SALVADOR ESPRIU (1913 - 1985) Cementiri de Sinera [II] Quina petita pàtria encercla el cementiri! Aquesta mar, Sinera, turons de pins i vinya, pols de rials. No estimo res més, excepte l'ombra viatgera d'un núvol. El lent record dels dies que són passats per sempre. Les hores ORACIÓ EN LA TEVA MORT Quan roures enyorosos de verds marins comencen crepusculars missatges, volent-te foc, demano nova claror, que siguis, davant altars on cremen ardents silencis d'ales, encès cristall, més flama, llum de cançó senzilla. PERQUÈ UN DIA TORNI LA CANÇÓ A SINERA El meu somni lent de la gran pau blanca sota el cel clement. Passo pels camins encalmats que porten la claror dels cims. És un temps parat a les vinyes altes, per damunt del mar. He parat el temps i records que estimo guardo de l'hivern. Però tu riuràs, car veus com es tanquen llavis catalans. I es baden al sol boques de captaires, plagues de leprós. Ningú no ha comprès el que jo volia que de mi es salvés. Mai no ha entès ningú per què sempre parlo del meu món perdut. Les paraules són forques d'on a trossos penjo la raó. Branden a ple vent cordes que no poden suportar més pes. El càntic és lluny, i la greu campana toca pels difunts. Ha cessat el ball de l'altiva monja i de l'embriac. La dansa també del pelut dimoni amb la reina Esther. Ja no volta l'ós. He llegit el llibre del Predicador. Deso a poc a poc dintre de la capsa tots els meus ninots. Ara he de callar, que no tinc prou força contra tant de mal. D'un mal tan antic aquesta veu feble no et sabrà guarir. En un estany buit, manen el silenci i la solitud. Sols queden uns noms: arbre, casa, terra, gleva, dona, solc. Només fràgils mots de la meva llengua, arrel i llavor. La mar, el vell pi, pressentida barca. La por de morir. PERQUÈ L'ENTONIS AMB COMPASSIU AMOR Que no sigui, però, la cançó de l'odi, nascuda de la injusta i llarga humiliació. Ara em despengen uns dits piadosos de les forques senyorials de la paraula, i cau a poc a poc la clara pluja en aquesta terra nostra de pobres sembrats. Oblido dolçament les ones i les hores, i la por de morir m'esdevé una tranquil.la mirada de caminant molt cansat a la porta de l'hostal silenciós i càlid de la nit. Enllà quedava la remor de les amples aigües, em criden al repòs del profund desert, el meu maligne nombre se salva en la unitat. Mrs. Death ADVERS AL VENT No preguntis si penso encara en els vells dies dels senyors, si recordo com lentament morien els jardins, les paraules. He perdut. Ai, caiguda de l'allunyat per l'íntim camí que només porta on ja no sóc, designi d'oblidar hores, núvols, el meu nom de naufragi! Vençudíssim, sentint-me advers al vent, segura presa del mar, no vulguis saber si penso encara en la llum dels vells dies. FINAL DEL LABERINT Quan aquells dits sensibles toquin músiques fràgils i lentament vacil.lin llums canviant de ciris, surt de la festa. Mira quanta nit, quina extrema solitud se t'emporta, per la rialla, a l'home justificat i lliure que neix del teu silenci. El caminant i el mur ASSAIG DE CÀNTIC EN EL TEMPLE Oh, que cansat estic de la meva covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria d'allunyar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç! Aleshores, a la congregació, els germans dirien desaprovant: "Com l'ocell que deixa el niu, així l'home que se'n va del seu indret", mentre jo, ja ben lluny, em riuria de la llei i de l'antiga saviesa d'aquest meu àrid poble. Però no he de seguir mai el meu somni i em quedaré aquí fins a la mort. Car sóc també molt covard i salvatge i estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria. DE TAN SENZILL, NO T'AGRADARÀ Cansat de tants de versos que no fan companyia -els admirables versos de savis excel.lents-, i de mirar com passa l'emperador tot nu, i del gran plany del vent, aquest vell adversari, i de l'excés de mi, sense missatge, ara us diré, amb paraules ben clares, amb crit elemental, lluny d'artifici, que vull només parar-me en el camí, ja decantat amic de l'última injustícia, i ajaçar-me per sempre, sense recança, mort, damunt la bona terra. NOVES PARAULES D'AGUR Ni amb aquest cant de tan perfecta escola, ni amb mots apresos al més savi lèxic, ni amb rares pauses o subtils silencis, no esgotaràs tots els noms de la mort. Només recorda que es diu vell caminant i també mur, i com jo que parlo, i com tu que escoltes. Després, si així ho vols i t'agrada, vist que la lluna encara surt puntual de la fredor del mar i el vent, albardà foll, xiscla i s'escampa per les seques vinyes, et serà lícit de sentir-te culte i, a estones, qui sap si felicíssim. SENTIT A LA MANERA DE SALVADOR ESPRIU He de pagar el meu vell preu, la mort, i avui els ulls se'm cansen de la llum. Baixats amb mancament tots els graons, m'endinsen pel domini de la nit. Silenciós, m'alço rei de la nit i em sé servent dels homes de dolor. Ai, com guiar aquest immens dolor al clos de les paraules de la nit? Passen el vent, el triomf, el repòs, per rengles d'altes flames i d'arquers. Presoner dels meus morts i del meu nom, esdevinc mur, jo caminat per mi. I em perdo i sóc, sense missatge, sol, enllà del cant, enmig dels oblidats caiguts amb por, només un somni fosc del qui sortí dels palaus de la lluna. Les cançons d'Ariadna JA MAI MÉS NO PODRÉ DORMIR Homenatge a José Luis L. Aranguren. Avui el cel és ja només ofec, buidor, ploguda nit al mar, al camp, dolenta mà. Com que no puc mai més dormir, faig del meu llit por de presó. A poc a poc, com un aflor sense perfum, sense color, creix, de l'arrel del pensament, l'última mort. Dalt, al teulat, urpes de gat esqueixen llargs drapots del glaç del sentiment. N'estic content i veig el fum de l'extingit ram del neguit de llibertat. Indiferent al temps, el vent de zenc, mesell, em bat, penell, rovell enllà del brut llindar d'un moll dolor. Negat al plor, al plany, al crit, estès al llit, malalt, romput, venut, vençut, perdut, obsés de mi, diré -asprosa fam d'un àvid clam- que no podré mai més dormir. INDESINENTER Homenatge al Dr. Jordi Rubió. Nosaltres sabíem d'un únic senyor i vèiem com esdevenia gos. Envilit pel ventre, per l'afalac al ventre, per la por, s'ajup sota el fuet amb foll oblit de la raó que té. Arnat, menjat de plagues, aquest trist número de baratilli, saldo al circ de la mort, sense parar llepava l'aspra mà que l'ha fermat des de tant temps al fang. Li hauria estat senzill de fer del seu silenci mur impenetrable, altíssim: va triar la gran vergonya mansa dels lladrucs. Mai no hem pogut, però, desesperar del vell vençut i elevem en la nit un cant a crits, car les paraules vessen de sentit. L'aigua, la terra, l'aire, el foc són seus, si s'arrisca d'un cop a ser qui és. Caldrà que digui de seguida prou, que vulgui ara caminar de nou, alçat, sense repòs, per sempre més home salvat en poble, contra el vent. Salvat en poble, ja l'amo de tot, no gos mesell, sinó l'únic senyor. INICI DE CÀNTIC EN EL TEMPLE A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment. Homenatge a Salvat-Papasseit. Ara digueu: "La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles. Amb nova falç comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes." Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l'alba ens ha trigat, com és llarg d'esperar un alçament de llum en la tenebra! Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d'accés al ple domini de la terra. Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni. Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores. Ara digueu: "Nosaltres escoltem les veus del vent per l'alta mar d'espigues." Ara digueu: "Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d'aquest poble." EL MEU POBLE I JO A la memòria de Pompeu Fabra, Mestre de tots. Bevíem a glops aspres vins de burla el meu poble i jo. Escoltàvem forts arguments del sabre el meu poble i jo. Una tal lliçó hem hagut d'entendre el meu poble i jo. La mateixa sort ens uní per sempre: el meu poble i jo. Senyor, servidor? Som indestriables el meu poble i jo. Tenim la raó contra bords i lladres el meu poble i jo. Salvàvem els mots de la nostra llengua el meu poble i jo. A baixar graons de dol apreníem el meu poble i jo. Davallats al pou, esguardem enlaire el meu poble i jo. Ens alcem tots dos en encesa espera, el meu poble i jo. La pell de brau [XXX] Diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms a un sol amor. La vella i fràgil plata esdevé tarda parada en la claror damunt els camps. La terra, amb paranys de mil fines orelles, ha captivat els ocells de les cançons de l'aire. Sí, comprèn-la i fes-la teva, també, des de les oliveres, l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent: "Diverses són les parles i diversos els homes, i convindran molts noms a un sol amor." [XXXVIII] No convé que diguem el nom del qui ens pensa enllà de la nostra por. Si topem a les palpentes amb aquest estrany cec, on sinó en el buit i en el no-res fonamentarem la nostra vida? Provarem d'alçar en la sorra el palau perillós dels nostres somnis i aprendrem aquesta lliçó humil al llarg de tot el temps del cansament, car sols així som lliures de combatre per l'última victòria damunt l'esglai. Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures. Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser si no som lliures. I cridi la veu de tot el poble: "Amén." [XLVI] A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat. Llibre de Sinera [XXXVIII] Ordenat, establert, potser intel.ligible, deixo el petit món que duc des de l'origen i des d'ell m'envoltà, car arriben de sobte els neguitosos passos al terme del camí. Concedida als meus ulls l'estranya força de penetrar tot aquest gruix del mur, contemplo els closos, silenciosos, solitaris conceptes que van creant i enlairen per a ningú les agitades mans del foc. Ah, la diversa identitat davallada dels pous, tan dolorós esforç per confegir i aprendre, una a una, les lletres dels mots del no-res! Aücs del vent albardà entorn de la casa. Vet aquí l'home vell, al davant de la casa, com alça a poc a poc la seva pols en un moment, àrid i nu, d'estàtua. Terra seca després, ja per sempre fora del nombre, del nom, trossejada a les fondàries per les rels de l'arbre. [XL] Però en la sequedat arrela el pi crescut des d'ella cap al lliure vent que ordeno i dic amb unes poques lletres d'una breu i molt noble i eterna paraula: m'alço vell tronc damunt la mar, ombrejo i guardo el pas del meu camí, reposa en mi la llum i encalmo ja la nit, torno la dura veu en nu roquer del cant. Setmana Santa [XXV] Què és la veritat? Vidre llançat, esmicolat, als quatre vents de la ciutat, trossos de fang molt trepitjat, un últim xiscle de negat, cruels vestigis de raspall, sang a pells fines de cavall, netes agulles de cristall a dits llardosos de brivall subtils reflexos de mirall al gruix del ferro del magall que cava clots en dolents horts on són colgats els daus dels morts, parany de naips, guanys de parracs, itinerant aguait dels llacs, dolor, buidor, pecat, espant: l'home que tinc al meu davant. Altres poemes LES ROSES RECORDADES Recordes com ens duien aquelles mans les roses de Sant Jordi, la vella claror d'abril ? Plovia a poc a poc. Nosaltres, amb gran tedi, darrera la finestra, miràvem, potser malalts, la vida del carrer. Aleshores ella venia, sempre olorosa, benigna, amb les flors, i tancava fora, lluny, la sofrença del pobre drac, i deia molt suament els nostres petits noms, i ens somreia.