esdevindràs translúcida i a través teu estimaré el futur potser sense pensar-te ni sentir-te. Arribaràs a ser una part tan íntima de mi mateix, que al capdavall la mort se t'endurà de nou quan se m'endugui. DESERTA EL FOSC Deserta el fosc, i que et sigui la pena com un espai secret de tu mateix des d'on tot és insòlitament digne. No l'enyor que marceix, sinó el cabal de serenor, la solitud entesa com un estar en les coses per comprendre'n les mudances, els ritmes, la bellesa. Així el dolor no crema ni resseca i en el silenci hi trobes l'harmonia que semblava trencada ja per sempre. Deserta el fosc, surt a la llum i viu. L'ESPAI DE MI Vetlla l'espai de mi que et configura i així sabràs que mai no s'interposa entre tu i jo cap llei de melangia. No et recordo enyorós: t'estimo en una dimensió de mi que no sabia potser perquè el teu cos me l'ocultava. Ara m'atardo amb tu sense tenir-te pels blaus i verds lentíssims de la tarda i pels ocres tendríssims del poema.