MANEL RODRÍGUEZ-CASTELLÓ (n. 1958) La ciutat del tràngol - quan la mudesa dels llavis escatima les paraules i ofegats impulsos no copsen llurs designis hem après a dibuixar i esborrar després somnis enginyosos en la platja. (¡tant de carrer en runes, tanta estança abandonada, tant de pont enderrocat!) hem niat fins ara a la soca d¹un arbre sens ombra però a la reraguarda dels nostres somnis, al laberint confús de les palpebres un assedegat polsim d'esper espera redreçar-se i caminar. - les hivernenques nits de son i fred que encara ens manquen per atènyer l'altra platja, per guarir els astres que enllà ens esperen, colraran els nostres membres i esborraran totes les petges. també la sutja dels records xoparà les goles lívides i famolenques de paraules. i en furiós calfred d¹abismes i distàncies, d¹estimballs i de crepuscles ens n'anirem a poc a poc, amb els ulls incrèduls i les mans farcides de preguntes. De foc i danses FILLS DE LA IMPACIÈNCIA "El mundo tengo delante y detrás el viento" Germán Coppini Està bé que la soledat acompanye l¹home Per rutes d¹aigua I que hi haja uns ulls defugint la llum Com voltors cecs La set de la duna erigeix racons a la molsa I rostres el passat jardins l¹estiu La nit camins sollats en somnis de porcellana Però ni una sola llàgrima Navegant rutes d¹estiu per jardins d¹aigua Entre somnis cec Trist voltor de porcellana La llum et desclou a les parpelles amor i amics Entre l¹aroma de la gespa I el temps t¹inscriu lents fraseigs sobre la pell Monstres del passat Rostres de l¹oblit Fills de la impaciència Amb mans que palpen l¹oli de les llànties Veniu com cada dia Hi ha cossos que no s¹han de repetir a l¹alba Hi ha cossos que no s¹han d¹esvair a l¹alba Com monstres de l¹oblit rostres del passat Fills de cada dia que em naixeu de la impaciència Ni una sola llàgrima Si a l¹espessa penombra de la cambra dels hostes Fites els ulls que moren pels carrerons de les rates I en l¹ala d¹un ocell dius quin és aquest temps Qui som nosaltres L'acròbata dels ponts - en el viatge del meteor òrbita incerta una màgia improvisant carícies novelles sojorns de pluja astral car no es repeteix el breu gesmil l¹orquídia glatint al fons de la nit erràtica aquest riu que corre sempre entre gorgs de sang i l¹aire que ens duu polsim d¹altres cosmos ni mapes ni brúixola ni cartes de navegació o velam perfecte àncora del son quan els ulls divaguen a lloms d¹un cavall desbocat i cèlic cap a llunyans oceans connexos frugals aparellaments a l¹ombra d¹un om paradisos de festes capvesprals aiguaneix del desig que empeny a solcar les distàncies d¹aquests cossos altius insurrectes tot fent giravolts tombarelles clucs d¹ulls equidistants no és el retorn que ungeix els parpalls de l¹espera bellament acordats al ritme universal del sempre anar a través d¹un mar perible on sotja el tràngol collint l¹espígol de fragància estel.lar banyant els membres nus en el rierol de l¹impossible deixant-se anar deixant-se anar amb paraules carregades d¹ombra i memòria tornem a salpar esdevenim ufanosos com l¹astre a l¹alba empunyem ben alt un desig d¹ales de foc i límits borrosos sobre l¹onada d¹uns mots essencials melodies d¹aigua un xiuxiueig de petits mons fantàstics broma de la coneixença pactant amb el destí del dia que esvairà l¹oculta teranyina rescatant milers de vides d¹intacta ecologia amatent només a despertar el soliloqui irredempt la conversa interrompuda els himnes volàtils d¹una fuita d¹atzar meteor errant a través del periple - no era i mai no havia estat sinó en un fluir constant torrents d¹històries en un llac d¹aigües confuses abocant-se i quan ensumava l¹alè del torb en el parpelleig de l¹aire o arraïmat al finestral del temps l¹hivern i la fadesa visitant impertinent trucant la porta s¹enfonsava enterc i obtús com un caragol d¹ulls retràctils sense raons ni filosofies al clos on vivia l¹amic fratern que li llegava unes quantes ratlles i amb el qual mantenia sàvies converses dignes de la millor literatura però quan claror avisava hi ha herba fresca i havia de tornar cap-i-cua de la closca intentava vanament recordar xarraire mut les paraules del company en la maltempsada per si lliurant-les als germans gasteròpodes els feia més passable la jovada fatalment hi vencia l¹amnèsia sempre i no podia sinó transmetre¹ls el mateix punt de recança solcant-li el goig furtiu del viure o en quatre paraules eixutes que venia del sud i que anava sense nord fent via. Matèria primera - Com la bromera naix a la carena esponerosa com la lava esbargeix cadències de basalt s¹escola com la serp furtiva per l¹oblit i pel parany i com el funàmbul serè camina en la corda. Ha arraconat la por del llavi encès ha escorxat la llum amb el glavi tes de les hores somnàmbules ha llançat indefinibles estramps al silenci i en la cendra ha espatlat les seues ales erràtiques en la terra ha enfonsat peduncles i torsos mentre a l¹aguait els ulls s¹esbatanaven en redó es repetia l¹eco en les esferes abandonat el cor eixut al fer corcó lliurat l¹abscés sobre els vèrtexs nus de l¹auró la mà pàl.lida en la seua trajectòria el pit corprès en soflames d¹espera la nit percorrent finíssims rius de porpra màgica s¹ha buidat en el somnolent tecleteig d¹estiu s¹ha rentat la faç en altres hostes d¹horabaixa coneix el perfil anguniós de la navalla glateix amb herbes salvatges pels laberints humans esperant trobar a cada cantonada un tros de cel una melodia aèria un camí de meandres sinuosos un capbussó en l¹insondable una paraula despresa de color transhumant sense moure un dit i a les palpentes enderiat a no girar els ulls fora de l¹horitzó immediat conjurant la por de passar per ponts paral.lels limítrofs. - Calfreds de la consciència multiplicada en la reflexió de l¹esdevenir. Qui es sabés dur on no calen paraules ni accions envers. Experiència sense fins ens atenallen les paraules que s¹avancen al pensament o són el pensament amb llur incerta metafísica dels instants fuits. Ardem en un moment, som la cera i la flama. Som aquests calfreds sempre buscant incòmodes en els hàbits sempre des de zero buscant naixent i morint en cada acte escàpols de la nostra voluntat. Erosions - A Mena Castelló Corre un riu de tinta màgica i la lluna és a punt d¹esdevenir de pur argent màscara clàssica. Sent així, invoque el teu nom per selves remotes per vespres d¹atzur florestes ocultes i abismes obscurs. Però avui el vent no me¹n sap dur ni ocells ni fragàncies ni busques de llum i deixe de besar el temps i el fum que m¹encalça. - A Amós Belinchón Buscar la música adormida dels cossos nus en la boira i acceptar que som de pas, la pura evidència: fugen les hores amarades de sol o pluja i a les andanes van quedant tots els moments. Carn d¹erosions per a un sacrifici inútil. Els jocs de l'obsidiana - Un cristall de dura aresta trama en l¹ombra l¹equilibri de forces encontrades amb contrapès de lluna i encasta la llum sobrera al fons de l¹amor més pura. Faig com puc el maldestre tomb d¹escaramusses i ancorat en la veu final retruque obtús amb tornaveu d¹absències que el sol voldrà besar l¹entranya de la pedra i llaurar-me un tam-tam tornassolat a esquena nua. Però l¹aranya del temps allara el cor de la gemma i teix la tarda amb teranyines d¹ombra. Si acaronava l¹opacitat del cristall s¹acreixia l¹immens deler amb veu de lema. Però els jardins del record em dissipen l¹enforcall a la pregona mineria. - Del sol passe a un trànsit de cotons fluixos. Cau a poc a poc la tarda, salpen les ombres. M¹hi aboque sense cap propòsit alerta a la batalla pensarós i inútil buscant el circumloqui que porte el perigeu d¹aquella mirada escalant el pirineu dels meus somnis. El fum em fa viatjar flonjo amb aquests núvols que pinta la tarda i aquests ecos que estiren de mi per dur-me a qualsevol banda com l¹au que cerca una gàbia. Quan m¹ature al llindar de la rosa esclaten les veus d¹enforcall i pels palaus en ruïnes passegen els àngels escindits de la llum que repunten la nit al cor d¹obsidiana. - No sé quants cicles fa que rode exiliat de la llum captiva. Al cor de les tenebres minaire d¹un amor hi manca l¹aire hi manca l¹horitzó que lliure llaure l¹au de l¹alba. Terrissaire d¹argila fosca príncep d¹un somni de sang i fang a les mans se¹m desféu el secret del goig i el dolç parany l¹àngel que tranuitava a la serena. Súcube d¹unes ànsies em perd en l¹enforcall on s¹amaga l¹obsidiana i no veig els perfums que la nit desvela ni sent el foc ocular que empeny ma vela. Poemes inèdits INFANTS INSOMNES Cant, insistència hipnòtica del so: poesia, narcòtic per a infants insomnes. El tema del poema és la temptació del foc i la visió de les cendres el gest repetit uns carrerons entre la boira unes fotos del vertigen del temps el fred del fum del so del bac del pas perdut fora del temps només un somni desfet el galop desbocat del cavall del no-res flors sense olor d¹un pensament marcit paisatge d¹uns anys contra la finestra l¹arrap d¹un gat mesquí llançat des del temps en tombarella destra El pesombre ens nuga a l¹espona del llit i clivella el rostre l¹espill. Però escrivim des de la llum captiva amb la força de tota la cendra mons irreductibles com paraules i en la nit d¹ametista sota la lluna clara assagem en el nostre fang la deliqüescència. Perdudes les paraules recomposem sense fe i sense fi una pluja d¹amargues cendres. La nit ens llança a solc obert. Però no podrem ser la fulla i la tardor el bosc del fred on udola el llop, no serem mai la llum morent o el sol nascut entre atzavares. El temps ens dissol en la cavalcada aspriua i l¹horitzó entrevist és fuita en flames. Foscos timbals apaguen la remor dels pins i el riu arrossega enterc uns cudols cap a l¹absència. CANÇÓ TRISTA DE L¹ALBA La brisa s¹abeura en els cristalls de l¹heura quan les ombres encara en vetlen la transparència Hi ha estels dalt dels terrats i l¹aire és el perfum d¹una flor negra Però ja empunya l¹alba el seu glavi i signa el llavi que libava el teu nèctar El desig s¹escola avall per les andrones de l¹alba No vull partir amor a l¹ombra amarga de l¹alba Somnàmbul de les cordes de l¹arpa del vent de l¹alba m¹està rosegant el moll de l¹os tot el fred de l¹alba Fes-me créixer de la llavor de l¹ombra amarga Camine vora via ravals enllà taral·lejant la trista cançó de l¹alba No vull partir amor amb l¹ombra amarga de l¹alba VAIXELL A LA DERIVA A la memòria de Manuel Rodríguez Martínez Perdre'm de nou vora el silenci innomenat del rerafons de les paraules. Inventar camins com l'estel que es dibuixa en l'horitzó d'uns ulls anònims. Percaçar absort el desig d¹ésser viu entre els vius, temptant les runes a l'albada, quan les ciutats desperten amb el lent esbós de llavis somorts i humits encara i un sotrac de nit imminent avisa els cossos que la primera llum del dia sorprèn un degotall d'ombres llepant els murs, com una llengua sinistra i abominable. No m'ha besat la mort la carn debades ni aquests ulls han mirat en va el color dels cossos. No han sentit les meues mans tan prop l'aspre tacte dels espills per atzar o per caprici ni vaig heretant del temps només la gorja cansada i feble i aquest poc dir. El vertigen que he dit vida es nodreix de concretes morts inscrites ran de pell, pròximes com la pluja d¹autumne i, com ella, perdurables en el revers de la sang que ara m¹anima i convoca en mi el deure i el deler d'ésser viu entre els qui són vius bategant amb remor d¹ales per cegues avingudes maldant cada matí per preservar l¹exigu recer on reinstaurar el feix de llum que els esperona atiant sense descans el tènue foc l'espurna de l'esperança i l'encadenat volcà del riure escrutant un verd empresonat a les espatles obrint solcs de claredat il.limitada escolpint en l'entranya de la pedra els signes d'un somni el traç d'un desig la trajectòria indeleble de l'aurora obstinats contra els tentacles que emmudeixen la presència de les brises construint un demà d¹aloses indomables fent de cada llit terra promesa recollint el fruit dels blats i l¹aigua sarzint en la memòria la bellesa i els motius de tants viatges en un de sol resolts de sobte en aquest que ens agermana aprenent de ser veu de cada veu acceptant de ser eco de molts ecos com un vaixell a la deriva com una remor com un silenci com una gota de suor que fructifica sentint-se solidària en la fragilitat de l'aire.