Scaldasôo In Sant Eustorg, sul vers del campanin che fà ombria in di mattinn de sôo, gh' era ona veggia contrada, on strecciorin faa a bissa che se intortiava fra dò fill de cà malsabadaa, rest de rattér, de cort e de ringhér, che l'andava a sbatt sul rovers di cà di monegh sul cantón de Viarènna. On temp, de nott, stó strècciorín l' era ris'ciaraa dai lampión a gas, pizzaa dai lampadee con la perteghetta e percors del dì, sui trottador de sass che spartiven la rizzada, da un via-vai de carr e carrett tiraa dai brocch che, tarlicch-tarlacch, somenàven la pollina per ort e vas de fior. Tra on portón e l'alter, vôltra a ona bisa-bosa de pover crist senza pretés né vant de nobiltà, gh'era (foeura di ghej) on poo de tutt: on "Trani e Barletta" e dò ostarii; malmìss sotta on tilón el banchett del Tremolada che vendeva stringh, bindej e bottón de camisa: e poeu pattee e bottegh de ferramenta usada. In Scaldasôo vegneva, con la scimbia in spalla, el sonador de organett che maltrattava "Di quella pira...". Lì te podevet incontrà ancamò el "Girometta" che vendeva fil e guggitt, el Torototela con la piuma sul cappell che sonava la gran-cassa, pondáda su la s'cèna, a colp del tacch (cont el qual l'era taccada) intant che cónt i man el sonava i piatt de lottón. O magara te trovavet el Meo, ciocch tradii, con la ghitarra senza còrd ligada sott al coll, che el tegneva in man el triangolin con la bacchetta e all'improvvista el s'cioppava in vers de can per rangiaa l'accòrd. L'è sballaa brusaa de branda. Al numer cinqu gh'era on'ostaria a pôs d'on pissatoj in dove, prima ancamò de la "grande guerra", cantava la Rosetta, quella che l'é stada coppàda da i polee in piazza Vedra e gh'hann faa sora la famosa canzon de la liggera: "Uccisero un grand'angelo..." con quel che ghe vegn adree. De nott, a ona cert'ora, vegneven foeura, i "lusiroeu", donn del mestee cont i "rocchetta" e alter campion de la "liggera" che, senza mazzà nissun, tiraven là a furia de espedient e de "grattaggio". Per tegnì quiètt sti lifròcch, dent per dent, rivava la "póla" a i ordin d'on maresciall che ghe diseven el "Dondina" (ma el se ciamava Mazza e dopo el gh'ha lassaa la stecca al Crespi, che ghe diseven "Maciste"). Fra la póla e i teppista l'era ona guerra silenziosa ma cortesa, tra avversari de rispett. La teppa la gh'aveva i sò "alpìn" de sentinella che quand eren in sentór de pericol daven el segnal pizzand la sigaretta o cavandes la baretta. Allora l'era on "scappa-scappa" general per la via di cantinn e di tecc, che da una part la sguggiava in vicol Calusca (e de lá ai bastion), dall'altra l'arrivava in di Vètter. Dai Vètter quí che tajaven la corda traversaven de corsa "a la serena" el córs Ticines per riparà in di cantinn di Pioppett (e de là in piazza Vedra). Ma i pólee, che je cognosseven tucc, de nomm e de vista, se piazzaven, come l'ispettor Javert di "Miserabili" a la fin de qui labirinti e je brancaven, quand eren in bandéra, senza tanti compliment. In fond a Scaldasôo gh'era la Viarènna, ciamada la "cort di miracoj", concentrament di "tirador de spada" quant a dì "i dritti" che battéven la scarciàna. Gh'era el "senza gamb" sul carrettin tiraa dal sò cagnoeu, el "trabucco", zopp che traboccava dalla gamba difettada, el sórd ("campanaro"), l'orb ("sutto" perché gh'aveva i oeucc succ, senza de umor... semper ch'el fuss òrb de bon), l'"elettrich" (che camminava a sbutton perché l'era paralitich o spastich come se disaria incoeu). El "bajard", infin l'era el cantant de strapazz ch'el bajava de can. Sta maraja la faseva capp all'ostaria di "strascee" e la ghe passava stipendi a on galoppìn che in giornada faseva i gir di postegg per mett al sicur el ricavaa de la questua prima che rivass i pólee per la confisca. A sira, in l'ostaría, se faseva la "spartingaja" inscì da bon amis ( se fa per dì, perché certi "barboni" eren de caratter impulsiv e per ona ciallada ghe pensaven minga sóra a tirà foeura il cortell). Mangiaven in la gavetta settaa giò a pôs de la mura di bastión e de tant in tant quajvun el tirava i calzett lassand fra i strasc piccoj tesor. Da quell'ostaria, in Viarènna, al sabet grass partiva la banda del Tirazza, piazzada sul carrett per andà al corteo di màscher e el cavall l'era tegnuu per la brija per minga fà dagn a la gent in la calchéra. Ve lassi immaginà el frecass e la festa de la pinaja del quartier. A l'ostaria del Pamporín, al numer trii de Scaldasôo, vers i "anni '30" cantava ona bella tósa che, a contatt con l'ambient di scióri, l'era borlada in del gir de la droga che fina a quel temp là a porta Ticines se saveva nanca cosa la fodèss. L'é fenida a San Vittor ma la s'è guadagnada el titol de "l'Adele de la nev" che in lengua "zerga" l'è la cocaina. Se on quajvun voress cognóss la sóa storia el pò scoltà el disco de la mia canzon che gh'hoo dedicaa. A scoltà el mè missee Bigin, la contrada prima de ciamass Scaldasôo l'era "de San Pedrin" per la gesetta che adess l'è sparida. Adess, nettada e in part ricostruida, l'é diventada ona via come tutt i alter de Milan. Ma perché, dimadarà on quajvun, me son trattegnuu a descriv con tanto impègn come l'era ona vòlta? El perché l'é subit ditt: a l'alba del trii. de giugn del 1920 in Scaldasôo son nassuu mì, Luigi Carcano, da famiglia onesta de lavorador.